*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (11-05-2011)
Al texto catalán sigue su traducción al español
*
Presentació del poemari La ferida en la paraula (2010) / Presentación del poemario La ferida en la paraula (2010)
*
Catalán
El Masnou, 11-05-2011
Estimat Xec,
gràcies per la teva carta. Veig que també tu veus que els valors ètics i la fe en Déu no tenen per què anar lligats, que la necessitat de l’ètica probablement és prèvia a la creença en déu i a la confessió religiosa. Jo també intueixo que ha de ser així. Però, per matisar una mica més aquesta intuïció, dius també:
“Estic d’acord que avui el fonament universal de l’ ètica no pot ser la confessió d’un déu. Però avui també hem de reconèixer que els principis ètics universals sofreixen d’una mena d’orfandat i també que l’apadrinament d’una moral per un déu no sempre i en tot lloc és espai de diàleg i de pau.”
Aquest paràgraf conté, com a mínim, dos eixos fonamentals per a la reflexió:
1) que, actualment, els principis ètics universals sofreixen d’una mena d’orfandat i
2) que l’apadrinament d’una moral per un déu sovint produeix l’efecte contrari al diàleg i la pau.
Estic d’acord amb les dues matisacions.
Certament, d’uns anys ençà sembla que el món ha perdut el nord ètic. Per bé que la Història ens mostra que l’horror causat als humans pels propis humans no és exclusiu de cap època en concret, sinó que és protagonista de totes; per bé que la història dels valors ètics no segueixi una progressió de desenvolupament positiu cap a un major arrelament dels Drets Humans i de l’enteniment entre les cultures, crec que els últims vint anys han estan marcats per una corba clara i descendent cap a la negativitat, hem perdut valors, hem perdut el nord: s’hi veu clara una evolució cap a la destrucció dels valors ètics. Cada vegada més en les nostres societats “desenvolupades” impera més i més la llei de la selva, la del més fort (en brutalitat i manca d’escrúpols). Però és curiós el fet que aquesta evolució va començar precisament amb la desaparició de les fronteres entre els blocs que políticament dominaven des de la Segona Guerra Mundial. No ha estat fins que no va caure el Mur de Berlín, no ha estat fins que els països de l’àrea d’influència de l’antiga Unió Soviètica s’han passat a l’economia i a la concepció del món capitalista, que aquesta davallada de valors no s’ha fet palesa. Els antics països de l’est s’han tornat bojos davant la possibilitat de fer negoci que se’ls obria a partir d’aquest moment, i els països de l’oest també s’hi ha tornat davant l’oportunitat de nous mercats que suposaven, de cop i volta, aquells països. Vull dir amb aquesta observació que, curiosament, eren els països marxistes -on imperava el materialisme filosòfic i, per tant, negadors de la transcendència i dels déus- els que aconseguien mantenir en les seves respectives societats uns valors ètics que han desaparegut amb la caiguda d’aquests règims. És clar que aquests valors imperaven massa sovint en aquells països a base de repressió, censura, vigilància fèrria, manca de llibertat. Però ara, un cop han passat els anys i s’ha pogut veure on ha conduït l’ambició i la desfeta que ha provocat el capitalisme salvatge, molts ciutadans dels països de l’est troben a faltar aquells valors, que consideren perduts per sempre, i s’enyoren. Ho sé de primera mà, per l’evolució que ha fet l’antiga República Democràtica Alemanya, que, com saps, segueixo de més a prop per raons professionals i d’amistats. Els alemanys orientals fins i tot han inventat una paraula per expressar aquest sentiment de pèrdua d’antics valors com ara la solidaritat i els seus derivats. Des de fa molts anys penso que, en contra del que la filosofia comunista afirma, les societats comunistes neixen d’una desconfiança en l’ésser humà. Com, si no, s’explica el totalitarisme d’aquests règims?, com la repressió en aquestes societats? I és que l’ésser humà esdevé la bèstia més salvatge per a l’altre ésser humà, sobre tot en termes econòmics. L’espai de llibertat que té, l’aprofita el més fort, el més espavilat, per viure a costa del dèbil, fins i tot si l’ha d’exterminar. Lamentablement és així. I així passa que les societats anomenades “lliures”, quan la llibertat es confon amb el llibertinatge i les lleis no ho regulen, esdevenen una selva on impera la llei del més fort, però curiosament aquestes societats són les que s’han construït sobre la base cultural i religiosa del cristianisme, en elles la llibertat religiosa és un fet...
Quina conclusió hem de treure d’aquestes contradiccions? Són realment contradiccions? O ho són només aparentment?
I amb aquestes preguntes ho deixo, amic Marquès. Espero la teva resposta amb impaciència.
Una forta abraçada,
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (11-05-2011)
Traducción al
español de Anna Rossell
*
El Masnou, 11-05-2011
Querido Xec,
gracias por tu carta. Veo que también tú ves que los valores éticos y la fe en Dios no tienen por qué ir ligados, que la necesidad de la ética probablemente es previa a la creencia en dios y a la confesión religiosa. Yo también intuyo que debe de ser así. Pero, para matizar un poco más esta intuición, también dices:
“Estoy de acuerdo en que hoy el fundamento universal de la ética no puede ser la confesión de un dios. Pero hoy debemos reconocer también que los principios éticos universales sufren de una cierta orfandad y también que el apadrinamiento de una moral por un dios no siempre y en todo lugar es espacio de diálogo y de paz."
Este párrafo contiene, como mínimo, dos ejes fundamentales para la reflexión:
1) que, actualmente, los principios éticos universales sufren una cierta orfandad y
2) que el apadrinamiento de una moral por un dios a menudo produce el efecto contrario al diálogo y a la paz.
Estoy de acuerdo con las dos matizaciones.
Ciertamente, desde hace algunos años parece que el mundo ha perdido el norte ético. Si bien la Historia nos muestra que el horror causado a los humanos por los propios humanos no es exclusivo de ninguna época concreta, sino que es protagonista en todas; si bien la historia de dos valores éticos no sigue una progresión de desarrollo positivo hacia un mayor arraigo de los Derechos Humanos y del entendimiento entre las culturas, creo que los últimos veinte años han estado marcados por una curva clara y descendiente hacia la negatividad, hemos perdido valores, hemos perdido el norte: se observa una clara evolución hacia la destrucción de los valores éticos. Cada vez más en nuestras sociedades "desarrolladas" impera la ley de la selva, la del más fuerte (en brutalidad y falta de escrúpulos). Pero es curioso el hecho de que esta evolución comenzó precisamente con la desaparición de las fronteras entre los bloques que políticamente dominaban desde la Segunda Guerra Mundia. Hasta que no cayó el Muro de Berlín, cuando los países del área de influencia de la antigua Unión Soviética se pasaron a la economía y a la concepción capitalista del mundo, esta progresión descendente de los valores no se había manifestado. Los antiguos países del este se han vuelto locos ante la posibilidad de hacer negocio que se les abría a partir de este momento, y los países del oeste también han perdido la cabeza ante la oportunidad de nuevos mercados que suponían, de repente, aquellos países. Con esta observación quiero decir que, curiosamente, eran los países marxistas -donde imperaba el materialismo filosófico y, por tanto, negadores de la trascendencia y de los dioses- los que conseguían mantener en sus respectivas sociedades unos valores éticos que han desaparecido con la caída de estos regímenes. Claro que estos valores imperaban demasiado a menudo en aquellos países a base de represión, censura, vigilancia férrea, ausencia de libertad. Pero ahora, una vez pasados los años, cuando se ha podido ver a dónde ha conducido la ambición y la bancarrota moral que ha provocado el capitalismo salvaje,
much@s ciudadan@s de los países del este echan en falta aquellos valores, que consideran perdidos para siempre, y sienten añoranza. Lo sé de primera mano, por la evolución que ha hecho la antigua República Democrática Alemana, que, como sabes, sigo de cerca por razones profesionales y de amistad. Los alemanes orientales incluso han inventado una palabra para expresar este sentimiento de pérdida de antiguos valores, como por ejemplo el de solidaridad y sus derivados. Desde hace muchos años pienso que, en contra de lo que la filosofía comunista afirma, las sociedades comunistas naces de una desconfianza en el ser humano. ¿Cómo, si no, se explica el totalitarismo de estos regímenes?, ¿cómo la represión en estas sociedades? Y es que el ser humano se convierte en la bestia más salvaje para el otro ser humano, sobre todo en términos económicos. El espacio de libertad que tiene, lo aprovecha el más fuerte, el más astuto, para vivir a costa del débil, hasta si para ello ha de exterminarlo. Lamentablemente es así. Y así sucede que las sociedades denominadas "libres", cuando la libertad se confunde con el libertinaje y las leyes no lo regulan, se convierten en una selva donde impera la ley del más fuerte, pero curiosamente estas sociedades son las que se han construido sobre la base cultural y religiosa del cristianismo, en ellas la libertad religiosa es un hecho...
¿Qué conclusión debemos sacar de estas contradicciones? ¿Son realmente contradicciones? ¿O lo son sólo en apariencia?
Y con estas preguntas lo dejo, amigo Marquès. Espero con impaciencia tu respuesta.
Un fuerte abrazo,
Anna
.jpg)
Entradas
