CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (18-10-2014)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (18-10-2014)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Català
*
Anna Rossell (esquerra) amb Xec Marquès i Juanita Coll (juliol 2014) /
Anna Rossell (izquierda) con Xec Marquès y Juanita Coll (julio 2014)
El Masnou, 18-10-2014
Estimat Xec,
La teva última
carta toca dos punts fonamentals:
1) la cruïlla en
què es troba aquell/a que ha de decidir entre la pròpia vida (o la d’altres
éssers estimats) i la seva consciència i
2) el tema que
gira entorn d’allò que tu en la teva tesi de llicenciatura anomenaves “consciència
cristològica” i que dius observar en aquelles persones que, coherents amb les
seves creences, accepten fins i tot la mort amb una pau i una tranquil·litat
difícils d’imaginar, com si fos allò més natural.
Voldria reprendre
el fil d’ambdòs eixos i relacionar-los.
Quant al primer
tema:
Certament qui es
troba davant d’una situació en la qual actuar seguint la pròpia consciència
comporta posar en risc la pròpia vida o la d’éssers estimats ho té molt
difícil. Varem començar a parlar d’això en el marc de l’holocaust i d’aquella
idea de l’Hannah Arendt que es remet al “pare de família” o “petit burgès” per
explicar el que va passar en temps dels nazis. Deixo de banda la consideració
que l’Hannah Arendt segurament pensava que la qüestió de la responsabilitat
familiar va ser, en molts casos, una excusa (no ho diu explícitament). Suposo
que qui es troba en una situació d’aquesta mena el primer que fa
–inconscientment o conscient- és sospesar quin plat de la balança pesa més, si
el del risc o el de la consciència. La decisió que prengui dependrà del grau
del risc i del que pesi la consciència; això vol dir que probablement hi ha un
marge d’actuació i, tornant al marc de què varem partir, el de l’holocaust, cal
recordar que hi va haver gent que sí que se la va jugar i que era pare/mare de
família (però varen ser pocs/ques...).
Sempre he pensat
(és clar que no ho he viscut) que deu ser més fàcil arriscar –fins i tot donar-
la pròpia vida que la dels éssers estimats.
Quant al segon
tema:
Dius que la gent
que viu i mor amb coherència es manifesta tranquil·la i serena “com si al seu
interior no hi hagués cap mena de lluita de consciència, de tensió o de por
davant la por. Hi ha una mena de naturalitat, de pau i de serenor que no deixa
lloc a la por”. I sí, també jo recordo persones així, i també em puc imaginar
prou que la coherència dóna aquesta tranquil·litat i aquesta pau fins en les
situacions més extremes. Però també n’estic segura que la tranquil·litat i la
pau s’esfondrarien davant la sola intuïció que el seu capteniment posés en risc
persones més enllà de si mateixos/es.
Però m’ha
interessat molt la teva idea d’un “estat de consciència, que no és el de la
consciència moral que es debat entre el bé i el mal [...]. El no trair aquesta
consciència esdevé
una mena de segona natura humana que fa connatural a la persona el ser ‘bona,
justa, bella’ fins el límit”. Crec entendre que aquesta segona natura humana és
universal, la tindríem tots els éssers humans, amb independència dels valors en
què hem estat educats. I partint d’aquesta base conclous al final de la teva
carta: “entenc que segurament no n’hi ha prou amb una ‘nova educació moral en
els valors’ sinó que el que cal és desvetllar aquella profunditat de l’ésser
humà que en diem espiritualitat. Aleshores no n’hi prou amb trobar aquells
valors que compartim, ens cal retrobar aquella humanitat que compartim més
enllà dels valors”. La consciència que dóna aquesta segona natura humana es allò que tu anomenes “consciència
cristològica”.
Aquest
pensament m’ha semblat molt profund i interessant i em remet a la vella tesi
filosòfica rousseauniana del Bon Salvatge,
segons la qual l’ésser humà és bo per naturalesa i que el que el perverteix és
l’entorn (l’educació)...
Durant
molts anys jo pensava que Rousseau s’equivocava absolutament; la meva idea era
precisament l’absolutament contrària: l’ésser humà és pèrfid per naturalesa i
només l’educació el pot refrenar (reprimir). Amb els anys i per experiència
personal (ja t’he explicat el llarguíssim temps que em vaig sotmetre a
psicoanàlisi) he arribat a la conclusió que ni una cosa ni l’altra: la
naturalesa humana ho és tot en potència; hi cap la bondat i la perversitat; què
es desenvolupi més depèn de la biologia i de l’educació, en proporcions
individualment diferents i difícils de controlar.
Aquesta
idea teva de la consciència cristològica,
la idea que els humans –tots els humans- compartim una naturalesa bondadosa,
més enllà dels valors que ens ha inculcat l’educació que hem rebut, m’ha
interessat molt, malgrat s’acosta molt a la tesi rousseauniana; però, venint de
tu, que ets molt bon observador i que has viscut en diversos països africans des
de fa anys, crec que li haig de donar una segona oportunitat a Rousseau. Estic
molt d’acord amb tu en això que dius que cal fomentar l’espiritualitat; saps
bé en quin sentit ho dic: cal fomentar-la amb independència de les religions,
o, millor dit, més enllà de les religions (també podríem dir ABANS de les
religions). No és el mateix ser religiós que ser espiritual; ambdós aspectes
poden coincidir, però no tenen per què. I tu ho intueixes quan dius:
“Al
mateix temps constatava que el que en diem l’evangelització (o la pastoral:
catequesis, formacions religioses, celebracions) i les problemàtiques
desenvolupades des de la teologia moral no arribaven a dialogar amb aquesta
dimensió de la persona”. I jo hi afegiria: precisament per això, perquè no
arriben a dialogar amb la dimensió més profunda de la persona, han estat i
encara són causa de guerres i enfrontaments. Cal, doncs, anar més enllà de la
religió per anar a trobar la religiositat (sinònim d’espiritualitat).
Si
tens raó i la consciència cristològica
és universal, caldria fomentar la religiositat que ens fes recuperar aquesta
consciència, i les religions ja no serien motiu de discòrdia perquè haurien
passat a un segon terme; el que ens uniria seria aquella consciència, i la
religió –fos la que fos- només tindria importància com a forma, una forma
concreta de canalitzar aquesta espiritualitat, que algunes persones adoptarien
i altres no. Com dic, l’essència espiritual de l’ésser humà no té per què
aixoplugar-se en una religió.
I si
tens raó, això voldria dir que la consciència
cristològica és connatural a l’ésser humà des que el món és món i l’ésser
humà existeix. Crist i els profetes (també d’altres religions) ho devien intuir
i el que van fer va ser canalitzar, donar expressió normativa a la seva
intuïció d’aquesta consciència. El problema ve quan altres (mal)interpreten Crist
i els profetes edificant suposadament sobre les seves doctrines el que després
acaben sent les religions.
I
aquí et deixo el fil, Xec. Escriu aviat.
Una
abraçada,
Anna
P.D.:
M’interessa això que dius que la consciència és un concepte filosòfic estrany a
les cultures africanes; ho pots explicar una mica més? També m’ha interessat el fatalisme dels cinc autors africans (teòlegs, sociòlegs i
antropòlegs). M’ho pots aclarir?
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (18-10-2014).
Traducción al español de Anna Rossell
El Masnou, 18-10-2014
Querido Xec,
Tu última carta toca dos puntos fundamentales:
1) la encrucijada en que se encuentra aquél/la que tiene que decidir entre la propia vida (o la de otros seres queridos) y su conciencia, y
2) el tema que gira en torno a lo que tú en tu tesis de licenciatura llamabas "conciencia cristológica" y que dices observar en aquellas personas que, coherentes con sus creencias, aceptan incluso la muerte con una paz y una tranquilidad difíciles de imaginar, como si fuera lo más natural.
Quisiera retomar el hilo de ambos ejes y relacionarlos.
En cuanto al primer tema:
Ciertamente, quien se encuentra ante una situación en la que actuar siguiendo la propia conciencia conlleva poner en riesgo la propia vida o la de seres queridos lo tiene muy difícil. Empezamos a hablar de ello en el marco del holocausto y de aquella idea de la Hannah Arendt que se remite al "padre de familia" o "pequeño burgués" para explicar lo que pasó en tiempos de los nazis. Dejo de lado la consideración de que la Hannah Arendt seguramente pensaba que la cuestión de la responsabilidad familiar fue, en muchos casos, una excusa (no lo dice explícitamente). Supongo que quien se encuentra en una situación de este tipo lo primero que hace -inconsciente o conscientemente- es sopesar qué plato de la balanza pesa más, si el del riesgo o el de la conciencia. La decisión que tome dependerá del grado del riesgo y de lo que pese la conciencia; esto significa que probablemente hay un margen de actuación y, volviendo al marco de que partimos, el del holocausto, hay que recordar que hubo gente que sí se la jugó y que era padre/madre de familia (pero fueron pocos/as ...).
Siempre he pensado (claro que no lo he vivido) que debe de ser más fácil arriesgar, incluso dar la propia vida que la de los seres queridos.
En cuanto al segundo tema:
Dices que la gente que vive y muere con coherencia se manifiesta tranquila y serena "como si en su interior no hubiera ningún tipo de lucha de conciencia, de tensión o de miedo ante el miedo. Hay una especie de naturalidad, de paz y de serenidad que no deja lugar al miedo". Y sí, también yo recuerdo personas así, y también me puedo imaginar que la coherencia da esa tranquilidad y esa paz, hasta en las situaciones más extremas. Pero también estoy segura de que la tranquilidad y la paz se derrumbarían ante la mera intuición de que su comportamiento pusiera en riesgo a personas más allá de sí mismos/as.
Pero me ha interesado mucho tu idea de un "estado de conciencia, que no es el de la conciencia moral que se debate entre el bien y el mal [...]. No traicionar esa conciencia remite a una especie de segunda naturaleza humana que hace connatural a la persona el ser 'buena, justa, bella' hasta el límite". Creo entender que esta segunda naturaleza humana es universal, la tendríamos todos los seres humanos, con independencia de los valores en que hemos sido educados. Y partiendo de esta base concluyes al final de tu carta: "entiendo que seguramente no basta con una 'nueva educación moral en los valores' sino que lo que hay que hacer es desvelar aquella profundidad del ser humano que llamamos espiritualidad. Entonces no basta con encontrar aquellos valores que compartimos, tenemos que reencontrar aquella humanidad que compartimos más allá de los valores ".
La conciencia que da esta segunda naturaleza humana se lo que tú llamas "conciencia cristológica".
Este pensamiento me ha parecido muy profundo e interesante, y me remite a la vieja tesis filosófica rousseauniana del Buen Salvaje, según la cual el ser humano es bueno por naturaleza y que lo que lo pervierte es el entorno (la educación). ..
Durante muchos años yo pensaba que Rousseau se equivocaba absolutamente; mi idea era precisamente la absolutamente contraria: el ser humano es pérfido por naturaleza y sólo la educación lo puede refrenar (reprimir). Con los años y por experiencia personal (ya te he explicado el larguísimo tiempo que me sometí a psicoanálisis) he llegado a la conclusión de que ni lo uno ni lo otro: la naturaleza humana lo es todo en potencia: cabe la bondad y la perversidad; qué se desarrolle más depende de la biología y de la educación, en proporciones individualmente diferentes y difíciles de controlar.
Esta idea tuya de la conciencia cristológica, la idea de que los humanos -todos los humanos- compartimos una naturaleza bondadosa, más allá de los valores que nos ha inculcado la educación que hemos recibido, me ha interesado mucho, a pesar de que se acerca mucho a la tesis rousseauniana; pero, viniendo de ti, que eres muy buen observador y que has vivido en varios países africanos desde hace años, creo que le tengo que dar una segunda oportunidad a Rousseau. Estoy muy de acuerdo contigo con lo que dices, que hay que fomentar la espiritualidad; sabes bien en qué sentido lo digo: hay que fomentarla con independencia de las religiones, o, mejor dicho, más allá de las religiones (también podríamos decir ANTES de las religiones). No es lo mismo ser religioso que ser espiritual; ambos aspectos pueden coincidir, pero no tienen por qué. Y tú lo intuyes cuando dices:
"Al mismo tiempo constataba que lo que llamamos la evangelización (o la pastoral: catequesis, formaciones religiosas, celebraciones) y las problemáticas desarrolladas desde la teología moral no llegaban a dialogar con esta dimensión de la persona". Y yo añadiría: precisamente por eso, porque no llegan a dialogar con la dimensión más profunda de la persona, han sido y son aún causa de guerras y enfrentamientos. Es necesario, pues, ir más allá de la religión para ir a encontrar la religiosidad (sinónimo de espiritualidad).
Si tienes razón y la conciencia cristológica es universal, se debería fomentar la religiosidad que nos hiciera recuperar esta conciencia, y las religiones ya no serían motivo de discordia porque habrían pasado a un segundo plano; lo que nos uniría sería aquella conciencia, y la religión -fuera la que fuera- sólo tendría importancia como forma, una forma concreta de canalizar esta espiritualidad, que algunas personas adoptarían y otras no. Como digo, la esencia espiritual del ser humano no tiene por qué guarecerse en una religión.
Y si tienes razón, esto querría decir que la conciencia cristológica es connatural al ser humano desde que el mundo es mundo y el ser humano existe. Cristo y los profetas (también de otras religiones) lo debían intuir y lo que hicieron fue canalizar, dar expresión normativa a su intuición de esta conciencia. El problema viene cuando otros (mal) interpretando a Cristo y a los profetas edifican supuestamente sobre sus doctrinas lo que luego acaban siendo las religiones.
Y aquí te dejo el hilo, Xec. Escribe pronto.
Un abrazo,
Anna
P.D. : Me interesa eso que dices, que la conciencia es un concepto filosófico extraño a las culturas africanas; ¿lo puedes explicar un poco más? También me ha interesado esto del fatalismo de los cinco autores africanos (teólogos, sociólogos y antropólogos). ¿Me lo puedes aclarar?