22 de abril de 2011

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (22-04-2011)

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (22-04-2011) / CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (22-04-2011)

Al texto catalán sigue su traducción al español


A l'H.O.R.I.G.I.N.A.L., Barcelona, amb altres poetes, amb motiu de l'homenatge a Felícia Fuster (febrer 2011) / En el H.O.R.I.G.I.N.A.L., Barcelona, con otros poetas, con motivo del homenaje a Felícia Fuster (febrero 2011)

Català

El Masnou, 22-04-2011

Estimat Xec,

gràcies per les paraules que m’envies, les teves i les dels teus tres companys que viuen a Costa d’Ivori. Llegir les observacions i reflexions que fan des de la duríssima quotidianitat en què ja fa massa temps estan immersos és, per als que vivim lluny d’allà en la nostra còmoda seguretat, un exemple de coratge i alhora una font d’informació impagable, que injustament ens estalvien els que s’anomenen mitjans de comunicació.

Certament, la faula dürrenmattiana del minotaure tancat al laberint recorda, com bé dius, la història del llibre del Gènesi, només que en versió laica: Déu no hi és. Dürrenmatt era fill d’un pastor protestant i els textos i l’univers bíblics devien ser-li molt familiars.

Veient el paral•lelisme entre ambdós textos, tu et demanes “per què el creient fa entrar Déu en joc?” i et respons que “Déu apareix com el garant que el mal no és només un mal per a la pròpia persona (el minotaure perd una companya), sinó que és un mal en si mateix: és pecat. Qui defineix el bé i el mal no és el meu convenient sinó un Altre, Déu, del que s’espera que sigui garant del meu bé i del bé de l’altre.” I més endavant escrius: “No em vull pronunciar sobre la necessitat de Déu per fonamentar la consciència, sé que sóc creient. Però em sembla lògic que sense Déu no hi hagi responsabilitat, tal com conclou el teu autor suís. Hi queda una mecànica més o menys reglada per estratègies d’interessos que poden semblar ‘cura i tendresa’ i, al passar dels segles, la mecànica esdevé cada vegada més autònoma i l’individu menys responsable.” A totes dues cites hi és subjacent la creença que només la fe en l’existència de Déu pot evitar la desfeta dels valors i la bona convivència social.

Amb això has tocat un tema que podem considerar clau i que fa molt que m’he plantejat:

Els valors depenen de l’existència de Déu?

Si realment és així, les conseqüències serien nefastes: una societat atea esdevindria, com tu planteges, regida per “una mecànica més o menys reglada per estratègies d’interessos [...]”, la convivència es faria impossible perquè ens conduiríem únicament per la pura materialitat i imperaria la llei del més fort, la llei de la selva (o pitjor, perquè el fort no s’imposaria només per raons de supervivència, sinó per pur caprici o per plaer). Però és realment així?

M’agradaria desenvolupar una mica aquest tema; no sé si sóc capaç de respondre de manera rotunda aquesta pregunta. La qüestió és: hi ha alguna altra raó, alguna altra pulsió o intuïció, que ens serveixi de Déu, en el seu lloc, i que sigui garant d’aquests valors de convivència?

Dies enrere ens platejàvem d’una manera laica el naixement de la consciència del Bé i del Mal i dèiem que l’experiència del que és bo o dolent per a la pròpia persona ens porta a concloure que “el que no és bo o és dolent per a mi ho ha de ser per a l’altre”. També és així com el minotaure del laberint adquireix la consciència dels seus valors. Aquí no necessitàvem Déu. En aquesta descoberta de l’altre, doncs, hi ha el nucli del que són els valors que han d’imperar en una societat que vol viure en harmonia. No podem dir, llavors, que el naixement de la consciència del Bé i del Mal -el naixement de la consciència dels valors i de la seva importància- és d’alguna manera inherent a la naturalesa social humana? No és, d’alguna manera, instintiva, intuïtiva? No respon a la intuïció que els valors són necessaris per a la supervivència? En aquest cas no necessitem l’explicació de Déu. En el fons aquesta pregunta toca de ple la distinció que fem entre ètica i moral. La moral té a veure amb els valors determinats per un Déu, mentre que l’ètica respon als valors que jo n’hi diria “laics”, no determinats per cap Déu, sinó per unes normes de convivència social, que no tenen per què ser únicament de naturalesa pràctica. Hi ha en l’ésser humà una dimensió espiritual que no ha d’estar obligadament lligada a cap religió, en el sentit de la creença en Déu. Jo em tinc per una persona força religiosa i, en canvi, sóc agnòstica. Sóc religiosa en el sentit que experimento en mi i en altra gent una vessant espiritual que no és la matèria mateixa, per bé que es sustenti en ella. Aquesta sola vivència ja em fa creure en els valors i sentir la necessitat de valors, i no em cal Déu per sentir-ne la necessitat. Tu mateix dius, més avall: “[...] la societat ha elaborat prou referències ètiques per no permetre a cap Déu de justificar el mal.” Si les societats elaboren aquestes referències ètiques, no és aquell instint el que les indueix a fer-ho?

Per últim només una altra reflexió. Dius: “Trobo que en el tema de Déu la història ha avançat molt. Estem d’acord que no se’n pot dir creient d’aquell que posseeix Déu i n’esdevé l’exclusiu, cosa gens evident (al menys en el gremi de la meva creença) fa uns anys.” Jo també penso que el diàleg interreligiós ha fet alguns avenços, però no sé si gosaria dir que “ha avançat molt”. Desgraciadament la història ens mostra que les religions monoteistes han estat sempre la font de monstruositats i vessaments de sang, i em temo que cal ben poca cosa perquè el terreny guanyat es perdi en quatre dies. Un exemple ben recent el tenim en la guerra de Croàcia, on els musulmans de sobte van ser objecte de persecució i assassinats per part dels que el dia abans havien estat els seus pacífics veïns. Això va ser com qui diu abans d’ahir... . Penso que el fonamentalisme religiós, igual que els nacionalismes, és un dels fantasmes que pengen eternament sobre els nostres caps com una espasa de Dàmocles: qualsevol moment algú la fa caure amb una bufada i organitza una carnisseria.

Estimat Xec, aquí ho deixo. Ja veus que no m’he convertit, com tu em dius de tant en tant que faci, malgrat la Setmana Santa.

Una forta abraçada (laica),

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (22-04-2011)

Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 22-04-2011


Querido Xec,

gracias por las palabras que me mandas, las tuyas y las de tus tres compañeros que viven en Costa de Marfil. Leer las observaciones y reflexiones que hacen desde la durísima cotidianidad en que llevan demasiado tiempo inmersos es, para quienes vivimos lejos de allí en nuestra cómoda seguridad, un ejemplo de valentía y al mismo tiempo una fuente de información impagable, que injustamente nos escatiman los así llamados medios de comunicación.

Ciertamente, la fábula dürrenmattiana del minotauro encerrado en el laberinto recuerda, como bien dices, la historia del libro del Génesis, sólo que en versión laica: Dios no está. Dürrenmatt era hijo de un pastor protestante y los textos y el universo bíblicos debían de serle muy familiares.
Viendo el paralelismo entre ambos textos, tú te preguntas "¿por qué el creyente hace entrar a Dios en juego?" y te respondes que "Dios aparece como el garante de que el mal no es únicamente un mal para la propia persona (el minotauro pierde a una compañera), sino que es un mal en sí mismo: es pecado. Quien define el bien y el mal no es mi conveniencia sino Otro. Dios, de quien se espera que sea el garante de mi bien y del bien del otro." Y más adelante escribes: "No me quiero pronunciar sobre la necesidad de Dios para fundamentar la conciencia, sé que soy creyente. Pero me parece lógico que sin Dios no hay responsabilidad, tal como concluye tu autor suizo. Queda una mecánica más o menos reglada por estrategias de intereses que pueden parecer "cuidado y ternura" y, al pasar los siglos, la mecánica deviene cada vez más autónoma y el individuo menos responsable." En ambas citas subyace la creencia de que sólo la fe en la existencia de Dios puede evitar el desmoronamiento de los valores y la buena convivencia social.
Con esto has tocado un tema que podemos considerar clave y que hace mucho me he estado planteando:

¿Los valores dependen de la existencia de Dios?

Si realmente fuera así, las consecuencias serían nefastas: una sociedad atea acabaría, como tú planteas, regida por "una mecánica más o menos reglada por estrategias de intereses [...]", la convivencia se haría imposible porque nos conduciríamos únicamente por la pura materialidad e imperaría la ley del más fuerte, la ley de la selva (o peor, porque el fuerte no se impondría sólo por razones de supervivencia, sino por puro capricho o por placer). Pero ¿es realmente así?

Me gustaría desarrollar un poco este tema; no sé si soy capaz de responder de manera rotunda a esta pregunta. La cuestión es: ¿hay alguna otra razón, alguna otra pulsión o intuición, que nos sirva de Dios, en su lugar, y que sea garante de estos valores de convivencia?

Hace algunos días nos planteábamos de un modo laico el nacimiento de la conciencia del Bien y del Mal y decíamos que la experiencia de lo que es bueno o malo para la propia persona nos lleva a la conclusión de que "lo que no es bueno para mí no debe serlo para el / la otr@". También es así como el minotauro del laberinto adquiere la conciencia de sus valores. Aquí no necesitábamos a Dios. En este decubrimiento del / de la otr@, pues, está el núcleo de lo que son los valores que deben imperar en una sociedad que quiera vivir en armonía. ¿Así pues no podemos decir que el nacimiento de la conciencia del Bien y del Mal -el nacimiento de la conciencia de los valores y de su importancia- es, de algún modo, inherente a la naturaleza social humana? ¿No es, de algún modo, instintiva, intuitiva? ¿No responde a la intuición de que los valores son necesarios para la supervivencia? En este caso no necesitamos la explicación de Dios. En el fondo esta pregunta atañe de lleno a la distinción que hacemos entre ética y moral. La moral tiene que ver con los valores determinados por un Dios, mientras que la ética responde a los valores que yo llamaría "laicos", no determinados por ningún Dios sino por unas normas de convivencia social, que no tienen por qué ser únicamente de naturaleza práctica. Hay en el ser humano una dimensión espiritual que no debe estar obligadamente ligada a una religión, en el sentido de la creencia en Dios. Yo me tengo por una persona bastante religiosa y, en cambio, soy agnóstica. Soy religiosa en el sentido de que experimento en mí y en otra gente una vertiente espiritual que no es la propia materia, por más que se sustente en ella. Esta sola vivencia ya me lleva a creer en los valores y a sentir la necesidad de valores, y no necesito a Dios para sentir esta necesidad. Tú mismo dices más adelante: "[...] la sociedad ha elaborado bastantes referencias éticas para no permitir que ningún Dios justifique el mal." Si las sociedades elaboran estas referencias éticas, ¿no es aquel instinto el que las induce a ello?

Por último sólo otra reflexión. Dices: "Pienso que en el tema de Dios la historia ha avanzado mucho. Estamos de acuerdo en que no puede llamarse creyente a aquél que dice poseer a Dios de modo exclusivo, cosa nada evidente (al menos en el gremio de mi fe) hace algunos años." Yo también pienso que el diálogo interreligioso ha hecho algunos avances, pero no sé si me atrevería a afirmar que "ha avanzado mucho". Desgraciadamente la historia nos muestra que las religiones monoteístas han sido siempre fuente de monstruosidades y derramamiento de sangre, y me temo que es muy poco lo que se necesita para que el terreno ganado se pierda en pocos días. Un ejemplo bien reciente lo tenemos en la guerra de Croacia, en la que los musulmanes de repente fueron objeto de persecución y asesinato por parte de quienes un día antes habían sido sus pacíficos vecinos. Esto sucedió, como quien dice, ayer... . Pienso que el fundamentalismo religioso, al igual que los nacionalismos, es uno de los fantasmas que penden eternamente sobre nuestras cabezas como un espada de Damocles: en cualquier momento alguien la hace caer de un soplido y organiza una carnicería.

Querido Xec, aquí lo dejo. Ya ves que no me he convertido, como tú tan a menudo me dices que debo hacer, a pesar de la Semana Santa.
  
Un fuerte abrazo (laico),

Anna