Català:Convido tothom a afegir-se a aquesta experiència d'escriptura literària col·lectiva. El conte l'ha començat la Montse en el seu blog "
Fons d'armari" (Vegeu "
Los b
logs que visito"). Després l'ha seguit en Lluís i, finalment -provisional- jo mateixa.
Tot@s hi sou benvinguts a participar-hi!!!
Seguiu escrivint el conte en l'espai "comentarios"!Si en voleu començar un altre en espanyol, euskera, galleg, alemany o..., vosaltres mateix@s...
Montse comença el conte i escriu:***
Español:Invito a todo el mundo a sumarse a esta experiencia de escritura literaria colectiva. El relato lo empezó Montse en su blog "
Fons d'armari" (Véase "
Los blogs que visito"). Después lo ha seguido Lluís y, finalmente -provisionalmente- yo misma.
¡Tod@s sois
bienvenid@s a participar!
¡Seguid escribiendo el relato en el espacio "comentarios"!Si queréis empezar otro en español, euskera, gallego, alemán o..., vosotr@s mism@s...
Montse comienza el relato escribiendo:L'ESTIU (Montse) / DUBTES EXISTENCIALS (Incògnit) /...Fèrtil, feliç, afirmatiu, il·luminat. Quanta vida.
Dies de joventut rics d'acció, d'anhels, projectes, somnis. Aquest gust per les coses petites, festes majors, aquell dringar de copes plenes de vi i la passió que m'empenyia cap algú.
Recordo aquella roca on m'asseia les llargues nits d'estiu tot contemplant la nit estrellada fins altes hores del matí quan tot gairebé dormia excepte el cant dels ocells; i en aquell silenci feia volar la imaginació i estranys poders feien canviar els costums i emprendre reformes radicals.
L'estiu, temps de sega, el verd de la primavera ara és de color groc, tot queda sec i et recorda l'olor de pols de blat. De sobte se't revela aquella cançó d'estiu que tenies oblidada i es barreja amb la cançó d' aquest estiu, i mentre sona recordes aquelles ressaques plenes de sentiments.
dimecres, 15 / juliol / 2009
Montse dijo:Vint-i-nou estius al càmping ens impregnen records tot compartint vacances i feina i acompanyats pel so de la cançó de l'estiu. Tardes solejades i tardes fosques amb pluja, llamps i trons. Després sortida de sol i tots a la piscina a torrar, mentre altres suporten la calorassa sota l'ombra d'un arbre i es remullen en una tolla del riu.
Se'm fa plaent poder anar encadenant estius amb anades i tornades, fent amistats i acumulant records.
Avui ha arribat amb el seu pare la Muriel. Ella té 14 anys i en feia 10 que no venia. Quan li hem preguntat què recordava ens ha contestat: la cortina de la porta del bar. Amb aquest records associats amb algun objecte ens reconeixem. M'agrada el somriure de la Muriel.
2 de septiembre de 2009 22:32
Lluís ha dit: continuo des del meu prisma particular:Olors estrangeres es barrejaven entre les cases de tela dels intrèpids viatjants del continent. El sol, radiant, esquivant les copes dels arbres arribava fins a l'última engruna de terra. Mentrestant, em tumbava al marge del riu tot esperant que aquell diminut arbre estigues a vessar d'aigua. Movia la mangera i li cantava una cançó. Cada arbre tenia la seva i el meu preferit era el Simon, i cada dia donava voltes al seu tronc esquifit amb la Miss Robinson tararejant pel cap.
Després, entrava al bar, una mirada còmplice amb qui estava darrera la càmara, i en tres segons una bossa de fritos a les mans, mentre el Johnny Cash posava el ritme...
Somnis d'estiu que no es poden dissociar del pòsit particular a partir del qual sommiàvem.
17 / juliol / 2009 10:08
Anna Rossell ha dit:Des de l'altre costat de l'aigua seguia amb la mirada els zig-zags de l'espiadimonis que no acabava de trobar un territori sòlid on posar-se. Feia estona que tenia gust de ranci a la boca i vaig buidar la resta de fritos al corrent, mentre els meus ulls seguien aquell improvisat exèrcit de petits vaixells que es perdien riu avall en un moment, evitant els accidents dels petits troncs i entre les pedres. "No era just, no tenia cap sentit", i amb els ulls clavats al curs de l'aigua se m'acudia que la vida era encara molt més cruel del que havia sospitat; l'armonia d'aquella natura microcòsmica que es desplegava davant meu, pura arrogància. El Déu en què molts creien havia de ser un cínic, ens regalava miratges de bellesa i quan menys ens ho esperàvem deixava que ens rebentessin a la cara, després es feia un tip de riure amb la seva boca de gegant. Les rialles d'aquell monstre ho omplien tot i em feia mal el món i el seu sarcasme. Se l'havia endut, just feia un moment, i fora tot restava com si res, l'aigua seguia esmunyint-se riu avall i l'espiadimonis cercava el seu territori sòlid i segur, ignorant el mal, l'insuportable dolor que em posseïa.
10 / agost / 2009 12:20
Manolo dijo:¿Por qué me dominan a veces pensamientos imbuidos por un sentimiento de rabia, quizá de odio, tal vez de desesperanza? Por naturaleza creo que soy afable, optimista. Disfruto tanto de la soledad de la naturaleza, nunca la he sentido delante del espacio abierto, como de la compañía de la gente que quiero, del arte, artificial, que se me ofrece, de mis propios pensamientos... ¿Por qué aquí, ahora, ante esta belleza cambiante, hermosamente monótona, a veces transparente, susurrante, me vienen estos pensamientos? ¿Qué hay en mí que transforma así mis sentimientos? ¿Es el río? ¿Es la mutación permanente? ¿Es la monotonía de la música del agua? ¿La intangibilidad del presente?
La libélula sigue con sus vuelos sin rumbo y eso me tranquiliza...
–“¿Ya estás en tu observatorio, como de costumbre?”
En mi ensimismamiento no he notado que alguien se acercaba. Me sobresalto ostensiblemente y me vuelvo.
23 de agosto de 2009 20:19
Gerard dijo:La Clàudia tenia la capacitat de desplaçar-se totalment en silenci. Li agradava parlar i, a més, no ho feia precisament en veu baixa, però, si passava caminant pel teu costat, no te n'adonaves.
-"Sí", i de sobte vaig recordar que estava regant el mateix arbre des de feia massa estona.
-"Estava regant", vaig continuar mentre agafava la mànega per canviar-la al següent arbre.
Ella va mirar el toll d'aigua que s'havia generat, aquest s'havia desbordat i fluïa generosament fins al riu. Em va somriure.
- "Tinc gana, vaig a comprar, vols alguna cosa?"
- "No..."
Segurament necessitava menjar, beure, escoltar música i veure alguna pel·lícula divertida, però feia hores que no pensava en mi mateix. En moments així era tot tan relatiu... gana o sed... podria estar-me tres dies caminant i no parar fins quedar-me adormit inevitablement. Potser ho hauria de fer.
23 de agosto de 2009 21:17
nem dijo:Em vaig despertar i cada cosa seguia al seu lloc. En el meu somni, breu però profund alhora, en pocs minuts s'havien esmunyit infinitat de pensaments que darrerament m'ocupaven el temps de vigília. Perquè només jo li deia Clàudia? Com es deia realment? I perquè quan jo escrivia m'agradava fer-ho sota aquell pseudònim que confonia tant els meus lectors? Aquell pseudònim que em permetia ocultar la meva veritable identitat. I mentre així divagava...aquell fum....aquell fum que tot ho envaïa i que confonent-se amb el meu pensament dibuixava anelles en l'exterior i en barrejar-se, el de dintre i el de fora, creava aquella atmosfera tan agradable sobre la que l'essència es submergia....
Vaig continuar regant.
25 de agosto de 2009 12:49
Manolo dijo:
¡Finalmente! Todos los árboles tienen su ración diaria de agua y el césped luce como si hubiera recibido todo el rocío que la naturaleza le había negado hacía tiempo.
Claudia sale del bar con su compra. Hace tres temporadas que aparece por el camping. Desde el principio me llamó la atención por su pose carente de afectación y por su forma de hablar, franca y ruidosa.
En aquella época había caído en mis manos un libro,
Cartas para Claudia, que, en contra de mis expectativas, pues me lo había recomendado mi madre, me impresionó vivamente. Son las reflexiones de un psicólogo en forma de cartas, donde, amén de reflexiones psicológicas sobre relaciones diversas, ensalza el autoconocimiento y la belleza de la vida, sin dejar que el pasado o el futuro enturbien el ahora, y todo ello con un uso especialmente cuidado de la lengua. Estas cartas están dirigidas a un personaje imaginario, mujer bella e inteligente, comprensiva y curiosa, que no escatima preguntas. Cuando la llamé Claudia por primera vez me miró sorprendida, pero no dijo nada. Fue justo antes de abandonar el camping cuando me preguntó por qué la llamaba así.
–“Porque eres mi personaje favorito”.
Me miró interrogante pero le respondí con una sonrisa cómplice y di media vuelta. Al año siguiente, a modo de saludo, puse el libro en sus manos. No tardó ni un día en devolvérmelo con una sonrisa de oreja a oreja.
27 de agosto de 2009 10:22
nem dijo:Aquell dia, i amb el pensament encara abatut de dolor per la pèrdua, transcorria lent. Començava a fosquejar. Inconscientment vaig recordar els capvespres d'estius passats, abans que ella arribés, quan a la llum de la lluna, guitarra en mà, cantàvem cançons, ignorants del futur.
27 de agosto de 2009 11:22
Anna Rossell dijo:Enyorava la innocència d'aquell temps, la calma i la pau de l'esperit verge i tranquil, encara alegre, capaç de creure en l'amistat eterna i la bondat innata del proïsme, aliè a les ferides i al sofriment. Què se n'havia fet d'aquell adolescent ingenu? Només havien passat sis anys i em semblava que hagués viscut tota una vida, duia al damunt la humanitat sencera, la sentia com una llosa i jo corria el perill que m'esclafés en qualsevol moment. De dins del bar m'arribava la veu ensucrada de Julio Iglesias i les seves notes arrossegades. Qui era el criminal que gosava de trencar el majestuós silenci de les muntanyes amb aquell succedani de música? Em feien mal els braços. En aquella posició, estirat com estava, el llibre em pesava més del compte per sentir-me còmode i res no em convidava a seguir sostenint aquell pes. La llum del càmping-gas dificultava la lectura i feia estona que no sabia què llegia, immers en l'obsessió que em dominava el pensament. Feia temps que havia deixat de creure en Déu, però seguia creient vivament en l'ànima humana. Molt a desgrat meu l'ànima existia, i ara com mai hagués desitjat que això no fos així; m'hagués estalviat aquell dolor terrible. Vaig deixar el llibre a l'herba i em va venir a la ment el somrís ample de la Clàudia. No podia imaginar-me a mi mateix somrient mai més. Malgrat que el sol ja s'havia posat completament, vaig decidir anar caminant fins al poble.
27 de agosto de 2009 15:06
nem dijo:Vaig beure, vaig beure tota la nit. Déu! Perquè sempre Déu i l'ànima interferien en els meus pensaments? A trenc d'alba em vaig despertar en un banc del passeig. Tot em donava voltes... el terra girava damunt el meu cap i els arbres voltaven i voltaven com en una noria sens fi. Em vaig tornar a endormiscar. Quan finalment la ressaca començava a cedir, vaig tornar cap al camping.
El càmping el regentaven dues dones, cosines entre elles, que l'havien heretat d'un oncle que no havia tingut descendència. Les ajudava un matrimoni cubà, en Raúl i la Isolina, que feia anys s'havien establert al poble. D'ells vaig aprendre a fer "mojitos" i a apreciar la música cubana. Així que podia i en tenia ocasió, feia que ressonés pel recinte la veu de Compay Segundo amb la C
arta de despedida del "Che". El càmping era com la meva segona residència, lloc de refugi en moments crítics. L'havia freqüentat amb la família des que tenia ús de raó. Ara gairebé jo en formava part. M'agradava col·laborar-hi. A la caiguda del sol tornaria a agafar la mànega, com cada dia.
27 de agosto de 2009 18:05
Rebeca dijo:La luz de las farolas se transforma en reflejos tenues y el bucle de no hacer nada se repite casi sin remedio, sin planes para los próximos tres, ocho meses, no lo sé con exactitud, y atrapado en la rutina del camping, sigo regando junto al río, intentado recordar qué pasó la última noche. A partir del quinto chupito sólo escucho música electrónica, algún idioma extranjero y olor a limón. El sentimiento de vacío se convierte en un estado de melancolía estúpida, extraña. El dolor de cabeza intermitente.
29 de agosto de 2009 03:56
Marius dijo: Des del meu observatori sentia en Raul i la Isolina trastejar per la cuina, acabant de preparar els últims plats pel dinar. Ella, la Clàudia, estava asseguda en una taula del menjador. M'hi vaig acostar tot esperant que em convidés a seure amb ella.
-Vols que parlem?, em va dir. Des del desgraciat accident rebutjava el seu contacte i la seva companyia. Em sentia culpable. En Guillem no hauria tingut aquell final si jo hagués corregut més, a temps per salvar-lo d'aquelles flames que en tan breu temps van acabar amb tot el que trobaven al seu pas. En Guillem no podia córrer amb la seva cama ortopèdica, i jo ho sabia. Ara, la culpa m'aclaparava.
29 de agosto de 2009 16:02
Anna Rossell dijo:No havia contestat al mòbil per no perdre el fil de la novel·la que volia presentar al concurs. Havia d'escriure de valent si volia acabar-la a temps. Ara veia que les coses tot d'una deixaven de tenir importància. Si hagués contestat la trucada, si al menys hagués mirat qui telefonava, ben segur que hagués despenjat si hagués sabut que era en Guillem. L'havia deixat només feia un parell d'hores a la vora del llac on tant li agradava de seure i pescar mentre llegia fins que el sol es posava. L'incendi havia començat just darrera seu i el foc s'havia estès com la pòlvora, abans que pogués adonar-se'n i demanar ajuda. Devia portar el desànim penjat dels ulls; la pregunta de la Clàudia feia pensar que se n'adonava que em trasbalsava alguna cosa.
-Vols que parlem?, va repetir. Per tota resposta vaig asseure'm a la cadira davant seu. La mirada de la Clàudia era directa i franca. Em fitava fixament amb una expressió interrogant i acollidora. La tenia asseguda davant meu, esperant que li digués alguna cosa. La Clàudia tenia la virtut de sorprendre'm sempre. No encaixava en cap dels prejudicis que el meu imaginari fabricava a partir de l'última experiència compartida. Des que ens havíem conegut, ara feia tres estius, em semblava descobrir-la de nou.
31 de agosto de 2009 14:32
Marius dijo:El meu "personatge favorit" del llibre
Cartas para Claudia, el tenia assegut davant meu, a punt per a la confidència. Curiosament, jo havia descobert que ella, la Clàudia del càmping , també era psicóloga. Per això aquell somriure tan ampli quan em va tornar el llibre, l'estiu passat, al dia següent de jo deixar-li. Ella ja el coneixia.
2 de septiembre de 2009 9:33
Anna Rossell dijo:-Què et passa?, deia la seva veu amb la fermesa de qui ja sap la resposta i només vol que li buidin el cor per alleujar una pena. Malgrat que per sota la taula els nostres peus es tocaven, la pregunta em venia com de lluny. Què et passa?, vaig tornar a sentir. La llengua no m'obeïa, tenia la boca seca i les mandíbules em feien mal per la tensió. Quan en Raul havia donat l'alarma i havia cridat voluntaris per ajudar a sufocar l'incendi que s'havia declarat, jo em vaig prendre el meu temps per acabar d'arrodonir l'últim paràgraf. Només després vaig apagar el portàtil i vaig dignar-me mirar d'on provenia el fum, només llavors vaig córrer. Vaig fer una ullada desesperada al mòbil: l'última trucada perduda era d'en Guillem. Em passava tot això pel cap mentre el plor em sacsejava el cos com un tros de fusta seca i només aconseguia articular el seu nom: Guillem, Guillem. La Clàudia s'havia aixecat de la cadira i ajupida m'abraçava amb força per contenir els meus sanglots. Em vaig despertar esgotat, els braços de la Clàudia encara em subjectaven com si volgués evitar que tot jo em desmuntés com les peces d'un trencaclosques que amb un cop de mà algú desencaixa. Notava el pessigolleig de la barbeta de la Clàudia acariciant-me el cap, s'havia assegut al meu costat i el seu pit m'acaronava com a un infant de llet.
En el barrio La Cachimba se ha formado la corredera. Allá fueron los bomberos con sus campanas, sus sirenas. Ay mamá, ¿qué pasó? El cuarto de Tula, le cogió candela; se quedó dormida y no apagó la ve... . La veu de Compay Segundo es va aturar bruscament immediatament després que la Isolina sortís de la trastenda amb pressa, suada i amb cara de mal humor. Venia carregada amb una caixa de cerveses i va deixar el comandament a distància al costat de la màquina del cafè per poder aixecar el pes amb les dues mans.
-Va ser el que va morir en l'incendi? em preguntava la Clàudia gairebé a cau d'orella. Vaig assentir mentre feia un esforç per refer-me i recuperar la meva autonomia.
-No t'ho pots retreure, va ser un accident.
-No vaig respondre la trucada, vaig dir amb veu rogallosa tot incorporant-me. Em feia vergonya haver-me desfet com un flam davant de la Clàudia. Ara ella m'havia tornat a clavar la mirada als ulls i em passava la mà per darrera el coll, com si no gosés deixar tan de cop el contacte físic. M'hagués volgut fondre. No suportava mostrar les meves interioritats a ningú, i em sentia despullat quan les forces minvaven i la feblesa acabava per guanyar la partida. Llavors encenia un cigarret i em venia al pensament el meu costum de publicar amb pseudònim. La Clàudia devia veure'm ara amb tota la meva debilitat i covardia. Era dona i psicòloga, i el meu orgull masculí s'havia esvaït en un moment.
3 de septiembre de 2009 14:57
Marius dijo:
Debilitat i covardia i, alhora, fortalesa i valentia. Era així, amb aquests atributs, com em sentia jo en diferents moments de la meva vida. La meva doble personalitat..., que desorientava tant als que no em coneixien a fons. Éra per això que havia triat aquell pseudònim,
Androgin, per a la meva última novel·la.
3 de septiembre de 2009 18:17
Incògnit dijo:En ella, el personatge principal, l'Agnès, simbolitzava tot el que havia sigut per a mi aquell gran amor de l'adolescència, l'Alexandra, la passiò que vaig sentir sense ser correspost, les esperes angoixants per tornar-la a veure el diumenge en el dinar familiar. Aquell deliri que em va portar una nit a la porta de casa seva i em va fer copejar-la fins que es va esberlar i que va provocar que els veïns, escandalitzats pel meu comportament, donessin avís a la policia i em van portar pres. Després va aparèixer en Guillem a la meva vida.
8 de septiembre de 2009 12:49
Sirius dijo:Si escric amb pseudònims és perquè crec fermament que no valen aprovacions ni reconeixements externs, de què serveixen? No enfocar imperiosament la vida a la recerca de la seguretat permanent. Això ho sabia prou bé en Guillem, en els moments de desconcert era capaç de fer les coses de vell nou amb empelts innovadors, creatius. Al seu costat sentia que tot era possible i autèntic sense més, com una mirada al mar, sempre canviant. Alliberat, perquè era així, deixant totes les possibilitats permanents obertes i a disposició de la vida i dels seus embats.
En Raül, la Isolina, la Clàudia,... quantes vegades s’hauran preguntat quin significat tenia en Guillem a la meva vida? No ho sé, però hi ha dies simples, com el d’ahir en què m’envaeix una sensació àmplia de tenir-lo present, llavors, malgrat la seva absència, dic al vent com me l’estimo...
9 de septiembre de 2009 23:55
Montse dijo:Durant tots aquests anys he après a estimar en secret. Ara resto aquí com un espectador sensible i em sento desconegut enmig de la gent i la natura, mentre em pregunto quants anys queden de patiment causats per les mirades de rebuig de la gent?
12 de septiembre de 2009 19:51
Montse dijo:Tot aquest temps dubtant entre marxar o quedar-me, aquí és on vaig conèixer en Guillem, a cada racó hi trobo coses que me'l recorden. Tots aquells estius de vacances al sol i aquella passió per la lectura que li vaig transmetre, estàvem bé junts no ens avorríem, amb el teu sonriure i el pas coix degut a aquella desafortunada caiguda del cavall quan tot just tenies dotze anys. Vaig decidir que ja era hora de marxar i ara visc a ciutat en un pis que m'ha deixat un oncle en herència, el pis és petit i moblat. Ja no visc al costat del riu i això és el que més enyoro, m'encantava el so del riu a totes hores. He trobat feina uns quants dies a la setmana en una llibreria i aferrat als llibres sé que tinc alguna cosa més.
15 de septiembre de 2009 13:11
nem dijo:He sublimat les meves emocions i estic ben decidit: el proper pas serà anar a l'Àfrica. Allà serà un començar de nou.
Tota aquesta barreja de pensaments i reflexions és el que li vaig abocar a la Clàudia després d'haver-me desmuntat al seus braços i un cop acabat el cigarret. Ella no em coneixia tan a fons, però vaig pressentir que em comprenia perfectament.
17 de septiembre de 2009 9:21
EN MANOLO COMENÇA A PROPOSAR UN FINAL I SUGGEREIX QUE CADA COAUTOR@ EN PROPOSI UN. TAMBÉ PODEU SUGGERIR TÍTOLSA CONTINUACIÓ EL FINAL D'EN MANOLO (I DE NEM, QUE S'HI SOLIDARITZA):Manolo (i nem) dijeron:Proposta de final nº 1:El verano ha llegado a su fin. La estancia en el camping me ha pasado una dura factura: la muerte de Guillem ha ahondado mi propio conflicto sentimental. Necesito huir del mundo de mi entorno una buena temporada para aclarar mis ideas: quiero saber qué siento, cómo soy en realidad, cuánto de verdad hay en mi pseudónimo... Aquí estoy en el aeropuerto de Barcelona con billete de ida a Bamako. Quiero permanecer en África todo lo que puedan dar de sí mis medios. Me han hablado de la posibilidad de cooperar en algún centro de misioneros, tan faltos de manos, donde nunca sobra una persona dispuesta... No es el camping, es la dura realidad y confío en mi capacidad ascética.
Estoy a punto de embarcar, son las 20:45
Suena una voz a mi espalda, no he oído sus pasos:
-Hola...
-¡Claudia!
19 de septiembre de 2009 15:03
Anónimo dijo:Proposta de final nº 2:Les fulles davallaven fins al sol, dibuixant intrigants figures groguenques sobre una catifa verda..., els arbres havien reeixit del sufocant estiu, gràcies, ja no a la mànega, sinó als rius de llàgrimes vessades...,mentrestant l’aire transportava vells aromes de tardor suaument embolcallats de les llunyanes notes de Mrs Robinson... anunciant l’inefable cercle de la vida.
20 de septiembre de 2009 15:28
Marius dijo:Proposta de final nº 3:Reclós al pis de l'oncle, només surto per anar a la llibreria. Després, em tanco i escric. Escric fins a altes hores de la nit, quan vençut per la son no puc mantenir els ulls oberts ni un instant més.
Ara, sempre la Clàudia en el meu pensament. Em ve a veure sovint. M'he acostumat a dependre d'ella i la necessito. Tant, que el meu ferm propósit d'anar a l'Àfrica, s'esvaeix com el fum dels cigarrets que es consumeixen mentre la inspiració va i ve, i la meva voluntat, presonera del destí, es incapaç de decidir el meu propi futur.
21 de septiembre de 2009 11:23
Incògnit dijo:Proposta de final nº 4:Acabat l'estiu, el camping va tancar, com de costum. Es van iniciar petites reformes i les habituals obres de manteniment. Malgrat que gairebé ja tocava, després de 29 anys de servei, les propietàries no van voler canviar la cortina del bar. El fet que la Muriel la tingués en el seu record al cap de deu anys, les va fer decidir. Tothom va retornar a lloc, els hostes de les cases de tela, als seus respectius paisos d'origen, en Raül i la Isolina, al poble del costat. Endarrera quedaven l'Alexandra, en Guillem, la Clàudia, i jo mateix, decidit a emprendre una nova vida a partir d'aquell mateix moment.
21 de septiembre de 2009 17:23
Montse dijo:Proposta de final nº 5:
Vol destí Bamako, últim avís.
Va ser en aquell mateix moment quan vaig sentir la veu de la Clàudia, ella amb la seva manera de mirar-me sempre m'havia provocat una estranya excitació. Allà vaig començar a pensar que el destí me l'havia de fer jo, he de decidir si me'n vaig o no, què he de fer? Tot això pensava quan va sonar el mòbil, eren en Raül i la Isolina que volien que anés el cap de setmana al càmping.
I fou aquí, en aquesta festa del final de l'estiu, que apartant la cortina i abraçats amb la Clàudia vaig confessar-li que en el llibre que havia començat a escriure aflorarien totes les contradiccions internes dels personatges.
22 de septiembre de 2009 18:49
Proves dijo:Proposta de final nº 6:.
22 de septiembre de 2009 21:47
Sirius dijo:
Proposta de final nº 7:
Sóc un home, simplement, amb anades i vingudes, amb alts i baixos i amb un gran desig de construir vida i eixamplar-la al meu entorn sense límits. Però no, no podia anar-me'n a l'Àfrica ni quedar-me amb la Clàudia. Feia poc més d'un any havia signat un contracte amb l'editorial. Només els que hem treballat amb aquest món coneixem les seves pressions i exigències en les entregues. Havia d'acabar el meu llibre, un llibre ple d'emocions però pocs fets i ritme. Els dies d'estiu, immers en els meus records i el dia a dia en el càmping m’absorbiren tot el temps. Faltava poc per fer entrega del meu primer esborrany i em sentia atrapat en els meus pensaments del passat, incapaç de poder imaginar nous destins dels meus personatges. Potser fent una profunda i desmesurada botifarra al pas del temps, que sempre pretén dir-nos qui som i què esdevindrem, que sempre vol controlar-nos subtilment tot i saber que no existeix, que som tots nosaltres qui li donem vida.
Arribat a aquest punt vaig optar per demanar humilment ajut als meus amics, no....no qualsevol amic, no...aquells que ho són de debò, que estan al teu costat quan ho necessites i que es mereixen aquest nom.
Els vaig convocar a tots via internet, sempre m’han fascinat les noves tecnologies. I en un xat privat i fins la matinada vaig conversar amb la Montse, l’Anna, el Manolo, en Lluís, en Nem, la Rebecca, en Màrius, l’Incògnit, en Sirius, l’Anònim i la Cabra del càmping, que tan inspirava. Com bons amics es comprometeren a acabar aquest llibre que ni tan sols encara té títol. Les idees i conceptes van començar a fluir màgicament. I amb un got de ratafia sense additius a la mà els hi vaig encomanar que m’acabessin el llibre. El llibre de l’estiu...
23 de septiembre de 2009 22:22
Sirius dijo:Proposta de final nº 7 (continuació):Fe d'errades:
En el meu llistat de "bons amics", en la meva última aportació del conte, hi falta el meu amic GERARD. Un cop acabat el llibre l'editorial no hi va trobar cap "futur comercial". En Gerard, el va presentar d'incògnit al Premi Prudenci Bertrana 2010, i gràcies a ell ens trobem tots plegats a l'Àfrica celebrant el guany del premi.(Clàudia i Cabra incloses)
23 de septiembre de 2009 22:56
Anna Rossell dijo:Proposta de final nº 8:L'avió s'enlaira. A baix queda la ciutat on vaig néixer i conèixer en Guillem, que m'acompanya. Sempre m'acompanyarà. He presentat la novel·la al concurs. Marxo amb l'esperança de guanyar el premi. Àfrica serà la meva nova font d'inspiració. A Bamako m'hi espera en Jaume, un metge amic d'un amic, que m'ha ofert casa seva. Sento que deixo enrera una etapa per començar-ne una de nova. I, de fet, de nou començarà tot menys en Guillem, que porto amb mi. Em pregunto si havia de morir ell perquè la meva existència donés el tomb que he decidit donar-li. El destí m'ha jugat una mala passada, exigint-me un sacrifici massa gran. I penso com serà a partir d'ara la vida amb en Guillem.
28 de setembre de 2009 20:50
FINAL GLOBAL, COMPOSAT PER LA SUMA DE TOTS ELS SUGGERITS FINS ARA, SEGUINT L'ORDRE PROPOSAT PER LA MONTSE:(Proposta de final nº1:)
El verano ha llegado a su fin. La estancia en el camping me ha pasado una dura factura: la muerte de Guillem ha ahondado mi propio conflicto sentimental. Necesito huir del mundo de mi entorno una buena temporada para aclarar mis ideas: quiero saber qué siento, cómo soy en realidad, cuánto de verdad hay en mi pseudónimo... Aquí estoy en el aeropuerto de Barcelona con billete de ida a Bamako. Quiero permanecer en África todo lo que puedan dar de sí mis medios. Me han hablado de la posibilidad de cooperar en algún centro de misioneros, tan faltos de manos, donde nunca sobra una persona dispuesta... No es el camping, es la dura realidad y confío en mi capacidad ascética.
Estoy a punto de embarcar, son las 20:45
Suena una voz a mi espalda, no he oído sus pasos:
-Hola...
-¡Claudia!
(Proposta de final nº5:)
Vol destí Bamako, últim avís.
Va ser en aquell mateix moment quan vaig sentir la veu de la Clàudia, ella amb la seva manera de mirar-me sempre m'havia provocat una estranya excitació. Allà vaig començar a pensar que el destí me l'havia de fer jo, he de decidir si me'n vaig o no, què he de fer? Tot això pensava quan va sonar el mòbil, eren en Raül i la Isolina que volien que anés el cap de setmana al càmping.
I fou aquí, en aquesta festa del final de l'estiu, que apartant la cortina i abraçats amb la Clàudia vaig confessar-li que en el llibre que havia començat a escriure aflorarien totes les contradiccions internes dels personatges.
(Proposta de final nº 4:)
Acabat l'estiu, el camping va tancar, com de costum. Es van iniciar petites reformes i les habituals obres de manteniment. Malgrat que gairebé ja tocava, després de 29 anys de servei, les propietàries no van voler canviar la cortina del bar. El fet que la Muriel la tingués en el seu record al cap de deu anys, les va fer decidir. Tothom va retornar a lloc, els hostes de les cases de tela, als seus respectius paisos d'origen, en Raül i la Isolina, al poble del costat. Endarrera quedaven l'Alexandra, en Guillem, la Clàudia, i jo mateix, decidit a emprendre una nova vida a partir d'aquell mateix moment.
(Proposta de final nº2:)
Les fulles davallaven fins al sol, dibuixant intrigants figures groguenques sobre una catifa verda..., els arbres havien reeixit del sufocant estiu, gràcies, ja no a la mànega, sinó als rius de llàgrimes vessades...,mentrestant l’aire transportava vells aromes de tardor suaument embolcallats de les llunyanes notes de Mrs Robinson... anunciant l’inefable cercle de la vida.
(Proposta de final nº3:)
Reclós al pis de l'oncle, només surto per anar a la llibreria. Després, em tanco i escric. Escric fins a altes hores de la nit, quan vençut per la son no puc mantenir els ulls oberts ni un instant més.
Ara, sempre la Clàudia en el meu pensament. Em ve a veure sovint. M'he acostumat a dependre d'ella i la necessito. Tant, que el meu ferm propósit d'anar a l'Àfrica, s'esvaeix com el fum dels cigarrets que es consumeixen mentre la inspiració va i ve, i la meva voluntat, presonera del destí, es incapaç de decidir el meu propi futur.
(Proposta de final nº7:)
Sóc un home, simplement, amb anades i vingudes, amb alts i baixos i amb un gran desig de construir vida i eixamplar-la al meu entorn sense límits. Però no, no podia anar-me'n a l'Àfrica ni quedar-me amb la Clàudia. Feia poc més d'un any havia signat un contracte amb l'editorial. Només els que hem treballat amb aquest món coneixem les seves pressions i exigències en les entregues. Havia d'acabar el meu llibre, un llibre ple d'emocions però pocs fets i ritme. Els dies d'estiu, immers en els meus records i el dia a dia en el càmping m’absorbiren tot el temps. Faltava poc per fer entrega del meu primer esborrany i em sentia atrapat en els meus pensaments del passat, incapaç de poder imaginar nous destins dels meus personatges. Potser fent una profunda i desmesurada botifarra al pas del temps, que sempre pretén dir-nos qui som i què esdevindrem, que sempre vol controlar-nos subtilment tot i saber que no existeix, que som tots nosaltres qui li donem vida.
Arribat a aquest punt vaig optar per demanar humilment ajut als meus amics, no....no qualsevol amic, no...aquells que ho són de debò, que estan al teu costat quan ho necessites i que es mereixen aquest nom.
Els vaig convocar a tots via internet, sempre m’han fascinat les noves tecnologies. I en un xat privat i fins la matinada vaig conversar amb la Montse, l’Anna, el Manolo, en Lluís, en Nem, la Rebecca, en Màrius, l’Incògnit, en Sirius, l’Anònim i la Cabra del càmping, que tan inspirava. Com bons amics es comprometeren a acabar aquest llibre que ni tan sols encara té títol. Les idees i conceptes van començar a fluir màgicament. I amb un got de ratafia sense additius a la mà els hi vaig encomanar que m’acabessin el llibre. El llibre de l’estiu...
Fe d'errades:
En el meu llistat de "bons amics", en la meva última aportació del conte, hi falta el meu amic GERARD. Un cop acabat el llibre l'editorial no hi va trobar cap "futur comercial". En Gerard, el va presentar d'incògnit al Premi Prudenci Bertrana 2010, i gràcies a ell ens trobem tots plegats a l'Àfrica celebrant el guany del premi.(Clàudia i Cabra incloses)
(Proposta de final nº8:)
L'avió s'enlaira. A baix queda la ciutat on vaig néixer i conèixer en Guillem, que m'acompanya. Sempre m'acompanyarà. He presentat la novel·la al concurs. Marxo amb l'esperança de guanyar el premi. Àfrica serà la meva nova font d'inspiració. A Bamako m'hi espera en Jaume, un metge amic d'un amic, que m'ha ofert casa seva. Sento que deixo enrera una etapa per començar-ne una de nova. I, de fet, de nou començarà tot menys en Guillem, que porto amb mi. Em pregunto si havia de morir ell perquè la meva existència donés el tomb que he decidit donar-li. El destí m'ha jugat una mala passada, exigint-me un sacrifici massa gran. I penso com serà a partir d'ara la vida amb en Guillem.
.jpg)
Entradas
