31 de octubre de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (31-10-2012) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (31-10-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Catalán
*
*
Amb José Carlos Fernández (al mig) i Felipe Sérvulo a la tertúlia literària de El Laberinto de Ariadna (Ateneu Barcelonès, 2012) / Con José Carlos Fernández (centro) y Felipe Sérvulo en la tertulia literaria de El Laberinto de Ariadna (Ateneo Barcelonés, 2012)
*
El Masnou, 31-10-2012

Estimat Xec,

sí, tens raó que era evident que, en el context de les nostres últimes reflexions, havia de sortir per força a relluir el tema de l’escola. L’escola és essencial quan es tracta d’educar, i dic EDUCAR –fer créixer integralment com a persones-, no dic ENSENYAR –terme que fa més al•lusió als continguts de les matèries “enciclopèdiques” escolars-. Tens raó quan dius que els mestres, els que de veritat saben el que tenen entre mans i no traeixen la seva professió, els que realment es proposen educar integralment com a persones, quan demanen a l’administració millores (sigui en el sou o en dotacions d’infraestructures), ho fan pensant en allò que necessiten els/les nen@s que els han estat confiats. Però no podem perdre de vista que l’escola no pot assumir tota la responsabilitat de l’educació, de fet, l’escola no la conformen només els/les mestres, sinó que hi ha altres actors, a més dels/les mestres: els/les nen@s i joves, i els/les pares/mares, la qual cosa vol dir que l’escola no deixa de ser un reflex de la societat en què està immersa i que l’una actua sobre l’altra i l’altra sobre l’una: l’escola influencia la societat i la societat influencia l’escola. Quan la societat està absolutament divorciada de l’escola, llavors els/les mestres es queden sols/les davant d’una tasca que no poden abordar perquè per força els/les supera. Extremant una mica aquesta afirmació, aquest és el problema en què es troba l’escola actual al nostre país, per exemple: els valors socials han anat degenerant durant anys i anys, s’han anat degradant progressivament fins arribar a un extrem que als/les mestres els/les desborda.
*
Crec que podem dir, per generalitzar, que quan parlem de “degeneració de valors” ens estem referint al fet que els valors van deixant d’ésser espirituals per esdevenir cada cop més materials. És com si els uns i els altres s’excloguessin, com si no poguessin conviure junts, com si fossin dos camins divergents. Jo ho crec així. No hi ha dubte que hi ha mínims: una base material sense la qual no pot viure l’espiritualitat. La matèria, per definició, sosté l’esperit. Però, un cop fixats aquests mínims, es planteja la pregunta que tu et fas: Quina és la quantitat de materialitat necessària? I qui la defineix?
*
Et planteges això i respons parcialment a la pregunta quan dius que, en el context de l’economia de consum, les ‘necessitats’ materials vénen més determinades “per l’exigència de consum que per allò que naturalment necessita la persona per a ser feliç”. Crec que qualsevol persona amb una mica de capacitat per a l’anàlisi hi estaria d’acord: hi ha tot un mercat, tota una economia, que es basa en el consum i que, per tant, es dedica a crear en els/les ciutadan@s la sensació de ‘necessitat’ de productes materials i situacions sofisticades que suposadament prometen paradisos. La publicitat està al servei d’aquesta economia i és una eina poderosa i eficaç. Davant de l’estat de desenvolupament en què es troba aquest mercat de consum en el nostre món (i no vull dir a l’occident, sinó que em refereixo al MÓN en general), els valors espirituals queden arraconats, ofegats, i la lluita que es planteja als/les mestres és la de David contra Goliat (que guanyés David va ser cosa de sort). L’economia del mercat de consum crea falses necessitats que enlluernen a la gent d’una manera infantil, i el més greu és que d’aquest enlluernament no se’n lliuren els que no tenen poder adquisitiu, ben al contrari, ell@s són els que acaben més enlluernats, precisament perquè no tenen res. De fet, això de les hipoteques-escombraria va començar així, no? Els bancs prometien crèdits als més pobres per poder adquirir tot un seguit de luxes que mai no podrien pagar, i en aquest parany hi cau gairebé tothom. És per això que penso que, a banda de les escoles, hi ha d’haver-hi un gest polític que s’encarregui de frenar segons què, aquesta mena de coses com les hipoteques- escombraria, per exemple; el capteniment dels bancs, per exemple; segons quines publicitats, per exemple. En aquest context, penso en el que jo veig als països africans als quals he tingut la sort de viatjar últimament: ni els més pobres dels pobres no poden escapar als encants del consum; és com un cant de sirena, el consum. Recordo l’efecte destructor que produïa el consum a la República Democràtica Alemanya quan aquest país encara existia. Per a molt@s professionals de la RDA l’argument per desitjar emigrar a la República Federal Alemanya no era tant un argument ideològic, sinó molt més el del sou: un metge especialista comparava els sous dels seus col•legues a l’altre costat del mur amb el seu, i la diferència era el seu argument. No es plantejava si amb el seu sou ell@ en tenia prou per viure com cal a la RDA. Sembla, doncs, que l’ésser humà no sap protegir-se davant d’aquesta mena de temptacions. És per això que la política ha de tutelar l’individu. No vull dir pas que l’escola no tingui un paper essencial en l’educació de tot plegat. La té, és un dels pilars essencials, però no pot ser l’únic, penso. No la podem deixar sola.
*
Aquella pregunta teva que he esmentat més amunt: Quina és la quantitat de materialitat necessària? I qui la defineix? Evidentment crec que no es pot contestar d’una manera taxativa, però sí que ens podem acostar a una resposta: penso que és la política qui ha de respondre (de manera aproximada) aquesta pregunta. I això ja ho fa a través dels impostos. És per això que els impostos han de gravar més a aquell@s que més tenen i és per això que amb els impostos s’han de crear i millorar les infraestructures socials que beneficiïn el col•lectiu social: les escoles, la sanitat..., és per això que confio més en les polítiques que actuen d’aquesta manera i desconfio d’aquelles que prometen al seu electorat que abaixaran els impostos o que graven al ciutadà humil i no, en la mesura que caldria, al poderós.
*
Finalment, també preguntes:
*
“Trobes que a Catalunya una escola pot educar en la vida senzilla, en el sentiment d’un benestar que no depengui del que es té i es consumeix, sinó de la qualitat de les relacions interpersonals i del lleure no consumista i productor de cultura?”
Sí, i tant que sí, una escola a Catalunya pot educar en aquests valors, no només pot fer-ho, sinó que ho fa. Una altra qüestió és si aquesta educació escolar pot fer front al que la societat marca fora de les aules. És per això que no ens podem oblidar del gest polític en aquesta reflexió.
*
Una forta abraçada,
*
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (31-10-2012) -Traducción al español de Anna Rossell-

El Masnou, 31-10-2012

Querido Xec,

sí, tienes razón cuando dices que era evidente que, en el contexto de nuestras últimas reflexiones, había de salir forzosamente a relucir el tema de la escuela. La escuela es esencial cuando se trata de educar, y digo EDUCAR -hacer crecer integralmente como personas-, no digo ENSEÑAR -término qu alude más a los contenidos de las materias "enciclopédicas" escolares-. Tienes razón cuando dices que l@s maestr@s, l@s que de verdad saben lo que tienen entre manos y no traicionan su profesión, l@s que realmente se proponen educar integralmente como personas, cuando piden a la administración mejores (sea en el sueldo o en dotaciones de infraestructuras), lo hacen pensando en lo que necesitan l@s niñ@s que les han sido confiad@s. Pero no podemos perder de vista que la escuela no puede asumir toda la responsabilidad de la educación; de hecho, la escuela no la conforman sólo l@s maestr@s, sino que hay otros actores, además de l@s maestr@s: l@s niñ@s y jóvenes, y l@s padres/madres, lo cual significa que la escuela no deja de ser un reflejo de la sociedad en la que está inmersa y que la una actúa sobre la otra y la otra sobre la una: la escuela influye sobre la sociedad y ésta sobre la escuela. Cuando la sociedad está absolutamente divorciada de la escuela, entonces l@s maestr@s se quedan sol@s ante una tarea que no pueden abordar porque por fuerza ha de superarl@s. Extremando un poco esta afirmación, éste es el problema en que se encuentra la escuela actualmente en nuestro país, por ejemplo: los valores sociales han ido degenerando con los años, se han ido degradando progresivamente hasta llegar a un extremo que a l@s maestr@s les desborda.

Creo que podemos decir, generalizando, que cuando hablamos de "degeneración de valores"nos estamos refiriendo al hecho de que los valores van dejando de ser espirituales para pasar a ser cada vez más materiales. Es como si unos y otros se excluyeran, como si no pudieran convivir juntos, como si fueran dos caminos divergentes. Así lo creo yo. No hay duda de que hay mínimos: una base material sin la cual la espiritualidad no puede existir. La materia, por definición, sostiene el espíritu. Pero, una vez fijados estos mínimos, se plantea la pregunta que tú te haces: ¿Qué cantidad de materialidad es necesaria? ¿Y quién la define?

Te planteas esto y respondes parcialmente a la pregunta cuando dices que, en el contexto de la economía de consumo, las 'necesidades' materiales vienen más determinadas "por la exigencia de consumo que por aquello que naturalmente necesita la persona para ser feliz". Creo que cualquier persona con alguna capacidad para el análisis estaría de acuerdo con esto: hay todo un mercado, toda una economía, que se basa en el consumo y que, por tanto, se dedica a crear en l@s ciudadan@s la sensación de 'necesidad' de productos materiales y de situaciones sofisticadas que supuestamente prometen paraísos. La publicidad está al servicio de esta economía y es una herramienta poderosa y eficaz. Ante el estado de desarrollo en que se encuentra este mercado de consumo en nuestro mundo (y no me refiero a occidente, sino al MUNDO en general), los valores espirituales quedan arrinconados, ahogados, y la llucha que se les plantea a l@s maestr@s es la de David contra Goliat (que ganara David fue cuestión de pura suerte). La economía del mercado de consumo crea falsas necesidades que deslumbran a la gente de una manera infantil, y lo más grave es que de este deslumbramiento no se libran quienes no tienen poder adquisitivo, al contrario, ell@s son quienen acaban más deslumbrad@s, precisamente porque no tienen nada. En realidad, esto de las hipotecas-basura empezó así, ¿no? Los bancos prometían créditos a l@s más pobres para poder adquirir una serie de lujos que nunca podrían pagar, y en esta trampa cae todo el mundo. Por esta razón pienso que, además de las escuelas, ha de haber un gesto político que se encargue de frenar según qué cosas, como éstas de las hipotecas-basura, por ejemplo; el comportamiento de los bancos, por ejemplo; según qué tipo de publicidad, por ejemplo. En este contexto, pienso en lo que veo en los países africanos a los cuales he tenido la suerte de viajar últimamente: ni los más pobres de los pobres pueden escapar a los encantos del consumo; es como un canto de sirena el consumo. Recuerdo el efecro destructor que producía el consumo en la República Democrática Alemana cuando este país aún existía. Para much@s profesionales de la RDA el argumento para justificar su deseo de emigrar a la República Federal de Alemania no era tanto un argumento ideológico sino mucho más el del sueldo: un médico especialista comparaba los sueldos de sus colegas al otro lado del muro con el suyo, y la diferencia era su argumento. No se planteaba si con su sueldo tenía suficiente para vivir dignamente en la RDA. Así pues, parece que el ser humano no sabe protegerse ante este tipo de tentaciones. Por esto la política ha de tutelar al individuo. No quiero decir con esto que la escuela no tenga un papel esencial en la educación de todo ello. La tiene, es uno de los pilares esenciales, pero creo que no puede ser el único. A la escuela no podemos dejarla sola.

Aquella pregunta tuya que he mencionado arriba: ¿Qué cantidad de materialidad es necesaria? ¿Y quién la define? evidentemente creo que no se puede responder de un modo taxativo pero sí que nos podemos acercar a una respuesta: pienso que es la política quien ha de responderla (de manera aproximada). Y esto ya lo hace a través de los impuestos. Por este motivo los impuestos han de gravar más a quienes tienen más y es por ello por lo que con los impuestos deben crearse y mejorarse las infraestructuras sociales que benefician al colectivo social: las escuelas, la sanidad..., es por esto por lo que confío más en las políticas que actuan de este modo y desconfío de aquellas que prometen a su electorado que bajarán los impuestos o que gravan al ciudadano humilde y no, en la medida que sería necesario, al poderoso.
*
Finalmente, también preguntas:
*
“Piensas que en Cataluña una escuela puede educar en la vida sencilla, en el sentimiento de un bienestar que no dependa del que se tiene y se consume, sino de la cualidad de las relaciones interpersonales y del tiempo libre no consumista y productor de cultura?"
Sí, claro que sí, una escuela en Cataluña puede educar en estos valores, no sólo puede hacerlos, sino que lo hace. Otra cuestión es si esta educación escolar puede plantar cara a lo que la sociedad marca fuera de las aulas. Es por ello por lo que no podemos olvidar el gesto político en esta reflexión.

Un fuerte abrazo,
*
Anna