Mostrando entradas con la etiqueta Bienvenidos seguidores. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Bienvenidos seguidores. Mostrar todas las entradas

18 de diciembre de 2013

PARA SANTIAGO TENA Y MIGUEL ÁNGEL, LOS DOS ÚLTIMOS CONTERTULIOS DE ESTA BITÁCORA

*
Al original catalán sigue su traducción al español

Catalán

De qui són els carrers de Bamako,
de qui són els carrers?

Són de la pols vermella de la terra,
són de l’asfalt roent,
són de benzina espessa i mal cremada,
són de motos i cotxes d’occident,
són d’ovelles i cabres africanes,
de cartells on es ven el que no tens:
el luxe d’una llar ben decorada,
el pentinat del blanc, judo xinès,
un cos escultural i resplendent,
disciplina d’escoles europees,
medecina privada, algun hotel,
serveis de tota mena de postvendes,
formació excel·lent a l’estranger.

Els carrers de Bamako, de qui són?
De qui són els carrers?

Són de ciment i sorra i munts de pedres,
i entre ciment i sorra el cos d’un home,
cobert de mosques i de parracs vells
-ossos vestits de pell de color negre-,
dóna amb un moviment molt lleu, molt lleu,
un lleu senyal de vida lleu.


(Bamako –Mali-, 09-07-2011)

© Anna Rossell
*
*
Español

¿De quién son las calles de Bamako?,
¿de quién son?

Son de la arcilla roja de la tierra,
son del asfalto incandescente,
son de la gasolina espesa y mal quemada,
son de motos y coches de occidente,
son de ovejas y cabras africanas,
de carteles que te dan lo inexistente:
el lujo de un hogar bien decorado,
el peinado del blanco, yudo chino,
un cuerpo escultural resplandeciente,
disciplina de escuelas europeas,
medicina privada, algún hotel,
servicio en todo tipo de posventas,
formación extranjera en un vergel.

Las calles de Bamako, ¿de quién son?
¿De quién son las calles de Bamako?

Son de cemento y piedras y de arena,
y entre cemento y piedras un cuerpo de hombre,
cubierto de moscas y de harapos viejos
-huesos vestidos de piel de color negro-,
da con un movimiento leve, apenas perceptible,
una leve señal de vida leve.

(Bamako –Mali-, 09-07-2011)


© Anna Rossell

14 de octubre de 2013

PARA RICARDO FERNÁNDEZ MOYANO, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA, ESTE POEMA

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)

Homes d’acer passegen
per davant del barracó, preparen
la festa de la nit: ens hem de procurar
la diversió, aquesta Sara ens servirà
el convit.

Els homes d’acer tenen llengües
de foc, bramen i escupen serps
amb ganyotes i ulls desorbitats,
trepitgen cucs amb botes
de tità.

Adora’m, cuc jueu, retorça’t
davant meu quan el meu bisturí
t’obri en canal. Serviràs a la ciència
omnipotent.

Duen fuets i ferros a les mans,
un senyal d’un dit seu fa un destí,
el seu mentó subtil decreta vida o mort.
És implacable, el gest, és absolut, dissenya
un món precís, purificat.

Han construït una ciutat de cucs per treballar
-els cucs teniu un temps les vostres mans, després
haureu guanyat la llibertat, Arbeit
macht frei, trobareu en l’aire
el paradís promès-.

Pregueu al vostre Déu que us obri prest
el vostre paradís, allà descansareu, celebrareu
la trobada universal dels cucs, tindreu la vostra pàtria
d’Israel.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

Hombres de acero pasean
por delante del barracón, preparan
la fiesta de la noche: hemos de procurarnos
diversión, esta Sara nos servirá
el banquete.

Los hombres de acero tienen lenguas
de fuego, braman y escupen serpientes
con muecas y ojos desorbitados,
aplastan gusanos con botas
de titán.

Adórame, gusano judío, retuércete
ante mí cuando mi bisturí
te abra en canal. Servirás a la ciencia
omnipotente.

Llevan látigos y hierros en las manos,
una señal de un dedo suyo hace un destino,
su mentón sutil decreta vida o muerte.
Es implacable el gesto, es absoluto, diseña
un mundo preciso, purificado.

Han construido una ciudad donde trabajen los gusanos
-los gusanos tenéis un tiempo vuestras manos, después
habréis ganado la libertad, Arbeit
Macht frei, encontraréis en el aire
el paraíso prometido-.

Rogad a vuestro Dios que os abra pronto
vuestro paraíso, allí descansaréis, celebraréis
el encuentro universal de los gusanos, tendréis vuestra patria
de Israel.


© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

10 de octubre de 2013

PARA SANTIAGO TENA, EL ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTE BLOG, A MODO DE BIENVENIDA

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)

He après que res vol dir el mateix,
aquí.
Aquí ens cal aprendre-ho tot
un altre cop.

Els mots no són els mots,
aquí.
Aquí ens cal un nou lèxic
per a tot. Diem gana,
i no és gana el que sentim;
dolor, i no és dolor; maldat,
i no és maldat,
aquí.

Per dir ‘mai’ diem Morgen früh,
aquí. ‘Demà’ no té sentit.

No hi ha paraules,
aquí.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

He aprendido que nada significa lo mismo,
aquí.
Aquí es necesario aprenderlo todo
de nuevo.

Las palabras no son las palabras,
aquí.
Aquí es necesario un nuevo léxico
para todo. Decimos hambre,
y no es hambre lo que sentimos;
dolor, y no es dolor; maldad,
i no es maldad,
aquí.

Para decir ´nunca´ decimos Morgen früh,
aquí. ´Mañana´ carece de sentido.

No hay palabras,
aquí.


© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls)

PARA SANTIAGO TENA, EL ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)

He après que res vol dir el mateix,
aquí.
Aquí ens cal aprendre-ho tot
un altre cop.

Els mots no són els mots,
aquí.
Aquí ens cal un nou lèxic
per a tot. Diem gana,
i no és gana el que sentim;
dolor, i no és dolor; maldat,
i no és maldat,
aquí.

Per dir ‘mai’ diem Morgen früh,
aquí. ‘Demà’ no té sentit.

No hi ha paraules,
aquí.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

He aprendido que nada significa lo mismo,
aquí.
Aquí es necesario aprenderlo todo
de nuevo.

Las palabras no son las palabras,
aquí.
Aquí es necesario un nuevo léxico
para todo. Decimos hambre,
y no es hambre lo que sentimos;
dolor, y no es dolor; maldad,
i no es maldad,
aquí.

Para decir ´nunca´ decimos Morgen früh,
aquí. ´Mañana´ carece de sentido.

No hay palabras,
aquí.


© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls)

9 de octubre de 2013

PARA STELMARCH, LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)

Fora del recinte de la fàbrica,
del gris del ciment i de l’asfalt
llefiscós, hi ha terra verda on fins hi creix
la vida.

Ho he vist avui.

He vist els bedolls al lluny, a Birkenau,
on són les dones,

potser. Encara.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

Fuera del recinto de la fábrica,
del gris del cemento y del asfalto
viscoso, hay tierra verde donde hasta crece
la vida.

Lo he visto hoy.

He visto a lo lejos los abedules, en Birkenau,
donde están las mujeres,

quizás. Aún.


© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

7 de octubre de 2013

PARA RAFAEL MULERO, EL ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA, ESTE POEMA

*
Traducción al español a continuación
*
(Català)

El cel, que habita la mà alliberadora,
ens envia fa dies mort i destrucció;
la mirada dels aris s’ha enfosquit
i els seus ulls ens penetren amb l’odi
radical de qui veu en nosaltres la imatge
de la culpa.

Però estem massa desfets per témer res;
la indiferència nodreix l’últim alè   
per protegir-nos del dolor
de l’esperança.

No és resignació,
és l’apatia opaca de les bèsties
amansides a cops fora del temps.
Vivim per inèrcia en un present
etern, aliens a cap altra voluntat
que no sigui
morir.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

El cielo, que habita la mano liberadora,
nos envía hace días muerte y destrucción;
la mirada de los arios se ha ensombrecido
y sus ojos nos penetran con el odio
radical de quien ve en nosotros la imagen
de la culpa.

Pero estamos demasiado deshechos para el temor;
la indiferencia nutre el último aliento   
para protegernos del dolor
de la esperanza.

No es resignación,
es la apatía opaca de las bestias
amansadas a golpes fuera del tiempo.
Vivimos por inercia en un presente
eterno, ajenos a cualquier voluntad
que no sea
morir.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls)

20 de septiembre de 2013

PARA PEDRO VERA, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)                                                                   A Peter Weiss

i ens van descarregar en un
lloc llunyà i ignot fora de tots
els llocs i no era el nostre lloc
per tota rebuda una consigna
Arbeit macht frei en una llengua
ignota ens van dividir i classificar
i ara reptem per un bocí de pa traïm i
maltractem matem
obeïm en aquest lloc
aquest lloc negació
de tot lloc és concret és
exacte té un programa aquest
lloc humilia denigra
deshumanitza
anorrea aniquila aquest
lloc aquest lloc aquest lloc  

el meu lloc

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)                                                       A Peter Weiss 

y nos descargaron en un
lugar lejano e ignoto fuera de todos
los lugares y no era nuestro lugar
por todo recibimiento una consigna
Arbeit macht frei en una lengua
ignota nos dividieron y clasificaron
y ahora reptamos por un mendrugo traicionamos
y maltratamos matamos
obedecemos en este lugar
este lugar negación
de todo lugar es concreto es
exacto tiene un programa este
lugar humilla denigra
deshumaniza
anonada aniquila este
lugar este lugar este lugar  

mi lugar


© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

28 de agosto de 2013

PARA VÍCTOR PÀMIES, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA

*
Al original catalán sigue su traducción al español

(Catalán)

Ens cal escriure els noms
-tots els noms-, però no tenim l’espai
per a tants noms. Millor cerquem les mans
-totes les mans-, que col·loquin la sagrada pedra
al mig del món, morada de l’humà,
estigma de l’horror per recordar.

Per sempre més.

Que la pedra ens sigui referència i nord
per sempre més,
que mai més cap poble sigui botxí
de cap poble,
que cap filla o fill de la nostra estirp
sigui mai més botxí de la nostra estirp.

Mai més.

© Anna Rossell (Del poemari inèdit, Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls / Auschwitz-Birkenau. El vergel de los abedules)
*
*
(Español)

Debemos escribir los nombres
-todos los nombres-, pero no hay espacio
para tantos nombres. Mejor busquemos las manos
-todas las manos-, que coloquen la sagrada piedra
en el centro del mundo, morada del humano,
estigma del horror para el recuerdo.

Por siempre jamás.

Que la piedra nos sea referencia y norte
para siempre,
que nunca más un pueblo sea verdugo
de un pueblo,
que ninguna hija o hijo de nuestra estirpe
sea verdugo de nuestra estirpe.

Nunca más.

© Anna Rossell (Del poemario inédito, Auschwitz-Birkenau. El verger dels bedolls / Auschwitz-Birkenau. El vergel de los abedules)

17 de julio de 2013

PARA ENRIC SANÇ I FERRANDIS, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTE BLOG

*
(Català) 
Versión española a continuación                                      (A Bertolt Brecht)

O Deutschland, bleiche Mutter!
Wie haben deine Söhne dich zugerichtet
Daß du unter den Völkern sitzest
Ein Gespött oder eine Furcht!


Alemanya, mare, vexada pels teus fills,
entre els pobles del món motiu d’escarni
o xifra de l’horror!, els meus germans
m’han estigmatitzat, s’han alçat contra mi,
m’han deportat, m’han dit qui sóc, fabricat
una nova identitat. On viuré, si la meva llengua
s’ha girat en contra meu? On, si m’han arrabassat
allò que sóc? On, si la meva terra no m’acollirà
en el seu si després de mort?

Alemanya, mare, vexada pels teus fills,
recorda’t de mi, quan hauré mort.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)                                                                 (A Bertolt Brecht)

O Deutschland, bleiche Mutter!
Wie haben deine Söhne dich zugerichtet
Daß du unter den Völkern sitzest
Ein Gespött oder eine Furcht!


¡Alemania, madre, vejada por tus hijos,
entre los pueblos del mundo motivo de escarnio
o cifra del horror!, mis hermanos
me han estigmatizado, se han alzado contra mí,
me han deportado, me han dicho quién soy, fabricado
una nueva identidad. ¿Dónde viviré, si mi lengua
se ha vuelto contra mí? ¿Dónde, si me han arrebatado
lo que soy? ¿Dónde, si mi tierra no me acogerá
en su seno cuando muera?

Alemania, madre, vejada por tus hijos,
acuérdate de mí, cuando haya muerto.

© Anna Rossell (Del poemario: Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

16 de julio de 2013

PARA MARIAN RAMÉNTOL I ALICIA ROSSELL, ÚLTIMAS AMIGAS SEGUIDORAS DE ESTA TERTULIA

*
(Català)

L’espitllera ha deixat de ser-nos
esperança. Ja no plora el nadó,
però la mare l’estreny
contra el seu pit.

Aigua, ha dit encara,
un altre cop.

I s’ha fet definitivament
de nit al vagó. I el tren de bestiar
s’ha mogut altra vegada,
lentament.

Com si no hagués arribat al seu destí,
encara.

© Anna Rossell (Del poemari Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

La rendija ha dejado de sernos
esperanza. Ya no llora el bebé,
pero su madre lo estrecha
contra el pecho.

Agua, ha dicho aún,
una vez más.

Y se ha hecho definitivamente
de noche en el vagón. Y el tren de carga
se ha movido de nuevo,
lentamente.

Como si no hubiera llegado a su destino,
aún.

© Anna Rossell (Del poemario, Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

18 de marzo de 2013

PARA ÁGORA, LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA (M'ho he imaginat / Lo he imaginado)

*
Al original catalán sigue su traducción al español

(Català)

M’ho he imaginat
per conjurar la por:
dormir per sempre més,
entrar lentament en un son dolç,
no sentir res, sols la fiblada
de l’alliberament final.

Després,
el buit que hauré deixat
serà de tots,
la gran mascarada de la justícia
haurà sembrat
dolor,
i amb cada sentència executada,
el mateix clam:

Cap albada serà més una esperança
per als vius,
tan sols un altre últim dia
per a un reu, que pots ser tu
o puc ser jo.

 
(Anna Rossell, A Quatre Mans)
*
*
(Español)

Lo he imaginado
por conjurar el miedo:
dormir eternamente,
entrar lentamente en dulce sueño,
no sentir nada, sólo el aguijón
de la liberación final.

Después,
el vacío que dejaré
será de todos,
la gran mascarada de la justicia
habrá sembrado
dolor,
y con cada sentencia ejecutada,
este clamor:

Ya ningún alba volverá a ser una esperanza
para los vivos,
tan sólo otro último día
para un reo, que puedes ser tu
o puedo ser yo.

 (Anna Rossell, A Quatre Mans)

PARA ÁGORA, LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA, ESTE POEMA (Al distingit auditori, bona tarda / Al distinguido auditorio, buenas tardes)

*
Al original catalán sigue su traducción al español

(Català)

Al distingit auditori, bona tarda.

Com anuncia el programa, avui us parlaré de l’hermenèutica i
de la fantasia, l’estètica de la recepció i l’epistemologia:
és l’estructura del coneixement piramidal? O bé hem de creure
la nova teoria del rizoma -tija subterrània prou cabdal-, que per bé
que botànica és semiòtica, i semiòtica malgrat sigui botànica,
i dislèxica? Kant ho planteja, seguint de prop Foucault, i no és gratuït:
l’imperatiu categòric és estructuralista i, més concretament, postmodernista,
pura crítica històrica surrealista d’inspiració aristotèlica i platònica,
concèntrica i biònica, llumínica i bioquímica, senzilla proporció, Derrida dixit.
D’aquí inferim que la deconstrucció i la fenomenologia
articulen ex aequo la filosofia que té per leitmotiv la pedanteria,
i que l’al•legoria freudiana del mirall –com sabeu deutora
de la lacaniana- inverteix la imatge cap per vall i amb tisora
retalla la badana, metàfora del somni del parany, dixit ara
Wittgenstein.
I fins aquí el repàs del fundacionalisme,
el platonisme, el terrorisme, el marxisme i l’organisme.
Com expliquem, si no –i és obvi-, el que sosté el model arbori
del coneixement, que és rizofori? –cito Pandori:
el que afirmem del nivell major dels elements, podem dir-ho
dels elements subordinats (presents), però no a la inversa; a la inversa
els elements subordinats (presents) -podem dir-ho-, afirmen del nivell
major dels elements l’organització del coneixement (absent).
Tanmateix l’arbre de Porfiri contravé la subordinació jeràrquica del ciri, que,
com ara sabem, és prou anàrquica com bé demostra l’autoritat d’Oniri.
Deleuze i Guattari, amb la senzillesa d’exposició que els és habitual,
ens diuen que és autàrquica –i és una afirmació cabal-,
que qualsevol predicat dit d’un element pot incidir en la concepció
d’un altre pensament d’aquell conjunt sens importar llur posició
en l’escalafó -subratllo el punt-, cosa la qual ve a ser el mateix que dir que
s’invalida la reciprocitat de la ubicació dins la complexitat de l’edifici del ja dit bastiment (valgui l’acotació).
Això no implica, però, que el rizoma sigui làbil ni inestable –és axioma-, per bé que exigeix –veritat gens impugnable- que qualsevol model d’ordre perdurable pugui ser modificat, hàbil i alienable.
El rizoma s’organitza en línies, fixades per grups de conceptes afins i no apol•línies
–mesetes, segons la terminologia dels autors (terme encunyat a Capitalisme i esquizofrènia, pàgina trenta-dos). Llegim al pròleg –cita-: L’Anti-Œdipe
n'est pas un Hegel clinquant -remet al mite-. La meilleure manière […] de lire
L’Anti-Œdipe, est de l'aborder comme un « art », au sens ou on parle d'art érotique
-fi de la citació (prefaci, pàgina vuit, línia vint-i-vuit,
i mitja)-. Ecos d’Horaci.

La clau: l’estètica del lleig -Karl Rosenkranz-,
Adorno, Habermas,

la globalització de Walter Benjamin
i la postmoderna in-ter-cul-tu-ra-li-tat.
Amb tot plegat queda demostrat, com heu ben vist,
que el grau d’admiració de l’auditori és inversament proporcional
a la transparència de l’exposició (i això és prou trist). I que la vàlua intel·lectual
del pensament entre la comunitat científica creix exponencialment,
i no a l’atzar, en funció de la claredat de l’argumentació i l’aplicació social
del producte mental final. Amén.

Gràcies per la vostra atenció.

(© Anna Rossell)
*
*
© Traducción al español de Anna Rossell


Buenas tardes, distinguido auditorio.

Como anuncia el programa, hoy hablaré de la hermenéutica y
de la fantasía, la estética de la recepción y la epistemología:
¿es la estructura del conocimiento piramidal? ¿O debemos creer
la nueva teoría del rizoma -tallo subterráneo capital-, que aun siendo
botánica es semiótica, y semiótica a pesar de ser botánica,
y disléxica? Kant lo plantea, siguiendo los pasos de Foucault –forman un kit-:
el imperativo categórico es estructuralista, concretamente, es postmodernista,
pura crítica histórica surrealista, de inspiración aristotélica y platónica,
concéntrica y biónica, lumínica y bioquímica, sencilla proporción, Derrida dixit.
De ello inferimos que la deconstrucción y la fenomenología
articulan ex aequo la filosofía cuyo leitmotiv es la pedantería,
y que la alegoría freudiana del espejo –como saben deudora
de la lacaniana- invierte la imagen boca abajo y con tijera
recorta la badana, metáfora del sueño del plumier, dixit ahora
Alejo Carpentier.
Y hasta aquí el repaso del fundacionalismo,
el platonismo, el terrorismo, el organismo y el marxismo.
¿Cómo explicar, si no –y es obvio-, lo que sostiene el modelo arbóreo
del conocimiento rizofóreo? –cito a Pandóreo:
lo que afirmamos del nivel mayor de los elementos, podemos decirlo
de los elementos subordinados (sin acotamientos), pero no a la inversa;
a la inversa los elementos subordinados (sin acotamientos) –podemos decirlo-
afirman del nivel mayor de los elementos la organización del conocimiento
(sin apuntalamiento).
Sin embargo el árbol de Porfirio contraviene la subordinación jerárquica del cirio, que, lo sabemos ahora, es muy anárquica, como demuestra la autoridad de Onirio. .
Deleuze y Guattari, con su sencillez de exposición habitual,
nos dicen que es autárquica –y la suya es afirmación cabal-,
que cualquier predicado dicho de un elemento puede incidir en la concepción
de otro pensamiento del conjunto sin importar su posición
en el escalafón –subrayo el punto-, lo cual equivale a decir que
se invalida la reciprocidad de la ubicación en la complejidad del edificio de dicho bastimento (valga la aclaración).
Esto no implica empero que el rizoma sea lábil ni inestable –es axioma-, si bien exige
–verdad nada impugnable- que cualquier modelo de orden perdurable pueda ser modificado, hábil y alienable.
El rizoma se organiza en líneas, fijadas por grupos de conceptos afines, no apolíneas,
–mesetas, según terminología del libro (término acuñado en Capitalismo y esquizofrenia, página treinta y cinco). Leemos en el prólogo –cito-: L’Anti-Œdipe n'est pas un Hegel clinquant –remite al mito-. La meilleure manière […] de lire
L’Anti-Œdipe est de l'aborder comme un «art», au sens ou on parle d'art érotique,
-fin de la cita (prefacio, página ocho, línea veintiocho,
y media)-. Ecos de Horacio.

La clave: la estética de lo feo -Karl Rosenkranz-,
Adorno, Habermas,

la globalización de Walter Benjamín,

y la postmoderna in-ter-cul-tu-ra-li-dad.

Con esto queda demostrado, como han podido comprobar,
que el grado de admiración del auditorio es inversamente proporcional
a la transparencia de la exposición (es de lamentar). Y que el valor intelectual
del pensamiento entre los científicos crece exponencialmente, y no al albur,
en función de la claridad de la argumentación y la aplicación social
del producto mental final. Agur.

Gracias por su atención.

(© Anna Rossell)

10 de marzo de 2013

PARA HIGORKA, EL ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA (Em dol la teva veu / Me duele tu voz)

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)

Em dol la teva veu
a les entranyes
de la substància meva,
que et somia,
perquè no ets de carn.
Les teves papallones
se'm tornen escarabats
quan em desperto,
i les teves mans
em resulten de drap
quan traspasso el llindar
de la vigília,
brutalment imposada.
Em dol el cos,
i l'ànima que em falta
per poder existir.
La meva idea
ha de poder portar-te al món
de les realitats vives,
deixar-te córrer i fer,
i estimar,
i estimar-me.
Però jo només et penso
des del llindar del somni
on tu romans reclòs
per causa meva.

© Anna Rossell

(Del poemari: Anna Rossell, Àlbum d'Absències, Ed. Playa de Ákaba, 2013)
*
*
(Español)

Me duele tu voz
en las entrañas
de la sustancia mía,
que te sueña,
porque no eres carne.
Tus mariposas
se me tornan cucarachas
cuando despierto,
y tus manos
me resultan de trapo
al traspasar el umbral
de la vigilia,
impuesta brutalmente.
Me duele el cuerpo
y el alma que me falta
para poder existir.
Mi idea
ha de poder traerte al mundo
de la realidad viva,
dejarte hacer, correr,
y amar,
y amarme.
Pero yo te pienso sólo
desde el umbral del sueño
donde estás recluido
por mi causa.

© Anna Rossell

(Del poemari: Anna Rossell, Àlbum d'Absències, Ed. Playa de Ákaba, 2013)

4 de febrero de 2013

PARA MANOLO ÁVILA, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA (EL món...)

*
(Català)
 
El món
també és aquest lloc on la mort
no és casual,
on epidèmies fan estralls
(però lluny de casa),
on continents sencers pateixen fam,
on la sequera i les guerres es programen.

També és aquest lloc on les lleis
es fan per protegir els drets que es reclamen,
com ara el de nació de pura raça,
la integritat dels costums, la identitat,
o aquest nivell de vida que amenacen.

I és que també és aquest fantàstic lloc
on el poder de la borsa és implacable,
on l’avenç tecnològic s’ha imposat,
on el progrés humà esdevé imparable,
on queda bé parlar d’humanitat.
 
Davant d’aquest magnífic panorama,
per què no anar a conèixer, viatjar?
No tot és tan terrible com ho pinten!
Mireu, si no, els anuncis als mitjans:
les flors i les belleses de Tailàndia,
aquesta dona amable i el color...!
I sobre tot la nena, tan bonica,
de somrís innocent i seductor.

El món
també és aquest lloc de virginals donzelles,
un paradís d’inesgotable encant,
també és aquesta altra meravella
on cada tres segons mor un infant.

© Anna Rossell (Del poemari, Anna Rossell, La ferida en la paraula)
*
*
(Español)

El mundo
es también ese lugar donde la muerte
no es casual,
donde epidemias hacen estragos
(pero lejos),
donde continentes enteros sufren hambre,
donde la sequía y las guerras se programan.

Es también el lugar donde las leyes
se hacen por proteger los derechos reclamados,
por ejemplo el de nación de pura raza,
la integridad de las costumbres, la identidad,
o ese nivel de vida que amenazan.

Y es que es también ese lugar genial
donde el poder de la bolsa es implacable,
donde el avance tecnológico reina ya,
donde el progreso humano es imparable,
donde está bien hablar de humanidad.

A la vista de este fabuloso panorama,
¿por qué no conocer y viajar?
¡No todo es tan terrible como dicen!
¡Miren si no en los medios la publicidad!:
las flores y bellezas de Tailandia,
esa mujer amable ¡y el color…!
Y sobre toda la niña, tan bonita,
de ademán inocente y seductor.

El mundo
es también ese lugar de doncellas virginales,
un paraíso de encanto fecundo,
es también esa otra maravilla
donde un niño muere, cada tres segundos.

© Anna Rossell, (Del poemario, Anna Rossell, La ferida en la paraula) -traducción de la autora-

27 de enero de 2013

PARA JULIA HERRERA, LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA (He obert els ulls...)

*
(Català)                                              A Primo Levi

He obert els ulls; no m’ha arribat la mort,
encara. Encara un dia més, un dia més
que puc trair un amic i l’espurna que em resta
de la meva dignitat. M’han despullat
de tot, i fins m’he demanat si això
és un home.

Ja no se senten els crits a la cel·la del costat,
ja sento el soroll al passadís, i vull morir ben mut,
vull morir sabent que sóc un home.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)                                           A Primo Levi

He abierto los ojos; la muerte no me ha llegado
aún, un día más. Un día más aún para traicionar
a un amigo y la chispa que me queda
de mi dignidad. Me han despojado
de todo, y hasta me he llegado a preguntar si esto
es un hombre.

Ya no se oyen los gritos en la celda vecina,
ya oigo el ruído en el pasillo, y quiero morir mudo,
quiero morir sabiendo que soy un hombre.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

13 de noviembre de 2012

PARA JULIA, LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA (Les dues veteranes corren...)

*

(Català)

 
Les dues veteranes corren per aconseguir

un dels peus: les mortes pesen menys,

per les cames, i no es veuen aquell rictus,

ni aquells ulls, ni aquella boca,

 
                                                   tan oberts.


© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

*
*

(Español)

 
Las dos veteranas corren para conseguir

uno de los pies: las muertas pesan menos,

por las piernas, y no se ven aquel rictus,

ni aquellos ojos, ni aquella boca,

 
                                                      tan abiertos.

 
© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

29 de octubre de 2012

PARA "CUENTERA PERSONAL", LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA (Detente, caminante, y deja...)

*
(Español)

Detente, caminante, y deja
que el agua te susurre al oído
las palabras: aguadulce, aguamiel, aguamarina,
belagua, aguacero, aguasmil, aguacielo, aguacaliente,
aguaferrosa, agualabio, aguaestrellada, aguaporosa,
aguamusgo, aguaenelagua, aguagorjeo, agualengua,
aguacanela,
                     aguatierra,
                                        aguafuego,
                                                            aguaaire.

© Anna Rossell (Poemas de La Lobera)

(Català)

Atura’t, caminant, i deixa
que l’aigua et xiuxiuegi a cau d’orella
les paraules: aiguadolça, aiguamel, aiguamarina,
bellaigua, aiguada, milaigues, aiguablava, aiguatebiosa,
aiguallavi, aiguaferrosa, aiguaestrellada, aiguaporosa,
aiguamolsa, aiguadelaigua, refilodaigua, aiguallengua,
aiguacanyella,
                         aiguaterra,
                                             aiguafoc,
                                                               aiguaaire.

© Anna Rossell (Poemes de La Lobera)

27 de octubre de 2012

PARA ENRIQUE CLARÓS, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA, ESTE POEMA (Hi ha una dona que no es mou,...)

*
(Català)

Hi ha una dona que no es mou,
al jaç. Té la mirada fixa
a la paret i un floc de cabell llarg
i greixós damunt dels llavis entreoberts.
Sembla que respira subtilment, encara,

però ja és morta.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

Hay una mujer que no se mueve
en el camastro. Tiene la mirada fija
en la pared y un mechón de pelo largo
y grasiento sobre el labio entreabierto.
Parece que respira sutilmente aún,

pero ya está muerta.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls) (Auschwitz-Birkenau, El vergel de los abedules)

24 de octubre de 2012

PARA PEDRO LUIS LÓPEZ PÉREZ, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA (No hi ha miralls, aquí,...)

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)

No hi ha miralls, aquí,
però jo m’he vist els pits
al davant meu,
després del recompte del matí.

Eren tants i tan llargs, els pits...

Flocs de neu ens queien
als cabells. Els ulls blaus m’han mirat,
llavors, a mi, i el dit ha sentenciat
amb un lleu moviment al costat dret.

Esperem, amor meu, que jo
ja vinc.

Eren tan llargs, els pits...

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

No hay espejos aquí,
pero yo he visto mis pechos
delante de mí,
después del recuento de la mañana.

Eran tantos y tan largos los pechos…

Copos de nieve nos caían
sobre el pelo. Los ojos azules me han mirado
a mí, entonces, y el dedo ha sentenciado
con un leve movimiento a la derecha.

Espérame, amor mío, que
ya voy.

Eran tan largos los pechos…

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

19 de octubre de 2012

PARA ELOISA BONAVILLA GAZULLA, ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, PARA ELLA ESTE POEMA (Més enllà del filat somies...)

*
(Català)

Més enllà del filat somies
els bedolls, els grans diuen que són arbres,
els bedolls.

Deu ser veritat. Avui el vent
ha portat una fulla a aquest costat, ha caigut
a la mà de l’últim mort del vespre, jeia arrupit
sobre el seu braç, amb el palmell obert
devers al cel.

© Anna Rossell (Birkenau-El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

Más allá de la alambrada sueñas
los abedules, los mayores dicen que son árboles
los abedules.

Será verdad. Hoy el viento
ha traído una hoja a nuestro lado, ha caído
en la mano del último muerto de la tarde, yacía encogido
sobre el brazo, con la palma abierta
cara al cielo.

© Anna Rossell (Birkenau-El vergel de los abedules)