CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS -http://goo.gl/Q9HLW8- (22-08-2014) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (22-08-2014)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Anna Rossell (al centre amb mocador lila) amb altres poetes a la IV Edició de Poesia a la Platja, El Masnou, estiu 2014 / Anna Rossell (en el centro con pañuelo lila) con otros/as poetas en la IV Edición de Poesía en la Playa, El Masnou, verano 2014)
*
*
Platja d’Aro (Costa Brava), 22-08-2014
*
Estimat Xec,
m’agrada molt la
transposició que fas en la teva carta d’algunes de les idees més importants de
l’article d’Hannah Arendt, Culpa
organitzada (1944), als temps actuals. Efectivament, el text d’Arendt gira
en torn de tres eixos fonamentals, que en el seu moment (i encara actualment)
eren (són) força nous:
1) La idea
que els crims nazis no es deriven del caràcter nacional (o racial) d’un poble
específic.
2) La
idea del caràcter paradigmàtic del “petit burgès” com a fenomen internacional,
que pot fer possible arreu del món el col·laboracionisme –per activa o per
passiva- dels crims endegats per altres individus o per tot un sistema.
3) La
idea d’humanitat, entesa com a consciència que l’ésser humà –la naturalesa
humana- és capaç dels crims més abominables; és, per tant, universal. Només si
assumim aquesta realitat podem estar previnguts/des i (potser) evitar cometre
nosaltres mateixos/es aquests crims.
La 1 i la 3 estan connectades i
s’exclouen: si tots els éssers humans
som criminals en potència, és clar que
cap holocaust, cap genocidi, és el producte d’un determinat caràcter nacional,
sinó que es deu a altres raons, que Arendt orienta a causes socio-econòmiques.
En la teva transposició dels fets en què es basa Arendt (el terror i el genocidi nazis) als temps actuals tu et bases en la 2 i en la 3, i compares molt encertadament els crims perpetrats pels nazis amb la col·laboració –per activa, en diversos graus, i per passiva- d’un infinit nombre de ciutadans/es, que Hannah Arendt titlla de “petit-burgesos”, moguts únicament per la protecció i la seguretat de la seva família, amb els crims que s’esdevenen arreu del món davant de la mirada impassible de milions i milions de ciutadans/es. [El "petit burgès" de l'Arendt] “és avui el/la ciutadà/na treballador/a o en atur, el/la jove més o menys diplomat/da, que ja en té prou amb defensar els seus drets i la seva vida privada, més o menys enlluernat/da pel consum i les agències de notícies i de comunicació que creen les opinions i les necessitats necessaris per al bon funcionament del sistema”.
En la teva transposició dels fets en què es basa Arendt (el terror i el genocidi nazis) als temps actuals tu et bases en la 2 i en la 3, i compares molt encertadament els crims perpetrats pels nazis amb la col·laboració –per activa, en diversos graus, i per passiva- d’un infinit nombre de ciutadans/es, que Hannah Arendt titlla de “petit-burgesos”, moguts únicament per la protecció i la seguretat de la seva família, amb els crims que s’esdevenen arreu del món davant de la mirada impassible de milions i milions de ciutadans/es. [El "petit burgès" de l'Arendt] “és avui el/la ciutadà/na treballador/a o en atur, el/la jove més o menys diplomat/da, que ja en té prou amb defensar els seus drets i la seva vida privada, més o menys enlluernat/da pel consum i les agències de notícies i de comunicació que creen les opinions i les necessitats necessaris per al bon funcionament del sistema”.
Crec que
l’encertes de ple i que la comparació és legítima. La pregunta que planteges al
final: “Quina és aquesta consciència d’humanitat que ens salvarà d’aquesta nova
raça?” convida a pensar que la consciència d’humanitat –el (possible) remei en
el text d’Arendt- s’ha d’adaptar a la nova situació actual, de la mateixa
manera que cal definir de nou, adaptant-la als nostres temps, la “raça” –ara
nova, perquè els temps han canviat- que és la impulsadora dels crims d’ara,
d’aquests que veiem diàriament als mitjans de comunicació, i també dels que no
veiem en aquests mateixos mitjans.
I tu mateix ja
inicies el camí de reflexió per trobar la resposta a la teva pregunta quan
dius:
“No sé el que en
pensaria l’Hannah, però sembla que avui,
per a molta gent, hi ha una idea
d’humanitat que ja no protegeix d’una raça superior, que ja no és nacional o
racial i que té forma de nebulosa, com aquests núvols virtuals produïts a
Internet. I contra aquests nous tirans dictadors semblem Quixots” [La negreta
és meva].
Voldria partir d’aquí
per seguir amb la reflexió, tot intentant comparar què és similar i què ha
canviat (comparació entre la situació que imperava a l’Alemanya dels anys 30 i
40 del segle passat i els nostres dies):
En el cas dels
crims del nacionalsocialisme es tractava de terror planificat per un sistema
relativament concret, els representants del qual es podien identificar
(relativament, perquè era difícil veure’n el grau d’implicació) amb noms i
cognoms. També en el cas del nacionalsocialisme, els crims es varen perpetrar
en una zona amplia però clarament delimitada –sobre tot a Europa central-, de
manera que el terror es produïa més o menys en la mateixa regió on vivien
els/les col·laboracionistes directes i indirectes d’aquests crims; és a dir,
els crims eren o podien ser percebuts directament per la gent que els
protagonitzava i /o els tolerava.
En el cas dels
crims actuals a què tu fas referència, en canvi, el terror no és sempre
planificat (o no en la mesura que ho va ser el genocidi nazi) i, quan es
planifica, es fa de manera que no ho sembli i, per tant, és percebut com a no
planificat per la gent que el veu succeir. D’altra banda, i també contràriament
a com passava amb els crims nazis, els genocidis, les guerres, les catàstrofes,
les epidèmies ... succeeixen normalment (normalment! -esfereeix la paraula en
aquest context-) prop d’aquells/es que els sofreixen, però lluny de l’entorn
d’aquells/es que podrien intervenir per prevenir-ho, pal·liar-ho o evitar-ho
pel fet que tenen més mitjans per fer-ho –em refereixo a l'així dit Primer
Món-).
A diferència del
que passava en els anys 30 i 40 del segle passat, les notícies s’escampen avui
dia més ràpidament arreu del món i suposadament tenim més informació i, al
menys en teoria, les possibilitats de precaució, pal·liatius i intervenció són
més fàcils. Malgrat això, ens quedem contemplant aquest terror i, com bé dius
tu, o bé reaccionem intervenint militarment –cosa que, com també dius, en
general no fa sinó radicalitzar les posicions- o bé no intervenim o ho fem quan
ja és massa tard (i generalment en funció dels propis interessos i no pas per
eliminar les causes estructurals dels mals que afecten a altres persones). Per
què? Esbrinar-ne les causes és important:
Crec que les
causes són de diferent ordre i no n’estic pas gens segura que esbrinar-les ens
assegurés un correctiu del capteniment humà per millorar el nostre món i evitar
aquest terror, aquestes catàstrofes. El que és ben segur, però, és que, si no
les esbrinem,
no ho podem ni
intentar. Així doncs, per què, malgrat tanta informació, no ho evitem?
Les (possibles) causes:
-Hi ha interessos creats, econòmicament molt poderosos, que ho impedeixen. És evident que d’aquests no podem esperar cap voluntat de canvi.
Però per què
aquesta passivitat de la gent de bona fe, que s’horroritza –que ens
horroritzem- davant d’aquests crims i situacions i les deixem passar amb
passivitat?:
-Ho veuen –ho
veiem- horroritzats/des, però no ens toca directament: són coses que s’esdevenen
lluny de nosaltres, no van amb nosaltres o, com que no són al nostre país
creiem que no hi podem fer res. Encara hi ha gent que ho sent així malgrat la
globalització, perquè la intervenció en un país que no és el propi se segueix
percebent com a més dificultosa (o no legítima) per part del ciutadà mig (ja sabem que els
governs poderosos –els EEUU al capdavant- intervenen militarment com i quan
volen allà on sigui).
-No saben –no
sabem- què fer ni com començar a actuar. Crec que aquesta és una de les
principals causes d’aquesta passivitat. Crec que hi ha una causa fonamental
explicativa: que no sabem on rau(en) el(s) problemes causants del terror o / i
les desgràcies; veiem el terror, la catàstrofe, però no sabem exactament qui o
què el produeix, perquè qui programa el terror ja no és –com en el cas dels
nazis- un sistema format per individus concrets els noms dels quals es podien
identificar més o menys fàcilment, sinó que el sistema ha esdevingut un monstre
de molts caps i molts tentacles, que es presenta al/la ciutadà/na mig/tja com
una nebulosa no identificable. Respecte a això tu afirmes quelcom semblant:
“avui, per a molta gent, hi ha una idea d’humanitat que ja no
protegeix d’una raça superior, que ja no és nacional o racial i que té forma de nebulosa, com aquests
núvols virtuals produïts a Internet. I contra
aquests nous tirans dictadors semblem Quixots”[la negreta és meva].
Contràriament, però, jo penso que el que es percep com una nebulosa no és la
idea d’humanitat, sinó el sistema que provoca el terror: si no es té clar qui
produeix el mal tampoc no podem organitzar accions per evitar-lo.
Personalment crec
que la idea d’humanitat actual no és pas diferent (ni necessita ser-ho) de la
idea d’humanitat a què remet Arendt: només si ens fem conscients que la
naturalesa de l’ésser humà pot causar tant de mal, podem ser capaços de
combatre’l i evitar-lo (produir-lo i l’evitar-lo estan en relació dialèctica).
Això segueix essent vàlid, sempre. Tampoc ha canviat gens la passivitat, per
comoditat, de molts/es ciutadans/es que no estarien disposats a canviar res
perquè prefereixen la seva seguretat i comoditat a implicar-se en algun risc o
alguna acció (més que sovint no té a veure amb cap risc, sinó només amb la pura
comoditat); ja hem vist que el “petit burgès” de l’Arendt troba el seu parangó
en la figura de l’aturat/da o petit burgès actual.
El que canvia
radicalment, però, és la percepció de la complexitat del sistema, contra el que
no podem actuar si no n’identifiquem el(s) cap(s), com si fos una Hidra.
Alguns pensadors
han manifestat que aquesta és una tendència en l’evolució del món contra la
qual no hi ha res a fer, i alguns ho deien ja fa molts segles: Thomas Hobbes,
per exemple (S. XVI-XVII) o l’autor i pensador Friedrich Dürrenmatt o el
filòsof Günther Anders al segle passat, entre molts altres. Ho veuen des d’una
òptica pessimista.
No és que jo
sigui molt optimista –crec que ningú pot ser-ho a la vista de com van les
coses-, però sí que crec fermament que no podem (ni devem) llençar la
tovallola. També hi ha prou símptomes que indiquen que l’acció humana és prou
capaç de produir beneficis i d’alterar situacions per a bé: Ahir, per exemple,
veia a la televisió un programa de debat sobre el terror que l’Estat Islàmic
està perpetrant contra les minories religioses i ètniques del nord de l’Irak.
Era un programa alemany en el que diversos/es experts/es i implicats/des
debatien amb un fervorós interès sobre què fer davant d’aquesta situació; és a
dir, intentaven escampar la boira d’aquella nebulosa a què em referia abans,
miraven de dibuixar el(s) perfil(s) del(s) cap(s) de l’Hidra, i es platejaven
què havia de fer Alemanya i els ciutadans/es: quines accions concretes i
imminents. Això és un exemple d’esperança, una mostra concreta de com el terror
(que succeeix lluny) toca les consciències de ciutadans/es i polítics/ques, que
viuen a quilòmetres de distància i se senten moguts/des a l’acció per ajudar
d’alguna manera.
Alemanya
-precisament el país que va portar a terme el nacionalsocialisme- era el
protagonista d’aquest debat i té una llarga tradició de debats similars que, a
més de provocar accions concretes, també creen consciència entre l’audiència.
Jo em pregunto per què la televisió espanyola no ofereix mai aquesta mena de
programes. És clar, doncs, que es poden crear tradicions de concienciació i d'actuació, i que es creen. Les
persones són susceptibles d’educació, tant per al bé com per al mal.
Thomas Hobbes
tenía raó quan afirmava que “L’ésser humà és un llop per a l’ésser humà”, però
oblidava dir que també només l’ésser humà pot deixar de ser-ho i que, més enllà
d’això, l’ésser humà pot ser fins i tot un àngel protector de l’ésser humà.
Aquesta és
l’esperança; en aquesta direcció hem de treballar.
I aquí deixo el
meu fil perquè tu el segueixis.
Un petó gran,
Anna
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS -http://goo.gl/Q9HLW8- (22-08-2014), traducción al español de Anna Rossell
Platja d'Aro (Costa Brava), 22-08-2014
*
Querido Xec,
me gusta mucho la transposición que haces en tu carta de algunas de las ideas más importantes del artículo de Hannah Arendt, Culpa organizada (1944), a los tiempos actuales. Efectivamente, el texto de Arendt gira en torno a tres ejes fundamentales, que en su momento (y aún actualmente) eran (son) bastante nuevos:
1) La idea de que los crímenes nazis no se derivan del carácter nacional (o racial) de un pueblo específico.
2) La idea del carácter paradigmático del "pequeño burgués" como fenómeno internacional, que puede hacer posible en todo el mundo el colaboracionismo -por activa o por pasiva- de los crímenes perpetrados por otros individuos o por todo un sistema.
3) La idea de humanidad, entendida como conciencia de que el ser humano -la naturaleza humana- es capaz de los crímenes más abominables; es, por tanto, universal. Sólo si asumimos esta realidad podemos estar prevenidos/as y (quizás) evitar cometer nosotros mismos/as estos crímenes.
La 1 y la 3 están conectadas y se excluyen: si todos los seres humanos somos criminales en potencia, es claro que ningún holocausto, ningún genocidio, es el producto de un determinado carácter nacional, sino que se debe a otras razones, que Arendt orienta a causas socioeconómicas.
En tu transposición de los hechos en que se basa Arendt (el terror y el genocidio nazis) a los tiempos actuales tú te basas en la 2 y en la 3, y comparas muy acertadamente los crímenes perpetrados por los nazis con la colaboración -por activa, en diversos grados, y por pasiva- de un infinito número de ciudadanos/as, que Hannah Arendt llama "pequeño-burgueses", movidos únicamente por la protección y la seguridad de su familia, con los crímenes que ocurren en todo el mundo ante la mirada impasible de millones y millones de ciudadanos/as. [El "pequeño burgués" de Arendt] "es hoy el/la ciudadano/a trabajador/a o en paro, el/la joven más o menos diplomado/a, que ya tiene bastante con defender sus derechos y su vida privada, más o menos deslumbrado/a por el consumo y las agencias de noticias y de comunicación que crean las opiniones y las necesidades necesarios para el buen funcionamiento del sistema".
Creo que das en el clavo y que la comparación es legítima. La pregunta que planteas al final: "¿Cuál es esta conciencia de humanidad que nos salvará de esta nueva raza?", invita a pensar que la conciencia de humanidad -el (posible) remedio en el texto de Arendt- debe adaptarse a la nueva situación actual, de la misma manera que hay que definir de nuevo, adaptándola a nuestros tiempos, la "raza" -ahora nueva, porque los tiempos han cambiado- que es la impulsadora de los crímenes de ahora, de estos que vemos diariamente en los medios de comunicación, y también de los que no vemos en estos mismos medios.
Y tú mismo ya inicias el camino de reflexión para encontrar la respuesta a tu pregunta cuando dices:
"No sé lo que pensaría Hannah, pero parece que hoy, para mucha gente, hay una idea de humanidad que ya no protege de una raza superior, que ya no es nacional o racial y que tiene forma de nebulosa, como estas nubes virtuales producidos en Internet.Y contra estos nuevos tiranos dictadores parecemos Quijotes"[La negrita es mía].
Quisiera partir de ahí para seguir con la reflexión, intentando comparar qué es similar y qué ha cambiado (comparación entre la situación que imperaba en la Alemania de los años 30 y 40 del siglo pasado y nuestros días):
En el caso de los crímenes del nacionalsocialismo se trataba de terror planificado por un sistema relativamente concreto, cuyoss representantes se podían identificar (relativamente, porque era difícil ver el grado de implicación) con nombres y apellidos. También en el caso del nacionalsocialismo, los crímenes se perpetraron en una zona amplia pero claramente delimitada -sobre todo en Europa central-, por lo que el terror se producía más o menos en la misma región donde vivían los/las colaboracionistas directos e indirectos de estos crímenes; es decir, los crímenes eran o podían ser percibidos directamente por la gente que los protagonizaba y/o los toleraba.
En el caso de los crímenes actuales a que tú haces referencia, en cambio, el terror no es siempre planificado (o no en la medida en que lo fue el genocidio nazi) y, cuando se planifica, se hace de manera que no lo parezca y , por lo tanto, es percibido como no planificado por la gente que lo ve suceder. Por otra parte, y también contrariamente a como ocurría con los crímenes nazis, los genocidios, las guerras, las catástrofes, las epidemias ... suceden normalmente (normalmente! -es espeluznante la palabra en este contexto-) cerca de aquellos/as que los sufren, pero lejos del entorno de aquellos/as que podrían intervenir para prevenirlo, paliarlo o evitarlo, debido a que tienen más medios para hacerlo -me refiero al así llamado Primer Mundo-).
A diferencia de lo que ocurría en los años 30 y 40 del siglo pasado, las noticias se divulgan hoy día más rápidamente en todo el mundo y, supuestamente, tenemos más información y, al menos en teoría, las posibilidades de precaución, de paliativos y de intervención son más fáciles. Sin embargo, nos quedamos contemplando este terror y, como dices tú acertadamente, o bien reaccionamos interviniendo militarmente -cosa que, como afirmas, en general no hace sino radicalizar las posiciones-, o bien no intervenimos o lo hacemos cuando ya es demasiado tarde (y generalmente en función de los propios intereses y no para eliminar las causas estructurales de los males que afectan a otras personas). ¿Por qué? Averiguar las causas es importante:
Creo que las causas son de diferente orden y no estoy en absoluto segura de que averiguarlo nos asegurara un correctivo del comportamiento humano para mejorar nuestro mundo y evitar este terror, estas catástrofes. Lo que es seguro, sin embargo, es que, si no las averiguamos,
no podemos siquiera intentarlo. Así pues, ¿por qué, a pesar de tanta información, no lo evitamos?
Las (posibles) causas:
-Hay intereses creados, económicamente muy poderosos, que lo impiden. Es evidente que de estos no podemos esperar ninguna voluntad de cambio.
Pero ¿por qué esta pasividad de la gente de buena fe, que se horroriza -que nos horrorizamos- ante estos crímenes y situaciones, y las dejamos pasar con pasividad?:
-Lo ven -lo vemos- horrorizados/as, pero no nos atañe directamente: son cosas que ocurren lejos de nosotros/as, no van con nosotros/as o, como no suceden en nuestro país, creemos que no podemos hacer nada. Todavía hay gente que lo siente así a pesar de la globalización, porque la intervención en un país que no es el propio se sigue percibiendo como más dificultosa (o como ilegítima) por parte del ciudadano medio (ya sabemos que los gobiernos poderosos -los EEUU al frente- intervienen militarmente como y cuando quieren allí donde sea).
No saben -no sabemos- qué hacer ni cómo empezar a actuar. Creo que ésta es una de las principales causas de esta pasividad. Creo que hay una razón fundamental explicativa: que no sabemos donde reside(n) el (los) problemas causantes del terror o/y las desgracias; vemos el terror, la catástrofe, pero no sabemos exactamente quién o qué los produce, porque quien programa el terror ya no es -como en el caso de los nazis- un sistema formado por individuos concretos cuyos nombres se podían identificar más o menos fácilmente, sino que el sistema se ha convertido en un monstruo de muchas cabezas -una Hidra- y muchos tentáculos, que se presenta al/la ciudadano/a medio/a como una nebulosa no identificable. Respecto a esto tú afirmas algo parecido:
"Hoy, para mucha gente, hay una idea de humanidad que ya no protege de una raza superior, que ya no es nacional o racial y que tiene forma de nebulosa, como estas nubes virtuales producidos en Internet. Y contra estos nuevos tiranos dictadores parecemos Quijotes "[la negrita es mía]. Contrariamente, sin embargo, yo pienso que lo que se percibe como una nebulosa no es la idea de humanidad, sino el sistema que provoca el terror: si no se tiene claro quién produce el mal tampoco podemos organizar acciones para evitarlo.
Personalmente creo que la idea de humanidad actual no es diferente (ni necesita serlo) de la idea de humanidad a la que remite Arendt: sólo si nos hacemos conscientes de que la naturaleza del ser humano puede causar tanto daño, podemos ser capaces de combatirlo y evitarlo (producirlo y evitarlo están en relación dialéctica). Esto sigue siendo válido, siempre. Tampoco ha cambiado nada la pasividad, por comodidad, de muchos/as ciudadanos/as que no estarían dispuestos a cambiar nada porque prefieren su seguridad y su comfort a implicarse en algún riesgo o alguna acción (más que a menudo no tiene que ver con ningún riesgo, sino sólo con la pura comodidad); ya hemos visto que el "pequeño burgués" de Arendt encuentra su parangón en la figura del parado/a o pequeño burgués actual.
Lo que cambia radicalmente, sin embargo, es la percepción de la complejidad del sistema, contra el que no podemos actuar si no se puede(n) identificar la(s) cabeza(s) de la Hidra.
Algunos pensadores han manifestado que ésta es una tendencia en la evolución del mundo contra la que no hay nada que hacer, y algunos lo decían ya hace muchos siglos: Thomas Hobbes, por ejemplo (S. XVI-XVII) o el autor y pensador Friedrich Dürrenmatt o el filósofo Günther Anders en el siglo pasado, entre muchos otros. Lo ven desde una óptica pesimista.
No es que yo sea muy optimista -creo que nadie puede serlo a la vista de cómo van las cosas-, pero sí creo firmemente que no podemos (ni debemos) tirar la toalla. También hay suficientes síntomas que indican que la acción humana es lo suficientemente capaz de producir beneficios y de alterar situaciones para bien: Ayer, por ejemplo, veía en la televisión un programa de debate sobre el terror que el Estado Islámico está perpetrando contra las minorías religiosas y étnicas en el norte de Irak. Era un programa alemán en el que varios/as expertos/as e implicados/as debatían con fervoroso interés sobre qué hacer ante esta situación; es decir, intentaban despejar aquella nebulosa a la que me refería antes, trataban de dibujar el (los) perfil(es) del (las) cabeza(s) de la Hidra, y se planteaban qué debían hacer Alemania y los/as ciudadanos/as: qué acciones concretas e inminentes. Esto es un ejemplo de esperanza, una muestra concreta de cómo el terror (que sucede lejos) toca las conciencias de ciudadanos/as y políticos/as, que viven a kilómetros de distancia y se sienten movidos/as a la acción para ayudar de alguna manera.
Alemania -precisamente el país que llevó a cabo el nacionalsocialismo- era el protagonista de este debate y tiene una larga tradición en debates similares que, además de provocar acciones concretas, también crean conciencia entre la audiencia. Yo me pregunto por qué la televisión española no ofrece nunca este tipo de programas. Es claro, pues, que se pueden crear tradiciones de concienciación y de actuación, y que se crean. Las personas son susceptibles de educación, tanto para el bien como para el mal.
Thomas Hobbes tenía razón cuando afirmaba que "El ser humano es un lobo para el ser humano", pero olvidaba decir que también sólo el ser humano puede dejar de ser un lobo para el ser humano y que, más allá de eso, el ser humano puede ser incluso un ángel protector del ser humano.
Ésta es la esperanza; en esta dirección debemos trabajar.
Y aquí dejo mi hilo para que tú lo sigas.
Un beso grande,
Anna