26 de octubre de 2011

PRESENTACIÓ DEL POEMARI "VERS UN PAÍS DE POESIES", DE MAICA DUAIGÜES

*
LA POESIA TAMBÉ POT SER NAIF
*
Dimarts, 25 d'octubre 2011, 19:30 h, a l'Espai Proa, de Barcelona
*
Vers un país de poesies,
Maica Duaigües,
Parnass Ediciones, Barcelona, 2011
*






per Anna Rossell

He conegut la Maica Duaigües fa tot just una setmana i l’he conegut a través d’aquest poemari que avui presentem, Vers un país de poesies. A ella mateixa la vaig veure divendres passat per primera vegada. Amb ella no m’uneix cap llaç d’amistat. De moment.

Dic això perquè no és una situació que es doni massa sovint, que faci la presentació d’un llibre algú que coneix tan poc la seva autora. Però això precisament pot resultar un avantatge a l’hora d’apropar-se objectivament a un llibre seu. Perquè la mirada del lector llavors no va carregada de prejudicis, no hi ha una expectativa concreta, no hi ha preconcepció, i l’objectivitat -en la mesura que l’objectivitat és possible- pot ajudar a valorar-ne el contingut. Però també és cert que conèixer la persona directament, i no només a través de la seva obra, pot il·luminar la interpretació dels seus textos, pot afegir-hi aquell què que amb la lectura sola se’ns esmuny. Però sigui com sigui, no hi ha dubte que cadascuna de les vies té els seus avantatges i els seus inconvenients. I he de dir que és amb la distància que dóna el desconeixement -amb aquesta mirada innocent- que m’he apropat als seus textos.

Com bé diu al pròleg en Josep Colet i Giralt, a qui la Maica reconeix com el seu mestre,  aquest poemari és una invitació al joc, a jugar amb les paraules. En Josep Colet, que coneix personalment la Maica, diu d’ella en aquest pròleg que “juga dins la seva vida –es posa reptes i dificultats a vèncer–, i escriu com viu, amb la fresca sinceritat de l’espontaneïtat, i sempre de viatge per un món de monotonies, que ella, però, sap fer singular, jugant amb les idees, amb la mirada i amb els mots. I, repeteixo: ‘jugant’, perquè em penso que aquesta és la clau del llibre.”

Certament, coincideixo plenament amb Josep Colet que la fresca sinceritat de l’espontaneïtat i el joc -el joc en general i amb les paraules- són la clau del poemari. Ella mateixa ho anuncia quan, per encapçalar alguns dels seus poemes, fa servir cites que evoquen el món fabulós amb què els infants s’apropen a la literatura, com ara Alícia al País de les meravelles, o algun conte dels germans Grimm.

A la Maica Duaigües no li agraden els poemes críptics, ella prefereix les paraules senzilles i planeres, les que es fan entenedores a la gent, a ella li agrada arribar sense complicacions al lector, defuig l’ambigüitat i s’oposa radicalment a aquella poesia que pretén fer de la pseudointel·lectualitat un sinònim de qualitat. Ella és directa i parla sense embuts, es presenta sense màscara de cap mena, tal qual és i pensa. Això que dic no només es desprèn de l’esperit general que traspua el poemari que presentem avui, sinó que, a més, ella dedica humorísticament un poema a aquesta qüestió, un poema que penso és tota una tarja de presentació de l’estil d’escriptura que la caracteritza, un estil fictíciament càndid i picardiós, que es serveix tot sovint del rodolí per afrontar la vida amb optimisme i compensar les dificultats que ens reporta.
El poema és la rèplica que la Maica li va escriure a un amic, també poeta, el qual li havia dedicat a ella una poesia, amb què es va haver de barallar, perquè no aconseguia entendre.

Al poema li precedeix el següent aclariment:

(Estrany) poema dedicat a un amic
per respondre a un poema (ben estrany)
que em va dedicar.

I el poema mateix diu així:

Déu-n’hi-do, quin embolic més gros,
llegir-te un tros
i no saber el que em dius
i cercar més avall
per trobar algun detall
que em faci entenedor
el to
d’aquest poema que
m’has dedicat.
Ai, quin esglai, m’agafarà un desmai,

I miro de llegir-te de costat  [vers escrit en diagonal al poemari]

per veure si li trobo l’entrellat,
Però, Rubén, per a mi ets massa modern,
i el teu profund missatge se m’esmuny,
per més que premo el vers dintre del puny  

Un xic picada, també estic,
i això que et dic va de debò :
ja sé que sóc carrossa, però no tant,
perquè m’engeguis a Fontainebleau:

Brindem per l’Orson Wells, que és al cantó!

(Kin Kas)

Crec que aquest poema es força representatiu de l’escriptura de la Maica: el tema que aborda és un estil d’escriptura poètica del qual ella es desmarca fent amb aquesta poesia la seva pròpia contraproposta, amb simpatia i amb gràcia. I ho fa buscant expressament la rima fàcil, que posa al servei de l’humor -tot el poema en va ple, d’humor-. També és representatiu d’ella dir les coses clares, sense replecs, com les pensa: Un xic picada també estic, / i això que et dic va de debò: / ja sé que sóc carrossa, però no tant, / perquè m’engeguis a Fontainebleau [...]. El joc és constant: juga amb la rima, amb la imatge (quan posa esbiaixat el vers I miro de llegir-te de costat), amb l’humor... . Tot plegat són trets estilístics que ella empra molt sovint en altres poemes del llibre. A la Maica li agrada trencar regles i equilibris; juga, a més, amb llengües estrangeres: tradueix un poema a diferents llengües o bé els composa directament en una altra llengua que no és la catalana i ens l’ofereix tal qual, sense traducció.

Tot fent un recorregut per aquest registre humorístic i enjogassat hi trobem, però, al seu torn, variacions d’estil que donen fe que la Maica el conrea amb subtilitat:

Per exemple, jugant amb la intertextualitat, fent servir de rerefons Alicia al País de les Meravelles, de Lewis Carroll, evoca el poder de la literatura per incitar la imaginació i suggerir-nos que la fantasia ens permet de viatjar allà on voldrem:

Vaig arribar-hi per atzar;
era una tarda quan, llegint,
vaig veure córrer un vers molt blanc
i, curiosa, el vaig seguir.

En cada plana i cada mot
era, el poema, tan sentit,
que jo vaig caure al pou profund
on, rere d’un enreixat d’or
hi havia, clos, un bell jardí.

[…]

Hi havia allà mateix la clau.
Si fossis tu, la giraries?
Jo sí ho vaig fer: ja hi puc entrar...!
¿Vols venir amb mi
vers un país de poesies?

(Vers un país de poesies)

O bé s’acosta al gènere de la cançó popular infantilitzant conscientment el text, com per exemple en el poema que dedica a una estada a Mallorca, que ella mateixa bateja amb el subtítol de cançoneta, on fa servir amb agilitat la rima de rodolí i la repetició, que la defineixen:

A Mallorca tornaria
ni que fos per un sol dia
i si algun cop em perdés,
a Mallorca qui em cerqués
                         em trobaria.

(Tornaré a Mallorca, Cançoneta)

O aquesta variant del proverbi popular:

Ni home ni dona;
això ve després.
Primer, ser persona,
i no a l’inrevés.

[…]

Guanyar intel·ligència,
guaitar l’infinit,
lluitar amb paciència
per qui és oprimit.
Diferents, els sexes?
Això s’ha acabat.
Viure com persona,
aquesta és la fita
i la dignitat!

(Gènere)

El joc entre paraula i imatge es manifesta també tot sovint, de vegades de manera discreta, com és el cas del primer poema que he llegit, Kin Kas, aquell on un vers esbiaixat ens suggeria una proposta de lectura per mirar d’entendre un text; d’altres vegades amb un protagonisme clar de la imatge, com en el poema que duu el títol de Clau de sol, on el “sol” és un pentagrama amb la corresponent clau musical i on la imatge substitueix repetidament el text i juga amb la polisèmia de la paraula “sol” i fins i tot amb les síl·labes de paraules que, casualment, compten amb un “sol”, com ara soliloqui, sòlid o solitària.

O bé, en aquest altre, de títol Queda... (repressió), on juga amb el disseny allargat d’un punt de llibre, trencant les paraules per les síl·labes escaients per aconseguir la musicalitat que li interessa i embotir-les en l’estretor del punt de llibre:

I queda tot
en un impuls
que ràpid tor-
na al seu indret
i no s’allu-
nya del meu front;
és com un nú-
vol molt espès
que ningú mai
no pot desfer.

[...]

(Queda...
(repressió))

O se’n riu d’ella mateixa i de les batalles que lliura amb l’ordinador i els seus programes, que li declaren la guerra bel·licosament, com per exemple en el poema que titula amb punyent ironia Cantata al WP 5.1:

He decidit
de fer un escrit
seguint les normes del Wordperfect
perquè m’han dit
que és més polit
de fer-ho així
que a la Olivetti.

I m’he posat
a treballar
amb tarannà
de lluitador
sense parar:
ja premo ací...
reculo allà...
i ara, la coma... , se me’n và... ,

Em        quedo        sola
dins           l’espai     ,
          ai!
Vull suprimir...
vull esborrar...
VULL ACABAR!

I l’F11 m’ha explicat
que tot això,
l’ordinador,
ja ho porta ben codificat,

Quina vergonya! M’ha enxampat!
Hauré d’anar
tecles enrere
i desfer tota la renglera.

Un tab amunt
un tab avall,
toc manual,
i blocs marcats
per tots costats...

Ara veurem
com quedarà:
shif, F7
desprès el sis...
Quin enrenou!
Això no és res
del que jo he escrit,
és un pastís
de Sant Mateu!

Jo plego. Adéu!,
Sabeu que us dic?,
que vull deixar
ben subratllat
que ja estic negra,
i no sé pas
si tornaré
a escriure res
tot aquest mes.
             (o al menys avui)

Una postdata, si més no,
car ben mirat, ja és divertit
aquest bullit d’ordinador!

(Cantata al WP 5.1.)

De la tònica iconoclasta de la Maica, de la seva voluntat de desmitificació i del seu esperit pragmàtic i planer en dóna testimoni, a més del que ja he anat enumerant, la manera com tracta l’haiku, aquesta forma poètica tradicional japonesa dedicada a la naturalesa, fruit de la meditació d’un esperit elevat, la qual la Maica fa baixar del núvol de la mística contemplativa per deixar-la allà on ella creu que ha d’estar, tocant de peus a terra. I sense pensar-s’ho dues vegades bateja els seus haikus amb el títol d’Haikus d’un dia feiner i en fa tot un rosari descriptiu de les activitats quotidianes més prosaiques.

Per l’ample ventall de registres que aplega, el llibre sembla fet amb la voluntat conscient de reunir en un volum una mostra molt variada d’estils i de temàtiques poètics, a diferència de com és tradicional de presentar un poemari: que es fa en un registre estilístic uniforme i amb un fil temàtic que recorre tot el conjunt. Aquesta intenció de no actuar de la manera habitual ve subratllada pel fet que el criteri que segueix per presentar els poemes és –contràriament al costum- d’ordre alfabètic, segons la primera lletra del títol. Però l’originalitat i l’humor que caracteritzen l’autora la porten a ordenar-los del revés, és a dir, no de l’A a la Z, sinó de la Z a l’A. També aquest és un gest que la presenta a ella com a poeta, un gest amb què es desmarca conscientment de la tradició i que atorga a la Maica la seva original empremta personal; i és alhora una manera de dessacralitzar el gènere poètic, de desmitificar-lo i apropar-lo als lectors de tota edat, mena i condició. La poesia de la Maica és assequible i fresca, i gairebé sempre, divertida. La Maica seria una gran pedagoga de poesia a les escoles. Reuneix totes les condicions per ser-ho i crec que no m’equivoco si dic que sabria despertar en els més joves el gust per a la lectura i l’escriptura.

Però per bé que la tònica joguinosa i humorística hi predomini, la Maica no utilitza aquests trets com una màscara; quan cal -perquè la temàtica ho exigeix- deixa l’humor de banda com a eina principal, sap canviar el registre, i no defuig abordar temes com l’amor i la mort, per bé que mai no ho fa des del tremendisme i el postís dramatisme; ho fa amb naturalitat, tal com els seus poemes em permeten d’imaginar que ella afronta la vida: no s’esmuny de res que en formi part, però en defuig les complicacions innecessàries. I els poemes, de tons tan diferents –per bé que ara jo els tracti en dos blocs per separat per raons metodològiques-, en el seu poemari no ho estan de separats; s’alternen el divertiment enjogassat i la seriositat transcendental, per les mateixes raons atzaroses que aquests dos estats d’ànim es donen a la vida, també alternats. I així ens anem trobant els uns i els altres i anem passant del predomini del joc al predomini del profund sentiment. Encara que a voltes els dos, que de natura sembla que s’excloguin, saben conviure en un mateix text.

Perquè cal destacar la facilitat de la Maica per escriure poesia en registres tan diferents, i la facilitat que té de fer-ho de vegades coquetejant amb l’humor fins i tot quan escriu sobre temes transcendents, passant de l’humor a la seriositat en el mateix poema, gradualment, de la mateixa manera gradual com el camaleó canvia de color i s’adapta al medi per fer-se mimètic.

En una bona pila de poemes la Maica abandona completament la clau de l’humor:

Última cita de la meva agenda:
Sra. Mort;
Data desconeguda.

Misteriós viatge sense postals ni lletres,
l’adéu en un sospir que no s’escoltarà,
en enfrontar-me, sola,
a tot l’ignot,

[…]

Sorprenentment, Amor i Mort s’assemblen
Tot parlant: Amor...mort....amor...mort....amor... mort...,
i estimant i morint acomplim
el cicle assenyalat.

Sento la consciència; equipatge invisible
que m’acompanyarà quan l’anima s’escapi
del meu cos rovellat.

La vida, aquesta vida;
aquesta banda del mirall que ens enlluerna.
Darrere del vitrall: un altre joc,
amb altres regles...,
potser.

(Última cita)

O bé aquest:

[…]

I un final de tenebra,
quan, decidida,
vindré a buscar-te,
amor, arran de mort,
com he vingut avui,
arran de vida.

(Primavera i tardor)

O encara aquest, que ve precedit d’una cita del poema El Somni, de Carles Duarte, a qui sembla anar dedicat el poema, poeta que és sovint punt de referència per a l’autora:

Somnia, bon amic…,
que a l’Univers dels Somnis,
hi vius acompanyat
de tantes solituds
que avui escrius,
i que et descriuen
com un ésser ben tendre…

[…]

(Somnia, bon amic!)

La Maica arriba molt endins quan conjuga el sentiment profund amb el seu credo de lírica senzillesa, igualment profunda:

Estrenyo el teu record
amb els meus braços buits,
sens tenir-te la veu,
sens tenir-te ni l’ombra,

[…]

Estrenyo el teu record,
i, ja tranquil·la, dormo,
pensant que potser tu
m’abraces igualment,
més enllà de l’absència.

(Estrenyo el teu record)

I aquest altre, que no em puc estar de llegir-vos:

Immortal, l’home;
és l’ésser, quan recorda,
i troba el mar,
la sal, el llibre de la vida.

La nit… és nit encara.

Recobra forces, tot llegint
les pedres enfosquides
de la història,
mentre el peu nu,
damunt el terra, cerca
nodrir-se de la seva
persistència.

La pedra… és pedra encara.

El cervell i la oïda
s’enlairen, i s’allarguen,
s’estiren com el coll
dúctil d’un cigne
volent captar el darrer vestigi
de la paraula sàvia.

La veu... és veu encara!

(Immortal, l’home)

Tot i que, com he dit, els poemes no estan cohesionats per un leitmotiv, l’autora torna sovint sobre imatges que apareixen de manera recurrent i que ens donen pistes de les seves claus: el sol, la lluna (i el nas de la lluna), la mort, el silenci, el desig de viatge vers l’ignot..., el somni, els estels, el mar, el cel, allò sublim i intemporal, el color blau..., símbols i metàfores que defineixen la Maica com a una dona que enyora els paratges naturals, lluny del neguit de la gran ciutat, uns paisatges que la fan retornar amb fruïció al seu Calafell per trobar-hi la pau que la reconcilia amb el món, el lloc on, entre llibres, amics i silenci, es retroba amb ella mateixa i amb la poesia, el lloc on se sent créixer i enriquir-se, el lloc on tot l’espera per escriure:

Me’n vaig: adéu sol,
hores de reflexió...
Deixaré els somnis,
la solitud i els llibres.

Em cal reaparèixer
al món d’ahir, de sempre,
i bescanviar paraules.

Jo he de tornar, però,
a l’íntim univers,
silenciós,
on sols hi ha:
el nas de la lluna,
el lladrar d’un gos,
i els estels, tots estesos...

(Retorn a ciutat)

O bé aquest altre, on s’hi fa palès el desig d’endinsar-se en terrenys desconeguts:

Com una barca sobre el blau,
desplego veles.

Que el vent em dugui mar enllà,
i que el timó sigui l’atzar;
no vull mes brúixola ni far
que el sol tancant-me les parpelles.

[…]

(Desplego veles)

Per acabar vull destacar també el valor de les il·lustracions que acompanyen el poemari, en un intent reeixit de donar un toc de calidesa i qualitat afegida al llibre, pel fet que les seves autores – Rosa Galceran, Maria Ara, Gemma Sales i Rosa Maria Esteller- tenen una estreta relació amb l’autora. I també el regal que se’ns fa del CD amb els poemes recitats per la poeta mateixa, que ens podem baixar des de la seva pàgina web.

Només em resta desitjar-vos que gaudiu dels poemes de la Maica viatjant amb la fantasia amb què ella ens convida a fer-ho sobre la catifa encantada de les seves lletres.

© Anna Rossell


20 de octubre de 2011

PARA JOSÉ ANTONIO FERNÁNDEZ, QUE AYER VISITÓ ESTA TERTULIA PARA QUEDARSE

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Catalán
*
REPTE
*
Contemplo el meu desig
i el veig
nu, llampant, corretjós i elèctric,
entreteixit sòlidament de fe i d’esperança
(car no de caritat).
Ell, recelós, em mira de cua d’ull,
sap que jo el veig i veu que m’amago;
surto i no surto, deixo i no deixo,
temo i no temo,
jo.
*
© Anna Rossell (del poemari La veu per companya)
*
*
Español
*
RETO
*
Contemplo mi deseo
y lo veo
desnudo, brillante, correoso y eléctrico,
sólidamente entretejido de fe y de esperanza
(no de caridad).
Él, receloso, me mira de reojo,
sabe que lo veo y ve que me escondo;
salgo y no salgo, dejo y no dejo,
temo y no temo,
yo.
*
© Anna Rossell (del poemario La veu per companya)
*
© de la traducción Anna Rossell

17 de octubre de 2011

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (17-10-2011)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (17-10-2011)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Amb amics i amigues de la tertúlia d'El Laberinto de Ariadna, a l'Ateneu de Barcelona (octubre 2011) / Con amig@s de la tertulia de El Laberinto de Ariadna, en el Ateneo de Barcelona (octubre 2011)
*
Catalán

El Masnou, 17-10-2011

Estimat Xec,

Agraeixo molt les lloances que em dediques, que no sé si mereixo sense deixar constància de la bona part que et pertoca a tu mateix, del mèrit que té el teu neguit incansable d’avançar en la reflexió i que m’esperona a mi. Tens un esperit inquiet i un intel·lecte viu, i la gran humilitat de derivar cap als altres el que en realitat mous tu i prové de tu. Gràcies a tu, doncs.

Passo a comentar la teva última carta, i en primer lloc un punt que tu em reclames i que havia deixat sense resposta:

Dius:

Estic d’acord en la necessària separació entre la religió i la gestió de l’Estat (de les Res Publica) sense oblidar que la religió és també una “res publica”. Les raons que dones són prou convincents. Espanya té una experiència prou particular i cal temps i molta purificació, sobretot a l’interior de l’Església i en les mentalitats anticlericals, per a trobar nous equilibris.
La qüestió és si el model de democràcia occidental (que d’alguna manera la declaració posa en causa), que crea tants problemes als estats africans, no porta en ella aquesta separació i es fa “amalgama” entre aquest model i el respecte del lloc que la religió ocupa en la “mens africana”. El risc de manipulació és permanent i jo l’evoco en la meva reflexió però tu no en fas esment. [La negreta és meva].

He destacat en negreta el que em sembla més urgent, perquè ho és d’urgent, aquest tema, i si no hi vaig entrar en la meva última va ser perquè el que ara diré toca d’alguna manera l’essència de la feina que fem tot@s aquell@s que ens impliquem en l’ “ajuda” al continent africà, i la toca de mort.

Et dono tota la raó en això que dius que el model de democràcia occidental crea immensos problemes als estats africans i, aquest model implica, entre tantes altres coses, la separació entre estat i religió, que en les nostres cultures és tradicional i no ho és, en canvi, per a la mentalitat africana. Això com tantes altres coses...

El document de l’imam Salifou Camara i del bisbe Vincent Coulibaly fa referència força clara a aquesta manipulació-imposició dels valors occidentals sobre cultures per a les quals aquests valors són estranys, aliens, i reivindica la necessitat de recuperació de valors autòctons desapareguts i anorreats per la civilització que s’autoconsidera superior i -el que és més greu encara- que aconsegueix que fins i tot la considerin superior aquells els quals oprimeix. Perquè massa africans han interioritzat els valors imposats, per bé que no els acaben de digerir perquè els són massa aliens.

Aquesta manipulació –que no sempre és conscient (la inconscient és als meus ulls la més perillosa i la que més es dóna)- succeeix en tots els camps, absolutament. La nostra mirada, la dels occidentals, és una altra, una de ben diferent, per més que ens esforcem a respectar el que ve d’una altra tradició. En primer lloc, hi ha molt poca gent que se n’adoni, d’això, i en segon lloc, tot i sent-ne conscients, és superior a nosaltres mateixos, no hi podem fer res. I amb el temps he arribat a la conclusió que el millor que hi podem fer els “occidentals”–si és que hi volem fer alguna cosa de bo- és abstenir-nos absolutament d’intervenir-hi. Últimament va guanyant terreny en mi la convicció que la nostra intervenció (al nivell que sigui i en el camp que sigui) l’únic que fa és retardar-los la pròpia reacció, deturar el desenvolupament de la seva història, de la pròpia, de la que ell@s han de protagonitzar, sense tutela ni lideratge de cap occidental.

Ja sé que aquesta és una afirmació molt categòrica, i sé que les coses no són tan senzilles, potser és un esquema massa simple, el meu. L’única intervenció que ara mateix crec legítima per part d’occident és la de posar-nos completament a les ordres dels africans, abstenint-nos de cap mena de decisió. Tu pertanys a la minoria que forma part del primer grup que esmentava al paràgraf anterior, d’aquells que són conscients que no hem d’imposar els nostres valors, que hem d’escoltar les necessitats de la gent entre la qual vivim. Però, tot i això, vols dir que no tendim a imposar allò en què nosaltres creiem profundament? Ara tornaríem al principi de la nostra correspondència, quan ens fèiem aquelles preguntes tan bàsiques sobre els valors: és la definició del Bé i del Mal una definició universal? És lícit intervenir amb la nostra acció en cultures llunyanes a la nostra? I això ens porta a plantejar-nos aquell altre tema, de què tant ens hem ocupat ja: quina disposició cal perquè les relacions entre Jo i l’Altre siguin vertaderament –autènticament- respectuoses?

Com més conec com treballen (treballem) les institucions occidentals (governamentals o no) dedicades a “ajudar” Àfrica, més em convenço que ens hauríem d’abstenir. Allà on som fem destrosses, empitjorem més la situació o impedim l’evolució natural a què tenen dret els que n’haurien de ser els genuïns protagonistes.

Tal com diu el document, no es poden traslladar –i menys encara imposar- models d’una societat a una altra, això és nefast.

També dius, tot parlant dels religiosos (i de les religioses, suposo; només que la història els ha donat, com en tot, més protagonisme a ells):

Espanya té una experiència prou particular i cal temps i molta purificació, sobretot a l’interior de l’Església i en les mentalitats anticlericals, per a trobar nous equilibris. [La negreta és meva].

I més endavant:

El problema és la manipulació. Si el religiós té capacitat de mediació és gràcies a la seva neutralitat i la seva capacitat de distància de la gestió del poder. [La negreta és meva].

La primera afirmació remet a la meva reflexió sobre el tristíssim i lamentable paper dels representants de l’Església catòlica en la primera meitat del segle XX i durant la dictadura franquista a Espanya i a l’actuació que encara tenen i la resistència que aquests representants ofereixen també en l’actualitat als governs democràtics postfranquistes, perquè es neguen a acceptar que un govern laic ha d’entendre el fet religiós com un fet plural, una actuació que aquells representants rebutgen per tal de no cedir ni una mica un bocí del seu poder.

La segona afirmació fa referència a les persones religioses que fan de mediadores en els conflictes socials i polítics per tal de ajudar a apropar els diferents bàndols i a il·luminar des del punt de vista dels valors més humans la situació. Aquest és el cas de què hem partit, el dels dos representants de les dues religions –musulmana i catòlica- que composen la comissió de pacificació a Guinea Conakry, cridats a fer-ho pel president del país.

Salta a la vista que entre ambdues afirmacions hi ha una gran contradicció. La paradoxa prové de l’ambigüitat de la paraula “religiós o religiosa”, l’adjectiu substantivat que emprem per fer referència a les persones que dediquen la seva vida a la religió, tot i que també la fem servir per nomenar tota mena de persones que, creients, senten molt especialment dins seu el fet religiós i fan d’aquest fet l’eix de la seva vida. L’ambigüitat de la paraula condueix a un malentès gairebé permanent: i és que hi ha “religiosos” i “religioses” –persones que dediquen la seva vida a l’experiència religiosa en la forma que sigui- que ho fan moguts i commoguts profundament per aquest fet. Ell@s posen en pràctica des de la més íntima honradesa de què són capaços la doctrina per la qual es regeixen les seves creences i les apliquen. Però amb la mateixa paraula designem aquell@s que dediquen la seva vida al seu club religiós (disculpa l’expressió) però que de religiosos de veritat en tenen ben poc. Aquests són generalment –i parlo des de la meva experiència dels representants més oficials de l’Església catòlica, que és la que conec de prop- els qui fan política religiosa, que no és el mateix, sinó quelcom ben diferent. En general són els menys dialogants (o gens) i, per tant, els fonamentalistes, que busquen estendre la seva doctrina per ampliar el seu poder i que mai no volen cedir-ne cap parcel·la. Aquests van amb el llibre sagrat a la mà, agitant-lo com una bandera, interpretant-ne a la seva conveniència la lletra i fins i tot inventant-ne el contingut. D’aquests Roma en va plena (però no només Roma. Tu ho saps millor que jo). Tu mateix ho dius també:

I no és perquè es sigui religiós que s’està immunitzat contra el gust del poder. Occident ha conegut les lluites entre corona i triada, entre l’espasa i la creu.

No sempre, per tant, el religiós / la religiosa té capacitat de mediació. En moltíssims casos és ben bé tot el contrari. És ara mateix el cas d’Espanya, on per desgràcia el que es coneix de l’Església catòlica són només les declaracions i actuacions dels seus representants oficials i passa desapercebut tot el que fan i pensen tant@s cristian@s de base. Penso que les mentalitats anticlericals a Espanya, a què fas referència, deixaran d’existir en la mesura que deixin d’existir aquesta mena de representants de l’Església catòlica (o d’altre credo). És més, crec fermament que mai no haguessin existit aquestes mentalitats anticlericals, si no haguessin existit abans aquesta mena de representants.

El món seria una bassa d’oli si s’estengués entre la gent que l’habitem aquella profunda religiositat a què em referia més amunt, quan parlava del primer significat de la paraula "religios@". Però el capteniment d’aquell@s altres ho fa malbé tot, provoca fins i tot guerres. Així ho demostra la història i el dia a dia.

També dius:

Penso en el respecte amb el que Occident ha tractat des de sempre el Dalai Lama; molt més sincer que el degut al Rei del Marroc, “chef des croyants”.
Certament. I és que el Dalai Lama, representant religiós del budisme, es comporta com un cap vertaderament espiritual, i no com un polític (malgrat fins fa molt poc també era representant polític del Tibet), no com un estratega que mira com estendre les seves creences i que, per tant, suposa una amenaça per als valors culturals tradicionals espanyols. No, ell no es percep com una amenaça perquè no actua de manera amenaçadora. Ben al contrari del que transmet el Marroc, que té una actuació prou diferent i amb el qual Espanya ha mantingut en el decurs de la història una relació -des de l’Edat Mitja fins al segle XX- d’invasió i de guerres (conquesta i reconquesta, i després les guarnicions de soldats que van ajudar Franco amb el seu Cop d’Estat). Aquestes tensions tenen la seva explicació i cal posar-hi fi, però costa, sobre tot quan un dels bàndols (o els dos) manté una posició bel·ligerant envers l’altre. Els monoteismes semblen portar-ho inherent com una lacra. No sé si aconseguirem algun dia mantenir un diàleg intercultural / interreligiós, de tu a tu, amb el respecte necessari que només dóna la profunda convicció que qualsevol diferència és igual de diferent o igual d’igual que la pròpia. És el meu desig.

Dius que amb el meu comentari t’he obert perspectives, que eres una mica pessimista i que ara el meu reflex et dóna motius de confiança... . Me n’alegro moltíssim, Xec. A mi mateixa també em va donar molta confiança el que els dos religiosos diuen en el seu text, sobre tot aquella reivindicació que fan dels seus propis valors africans. Només així els africans podran recuperar la seva història.

Rep una molt forta abraçada,

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (17-10-2011)
Traducción al español de Anna Rossell
*
El Masnou, 17-10-2011

Querido Xec,

Agradezco mucho las alabanzas que me dedicas, que no sé si merezco sin dejar constancia de la buena parte que te corresponde a ti, del mérito que tiene tu inquietud incansable por avanzar en la reflexión y que me motiva a mí. Tienes un espíritu inquieto y un vivo intelecto, y la gran humildad de derivar hacia l@s demás lo que en realidad mueves tú y proviene de ti. Gracias a ti, pues.

Paso a comentar tu última carta, y en primer lugar un punto que tú me reclamas y que había dejado sin respuesta:

Dices: 
 
Estoy de acuerdo en la necesaria separación entre la religión y la gestión del Estado (de la Res Publica) sin olvidar que la religión es también una "res publica". Las razones que aduces son bien convincentes. España tiene una experiencia bastante particular y se necesita tiempo y mucha purificación, sobre todo en el interior de la Iglesia y en las mentalidades anticlericales, para encontrar nuevos equilibrios.
La cuestión es si el modelo de democracia occidental (que de alguna manera la declaración cuestiona), que crea tantos problemas a los estados africanos, no conlleva esta separación y se hace "amalgama" entre este modelo y el respeto al lugar que la religión ocupa en la "mens africana". El riesgo de manipulación es permanente y yo lo evoco en mi reflexión pero tú no lo mencionas. [La negrita es mía].
  
He destacado con negrita lo que me parece más urgente, porque es urgente este tema, y si no entré en él en mi última carta fue porque lo que ahora diré da de algún modo una estocada a la esencia del trabajo que hacemos tod@s aquell@s que nos implicamos en la "ayuda" al continente africano, y se la da de muerte.

Te doy toda la razón en lo que dices de que el modelo de democracia occidental crea inmensos problemas a los estados africanos y, este modelo implica, entre tantas otras cosas, la separación entre estado y religión, que en nuestras culturas es tradicional y no lo es, en cambio, para la mentalidad africana. Esto como tantas otras cosas...

El documento del imán Salifou Camara y del obispo Vincent Coulibaly hace referencia muy clara a esta manipulación-imposición de los valores occidentales sobre culturas para las cuales estos valores son extraños, ajenos, y reivindica la necesidad de recuperación de valores autóctonos desaparecidos y ninguneados por la civilización que se considera superior y -más grave aún- que consigue incluso que superior la consideren aquellos a quienes oprime. Porque demasiad@s african@s han interiorizado los valores impuestos, si bien no acaban de digerirlos porque les son demasiado ajenos. 

Esta manipulación -que no siempre es consciente (la inconsciente es en mi opinión la más peligrosa y la que más abunda)- sucede en todos los campos, absolutamente. Nuestra mirada, la de l@s occidentales, es otra, una bien distinta, por más que nos esforcemos en respetar lo que proviene de otra tradición. En primer lugar, hay muy poca gente que se dé cuenta de ello, y en segundo lugar, aún cuando nos damos cuenta, es algo superior a nosotr@s mism@s, actuamos así incluso a pesar nuestro. Y con el tiempo he llegado a la conclusión de que lo mejor que podemos hacer los "occidentales" -si es que queremos hacer algo bueno- es abstenernos absolutamente de intervenir. Últimamente va ganando terreno en mí la convicción de que nuestra intervención (al nivel que sea y en el campo que sea) no hace más que retrasar la propia reacción de l@s african@s, frenar el desarrollo de su historia, de la propia, de la que ell@s han de protagonizar, sin tutela ni liderazgo de ningún occidental.

Ya sé que ésta es una afirmación muy categórica, y sé que las cosas no son tan sencillas, quizás es un esquema demasiado simple el mío. La única intervención que ahora mismo creo legítima por parte de occidente es la de ponernos completamente a las órdenes de l@s african@s, abstenernos de cualquier decisión. Tú perteneces a la minoría que forma parte del primer grupo que mencionaba en el párrafo anterior, de aquell@s que son conscientes de que no hemos de imponer nuestros valores, que debemos escuchar las necesidades de la gentre entre la cual vivimos. Pero, incluso así, ¿no crees que tendemos a imponer aquello en lo que nosotr@s creemos profundamente? Con esto volveríamos al principio de nuestra correspondencia, cuando nos preguntábamos aquello tan básico sobre los valores: ¿es la definición del Bien y del Mal una definición universal? ¿Es lícito intervenir con nuestra acción en culturas lejanas a la nuestra? Y esto nos conduce a plantearnos aquel otro tema del que tanto nos hemos ocupado ya: ¿cuál debe ser nuestra disposición para que las relaciones ente Jo y el /la Otr@ sean verdaderamente -auténticamente- respetuosas?
 
Cuanto más conozco cómo trabajan (trabajamos) las instituciones occidentales (gubernamentales o no) dedicadas a "ayudar" a África, más me convenzo de que deberíamos abstenernos. Allá donde vamos hacemos destrozos, empeoramos más la situación o impedimos la evolución natural a la que tienen derecho l@s que debieran ser los genuinos protagonistas.

Tal como afirma el documento, no se pueden trasladar -y menos aún imponer- modelos de una sociedad a otra, esto es nefasto.

También dices, hablando de los religiosos (y de las religiosas, supongo; sólo que la historia les ha dado, como en todo, más protagonismo a ellos):

España tiene una experiencia muy particular y se necesita tiempo y mucha purificación, sobre todo en el interior de la Iglesia y en las mentalidades anticlericales, para encontrar nuevos equilibrios. [La negrita es mía].

Y más adelante:

El problema es la manipulación. Si el religioso tiene capacidad de mediación es gracias a su neutralidad y a su capacidad de distancia de la gestión del poder. [La negrita es mía]
 
La primera afirmación remite a mi reflexión sobre el tristísimo y lamentable papel de los representantes de la Iglesia católica en la primera mitad del siglo XX y durante la dictadura franquista en España y a la actuación que tienen aún y a la resistencia que estos representantes ofrecen también en la actualidad a los gobiernos democráticos postfranquistas, porque se niegan a aceptar que un gobierno laico debe entender el hecho religioso como un hecho plural, una actuación que aquellos representantes rechazan para no ceder ni un ápice de su poder.

La segunda afirmación hace referencia a las personas religiosas que actúan de mediadoras en los conflictos sociales y políticos para ayudar a acercar posiciones de distintos bandos y a iluminar desde el punto de vista de los valores humanos la situación. Éste es el caso del que hemos partido, el de los dos representantes de las religiones -musulmana y católica- que componen la comisión de pacificación en Guinea Conakry, llamadoa a hacerlo por el presidente del país.

Salta a la vista que entre ambas afirmaciones hay una gran contradicción. La paradoja proviene de la ambigüedad de la palabra "religios@", el adjetivo substantivado que empleamos para referirnos a las personas que dedican su vida a la religión, si bien también la usamos para denotar toda clase de personas, que, creyentes, sienten muy especialmente en su interior el hecho religioso y hacen de este hecho el eje de su vida. La ambigüedad de la palabra conduce a un malentendido casi permanente: y es que hay religios@s -personas que dedican su vida a la experiencia religiosa en la forma que sea- que lo hacen movidos y conmovidos profundamente por este hecho. Ell@s ponen en práctica desde la honradez más íntima de la que son capaces la doctrina según la cual se rigen sus creencias y las aplican. Pero con la misma palabra designamos a aquell@s que dedican su vida a su club religioso (disculpa la expresión) pero que de religiosos de verdad tienen bien poco. Éstos son generalmente -y hablo desde mi experiencia de los representantes más oficiales de la Iglesia católica, que es la que conozco de cerca- los que hacen política religiosa, que no es lo mismo, sino algo bien distinto. En general son los menos dialogantes (o no lo son en absoluto) y, por tanto, los más fundamentalistas, que intentan extender su doctrina para ampliar su poder y que no quieren ceder ni una sola parcela. Éstos enarbolan el libro sagrado, agitándolo como si fuera una bandera, e interpretan el texto a su conveniencia, y hasta inventan su contenido. De estos en Roma hay multitud (pero no sólo en Roma. Tú lo sabes mejor que yo). Tú mismo lo dices:

Y el hecho de ser religioso no inmuniza contra el gusto por el poder. Occidente ha conocido las luchas entre corona y tríada, entre la espada y la cruz.

Por tanto, no siempre el / la religios@ tiene capacidad de mediación. En muchísimos casos es todo lo contraria. Es ahora mismo el caso de España, donde por desgracia lo que se conoce de la Iglesia católica son sólo las declaraciones y actuaciones de sus representantes oficiales y pasa desapercibido todo lo que hacen y piensan tant@s cristian@s de base. Pienso que las mentalidades anticlericales en España, a las que te refieres, dejarán de existir en la medida en que dejen de existir este tipo de representantes de la Iglesia católica (o de cualquier otro credo). Es más, creo firmemente que nunca hubieran existido estas mentalidades anticlericales si no hubieran existido antes este tipo de representantes.

El mundo sería una balsa de aceite si entre la gente que lo habitamos se extendiera aquella profunda religiosida a la que me refería más arriba, cuando hablaba del primer significado de la palabra "religios@". Pero el comportamiento de aquell@s otr@s lo estropea todo, hasta provoca guerras. Así lo demuestra la historia y el día a día.

También dices:

Pienso en el respeto con que Occidente ha tratado desde siempre al Dalai Lama; mucho más sincero que el debido al Rey de Marruecos, " chef des croyants".

Ciertamente. Y es que el Dalai Lama, representante religioso del budismo, se comporta como un jefe verdaderamente espiritual, y no como un político (si bien hasta hace muy poco también era el representante político del Tíbet), no como un estratega que trabaja para extender sus creencias y que, por lo tanto, supone una amenaza para los valores culturales tradicionales españoles. No, él no se percibe como una amenaza, porque no actúa de modo amenazante. Todo lo contrario de lo que transmite Marruecos, que tiene una actuación bien diferente y con el cual España ha mantenido a lo largo de la historia una relación -desde la Edad Media hasta el siglo XX- de invasión y de guerras (conquista y reconquista, y después las guarniciones de soldados que ayudaron a Franco con su Golpe de Estado). Estas tensiones tienen su explicación y cumple ponerles fin, pero cuesta, sobre todo cuando uno de los frentes (o los dos) mantiene una posición beligerante hacia el otro. Los monoteísmos parecen llevarlo inherente, como una lacra. No sé si conseguiremos algún día mantener un diálogo intercultural / interreligioso, de tú a tú, con el respeto necesario que sólo da la profunda convicción de que cualquier diferencia es igual de diferente o igual de igual que la propia. Es mi deseo.

Dices que con mi comentario te he abierto perspectivas, que eras un poco pesimista y que ahora mi reflejo te da motivos para la confianza... . Me alegro muchísimo, Xec. A mí misma también me dio mucha confiaza lo que los dos religiosos dicen en su texto, sobre todo aquella reivindicación que hacen de sus propios valores africanos. Sólo así l@s african@s podrán recuperar su historia.
 
Recibe un abrazo muy fuerte,

Anna

PARA NINES DÍAZ, QUE ME HA HECHO EL HONOR DE VISITAR ESTA TERTULIA

*
(Al original catalán sigue su traducción al español)
*
TOTA UNA VIDA
*
Els solcs que et travessen front
parlen d’història.
Portes damunt tones d’un temps
que t’has guanyat a cops
de suor i de sang,
de por i de renúncia.
*
Et vas criar amb llet negre
arrencada amb l’arada d’uns camps erms
que et van fer madurar
arrabassant-te el dret a la innocència.
Ningú no et va ensenyar a somriure.
*
Llet negre vas beure a la presó
on et va portar la teva rebel·lia
a la fàbrica on tu treballaves:
com gosaves demanar pels teus
un tros més de pa blanc!
*
La blancor de la llet
la vas guanyar amb els anys,
quan ja eres avi
i podies ensenyar a somriure als néts.
*
Com els diràs que se n’oblidin ara?
*
© Anna Rossell (del poemari La veu per companya)
*
(Español)
*
TODA UNA VIDA
*
Los surcos que gravan tu frente 
hablan de historia.
Llevas a cuestas la pesada inmensidad de un tiempo
que te ganaste a golpes
de sudor y sangre,
de miedo y de renuncia.
*
Te criaste con leche negra
arrancada a unos campos yermos
que te hicieron madurar
arrebatándote el derecho a la inocencia.
Nadie te enseñó a sonreír.
*
Leche negra bebiste en la prisión
a donde te llevó tu rebeldía
en la fábrica donde trabajabas:
¿cómo osabas pedir para los tuyos
un trozo más de pan?
*
Sólo con los años te ganaste
la blancura de la leche,
cuando ya eras viejo
y podías enseñar a tus nietos la sonrisa.
*
¿Cómo decirles ahora que lo olviden todo?
*
© de la traducción Anna Rossell (del poemario La veu per companya)

16 de octubre de 2011

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (29-09-2011) / CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (29-09-2011)
*
Al texto catalán sigue su traducción al español
*
Xec Marquès a la casa d'El Masnou (gener, 2011) / Xec Marquès en su casa de El Masnou (enero, 2011)

Conakry, 29 setembre 2011
Catalán
Benvolguda Anna:

Quina bona idea vaig tenir d’enviar-te la declaració de la comissió. L’has divulgada i m’hi deixes veure coses que jo no hi havia vist. T’apropes al text amb molt respecte i modèstia però també amb seguretat. Es el teu estil. Merci.

El diàleg entre les religions no hauria de ser més difícil que el diàleg entre cultures que consideren molt diversament la religió. Penso en el respecte amb el que Occident ha tractat des de sempre el Dalai Lama; molt més sincer que el degut al Rei del Marroc, “chef des croyants”.
Estic d’acord en la necessària separació entre la religió i la gestió de l’Estat (de les Res Publica) sense oblidar que la religió és també una “res publica”. Les raons que dones són prou convincents. Espanya té una experiència prou particular i cal temps i molta purificació, sobretot a l’interior de l’Església i en les mentalitats anticlericals, per a trobar nous equilibris.

La qüestió és si el model de democràcia occidental (que d’alguna manera la declaració posa en causa), que crea tants problemes als estat africans, no porta en ella aquesta separació i es fa “amalgama” entre aquest model i el respecte del lloc que la religió ocupa en la “mens africana”. El risc de manipulació és permanent i jo l’evoco en la meva reflexió però tu no en fas esment. Al Senegal es preparen les pròximes eleccions presidencials i cada camp busca a guanyar les simpaties dels ulemes de les grans confreries musulmanes. El mateix passa amb la realitat ètnica. Ningú nega que les darreres eleccions presidencials a Guinea es van resoldre amb rerefons de conflicte ètnic i que la base ètnica de cada partit hi juga molt. Al president actual se l’acusa d’etnocentrisme en la política de nominacions i promocions a l’administració pública. Estic d’acord en què el problema no és ètnic, el problema és la gestió del poder polític i de les seves avantatges. I no és perquè es sigui religiós que s’està immunitzat contra el gust del poder. Occident ha conegut les lluites entre la corona i triada, entre l’espasa i la creu. I l’occident modern neix de la separació dels poders i de l’autonomia de la gestió política de l’Estat i de la religió.
El problema és la manipulació. Si el religiós té capacitat de mediació és gràcies a la seva neutralitat i la seva capacitat de distància de la gestió del poder.

En el meu comentari parlava d’aquesta possible manipulació en termes explícits i sens desenvolupar, però és una de les meves preocupacions :

El president Alpha Condé sabrà les motivacions de la seva proposta. Tolvegada una composició més política de la comissió podria ser negativa per ell i el seu projecte polític. Tolvegada la situació actual demana per “la pau a casa” una dinàmica més espiritual que social o política... No ho sé.
És un risc, molt és en les mans de l’imam Salifou Camara i del bisbe Vincent Coulibaly. És una comissió provisòria. Hem d’esperar aviat proposicions : qui més serà en aquesta comissió. El primer comunicat fa pensar que es cridaran els “sages” dels diferents components ètnics del país; la societat civil ja està molt compromesa en les institucions de la transició; els partits polítics, massa confrontats entre ells.

M’has obert perspectives; jo era una mica pessimista a la meva primera lectura, el reflex enviat em dóna nous motius de confiança i noves perspectives de recerca.
Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (29-09-2011) -Traducción al español de Anna Rossell)

Conakry, 29 septiembre 2011
Apreciada Anna:
¡Qué buena idea tuve al enviarte la declaración de la comisión!. La has divulgado y además me haces ver cosas que yo no había visto. Te acercas al texto con mucho respeto y modestia pero también con seguridad. Es tu estilo. Merci.

El diálogo entre las religiones no debería ser más difícil que el diálogo entre culturas que consideran la religión de modo muy diverso. Pienso en el respeto con que Occidente ha tratado desde siempre al Dalai Lama; mucho más sincero que el debido al Rey de Marruecos, "chef des croyants".

Estoy de acuerdo en la necesaria separación entre la religión y la gestión del Estado (de la Res Publica) sin olvidar que la religión es también una "res publica". Las razones que aduces son bien convincentes. España tiene una experiencia muy particular y se necesita tiempo y mucha purificación, sobre todo en el interior de la Iglesia y en las mentalidades anticlericales, para encontrar equilibrios nuevos.
La cuestión es si el modelo de democracia occidental (que de algún modo las declaración cuestiona), que crea tantos problemas a los estados africanos, no lleva consigo implícitamente esta separación y se hace "amalgama" entre este modelo y el respeto del lugar que que la religión ocupa en la "mens africana". El riesgo de manipulación es permanente y yo lo evoco en mi reflexión, pero tú no haces ninguna referencia a ello. En Senegal se preparan las próximas elecciones presidenciales y cada bando intentga ganar las simpatías de los ulemas de las grandes cofradías musulmanas. Lo mismo sucede con la realidad étnica. Nadie niega que las últimas elecciones presidenciales en Guinea se resolvieron sobre un telón de fondo de conflicto étnico y que la base étnica de cada partido juega un papel muy importante. Al presidente actual se le acusa de etnocentrismo en la ppolítica de nombramientos y promociones en la administración pública. Estoy de acuerdo en que el problema no es étnico, el problema es la gestión del poder político y de sus ventajas. Y la condición religiosa no conlleva que se esté inmunizado contra el gusto del poder. Occidente ha conocido las luchas entre corona y tríada, entre la espada y la cruz. Y el occidente moderno nace de la separación de los poderes y de la autonomía de la gestión política del Estado y de la religión.
El problema es la manipulación. Si el religioso tiene capacidad de mediación es gracias a su neutralidad y a su capacidad de distancia de la gestión del poder.
En mi comentario hablaba de esta posible manipulación en términos explícitos y sin desarrollar, pero es una de mis preocupaciones: 

El presidente Alpha Condé sabrá las motivaciones de su propuesta. Quizá una composición más política de la comisión podría ser negativa para él y para su proyecto político. Quizá la situación actual pide por "la paz en casa" una dinámica más espiritual que social o política. No lo se´.

Es un riesgo, mucho está en manos del imán Salifou Camara y del obispo Vincent Coulibaly. Es una comisión provisional. Debemos esperar pronto propuestas nuevas: quién más formará parte de esta comisión. El primer comunicado permite pensar que se llamará a formarla a los "sages" de los diferentes componentes étnicos del país; la sociedad civil ya está muy comprometida en las instituciones de transición; los partidos políticos, demasiado confronados entre si.

Me has abierto perspectivas; yo era un poco pesimista en mi primera lectura, el reflejo que me has mandado me da nuevos motivos para confiar y nuevas perspectivas de enfoque.
Xec