26 de mayo de 2011

PARA ANDRÉS MORENO, JOSÉ RAMÓN SANTANA Y A.PAYES, MIS TRES NOVÍSIMOS CONTERTULIOS

*
Aquí os dejo mi poema de bienvenida. Con un abrazo:

Al original catalán sigue su traducción al español:

Catalán

INDISCRETA CLAROR

De la llum em colpeja
la descarnada evidència de les coses,
l’extraordinària imprudència amb què els raigs
gosen, impúdics, llevar el vel
de les obscenitats ocultes
i mostrar-les als ulls de tot el món.
Que la clara amiga no fa diferències;
tant ensenya jardins curulls de roses
o la justa harmonia d’un cos bell
com ens fa testimonis de misèries
que són nostres
i no volem mirar:
les fams dels nostres pàries,

les morts implacables i les guerres d’aquells
que un dia -avui-
ens trauran els ulls.

Llavors ja no veurem la descarnada,
angoixant evidència de les coses.


© Anna Rossell


(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya).
*
*
Español

CLARIDAD INDISCRETA

De la luz me golpea
la descarnada evidencia de las cosas,
la extraordinaria imprudencia con que los rayos
osan, impúdicos, levantar el velo
de las obscenidades
y mostrarlas a los ojos del mundo entero.
Pues la clara amiga no hace diferencias;
lo mismo enseña jardines pletóricos de rosas
o la justa armonía de un hermoso cuerpo,
que nos hace testimonios de miserias
que son nuestras
y no queremos ver:
el hambre de nuestros parias,
las muertes implacables y las guerras de aquellos
que un día –hoy-
nos sacarán los ojos.

Entonces ya no veremos la descarnada,
angustiosa evidencia de las cosas.

© Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya).

24 de mayo de 2011

PARA TUBETH2000 Y POETA CARLOS GARGALLO, MIS DOS ÚLTIMOS SEGUIDORES

*
Bienvenidos seías a mi tertulia, amig@s. Aquí os dejo mi poema, dedicado:
*
Al original catalán sigue su traducción al español:

(Catalán)                                                                      (A J.S.)


Amb pas decidit camines per la platja,
el cap ben alt i la mirada viva,
desafies el zel de la rival eterna
que, al costat teu, fa la carrera amb tu.

Et coneix bé, i tu la coneixes,
ja fa molts anys que et ronda la finestra,
et parla suau, amb veu encisadora
i, eròtica, desplega davant teu els seus encants.

Però tu, ufanós galant d’amors més tendres,
fas que no ho veus,
busques inquiet uns altres ulls més joves,
gires l’esquena a aquella antiga veu.

I tu saps, malgrat tot, que ella és més forta,
que fatalment cauràs al seu encís,
i un matí qualsevol, sense maletes,
faràs viatge amb ella, amb el peu nu.

© Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya).
*
*
(Español)

                                                                              (A J. S.)
Con paso firme caminas por la playa,
la cabeza alta y la mirada viva,
desafías el celo de la rival eterna
que, a tu lado, contigo hace el camino.

Te conoce bien, tú la conoces,
hace ya muchos años que ronda tu ventana,
te habla muy quedo, con voz insinuante
y, erótica, despliega sus encantos ante ti.

Pero tú, ufano galán de amores tiernos,
disimulas,
buscas inquieto ojos más jóvenes,
le das la espalda a aquella voz antigua.

Y sin embargo, tú sabes bien que ella es más fuerte,
que fatalmente sucumbirás a su atractivo,
y una mañana cualquiera, sin maletas,
harás viaje con ella, con el pie desnudo.

© de la traducción Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya).

21 de mayo de 2011

PARA MI ÚLTIMO SEGUIDOR, ANTONIO MARSET

*
Al original catalán sigue su traducción al español

Catalán

MIRATGES

Vigila amb el llenguatge de les coses!
El parany té formes seductores.
Què veus? El mar?
Que bell el mar!
Però el mar també és aquest mirall d’angoixes.
Tu creus gaudir d’un paradís excels,
i estàs immers, en canvi, quotidianament en la misèria
de col•lectiu malson.
O bé implores de tots els déus clemència
quan un núvol lleuger t’apaga fugaçment la llum del dia.

Vigila amb el llenguatge de les coses!

© Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya).
*
*
Español


ESPEJISMOS

¡Guárdate del lenguaje de las cosas!
La trampa tiene formas seductoras.
¿Qué ves? ¿El mar?
¡Qué bello el mar!
Pero el mar también es este espejo de la angustia.
Crees gozar de un paraíso excelso,
y en cambio estás inmerso en la miseria cotidiana
de colectiva pesadilla.
O bien imploras de los dioses la clemencia
cuando una tenue nubete apaga fugaz la luz del día.

¡Guárdate del lenguaje de las cosas!

© Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya).

20 de mayo de 2011

PARA JESÚS ROMERO, UN CONTERTULIO MUY AFÍN

*
Bienvenido, Jesús. Aquí te dejo mi poema

Al original catalán sigue su traducción al español

Catalán

VERTIGEN

Quins buits et cal omplir amb tanta insistència
que de neguit no visquis fins no veure’ls plens?
Quines absències trenques? Tu,
tota absència, despit de la teva ombra.
Pretens, potser, ocultar la pròpia imatge
de no res?

Tu no suportes la presència de la teva absència,
feta d’oblit i d’abisme.
Defuigs la mort i mors
per defugir-la:
que el buit s’omple amb els records d’antuvi,
i tu et dels per oblidar el passat.

© Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya).
*
*
Español

VÉRTIGO

¿Qué vacíos son esos que quieres llenar con insistencia?
¿Por qué el desasosiego te persigue hasta colmarlos?
¿Qué ausencias rompes? Tú,
toda ausencia, despecho de tu sombra.
¿Quizás pretendes ocultar la propia imagen,
la imagen de la nada?

Tú no soportas la presencia de tu ausencia,
hecha de olvido y de abismo.
Rehúyes la muerte y mueres
por rehuírla: que el vacío se colma con los recuerdos de antes,
y tú te desvives por olvidar recuerdos.

© de la traducción Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya.)

19 de mayo de 2011

PARA REINA DE LOS MARES, QUE AYER SE HIZO SEGUIDORA DE ESTA BITÁCORA

*
Aquí te dejo este poema. ¡Bienvenida a la tertulia!

Al original catalán sigue su traducción al español

Catalán


FOLLIA

Els ulls esbatanats i la mirada fixa,
restes immòbil al banc de fusta del passeig,
hores i hores. T’has fet amant del temps,
contemples el seu pas embadalida,
sense copsar-te a tu ni definir-te:
estàs allí, però no ets.

Vas decidir -fa anys- marxar
de tu mateixa i caminar tranquil•la
cap a horitzons boirosos,
però has perdut el nord
i en la nit ja no et guia l’estrella
de la voluntat teva.

Com tornaràs dels paratges d’ultratomba
on has quedat reclosa?
Indiferent, el temps passa per tu,
et va deixant enrere,
i, cruel, aboca en la transparència vertiginosa
del teu rostre l’abisme que et domina.

© Anna Rossell
*
*
Español

LOCURA

Los ojos abismados y la mirada abierta,
estás sentada, inmóvil, en el banco de madera del paseo,
horas y horas. Amante eres del tiempo,
contemplas su paso ensimismada,
sin percibirte a ti ni definirte:
estás allí, y no eres.

Decidiste partir de ti misma
–hace ya tiempo- y caminar tranquila
en pos de horizontes neblinosos,
pero has perdido el norte
y en la noche ya no te guía la estrella
de la voluntad tuya.

¿Cómo regresarás de los parajes de ultratumba
donde has quedado presa?
Indiferente, el tiempo pasa por ti,
te va dejando atrás,
y, cruel, aboca en la transparencia vertiginosa
de tu rostro el abismo que te posee.

© de la traducción Anna Rossell

16 de mayo de 2011

PARA RODOLFO DEL HOYO Y ANGELCIFU, NUEVOS CONTERTULIOS

*
Hola a los dos. Aquí os dejo un microrrelato mío para daros la bienvenida. Gracias por espoleame a seguir escribiendo:

DIALÉCTICA

En un último intento desesperado, el abogado había impugnado el juicio alegando defectos de procedimiento. La objeción no progresó. Al cabo de dos meses, sólo cuatro horas antes de la ejecución del reo, el letrado recibió una llamada telefónica en la que se le comunicaba que su alegación había sido rechazada.

- “El jurado ha fallado la sentencia”, oyó decir al juez al otro lado del hilo.

- “Precisamente”, respondió el defensor.


© Anna Rossell

11 de mayo de 2011

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (11-05-2011)

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (11-05-2011)

Al texto catalán sigue su traducción al español
*
Presentació del poemari La ferida en la paraula (2010) / Presentación del poemario La ferida en la paraula (2010)
*
Catalán

El Masnou, 11-05-2011


Estimat Xec,

gràcies per la teva carta. Veig que també tu veus que els valors ètics i la fe en Déu no tenen per què anar lligats, que la necessitat de l’ètica probablement és prèvia a la creença en déu i a la confessió religiosa. Jo també intueixo que ha de ser així. Però, per matisar una mica més aquesta intuïció, dius també:

“Estic d’acord que avui el fonament universal de l’ ètica no pot ser la confessió d’un déu. Però avui també hem de reconèixer que els principis ètics universals sofreixen d’una mena d’orfandat i també que l’apadrinament d’una moral per un déu no sempre i en tot lloc és espai de diàleg i de pau.”

Aquest paràgraf conté, com a mínim, dos eixos fonamentals per a la reflexió:

1) que, actualment, els principis ètics universals sofreixen d’una mena d’orfandat i

2) que l’apadrinament d’una moral per un déu sovint produeix l’efecte contrari al diàleg i la pau.

Estic d’acord amb les dues matisacions.

Certament, d’uns anys ençà sembla que el món ha perdut el nord ètic. Per bé que la Història ens mostra que l’horror causat als humans pels propis humans no és exclusiu de cap època en concret, sinó que és protagonista de totes; per bé que la història dels valors ètics no segueixi una progressió de desenvolupament positiu cap a un major arrelament dels Drets Humans i de l’enteniment entre les cultures, crec que els últims vint anys han estan marcats per una corba clara i descendent cap a la negativitat, hem perdut valors, hem perdut el nord: s’hi veu clara una evolució cap a la destrucció dels valors ètics. Cada vegada més en les nostres societats “desenvolupades” impera més i més la llei de la selva, la del més fort (en brutalitat i manca d’escrúpols). Però és curiós el fet que aquesta evolució va començar precisament amb la desaparició de les fronteres entre els blocs que políticament dominaven des de la Segona Guerra Mundial. No ha estat fins que no va caure el Mur de Berlín, no ha estat fins que els països de l’àrea d’influència de l’antiga Unió Soviètica s’han passat a l’economia i a la concepció del món capitalista, que aquesta davallada de valors no s’ha fet palesa. Els antics països de l’est s’han tornat bojos davant la possibilitat de fer negoci que se’ls obria a partir d’aquest moment, i els països de l’oest també s’hi ha tornat davant l’oportunitat de nous mercats que suposaven, de cop i volta, aquells països. Vull dir amb aquesta observació que, curiosament, eren els països marxistes -on imperava el materialisme filosòfic i, per tant, negadors de la transcendència i dels déus- els que aconseguien mantenir en les seves respectives societats uns valors ètics que han desaparegut amb la caiguda d’aquests règims. És clar que aquests valors imperaven massa sovint en aquells països a base de repressió, censura, vigilància fèrria, manca de llibertat. Però ara, un cop han passat els anys i s’ha pogut veure on ha conduït l’ambició i la desfeta que ha provocat el capitalisme salvatge, molts ciutadans dels països de l’est troben a faltar aquells valors, que consideren perduts per sempre, i s’enyoren. Ho sé de primera mà, per l’evolució que ha fet l’antiga República Democràtica Alemanya, que, com saps, segueixo de més a prop per raons professionals i d’amistats. Els alemanys orientals fins i tot han inventat una paraula per expressar aquest sentiment de pèrdua d’antics valors com ara la solidaritat i els seus derivats. Des de fa molts anys penso que, en contra del que la filosofia comunista afirma, les societats comunistes neixen d’una desconfiança en l’ésser humà. Com, si no, s’explica el totalitarisme d’aquests règims?, com la repressió en aquestes societats? I és que l’ésser humà esdevé la bèstia més salvatge per a l’altre ésser humà, sobre tot en termes econòmics. L’espai de llibertat que té, l’aprofita el més fort, el més espavilat, per viure a costa del dèbil, fins i tot si l’ha d’exterminar. Lamentablement és així. I així passa que les societats anomenades “lliures”, quan la llibertat es confon amb el llibertinatge i les lleis no ho regulen, esdevenen una selva on impera la llei del més fort, però curiosament aquestes societats són les que s’han construït sobre la base cultural i religiosa del cristianisme, en elles la llibertat religiosa és un fet...

Quina conclusió hem de treure d’aquestes contradiccions? Són realment contradiccions? O ho són només aparentment?

I amb aquestes preguntes ho deixo, amic Marquès. Espero la teva resposta amb impaciència.

Una forta abraçada,

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (11-05-2011)

Traducción al español de Anna Rossell
*
El Masnou, 11-05-2011


Querido Xec,

gracias por tu carta. Veo que también tú ves que los valores éticos y la fe en Dios no tienen por qué ir ligados, que la necesidad de la ética probablemente es previa a la creencia en dios y a la confesión religiosa. Yo también intuyo que debe de ser así. Pero, para matizar un poco más esta intuición, también dices:

“Estoy de acuerdo en que hoy el fundamento universal de la ética no puede ser la confesión de un dios. Pero hoy debemos reconocer también que los principios éticos universales sufren de una cierta orfandad y también que el apadrinamiento de una moral por un dios no siempre y en todo lugar es espacio de diálogo y de paz."

Este párrafo contiene, como mínimo, dos ejes fundamentales para la reflexión:
1) que, actualmente, los principios éticos universales sufren una cierta orfandad y

2) que el apadrinamiento de una moral por un dios a menudo produce el efecto contrario al diálogo y a la paz.

Estoy de acuerdo con las dos matizaciones.

Ciertamente, desde hace algunos años parece que el mundo ha perdido el norte ético. Si bien la Historia nos muestra que el horror causado a los humanos por los propios humanos no es exclusivo de ninguna época concreta, sino que es protagonista en todas; si bien la historia de dos valores éticos no sigue una progresión de desarrollo positivo hacia un mayor arraigo de los Derechos Humanos y del entendimiento entre las culturas, creo que los últimos veinte años han estado marcados por una curva clara y descendiente hacia la negatividad, hemos perdido valores, hemos perdido el norte: se observa una clara evolución hacia la destrucción de los valores éticos. Cada vez más en nuestras sociedades "desarrolladas" impera la ley de la selva, la del más fuerte (en brutalidad y falta de escrúpulos). Pero es curioso el hecho de que esta evolución comenzó precisamente con la desaparición de las fronteras entre los bloques que políticamente dominaban desde la Segunda Guerra Mundia. Hasta que no cayó el Muro de Berlín, cuando los países del área de influencia de la antigua Unión Soviética se pasaron a la economía y a la concepción capitalista del mundo, esta progresión descendente de los valores no se había manifestado. Los antiguos países del este se han vuelto locos ante la posibilidad de hacer negocio que se les abría a partir de este momento, y los países del oeste también han perdido la cabeza ante la oportunidad de nuevos mercados que suponían, de repente, aquellos países. Con esta observación quiero decir que, curiosamente, eran los países marxistas -donde imperaba el materialismo filosófico y, por tanto, negadores de la trascendencia y de los dioses- los que conseguían mantener en sus respectivas sociedades unos valores éticos que han desaparecido con la caída de estos regímenes. Claro que estos valores imperaban demasiado a menudo en aquellos países a base de represión, censura, vigilancia férrea, ausencia de libertad. Pero ahora, una vez pasados los años, cuando se ha podido ver a dónde ha conducido la ambición y la bancarrota moral que ha provocado el capitalismo salvaje, much@s ciudadan@s de los países del este echan en falta aquellos valores, que consideran perdidos para siempre, y sienten añoranza. Lo sé de primera mano, por la evolución que ha hecho la antigua República Democrática Alemana, que, como sabes, sigo de cerca por razones profesionales y de amistad. Los alemanes orientales incluso han inventado una palabra para expresar este sentimiento de pérdida de antiguos valores, como por ejemplo el de solidaridad y sus derivados. Desde hace muchos años pienso que, en contra de lo que la filosofía comunista afirma, las sociedades comunistas naces de una desconfianza en el ser humano. ¿Cómo, si no, se explica el totalitarismo de estos regímenes?, ¿cómo la represión en estas sociedades? Y es que el ser humano se convierte en la bestia más salvaje para el otro ser humano, sobre todo en términos económicos. El espacio de libertad que tiene, lo aprovecha el más fuerte, el más astuto, para vivir a costa del débil, hasta si para ello ha de exterminarlo. Lamentablemente es así. Y así sucede que las sociedades denominadas "libres", cuando la libertad se confunde con el libertinaje y las leyes no lo regulan, se convierten en una selva donde impera la ley del más fuerte, pero curiosamente estas sociedades son las que se han construido sobre la base cultural y religiosa del cristianismo, en ellas la libertad religiosa es un hecho...

¿Qué conclusión debemos sacar de estas contradicciones? ¿Son realmente contradicciones? ¿O lo son sólo en apariencia?

Y con estas preguntas lo dejo, amigo Marquès. Espero con impaciencia tu respuesta.

Un fuerte abrazo,

Anna

10 de mayo de 2011

PARA CARMELA REY, QUE AYER SE HIZO SEGUIDORA DE ESTA BITÁCORA

*
Gracias por entrar y por quedarte, Carmela. Te doy la bienvenida con un poema:

Al original catalán sigue la traducción al español

Catalán

LATÈNCIA

A la mirada hi portes, conreats,
obscurs secrets pretèrits,
i el teu cos circula esmaperdut
per un present incògnit,
ignorat.
Et penjen dels ulls intuïcions d'història,
passat gravat a foc,
on tu -filla de l'aire- has ancorat.
Fruita de brumes etèries, incorpòries,
has esdevingut mera forma que esdevé,
sense ànima, impertèrrita
com la teva crònica,

inalterable.

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya)


© Anna Rossell
*
*
Español

LATENCIA

En la mirada llevas, cultivados,
oscuros y pretéritos secretos,
y tu cuerpo deambula exánime
por un presente incógnito,
ignorado.
Cuelgan de tus ojos intuiciones de historia,
pasado grabado a fuego,
donde tú -hija del aire- echaste el ancla.
Fruta de brumas etéreas, incorpóreas,
eres hoy mera forma, un devenir
sin alma, impertérrita
como tu crónica,
inalterable.

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya)


© de la traducción Anna Rossell

8 de mayo de 2011

PARA ANTONIO PORPETTA, QUE A PARTIR DE AHORA FRECUENTARÁ NUESTRA TERTULIA

*
Hola, Antonio. Para ti, mi poema de bienvenida:

Al original catalán sigue su traducción al español:

Catalán

CRÒNICA POLÍTICA

Ahir,
a la cimera,
els dos primer ministres
tractaren
-durant quatre hores-
els punts conflictius previstos
sense arribar a cap acord.

Roda de premsa:
Satisfacció pel clima amistós
d'apropament
i els grans avenços en el decurs
de les converses.

© Anna Rossell (Del poemari Anna Rossell, La veu per companya)
*
*
Español

Ayer
en la cumbre,
los dos primeros ministros
trataron
-durante cuatro horas-
los puntos conflictivos previstos
sin llegar a acuerdo alguno.

Rueda de prensa:
Satisfacción por el clima amistoso
de acercamiento
y grandes avances a lo largo
de las conversaciones.

© de la traducción Anna Rossell

(Del poemario Anna Rossell, La veu per companya)
                                  

6 de mayo de 2011

PARA DOLORES GARCÍA Y ALBA, MIS DOS ÚLTIMAS TERTULIANAS, UN POEMA MÍO

*
Queridas contertulias, aquí os dejo mi poema. ¡Bienvenidas al blog!

Al original catalán sigue su traducción al español

Catalán


TU                                            Per a en Xec i els seus nens africans

Tu,
a qui la vida t’ha girat l’esquena,
perquè ni la vida t’han volgut donar.

Tu,
que no vius la infància que et pertoca,
que creixes malgrat tu i al teu desgrat.

Tu,
que no saps què és la mà d’un altre,
si no és per violar-te o per matar.

Tu,
nascut de l’odi i engendrat per l’odi,
tu no saps que prop teu hi ha una altra mà,

que néixer dol.

I tu has de tornar a néixer.

© Anna Rossell, del poemario Anna Rossell, La ferida en la paraula, Barcelona, 2010
*
Español

                                               Para Xec y sus niños africanos

Tú,
a quien la vida ha dado la espalda,
porque ni la vida te quisieron dar.

Tú,
que no vives la infancia que te toca,
que creces a tu contra y tu pesar,

Tú,
que no sabes lo que es la mano de otro,
si no es para violarte o por matar.

Tú,
nacido de odio y engendrado de odio,
tú no sabes que cerca hay otra mano,

que nacer duele.

Y tú debes volver a nacer.

(© de la traducción Anna Rossell)

3 de mayo de 2011

PARA DIANA PROFILIO Y SUSANA INÉS NICOLINI, MIS DOS SEGUIDORAS MÁS RECIENTES

*
Hola a las dos. Os dejo este poema mío para daros la bienvenida. Con un abrazo.

Al original catalán sigue su traducción al español

(Catalán)


El món
també és aquest lloc on la mort
no és casual,
on epidèmies fan estralls
(però lluny de casa),
on continents sencers pateixen fam,
on la sequera i les guerres es programen.

També és aquest lloc on les lleis
es fan per protegir els drets que es reclamen,
com ara el de nació de pura raça,
la integritat dels costums, la identitat,
o aquest nivell de vida que amenacen.

I és que també és aquest fantàstic lloc
on el poder de la borsa és implacable,
on l’avenç tecnològic s’ha imposat,
on el progrés humà esdevé imparable,
on queda bé parlar d’humanitat.

Davant d’aquest magnífic panorama,
per què no anar a conèixer, viatjar?
no tot és tan terrible com ho pinten!
Mireu, si no, els anuncis als mitjans:
les flors i les belleses de Tailàndia,
aquesta dona amable i el color...!
I sobre tot la nena, tan bonica,
de somrís innocent i seductor.

El món
també és aquest lloc de virginals donzelles,
un paradís d’inesgotable encant,
també és aquesta altra meravella
on cada tres minuts mor un infant.

© Anna Rossell (del poemario La ferida en la paraula, Barcelona, 2011)
*
*
(Español)

El mundo
es también ese lugar donde la muerte
no es casual,
donde epidemias hacen estragos
(pero lejos),
donde continentes enteros sufren hambre,
donde la sequía y las guerras se programan.

Es también el lugar donde las leyes
se hacen por proteger los derechos reclamados,
por ejemplo el de nación de pura raza,
la integridad de las costumbres, la identidad,
o ese nivel de vida que amenazan.

Y es que es también ese lugar genial
donde el poder de la bolsa es implacable,
donde el avance tecnológico reina ya,
donde el progreso humano es imparable,
donde está bien hablar de humanidad.

A la vista de este fabuloso panorama,
¿por qué no conocer y viajar?
¡no todo es tan terrible como dicen!
¡Miren sino en los medios la publicidad!:
las flores y bellezas de Tailandia,
esa mujer amable ¡y el color…!
Y sobre toda la niña, tan bonita,
de ademán inocente y seductor.

El mundo
es también ese lugar de doncellas virginales,
un paraíso de encanto fecundo,
es también esa otra maravilla
donde un niño muere, cada tres segundos.

© Anna Rossell (Del poemario: Anna Rossell, La ferida en la paraula, Barcelona, 2010)

© de la traducción Anna Rossell

LA SEGUNDA GUERRA MUNDIAL NO TERMINÓ EN 1945

*
por Anna Rossell

La retaguardia
Hans Waal
Traducción de Valentín Ugarte
Lengua de Trapo, Madrid, 2010, 423 págs.

Muchos han sido los intentos de acercarse al nacionalsocialismo: desde el cine, desde el teatro y desde la literatura, sobre todo por parte de los implicados y de sus herederos, víctimas y verdugos. Y ello en una amplia gama de registros, desde el ensayo, la pura autobiografía o la novela autobiográfica –Jean Améry, Más allá de la culpa y la expiación, Jacov Lind, Autobiografía, Primo Levi, Si esto es un hombre, Ruth Klüger, Seguir viviendo– o la ficción realista –Erich Hackel, Adiós a Sidonie, Bernhard Schlink, El lector– hasta el que narra con distancia irónica o grotesco sarcasmo lo inenarrable –Edgar Hilsenrath, El nazi y el peluquero–, incluso en clave de cómic –Art Spiegelmann, Maus–, por nombrar unos pocos y sólo literatura.

Los años del terror nazi han hecho correr mucha tinta, intento de explicar lo inexplicable. Así la temática sigue siendo productiva y, a pesar de ello, innovadora, también para las jóvenes generaciones. Es el caso de La retaguardia, que vuelve sobre el tema desde una perspectiva original. El autor (Alemania, 1968), que es periodista en ejercicio –finalista del premio Egon-Erwin-Kisch– y se estrena con este texto como escritor de ficción bajo el seudónimo de Hans Waal, aprovecha sus conocimientos de la historia de su país y del mundillo en torno al periodismo y la política para pergeñar una buena trama sobre la evolución de Alemania desde el nacionalsocialismo. Lo que al principio pudiera parecer una novela populista cocinada con ingredientes que aseguran el fervor del gran público, nos sorprende por la dignidad de su planteamiento y el difícil equilibrio que consigue entre humor y seriedad, frescura y reflexión.

El punto de partida hubiera sido ideal para caer en el recurso fácil: cuatro octogenarios miembros de las SS, entusiastas de la causa reclutados a última hora antes de la caída de Berlín, han vivido sesenta años en un búnker ignorando que la guerra terminó, a lo que ha contribuido la ubicación de su escondrijo, que se halla bajo un campo militar de tiro. Al quedarse sin el último abrelatas de que disponían se ven obligados en 2004 a salir al exterior. Vestidos con sus viejos uniformes y pertrechados con sus fusiles, el grotesco grupo emprende un viaje por la región de Brandemburgo buscando rendir informe a Hitler. Una sucesión de absurdas situaciones, que genera otros tantos malentendidos, revierte en un texto divertido, aunque no superficial, que ofrece no sólo la visión de la Alemania actual hacia el nacionalsocialismo, sino –y es lo novedoso– la de la Alemania nacionalsocialista hacia la actual. Basada en tres perspectivas, la narración discurre a cargo de uno de los cuatro ancianos, que desde su encierro en el búnker lleva un diario dirigido a su amada en el que anota lo acontecido en su vida cotidiana; la de una ex ciudadana de la RDA, ahora jefa de la unidad especial de policía para combatir a los neonazis y la del ayudante de un afamado reportero de un canal privado de televisión a la caza de primicias y reportajes suculentos.

Waal sale bastante airoso de la dificultad de mantener intacta la verosimilitud a lo largo de más de cuatrocientas páginas. Cierto que a veces sólo con pinzas –a más tardar cuando los SS reencuentran a la familia de uno de ellos debiera deshacerse el malentendido del final de la guerra y la capitulación de Alemania, y esto sucede en el primer tercio del texto–. Pero ello puede perdonarse dada la clave humorística, que, si bien es la que predomina, no es ni mucho menos la única: aunque menos frecuentes, los momentos de sobriedad reflexiva destacan por contraste con el registro humorístico predominante. Waal no banaliza; el texto se lee también como un retrato de cómo Alemania ha vivido y sigue conviviendo con el nacionalsocialismo desde distintas posiciones ideológicas; es también un recorrido sociológico por todos estos años hasta la actualidad.

© Anna Rossell

(Publicado en Quimera. Revista de Literatura, núm. 330 (mayo 2011), p. 75.

2 de mayo de 2011

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (02-05-2011)

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL / CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL

Al texto catalán sigue su traducción al español
*
Català

Conakry, 28 abril 2011


Benvolguda, no he pogut acabar la carta. [...]. La carta està embastada, és com una mena de guió; ja miraré de desenvolupar-la i trobar avui un moment per passar pel cíber.

Benvolguda i estimada del Masnou i de per tot arreu:

Vaig directament al tema. Segurament els principis ètics son primers en la història de les idees i de les reflexions humanes a la idea d’un déu únic. I segurament, també, la idea del déu únic no és primer que la necessitat d’un fonament ètic o moral.

Xec Marquès (jersei marró) amb membres de l'ONG VOLS de Barcelona i de Mataró / Xec Marquès (jersey marrón) com miembros de la ONG VOLS de Barcelona y de Mataró


Pel creient Déu és fonament de moral (no només). El principi és una conseqüència de la fe en Déu. I en la recerca de Déu troba, el creient, una font d’inspiració moral. Una font dinàmica i creadora.

Estic d’acord que avui el fonament universal de l’ ètica no pot ser la confessió d’un déu. Però avui també hem de reconèixer que els principis ètics universals sofreixen d’una mena d’orfandat i també que l’apadrinament d’una moral per un déu no sempre i en tot lloc és espai de diàleg i de pau.

Per això em sembla important que en el diàleg i la recerca, que només es pot fer entre tots i totes, ni la confessió d’un déu, ni la recerca d’una ètica universal sense [déu] esdevinguin dogmes i arguments a fer entrar en joc.

Per al creient que jo sóc, la fe en Déu no m’estalvia cap esforç d’intel•ligència ni em sostreu a la necessitat del diàleg i de l’escolta de l’altre.

Desitgem molta sort i ventura.


Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (02-05-2011)
Traducción al español de Anna Rossell
 
Apreciada Anna, no he podido acabar la carta. [...]. La carta está hilvanada, es como una especie de guión; ya intentaré desarrollarlo y encontrar hoy un momento para pasar por el ciber.


Apreciada y querida de El Masnou y de todas partes,

voy directamente al tema. Seguramente los principios éticos preceden en la historia de las ideas y de las reflexiones humanas a la idea de un dios único. Y también seguramente la idea del dios único no es anterior a la necesidad de un fundamento ético o moral.

Para el creyente, Dios es fundamente de moral (no sólo). El principio es una consecuencia de la fe en Dios. Y en la búsqueda de Dios encuentra el creyente una fuente de inspiración moral. Una fuente dinámica y creadora.

Estoy de acuerdo en que hoy día el fundamento universal de la ética no puede ser la confesión monoteista. Pero hoy también debemos reconocer que los principios éticos universales sufren una especie de orfandad y también que el apadrinamiento de una moral por un dios no siempre y todas partes es espacio de diálogo y de paz.

Por esto me parece importante que en el diálogo y la búsqueda, que sólo puede hacerse entre tod@s, ni la confesión de un dios, ni la búsqueda de una ética universal sin [dios] se conviertan en dogmas ni argumentos que se hagan entrar en juego.

Para el creyente que yo soy, la fe en Dios no me ahorra ningún esfuerzo de inteligencia ni la necesidad del diálogo y de escuchar al otr@.

Deséame mucha suerte y ventura.

Xec