10 de septiembre de 2014

ADÉU I FINS SEMPRE, MONTSERRAT

*

Ens ha deixat la nostra poeta. Aquest últim juliol encara varem dedicar-li un homenatge al Festival de Poesia des dels Balcons, a Riba-Roja d'Ebre. Com no podia ser d'altra manera, si no és que la salut l'hi hagués impedit, ella hi era. I tots/es la varem gaudir. Ens va regalar la seva poesia, les seves paraules -que ella tant estimava-, el seu optimisme, la seva força, la seva ferma voluntat de lluita, la seva simpatia, la seva humanitat, la seva convicció pels objectius que s'ho mereixen, la seva profunda estimació de la vida: "Visc i torno / a reviure / cada poema, / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades.” (El blat del temps).

L'amic i organitzador de la gran trobada poètica Poesia des dels Balcons, Josep Mª Viñes, va suggerir que alguns/es dels/les poetes presents al recital li traduïssim aquest poema a diferents llengües. Per bé que, finalment, no varem poder llegir les nostres traduccions perquè la Montserrat va haver de retirar-se més d'hora, les nostres traduccions van quedar fetes. Jo em vaig encarregar de l'alemanya:


Ich lebe und erneut
erlebe
jedes Gedicht,
jedes Wort.

Ich liebe das Leben
sosehr,
daß ich es mir eigen mache.
Viele Male


(Montserrat Abelló, das Weizen der Zeit)

Ens deixa la seva obra, el seu record, el seu mestratge. No és poc. Gràcies, Montserrat.

Amb motiu de l'homenatge de Riba-Roja li vaig bastir aquests poemaes, a base d'un grapat dels seus:

Un dia rere l’altre,
quantes vegades vaig sentir
aquelles paraules que
en sospesar-les
em semblaven buides.
Tenies en el blat del temps
tanta mesura cansada, d’ordis
daurats sense sol
i de paraules mutilades.
No t’esmunyis contra el vent.
I encara que el cor t’esclati
mira tothom cara a cara
i sentiràs com et reneix
fort i altiu un nou coratge.
No t’esmunyis contra el vent.
Fes teu aquest desig.

I endinsa't al cor 

de les paraules:

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida.
 

(© Anna Rossell, Matèria primera: Montserrat Abelló I)
*
*
Trobar-te sola, sense paraules.
El vent m’embolcalla
amb remolins de mort.
Què és això
que vull dir?
La veu em penja
en la fosca. I tota jo
em sostinc, com per miracle,
entre ombres inútils.
Sóc plena de dolor
de records que em reclamen.
i és inútil que m’esforci
a oblidar.
Cadascú ha de tenir
la seva cambra
i un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Lluny sento avui la fressa
dels camins
i respiro la pau
d’aquest saber-me retornada.
I em veig a mi mateixa diferent,
batejada de nou per aquest
dia de sol que ara comença.
I ja no sabré si aquell ahir
haurà esdevingut l’avui
on em costa reconèixer-me.
Al capdavall
el començament
i la fi són
una mateixa cosa.

(© Anna Rossell, Matèria primera: Montserrat Abelló II)