Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Jané i Lligé. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Jané i Lligé. Mostrar todas las entradas

12 de mayo de 2013

REINVENTAR-HO TOT / REINVENTARLO TODO

*
Català (sigue su traducción al español)
*
Jordi Jané-Lligé, Del jardí botànic i altres balades
Emboscall, Tordera, 2011, 93 pàgs.

por Anna Rossell

Peculiar i original aquest llibre d’en Jordi Jané-Lligé, que segueix la mateixa pauta d’escriptura personalíssima a què ens té acostumats. També aquesta és una obra difícilment classificable. A l’autor li agrada sorprendre els lectors donant-nos expectatives que no s’acompleixen, anomena balades textos que difícilment s’avenen amb les definicions tradicionals del terme, en replanteja la definició. Els seus escrits no encaixen amb la concepció que tenim de la poesia i, malgrat tot, ho són essencialment. Però la singularitat de Jané-Lligé no s’esgota en allò formal, ben al contrari, si la forma ens resulta sorprenent, molt més el contingut, que es resisteix més encara a qualsevol descripció.

Com insinua el títol, el llibre està dividit en dues parts: la primera, que enceta La Balada del Jardí Botànic, i la segona –més extensa-, que l’autor dedica al personatge més present, La Mosca, el qual resideix a Copons Street –Balada de La Mosca i Copons Street-, d’ambientació inspirada en el carrer Copons de Barcelona. Per bé que ambdues parts estan clarament diferenciades hi ha connexions entre elles. Com si ens volgués donar una clau d’orientació per al recorregut de la lectura, la veu poètica ens diu de bell antuvi que Dels espais urbans protagonitzats per la vida vegetal, / sempre he sentit especial atracció pel Jardí Botànic. Lliurat / a si mateix, en estat de perpètua reflexió i auto- / contemplació, el Jardí Botànic és un mirall ideal per a / l’autoconeixement. (La Balada del Jardí Botànic). Així el jardí botànic se’ns presenta com a metàfora de la diversitat de la vida, no només vegetal, que serveix al subjecte poètic i, amb ell, als lectors, per a la reflexió i l’autoconeixement. El fil conductor de tot aquest llibre de balades és sens dubte aquest, la capacitat de la veu poètica per posar-se en el lloc de l’ALTRE, de l’altre ésser viu –planta o animal-, doncs tot sovint la veu es desdobla en dos subjectes en un exercici de veure i conèixer des de la perspectiva de l’altre: Sóc orquídia. // [...].// Si m’escabello al vent. Si el vent em despulla.// Sóc cactus. // Sóc baobab. [...] (La Balada del Jardí Botànic), o bé: [...] Algú crida el seu nom enmig del carrer: ¡Mosca! Algú crida / el meu nom enmig del carrer: ¡Mosca! Ben fort, Eixordant- / me: ¡Mosca! [...] (Final de la Mosca), o encara: La puça, mentre saltava inexorablement, es preguntava: / ¿Per què tu, que em mires, no saltes? (Balada de la puça). Hi ha però alguna altra connexió entre ambdues parts: és l’experiència de la veu poètica d’estades a diferents parts del món, que esdevenen, a través de l’evocació emocional i la reflexió derivada, una sola i única experiència: així es succeeixen ambients de Nova York amb estades a Gàmbia o a Barcelona, atmosferes que, sent diferents, no estan del tot diferenciades perquè es fonen en l’estat anímic del cantador de balades, que en un moment de nostàlgia evoca sempre la mateixa melodia trista, simptomàticament en anglès, com a signe d’allò que esdevé un sentiment fos en el gresol d’una ànima: I will be remembering the shadow of your smile. (Balada del ‘mercadillo’, La comptadora de bitllets d’un dòlar, El casalot de La Mosca), anglès que, com a símptoma, esquitxa el llibre des del principi a la fi - Copons Street, La fabricadora d’essències (The Nose), La Balada dels LOST BOYS-.
Aquesta escenografia serveix al subjecte poètic per a l’experimentació i l’autoconeixement: experimentació formal i temàtica, autoconeixement a través d’un món fantasiós il·limitat, com és il·limitat el nivell de desig d’experimentació vital de la veu poètica: [...] L’experimentació amb el meu cos m’acosta a la sensació de desintegració / en l’absolut. [...]. La vida radical = l’experimentació radical No hi ha res que ens aturi. Ho hem de provar tot. La vida és l’experiment més gran que / mai hagi existit. (La Balada dels LOST BOYS). Aquest punt de partida contundent pressuposa l’acceptació que entrar en el món de les balades de Jané-Lligé equival a una aventura també radical on la convenció és absolutament absent, és el cosmos paral·lel  que es crea el subjecte poètic a mida per alliberar-se de les imposicions de la realitat quotidiana: Desacostumat com estic a l’absència de filtres / civilitzatoris, abaixo els ulls cap a terra. / Nego la visió. (Del dolor), l’únic que li dóna la llibertat d’expressar-se i d’aprendre sense lligams ni impediments.

Però el llenguatge que gasta l’autor no és complex; els registres de Jané-Lligé traspuen sempre, això sí, una matisada sensibilitat que, a força d’imatges, no necessita sintaxi per transmetre la sensació immediata, del moment: Obrir una magrana. Obrir un meló. Obrir una figa. / Els límits del cos, els límits de la pell. Aquest voler / estendre la pell fins que ho abraci tot. (Balada de la Segona Avinguda). Qualsevol ambient li serveix de matèria poètica, tant la visió del paisatge tempestuós d’una illa (Densitat atmosfèrica) com el temps d’espera en una pizzeria, que li és un impuls reflexiu, excusa per a manifestar la interioritat: El moment és a-presencial. Poètic. / Un dels cuiners toca la campaneta. // [...] L’atmosfera . / Convida a quedar-s’hi, a perdre’s en pensaments. (Pizzeria). Sovint és la contemplació d’escenes el que mou la veu poètica a l’escriptura, llavors el registre és essencialment descriptiu, concís, sobri, enumeratiu, fotogràfic, directe, l’observador evita conscientment la interpretació, malgrat deixa sempre la seva empremta sensible en allò que hi fa constar: Les clavegueres obertes de Bakau. Els carrers enfangats / de Barra. Una truja que dorm enmig d’un bassal. Un / baobab centenari que talla la línia horitzontal del paisatge / mariner. [...]. L’olor de mar. La gent negra. El verd del riu, del / cel, del mar. (Amadou a la carretera costanera de Gàmbia). És quan l’objecte d’observació és el propi subjecte poètic que el discurs es fa més filosòfic: l’actitud passiva davant el televisor li serveix per meditar sobre el temps, sobre el tedi: Com el temps vist des de lluny, aliè a un mateix, sense / experimentar-lo directament. / Havent-me separat del temps. (Balada del temps davant el televisor), o sobre la paradoxal percepció del temps, que no es deixa encabir en paraules tradicionals i que obliga al subjecte poètic a la innovació lingüística: Amb la veritat televisiva de rerefons / intento refer el meu passat / fent un esforç d’esquizofrènia titànic, / abandonant el tedi / que em té paralitzat. // Intento definir momentanoinfinitament / les nostres vides. [...]. // ¿és plausible una poesia / que aspiri a la reconstrucció del passat, / a la fixació verbal del temps? (Caràcter momentanoinfinit de la vida).

Sense canviar el registre lingüístic la veu poètica ens introdueix a la segona part del llibre de la mà del seu gran protagonista: La Mosca, personatge, però, masculí, que observa el paisatge des de l’altura del seu vol. (La Mosca). El reialme de La Mosca és Copons Street i la seva prolongació, el barri del casc antic de Barcelona, transmutat en l’imaginari del subjecte poètic en un elenc de personatges que burlen les lleis de l’espai i sobre tot del temps, perquè els habitants de Copons Street són multitemporals, l’univers és atemporal: Els habitants de Copons Street entrant de ple en l’enigma del / temps, abandonant la seva condició humana. (Copons Street, el dia de la mort de La Mosca).
Així per aquest escenari d’inspiració barcelonina hi desfilen figures que semblen sortides de les pàgines d’una novel·la de Dickens, com l’anciana entranyable de qui la veu poètica enyora la veu estalviada un dia: Avui no has / omplert el carrer amb la teva  veu plena de llum, plena de / nostàlgia (La comptadora de bitllets d’un dolar), els nens que poblen eternament els carrers del barri i són testimonis del pas del temps: Només ells saben veure les / antigues pedres que s’amaguen sota les noves. [...] (Els infants recordadors), o els que, tornant de la platja, passen hores fent tombarelles, saltant des dels espigons a l’aigua, / perseguint-se per la sorra (Els nens saltimbanquis), o, en contrast amb aquests, aquells que Es miren les sabates, es miren els / pantalons. Tot net, tot endreçat (Els nois silenciosos), La veïna que té dents i demà no en té, La fabricadora d’essències, La guardiana miop de Copons Street, La família noucentista, El trucador d’amics, El corredor de fons de Copons Street, són els herois i heroïnes humans que, juntament amb les animals: les paneroles, les rates, la Madame Crisàlide, els gossos i els coloms, poblen l’univers imaginari i grotesc d’aquest carrer del barri vell de Barcelona, reinventat. Elles són, com diu la veu poètica, les figures llegendàries de Copons Street reunides (El casalot de la Mosca). I, enmig de totes, l’home gris, el subjecte poètic, que surt de si mateix i es troba a si mateix, i que, semblantment al personatge Eduard Raban, del conte de Kafka Preparatius de noces al camp, que afirma que no necessito desplaçar-me jo mateix al camp. Hi enviaré el meu cos vestit, també l’home gris afirma: Surto de casa, però m’ho repenso i em quedo aturat al / llindar de  la porta. La porta queda oberta de bat a bat i jo / em quedo aturat dubtant. De cop, del meu interior, com / desdoblant-me, surt l’home gris de l’abric fosc i es posa a / caminar amb decisió pel replà, baixa les escales amb el / cap cot. L’home gris de l’abric fosc se’n va sense dir adéu. (La balada de l’home gris).

I com que Jané-Lligé no ha parat de sorprendre els seus lectors, sabem (i esperem) que el pròxim llibre ens tornarà a sorprendre.

© Anna Rossell 
*
*
REINVENTARLO TODO

(Español)

Jordi Jané-Lligé, Del jardí botànic i altres balades (Del jardín botánico y otras baladas)*
Emboscall, Tordera, 2011, 93 págs.

Peculiar y original este libro de Jordi Jané-Lligé, que sigue la misma pauta de escritura personalísima a que nos tiene acostumbrados. También ésta es una obra difícilmente clasificable. Al autor le gusta sorprender a los lectores dándonos expectativas que no se cumplen, llama baladas a textos que difícilmente se avienen con las definiciones tradicionales del término, replantea la definición. Sus escritos no encajan con la concepción que tenemos de la poesía y, a pesar de todo, lo son en lo esencial. Pero la singularidad de Jané-Lligé no se agota en lo formal, por el contrario, si la forma nos resulta sorprendente, mucho más el contenido, que se resiste más aún a cualquier descripción.

Como insinúa el título, el libro está dividido en dos partes: la primera, que inicia La Balada del Jardín Botánico, y la segunda -más extensa-, que el autor dedica al personaje más presente, La Mosca, que reside en Copons Street -Balada de La Mosca y Copons Street-, de ambientación inspirada en la calle Copons de Barcelona. Si bien ambas partes están claramente diferenciadas, hay conexiones entre ellas. Como si nos quisiera dar una clave de orientación para el recorrido de la lectura, la voz poética nos anuncia que De los espacios urbanos protagonizados por la vida vegetal, / siempre he sentido especial atracción por el Jardín Botánico. Entregado / a sí mismo, en estado de perpetua reflexión y auto-/ contemplación, el Jardín Botánico es un espejo ideal para / el autoconocimiento. (La Balada del Jardín Botánico). Así el jardín botánico se nos presenta como metáfora de la diversidad de la vida, no sólo vegetal, que sirve al sujeto poético y, con él, a los lectores, para la reflexión y el autoconocimiento. El hilo conductor de todo este libro de baladas es sin duda éste, la capacidad de la voz poética para ponerse en el lugar del OTRO, del otro ser vivo -planta o animal-, pues a menudo la voz se desdobla en dos sujetos en un ejercicio de ver y conocer desde la perspectiva del otro: Soy orquídea. / / [...]. / / Si me despeino al viento. Si el viento me desnuda. / / Soy cactus. / / Soy baobab. [...] (La Balada del Jardín Botánico), o bien: Alguien grita su nombre en medio de la calle: ¡Mosca! Alguien llama / mi nombre en medio de la calle: ¡Mosca! Bien fuerte, ensordece-/ me: ¡Mosca! [...] (Final de la Mosca), o: La pulga, mientras saltaba inexorablemente, se preguntaba: / ¿Por qué tú, que me miras, no saltas? (Balada de la pulga). Aunque existe alguna otra conexión entre ambas partes: es la experiencia de la voz poética de estancias en diferentes partes del mundo, que se convierten, a través de la evocación emocional y de la reflexión derivada, en una sola y única experiencia: así se suceden ambientes de Nueva York con estancias en Gambia o en Barcelona, atmósferas que, siendo diferentes, no están del todo diferenciadas pues se funden en el estado anímico del cantador de baladas, que en un momento de nostalgia evoca siempre la misma melodía triste, sintomáticamente en inglés, como signo de lo que se convierte en un sentimiento fundido en el crisol de un alma: I will be remembering the shadow of your smile. (Balada del 'mercadillo', La contadora de billetes de un dólar, El caserón de La Mosca), inglés que, como síntoma, salpica el libro desde el principio al fin - Copons Street, La fabricante de esencias (The Nose), La Balada de los LOST BOYS-.
Esta escenografía sirve al sujeto poético para la experimentación y el autoconocimiento: experimentación formal y temática, autoconocimiento a través de un mundo fantasioso ilimitado, como es ilimitado el nivel de deseo de experimentación vital de la voz poética: La experimentación con mi cuerpo me acerca a la sensación de desintegración / en lo absoluto. [...]. La vida radical = la experimentación radical No hay nada que nos detenga. Lo tenemos que probar todo. La vida es el experimento más grande que / nunca haya existido. (La Balada de los LOST BOYS). Este punto de partida contundente presupone la aceptación de que entrar en el mundo de las baladas de Jané-Lligé equivale a una aventura también radical donde la convención está absolutamente ausente, es el cosmos paralelo que se crea el sujeto poético a medida para liberarse de las imposiciones de la realidad cotidiana: desacostumbrado como estoy a la ausencia de filtros / civilizatorios, bajo la mirada hacia el suelo. / Niego la visión. (Del dolor), el único que le da la libertad de expresarse y de aprender sin ataduras ni impedimentos.

Pero el lenguaje que gasta el autor no es complejo, los registros de Jané-Lligé rezuman siempre, eso sí, una matizada sensibilidad que, a fuerza de imágenes, no necesita sintaxis para transmitir la sensación inmediata, del momento: Abrir una granada . Abrir un melón. Abrir un higo. / Los límites del cuerpo, los límites de la piel. Este querer / extender la piel hasta que lo abrace todo. (Balada de la Segunda Avenida). Cualquier ambiente le sirve de materia poética, tanto la visión del paisaje tormentoso de una isla (Densidad atmosférica) como el tiempo de espera en una pizzería, que le sirve de impulso reflexivo, excusa para manifestar la interioridad: El momento es a-presencial. Poético. / Uno de los cocineros toca la campanilla. / / [...] La atmósfera. / Invita a quedarse, a perderse en pensamientos. (Pizzeria). A menudo es la contemplación de escenas lo que mueve la voz poética a la escritura, entonces el registro es esencialmente descriptivo, conciso, sobrio, enumerativo, fotográfico, directo, el observador evita conscientemente la interpretación, si bien deja siempre su huella sensible en lo que hace constar: Las cloacas abiertas de Bakau. Las calles embarradas / de Barra. Una cerda que duerme en medio de un charco. Un / baobab centenario que corta la línea horizontal del paisaje / marinero. [...]. El olor de mar. La gente negra. El verde del río, del / cielo, del mar. (Amadou en la carretera costera de Gambia). Sólo cuando el objeto de observación es el propio sujeto poético el discurso se hace más filosófico: la actitud pasiva frente al televisor le sirve para meditar sobre el tiempo, sobre el tedio: Como el tiempo visto desde lejos, ajeno a uno mismo, sin / experimentarlo directamente. / Habiéndome separado del tiempo. (Balada del tiempo frente al televisor), o sobre la paradójica percepción del tiempo, que se resiste a las palabras tradicionales y obliga al sujeto poético a la innovación lingüística: Con la verdad televisiva de trasfondo / intento rehacer mi pasado / haciendo un esfuerzo de esquizofrenia titánico, / abandonando el tedio / que me tiene paralizado. / / Intento definir momentanoinfinitamente / nuestras vidas. [...]. / / ¿Es plausible una poesía / que aspire a la reconstrucción del pasado, / la fijación verbal del tiempo? (Carácter momentanoinfinito de la vida).

Sin cambiar el registro lingüístico la voz poética nos introduce en la segunda parte del libro de la mano de su gran protagonista: La Mosca, personaje, sin embargo, masculino, que observa el paisaje desde la altura de su vuelo. (La Mosca). El reino de La Mosca es Copons Street y su prolongación, el barrio del casco antiguo de Barcelona, trasmutado en el imaginario del sujeto poético en un elenco de personajes que burlan las leyes del espacio y sobre todo del tiempo, porque los habitantes de Copons Street son multitemporales, el universo es atemporal: Los habitantes de Copons Street entrando de lleno en el enigma del / tiempo, abandonando su condición humana. (Copons Street, el día de la muerte de La Mosca).
Así por este escenario de inspiración barcelonesa desfilan figuras que parecen salidas de las páginas de una novela de Dickens, como la anciana entrañable cuya voz añora el sujeto poético el día en que se ausenta: Hoy no has / llenado la calle con tu voz llena de luz, llena de / nostalgia (La contadora de billetes de un dólar), los niños que pueblan eternamente las calles del barrio y son testigos del paso del tiempo: Sólo ellos saben ver las / antiguas piedras que se esconden bajo las nuevas. [...] (Los niños recordatorios), o los que, volviendo de la playa, pasan horas haciendo volteretas, saltando desde los espigones en el agua, / persiguiéndose por la arena (Los niños saltimbanquis), o, en contraste con estos, aquellos que se miran los zapatos, se miran los / pantalones. Todo limpio, todo ordenado (Los chicos silenciosos), La vecina que tiene dientes y mañana no tiene, La fabricante de esencias, La guardiana miope de Copons Street, La familia decimonónica, El llamador de amigos, El corredor de fondo de Copons Street, son los héroes y heroínas humanos habitantes del barrio, que, junto con los animales: las cucarachas, las ratas, Madame Crisalide, los perros y las palomas, pueblan el universo imaginario y grotesco de esta calle del casco antiguo de Barcelona, reinventado. Ellas son, como dice la voz poética, las figuras legendarias de Copons Street reunidas (El caserón de la Mosca). Y, en medio de todas, el hombre gris -el sujeto poético-, que sale de sí mismo y se encuentra a sí mismo, y que, de modo similar al personaje Eduard Raban, del cuento de Kafka Preparativos de boda en el campo, quien afirma que no necesito desplazarme yo mismo al campo. Enviaré mi cuerpo vestido, también el hombre gris afirma: Salgo de casa, pero titubeo y me quedo parado en el / umbral de la puerta. La puerta queda abierta de par en par y yo / me quedo parado dudando. De repente, de mi interior, como / desdoblándome, sale el hombre gris del abrigo oscuro y se pone a / caminar con decisión por el rellano, baja las escaleras con la / cabeza gacha. El hombre gris del abrigo oscuro se va sin decir adiós. (La balada del hombre gris).

Y puesto que Jané-Lligé no para de sorprender a sus lectores, sabemos (y esperamos) que el próximo libro volverá a sorprendernos.

© Anna Rossell
(Publicado en: “Pluma y Tintero” – Nº 23 – ABRIL-MAYO - 2014, pp. 57-59 http://revistaliterariaplumaytintero.blogspot.com.es/

* El libro se ha publicado en el original catalán; las traducciones del título y de las citas son mías (Nota de la autora)

12 de febrero de 2012

PRESENTACIÓN DE MI ÚLTIMO POEMARIO "QUADERN MALIÀ / CUADERNO DE MALÍ"

*
La humil solemnitat de la paraula/ La solemne humilitat de la paraula

Descripció del llibre / Descripción del libro

(Catalán)

Quadern malià / Cuaderno de Malí  és el fruit poètic de l’estada d’Anna Rossell a Mali el desembre de 2010. Els poemes, fets al ritme que imprimeix el viatge, dibuixen el recorregut de la viatgera en l’espai i en el temps alhora que recullen les impressions i les vivències gairebé com l’objectiu d’una càmera que en volgués deixar constància gràfica. En aquest sentit el poemari ve a ser com un reportatge amb què el lector pot endinsar-se en el món que hi trobarà evocat i que l’acompanyarà en el seu propi viatge a aquest país africà. Hi predomina la tècnica descriptiva realista, que justifica el qualificatiu de poemes-crònica amb què l’autora defineix el registre del poemari, però no hi falten els moments de reflexió quan l’ull viatger se sent colpit o interrogat en els seus valors.

 (Español)

Quadern malià / Cuaderno de Malí es el fruto poético de la estancia de Anna Rossell en Malí en diciembre de 2010. Los poemas, hechos al ritmo que imprime el viaje, dibujan el recorrido de la viajera en el espacio y en el tiempo, y recogen las impresiones y las vivencias como si se tratara del objetivo de una cámara que quisiera dejar constancia gráfica de lo vivido. En este sentido el poemario viene a ser como un reportaje con el que el lector puede adentrarse en el mundo que encontrará evocado en él y que lo acompañará en su propio viaje a este país africano. Predomina la técnica descriptiva realista, que justifica el calificativo de poemas-crónica con que la autora define el registro del poemario, pero no faltan los momentos de reflexión cuando el ojo viajero se siente conmovido o cuestionado en sus valores.

PRESENTACIÓ DE QUADERN MALIÀ / CUADERNO DE MALÍ A LA LLIBRERIA ALTAÏR, DIMAARTS 7 DE FEBRER DE 2012

per Jordi Jané-Lligé

Un dels temes centrals que ocupen la producció i les preocupacions de l’Anna Rossell en els últims anys és el tema d’Àfrica. Així ho corroboren els seus viatges, el seu blog, la correspondència amb Xec Marquès que hi publica, i també les dues obres que presentem avui, dues obres literàries de gènere divers: una novel·la i un recull de poemes. En el temps les precedeix el seu diari de viatge Mi viaje a Togo, publicat l’any 2006, on relatava el seu primer contacte amb el continent africà.

Al meu entendre, totes aquestes maneres diferents d’acostar-se a l’Àfrica permeten a l’autora fer-ho des de diferents registres i des de diferents perspectives que es complementen entre sí. A través de formes diverses, l’Anna Rossell ofereix una imatge més rica i més completa de la seva experiència i pot expressar sensacions i pensaments que són també de naturalesa diversa. Al capdavall són també resposta a necessitats diferents: m’explicava l’Anna que en el viatge a Mali de 2010 anava bloc en mà captant al vol impressions de viatge, a manera de reportatge fotogràfic. A mi em va fer pensar en la tècnica dels pintors impressionistes.

I certament aquests poemes fan sovint l’efecte d’imatges impressionistes, és a dir, de textos que volen captar l’essència de l’instant o dels instants: instants més sensorials, més narratius, més espirituals. Tanmateix, en molts d’aquests poemes es percep també la reflexió d’aquell que coneix la realitat que retrata, que se n’ha ocupat i s’ha preocupat de conèixer-la. Així, al costat de poemes netament impressionistes –descripció onomatiopèica d’un ferrer treballant a la ciutat o bé les imatges suggestives de la “verema” del cotó–, trobem poemes més reflexius sobre la realitat política de Mali, o sobre la situació de la dona en aquell país.

Però abans d’assenyalar els nuclis temàtics centrals d’aquest Quadern, m’agradaria fer una observació sobre la concepció del llenguatge poètic que hi ha al darrere dels versos del recull i que l’autora mateixa resumeix en un dels seus poemes. Tot retratant una escena ritual en què ella participa i que té lloc en llengua senufó, la poeta reprodueix “mot per mot” tot allò que sent, i, conscient d’haver copsat el sentit profund d’aquelles paraules desconegudes,  defineix amb dos versos el valor i la funció del llenguatge:

            “La humil solemnitat de la paraula

                                      [...]

La solemne humilitat de la paraula”

Amb aquests versos l’Anna Rossell no només retrata el moment solemne sinó que al meu entendre defineix també quina és la seva manera d’entendre i d’escriure poesia.

Pel que fa a l’estructura del Quadern voldria destacar que, efectivament, l’escriptura segueix el curs del viatge: és un quadern i els temes van variant segons varien els paisatges. Sovint és la línia vermella dels camins per on es viatja el fil conductor de les impressions: tot el món que hi viu al voltant: dones, homes, camps de mill o de cotó, ramats, poblets, nens. Tots ells són motius dels poemes. Però a banda d’aquesta voluntat impressionista, jo crec que els poemes van guanyant en profunditat a mesura que avança el poema: els primers són més epidèrmics i els darrers són més profunds o reflexius. A mi em sembla simptomàtic que el recull comenci amb la sensació de suor de l’autora en posar els peus a Àfrica i que el poemari acabi, en canvi, amb la descripció de l’espera interminable i resignada d’uns viatgers malians en una estació d’autobusos. El recull conclou amb uns versos desencisats: ‘i esperen, esperen, esperen”, que al·ludeixen a una actitud i una realitat que van més enllà de l’anècdota.

Al llarg del llibre, com dèiem, ens belluguem entre el retrat més impressionista i líric, a un extrem, i la reflexió al voltant de la realitat africana. Cal no oblidar, amb tot, que tota la realitat és presentada a través del filtre del llenguatge i que la mateixa tria de les paraules, com de les imatges, no és mai neutra ni es correspon estrictament amb la món sinó que, com a mínim, hi ha una determinada selecció i interpretació dels elements que el conformen. Vegem alguns dels nuclis temàtics d’aquest Quadern:


1)      La gran festa dels sentits, acostament sensorial al món. Els ulls fascinats de la poeta tradueixen la realitat a impressions breus, a breus paraules que volen captar els moments: la suor que regalima, el festival de colors i olors als mercats, la pau que ho envaeix tot al capvespre:

“Creuem un rierol emboirinat de petites

papallones blanques.///

Aquest moment.”

2)      Hi ha una colla de poemes que se centren en la captació de la realitat feta amb una altra intenció: hi ha voluntat de fer inventari, de recollir “objectivament” tot allò que en forma part. El Quadern fa camí amb el seu objectiu fotogràfic, segueix la cinta vermella de la ruta i retrata els paisatges: la ciutat (els mercats, les professions), els poblats i el camp (les feines del camp), el paisatge i la naturalesa. Els poemes es converteixen aleshores en una espècie de lletanies d’enumeració d’”objectes”: el món es veu abstret a un llistat d’elements que es presenta als ulls sense aparent connexió. La poeta fa inventari del món: assenyala els límits de la realitat, les coordinades de la realitat. Aquesta enumeració del món, naturalment, no pot mai ser neutra. És l’ull que mira allò que ens importa, allò que ens diu alguna cosa. O que ens suggereix, com a “Dandarossó”:

“Un mirall d’aigua s’estén

sobre el camí; vora del riu, dones que

fan bugada, nens neixen de la terra

a ambdós costats.”

3)      Com apuntava al començament, el recull també és una reflexió sobre el llenguatge, sobre l’ús de la paraula, sobre la comunicació. Aquesta reflexió es dóna a diferents nivells: al costat de “la solemne humilitat de la paraula” ja comentada, el llenguatge és presentat com a part intrínseca del món: “la veu del muetzí, llunyana i trista, entreteixida i fosa amb el bel de les cabres.” Les paraules de la poeta, alhora, volen captar l’espiritualitat del món que observa, viscuda en comunió amb els elements.

Relacionat encara amb la dimensió comunicativa del llenguatge hi ha un grup de poemes que reflexiona sobre les relacions de l’africà amb l’estranger a través del llenguatge, i sobre l’expressió de la seva hospitalitat. En aquest sentit l’Anna dedica sempre càlides paraules d’agraïment al profund sentit de l’hospitalitat que tenen els africans.

4)      Encara podem parlar d’un darrer grup de poemes en els quals l’autora reflexiona sobre la realitat de l’Àfrica: la realitat política i també la realitat social. L’autora al·ludeix per exemple a l’arbitrarietat de les divisions polítiques dels països africans, i en una escena retrata la corrupció de la policia (com unes “aranyes”).

Potser el tema a què dedica més poemes en aquest sentit és al retrat de la realitat de la dona africana. Es tracta d’escenes de dones treballant en diferents ocupacions laborals, o bé ocupant-se de les tasques de casa i de l’economia familiar. És la dona africana qui sustenta la societat, i en aquest sentit en els poemes es reconeix un extrem sentit de solidaritat entre elles, i de la poeta cap a elles.

A través de la poesia, jo crec que l’Anna ens vol presentar la seva experiència africana d’una forma essencial, profunda. I tanmateix, com hem vist, es val de temes i de procediments ben diferents en  aquests poemes. Jo crec que aquest quadern, com els altres llibres de l’Anna, neix de la fascinació cap a Àfrica. Una fascinació, que malgrat les contradiccions, l’Anna ens transmet en aquest llibret i que jo espero que gaudiu com ho he fet jo.
*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS

1) En la Librería Altaïr, de Barcelona: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona
Tel. (34) 933427171
Fax (34) 933427178
Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h
http://www.altair.es/.

2) Librería Laie, de Barcelona, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739

3) Librería Lili, de El Masnou (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)

4) En la Librería Altaïr, de Madrid: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid
Tel. 915435300
Fax 915443498
Correo-e: altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h
sábado: 10:30-14-30 h

5) En la Librería Primado, de Valencia, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e: libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

6) Librería Rayuela, de Sevilla, Pza. de la Encarnación s/n. Tel. 954228834
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros