20 de abril de 2013

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS - ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TELÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS  (20-04-2013) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS  (20-04-2013)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
El Masnou 20-04-2013
*
*
 
 D'esquerra a dreta, Ricardo Fernández, Anna Rossell, Felipe Sérvulo, Elena Crespo, Cesc Fortuny (2012) / De izquierda a derecha, Ricardo Fernández, Anna Rossell, Felipe Sérvulo, Elena Peralta, Cesc Fortuny (2012)
 

*
Estimat Xec,

Ja és hora que reprenguem el fil de les nostres reflexions, que hem tingut tants dies aturades, massa dies –l’última carta era la teva de l’u de març-. Però mai és tard i ara la feina ja em torna a deixar respirar amb més tranquil·litat.

Estàvem en allò de la dificultat/impossibilitat de separar matèria d’esperit en les actuacions humanes –jo tendia a afirmar que l’esperit necessita la matèria per existir i en les darreres cartes hi havíem barrejat el factor ètic-moral en relació a aquell binomi. Certament, hi ha gent que creu en l’existència de l’esperit amb independència del cos –i no m’estic referint només als creients en algun Déu-, llavors hauríem de dir –corregint la meva afirmació- que l’esperit necessita la matèria (al menys) per manifestar-se.

He rellegit el que tu em deies entorn d’algú que roba per gana: L’afamat que roba és lliure de fer-ho o no. És aquí on comença el meu dubte: Si la persona és afamada, vols dir que és lliure de robar o no per menjar? Jo diria que la fam l’impedeix d’ésser lliure. Perquè l’ésser humà, com qualsevol altre criatura viva, tendeix a la supervivència per instint, necessita menjar i, si no en té, dubto que es pugui parlar de la seva llibertat: no és lliure. En aquest context recordo l’obra de teatre de Georg Büchner, Woyzeck, de què ja t’he parlat algun cop: és una obra que planteja molts temes filosòfics al fil de la llibertat humana, i Büchner, que va viure a les acaballes del romanticisme, va fer amb aquesta obra una forta crítica a la filosofia kantiana, precisament en aquella afirmació de l’idealisme filosòfic que, contràriament al materialisme, afirma en el segle XVIII que l’ésser humà és lliure, que és autònom. El diccionari filosòfic-literari que tinc a casa defineix així l’Idealisme (ho tradueixo de l’alemany):

Idealisme:
Concepte utilitzat en filosofia des del segle XVIII per fer referència a diferents posicionaments bàsics filosòfics que, contràriament al materialisme, parteixen del postulat que totes les coses, sobre tot les materials, deuen la seva existència a d’altres de no materials (ideals, espirituals, psíquiques). L’idealisme ètic, contràriament al materialisme ètic, no fa prevaldre la satisfacció de les necessitats materials, sinó els valors dits “espirituals” (“dignitat”, “llibertat”, “enteniment”) de l’ésser humà per damunt de qualsevol altre valor.

Kant afirmava més o menys que, a través de la raó, l’ésser humà es fa lliure, que la voluntat és autònoma, que la nostra voluntat està determinada per la seva pròpia llei: una norma universal i necessària per obrar. I l’existència d’aquesta llei és la que ens permet deduir la llibertat de la voluntat. La llibertat és necessària si donem per fet que la moralitat existeix, és a dir, és la condició sense la qual la moralitat no seria possible. I sí aquesta és una bonica teoria, però, com tu mateix afirmes a través de l’exemple de l’home afamat que roba, del que dius que no es condemnable moralment, també Büchner li fa front a Kant i presenta un protagonista al qual les condicions socials d’indigència i marginació en què es troba el porten a cometre un crim. Amb la seva peça teatral Büchner li planta cara a l’idealisme kantià i a la “doble raó” kantiana (“la raó pura” i “la raó pràctica”), ell li contraposa la “doble naturalesa”. Büchner ve a dir que la naturalesa (és a dir, allò material: el propi cos humà) és un factor de no-llibertat per a la criatura humana (posa exemples com la necessitat d’orinar o la pulsió sexual). Amb tot això vull recolzar aquella afirmació meva de dalt: que l’esperit necessita un suport material per existir i que aquest suport material condiciona l’actuació de l’humà, el seu esperit.

Quan et refereixes a l’home afamat, que roba per aplacar la fam, dius:

Però aquí el mal és que l’home/dona tingui gana i no trobi cap altra alternativa que el robatori. [...] el principi moral que jutja la conducta i la situació social, denuncia d’una manera diferent la conducta individual i el context en el que aquesta se situa. Potser el dret romà i la moral catòlica porten encara el llast d’una visió individualista de la conducta i és més fàcil jutjar la conducta d’una persona que el conjunt de la situació en la que es troba.

Hi estic del tot d’acord. Certament això que afirmes ho venia a dir Bertolt Brecht, que era marxista: ell, també home de teatre, mostrava en totes les seves obres herois –sovint pobres diables- que actuaven de manera inadequada, amb la intenció que l’espectador arribés a la conclusió que l’heroi actuava d’aquella manera obligat per les circumstàncies, ergo: cal canviar les circumstàncies. És, si fa no fa, el que entenc que dius tu. I sí, també jo penso que la moral catòlica està molt lluny d’aquesta manera de pensar. La seva filosofia és més aviat la kantiana. 

És interessant destacar que, fins i tot la ideologia materialista de la història, ha posat des de Marx un dels seus accents en el concepte d’alienació, és a dir, la separació –l'estranyament- de l’ésser humà de si mateix, a través de les condicions de producció capitalistes. I no és precisament aquest gest, aquest èmfasi posat en l’alienació, un reconeixement evident de l’esperit en l’ésser humà? No és una sòlida acceptació de l’existència de l’ànima humana, sostinguda per la matèria-cos? I la crítica al capitalisme, com a causant i culpable d’aquesta alienació, no és, alhora, un clam contra l’embrutiment i la cosificació de l’ànima i una reivindicació d’aconseguir una societat on l’esperit-ànima es desenvolupi en llibertat no tiranitzada per la producció? Es dóna així la paradoxa que la concepció materialista de la història s’erigeix en preclara defensora a ultrança d’allò espiritual en l’ésser humà, per bé que no li dóna un sentit transcendent.

Més endavant, et preguntes a la teva carta: Però de fet, qui roba avui ? Algú és a la presó per haver robat per gana? Roben els rics i només alguns van a la presó.

Pel que fa a la pregunta, precisament ara fa un parell de mesos una dona ha estat a punt d’anar a la presó perquè havia tret diners d’un caixer (només un cop i una quantitat petita) amb una targeta de crèdit que s’havia trobat. Els diners els havia tret per comprar menjar per als seus fills. Finalment, la van deixar en llibertat perquè hi va haver una iniciativa ciutadana massiva de gent que la va defensar. I encara he sentit d’un altre cas similar. Pel que fa a això que dius, que roben els rics..., bé els rics sempre han robat i mai han anat a la presó (l’excepció confirma la regla); el problema és que els “rics” cada vegada ho són més i són més, de la mateixa manera que els pobres també són més cada vegada, i la classe mitja tendeix a disminuir...

També dius:

Però el que m’interessa en aquesta reflexió és el sentit dels valors i la seva relació amb la llei i la conducta individual. [...] la teologia cristiana no veu problema sobre què és primer, si l'una [la matèria] o l’altre [l’esperit]. Diem que Déu va crear del no-res, “ex nihilo”, però el no-res no és no-res i la creació és. I és matèria i és esperit.

Com ja apuntava abans, això val per als creients, però no veig quina relació pot tenir el fet de l’ordre dels factors amb la moralitat d’una conducta determinada. La (in)moralitat només es pot determinar si hi ha llibertat. I aquesta llibertat no hi és sempre.

M’interessa molt el que anuncies en el teu últim paràgraf i espero amb impaciència la teva reflexió:
L’orientació de la meva reflexió serà (encara ho estic rumiant):

El fet que matèries (la societat, la humanitat, l’art en la seva dimensió universal), que eren fins fa poc matèria per expressar valors i sense la qual el valor no podia ser tal... aquestes matèries semblen haver-se reduït (podríem dir matèria, com podrien dir lloc, espai, horitzó) a l’àmbit de l’individual i de les subjectives necessitats.

Jo penso que això ara torna; hem arribat a un extrem en què molta gent en reclama la recuperació d'aquests valors. Estic segura que el llibre de què et vaig parlar, aquell que et vas emportar de Daniel Jover, Educar, trabajar, emprender. Cuaderno de esperanza, ed. Icaria, 2012, et donarà moltes respostes a les preguntes que et planteges.

Una molt forta abraçada,

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (20-04-2013). Traducción al español de Anna Rossell)

El Masnou, 20-04-2013

Querido Xec,

Ya es hora de que retomemos el hilo de nuestras reflexiones, que hemos tenido tantos días paradas, demasiados días -la última carta era la tuya del uno de marzo-. Pero nunca es tarde y ahora el trabajo ya me vuelve a dejar respirar con más tranquilidad.

Estábamos en lo de la dificultad / imposibilidad de separar materia de espíritu en las actuaciones humanas -yo tendía a afirmar que el espíritu necesita la materia para existir y en las últimas cartas habíamos mezclado el factor ético-moral en relación con aquel binomio. Ciertamente, hay gente que cree en la existencia del espíritu con independencia del cuerpo -y no me refiero sólo a los creyentes en algún Dios-, entonces deberíamos decir -corrigiendo mi afirmación- que el espíritu necesita materia (al menos) para manifestarse.

He releído lo que tú me decías entorno de alguien que roba por hambre: El hambriento que roba es libre de hacerlo o no. Es aquí donde comienza mi duda: Si la persona está hambrienta, ¿crees que es libre de robar o no para comer? Yo diría que el hambre le impide ser libre. Porque el ser humano, como cualquier otra criatura viva, tiende a la supervivencia por instinto, necesita comer y, si no tiene comida, dudo que se pueda hablar de libertad: no es libre. En este contexto recuerdo la obra de teatro de Georg Büchner, Woyzeck, de la que ya te he hablado alguna vez: es una obra que plantea muchos temas filosóficos al hilo de la libertad humana, y Büchner, que vivió a finales del romanticismo, hizo con esta obra una fuerte crítica a la filosofía kantiana, precisamente en aquella afirmación del idealismo filosófico que, contrariamente al materialismo, afirma en el siglo XVIII que el ser humano es libre, que es autónomo. El diccionario filosófico-literario que tengo en casa define así el Idealismo (lo traduzco del alemán):

Idealismo:

Concepto utilizado en filosofía desde el siglo XVIII para hacer referencia a diferentes posicionamientos básicos filosóficos que, contrariamente al materialismo, parten del postulado de que todas las cosas, sobre todo las materiales, deben su existencia a otros de no materiales (ideales, espirituales , psíquicas). El idealismo ético, contrariamente al materialismo ético, no hace prevalecer la satisfacción de las necesidades materiales, sino los valores llamados "espirituales" ("dignidad", "libertad", "entendimiento") del ser humano por encima de cualquier otro valor.

Kant afirmaba más o menos que, a través de la razón, el ser humano se hace libre, que la voluntad es autónoma, que nuestra voluntad está determinada por su propia ley: una norma universal y necesaria para obrar. Y la existencia de esta ley es la que nos permite deducir la libertad de la voluntad. La libertad es necesaria si damos por hecho que la moralidad existe, es decir, es la condición sin la cual la moralidad no sería posible. Y sí, ésta es una bonita teoría, pero, como tú mismo afirmas a través del ejemplo del hombre hambriento que roba, del que dices que no es condenable moralmente, también Büchner le hace frente a Kant y presenta un protagonista al que las condiciones sociales de indigencia y marginación en que se encuentra lo llevan a cometer un crimen. Con su pieza teatral Büchner le planta cara al idealismo de la "doble razón" kantiana ("la razón pura" y "la razón práctica"), él le contrapone la "doble naturaleza". Büchner viene a decir que la naturaleza (es decir, lo material: el propio cuerpo humano) es un factor de no-libertad para la criatura humana (pone ejemplos como la necesidad de orinar o la pulsión sexual). Con todo esto quiero apoyar esa afirmación mía de arriba: que el espíritu necesita un soporte material para existir y que este apoyo material condiciona la actuación del humano, su espíritu.

Cuando te refieres al hombre hambriento, que roba para aplacar el hambre, dices:

Pero aquí el mal es que el hombre / la mujer tenga hambre y no encuentre otra alternativa que el robo. [...] El principio moral que juzga la conducta y la situación social, denuncia de una manera diferente la conducta individual y el contexto en el que ésta se sitúa. Quizás el derecho romano y la moral católica llevan todavía el lastre de una visión individualista de la conducta y es más fácil juzgar la conducta de una persona que el conjunto de la situación en la que se encuentra.

Estoy del todo de acuerdo. Ciertamente esto que afirmas lo venía a decir Bertolt Brecht, que era marxista: él, también hombre de teatro, mostraba en todas sus obras héroes -a menudo pobres diablos- que actuaban de manera inadecuada, con la intención de que el espectador llegara a la conclusión de que el héroe actuaba de esa manera obligado por las circunstancias, ergo: hay que cambiar las circunstancias. Es, más o menos, lo que entiendo que dices tú. Y sí, también creo que la moral católica está muy lejos de esta manera de pensar. Su filosofía es más bien la kantiana.

Es interesante destacar que, incluso la ideología materialista de la historia, ha puesto desde Marx uno de sus acentos en el concepto de alienación, es decir, la separación -el extrañamiento- del ser humano de sí mismo, a través de las condiciones de producción capitalistas. ¿Y no es precisamente este gesto, este énfasis puesto en la alienación, un reconocimiento evidente del espíritu en el ser humano? ¿No es una sólida aceptación de la existencia del alma humana, sostenida por la materia-cuerpo? Y la crítica al capitalismo, como causante y culpable de esta alienación, no es, al mismo tiempo, un clamor contra el embrutecimiento y la cosificación del alma y una reivindicación de conseguir una sociedad donde el espíritu-alma se desarrolle en libertad no tiranizada por la producción? Se da así la paradoja de que la concepción materialista de la historia se erige en preclara defensora a ultranza de lo espiritual en el ser humano, aunque no le da un sentido trascendente.

Más adelante, te preguntas en tu carta: Pero de hecho, quien roba hoy? Alguien está en la cárcel por haber robado por hambre? Roban los ricos y sólo algunos van a la cárcel.

En cuanto a la pregunta, precisamente hace un par de meses una mujer ha estado a punto de ir a la cárcel porque había sacado dinero de un cajero (sólo una vez y una cantidad pequeña) con una tarjeta de crédito que se había encontrado. El dinero lo había sacado para comprar comida para sus hijos. Finalmente, la dejaron en libertad porque hubo una iniciativa ciudadana masiva de gente que la defendió. Y aunque he oído de otro caso similar. En cuanto a lo que dices, que roban a los ricos ..., bien, los ricos siempre han robado y nunca han ido a la cárcel (la excepción confirma la regla), el problema es que los "ricos" cada vez lo son más y son más, de la misma manera que los pobres también son más cada vez, y la clase media tiende a disminuir ...

También dices:

Pero lo que me interesa en esta reflexión es el sentido de los valores y su relación con la ley y la conducta individual. [...] La teología cristiana no ve problema sobre qué es primero, si una [la materia] o el otro [el espíritu]. Decimos que Dios creó de la nada, "ex nihilo", pero la nada no es nada y la creación es. Y es materia y es espíritu.

Como ya apuntaba antes, esto vale para los creyentes, pero no veo qué relación puede tener el hecho del orden de los factores con la moralidad de una conducta determinada. La (in) moralidad sólo se puede determinar si hay libertad. Y esta libertad no se da siempre.

Me interesa mucho lo que anuncias en tu último párrafo y espero con impaciencia tu reflexión:
La orientación de mi reflexión será (todavía lo estoy pensando):

El hecho de que materias (la sociedad, la humanidad, el arte en su dimensión universal), que eran hasta hace poco materia para expresar valores y sin la cual el valor no podía ser tal ... estas materias parecen haberse reducido (podríamos decir materia, como podrían decir lugar, espacio, horizonte) al ámbito de lo individual y de las necesidades subjetivas.

Yo pienso que esto ahora vuelve; hemos llegado a un extremo en que mucha gente reclama la recuperación de estos valores. Estoy segura de que el libro de que te hablé, aquel que te llevaste de Daniel Jover, Educar, trabajar, emprender. Cuaderno de esperanza, ed. Icaria, 2012, te dará muchas respuestas a las preguntas que te planteas.

Un abrazo muy fuerte,

Anna