13 de febrero de 2011

PARA ISABEL MIRALLES, A MODO DE BIENVENIDA

*
Apenas había terminado de escribir el poema de Felícia Fuster, que le he dedicado a Antoni, y veo que también tú, Isabel, te acabas de apuntar a la tertulia. Pues vaya este otro poema de Felícia Fuster. Para ti.

IV

I
ja no podem,
cremada o viva, posar la veu
a la finestra.
Hem perdut l'ombra. Plou.
I jo,
com les roderes,
sento els blaus dels genolls
que es tornen fusta, el pit
tenyit de res, inabastable.
Ja no em veureu llebrera amb cor de vent
ni, impermeable, seda.
No suraré.
Pentinant-nos, la pluja ens torna
adults, de marbre. Densos.
Potser m'arraparé a la sal
del fons, per fondre'm o arrelar-me
l'espera.
I no veuré les ditades de l'aigua.
Encara que em desfaci la blancor
dels núvols que no pasen,
em miraré tancant els ulls
aquests minúsculs
fonedissos volcans de vidre clar
d'un món de gotes
bàrbar. I què fareu
vosaltres?
Intentaré, si sobrevisc,
saltar des d'una llosa seca
deixant tots els rogalls arrenglerats.
Fent llunes, intentaré d'enllepolir
guineus
perquè l'engany no duri. La tarda
i prou.
Lligada amb la mullena dormiré.
Ja no podré cridar l'amor, ni el nom
del meu país, ni tan sols
entendrir-me el palmell de la mà
amb la tebior del cos volgut,
amb la verdor de l'herba.
Amb mil i una dents per eixugar-me,
creixent cremaré encens, verdet
i els pergamins de totes les escoles.
Tinc por de les formigues
formiguejant pel capciró del univers
i dels estrips que ja em despleguen
cada vegada més endins
l'ombra, les escates perdudes.
Per què, sota la pluja, sencer,
espero encara el sol? Sencer, o potser a tires.
Per què no ens passegem pels desgavells,
sense direcció,
amb les tortugues mítiques? Sense
que ens els sostreguin, el raïm
i el pa rosa vindran?
I si embulléssim el fil que no hem perdut?
I si poséssim
tots
la veu a la finestra?

De Felícia Fuster, I més, en Felícia Fuster, Obra poètica 1984-2001, Proa, Barcelona, 2010, pp. 191-192

CALISERO, ANTONI

*
Hola, Antoni. Acabo de ver que eres el más reciente seguidor de mi blog. He pensado en dedicarte un poema de la gran poeta catalana Felícia Fuster, un poema cuya profunda dimensión poética y espiritual me impide encontrarle un adjetivo adecuado.

Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressucitats
i sense crani,
els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

De, Felícia Fuster, Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils (1984), en Felícia Fuster, Obra poètica 1984-2001, ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 23)

ANA Mª, LLUÍS GIL, ROSSANA, BIENVENIDOS

*
Hola a l@s tres. L@s tres os habéis hecho seguidores al mismo tiempo. Ignoro si os conocéis, pero, si no es así, sea esta tertulia el lugar que os ponga en contacto. Agradezco vuestras visitas y os emplazo a enriquecer el foro con vuestros comentarios. Hasta mucho y muchas veces.