13 de diciembre de 2010

QUADERN MALIÀ / CUADERNO DE MALÍ

*
Sigue abajo la traducción al español
*
Quatre estacions de busos a Segou ofereixen
transport cap a Bamako. La més seriosa -diuen-
programa sortida cap a les deu. La capital espera.
Passen prunes, plàtans, carabasses, collarets,
nens amb un pot al coll i pidolaires. Tres mossos
d'equipatge vestits de blau marí surten de tant en tant
a l'esplanada (ves a saber perquè);a un lateral, sota un ombrall
metàl·lic cinc o sis homes vegeten aparcats; a l'altra banda,
cinc finestretes buides: la que fa sis emmarca un cap rodó d'ulls
apagats i posat avorrit. El bus espera, els viatgers esperen,
els mossos d'equipatge esperen, els venedors esperen,
els nens esperen, el conductor espera. Una televisió
passa notícies, reportatges, reportatges, notícies,
reportatges. Eren les deu, eren les onze, eren les
dotze, és la una i mitja, el bus no surt, qui sap
si sortirà, ho sap vostè? Qui ho sap? Ves a saber
qui ho sap. Una nena orina al peu dels bancs que esperen
i estan buits: esperen viatgers perquè els que esperen
deixin d'esperar, i esperen. Una bústia empolsegada
i vella, penjada a la paret convida als usuaris del servei:

A l'attention
du PDB
vos critiques
et suggestions
pour mieux vous
servir

Els cossos dels que esperen s'ajeuen sobre els bancs

i esperen,

esperen,

esperen.


(Segou, 08-12-2010)

© Anna Rossell
*
*
Español

Cuatro estaciones de autobús en Segou ofrecen
transporte hacia Bamako. La más seria -dicen-
programa una salida hacia las diez. La capital espera.
Pasan ciruelas, plátanos, collares, calabazas,
niños con un bote al cuello y mendigos.
Tres mozos de equipaje vestidos de uniforme
azul marino salen de vez en cuando a la explanada
(a saber por qué); en un lateral, debajo un cobertizo,
cinco o seis hombres vegetan aparcados; al otro lado,
ventanillas desiertas: la que hace seis enmarca una cabeza
de ojos apagados y aburridos. El autobús espera, esperan
los viajeros, los mozos de equipaje esperan, los vendedores
esperan, los niños esperan, el conductor espera. Una televisión
da noticias, reportajes, reportajes, noticias, reportajes.
Eran las diez, eran las once, eran las doce, son la una y media,
el bus no sale, quién sabe si saldrá, ¿lo sabe usted? ¿Quién
lo sabrá? Vaya usted a saber quién lo sabrá. Una niña orina
junto a los bancos que esperan y ahora están vacíos: esperan
viajeros para que los que esperan dejen de esperar, y esperan.
Un buzón viejo y polvoriento colgado en la pared invita
a los usuarios del servicio:

A l'attention
du PDB
vos critiques
et suggestions
pour mieux vous
servir

Los cuerpos de los que esperan se tienden en los bancos

y esperan,

esperan,

esperan.


(Segou, 08-12-2010)

© de la traducción Anna Rossell

QUADERN MALIÀ / CUADERNO DE MALÍ

*
Sigue abajo la traducción al español
*
A la vora del Níger, dos-quarts de cinc,
un mar d'aigua dolça estén el seu blavós
mantell immens on s'emmirallen les estretes
barques llargarudes empeses per la perxa
del barquer, figures esbeltes llisquen aquí
i allà sobre mínimes línies afilades damunt
la quieta superfície suaument remoguda
per la brisa, que traça infinits matisos
de textures de blaus i gris i brillantors.
A la platgeta roja feinegen homes a les barques
amb la sorra, dones es renten i dones fan
bugada, reposen les barcasses. A l'altra riba
els verds i els grocs. I de tant en tant,
palmeres trenquen amb corves verticals
la verda horizontal on s'intueix la vida.

Del costat de ponent la gran esfera taronja
crema el cel, desplega sobra l'aigua tranquil·la
una catifa llarga d'or vermell -enmig, la silueta
del barquer-, amb cada mirada, bellesa trasmudada.
S'enfonsa el sol dins del seu llit aquós, darrera
la badia, i deixa una boirina grisa i lletosa al cel
i un últim tul rosat que en uns segons esdevé
seda acerada, per tancar-se en la foscor absoluta
de la nit.

Les veus dels muetzins criden a l'oració.

I l'esperit ple d'una infinita calma.


(Segou, 07-12-2010)

© Anna Rossell
*
*
Español

En la orilla del Níger, las cuatro y media.
Un mar de agua dulce extiende su azulado
manto inmenso donde se miran las estrechas
barcas alargadas mecidas por la percha
del barquero, figuras esbeltas se deslizan aquí
y allá sobre mínimas líneas afiladas a lo largo
de la quieta superficie suavemente removida
por la brisa, que traza infinitos matices
de texturas de azules, de grises y de brillos.
En la playita roja faenan hombres en las barcas
con la arena, mujeres se lavan y mujeres hacen
la colada, reposan las barcazas. En la otra orilla,
los verdes y amarillos. Y de vez en cuando,
palmeras rompen con curvas verticales
la verde horizontal donde se intuye la vida.

Del lado de poniente la esfera anaranjada
quema el cielo, despliega sobre el agua tranquila
una larga alfombra de oro rojo -en medio, la silueta
del barquero-, con cada mirada, belleza trasmutada.
El sol se hunde en su lecho acuoso, detrás
de la bahía, y deja en el cielo una neblina gris lechosa
y al fin un tul rosado que en un instante se hace
seda de acero, para cerrarse en la oscuridad absoluta
de la noche.

Voces de muecines llaman a la oración.

Y el espíritu lleno de una infinita calma.


(Segou, 07-12-2010)

© de la traducción Anna Rossell