29 de septiembre de 2011

PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE VOLS -VOLUNTARIADO SOLIDARIO- DE MATARÓ, BADALONA, SABADELL I SANT BOI (23-10-2010)

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
ÚLTIMES INFORMACIONS SOBRE EL PROJECTE DEL CENTRE DE JOVES, AL BARRI DE NONGO, DE CONAKRY (REPÚBLICA DE GUINEA -ÀFRICA OCCIDENTAL-)
*
L'EDIFICI PRINCIPAL DEL CENTRE DE JOVES DE NONGO -CONAKRY- JA ÉS UNA REALITAT!!! GRÀCIES!!!
*


*
Edifici principal del Centre de Joves de Nongo -Conakry- (Juliol 2011) recentment acabat / Edificio principal del Centro de Jóvenes de Nongo -Conakry- (Julio 2011) recién terminado
*
El Centre de Joves de Conakry ofereix cada any diverses activitats estiuenques. Aquest estiu 2011 les activitats han tingut lloc en dues fases:

La primera ha estat organitzada entorn de l'eix d'un torneig de futbol. L'objectiu del torneig ha estat educar als joves a jugar net, a l'autodomini i a la disciplina.
Les categories que hi han participat han estat les d'alevins i cadets. El futbol mobilitza moltíssims joves, i al nostre pati del Centre de Joves de Nongo -Conakry- hi ha hagut cada dia més de 500 joves, sense comptar els pares i els petits que han vingut a donar suport als jugadors.
*
*
Sylvain AGBANGBA -un dels educadors salesians- amb els jugadors, abans de començar el partit (Conakry, setembre 2011) / Sylvain AGBANGBA -uno de los educadores salesianos- con los jugadores, antes de comenzar el partido (Conakry, septiembre 2011)
*
La segona fase ha girat entorn d'activitats culturals. Els / les joves han assistit a classes al matí i a les tardes han pogut participar en activitats culturals com ara el bricolage, la coreografia, la percussió. Els / les destinataris / destinatàries han quedat molt content@s i satisfets. Els pares també s'han mostrat molt agraïts per les activitats, la qual cosa motiva a seguir en aquesta direcció.
Totes les activitats han durat fins el 09 de setembre.
*
*
Nen@s fent manualitats (Conakry, setembre 2011) / Niñ@s haciendo manualidades (Conakry, septiembre 2011)
*
Gràcies a tot@s els / les voluntàri@s de VOLS -Voluntariat Solidari-. Sense el vostre suport això no hagués estat possible.
*
*
En Xec Marquès -director del projecte- necessita diners per a:
*
*
1. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents (mediateca, mobiliari de classes, material pedagògic...),
*
2. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,
*
3. recolzar les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,
*
4. ....
*
Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu): Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr:
*
BANC: CAIXA DE PENSIONS
*
NÚMERO DE COMPTE: 2100 1005 06 0200088779
*
TITULAR DEL COMPTE: ONG VOLS (Voluntariat Solidari)
*
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)
*
*
Traducción al español de Anna Rossell

ÚLTIMAS INFORMACIONES SOBRE EL PROYECTO DEL CENTRO DE JÓVENES, EN EL BARRIO DE NONGO, DE CONAKRY (REPÚBLICA DE GUINEA -ÁFRICA OCCIDENTAL-)
*
El Centro de Jóvenes de Conakry ofrece cada año diversas actividades estivales. Este verano 2011 las actividades han tenidos dos fases:

La primera ha sido organizada en toro al eje de un torneo de fútbol. El objetivo del torneo ha sido educar a l@s jóvenes a jugar limpio, al autodominio y a la disciplina.

Las categorías participantes han sido alevines y cadetes. El futbol moviliza a muchísim@s jóvenes, y en nuestro patio del Centro de Jóvenes de Nongo -Conakry- ha habido cada día más de 500 jóvenes, sin contar a los padres y a l@s pequeñ@s que han venido a apoyar a l@s jugadores.
 *
La segunda fase ha girado en torno a las actividades culturales. L@s jóvenes han asistido a clases por la mañana y por las tardes han podido participar en actividades culturales, como por ejemplo el bricolage, la coreografía, la percusión. L@s distinatari@s han quedado muy content@s y satisfech@s. Los padres también se han mostrado muy agradecidos por las actividades, lo cual motiva a seguir en esta dirección.

Todas las actividades han durado hasta el 09 de septiembre.

Gracias a tod@s l@s voluntàri@s de VOLS -Voluntariat Solidari-. Sin vuestro apoyo esto no hubiera sido posible.
*
*
Xec Marquès -director del proyecto- necessita dinero para:
*
1. equipar los espacios que acogen a l@s niñ@s con el material necesario
*
2. la formación de un equipo de educadores de tiempo libre que colabore con él
*
3. apoyar a las familias carentes de medios con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s
*
4. ....
*
Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que figura a continuación (podéis escribirle, telefonearlo o pasar por allí y visitar su proyecto cuando queráis): Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr:
*
BANCO: CAIXA DE PENSIONS
*
NÚMERO DE CUENTA: 2100 1005 06 0200088779
*
TITULAR DE LA CUENTA:  ONG VOLS (Voluntariado Solidario)
*
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

22 de septiembre de 2011

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (22-09-2011)

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (17-09-2011) /
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (17-09-2011)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Xec amb els / les seus / seves nen@s al pati de casa seva de Conakry (2010) / Xec con sus niñ@s en el patio de su casa en Conakry (2010)

(Catalán)
*
Conakry, 17 de setembre 2011

Voldria orientar la reflexió sobre el comunicat dels caps religiosos de Guinea cap a la distància social i cultural entre l’occident i l’Àfrica subsahariana. Tolvegada, algunes de les reflexions també valguin per el món àrab.

El primer punt és l’espai de la religió en la societat. No és la primera vegada que un estat africà responsabilitza un religiós de funcions de mediació, reconciliació o de transició política. Un bon nombre de conferències nacionals organitzades desprès dels primers vents democràtics a l’Àfrica foren presidides per bisbes (Bénin, Zaïre....). Actualment al Togo, a la Costa d’Ivori i a Guinea-Conakry. A diferents nivells, bisbes i imams formen part de les estructures creades per a fer veritat, justícia i reconciliació. Al Camerun hi ha un bisbe retirat que molts voldrien com president d’un govern de transició, ell no ho accepta.

És el valor personal d’aquestes homes o és el fet de ser religiós el que dóna aquestes persones de ser escollides per a missions de reconciliació i de justícia? Què ens revela aquest fet del valor social de la religió?

Segurament hi ha una mica de les dues coses i les dues són inseparables. Per vocació, un bisbe o un imam no fa de bisbe o d’imam. Ambdós es defineixen com a religiosos i es posicionen en societat en tant que tals. En la declaració de Mgr Vincent i de Elhaj Mamadou Saliou les coses són clares i explícites. Fins i tot des de la seva posició d’home de fe re-interpretant un acte polític (un decret presidencial) com a “voluntat de Déu”. I la seva primera proposta recupera un esdeveniment social i polític dramàtic -el 28 setembre- per proposar una jornada de “pardon à Dieu”. La primera crida a la població, als responsables polítics i socials té els colors d’un retret espiritual, una mena de treva ; són conscients que la tensió és forta i que la data del 28 és delicada.

El segon element que vull fer sortir és la distància que els responsables de la comissió prenen respecte a conceptes i valors “totalement étrangers à nos traditions”; “ideologies frabriquées ailleurs”. Justament aquests valors, em sembla, són els que a les societats occidentals (sobretot europees) han substituït la valència social de la religió i de les estructures religioses.

Tinc la impressió que aleshores la referència als “valeurs de la mondialisation” sembla buida. I al mateix temps tinc la sensació de que la distància entre aquest discurs i els joves també creix; què queda d’aquests valors de la tradició en els joves? L’altre dia llegia en un article en un diari a Internet que la pràctica de l’excissió de les noies creix malgrat totes les campanyes de sensibilització en contra.

Finalment una tercera qüestió és la definició de la responsabilitat personal i de la responsabilitat col•lectiva. Perquè estimen la seva feina a partir de la seva identitat d’homes de Déu saben que tots som pecadors. Proposen un punt de partida que exclou a qualsevol d’aixecar-se com jutge dels altres.

Homes i dones, polítics o sindicalistes o activistes dels drets humans proposarien un altre tipus de “marche vers la réconciliation”. I a occident una proposta d’aquesta mena no és imaginable. La religió no és del règim del social sinó del domini del privat. La justícia és la feina de la recerca de la veritat, l’establiment dels fets i treure’n les conseqüències en termes de responsabilitat i de reparació.

El president Alpha Condé sabrà les motivacions de la seva proposta. Tolvegada una composició més política de la comissió podria ser negativa per a ell i el seu projecte polític. Tolvegada la situació actual demana per “la pau a casa” una dinàmica més espiritual que social o política... No ho sé.
Penso que ambdós visions no s’haurien d’excloure. La societat civil té eines legítimes per esbrinar la veritat, per impartir justícia i assolir la reconciliació. Però la construcció social no es pot fer només amb fonaments jurídics, calen valors, cal esperit. La qüestió és que aquí tenim clar qui els pot aportar, la “sagesse traditionnelle” i els “religiosos (ses)”. I a occident com es pot fer aquest equilibri?

Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (17-09-2011)
Traducción al español de Anna Rossell

Conakry, 17-09-2011

Quisiera orientar la reflexión sobre el comunicado de los jefes religiosos de Guinea hacia la distancia social y cultural entre occidente y África subsahariana. Es posible que algunas de las reflexiones también valgan para el mundo árabe.

El primer punto es el espacio de la religión en la sociedad.
No es la primera vez que un estado africano responsabiliza a un religioso con funciones de mediación, reconciliación o de transición política. Un número significativo de conferencias nacionales organizadas después de los primeros aires democráticos en África fueron presididas por obispos (Benín, Zaire...). Actualmente en Togo, en Costa de Marfil y en Guinea-Conakry. En diferentes niveles, obispos e imanes forman parte de las estructuras creadas para indagar la verdad, hacer justicia y conseguir reconciliación. En Camerún hay un obispo jubilado que much@s quisieran como presidente de un gobierno de transición; él no lo acepta.
¿Es el valor personal de estos hombres o es el hecho de que sean religiosos lo que hace que estas personas
sean elegidas para misiones de reconciliación y de justicia? ¿Qué nos revela este hecho sobre el valor social de la religión?

Seguramente hay un poco de ambas cosas y ambas son inseparables. Por vocación, un obispo o un imán no son obispo o imán. Ambos se definen como religiosos y se posicionan en la sociedad en tanto que tales. En la declaración de Monseñor Vincent y de Elhaj Mamadou Saliou las cosas son claras y explícitas. Incluso desde su posición de hombres de fe re-interpretando un acto político (un decreto presidencial) como "volunad de Dios". Y su primera propuesta recupera un acontecimiento social y político dramático -el 28 de septiembre- para proponer un día de "pardon à Dieu". El primer llamamiento a la población, a l@s responsables polític@s y sociales tiene los colores de un retiro espiritual, una especie de tregua; ellos son conscientes de que la tensión es fuerte y de que la fecha del 28 es delicada.
El segundo elemento que quisiera destacar es la distancia que los responsables de la comisión toman respecto a conceptos y valores “totalement étrangers à nos traditions”; “ideologies frabriquées ailleurs”.

Justamente creo que son estos valores los que en las sociedades occidentales (sobre todo europeas) han sustituido la valencia social de la religión y de las estructuras religiosas.

Tengo la impresión de que entonces la referencia a los “valeurs de la mondialisation” parece vacía. Y al mismo tiempo tengo la sensación de que la distancia entre este discurso y los jóvenes también crece: ¿qué queda de estos valores de la tradición en l@s jóvenes? El otro día leía en un artículo de un periódico de Internet que la práctica de la escisión de las chicas crece a pesar de todas las campañas de sensibilización en su contra.

Finalmente una tercera cuestión es la definición de la responsabilidad personal y de la responsabilidad colectiva. Como aman su trabajo a partir de su identidad de hombres de Dios saben que tod@s somos pecadores. Proponen un punto de partida que excluye a cualquiera de erigirse en juez de l@s demás.
Hombres y mujeres, polític@s y sindicalistas o activistas de los derechos humanos propondrían otro tipo de “marche vers la réconciliation”. Y en occidente una propuesta de estas características no es imaginable. La religión no es materia de lo social sino del àmbito privado. La justicia consiste en la búsqueda de la verdad, la detección de los hechos y la extracción de las consecuencias en términos de responsabilidad y de reparación.

El presidente Alpha Condé sabrá las motivaciones de su propuesta. Quizás una composición más política de la comisión podría ser negativa para él y para su proyecto político. Quizás la situación actual reclama para "la paz en casa" una dinámica más espiritual que social o política... No lo sé.
Pienso que ambas visiones no debieran excluirse. La sociedad civil tiene herramientas legítimas para saber la verdad, para impartir justicia y conseguir la reconciliación. Pero la construcción social no se puede hacer sólo con fundamentos jurídicos, son necesarios valores, es necesario espíritu. La cuesti´n en que aquí tenemos claro quién los puede aportar, la “sagesse traditionnelle” y l@s “religiosos (ses)”. ¿Y en occidente, cómo podrá lograrse este equilibrio?

Xec
*
*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (22-09-2011) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (2-09-2011)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Presentació a la tertúlia literària d'El Laberinto de Ariadna (Ateneu de Barcelona, gener 2011) / Presentación en la tertulia literaria de El Laberinto de Ariadna (Ateneo barcelonés, enero 2011)*

(Catalán)

El Masnou, 22-09-2011


Estimat Xec,

després de llegir el teu text veig que coincidim a destacar alguns dels aspectes de la Declaració de la Comissió de Reconciliació: com ara el de la religiositat per una banda i el de la crida als valors tradicionals per un altre. Ho fem però plantejant-nos qüestions diferents, veient-hi perills diferents. Aquesta és la virtut de la nostra correspondència; el diàleg és fluid, ens entenem en allò fonamental i ens enriquim mútuament perquè les nostres visions enfoquen les coses des de diferent perspectiva.

Dues coses m’interessa destacar sobre tot de la teva reflexió:

1) La qüestió del representant religiós com a mediador social, que tu veus com una diferència entre occident i Àfrica:

Jo no hi veig aquesta diferència tan gran. Tens raó quan afirmes que la religió a l’Àfrica forma part de la vida social i és molt present en totes les manifestacions de la vida fins el punt que els representants religiosos encapçalen comissions i conferències nacionals com a membres idonis en la cerca de la veritat i dipositaris de l’esperança en la reconciliació. I esmentes molts casos de diferents països africans on això ha estat i és així encara. També tens raó quan afirmes que a les nostres cultures occidentals el fet religiós s’entén com una qüestió privada, a diferència del que passa a l’Àfrica. Estic d’acord en aquestes observacions. I al final de la carta planteges una pregunta: “I a occident, com es pot fer aquest equilibri?”, de la qual cosa es desprèn que aquest protagonisme de la religió en el fet públic és desitjable.

Tal com manifesten l’arquebisbe i l’imam en el seu document, no convé traslladar hàbits d’un context cultural a un altre, perquè això suposa inserir un “cos estrany” en una cultura que per naturalesa rebutja aquest cos estrany. Això mai no pot tenir èxit ni és recomanable. Jo estic d’acord amb ells.

Per aquest motiu, de la mateixa manera que et deia en la meva última carta que em semblava bé que la Declaració dels dos religiosos tingués en compte el fet religiós, tan arrelat al seu país, perquè aquesta és una realitat cultural i social a l’Àfrica, ara et dic que a occident no ho veig gens convenient. I no ho veig convenient per diverses raons:

La nostra societat no és l’africana, ha fet una evolució molt diferent i prové de llocs culturals molt diferents. El cristianisme –gresol de la nostra cultura religiosa- separa de fet els dos àmbits: el religiós i el polític-laic. Va ser Crist qui va dir: “Doneu-li al Cessar el que és del Cessar i a Déu el que és de Déu” i sé (encara que en aquest moment no en recordo el passatge) que no és pas l’única cita evangèlica que podria aportar en aquest sentit.

D’altra banda, ja fa molt temps que les societats europees han acollit i segueixen acollint immigrants de procedències culturals religioses d’allò més divers. També per raons pràctiques les coses de l’Estat i les coses de la Religió (de les Religions) convé que estiguin separades i ben separades.

En tercer lloc, jo crec que a gairebé a tots els països europeus ho porten prou bé; segurament tu parles més aviat influenciat pel que t’arriba d’Espanya. I a Espanya aquest tema està molt radicalitzat degut primer al nostre passat recent franquista, durant el qual els representants oficials de l’Església catòlica van fer un paper força vergonyós per no dir res més gruixut, i segon pel fet que actualment els representats oficials de torn fan unes declaracions i tenen una actuació que permet pensar que no han canviat massa ni gens respecte de la seva actuació en aquell passat franquista. Sovint penso que si visquessis aquí t’avergonyiries d’ells (sense @). Ells (sense @) no ajuden gens a la bona convivència entre l’Estat i la Religió (catòlica) perquè declaren la guerra a cada moment. Jo crec que el que caldria aconseguir és que l’Estat no abomini del fet religiós. Crec que els Estats europeus HAN DE mantenir les religions estrictament separades de la cosa pública, però això no vol dir que no assumeixin que el fet religiós és una realitat i un sentiment que afecta els seus / les seves ciutadan@s i que l’han de considerar, per bé que NO BARREJAR, i mantenir relacions equitatives i bones amb els seus representants. Tanmateix, com et deia, els de l’Església catòlica espanyola fan tot el que poden per enverinar aquestes relacions, no volen cedir poder ni espai de poder a altres religions, que tenen els mateixos drets.

Però encara voldria fer un altre comentari:

Tal com tu ho planteges quan dius que a l’Àfrica tot sovint són els representants religiosos els que són cridats pels caps d’Estat com a mediadors..., sembla que vulguis dir que a l’occident això no succeeix. I crec que tens raó pel que fa a la freqüència amb què aquests representants religiosos fan de mediadors allà i aquí, però no podem oblidar que aquí, a l’occident i concretament a Espanya, més d’un cop han estat religiosos els que han fet d’intermediaris entre les parts quan hi ha hagut conflictes, per exemple en el cas d’E.T.A. o de segrestaments, si no recordo malament.

Et demanes si “és el valor personal d’aquests homes o és el fet de ser religiós el que dóna aquestes persones de ser escollides per a missions de reconciliació i de justícia? Què ens revela aquest fet del valor social de la religió?” i et respons que segurament hi ha una mica de les dues coses.

Efectivament, també jo crec que la condició de religiosos –si ho són de veritat de religiosos, i no simplement representants “polítics” d’una religió, ja saps que d’aquests n’hi ha molts- ajuda a fer de mediadors, perquè se suposa que són gent equilibrada el interès dels quals, en tant que religiosos, és el de conciliar i apaivagar els ànims, i buscar la bona convivència i l’enteniment entre les persones de tota mena i condició.

Sempre m’ha admirat molt el respecte que he vist vers tota mena de religions en els països africans que he conegut, que ja són una pila: Togo, Benin, Mali, República de Guinea... . Curiosament en aquests països en què la religió té molt més protagonisme social i els estadistes la tenen molt en compte, les relacions entre els Estats i els representants religiosos són molt més respectuoses i equitatives que a Espanya. Molt més respectuoses amb TOTES les religions. El país on tu vius –la República de Guinea (Guinea Conakry)- n’és potser l’exemple més paradigmàtic: més del 80% del país és musulmà i la resta es reparteix entre diferents religions cristianes de les quals la catòlica en representa un mínim percentatge, però el cap d’Estat convida un cap catòlic i un altre de musulmà a fer de mediadors en la Comissió de Reconciliació del país. T’imagines això mateix a Espanya? T’imagines que el president del govern espanyol, president d’un país de majoria catòlica però on també, entretant, hi ha una bona pila de musulmans i d’altres variants cristianes, convidés un arquebisbe catòlic i un imam musulmà a formar part d’una comissió política de mediació? Creus que els representants de l’Església catòlica del nostre país li ho permetrien? No m’ho puc imaginar ni en somnis!

Com dèiem fa pocs dies, cal més religiositat i menys política de religió per part dels representants religiosos (catòlics).

2) La segona qüestió és la referida al posicionament dels dos representants religiosos que signen el document vers el tema dels valors aliens i els valors tradicionals autòctons.

Tu escrius: “El segon element que vull fer sortir és la distància que els responsables de la comissió prenen respecte a conceptes i valors 'totalement étrangers à nos traditions'; 'ideologies fabriquées ailleurs'. Justament aquests valors, em sembla, són els que a les societats occidentals (sobretot europees) han substituït la valència social de la religió i de les estructures religioses.

Tinc la impressió que aleshores la referència als “valeurs de la mondialisation” sembla buida. I al mateix temps que la distància entre aquest discurs i els / les joves també creix; què queda d’aquest valors de la tradició en els / les joves? L’altre dia llegia en un article en un diari a Internet que la pràctica de l’escisisió de les noies creix malgrat totes les campanyes i sensibilitzacions.” (La negreta és meva).

L’equilibri entre valors tradicionals i modernització de valors o evolució social crec que sempre és delicat. La tradició ha de ser sempre un punt de referència, crec, però mai un impediment per a l’evolució. Evolucionar no vol dir trencar amb la tradició, sinó innovar-la, aportant a allò vell elements nous que la renoven, sense que això vulgui dir que es renega dels vells valors; ben al contrari, ells són els que constitueixen la substància nuclear i essencial, i els elements nous són la petita part que s’incorpora mesclant-se amb la substància del valor vell. Perquè la innovació és essencial. Hi ha molts valors tradicionals que han tingut la seva raó d’ésser en el seu moment, però que amb el temps han perdut aquesta raó d’ésser. També n’hi ha concebuts en el seu moment per una minoria dominant en una societat que ja no és la mateixa i que són (altament) perjudicials per a una part de la població –com seria el cas dels valors patriarcals tan estesos o el de les lleis imposades per autòcrates-, llavors cal canviar aquesta situació. Una variant d’això últim seria el cas que tu esmentes de la pràctica de l’escissió del clítoris o del llavis vaginals a tantes dones africanes. Aquests canvis calen, i calen amb urgència.

Però hi ha valors que no cal canviar, o no cal canviar-los fins que calgui. I d’aquests també n’hi ha molts. Al meu entendre, aquest és el cas a què fa referència el document quan parla de maneres democràtiques tradicionals de convivència en les cultures africanes que cal recuperar en detriment d’altres maneres que han estat importades (i imposades) des de fora. Com ja et deia en la meva última carta, a mi em sembla que la crida que fan a la recuperació d’algunes figures de convivència africana que s’han perdut (per la intervenció d’elements estranys a les cultures africanes) és una temptativa més que legítima de retornar als guineans l’autoestima que els van robar fa tant de temps. I crec que fan ben fet. No hi ha crim més gran que robar-li a la gent la seva autoestima.

Tu t’inclines a pensar que això pot excloure els joves, perquè ell@s tenen poc a veure amb la tradició. Potser tens raó, els / les jov@s africans s’han distanciat molt de les seves tradicions... Però n’estic més que segura, seguríssima, que aquesta crida els retorna també a ell@s l’autoestima. Per bé que ja no s’identifiquin amb moltes de les seves tradicions tinc la plena convicció que també ell@s saben què vol dir aquest document amb això: que la República de Guinea l’han de fer els / les african@s i només els / les african@s, i aquest@s joves ben segur que es donen per al•ludits i no se senten exclosos, ben al contrari, ho entendran com una esperança de futur.

Finalment, dius que aleshores “la referència als “valeurs de la mondialisation” sembla buida”. Tampoc ho crec: el que pretén el document, penso, és precisament dir això: els / les african@s tenim valors que hem de conservar, que cal conservar –i els tenim A TRAVÉS DE TOTES LES ÈTNIES, EN COMÚ, això és importantíssim-, per tant cal recuperar-los, però això no vol dir que siguem poc intel·ligents i no importem valors de l’exterior, si A NOSALTRES ens sembla que ho hem de fer. No és el mateix decidir tu mateix@ que vols una cosa, perquè et sembla bé a tu, que no pas que te la imposin des de fora perquè el / la de fora considera que tu no tens valors apreciables. D’això es tracta. És una cosa ben diferent, essencialment diferent. I llavors té ple sentit el que el document diu dels valors de la mundialització. Els / les african@s han de fer els seus països, han de fer el seu continent, han de fer seva la seva Història, n’han de recuperar les brides. Nosaltres, els / les de fora, hauríem de deixar-los fer completament -hauríem de deixar tranquil el continent- i seria desitjable que nosaltres, els / les de fora, els hi ho permetéssim abans que ell@s ens ho imposin i exigeixin. Hi ha poques coses que m’il·lusionin més que poder veure arribar el dia en què això sigui un fet.

Gràcies per donar-me aquesta oportunitat d’esplaiar-me, Xec.

Una molt forta abraçada,

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (22-09-2011)
Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 22-09-2011

Querido Xec,

después de leer tu texto veo que coincidimos en destacar algunos de los aspectos de la Declaración de la Comisión de Reconciliación: por ejemplo el de la religiosidad por un lado y el del llamamiento a los valores tradicionales por otro. Coincidimos pero nos planteamos cuestiones diferentes, vemos peligros diferentes. Ésta es la virtud de nuestra correspondencia; el diálogo es fluido, nos entendemos en lo fundamental y nos enriquecemos mutuamente porque nuestras visiones enfocan las cosas desde una perspectiva diferente.

Dos cosas me interesa destacar ante todo de tu reflexión:

1) La cuestión del representante religioso como mediador social, que tú ves como una diferencia entre occidente y África:

Yo no veo una diferencia tan grande. Tienes razón cuando afirmas que la religión en África forma parte de la vida social y está mucho más presente en todas las manifestaciones de la vida hasta el punto que los representantes religiosos encabezan comisiones y conferencias nacionales como miembros idóneos en la búsqueda de la verdad y dipositarios de la esperanza en la reconciliación. Y mencionas muchos casos de diferentes países africanos donde esto ha sido así y lo es aún actualmente. También tienes razón cuando afirmas que en nuestras culturas occidentales el hecho religioso se entiende como una cuestión privada, a diferencia de lo que sucede en África. Estoy de acuerdo con estas observaciones. Y al final de tu carta planteas la pregunta: "¿Y en occidente, cómo podrá conseguirse este equilibrio?", de donde se desprende que este protagonismo de la religión en el hecho público es deseable.
Tal como manifiestan el arzobispo católico y el imán en su documento, no conviene trasladar hábitos de un contexto cultural a otro, porque esto supone inserir un "cuerpo extraño" en una cultura que, por naturaleza, rechaza este cuerpo extraño. Esto nunca puede salir bien ni es recomendable. Yo estoy de acuerdo con ellos.

Por este motivo, por lo mismo que en mi última carta te decía que me parecía bien que la Declaración de los dos religiosos tuviera en cuenta el hecho religioso, tan arraigado en su país, porque ésta es una realidad cultural y social en África, ahora te digo que en occidente no lo veo nada oportuno. Y no lo veo oportuno por diversas razones:
  
Nuestra sociedad no es la africana, ha hecho una evolución muy diferente y proviene de lugares culturales muy diferentes. El cristianismo -crisol de nuestra cultura religiosa- separa de hecho los dos ámbitos: el religioso y el político-laico. Fue Cristo quien dijo: "Dad al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios", y sé (aunque en este momento no recuerdo el párrafo) que no es la única cita evangélica que podría aportar en este sentido.

Por otro lado, ya hace mucho tiempo que las sociedades europeas han acogido y siguen acogiendo a inmigrantes de procedencias culturales religiosas de lo más diverso. También por razones prácticas las cosas del Estado y  las cosas de la Religión (de las Religiones) conviene que estén separadas y bien separadas.
En tercer lugar, yo cro que en casi todos los países europeos lo llevan la mar de bien; seguramente tú hablas más bien influenciado por lo que te llega de España. Y en España este tema está muy radicalizado debido en primer término a nuestro reciente pasado franquista, durante el cual los representantes oficiales de la Iglesia católica hicieron un papel muy vergonzoso, por decirlo suavemente, y en segundo por el hecho de que actualmente los representantes oficiales de turno hacen unas declaraciones y actúan de un modo que permiten pensar que no han cambiado demasiado o nada respecti de su actuación en aquel pasado franquista. A menudo pienso que si vivieras aquí te avergonzarías de ellos (sin @. Ellos, sin @ ) no ayudan nada a la buena convivencia ente el Estado y la Religión (católica) porque declaran la guerra a cada paso. Yo creo que lo que habría que conseguir es que el Estado no abomine del hecho religioso. Creo que los Estados europeos DEBEN mantener las religiones estrictamente separadas de la cosa pública, pero esto no es óbice para que no asuman que el hecho religioso es una realidad y un sentimiento que afecta a sus ciudadan@s y que deben considerarlo, si bien no MEZCLARLO, y mantener relaciones equitativas y buenas con sus representantes. Sin embargo, como te decía, los de la Iglesia católica española hacen todo lo que pueden para envenenar estas relaciones; no quieren ceder poder ni espacio de poder a otras religiones, que tienen los mismos derechos.

Pero quisiera aún añadir otro comentario:

Tal como tú lo planteas cuando dices que en Áfria a menudo son los representantes religiosos los que son llamados por los jefes de Estado como mediadores..., parece que quieras decir que en occidente esto no sucede. Y creo que tienes razón por cuanto refiere a la frecuencia con la que esto sucede aquí y allí, pero no podemos olvidar que aquí, en occidente y concretamente en España, más de una vez has sido religiosos quienes han ejercido de intermediarios entre las partes cuando ha habido conflictos, por ejemplo en el caso de E.T.A. o de secuestros, si mal no recuerdo.

Te preguntas: "¿es el valor personal de estos hombres o es el hecho de ser religiosos lo que hace que estas personas sean elegidas para misiones de reconciliación y de justicia? ¿Qué nos vevela este hecho sobre el valor social de la religión?", y te respondes que seguramente hay un poco de ambas cosas.

Efectivamente, también yo creo que la condición de religiosos -si lo son verdaderamente, y no simplemente representantes "políticos" de una religión, ya sabes que de estos hay muchísimos- ayuda a ejercer de mediadores, porque se supone que son gente equilibrada cuyo interés, en tanto que religiosos, es el de conciliar y calmar los ánimos, y buscar la buena convivencia y el entendimiento entre las personas de todo tipo y condición.

Siempre me ha admirado mucho el respeto que he visto hacia toda clase de religiones en los países africanos que he conocido, que ya son un puñado: Togo, Benín, Malí, República de Guinea... . Curiosamente en estos países en que la religión tiene mucho más protagonismo social y los estadistas las tienen muy en cuenta, las relaciones entre el Estado y los representantes religiosos son mucho más respetuosas y equitativas que en España. Mucho más respetuosas con TODAS las religiones. El país en el que tú vives -la República de Guinea (Guinea Conakry)- es quizás el ejemplo más paradigmático: más del 80% de la población del país es musulmana y el resto se reparte entre diferentes religiones cristianas de las cuales la católica representa un mínimo porcentaje. Pero el jefe de Estado invita a un representante católico y a otro musulmán a ejercer de mediadores en la Comisión de Reconciliación del país. ¿Te imaginas algo parecido en España? ¿Te imaginas que el presidente del gobierno español, presidente de un país de mayoría católica, donde entretanto hay también un nutrido grupo de musulmanes y de otras variantes cristianas, invitara a un arzobispo católico y a un imán musulmán a formar parte de una comisión política de mediación? ¿Crees que los representantes de la Iglesia católica de nuestro país se lo permitirían? ¡No lo puedo imaginar ni en sueños!

Como decíamos hace pocos días, se necesita más religiosidad y menos política de religión por parte de los representantes religiosos (católicos).

2) La segunda cuestión es la referida al posicionamiento de los dos representantes religiosos que firman el documento sobre el tema de los valores ajenos y los tradicionales autóctonos.
Tú escribes: "El segundo elemento que quiero destacar es la distancia que los responsables de la comisión toman respecto a conceptos y valores 'totalement étrangers à nos traditions'; 'idelolgies fabriquées ailleurs'. Justamente estos valores -creo- son los que en las sociedades occidentales (sobre todo europeas) han sustituido la valencia social de la religión y de las estructuras religiosas.
Tengo la impresión de que entonces la referencia a los 'valeurs de la mondialisation' parece vacía. Y al propio tiempo que la distancia entre este discurso y l@s jóvenes también crece; ¿qué queda de estos valores de la tradición en l@s jóvenes? El otro día leía en un artículo de un periódico en Internet que la práctica de la escisión entre las chicas crece a pesar de todas las campañas y sensibilizaciones". (La negrita es mía).

El equilibrio entre valores tradicionales y modernización de valores o evolución social creo que siempre es delicado. La tradición ha de ser siempre un punto de referencia, creo, pero nunca un impedimento a la evolución. Evolucionar no significa romper con la tradición, sino innovarla, aportando a lo antiguo elementos nuevos que la renuevan, sin que ello signifique que se reniega de los viejos valores; al contrario, ellos son los que constituyen la sustancia nuclear y esencial, y los elementos nuevos son la pequeña parte que se incorpora mezclándose con la sustancia del viejo valor. Porque la innovación es esencial. Hay muchos valores tradicionales que han tenido su razón de ser en su momento, pero que con el tiempo han perdido esta razóon de ser. También los hay concebidos en su momento por una minoría dominante en una sociedad que ya no es la misma y que son (altamente) perjudiciales para una parte de la población -como sería el caso de los valores patriarcales tan extendidos o el de las leyes impuestas por autócratas-, entonces es necesario cambiar esta situación. Una variante de esto último sería el caso que tú mencionas de la práctica de la escisión del clítoris o de los labios vaginales a tantas mujeres africanas. Estos cambios son necesarios y lo son con urgencia.

Pero hay valores que no es necesario cambiar, o que no es necesario cambiarlos hasta que lo sea. Y de estos también hay muchos. A mi entender éste es el caso al que hace referencia el documento cuando habla de modos democráticos tradicionales de convivencia en las culturas africanas que cumple recuperar en detrimento de otros modos que han sido importados (e impuestos) desde fuera. Como ya te decía en mi última carta, a mí me parece que el llamamiento que hacen a la recuperación de algunas figuras africanas de convivencia que se han perdido (por la intervención de elementos extraños a las culturas africanas) es una tentativa más que legítima de devolver a l@s guinean@s la autoestima que les robaron hace tanto tiempo. Y creo que hacen bien. No hay mayor crimen que robarle a la gente su autoestima.

Tú te inclinas a pensar que esto puede excluir a l@s jóvenes porque ell@s tienen poco que ver ya con la tradición. Quizás tengas razón; l@s jóvenes african@s se han distanciado mucho de sus tradiciones... . Pero estoy más que segura, segurísima, de que este llamamiento les devuelve también a ell@s la autoestima. Por más que ya no se identifiquen con muchas de sus tradiciones tengo la plena convicción de que también ell@s saben qué pretende decir este documento con lo que dice al respecto de la recuperación de (algunas) tradiciones: que la República de Guinea deben hacerla l@s african@s y sólo l@s african@s, y est@s jóvenes seguro que se dan por aludid@s y no se sienten excluidos, al contrario, lo entenderán como una esperanza de futuro.
  
Finalmente, dices que entonces "la referencia a los 'valeurs de la mondialisation' parece vacía". Tampoco lo creo: pienso que lo que pretende el documento es precisamente dicir esto: l@s africanos tenemos valores que debemos conservar, que es necesario conservar -y los tenemos A TRAVÉS DE TODAS LAS ETNIAS, LOS TENEMOS EN COMÚN, esto es importantísimo-, por lo tanto debemos recuperarlos, pero esto no significa que seamos poco inteligentes y no importemos valores del exterior, si A NOSOTR@S nos parece conveniente hacerlo. No es lo mismo decidir tú mism@ que quieres una cosa porque a ti te parece buena, que que la cosa te venga impuesta desde fuera porque el / la de fuera considera que tú no tienes valores respetables. De esto se trata. Es algo muy distinto, esencialmente distinto. Y entonces tiene pleno sentido lo que afirma el documento de los valores de la mundialización. L@s african@s deben hacer sus países, deben construir su continente, deben hacer suya su Historia, deben recuperar las riendas. Nosotr@s, l@s de fuera, deberíamos dejarl@s hacer completamente -deberíamos dejar tranquilo el continente-, y seria deseable que nosotr@s, l@s de fuera, se lo permitiéramos antes de que ell@s nos lo impongan y exijan.
Hay pocas cosas que me ilusiones tanto como poder ver llegar el día en que esto sea un hecho.

Gracias por darme esta oportunidad de explayarme, Xec.

Un abrazo muy fuerte,

Anna


21 de septiembre de 2011

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (21-09-2011)

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (21-09-211) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (21-09-2011)

Al original catalán sigue su traducción al español
*
Tertúlia-esmorzar amb amics a El Masnou. D'esquerra a dreta, Juan Carlos Ingunza, Amelia Díaz, Manolo Ávila, Marcelo Díaz i Anna Rossell (juliol, 2011) / Tertulia-desayuno con amigos en El Masnou. De izquierda a derecha,  Juan Carlos Ingunza, Amelia Díaz, Manolo Ávila, Marcelo Díaz y Anna Rossell (julio, 2011)
*
Mi carta a Xec Marquès es la respuesta al requerimiento que él me hacía de darle mi opinión sobre un texto específico, la Declaración de la Comisión de Reconciliación Nacional de la República de Guinea, que se ha hecho público recientemente con la intención de pacificar el país de cara a los comicios convocados el próximo noviembre. Como quiera que el país ha vivido desde los años setenta graves convulsiones sociales y fases de aguda violencia, el documento adquiere especial relevancia. Por ello lo copio a continuación en su integridad, pues mi carta hace constante referencia a él:

Guinée, en route vers la réconciliation nationale:

MESSAGE DE LA COMMISSION DE RÉCONCILIATION NATIONALE LUE PAR MONSEIGNEUR VINCENT KOULIBALY, ARCHÊVEQUE DE CONAKRY


Chers compatriotes, Le message que nous vous adressons aujourd’hui est une invitation à vous mettre en route avec nous, vers la réconciliation nationale. Avant de commencer, nous livrons à votre méditation cette définition du mot « réconciliation » : Se réconcilier signifie refaire des liens entre des personnes ou groupes d’individus brouillés en raison d’actes qualifiés d’inhumains et d’injustices, faire cesser le désaccord qui existe entre eux. La réconciliation se comprend comme un processus ou une mise en route comprenant un ensemble d’actions concrètes et de moyens adaptés à mobiliser en vue de réaliser ce but.

Il est clair que pour mener à bien ce processus de réconciliation, on n’a besoin ni de propagande, ni de slogan, ni d’organiser des « mamaya », encore moins de folklore, mais d’abord d’une prise de conscience claire de notre responsabilité personnelle ou collective dans cette situation qui appelle à une urgence de réconciliation.

Si vos Représentants Religieux, Elhadj Mamadou Saliou Camara, Iman de la Grande Mosquée Fayçal de Conakry et Monseigneur Vincent COULIBALY, Archevêque de Conakry, ont accepté, à la demande du Chef de l’Etat, le professeur Alpha Condé, de conduire cette marche à la tête de notre cher peuple de Guinée, c’est en considérant cette mission et cette responsabilité comme une volonté de Dieu. Nous sommes des Chefs Religieux musulman et Chrétien et à ce titre, nous n’avons pour force d’appui que notre foi et notre confiance en Dieu, un Dieu clément et miséricordieux, qui se met en route avec nous sur le chemin de l’exode, du pèlerinage vers la terre promise de la vérité, de la justice, du pardon, de la réconciliation et de la paix. Nous ne sommes pas des hommes politiques, nous ne sommes donc animés d’aucune ambition personnelle de promotion politique ou sociale, nous voulons tout simplement, en toute humilité et vérité, conscients de nos propres limites humaines, servir la cause de notre pays, de nos populations guinéennes, sans distinction d’opinion politique, d’ethnie et de religion. Avec vous, croyants musulmans et chrétiens, nous voulons écrire de nouvelles pages dans l’histoire de notre pays en nous libérant des chaînes du passé et en proclamant ensemble, dans cette démarche de foi, que rien n’est impossible à Dieu.

Faut-il rappeler, dès ici, que l’article 2 du décret D/2011/192/PRD/SGG du 24 juin 2011, portant création de la Commission de Réflexion sur la Réconciliation Nationale , affirme l’indépendance de cette commission dans ses activités ? A ce titre, nous pouvons vous donner aujourd’hui l’assurance que nous respecterons scrupuleusement le contenu de ce décret.

Il faut rappeler aussi que les souffrances des guinéens pendant de nombreuses années ont atteint Dieu. Puisque nous sommes ses créatures. C’est pour cela que nous avons choisi le 28 septembre 2011, comme JOURNEE DU PARDON A DIEU. Avant de parler de nous-mêmes, et de chercher à nous réconcilier entre nous, commençons par nous tourner vers Dieu, pour demander sa miséricorde et sa bénédiction. Commençons par nous réconcilier avec Dieu. Telle est l’activité que nous vous proposons, chers compatriotes, avant d’entamer le travail de notre commission.

En vous invitant aujourd’hui à célébrer cette JOURNEE DU PARDON A DIEU, permettez-nous, avant de nous mettre à votre écoute, de vous présenter quelques réflexions pour vous indiquer le sens de notre marche vers la réconciliation nationale.

L’appel à la réconciliation nationale est le cri d’espoir de tous les guinéens. Mais comment en sommes-nous arrivés à cette situation d’urgence de réconciliation ?

La réponse à cette question, n’est-elle pas à chercher dans l’histoire politique de la Guinée , animée par les différents acteurs qui ont assumé des responsabilités dans la gestion politique et administrative du pays ?

Si des crimes horribles ont été commis à certaines étapes douloureuses de notre histoire, n’est-ce pas parce qu’à ces étapes dramatiques, la gouvernance politique et administrative a connu des dérives préjudiciables à la dignité humaine et à la justice sociale ?

Si la responsabilité suprême de ces crimes doit être attribuée à ceux qui détenaient le pouvoir suprême et qui auraient donné des ordres à exécuter, est-ce que des groupes sociaux et des individus n’ont-t-ils pas largement bénéficié des avantages matériels, financiers, économiques et sociaux des différents régimes politiques, sous la protection d’une impunité politique ?

Ces complicités actives ou passives n’élargissent-elles pas déjà le champ d’une responsabilité collective ?

En effet, nous guinéens, dans l’histoire de notre pays, galvanisés par l’idéologie de l’heure, qui prenait parfois des formes d’exclusion et d’intolérance politique, n’avons-nous pas tous crié pendant des décennies, à gorge déployée ; « A bas ! Au poteau ! » en dansant et chantant sous les cadavres des pendus ; des guinéens, dans des tribunaux « populaires et révolutionnaires », des PRL de l’époque, n’ont-ils pas dénoncé, condamné et livré d’autres guinéens, de toutes les ethnies, de toutes les régions, de toutes les conditions sociales, de toutes les religions, à la torture, à la mort, à l’exil clandestin, à l’expropriation des biens, à la dissolution des familles, des foyers, exprimant ainsi une solidarité approuvant des crimes odieux, en vue de préserver leurs propres vies dans une conscience de lâcheté ?

Dans un passé récent, n’avons-nous pas assisté, impuissants ou souvent acteurs, aux événements de juillet 1985, de janvier et février 2007, du 28 septembre 2009?

D’un régime à un autre, malgré l’évidence des situations de violations flagrantes des droits de l’homme, des groupes d’intérêt, n’ont-ils pas été solidaires des tueries successives et des éliminations à caractère racial et arbitraire d’autres guinéens, en tirant profit des « dépouilles des vaincus », du chaos politique, social et administratif ?

D’un régime à un autre, n’avons-nous pas bradé le patrimoine national en hypothéquant ainsi la politique de développement économique et social de notre pays ?

D’un régime à un autre, n’avons-nous pas laissé prospérer les réseaux de trafiquants de drogue dans tous les rouages de la société guinéenne, uniquement préoccupés de nous construire des empires personnels et familiaux de puissance économique et financière au milieu de la pauvreté et de la misère de l’ensemble de la population guinéenne ?

D’un régime à un autre, des guinéens ne continuent-ils pas à se rejeter les uns sur les autres les responsabilités des violences, des injustices sociales et des massacres de vies humaines et de biens, comme pour s’amender d’une responsabilité personnelle et collective ?

Malgré ces évidences de barbarie, de « crime contre l’humanité », est-il salutaire pour la Guinée , chers compatriotes, de remuer la « boue » qui a tâché notre conscience personnelle et collective, et de s’engager, sous la pression instinctive d’une exigence impérative de vérité et de justice, de réparation, dans l’aventure d’une procédure judiciaire qui ouvrirait la porte à des règlements de compte interminables, et rendrait encore plus fragile le tissu social si gravement fracturé ? Qui jugera qui, dans cette situation complexe globale et inextricable de solidarités et de complicités ? Qui prétendra avoir les mains et la conscience pures, quand les bourreaux deviennent des victimes, et quand les victimes deviennent des bourreaux, dans le cercle infernal des vengeances ?

Chers compatriotes, en exprimant cet avis, nous n’entendons nullement donner notre caution à l’impunité, mais pour y parvenir, notre marche vers la réconciliation nationale ne doit-elle pas, au contraire, nous porter à assumer ensemble la responsabilité collective des crimes de ce passé douloureux ? N’est-il pas temps de nous ressaisir, de nous remettre au travail, et d’engager un dialogue de réconciliation sous « l’arbre à palabre » africain, qui conduirait à aménager des dispositions préventives contre l’impunité, contre l’injustice sociale, contre la mauvaise gestion, en un mot contre la mauvaise gouvernance , en vue de crier ainsi ensemble « plus jamais çà », dans une volonté consensuelle, fondée sur la vérité de bâtir une société réconciliée avec les aspirations légitimes de l’homme ?

Nous sommes donc persuadés, à la lumière de notre cheminement politique, que le problème de la réconciliation ne concerne pas les relations entre les différentes composantes de la population guinéenne, si intimement intégrées dans les familles et les pratiques religieuses musulmanes et chrétiennes. L’épicentre de la réconciliation se situe dans la nature des relations entre les gouvernants et les gouvernés souvent manipulés et livrés comme proies faciles aux appétits matériels insatiables de leurs gouvernants et de leurs leaders politiques, car l’acquisition du pouvoir politique et administratif, en Afrique, demeure un tremplin, non pour servir la nation, mais pour s‘assurer une promotion matérielle, économique et sociale, au grand mépris des citoyens naïfs et de bonne foi, sans cesse mobilisés pour le soutien d’un régime ou d’un parti, dont les ambitions sournoises et parfois machiavéliques, sont habilement enveloppés dans un langage et des slogans démagogiques appropriés à cet effet.

Pour quelles raisons, en effet, des guinéens, d’un régime à un autre, ont osé défier tous les risques au prix de leurs vies, sinon pour réclamer, au nom des aspirations inaliénables de l’homme, une meilleure gouvernance politique, administrative et économique ?

Pour quelles raisons encore, des populations africaines, qui vivaient ensemble depuis des décennies se sont-elles réveillées un jour pour se regarder en ennemis, pour devenir des génocidaires, si ce n’est sous l’effet du venin de l’idéologie politique, de la manipulation d’un régime et des leaders politiques, de la mauvaise gouvernance, inoculée dans les veines de ces populations ?

En attendant de nous mettre attentivement à l’ écoute de toutes les composantes de la population guinéenne avant de faire des recommandations concrètes, en vue d’ouvrir des chemins de réconciliation à parcourir ensemble, étape par étape, patiemment et résolument, nous vous demandons de nous accompagner de votre prière fervente et incessante, car le chemin de la réconciliation passe tout d’abord par la conversion du cœur de l’homme, par notre disponibilité sincère à collaborer à la volonté de Dieu, et la volonté de Dieu, c’est de réhabiliter l’homme guinéen dans sa dignité. C’est pour cette raison que nous commençons notre marche par la célébration de la journée du pardon à Dieu.

En nous mettant en route avec vous vers la réconciliation nationale, nous voulons attirer votre attention sur les exigences qui sont attachées à notre démarche commune. Le chemin de la réconciliation sera long à parcourir. Il ne se limitera pas à organiser des ateliers, des séminaires, des journées de concertations, qui n’ont souvent aucun impact sur la vie sociale et sur les relations entre les gouvernants et les gouvernés dans notre Afrique où il y a encore de nombreux analphabètes.

En relisant en effet, les exhortations successives faites à l’occasion des Journées Nationales de Dialogue et d’Initiatives organisées à Conakry du 12 au 14 Août 2008, nous trouvons matière à réflexion pour nous sortir de nos illusions.

Dans le discours de solidarité de la CEDEAO , prononcé au nom de Dr Mohammed Ibn Chambas, nous lisons ces lignes pertinentes : « Permettez-moi, Mr. Le Président, de soutenir que nos archives en Afrique rebondissent de discours, des déclarations et des résolutions. Mais c’est la volonté et l’application qui nous manquent. La Guinée , dont certains parmi nous sont toujours fiers, peut s’en dépasser… Sans doute, la Guinée a une histoire riche, un passé glorieux et un peuple fier. Depuis janvier/février 2007 – le vocabulaire « changement » est devenu un mot que tout le monde connaît en Guinée. Nous avons aperçu notre image, notre réflexion dans le miroir du temps et nous nous sommes rendus compte de la nécessité de changer. Nous avons décidé de changer pour le mieux, pas nécessairement changer d’apparence, mais notre moyen de réagir aux problèmes de croissance et de diriger nos affaires dans tous les domaines, surtout au niveau politique, économique et social… En conclusion, la Guinée peut tirer des leçons de son illustre passé et ses expériences récentes. Pourtant, elle peut aussi éviter le danger de s’attacher trop à son ombre. Un oiseau perché au sommet d’un arbre et qui s’absorbe à admirer son ombre y restera longtemps. Cependant, pour qu’il gagne l’altitude, l’oiseau est obligé d’abandonner son ombre. Ce dialogue, j’en suis persuadé, nous montrera une voie nouvelle pour actualiser les bons rêves de l’indépendance et nos aspirations actuelles. Selon un illustre leader africain très respecté, le feu Président Félix Houphouët-Boigny de la Côte d’Ivoire :. ″ Ce n’est pas la coquille de l’indépendance qui compte ; ce sont les contenus : les contenus économiques, les contenus sociaux et les contenus humains″.»

Le Représentant d’IFES à cette rencontre abonde dans le même sens : « Nous sommes aussi conscients que cette concertation sociale n’est pas la première. Il y a lieu ici de souligner les nombreuses initiatives à cet égard depuis ces dernières années, que ce soient les forums sociaux, le Forum des Forces Vives en 2006, les Tables rondes des Acteurs de Développement et tout récemment le Forum de la Société Civile , et les documents que vous avez reçus en font état.

Nous pouvons affirmer qu’avec ces rencontres, tous les problèmes de la Guinée ont été identifiés et des diagnostics clairs ont été posés. Ces journées devraient permettre maintenant de passer à un cran supérieur, c’est-à-dire la réalisation… »

Notre vigilance a été également alertée par le Coordinateur Résident du Système des Nations Unies en Guinée : « Permettez que je vous rappelle que les braves populations, sur l’ensemble du territoire national, ont émis des préoccupations sérieuses quant à l’issue des Concertations de Proximité.

Elles se sont demandées, et probablement continuent à le faire en se disant : ″ Est-ce la montagne ne va pas accoucher d’une souris ?″. Cette préoccupation interpelle tous les acteurs que nous sommes. Faisons en sorte que ce que nous avons laborieusement mené ensemble au cours de ces trois mois ne soit pas ″une rencontre de plus…″ »

Chers compatriotes, ces paroles que nous venons de réécouter ensemble doivent nous renvoyer à nous-mêmes, à notre responsabilité personnelle et collective, à notre amour sincère de notre patrie. Que chacun de nous et tous ensemble, nous nous posions la question suivante : « Est-ce que je suis sincèrement disposé à me réconcilier avec mes frères et sœurs guinéens ? Est-ce que je suis disposé à adhérer de tout mon cœur, de tout mon esprit, de toutes mes forces et de toute mon âme, aux conclusions auxquelles nous parviendrons ensemble, au bout de notre longue marche ?

Qu’il nous soit permis également de soumettre à votre respectueuse attention deux remarques fondamentales.

La première concerne la pédagogie que nous proposerons pour guider et éclairer notre marche.

Elle n’épousera pas nécessairement nos pratiques habituelles, car elle sera fondée essentiellement sur le concept culturel de notre vivre ensemble dans nos sociétés africaines. Ne faut-il pas reconnaître, à cet égard, que nous nous complaisons trop facilement, depuis l’avènement du souffle démocratique en Guinée et en Afrique, dans des concepts totalement étrangers à nos traditions, à nos coutumes, répétant des slogans, des idéologies fabriqués ailleurs et réajustés techniquement et mécaniquement, comme des logiciels, à notre situation particulière ?

Que signifie, par exemple, pour la majorité des guinéens analphabètes, les concepts de « démocratie », de « gouvernance », de « Société Civile », de « mouvement citoyen », de « forces vives », de « leaders d’opinion », etc. ? Quelles sont les valeurs sur lesquelles reposent la régulation de nos sociétés africaines, dans la conception d’une démocratie africaine consensuelle qui se construit sous l’ « Arbre à palabre » ? Que chacun de nous soit renvoyé aux traditions, aux coutumes, aux usages de nos différentes ethnies dans les diverses situations sociales, pour y découvrir les valeurs fondamentales et séculaires de la vie commune africaine.

Nous privilégierons donc les sentiers culturels dans notre pédagogie de la marche vers la réconciliation. Cette attitude n’est pas une fermeture à l’accueil des valeurs de la « mondialisation », à l’écoute de toute institution de bonne volonté désireuse de nous accompagner sur le chemin de la réconciliation nationale. Les portes de la Commission provisoire de réflexion sur la Réconciliation Nationale sont ouvertes pour l’écoute de toute initiative et expérience.

La deuxième remarque concerne la place de nos sages dans la régulation de la vie de nos communautés, des sages dont le rôle est souvent réduit à des apparitions folkloriques pour les besoins de la cause politique. Nous voulons les réhabiliter dans leur dignité et leur vocation fondamentale de dépositaires de la sagesse africaine, qui a permis de préserver notre identité culturelle. Nous voulons qu’ils occupent une place particulière dans la collaboration à l’entreprise de réconciliation nationale, dans la transparence de la recherche de la vérité, de la fidélité à nos valeurs culturelles, échappant aux manipulations politiques, résistant à la tentation matérielle et à la corruption morale.

Avant de terminer, nous tenons à lancer un appel à tous les organes et organismes nationaux et internationaux de pression médiatique, associative, politique, institutionnelle et culturelle, afin qu’ils nous facilitent le travail, dans la discrétion, le respect de notre pédagogie et de notre stratégie qui s’articulent sur quatre temps :

le temps de la prière pour implorer la lumière de Dieu sur notre route, le temps de l’écoute de toutes les composantes de la population guinéenne sur le terrain, le temps de la réflexion sur la récolte de l’écoute, le temps des recommandations finales, en vue d’une mise en application concrète des orientations scellées par un consensus national. Nous leur demandons de s’abstenir de préjuger de nos intentions en créant ainsi un climat de suspicion et d’intoxication défavorables à l’accueil de notre mission de réconciliation.

Nous souhaitons vivement que s’instaure une sorte de période de trêve nationale, qui fait éviter toute parole et comportement de provocation, toute démarche, à travers les mouvements de soutien, les meeting officiels des partis politiques et du gouvernement, qui contribuent à aviver les frustrations ou à véhiculer des idéologies néfastes pour notre détermination de bonne volonté au dialogue de réconciliation.

Chers compatriotes, c’est en votre nom de croyants musulmans et chrétiens que nous sommes mandatés pour cette mission historique de réconciliation nationale. Le défi est donc lancé à la capacité de la religion dans notre pays à être un facteur déterminant de rassemblement dans la construction harmonieuse de notre société guinéenne, dans la vérité, la justice, la solidarité, la paix et l’amour du prochain.

Que Dieu accorde sa bénédiction à notre marche vers la réconciliation nationale, Amen !

Elhaj Mamadou Saliou CAMARA, Imam de la Grande Mosquée Fayçal de Conakry

Son Excellence Monseigneur Vincent COULIBALY, Archevêque de Conakry

Transcription et décryptage, guinee24.com


MI RESPUESTA:
*
Al texto catalán sigue su traducción al español.
*
(Catalán)

El Masnou, 20-09-2011

Estimat Xec,

gràcies per haver-me enviat aquesta Declaració de la Comissió de Reconciliació Nacional de la República de Guinea (Guinea-Conakry) i per la confiança que diposites en el meu criteri i la meva limitada capacitat d’anàlisi de la situació. Sempre m’has donat senyals clars que valores la meva opinió, però tractant-se de qüestions alienes a la meva experiència i tenint en compte el desconeixement que jo tinc de les realitats africanes i concretament del país implicat, encara em sento més afalagada per l’expectativa que tens de la meva valoració del document. Gràcies.

Vagi per davant que m’he fet el propòsit de apropar-me a valorar el text sense haver llegit encara la teva opinió sobre el particular, que també m’has enviat. He volgut provar de plasmar la meva impressió de manera directa i sense la teva influència. Penso que la reflexió pot ser més àmplia i profunda si la faig en dues fases: primer assajar de digerir la impressió que m’ha causat a mi i després afegir la teva a la meva pròpia per comparar finalment les duen entre si.

En primer lloc hi ha una qüestió important que no em queda clara: la Declaració duu el títol: “Message de la commission de réconciliation nationale lue par Monseigneur Vincent Koulibaly, Archevêque de Conakry”, la qual cosa dóna a entendre que l’arquebisbe de Conakry llegeix el document consensuat per la Comissió de Reconciliació Nacional, que se suposa que formen representants de TOTS els sectors de la societat. Però al final del document només hi ha les signatures dels dos representants religiosos, el cristià i el musulmà, cosa que d’altra banda també reforça el fet que el nom de l’arxiu electrònic digui: “Doc chef religieux...”. Per la manera en què està redactat tendeixo a pensar que no només són ells dos els que han confegit el document... . No sé. Bé, en tot cas, vaig al gra:

En general el text m’ha agradat molt, per moltes raons: Està molt ben estructurat i exposa gradualment el que pretén: de més general a més concret, toca punts que considero essencials, defuig amb molta cura i intel·ligència temes i paraules perillosos que podrien aixecar suspicàcies i despertar hostilitats enlloc de reconciliar, té en compte tota la població guineana (no deixa ningú fora), està escrit amb claredat d’exposició, és didàctic i està pensat amb neutralitat i lucidesa de ment. Aquestes són les característiques generals que n’he extret.

Dit això passo a barallar-me amb punts concrets:

M’agrada la manera d’estructurar el text, pas a pas, gradualment, assegurant-ne la comprensió profunda; m’agrada aquest començament, que es demana què vol dir “reconciliació” i analitza el significat de la paraula. Un cop queda clar el punt de partida, comença la reflexió sobre el mètode, la manera, el COM fer-ho, COM reconciliar-se.

Tu em coneixes i ja t’ho pots imaginar venint de mi: en alguns moments em sembla molt repetitiu en l’esment de Déu i la voluntat de Déu i el perdó de Déu i la reconciliació amb Déu, etc. etc. (pobre Déu!). Sobre tot al principi (tot plegat el que fa referència a Déu vénen a ser gairebé dues pàgines, que tenint en compte que el total són sis... Déu n’hi do! –altre cop, pobre Déu! I és que el pobre el fem servir per a tot i més-).

No vull dir que no sigui un punt important -fins i tot importantíssim- del document que es faci referència al fet que per reconciliar-se amb els éssers humans primer cal demanar perdó a Déu. Ben al contrari, aquest és un dels aspectes que m’ha agradat, i molt. Perquè, malgrat que em considero molt desconeixadora dels països africans, sé que, en general, tot el continent africà és molt religiós. De manera que crec que fan ben fet els qui, conscients de la realitat en què estan immersos, la tenen en compte, la respecten i actuen en conseqüència. D’altra banda –i amb independència d’això que acabo de dir: que els africans són tradicionalment molt religiosos-, crec que l’al•lusió a la reconciliació amb Déu com a condició prèvia per començar la reconciliació amb el proïsme, també es pot fer extensible a qualsevol societat humana, fins i tot a aquelles no tan o gens religioses. Perquè, si ho traduïm a termes laics, la “reconciliació amb Déu” pot entendre’s com el fet de fer examen de consciència, com un exercici d’introspecció, una reflexió que implica el reconeixement de la pròpia culpa. Reconèixer la implicació d’un@ mateix@ per activa o per passiva en els abusos, les agressions, l’explotació, la violència, l’odi, les morts... és indubtablement allò més necessari abans de donar el proper pas, que seria apropar-se a l’altr@ per tal d’evitar en un futur que es repetissin els mateixos abusos i violacions. En aquest sentit –i tret de la recurrència insistent a Déu- m’ha semblat molt intel·ligent, culturalment i psicològicament parlant, aquesta al·lusió a demanar el perdó del Totpoderós.

M’ha agradat molt també que la segona reflexió immediata que fa el text és un repàs dels moments de violència i enfrontaments de la història més recent del país, alhora que fa veure la dificultat de separar culpables d’innocents, perquè en molts casos la frontera entre els uns i els altres es difumina molt gradualment, els graus d’implicació són molts, i pocs són els que directament o indirecta no són d’alguna manera també culpables amb major o menor grau de complicitat.

Arribat a aquest punt jo pensava que el comunicat preparava el camí per dir que, allà on no es poden determinar clarament els culpables tampoc no hi pot haver condemna per a aquests, perquè tothom és culpable en certa manera. Aquest era el perill que jo hi veia: que amb l’excusa de la impossibilitat de separar culpables d’innocents, hom pretengués eximir els responsables de pagar les seves culpes, estalviant-los de passar pels tribunals. Jo pensava que es decantaria per una mena de “Llei de punt i final”. Perquè ho sembla.

El text diu:

"Malgré ces évidences de barbarie, de « crime contre l’humanité », est-il salutaire pour la Guinée , chers compatriotes, de remuer la « boue » qui a tâché notre conscience personnelle et collective, et de s’engager, sous la pression instinctive d’une exigence impérative de vérité et de justice, de réparation, dans l’aventure d’une procédure judiciaire qui ouvrirait la porte à des règlements de compte interminables, et rendrait encore plus fragile le tissu social si gravement fracturé? Qui jugera qui, dans cette situation complexe globale et inextricable de solidarités et de complicités? Qui prétendra avoir les mains et la conscience pures, quand les bourreaux deviennent des victimes, et quand les victimes deviennent des bourreaux, dans le cercle infernal des vengeances?" (La negreta és meva)

Però, dit això, puntualitza:

Chers compatriotes, en exprimant cet avis, nous n’entendons nullement donner notre caution à l’impunité, mais pour y parvenir, notre marche vers la réconciliation nationale ne doit-elle pas, au contraire, nous porter à assumer ensemble la responsabilité collective des crimes de ce passé douloureux ? (La negreta és meva).

Passo a un altre punt:

D’antuvi em va sobtar llegir:

"Nous sommes donc persuadés, à la lumière de notre cheminement politique, que le problème de la réconciliation ne concerne pas les relations entre les différentes composantes de la population guinéenne, si intimement intégrées dans les familles et les pratiques religieuses musulmanes et chrétiennes. L’épicentre de la réconciliation se situe dans la nature des relations entre les gouvernants et les gouvernés souvent manipulés et livrés comme proies faciles aux appétits matériels insatiables de leurs gouvernants et de leurs leaders politiques, car l’acquisition du pouvoir politique et administratif, en Afrique, demeure un tremplin, non pour servir la nation, mais pour s‘assurer une promotion matérielle, économique et sociale, au grand mépris des citoyens naïfs et de bonne foi, [...]." (La negreta és meva).

Em va sorprendre llegir-ho, perquè sempre s’ha sentit a dir que els problemes de confrontació a l’Àfrica vénen donats per les diferències ètniques i els privilegis que l’ètnia que ostenta al poder concedeix a la seva en perjudici de les altres. Però immediatament me’n vaig adonar de la intel·ligència d’aquest enfocament: el comunicat trenca aquest tòpic i canalitza la mirada cap a una altra causa, que entén com la vertadera: la font del mal rau en la relació entre els governants i els governats. En cap moment s’esmenta la paraula “ètnia”. Així diu una veritat com un puny: que la vertadera causa és una qüestió de poder i d’enriquiment personal a costa dels desvalguts, que són la immensa majoria. Això em sembla un exercici d’intel•ligència suprema: qui llegeix / escolta aquest comunicat se n’adona que el problema no només no té res a veure amb les diferències ètniques, sinó que la immensa majoria de la població és víctima del règim de torn, AMB INDEPENDÈNCIA de l’ètnia a què pertany, i la conclusió que en treu és que el que cal és la unió de totes les ètnies contra aquest espoli i aquesta violació dels seus drets. És genial.

També m’ha agradat molt una altre extrem:

El fet que mai no perd de vista la realitat africana i que, lluny de voler copiar models de convivència foranis –els quals esmenta específicament subratllant que són de fora-, fa esment i reclama els valors i les maneres de conviure de les tradicions africanes, retornant així a la població la seva autoestima i aconseguint al mateix temps que la gent senzilla –analfabeta, tal com recorda el text, reivindicant així de manera indirecta el dret a la formació i subratllant la indefensió en què es troba qui no ha gaudit d’aquest dret- comprengui com es pot reconduir la situació i retornar a la convivència pacífica:

"[...] elle [la pedagogia que proposen per aconseguir la reconciliació i la convivència pacífica] sera fondée essentiellement sur le concept culturel de notre vivre ensemble dans nos sociétés africaines. Ne faut-il pas reconnaître, à cet égard, que nous nous complaisons trop facilement, depuis l’avènement du souffle démocratique en Guinée et en Afrique, dans des concepts totalement étrangers à nos traditions, à nos coutumes, répétant des slogans, des idéologies fabriqués ailleurs et réajustés techniquement et mécaniquement, comme des logiciels, à notre situation particulière?

Que signifie, par exemple, pour la majorité des guinéens analphabètes, les concepts de « démocratie », de « gouvernance », de « Société Civile », de « mouvement citoyen », de « forces vives », de « leaders d’opinion », etc. ? Quelles sont les valeurs sur lesquelles reposent la régulation de nos sociétés africaines, dans la conception d’une démocratie africaine consensuelle qui se construit sous l’ « Arbre à palabre »? Que chacun de nous soit renvoyé aux traditions, aux coutumes, aux usages de nos différentes ethnies dans les diverses situations sociales, pour y découvrir les valeurs fondamentales et séculaires de la vie commune africaine." (La negreta és meva).

I més avall:

"[...] la place de nos sages dans la régulation de la vie de nos communautés, des sages dont le rôle est souvent réduit à des apparitions folkloriques pour les besoins de la cause politique. Nous voulons les réhabiliter dans leur dignité et leur vocation fondamentale de dépositaires de la sagesse africaine, qui a permis de préserver notre identité culturelle."

També aquest gest de reconducció cap als valors propis és indirectament una crida a la unió interètnica perquè evidencia que els vertaders problemes es troben en un altre lloc i que cal fer pinya. Però el comunicat no cau en el maniqueisme, no rebutja el que ve de fora, pel sol fet de venir de fora:

"Cette attitude n’est pas une fermeture à l’accueil des valeurs de la « mondialisation », […]"

Per totes aquestes raons el text m’ha semblat també enormement pedagògic, a més d’intel•ligent, realista i honrat.

Ignoro com acollirà la majoria dels ciutadans guineans aquesta no al·lusió a les ètnies; penso que és possible que algun@s ho entenguin com una provocació. Però fer-ho hagués atiat sens dubte el foc de l’odi i hagués aconseguit precisament tot el contrari del que es proposa el text.

T’envio en primer lloc aquest meu comentari, abans de llegir el teu. Un cop ho hauré fet, t’enviaré la meva resposta a les teves reflexions.

Una forta abraçada,

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (20-09-2011)
Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 20-09-2011

Querido Xec,

gracias por haberme enviado esta Declaración de la Comisión de Reconciliación Nacional de la República de Guinea (Guinea-Conakry) y por la confianza que depositas en mi criterio y mi limitada capacidad de análisis de la situación. Siempre me has dado señales claras de que valoras mi opinión, pero tratándose de cuestiones ajenas a mi experiencia y teniendo en cuenta el desconocimiento que yo tengo de las realidades africanas y concretamente del país implicado, aún me siento más halagada por la expectativa que tienes de mi valoración del documento. Gracias.

Vaya por delante que me he hecho el propósito de acercarme a valorar el texto sin haber leído aún tu opinión sobre el particular, que también me has enviado. He querido intentar plasmar mi impresión de modo directo y sin tu influencia. Pienso que la reflexión puede ser más amplia y profunda si ila hago en dos fases: primero intentar digerir la impresión que me ha causado a mí y después añadir la tuya a la mía propia para comparar finalmente las dos entre sí.
En primer lugar hay una cuestión importante que no me queda clara: la Declaración lleva el título: “Message de la commission de réconciliation nationale lue par Monseigneur Vincent Koulibaly, Archevêque de Conakry”, lo cual da a entender que el arzobispo de Conakry lee el documento consensuado por al Comisión de Reconciliación Nacional, que se supone que forman representantes de TODOS los sectores de la sociedad. Sin embargo al final del documento únicamente constan las firmas de los dos representantes religiosos, el cristiano y el musulmán, lo cual por otro lado también refuerza el título del archivo electrónico: “Doc chef religieux...”. Por el modo en que está redactado tiendo a pensar que no sólo son ellos dos quienes han concebido el documento... . No lo sé. Bien, en todo caso, voy al grano:

En general el texto me ha gustado mucho, por muchas razones: Está muy bien estructurado y expone gradualmente lo que pretende: de más general a más concreto, toca puntos que considero esenciales, rehúye con mucha cautela e inteligencia temas y palabras peligrosos que podrían despertar suspicacias y activar hostilidades en vez de reconciliar, tiene en cuenta a toda la población guineana (no deja a nadie fuera), está escrito con claridad de exposición, es didáctico y está pensado con neutralidad y lucidez mental. Éstas son las características general que he extraído del texto.

Dicho esto paso a pelearme con puntos concretos:

Me gusta la manera de estructurar el texto, paso a paos, gradualmente, asegurando su comprensión profunda; me gusta este comienzo, que se pregunta qué significa "reconciliación" y analiza el sentido de la palabra. Una vez aclarado el punto de partida, comienza la reflexión sobre el método, la manera, el COMO hacerlo, COMO reconciliarse.

Tú me conoces y ya te lo puedes imaginar viniendo de mí: en algunos momentos me parece muy repetitivo en la mención de Dios y la voluntad de Dios y el perdón de Dios y la reconciliación con Dios, etc. etc. (¡pobrecito Dios!). Sobre todo al principio (en su conjunto lo que hace referencia a Dios vienen a ser casi dos páginas, que, teniendo en cuenta que en total son seis... ¡Dios bendito! -otra vez salió Dios, pobrecito Dios! Y es que al pobre lo usamos para todo y más-).

Con esto no quiero decir que no sea un punto importante -incluso importantísimo- del documento que se haga referencia al hecho de que para reconciliarse con los seres humanos primero hay que pedir perdón a Dios. Al contrario, éste es uno de los aspectos que me ha gustado, y mucho. Porque, a pesar de que me considero muy ignorante en materia de países africanos, sé que, en general, todo el continente africano es muy religioso. Do modo que creo que hacen bien aquell@s que, conscientes de la realidad en que están inmersos, la tienen en cuenta, la respetan y actúan en consecuencia. Por otrolado -y con independencia de lo que acabo de decir: que l@s african@s son tradicionalmente muy religios@s, creo que la alusión a la reconciliación con Dios como condición previa para abordar la reconciliación con el prójimo, también se puede hacer extensible a cualquier sociedad humana, incluso a aquellas no tan o nada religiosas. Porque, si lo traducimos a términos laicos, la "reconciliación con Dios" puede entenderse como el hecho de hacer examen de conciencia, como un ejercicio de introspección, una reflexión que implica el reconocimiento de la propia culpa. Reconocer la implicación de un@ mism@ por activa o por pasiva en los abusos, las agresiones, la explotación, la violencia, el odio, las muertes... es indudablemente lo más necesario antes de dar el próximo paso, que sería acercarse al / a la otr@ con el fin de evitar en un futuro que se repitan los mismos abusos y violaciones. En este sentido -y dejando aparte la insistente recurrencia a Dios- me ha parecido muy inteligente, culturalmente y psicológicamente hablando, esta alusión a pedir el perdón del Todopoderoso.

También me ha gustado mucho que la segunda reflexión inmediata que hace el texto es un repaso de los momentos de violencia y enfrentamientos de la historia más reciente del país, al tiempo que hace ver la dificultad de separar culpables de inocentes, porque en muchos casos la frontera entre un@s y otr@s se difumina muy gradualmente, los grados de implicación son muchos, y poc@s son quienes directa o indirectamente no son de algún modo también culpables con mayor o menor grado de complicidad.

Llegado a este punto yo pensaba que el comunicado preparaba el camino para afirmar que, donde no se pueden determinar claramente l@s culpables tampoco puede haber condena para estos, porque tdo el mundo es culpable de algún modo. Éste era el peligro que yo veía: que con la excusa de la imposibilidad de separar culpables de inocentes, se pretendiera eximir a l@s responsables de pagar sus culpas, ahorrándoles el paso por los tribunales. Yo pensaba que se decantaría por una especie de "Ley de punto final". Porque lo parece.

El texto dice:

"Malgré ces évidences de barbarie, de « crime contre l’humanité », est-il salutaire pour la Guinée , chers compatriotes, de remuer la « boue » qui a tâché notre conscience personnelle et collective, et de s’engager, sous la pression instinctive d’une exigence impérative de vérité et de justice, de réparation, dans l’aventure d’une procédure judiciaire qui ouvrirait la porte à des règlements de compte interminables, et rendrait encore plus fragile le tissu social si gravement fracturé? Qui jugera qui, dans cette situation complexe globale et inextricable de solidarités et de complicités? Qui prétendra avoir les mains et la conscience pures, quand les bourreaux deviennent des victimes, et quand les victimes deviennent des bourreaux, dans le cercle infernal des vengeances?" (La negreta és meva)

Pero, dicho esto, puntualiza:

Chers compatriotes, en exprimant cet avis, nous n’entendons nullement donner notre caution à l’impunité, mais pour y parvenir, notre marche vers la réconciliation nationale ne doit-elle pas, au contraire, nous porter à assumer ensemble la responsabilité collective des crimes de ce passé douloureux ? (La negreta és meva).

Paso a otro punto:

De entrada me sorprendió leer:
*
"Nous sommes donc persuadés, à la lumière de notre cheminement politique, que le problème de la réconciliation ne concerne pas les relations entre les différentes composantes de la population guinéenne, si intimement intégrées dans les familles et les pratiques religieuses musulmanes et chrétiennes. L’épicentre de la réconciliation se situe dans la nature des relations entre les gouvernants et les gouvernés souvent manipulés et livrés comme proies faciles aux appétits matériels insatiables de leurs gouvernants et de leurs leaders politiques, car l’acquisition du pouvoir politique et administratif, en Afrique, demeure un tremplin, non pour servir la nation, mais pour s‘assurer une promotion matérielle, économique et sociale, au grand mépris des citoyens naïfs et de bonne foi, [...]." (La negreta és meva).

Me sorprendió leerlo porque siempre se ha oído decir que los problemas de confrontación en África vienen dados por las diferencias étnicas y los privilegios que la etnia que ostenta el poder concede a la suya en perjuicio de las otras. Pero inmediatamente me di cuenta de la inteligencia de este enfoque: el comunicado rompe ese tópico y canaliza la mirada hacia otra causa, que entiende como la verdadera: la fuente del mal radica en la relación entre los gobernantes y los gobernados. En ningún momento se menciona la palabra "ètnia". Así dice una verdad como un puño: que la verdadera acausa es una cuestión de poder y de enricecimiento personal a costa de los desvalidos, que son la inmensa mayoría. Esto me parece un ejercicio de suprema inteligencia: quie lee / escucha este comunicado se da cuenta de que el problema no sólo no tiene nada que ver con las diferencias étnicas, sino que la inmensa mayoría de la población es víctima del régimen de turno, CON INDEPENDENCIA de la etnia a la que pertenece, y la conclusión que saca es que lo que las etnias deben hacer es unirse contra este expolio y esta violación de sus derechos. Es genial.

También me ha gustado mucho otro extremo:
*
El hecho de que nunca pierde de vista la realidad africana y que, lejos de querer copiar modelos de convivencia foráneos -los cuales menciona específicamente destacando que son de fuera-, menciona y reclama los valores y los modos de convivir de las tradiciones africanas, devolviendo así a la población su autoestima y consiguiendo al mismo tiempo que la gente sencilla -analfabeta, tal como recuerda el texto, reivindicando así de manera indirecta el derecho a la formación y subrayando la indefensión en que se encuentra quien no ha gozado de este derecho- comprenda cómo se puede reconducir la situación y recuperar la convivencia pacífica:

"[...] elle [la pedagogia que proposen per aconseguir la reconciliació i la convivència pacífica] sera fondée essentiellement sur le concept culturel de notre vivre ensemble dans nos sociétés africaines. Ne faut-il pas reconnaître, à cet égard, que nous nous complaisons trop facilement, depuis l’avènement du souffle démocratique en Guinée et en Afrique, dans des concepts totalement étrangers à nos traditions, à nos coutumes, répétant des slogans, des idéologies fabriqués ailleurs et réajustés techniquement et mécaniquement, comme des logiciels, à notre situation particulière?

Que signifie, par exemple, pour la majorité des guinéens analphabètes, les concepts de « démocratie », de « gouvernance », de « Société Civile », de « mouvement citoyen », de « forces vives », de « leaders d’opinion », etc.? Quelles sont les valeurs sur lesquelles reposent la régulation de nos sociétés africaines, dans la conception d’une démocratie africaine consensuelle qui se construit sous l’ « Arbre à palabre»? Que chacun de nous soit renvoyé aux traditions, aux coutumes, aux usages de nos différentes ethnies dans les diverses situations sociales, pour y découvrir les valeurs fondamentales et séculaires de la vie commune africaine." (La negreta és meva).

Y más abajo:

"[...] la place de nos sages dans la régulation de la vie de nos communautés, des sages dont le rôle est souvent réduit à des apparitions folkloriques pour les besoins de la cause politique. Nous voulons les réhabiliter dans leur dignité et leur vocation fondamentale de dépositaires de la sagesse africaine, qui a permis de préserver notre identité culturelle."

También este gesto de reconducción hacia los valores propios es indirectamente una llamada a la unión interétnica porque evidencia que los verdaderos problemas están en otro lugar y que es necesario unir esfuerzos. Pero el comunicado no cae en el maniqueísmo, no rechaza lo que viene de fuera por el mero hecho de venir de fuera:

"Cette attitude n’est pas une fermeture à l’accueil des valeurs de la « mondialisation », […]"

Por todas estas razones el texto me ha parecido también enormemente pedagógico, además de inteligente, realista y honrado.

Ignoro cómo acogerá la mayoría de l@s ciudadan@s guinean@s esta no alusión a las etnias; pienso que es posible que algun@s lo entiendan como una provocación. Pero hacerlo hubiera atizado sin duda el fuego del odio y hubiera conseguido precisamente todo lo contrario de lo que se propone el texto.
Te envío primero este comentario mío, antes de leer el tuyo. Una vez lo haya leído, te mandaré mi respuesta a tus reflexiones.

Un fuerte abrazo,

Anna