CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (18-10-2014)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (18-10-2014)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Català
*

Anna Rossell (esquerra) amb Xec Marquès i Juanita Coll (juliol 2014) /

Anna Rossell (izquierda) con Xec Marquès y Juanita Coll (julio 2014)

El Masnou, 18-10-2014

Estimat Xec,

La teva última carta toca dos punts fonamentals:

1) la cruïlla en què es troba aquell/a que ha de decidir entre la pròpia vida (o la d’altres éssers estimats) i la seva consciència i

2) el tema que gira entorn d’allò que tu en la teva tesi de llicenciatura anomenaves “consciència cristològica” i que dius observar en aquelles persones que, coherents amb les seves creences, accepten fins i tot la mort amb una pau i una tranquil·litat difícils d’imaginar, com si fos allò més natural.

Voldria reprendre el fil d’ambdòs eixos i relacionar-los.

Quant al primer tema:

Certament qui es troba davant d’una situació en la qual actuar seguint la pròpia consciència comporta posar en risc la pròpia vida o la d’éssers estimats ho té molt difícil. Varem començar a parlar d’això en el marc de l’holocaust i d’aquella idea de l’Hannah Arendt que es remet al “pare de família” o “petit burgès” per explicar el que va passar en temps dels nazis. Deixo de banda la consideració que l’Hannah Arendt segurament pensava que la qüestió de la responsabilitat familiar va ser, en molts casos, una excusa (no ho diu explícitament). Suposo que qui es troba en una situació d’aquesta mena el primer que fa –inconscientment o conscient- és sospesar quin plat de la balança pesa més, si el del risc o el de la consciència. La decisió que prengui dependrà del grau del risc i del que pesi la consciència; això vol dir que probablement hi ha un marge d’actuació i, tornant al marc de què varem partir, el de l’holocaust, cal recordar que hi va haver gent que sí que se la va jugar i que era pare/mare de família (però varen ser pocs/ques...).

Sempre he pensat (és clar que no ho he viscut) que deu ser més fàcil arriscar –fins i tot donar- la pròpia vida que la dels éssers estimats.

Quant al segon tema:

Dius que la gent que viu i mor amb coherència es manifesta tranquil·la i serena “com si al seu interior no hi hagués cap mena de lluita de consciència, de tensió o de por davant la por. Hi ha una mena de naturalitat, de pau i de serenor que no deixa lloc a la por”. I sí, també jo recordo persones així, i també em puc imaginar prou que la coherència dóna aquesta tranquil·litat i aquesta pau fins en les situacions més extremes. Però també n’estic segura que la tranquil·litat i la pau s’esfondrarien davant la sola intuïció que el seu capteniment posés en risc persones més enllà de si mateixos/es.

Però m’ha interessat molt la teva idea d’un “estat de consciència, que no és el de la consciència moral que es debat entre el bé i el mal [...]. El no trair aquesta consciència esdevé una mena de segona natura humana que fa connatural a la persona el ser ‘bona, justa, bella’ fins el límit”. Crec entendre que aquesta segona natura humana és universal, la tindríem tots els éssers humans, amb independència dels valors en què hem estat educats. I partint d’aquesta base conclous al final de la teva carta: “entenc que segurament no n’hi ha prou amb una ‘nova educació moral en els valors’ sinó que el que cal és desvetllar aquella profunditat de l’ésser humà que en diem espiritualitat. Aleshores no n’hi prou amb trobar aquells valors que compartim, ens cal retrobar aquella humanitat que compartim més enllà dels valors”. La consciència que dóna aquesta segona natura humana es allò que tu anomenes “consciència cristològica”.

Aquest pensament m’ha semblat molt profund i interessant i em remet a la vella tesi filosòfica rousseauniana del Bon Salvatge, segons la qual l’ésser humà és bo per naturalesa i que el que el perverteix és l’entorn (l’educació)...

Durant molts anys jo pensava que Rousseau s’equivocava absolutament; la meva idea era precisament l’absolutament contrària: l’ésser humà és pèrfid per naturalesa i només l’educació el pot refrenar (reprimir). Amb els anys i per experiència personal (ja t’he explicat el llarguíssim temps que em vaig sotmetre a psicoanàlisi) he arribat a la conclusió que ni una cosa ni l’altra: la naturalesa humana ho és tot en potència; hi cap la bondat i la perversitat; què es desenvolupi més depèn de la biologia i de l’educació, en proporcions individualment diferents i difícils de controlar.

Aquesta idea teva de la consciència cristològica, la idea que els humans –tots els humans- compartim una naturalesa bondadosa, més enllà dels valors que ens ha inculcat l’educació que hem rebut, m’ha interessat molt, malgrat s’acosta molt a la tesi rousseauniana; però, venint de tu, que ets molt bon observador i que has viscut en diversos països africans des de fa anys, crec que li haig de donar una segona oportunitat a Rousseau. Estic molt d’acord amb tu en això que dius que cal fomentar l’espiritualitat; saps bé en quin sentit ho dic: cal fomentar-la amb independència de les religions, o, millor dit, més enllà de les religions (també podríem dir ABANS de les religions). No és el mateix ser religiós que ser espiritual; ambdós aspectes poden coincidir, però no tenen per què. I tu ho intueixes quan dius:

“Al mateix temps constatava que el que en diem l’evangelització (o la pastoral: catequesis, formacions religioses, celebracions) i les problemàtiques desenvolupades des de la teologia moral no arribaven a dialogar amb aquesta dimensió de la persona”. I jo hi afegiria: precisament per això, perquè no arriben a dialogar amb la dimensió més profunda de la persona, han estat i encara són causa de guerres i enfrontaments. Cal, doncs, anar més enllà de la religió per anar a trobar la religiositat (sinònim d’espiritualitat). 

Si tens raó i la consciència cristològica és universal, caldria fomentar la religiositat que ens fes recuperar aquesta consciència, i les religions ja no serien motiu de discòrdia perquè haurien passat a un segon terme; el que ens uniria seria aquella consciència, i la religió –fos la que fos- només tindria importància com a forma, una forma concreta de canalitzar aquesta espiritualitat, que algunes persones adoptarien i altres no. Com dic, l’essència espiritual de l’ésser humà no té per què aixoplugar-se en una religió.

I si tens raó, això voldria dir que la consciència cristològica és connatural a l’ésser humà des que el món és món i l’ésser humà existeix. Crist i els profetes (també d’altres religions) ho devien intuir i el que van fer va ser canalitzar, donar expressió normativa a la seva intuïció d’aquesta consciència. El problema ve quan altres (mal)interpreten Crist i els profetes edificant suposadament sobre les seves doctrines el que després acaben sent les religions.

I aquí et deixo el fil, Xec. Escriu aviat.

Una abraçada,

Anna

P.D.: M’interessa això que dius que la consciència és un concepte filosòfic estrany a les cultures africanes; ho pots explicar una mica més? També m’ha interessat el fatalisme dels cinc autors africans (teòlegs, sociòlegs i antropòlegs). M’ho pots aclarir?

*

*

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (18-10-2014). 

Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 18-10-2014 

Querido Xec, 

Tu última carta toca dos puntos fundamentales: 

1) la encrucijada en que se encuentra aquél/la que tiene que decidir entre la propia vida (o la de otros seres queridos) y su conciencia, y 

2) el tema que gira en torno a lo que tú en tu tesis de licenciatura llamabas "conciencia cristológica" y que dices observar en aquellas personas que, coherentes con sus creencias, aceptan incluso la muerte con una paz y una tranquilidad difíciles de imaginar, como si fuera lo más natural. 

Quisiera retomar el hilo de ambos ejes y relacionarlos. 

En cuanto al primer tema: 

Ciertamente, quien se encuentra ante una situación en la que actuar siguiendo la propia conciencia conlleva poner en riesgo la propia vida o la de seres queridos lo tiene muy difícil. Empezamos a hablar de ello en el marco del holocausto y de aquella idea de la Hannah Arendt que se remite al "padre de familia" o "pequeño burgués" para explicar lo que pasó en tiempos de los nazis. Dejo de lado la consideración de que la Hannah Arendt seguramente pensaba que la cuestión de la responsabilidad familiar fue, en muchos casos, una excusa (no lo dice explícitamente). Supongo que quien se encuentra en una situación de este tipo lo primero que hace -inconsciente o conscientemente- es sopesar qué plato de la balanza pesa más, si el del riesgo o el de la conciencia. La decisión que tome dependerá del grado del riesgo y de lo que pese la conciencia; esto significa que probablemente hay un margen de actuación y, volviendo al marco de que partimos, el del holocausto, hay que recordar que hubo gente que sí se la jugó y que era padre/madre de familia (pero fueron pocos/as ...). 

Siempre he pensado (claro que no lo he vivido) que debe de ser más fácil arriesgar, incluso dar la propia vida que la de los seres queridos. 

En cuanto al segundo tema: 

Dices que la gente que vive y muere con coherencia se manifiesta tranquila y serena "como si en su interior no hubiera ningún tipo de lucha de conciencia, de tensión o de miedo ante el miedo. Hay una especie de naturalidad, de paz y de serenidad que no deja lugar al miedo". Y sí, también yo recuerdo personas así, y también me puedo imaginar que la coherencia da esa tranquilidad y esa paz, hasta en las situaciones más extremas. Pero también estoy segura de que la tranquilidad y la paz se derrumbarían ante la mera intuición de que su comportamiento pusiera en riesgo a personas más allá de sí mismos/as. 

Pero me ha interesado mucho tu idea de un "estado de conciencia, que no es el de la conciencia moral que se debate entre el bien y el mal [...]. No traicionar esa conciencia remite a una especie de segunda naturaleza humana que hace connatural a la persona el ser 'buena, justa, bella' hasta el límite". Creo entender que esta segunda naturaleza humana es universal, la tendríamos todos los seres humanos, con independencia de los valores en que hemos sido educados. Y partiendo de esta base concluyes al final de tu carta: "entiendo que seguramente no basta con una 'nueva educación moral en los valores' sino que lo que hay que hacer es desvelar aquella profundidad del ser humano que llamamos espiritualidad. Entonces no basta con encontrar aquellos valores que compartimos, tenemos que reencontrar aquella humanidad que compartimos más allá de los valores ". 

La conciencia que da esta segunda naturaleza humana se lo que tú llamas "conciencia cristológica". 

Este pensamiento me ha parecido muy profundo e interesante, y me remite a la vieja tesis filosófica rousseauniana del Buen Salvaje, según la cual el ser humano es bueno por naturaleza y que lo que lo pervierte es el entorno (la educación). .. 

Durante muchos años yo pensaba que Rousseau se equivocaba absolutamente; mi idea era precisamente la absolutamente contraria: el ser humano es pérfido por naturaleza y sólo la educación lo puede refrenar (reprimir). Con los años y por experiencia personal (ya te he explicado el larguísimo tiempo que me sometí a psicoanálisis) he llegado a la conclusión de que ni lo uno ni lo otro: la naturaleza humana lo es todo en potencia: cabe la bondad y la perversidad; qué se desarrolle más depende de la biología y de la educación, en proporciones individualmente diferentes y difíciles de controlar. 

Esta idea tuya de la conciencia cristológica, la idea de que los humanos -todos los humanos- compartimos una naturaleza bondadosa, más allá de los valores que nos ha inculcado la educación que hemos recibido, me ha interesado mucho, a pesar de que se acerca mucho a la tesis rousseauniana; pero, viniendo de ti, que eres muy buen observador y que has vivido en varios países africanos desde hace años, creo que le tengo que dar una segunda oportunidad a Rousseau. Estoy muy de acuerdo contigo con lo que dices, que hay que fomentar la espiritualidad; sabes bien en qué sentido lo digo: hay que fomentarla con independencia de las religiones, o, mejor dicho, más allá de las religiones (también podríamos decir ANTES de las religiones). No es lo mismo ser religioso que ser espiritual; ambos aspectos pueden coincidir, pero no tienen por qué. Y tú lo intuyes cuando dices: 

"Al mismo tiempo constataba que lo que llamamos la evangelización (o la pastoral: catequesis, formaciones religiosas, celebraciones) y las problemáticas desarrolladas desde la teología moral no llegaban a dialogar con esta dimensión de la persona". Y yo añadiría: precisamente por eso, porque no llegan a dialogar con la dimensión más profunda de la persona, han sido y son aún causa de guerras y enfrentamientos. Es necesario, pues, ir más allá de la religión para ir a encontrar la religiosidad (sinónimo de espiritualidad). 

Si tienes razón y la conciencia cristológica es universal, se debería fomentar la religiosidad que nos hiciera recuperar esta conciencia, y las religiones ya no serían motivo de discordia porque habrían pasado a un segundo plano; lo que nos uniría sería aquella conciencia, y la religión -fuera la que fuera- sólo tendría importancia como forma, una forma concreta de canalizar esta espiritualidad, que algunas personas adoptarían y otras no. Como digo, la esencia espiritual del ser humano no tiene por qué guarecerse en una religión. 

Y si tienes razón, esto querría decir que la conciencia cristológica es connatural al ser humano desde que el mundo es mundo y el ser humano existe. Cristo y los profetas (también de otras religiones) lo debían intuir y lo que hicieron fue canalizar, dar expresión normativa a su intuición de esta conciencia. El problema viene cuando otros (mal) interpretando a Cristo y a los profetas edifican supuestamente sobre sus doctrinas lo que luego acaban siendo las religiones. 

Y aquí te dejo el hilo, Xec. Escribe pronto. 

Un abrazo, 

Anna 

P.D. : Me interesa eso que dices, que la conciencia es un concepto filosófico extraño a las culturas africanas; ¿lo puedes explicar un poco más? También me ha interesado esto del fatalismo de los cinco autores africanos (teólogos, sociólogos y antropólogos). ¿Me lo puedes aclarar?