6 de mayo de 2009

Correspondencia Xec Marquès-Anna Rossell (24-04-2009)

A CONTINUACIÓN DEL TEXTO CATALÁN VIENE EL ESPAÑOL

CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (català)




Xec Marquès, poc després d'arribar a Conakry, el juliol del 2007 /
Xec Marquès, poco después de su llegada a Conakry, en julio de 2007


Conakry, 24 d'abril 2009

Benvolguda Anna :

Reprenc les reflexions entorn de la declaració dels bisbes de la CEREAO. La meva primera reacció, quan vaig tenir notícia de les declaracions del Papa en l’avió que el conduia al Camerun, va ser de preguntar-me com coneixent la sensibilitat del tema evocat i la dificultat dels medis de comunicació d’entendre la posició de l’Església en qüestions de sexualitat, el Papa es permetia de parlar d’aquest manera. Trobava que els equips de comunicació del Vaticà son prou avisats i informats per imaginar-se la reacció i que mancaven de prudència encetant un tema que podia desviar l’atenció de la visita del Papa a l’Àfrica. Vaig sentir algunes de les reaccions a RFI. S’han d’escoltar per entendre millor la reacció enfadada dels bisbes de la CEREAO. Un polític francès venia a dir que aquest Papa comença a posar problemes vivint tancat en una torre de marfil que el fa insensible a la realitat. Es varen dir coses molt gruixudes. Pel que he llegit i entès, als bisbes africans els va fer molt mal aquesta reacció. Evoquen l’hospitalitat africana i la relació de “paternitat” amb el convidat d’honor. El que es podia sentir per la ràdio era com una mena d’insult, d’ingerència de l’estranger a la casa de l’amfitrió per malmetre la seva voluntat d’acollida. Una altra dada que s’ha de tenir en compte és la manera concreta amb què algunes organitzacions fan la promoció i distribució de preservatius: d’una manera indiscriminada i amb fort recolzament de mitjans econòmics i medis logístics. Penso que també s’ha de considerar l’acció concreta de l’Església (associacions, comunitats cristianes, religiosos i religioses), una acció de sensibilització, d’educació, d’acompanyament de malalts i d’acolliment de les situacions creades per la malaltia de la SIDA. Estic d’acord amb tu que els bisbes manifesten més sentiment de “còlera” i d’ "indignació” que raonament i capacitat de diàleg. I anem al fons de la qüestió:

L’Església té una visió de la sexualitat humana marcada per l'objectiu de la relació sexual en la trobada de dues persones de sexe diferent en un context de donació total i lliure de cadascú a l’altre i d’obertura a l’acolliment de la vida. L’acte sexual té una “ànima” que és l’amor, el do de l’acolliment, l' “acomplissement de soi”, un si mateix marcat per la diferència i la parcialitat (hom no pot ser el tot, perquè s’és o homo o dona) en la trobada amorosa de la parella. Que l’Església ha estat marcada, i ho és encara, per una visió negativa de la sexualitat, per una valoració del sofriment més que del plaer, és evident. Però el pensament cristià de la sexualitat no podrà mai renunciar al fet que Déu ens ha volgut homo i dona, marcats per el sexe i cridats a trobar-nos amb l’altre, que és diferent. La pulsió sexual pot ser entesa com aquesta crida que desvetlla no només un desig de sexe sinó un desig d’amor, de donar-se totalment i d’acollir l’altre. L’ànima de la sexualitat és la seva profunda i radical dignitat. Desvetllar la dignitat de l’acte sexual implica desvetllar en la persona la consciència de la pròpia dignitat i de la dignitat de l’altre. Jo he dit alguna vegada als joves: “l’Église veut que vous ayez des relations sexuelles”, “l’Église reconnaît toute la valeur de la relation sexuelle en la considérant sacrement de la présence de Dieu car sacrement de l’Amour”. Hi ha plaer en la relació sexual, un plaer que no demana gaire més que deixar anar la seva pulsió i gaudir del que el “cos” pot donar. Però hi ha un plaer molt més gran en la relació sexual que és trobada, compromís de l’un per l’altre, acollida i recepció de colcú que m’estima i que m’estimo. No només en l’horitzó de l’acte sinó en la perspectiva de tota l’existència i de l’obertura al futur, a la història. La parella heterosexual compromesa en una relació oberta al futur amb vocació de fer de l’homo un espòs i un pare, de la dona una esposa i una mare, això és el repte del matrimoni com institució social, jurídica, cultural. Segurament pot prendre formes diferents. El que és important és que reflecteixi i sigui portador de valors, de la dignitat de cadascú i del vincle, de la seva capacitat de ser el “cau” de la societat : el lloc on es construeix i es fa créixer. Som en una societat plural i l’Ésglésia no pot pretendre tenir la definició total i acabada de qualsevol tema. Però tampoc ens hem d’escandalitzar que la paraula que diu (sobretot des d' el “centre”) sigui la que és, no pot ser una altra. És la veritat que l’Ésglésia pot aportar en la tasca comuna de construir societat, cultura i sobretot un món just i solidari. Trobo que el discurs de l’Ésglésia és conegut, i amb això la trobo més sincera que algunes grans estructures de lluita contra el VIH de les quals no es coneix la seva visió de la sexualitat i que, sota cobert d’acció d’urgència, manquen de reflexió i sobren de mitjans econòmics. Amb el tema de l’educació sexual penso que també val més ensenyar a pescar que distribuir peixos. La meva experiència d'aquest anys i les estones d’assistència a la bomba [de repartiment d'aigua de casa nostra] em mostren que la relació noi-noia és molt superficial, que ells i elles tenen pocs recursos per estimar-se, respectar-se i fer de l’amistat un espai de desenvolupament del millor de cadascú. Ensenyar (directement o indirecta) que el risc de la relació sexual només és el VIH o l’embaràs és oblidar que la sexualitat humana és molt més complexe, que la pulsió sexual, el plaer, té també components de violència i de dominació. Això també és un risc. Fer caricatura de l’altre no contribueix al diàleg. Les polítiques de prevenció de la SIDA comporten en molts països missatges que només son de “capote et pas de problème” però també “je suis trop jeune pour le sexe, j’attends”. Més modèstia, capacitat de diàleg i de comunicació per part de l’Església ajudaria molt a fer-ne també una institució respectada i activa en la tasca de lluitar contra la SIDA i de promoure la dignitat de la persona i de la relació sexual. No hi ha en aquest combat els bons i els dolents, les armes blanques i les de destrucció massiva. Més modèstia per part de les grans institucions de lluita contra la SIDA, més respecte de la cultura i promoció de la responsabilitat de pares i educadors i no només acció d’urgència els aniria molt bé.

Bé, se m’acaba el temps i la bateria... Continuarà; hi ha moltes coses en el tinter.

Xec


CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (español; traducción de Anna Rossell)

24 d'abril 2009

Apreciada Anna :

Retomo las reflexiones acerca de la declaración de los obispos de la CEREAO: Mi primera reacción, cuando tuve noticia de las declaraciones del Papa en el avión que lo conducía a Camerún, fue la de preguntarme cómo era posible que, conociendo la sensibilidad del tema evocado y la dificultad de los medios de comunicación de entender la posición de la Iglesia en cuestiones de sexualidad, el Papa se permitía hablar de esta manera. A mi entender los equipos de comunicación del Vaticano son lo bastante avezados y están lo suficientemente informados como para imaginar la reacción y pensé que les faltaba prudencia abordando un tema que podía desviar la atención de la visita del Papa a África. Oí algunas de las declaraciones en RFI [Radio Francia Internacional]. Es necesario haberlas oído para entender mejor la reacción airada de los obispos de la CEREAO. Un político francés declaró algo así como que este Papa empieza a crear problemas viviendo como vive encerrado en una torre de marfil, que lo hace insensible a la realidad. Se dijeron palabras muy gruesas. Por lo que he leído y entendido, a los obisps africanos les dolió mucho esta reacción. Ellos evocan la hospitalidad africana y la relación de "paternidad" con el invitado de honor. Lo que se podía oír por la radio era una especie de insulto, una ingerencia del extranjero en la casa del anfitrión para estropear su voluntad de acogida. Otro dato que hay que tener en cuenta es la manera concreta en que algunas organizaciones hacen promoción y distribución de los preservativos: de un modo indiscriminado y con un fuerte apoyo de medios económicos y logísticos. Pienso que también debemos considerar la acción concreta de la Iglesia (asociaciones, comunidades cristianas, religiosos y religiosas), una acción de sensibilización, de educación, de acompañamiento de los enfermos y de acogida de las situaciones creadas por la enfermedad del SIDA. Estoy de acuerdo contigo en que los obispos manifiestan más sentimiento de "cólera" y de "indignación" que razonamiento y capacidad de diálogo. Pero vayamos al fondo de la cuestión: La Iglesia tiene una visión de la sexualidad humana marcada por el objetivo de la relación sexual en el encuentro de dos personas de sexo diferente en un contexto de entrega total y libre de cada uno al otro y de abertura a la acogida de la vida. El acto sexual tiene un "alma", que es el amor, el don de la acogida, el “acomplissement de soi”, un si mismo marcado por la diferencia y la parcialidad (no se puede ser el todo, porque se es hombre o se es mujer) en el encuentro amoroso de la pareja. Que la Iglesia ha estado marcada, y lo está aún, por una visión negativa dela sexualidad, por una valoración del sufrimiento más que del placer, es evidente. Pero el pensamiento cristiano de la sexualidad no podrá nunca renunciar al hecho de que Dios nos ha querido hombre y mujer, marcados por el sexo y llamados a encontrarnos el uno con el otro, que es diferente. La pulsión sexual puede ser entendida como esta llamada que desvela no sólo un deseo de sexo sino un deseo de amor, de darse totalmente y de acoger al otro. El alma de la sexualidad es su profunda y radical dignidad. Desvelar la dignidaad del acto sexual implica desvelar en la persona la conciencia de la propia dignidad y de la dignidad del otro. Yo he dicho alguna vez a los jóvenes: “L'Église veut que vous ayez des relations sexuelles”, “l’Église reconnaît toute la valeur de la relation sexuelle en la considérant sacrement de la présence de Dieu car sacrement de l’Amour”. Hay placer en la relación sexual, un placer que no pide mucho más que liberar su pulsión y disfrutar de lo que el "cuerpo" puede dar. Pero hay un placer mucho mayor en la relación secxual que es entendida como un compromiso del uno para con el otro, acogida y recepción de alguien que me ama y a quien yo amo. No sólo en el horizote del acto, sino en la perspectiva de toda la existencia y de abertura al futuro, a la historia. La pareja heterosexual comprometida en una relación abierta al futuro con vocación de hacer del hombre un esposo y un padre, de la mujer una esposa y una madre, éste es el reto del matrimonio como institución social, jurídica, cultural. Seguramente puede adoptar formas diferentes. Lo que importante es que refleje y sea portador de valores, de la dignidad de cada uno y del vínculo, de su capacidad de ser el "crisol" de la sociedad, el lugar donde ésta se construye, donde se ayuda a crecer. Estamos en una sociedad plural y la Iglesia no puede pretender tener la definición total y acabada de ningún tema. Pero tampoco debemos escandalizarnos de que la palabra que diga (sobre todo si se dice desde el "centro") sea la que es; no puede ser otra. Es la verdad que la Iglesia puede aportar en la tarea común de construir sociedad, cultura y sobre todo un mundo justo y solidario. Pienso que el discurso de la Iglesia es conocido, y por eso [la Iglesia] me parece más sincera que algunas grandes estructuras de lucha contra el VIH, cuya visión de la sexualidad no conocemos y que, encubriéndolo de acción de urgencia, actúan sin ninguna reflexión y con abundancia de medios económicos. También en el tema de la educación sexual creo que más vale enseñar a pescar que repartir pescado. Mi experiencia de estos años y los momentos de asistencia a la bomba [de reparto de agua en nuestra casa] me han mostrado que la relación chico-chica es muy superficial, que ellos y ellas tienen pocos recursos para quererse, respetarse y hacer de la amistad un espacio de desarrollo de lo mejor de cada uno. Enseñar (directa o indirectamente) que el riesgo de la relación sexual sólo es el VIH o el embarazo es olvidar que la sexualidad humana es mucho más compleja, que la pulsión sexual, el placer, tiene también componentes de violencia i de dominación. Esto también es un riesgo. Hacer caricatura del otro no contribuye al diálogo. Las políticas de prevención del SIDA comportan en muchos países mensajes que sólo son de "capote et pas de problème", pero también "je suis trop jeune pour le sexe, j’attends". Más modestia, capacidad de diálogo y de comunicación por parte de la Iglesia ayudaría mucho a hacer de ella una institución respetada y activa en la tarea de luchar contra el SIDA y de promover la dignidad de la persona y de la relación sexual. No hay en este combate ni buenos ni malos, armas blancas y de destrucción masiva. Más modestia por parte de las grandes instituciones de lucha contre el SIDA, más respeto de la cultura y promoción de la responsabilidad de padres y educadores, y no sólo acción de urgència, les iría muy bien.

Bien, se me acaba el tiempo y la batería... . Continuará; hay muchas cosas en el tintero.

Xec

No hay comentarios: