.jpg)
Entradas
CARTA D'ANNA ROSSELL Al SEU AMIC I COMPANY DE REFLEXIONS XEC MARQUÈS, TEÒLEG I SALESIÀ (català):
.JPG)
El Masnou, 20-04-09
Estimat amic,
he llegit el text dels bisbes catòlics africans -el manifest que em vas enviar- dues vegades, algunes parts fins i tot tres i quatre vegades; no voldria interpretar malament les seves paraules a causa del francès. Són tants els aspectes que permeten reflexions i comentaris que s’imposa una tria per tal d’ésser eficients i pràctics. És per això que proposo de començar per tres punts, que em semblen més sucosos a primera vista:
1) L’èmfasi que fan en la seva observació que les paraules del Papa han estat descontextualitzades pels mitjans de comunicació.
2) La idea de sexualitat i d’educació sexual (subjacent al meu entendre en les paraules del Papa) i subscrita també pels bisbes en aquesta declaració.
3) La rebel·lia que manifesten els bisbes davant del fet que els no africans pensin i parlin per i en nom dels africans, fet que entenen com una nova manera de colonialisme.
1) L’èmfasi sobre la descontextualització:
Diuen els bisbes: “Etonnement face à une manipulation outrageante planifiée Nous avons été tous surpris et étonnés de la façon dont une phrase du Saint-Père a été totalement sortie de son contexte proche et lointain pour devenir le motif récurrent de toutes les émissions de RFI et d’autres médias français sur le premier voyage apostolique du Saint-Père, le Pape Benoît XVI, en Afrique. Le comble est cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...] ».
Penso que qui afirma que les paraules no es poden treure de context té sempre tota la raó. Qui actua així és un manipulador de primera. No cal ésser filòleg ni lingüista, sinó tan sols sensible i bon observador per afirmar que quan es cita, cal citar en un context prou ampli com per que allò que es pretén transmetre quedi prou recolzat amb el que l’acompanya abans i després i que, si no obrem així, podem fins i tot transmetre el contrari del que la persona citada pretenia. En aquest sentit els bisbes critiquen els mitjans de comunicació i els acusen de “cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...] «.
Bé, ‘ocultar’ i ‘minimitzar’ no són el mateix que ‘descontextualitzar’, sinó que volen dir altres coses: ‘ocultar’ (= no dir, amagar, suprimir d’un text…), i ‘minimitzar’ (= no donar o restar-li a una cosa la importància que té o que va voler donar-li qui parlava…). Ells mateixos (els bisbes), quan parlen d’aquesta manipulació fan referència a l' «ocultació sistemàtica d’altres idees», és a dir, idees que no tenien a veure amb la qüestió de la SIDA ni del preservatiu. D’això, doncs, no se’n pot dir ‘descontextualitzar’ en el sentit habitual, perquè parlem d’altres idees. Cada idea s’expressa en el seu context argumentatiu i, si bé totes les idees estan inserides en un gran context-marc, no és aquest gran context a què fan referència els bisbes, perquè ells mateixos, més endavant, per corregir la suposada descontextualització dels mitjans, el recuperen tot citant el Papa: “Nous accueillons son message qui est aussi notre propre position. Et nous déclarons tous avec lui : « … On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain.”
Evidentment, amb això no vull justificar que ocultar i minimitzar no siguin una forma de manipulació. Ho són, i de les més grans i reprovables, només vull distingir entre les formes, perquè no són el mateix i els bisbes ho posen tot dins del mateix sac. Que el Papa va dir altres coses i ben dites, és ben segur, i si els mitjans de comunicació les van 'minimitzar' (això de la ‘ocultació’ és més problemàtic; dóna a entendre mala intenció de bon principi i crec que els ànims –també els dels bisbes- estan massa encesos per ser objectius) ben probablement va ser perquè una de les idees que va llançar el Papa –la que va encendre la gran polèmica- lluïa amb prou llum pròpia com perquè els mitjans s’esveressin i els reclamés tota la seva atenció (sense cap mena de mala intenció per part seva –els bisbes parlen fins i tot de “planificació” en el títol del primer paràgraf...-). Bé, respecte a aquesta qüestió de les raons de la minimització i de l’ocultació de coses que (també) va dir el Papa podríem estar molta estona fent conjectures, jo m’inclino a pensar que la idea que va acabar esdevenint central –la de la polèmica- va eclipsar totes les demés i més que n’hagués dites. No en traurem l’aigua més clara... Doncs passo al segon punt:
2) La idea de sexualitat i d’educació sexual:
Torno a recordar la cita que el propi manifest dels bisbes reprodueix de les paraules del Papa: “… On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain”.
Certament, aquí està recuperat el context immediat de les paraules de Benet XVI, i d’aquí, crec jo, es pot concloure clarament que el Papa diu que els eslògans publicitaris ajuden, malgrat que, com a única actuació, no resolen el problema de la SIDA: “On ne peut par surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires [els slogans que recomanen l’ús de preservatiu]”(la negreta és meva). I també diu que: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau [el SIDA] par la distribution de préservatifs». Aquí Benet XVI torna a dir que cal quelcom més que l’ús dels preservatius per combatre aquesta plaga (el terme, fr. fléau = cat. plaga, tampoc és gens innocent, crec jo) i que, a més d’això, cal ajudar els africans “posant-hi l’ànima” (no sé si aquesta seria la traducció adequada per “mettre l’âme”). Fàcil no és interpretar què pot voler dir el Papa amb aquesta expressió tan vague: això de “si on n’y met pas l’âme” podria donar rius de tinta i no en trauríem l’aigua clara. Crec que també està molt sospesada aquesta manera de parlar tan ambigua (i vull aclarir que, a la meva manera de veure, no sempre és malintencionat parlar amb ambigüitat, de vegades pot ser degut a una raó bona i sana). Però vegem què diu a continuació: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème» (La negreta, per contrastar la resta de la lletra cursiva és meva). Per evident, em sembla que qualsevol comentari hi sobra. Està clar què diu: que la distribució de preservatius, com a única acció, pot contribuir a augmentar el problema. Bé, qualsevol responsable de la sanitat ben informat, de qualsevol país del món, diria que aquí està la clau de tot l’escàndol, perquè el sol fet de distribuir preservatius (i s’entén que de fer-los servir, evidentment) mai no augmentarà el problema de la SIDA, en tot cas el reduirà, això com a mínim. També jo, com Benet XVI, estic absolutament convençuda de que amb la sola distribució dels preservatius (i la incitació a usar-los -això que dèiem dels eslògans-) no n’hi ha prou. Penso que amb això ataquem només una petita part del problema, que, malgrat ser una part petita, és un factor immensament gran i, per tant, gran també la quantitat de morts i malalts que pot salvar la prevenció amb aquesta profilaxi. Si la part més greu del problema no rau en la qüestió dels preservatius, sinó en aquesta altra “ajuda”, aquest “posar-hi l’ànima” a què Benet XVI fa referència, estarem d’acord en què és importantíssim parlar clar i català pel que fa a la qüestió de què volen dir aquestes ambigües paraules. Vol dir, doncs, que és d’extrema importància que NO siguin ambigües. I n’estic ben segura que, si en bona part del seu missatge el Papa i jo ens entenem, a partir d’aquí els nostres camins, les nostres maneres d’entendre la sexualitat, es separen i fins i tot és més que probable que vagin en direccions diametralment oposades. Voldria a partir d’ara mirar de reflexionar una mica sobre aquesta gran qüestió, la de la sexualitat i les relacions sexuals, que és (ho intueixo) el moll de l’os del que Benet XVI vol dir quan afirma que cal “posar-hi l’ànima” per "ajudar els africans" amb això de la SIDA, a més de distribuir preservatius: Tal com jo sempre he pogut comprovar (ja de ben petita) els representants institucionals de l’Església catòlica, quan actuen com a tals, recomanen l’abstenció com a forma més moral de viure la sexualitat. Segons el que ens arriba als ciutadans del carrer, la moral catòlica predica que les relacions sexuals només serien lícites dins del matrimoni i, dins d’aquest, només amb la finalitat de la reproducció, mai la del plaer (sóc conscient de què aquest últim extrem ha variat en els últims anys i hi ha alguns representants de l’Església que són més o menys liberals pel que fa a aquest punt, però m’interessa plantejar-ho en aquests extrems per fer més clar i nítid l’esquema). Per més que l’Església es vulgui modernitzar (o fer passar per més moderna) són clares les seves instruccions respecte al sexe (que no sempre vénen donades com a instruccions, de vegades van per camins extremadament rebuscats i velats): el gaudi “de la carn”, per fer servir l’expressió a l’ús dels eclesiàstics, equival a potenciar l’animalitat de l’ésser humà en detriment de la seva espiritualitat. Així també van ser interpretats Kant i els filòsofs de l’idealisme alemany, que venien a dir el mateix. I jo em pregunto: Per què sempre aquesta dicotomia excloent entre allò material i allò espiritual? Per què la relació sexual no es cultiva per arribar més i millor a allò espiritual, per exemple? Per què s’han de declarar la guerra a mort aquests dos pols? No es parla sempre de la defensa d’actituds extremes com de fonamentalistes?, doncs perquè no en aquest cas? No convé trobar l’equilibri? Segueixen dient els bisbes:
“Démolir la morale est crime contre l’humanité On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur. C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle. En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité”. No tenim aquí altra vegada la predicació d’això mateix que jo acabo d’apuntar? Jo crec que aquí es manifesta clarament allò que els bisbes pensen de la sexualitat de les persones, que cal educar els joves “à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions […]». En aquestes paraules hi ressona fortament la idea que les relacions sexuals són quelcom bestial, violent i violentador, gairebé sona a violació. Practicar el sexe, segons aquesta manera de parlar, equival a minvar les qualitats de l’esperit, a desespiritualitzar-se. Aquesta manera de veure-ho es manifesta en les expressions lingüístiques de què sovint es serveix l’Església catòlica: ‘sucumbir al sexe’ (‘a la temptació’), ‘caure en la temptació’, etc. Quan parlem d’una relació sexual parlem de tot un món; de relacions sexuals n’hi ha de moltes menes, des de les més criminals, com són les violacions, fins les més sublims, com pot ser un acte d’amor i de compenetració extrema. Així doncs, estem parlant d’un món immens on hi cap absolutament tot, com en qualsevol altre acció humana, un món on hi cap la immoralitat més gran fins a la moralitat més profunda. Si hom vol educar els joves a "controlar l’esperit sobre el cos i les seves pulsions" (“la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions”) se’ls podria educar en l’erotisme, per exemple (i ho dic sense cap espurna d’ironia; l’erotisme és la millor escola per educar en aquest camp). Per educar els joves en el control de l’esperit sobre el cos a la meva manera de veure –n’estic plenament convençuda- se’ls ha d’educar a tenir relacions sexuals de qualitat (i com més millor) i no pas el contrari. Educar en una sexualitat responsable, segons jo ho visc i ho crec, no és educar en l’autorepressió, sinó educar en una sexualitat lliure i en el respecte de l’altre, sempre; en el tenir en compte l’altre, sempre; i en no deixar-se portar ni embolicar per malentesos ni tabús. Una bona educació sexual suposa, en la meva opinió, començar per diferenciar la relació sexual, per una banda, del matrimoni, de l’altra (no són la mateixa cosa), per diferenciar el sexe, d'una banda, de la família, de l'altra (no són la mateixa cosa), per diferenciar el sexe pel pur desig de l’autocomplaença (la satisfacció del “aquí te pillo, aquí te mato”), d'una banda, de la relació sexual plena en el sentit de RELACIÓ amb l’altre i de la satisfacció de la parella (tampoc són la mateixa cosa). Això no té res a veure amb l’abstinència ni amb els tan i tan gastats subterfugis del “respecte vers el cos femení” i el recurs a la “feble i delicada psicologia femenina” de què tan gasten les institucions catòliques. En primer lloc, aquesta manera de parlar ignora la dona com a una igual, ignora la seva sexualitat i el seu desig en la relació sexual, parla des d’una perspectiva masclista tintada de la catolicitat més pura i dura. En segon lloc, només des d’una equitat en les possibilitats de relació, les persones són vertaderament lliures i, per tant, només llavors poden donar-se plenament i voluntàriament a l’altre. N’estic plenament convençuda de que la violència d’un gènere sobre l’altre només pot desaparèixer quan aquesta educació, la sexual, es faci de manera absolutament desreprimida i completament respectuosa de l’altre. A la meva manera de veure, el que l’Església catòlica ha fet fins ara ha estat, en aquest camp, extremadament perniciós, perquè ha mantingut obscur i barrejat allò que, pel més sagrat del món, hauria d’estar ben diferenciat i separat: el sexe i l’amor. Pot haver-hi sexe sense amor (la qual cosa tampoc el fa directament immoral, si és volgut i desitjat per les parts i respectuós amb l’altre), pot haver-hi amor sense sexe i pot haver-hi amor amb sexe, i tot això abans, durant i després del matrimoni. Per què fer-ho tot tan secret i complicat? Reprimint, prohibint, només s’aconsegueix transmetre que el sexe és quelcom dolent i brut, esdevé llavors tot una font de tabús que es converteix, al seu torn, en una font de problemes (i de violència –i no hauria d’estar en parèntesi el que és més important). Per tornar a les paraules dels bisbes: “On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur ». (La negreta és meva). Quins són, em pregunto jo, aquests “régulateurs prévus par le Créateur”? Honradament parlant, jo crec que el Creador no ha previst reguladors de cap mena, en tot cas, més aviat el contrari, si observem l’exuberant i prolífica naturalesa. Els reguladors, penso jo, cal cercar-los en àmbits ben diferents, àmbits que per a mi tenen molt a veure amb un comportament ètic aplicable a qualsevol relació humana, només que, en aquest terreny, es tracta d’una qüestió més delicada i, per tant, cal filar més prim, en el sentit que he exposat més amunt. D’altra banda, la relació que estableixen els bisbes entre el "final de la SIDA" (“bout du Sida”) i aquests "reguladors previstos pel Creador" (“régulateurs prévus par le Créateur”) fa pensar que ells interpreten aquelles paraules ambigües del Papa, (allò de que cal "posar-hi l’ànima" i no només distribuir preservatius) en el sentit que, malgrat l’ambigüitat, tothom havia d’interpretar-les: en el sentit de la repressió i l’abstenció. De manera que, si llegim bé entre línies, el que el Papa recomana i proclama com l’única i vertadera manera de combatre la SIDA - i la declaració d’aquests bisbes així ho entén- és l’abstenció, com sempre. Tenint en compte la transcendència i la repercussió que tenen les paraules del Papa, pel fet de venir del Papa, unes manifestacions com aquestes em semblen, com a mínim, irresponsables, només com a mínim. I segueixen dient els bisbes: «C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle» (La negreta és meva). Sembla doncs que l’educació sexual dels joves, segons els bisbes interpretant el Papa, ha de fonamentar-se en aquests “reguladors previstos pel Creador”, per tant, en l’abstinència (bé, segurament ells, si parlessin clarament, dirien “en les relacions sexuals només dins del matrimoni entre una sola dona i un sol home i amb el sol objectiu de procrear”). La seva interpretació ha de ser forçosament aquesta perquè després segueixen dient que: «En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité ». Realment aquestes paraules són la culminació d’aquesta manera seva d’entendre la relació sexual, tan diametralment oposada a la meva. Val a dir que, tan estesa com està la SIDA avui en dia, i més al continent africà, tenir relacions sexuals exclusivament dins del matrimoni (sense preservatiu) tampoc alleuja el problema, perquè la malaltia ja està massa estesa i fins i tot hi ha qui no sap que la té. No se m’escapa que el Papa probablement va dir el que va dir dirigint-se al continent africà perquè era precisament el continent africà, un continent on segons tinc entès les relacions matrimonials són majoritàriament poligàmiques, i perquè aquesta podria ser una de les causes que ha fet estendre més fàcilment la SIDA. Però llavors –insisteixo- cal parlar clar i dir les coses pel seu nom, no barrejar salut amb moral (sexual). Per canviar les relacions poligàmiques també és eficient la meva manera d’orientar l’educació sexual entre els joves. D’altra banda, dubto molt que aquesta hagi sigut una de les causes d’extensió de la SIDA: en les nostres societats europees les relacions són tan poligàmiques i poliàndriques (malgrat que no reconegudes) com ho poden ser al continent africà, i la SIDA no hi és tan present, no en un grau tan elevat. I més endavant, (abans de la cita del Papa) afirmen els bisbes: “Il nous encourage tous à vivre et à promouvoir l’humanisation de la sexualité et le don de sa propre humanité pour être avec et secourir en vérité les frères et sœurs malades du Sida, comme l’authentique attitude responsable des catholiques face aux malades du Sida [...]”. De manera que, i com a conclusió, els bisbes encoratgen els catòlics a assumir una actitud “vertaderament responsable vers als malalts de SIDA”, que equival a “humanitzar la sexualitat” (“l’humanisation de la sexualité”). I què vol dir això? Crec que la resposta és ben clara. Tornem al mateix: una sexualitat sense els “régulateurs prévus par le Créateur” és, segons els bisbes, una sexualitat deshumanitzada, si anem una mica més enllà, diríem que és animalitzada, allò que ens separa de l’esperit i ens apropa a l’animal. Res més lluny de la realitat (o millor dit, del que pot ser la realitat –ja he dit que hi havia tota mena de relacions sexuals-), i, com sempre, em deixa completament astorada que siguin capellans catòlics, que han fet vot de celibat, els qui tinguin la gosadia d’assegurar tranquil·lament aquestes coses, gent que se suposa coneix poc (o gens) aquestes relacions, gent que hauria d’abstenir-se de parlar-ne o fer-ho amb infinita cura i reserva, sempre posant per davant la seva manca d’experiència (o poca).
3) Pensar i parlar en nom dels africans:
Així a primera vista em sembla molt encertat això que diuen els bisbes, que no és lícit parlar en nom d’altri, que els africans ja saben pensar i parlar per ells mateixos. Tenen raó, molta raó. En deuen estar ben tips els africans de que el continent europeu i els nord-americans s’entestin a solucionar-los els problemes, que ells [els europeus i els nord-americans] –i no els propis africans- s’han plantejat com a problemes, que sempre siguin els blancs no africans els que pretenguin saber on rauen els mals del continent africà i no es parin mai ni tan sols a escoltar la gent africana. Tenen tota la raó del món. Però cal anar una mica en compte amb això, perquè, portat a un extrem, això es traduiria en què mai ningú no pot opinar sobre res que pertoqui una altra persona pel sol fet que la qüestió no l’afecta directament a ell@, a la seva persona. Aquesta actitud extrema és també extremadament perillosa. Si portéssim les nostres actuacions a aquest punt, ningú que tingués una determinada fe religiosa podria parlar-ne amb algú altre que en tingués una de diferent de la seva, o també que algú que ha fet una descoberta científica que significa un progrés en la curació d’una malaltia (transfusions sanguínies, trasplantaments d’òrgans, recerca amb cèl·lules mare...) no la podria donar a conèixer a aquells grups culturals i/o religiosos que xoquen amb aquestes qüestions per raons de fe (posem per cas els Testimonis de Jehovà). Si seguíssim al peu de la lletra el que semblen reivindicar els bisbes catòlics de la CERAO, si ells fossin conseqüents amb les seves pròpies paraules, haurien de criticar fins i tot que el Papa donés les seves opinions respecte als mals que afecten el continent africà, cosa que ha fet en aquest viatge últim (no només ha parlat de SIDA i de preservatius). És per això que crec que també aquest extrem del manifest dels bisbes cal mirar-lo amb molta cautela. No és el mateix suplantar algú en les seves opinions i decisions que dialogar amb aquest algú per donar-li un punt de vista. D’altra banda, em sembla prou contradictori -per dir-ho molt suaument- que en la seva declaració titllin de neocolonial (encara que no utilitzin directament aquesta paraula) l’actitud d’aquell que, no essent africà, gosa parlar per boca de i en nom de tot el continent africà: “[...]Nous déplorons et dénonçons le crime, venant du fond des âges, où l’on traitait nos frères et nos sœurs en marchandises et en «biens meubles » (Le Code Noir, Art. 44), et qui aujourd’hui consiste à s’acharner à penser pour nous, à parler pour nous, à faire à notre place sans doute parce qu’on ne nous croit pas en mesure de le faire par nous-mêmes”, mentre que en el seu manifest ells fan precisament això que ells critiquen: parlar, essent una minoria, en nom de tot el continent africà, per més que, per fer-ho, es remetin a allò que, segons el seu parer, tenen en comú tots els éssers humans. Per més convençuts que ells (els bisbes) estiguin de que la seva és la vertadera fe, de que la seva concepció del món i de les relacions humanes és la vertadera, no deixa de ser UNA concepció, la seva, i ben segur que no ignoren que també al continent africà hi ha d’altres maneres de veure i de pensar, raó que els hauria d’impedir –seguint les seves pròpies reclamacions- de parlar d’aquesta manera tan general i en nom de tot el continent. Per més que signen com a Bisbes de l’Església Catòlica, la seva manera de parlar i d’argumentar i el to en què ho fan, atorga a aquest document la pretensió de parlar en nom de TOT el continent africà: “Nous, évêques de l’Eglise catholique de l’espace CERAO, nous exigeons qu’on cesse de penser pour nous, de pousser l’Afrique de la rue à parler au nom de l’Afrique et amuser la galerie aux dépens de nos peuples. Nous exigeons que pour parler de l’Afrique l’on respecte les valeurs essentielles, sans lesquelles l’homme n’est plus l’homme, et qui sont synthétisées dans la dignité de tout homme, créé à l’image de Dieu. Oui, à la suite du Concile Vatican II, nous réaffirmons que « sans le Créateur, la créature s’évanouit tout simplement » (la negreta és meva). Em sembla, com dic, contradictori i arrogant. Tot plegat, amic, és una pena, una llàstima que es maltractin les relacions sexuals d’aquesta manera, quan poden ser una font de tantes coses, totes positives, quan el capteniment de les persones és responsable i respectuós, enteses aquestes dues qualitats tal i com les definia jo més amunt i no com podrien voler fer entendre aquests termes els pares més paternalistes i patriarcals de l’Església catòlica, amb la seva coneguda i habitual interpretació de les paraules “responsabilitat” i “respecte”. Per a mi volen dir coses ben diferents del que ells pensen. No sé per quin motiu el sexe i les relacions sexuals són un tema que la nostra societat –no només l’Església catòlica- tracta amb tanta i tanta hipocresia. Espero de tot cor que no sigui una utopia esperar que un dia es miri aquesta faceta de la personalitat humana com allò que és, i no com la volen veure unes ments reprimides i retorçades que, al meu entendre, convindria allunyar de l’educació dels joves. Espero, amic, la teva resposta. Em calen el teu punt de vista i contrapunt, que sempre em porten més enllà. Espero les teves lletres: la teva companyia reflexiva, sincera, honrada i intel·ligent.
Una forta abraçada,
Anna
ESPAÑOL (traducción de Anna Rossell):
CARTA ABIERTA DE ANNA ROSSELL A SU AMIGO Y COMPAÑERO DE REFLEXIONES, EL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS
El Masnou, 20-04-2009
Querido amigo:
He leído el texto de los obispos católicos africanos -el manifiesto que me enviaste- dos veces, algunas partes incluso tres y cuatro veces; no quisiera interpretar mal sus palabras a causa del francés. Son tantos los aspectos que permiten reflexiones y comentarios que se impone una selección con el fin de ser eficientes y prácticos. Ésta es la razón por la que propongo empezar por tres de los puntos que me parecen más sustanciosos a primera vista:
1) El énfasis que hacen en su observación de que las palabras del Papa han sido descontextualizadas por los medios de comunicación.
2) La idea de sexualidad y de educación sexual (subyacente, a mi entender, en las palabras del Papa) y suscrita también por los obispos en esta declaración.
3) La rebeldía que manifiestan los obispos ante el hecho de que los no africanos piensen y hablen por boca y en nombre de los africanos, hecho que entienden como una nueva forma de colonialismo.
1) El énfasis sobre la descontextualización:
Dicen los obispos: “Etonnement face à une manipulation outrageante planifiée Nous avons été tous surpris et étonnés de la façon dont une phrase du Saint-Père a été totalement sortie de son contexte proche et lointain pour devenir le motif récurrent de toutes les émissions de RFI et d’autres médias français sur le premier voyage apostolique du Saint-Père, le Pape Benoît XVI, en Afrique. Le comble est cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...]»
Pienso que quien afirma que las palabras no se deben sacar de contexto tiene siempre toda la razón. Quien actúa así es un manipulador de primer orden. No es necesario ser filólogo ni lingüista, sino tan sólo sensible y buen observador para afirmar que, cuando se cita, es necesario enmarcar la cita en un contexto lo suficientemente amplio como para que aquello que se pretende transmitir quede lo suficientemente apoyado con lo que le acompaña antes y después y que, si no obramos de ese modo, incluso puede suceder que transmitamos lo contrario de lo que la persona citada pretendía. En este sentido los obispos critican a los medios de comunicación y los acusan de “cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...] «. Bien, ‘ocultar’ y ‘minimizar’ no son lo mismo que ‘descontextualizar’, sino que significan otras cosas: ‘ocultar’= no decir, esconder, suprimir de un texto… y ‘minimizar’ = no dar o restarle a una cosa la importancia que tiene o que quiso darle quien hablaba... Ellos mismos (los obispos), cuando hablan de esta manipulación hacen referencia a la «ocultación sistemática de otras ideas», es decir, ideas que no tenían que ver con la cuestión del SIDA ni del preservativo. Así pues a esto no se le puede llamar ‘descontextualizar’ en el sentido habitual, porque nos referimos a otras ideas. Cada idea se expresa en su contexto argumentativo y, si bien todas las ideas están insertas en un gran contexto-marco, no es este gran contexto al que hacen referencia los obispos ya que ellos mismos, más adelante, para corregir la supuesta descontextualización de los medios de comunicación, recuperan el contexto al que se refieren citando al Papa: “Nous accueillons son message qui est aussi notre propre position. Et nous déclarons tous avec lui : « … On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain.” Evidentemente, con esto no quiero justificar que ocultar y minimizar no sean una forma de manipulación. Lo son, y de las mayores y reprobables, sólo quiero distinguir entre las formas de manipulación, porque no son lo mismo unas que otras y los obispos lo meten todo en el mismo saco. Que el Papa dijo otras cosas y que las dijo bien dichas es seguro y si los medios de comunicación las ‘minimizaron’ (lo de la ‘ocultación’ es más problemático; da a entender mala intención y creo que los ánimos –también los de los obispos- están demasiado encendidos para ser objetivos) muy probablemente se debió a que una de las ideas que lanzó el Papa –la que encendió la gran polémica- lucía con la suficiente luz propia como para que los medios de comunicación se alarmasen y les reclamara toda su atención (sin mala intención alguna por su parte –los obispos hablan incluso de ‘planificación’ en el título del primer párrafo...-). Bien, respeto a esta cuestión de las razones de la minimización y de la ocultación de cosas que (también) dijo el Papa podríamos invertir muchas horas haciendo conjeturas, yo me inclino a pensar que la idea que acabó convirtiéndose en central –la de la polémica- eclipsó a todas las demás y a todas las que hubiera podido decir si hubiera dicho más. No sacaremos nada en claro al respecto..., de modo que paso al segundo punto:
2) La idea de sexualidad y de educación sexual:
Vuelvo a recordar la cita que el propio manifiesto de los obispos reproduce de las palabras del Papa: “… On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain”. Ciertamente, aquí está recuperado el contexto inmediato de las palabras de Benedicto XVI, y de aquí, creo yo, se puede concluir claramente que el Papa dice que los eslóganes publicitarios ayudan, si bien, como única actuación, no resuelven el problema del SIDA: “On ne peut par surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires [los que recomiendan el uso del preservativo]”(la negrita es mía). Y también dice que: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau [el SIDA] par la distribution de préservatifs». Aquí Benedicto XVI vuelve a insistir en que se necesita algo más que el uso de los preservativos para combatir esta plaga (el término, fr. fléau = esp. plaga, tampoco es inocente en absoluto, creo yo) y que, además de esto, es necesario ayudar a los africanos “poniendo el alma” (no sé si ésta sería la traducción adecuada para “mettre l’âme”). Desde luego no es fácil interpretar qué puede querer decir el Papa con esta expresión tan vaga: eso de “si on n’y met pas l’âme” podría hacer correr ríos de tinta y no sacaríamos nada en claro. Creo que también está muy sopesada esta manera de hablar tan ambigua (y quiero aclarar que, a mi modo de ver, no siempre es malintencionado hablar con ambigüedad, a veces puede hacerse por una razón buena y sana). Pero veamos qué dice a continuación: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème » (La negrita, para contrastar el resto de la letra cursiva es mía). Por evidente, creo que sobra cualquier comentario. Está claro que dice: que la distribución de preservativos, como única acción, puede contribuir a aumentar el problema. Bien, cualquier responsable de la sanidad bien informado, de cualquier país del mundo, diría que aquí está la clave de todo el escándalo, porque el mero hecho de distribuir preservativos (y se entiende también que de usarlos, evidentemente) jamás aumentará el problema del SIDA, en todo caso lo reducirá, esto como mínimo. También yo, como Benedicto XVI, estoy absolutamente convencida de que con la sola distribución de los preservativos (y la incitación a usarlos –lo que decíamos de los eslóganes-) no es suficiente, pienso que con esto atajamos tan sólo una pequeña parte del problema, que, aun siendo una parte pequeña, es un factor inmensamente grande y, por tanto, grande es también la cantidad de muertos y de enfermos que puede salvar la prevención con esta profilaxis. Si la parte más grande del problema no radica en la cuestión de los preserativos, sino en esta otra “ayuda”, este “poner el alma” a que Benedicto XVI hace referencia, estaremos de acuerdo en que es importantísimo hablar claro y no ambiguamente en lo que respecta a lo que estas palabras significan. Esto significa que es de extrema importancia que NO sean ambiguas. Y estoy segura de que, si en buena parte de su mensaje el Papa y yo nos entendemos, a partir de aquí nuestros caminos, nuestras maneras de entender la sexualidad, se separan e incluso es más que probable que vayan en direcciones diametralmente opuestas.
Quisiera, a partir de aquí, intentar reflexionar un poco sobre esta gran cuestión, la de la sexualidad y las relaciones sexuales, que constituye (lo intuyo) la clave de lo que Benedicto XVI quiere decir cuando afirma que hay que “poner el alma” para ayudar a los africanos en esto del SIDA, además de distribuir preservativos: Por lo que yo siempre he podido comprobar (ya desde mi primera infancia) los representantes institucionales de la Iglesia católica, cuando actúan como tales, recomiendan la abstención como forma más moral de vivir la sexualidad. Tal y como nos llega a los ciudadanos de a pie, la moral católica predica que las relaciones sexuales sólo serían lícitas dentro del matrimonio y, dentro de éste, sólo con la finalidad de la reproducción, nunca la del placer (soy consciente de que este último extremo ha variado en los últimos años y que hay algunos representantes de la Iglesia que son más o menos liberales, pero me interesa plantearlo en estos términos extremos para hacer más claro y nítido el esquema). Por más que la Iglesia se quiera modernizar (o hacer pasar por más moderna) son claras sus instrucciones respecto al sexo (que no siempre vienen dadas como instrucciones, a veces van por caminos extremadamente rebuscados y velados): el placer “de la carne”, por utilizar la expresión al uso de los eclesiásticos, equivale a potenciar la animalidad del ser humano en detrimento de su espiritualidad. Así también lo interpretaron Kant y los filósofos del idealismo alemán, que venían a decir lo mismo. Y yo me pregunto: ¿Por qué siempre esta dicotomía excluyente entre lo material y lo espiritual? ¿Por qué la relación sexual no se cultiva para llegar más y mejor a lo espiritual, por ejemplo? ¿Por qué se han de declarar la guerra a muerte estos dos polos? ¿No se habla siempre de la defensa de actitudes extremas como de fundamentalistas? Entonces, ¿por qué no en este caso? ¿No es deseable el equilibrio? Siguen diciendo los obispos: “Démolir la morale est crime contre l’humanité On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur. C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle. En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité”. ¿No tenemos aquí, una vez más, la predicación de eso mismo que yo acabo de apuntar? Yo creo que aquí se manifiesta claramente aquello que los obispos del comunicado piensan de la sexualidad de las personas, que es conveniente educar a los jóvenes “à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions […]». En estas palabras resuena fuertemente la idea de que las relaciones sexuales son algo bestial, violento y violentador, casi suena a una violación. Practicar sexo, según este modo de hablar, equivale a restar cualidades al espíritu, a desespiritualizarse. Esta manera de verlo se manifiesta en las expresiones lingüísticas de que a menudo se sirve la Iglesia católica: ‘sucumbir al sexo’ (‘a la tentación’), ‘caer en la tentación’, etc. Cuando hablamos de una relación sexual hablamos de todo un mundo; hay muchos modos de relaciones sexuales, desde las más criminales, como son las violaciones, hasta las más sublimes, como puede ser un acto de amor y de compenetración extrema. Así pues estamos hablando de un mundo inmenso donde cabe absolutamente todo, como en cualquier otra acción humana, un mundo donde cabe desde la inmoralidad más grande hasta la moralidad más profunda. Si se desea a educar a los jóvenes a "controlar el espíritu sobre el cuerpo y sus pulsiones" (“la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions”) se les podría educar en el erotismo, por ejemplo (y lo digo sin ningún ápice de ironía; el erotismo es la mejor escuela para educar en este campo). Para educar a los jóvenes en el control del espíritu sobre el cuerpo, a mi modo de ver –estoy plenamente convencida de ello- debemos educarles a tener relaciones sexuales de cualidad (y cuantas más mejor) y no en lo contrario. Educar en una sexualidad responsable, según yo lo vivo y lo creo, no es educar en la autorepresión, sino educar en una sexualidad libre y en el respeto al otro y del otro, siempre; en el tener en cuenta al otro, siempre, y en no dejarse llevar ni enredar en malentendidos ni tabús. Una buena educación sexual supone, en mi opinión, empezar por diferenciar el sexo, de la familia (no son la misma cosa), diferenciar la relación sexual, por un lado, del matrimonio, del otro (no son la misma cosa), diferenciar el sexo por el puro deseo de la autocomplacencia (la satisfacción del “aquí te pillo, aquí te mato”), de la relación sexual plena en el sentido de RELACIÓN con el otro y de la satisfacción de la pareja (tampoco son la misma cosa). Esto no tiene nada que ver con la abstinencia ni con los tan manidos subterfugios del “respeto al cuerpo femenino” y el recurso a la “frágil y delicada sicología femenina”, que tanto gastan las instituciones católicas. En primer lugar, esta manera de hablar ignora a la mujer como a una igual, ignora su sexualidad y su deseo en la relación sexual, habla desde una perspectiva machista teñida de la catolicidad más pura y dura. En segundo lugar, sólo desde la equidad en las posibilidades de relación, las personas son verdaderamente libres y, por tanto, sólo entonces pueden darse voluntariamente al otro. Estoy plenamente convencida de que la violencia de un género sobre el otro sólo podrá desaparecer cuando esta educación, la sexual, se haga de un modo absolutamente desreprimido y completamente respetuoso del otro. A mi modo de ver, lo que la Iglesia católica ha hecho hasta ahora en este campo ha sido extremadamente pernicioso, porque ha mantenido oscuro y confundido aquello que, por lo más sagrado del mundo, debiera estar bien diferenciado y separado: el sexo y el amor. Puede haber sexo sin amor (lo cual tampoco lo hace directamente inmoral, si es querido y deseado por las partes implicadas y respetuoso con el otro), puede haber amor sin sexo y puede haber amor con sexo, y todo esto antes, durante y después del matrimonio. ¿Por qué hacerlo tan secreto y complicado? Reprimiendo y prohibiendo sólo se consigue transmitir que el sexo es algo malo y sucio, se convierte entonces en una fuente de tabús, que a su vez deviene una fuente de problemas (y de violencia –y no debería estar entre paréntesis lo que es más importante). Y volviendo a las palabras de los obispos: “On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur ». (La negrita es mía). Me pregunto: ¿Cuáles son estos “régulateurs prévus par le Créateur”? Hablando honradamente , yo creo que el Creador no ha previsto reguladores de ninguna especie, en todo caso más bien parece todo lo contrario, si observamos a la exuberante y prolífica naturaleza. Los reguladores, creo yo, deben buscarse en ámbitos bien diferentes, ámbitos que para mí tienen mucho que ver con un comportamiento ético aplicable a cualquier relación humana, sólo que en este terreno estamos ante una cuestión más delicada y, por tanto, conviene tratarla con mayor delicadeza, en el sentido que he expuesto más arriba. Por otro lado, la relación que establecen los obispos entre "el final del SIDA" (“bout du Sida”) y estos "reguladores previstos por el Creador” (“régulateurs prévus par le Créateur”) hace pensar que ellos interpretan aquellas palabras ambiguas del Papa (aquello de que conviene “poner el alma” y no sólo distribuir preservativos) en el sentido que, a pesar de la ambigüedad, todo el mundo hubiera debido interpretar: en el sentido de la represión y la abstención. De modo que, si leemos entre líneas, lo que el Papa recomienda y proclama como la única manera de combatir el SIDA -y la declaración de estos obispos así lo entiende- es la abstención, como siempre. Teniendo en cuenta la trascendencia y la repercusión que tienen las palabras del Papa por el hecho de venir del Papa, tales manifestaciones me parecen, como mínimo, irresponsables, sólo como mínimo. Y siguen diciendo los obispos: «C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle» (La negrita es mía). Parece pues que la educación sexual de los jóvenes, según entienden los obispos las palabras del Papa, ha de basarse en estos “reguladores previstos por el Creador”, por tanto, en la abstinencia (bien, seguramente ellos, si hablaran claramente, dirían “en las relaciones sexuales sólo dentro del matrimonio entre una sola mujer y un solo hombre, y sólo con el fin de procrear”). Ésta debe de ser su interpretación puesto que a continuación afirman: «En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité». Realmente estas palabras constituyen la culminación de su manera de entender la relación sexual, tan diametralmente opuesta a la mía. Conviene recordar que, por lo extendido que está el SIDA hoy en día, y más aún en el continente africano, tener relaciones sexuales exclusivamente dentro del matrimonio (sin preservativo) tampoco alivia el problema, porque la enfermedad está ya demasiado extendida y hasta hay quien no sabe que la tiene. No se me escapa que el Papa probablemente dijo lo que dijo precisamente porque se encontraba en el continente africano, un continente en el que, según tengo entendido, las relaciones matrimoniales son mayoritariamente poligámicas, y porque ésta pudiera ser una de las causas que ha influido en que el SIDA se extendiera más fácilmente. Pero entonces –insisto- conviene hablar claro y llamar a las cosas por su nombre, no mezclar salud con moral (sexual). Para cambiar las relaciones poligámicas también sirve mi modo de orientar la educación sexual entre los jóvenes. Por otro lado, dudo mucho que ésta haya sido una de las causas de la extensión del SIDA: en nuestras sociedades europeas las relaciones son tan poligámicas (y poliándricas), a pesar de no estar reconocido oficialmente, como lo pueden ser en el continente africano, y sin embargo el SIDA no está tan extendido. Y más adelante (antes de la cita del Papa) los obispos afirman: “Il nous encourage tous à vivre et à promouvoir l’humanisation de la sexualité et le don de sa propre humanité pour être avec et secourir en vérité les frères et sœurs malades du Sida, comme l’authentique attitude responsable des catholiques face aux malades du Sida [...]”. De manera que, y como conclusión, los obispos animan a los católicos a asumir una actitud “verdaderamente responsable hacia los enfermos de SIDA”, que equivale a “humanizar la sexualidad” (“l’humanisation de la sexualité”). ¿Y qué significa esto? Creo que la respuesta está bien clara. Volvemos a lo mismo: una sexualidad sin los “régulateurs prévus par le Créateur” es, según los obispos, una sexualidad deshumanizada, si apuramos algo más diríamos que es animalizada, aquello que nos separa del espíritu y nos acerca a lo animal. Nada más lejos de la realidad (o mejor dicho, de lo que puede ser la realidad –ya he dicho que existen toda clase de relaciones sexuales-), y, como siempre, me deja completamente anonadada que sean curas católicos quienes tengan la osadía de asegurar tranquilamente estas cosas, gente de la que se supone que conoce poco (o nada) esta clase de relaciones, que ha hecho voto de celibato, gente que debería abstenerse de hablar de ello o que debería hacerlo con extrema reserva y precaución, siempre poniendo por delante su falta de experiencia (o poca).
he llegit el text dels bisbes catòlics africans -el manifest que em vas enviar- dues vegades, algunes parts fins i tot tres i quatre vegades; no voldria interpretar malament les seves paraules a causa del francès. Són tants els aspectes que permeten reflexions i comentaris que s’imposa una tria per tal d’ésser eficients i pràctics. És per això que proposo de començar per tres punts, que em semblen més sucosos a primera vista:
1) L’èmfasi que fan en la seva observació que les paraules del Papa han estat descontextualitzades pels mitjans de comunicació.
2) La idea de sexualitat i d’educació sexual (subjacent al meu entendre en les paraules del Papa) i subscrita també pels bisbes en aquesta declaració.
3) La rebel·lia que manifesten els bisbes davant del fet que els no africans pensin i parlin per i en nom dels africans, fet que entenen com una nova manera de colonialisme.
1) L’èmfasi sobre la descontextualització:
Diuen els bisbes: “Etonnement face à une manipulation outrageante planifiée Nous avons été tous surpris et étonnés de la façon dont une phrase du Saint-Père a été totalement sortie de son contexte proche et lointain pour devenir le motif récurrent de toutes les émissions de RFI et d’autres médias français sur le premier voyage apostolique du Saint-Père, le Pape Benoît XVI, en Afrique. Le comble est cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...] ».
Penso que qui afirma que les paraules no es poden treure de context té sempre tota la raó. Qui actua així és un manipulador de primera. No cal ésser filòleg ni lingüista, sinó tan sols sensible i bon observador per afirmar que quan es cita, cal citar en un context prou ampli com per que allò que es pretén transmetre quedi prou recolzat amb el que l’acompanya abans i després i que, si no obrem així, podem fins i tot transmetre el contrari del que la persona citada pretenia. En aquest sentit els bisbes critiquen els mitjans de comunicació i els acusen de “cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...] «.
Bé, ‘ocultar’ i ‘minimitzar’ no són el mateix que ‘descontextualitzar’, sinó que volen dir altres coses: ‘ocultar’ (= no dir, amagar, suprimir d’un text…), i ‘minimitzar’ (= no donar o restar-li a una cosa la importància que té o que va voler donar-li qui parlava…). Ells mateixos (els bisbes), quan parlen d’aquesta manipulació fan referència a l' «ocultació sistemàtica d’altres idees», és a dir, idees que no tenien a veure amb la qüestió de la SIDA ni del preservatiu. D’això, doncs, no se’n pot dir ‘descontextualitzar’ en el sentit habitual, perquè parlem d’altres idees. Cada idea s’expressa en el seu context argumentatiu i, si bé totes les idees estan inserides en un gran context-marc, no és aquest gran context a què fan referència els bisbes, perquè ells mateixos, més endavant, per corregir la suposada descontextualització dels mitjans, el recuperen tot citant el Papa: “Nous accueillons son message qui est aussi notre propre position. Et nous déclarons tous avec lui : « … On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain.”
Evidentment, amb això no vull justificar que ocultar i minimitzar no siguin una forma de manipulació. Ho són, i de les més grans i reprovables, només vull distingir entre les formes, perquè no són el mateix i els bisbes ho posen tot dins del mateix sac. Que el Papa va dir altres coses i ben dites, és ben segur, i si els mitjans de comunicació les van 'minimitzar' (això de la ‘ocultació’ és més problemàtic; dóna a entendre mala intenció de bon principi i crec que els ànims –també els dels bisbes- estan massa encesos per ser objectius) ben probablement va ser perquè una de les idees que va llançar el Papa –la que va encendre la gran polèmica- lluïa amb prou llum pròpia com perquè els mitjans s’esveressin i els reclamés tota la seva atenció (sense cap mena de mala intenció per part seva –els bisbes parlen fins i tot de “planificació” en el títol del primer paràgraf...-). Bé, respecte a aquesta qüestió de les raons de la minimització i de l’ocultació de coses que (també) va dir el Papa podríem estar molta estona fent conjectures, jo m’inclino a pensar que la idea que va acabar esdevenint central –la de la polèmica- va eclipsar totes les demés i més que n’hagués dites. No en traurem l’aigua més clara... Doncs passo al segon punt:
2) La idea de sexualitat i d’educació sexual:
Torno a recordar la cita que el propi manifest dels bisbes reprodueix de les paraules del Papa: “… On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain”.
Certament, aquí està recuperat el context immediat de les paraules de Benet XVI, i d’aquí, crec jo, es pot concloure clarament que el Papa diu que els eslògans publicitaris ajuden, malgrat que, com a única actuació, no resolen el problema de la SIDA: “On ne peut par surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires [els slogans que recomanen l’ús de preservatiu]”(la negreta és meva). I també diu que: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau [el SIDA] par la distribution de préservatifs». Aquí Benet XVI torna a dir que cal quelcom més que l’ús dels preservatius per combatre aquesta plaga (el terme, fr. fléau = cat. plaga, tampoc és gens innocent, crec jo) i que, a més d’això, cal ajudar els africans “posant-hi l’ànima” (no sé si aquesta seria la traducció adequada per “mettre l’âme”). Fàcil no és interpretar què pot voler dir el Papa amb aquesta expressió tan vague: això de “si on n’y met pas l’âme” podria donar rius de tinta i no en trauríem l’aigua clara. Crec que també està molt sospesada aquesta manera de parlar tan ambigua (i vull aclarir que, a la meva manera de veure, no sempre és malintencionat parlar amb ambigüitat, de vegades pot ser degut a una raó bona i sana). Però vegem què diu a continuació: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème» (La negreta, per contrastar la resta de la lletra cursiva és meva). Per evident, em sembla que qualsevol comentari hi sobra. Està clar què diu: que la distribució de preservatius, com a única acció, pot contribuir a augmentar el problema. Bé, qualsevol responsable de la sanitat ben informat, de qualsevol país del món, diria que aquí està la clau de tot l’escàndol, perquè el sol fet de distribuir preservatius (i s’entén que de fer-los servir, evidentment) mai no augmentarà el problema de la SIDA, en tot cas el reduirà, això com a mínim. També jo, com Benet XVI, estic absolutament convençuda de que amb la sola distribució dels preservatius (i la incitació a usar-los -això que dèiem dels eslògans-) no n’hi ha prou. Penso que amb això ataquem només una petita part del problema, que, malgrat ser una part petita, és un factor immensament gran i, per tant, gran també la quantitat de morts i malalts que pot salvar la prevenció amb aquesta profilaxi. Si la part més greu del problema no rau en la qüestió dels preservatius, sinó en aquesta altra “ajuda”, aquest “posar-hi l’ànima” a què Benet XVI fa referència, estarem d’acord en què és importantíssim parlar clar i català pel que fa a la qüestió de què volen dir aquestes ambigües paraules. Vol dir, doncs, que és d’extrema importància que NO siguin ambigües. I n’estic ben segura que, si en bona part del seu missatge el Papa i jo ens entenem, a partir d’aquí els nostres camins, les nostres maneres d’entendre la sexualitat, es separen i fins i tot és més que probable que vagin en direccions diametralment oposades. Voldria a partir d’ara mirar de reflexionar una mica sobre aquesta gran qüestió, la de la sexualitat i les relacions sexuals, que és (ho intueixo) el moll de l’os del que Benet XVI vol dir quan afirma que cal “posar-hi l’ànima” per "ajudar els africans" amb això de la SIDA, a més de distribuir preservatius: Tal com jo sempre he pogut comprovar (ja de ben petita) els representants institucionals de l’Església catòlica, quan actuen com a tals, recomanen l’abstenció com a forma més moral de viure la sexualitat. Segons el que ens arriba als ciutadans del carrer, la moral catòlica predica que les relacions sexuals només serien lícites dins del matrimoni i, dins d’aquest, només amb la finalitat de la reproducció, mai la del plaer (sóc conscient de què aquest últim extrem ha variat en els últims anys i hi ha alguns representants de l’Església que són més o menys liberals pel que fa a aquest punt, però m’interessa plantejar-ho en aquests extrems per fer més clar i nítid l’esquema). Per més que l’Església es vulgui modernitzar (o fer passar per més moderna) són clares les seves instruccions respecte al sexe (que no sempre vénen donades com a instruccions, de vegades van per camins extremadament rebuscats i velats): el gaudi “de la carn”, per fer servir l’expressió a l’ús dels eclesiàstics, equival a potenciar l’animalitat de l’ésser humà en detriment de la seva espiritualitat. Així també van ser interpretats Kant i els filòsofs de l’idealisme alemany, que venien a dir el mateix. I jo em pregunto: Per què sempre aquesta dicotomia excloent entre allò material i allò espiritual? Per què la relació sexual no es cultiva per arribar més i millor a allò espiritual, per exemple? Per què s’han de declarar la guerra a mort aquests dos pols? No es parla sempre de la defensa d’actituds extremes com de fonamentalistes?, doncs perquè no en aquest cas? No convé trobar l’equilibri? Segueixen dient els bisbes:
“Démolir la morale est crime contre l’humanité On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur. C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle. En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité”. No tenim aquí altra vegada la predicació d’això mateix que jo acabo d’apuntar? Jo crec que aquí es manifesta clarament allò que els bisbes pensen de la sexualitat de les persones, que cal educar els joves “à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions […]». En aquestes paraules hi ressona fortament la idea que les relacions sexuals són quelcom bestial, violent i violentador, gairebé sona a violació. Practicar el sexe, segons aquesta manera de parlar, equival a minvar les qualitats de l’esperit, a desespiritualitzar-se. Aquesta manera de veure-ho es manifesta en les expressions lingüístiques de què sovint es serveix l’Església catòlica: ‘sucumbir al sexe’ (‘a la temptació’), ‘caure en la temptació’, etc. Quan parlem d’una relació sexual parlem de tot un món; de relacions sexuals n’hi ha de moltes menes, des de les més criminals, com són les violacions, fins les més sublims, com pot ser un acte d’amor i de compenetració extrema. Així doncs, estem parlant d’un món immens on hi cap absolutament tot, com en qualsevol altre acció humana, un món on hi cap la immoralitat més gran fins a la moralitat més profunda. Si hom vol educar els joves a "controlar l’esperit sobre el cos i les seves pulsions" (“la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions”) se’ls podria educar en l’erotisme, per exemple (i ho dic sense cap espurna d’ironia; l’erotisme és la millor escola per educar en aquest camp). Per educar els joves en el control de l’esperit sobre el cos a la meva manera de veure –n’estic plenament convençuda- se’ls ha d’educar a tenir relacions sexuals de qualitat (i com més millor) i no pas el contrari. Educar en una sexualitat responsable, segons jo ho visc i ho crec, no és educar en l’autorepressió, sinó educar en una sexualitat lliure i en el respecte de l’altre, sempre; en el tenir en compte l’altre, sempre; i en no deixar-se portar ni embolicar per malentesos ni tabús. Una bona educació sexual suposa, en la meva opinió, començar per diferenciar la relació sexual, per una banda, del matrimoni, de l’altra (no són la mateixa cosa), per diferenciar el sexe, d'una banda, de la família, de l'altra (no són la mateixa cosa), per diferenciar el sexe pel pur desig de l’autocomplaença (la satisfacció del “aquí te pillo, aquí te mato”), d'una banda, de la relació sexual plena en el sentit de RELACIÓ amb l’altre i de la satisfacció de la parella (tampoc són la mateixa cosa). Això no té res a veure amb l’abstinència ni amb els tan i tan gastats subterfugis del “respecte vers el cos femení” i el recurs a la “feble i delicada psicologia femenina” de què tan gasten les institucions catòliques. En primer lloc, aquesta manera de parlar ignora la dona com a una igual, ignora la seva sexualitat i el seu desig en la relació sexual, parla des d’una perspectiva masclista tintada de la catolicitat més pura i dura. En segon lloc, només des d’una equitat en les possibilitats de relació, les persones són vertaderament lliures i, per tant, només llavors poden donar-se plenament i voluntàriament a l’altre. N’estic plenament convençuda de que la violència d’un gènere sobre l’altre només pot desaparèixer quan aquesta educació, la sexual, es faci de manera absolutament desreprimida i completament respectuosa de l’altre. A la meva manera de veure, el que l’Església catòlica ha fet fins ara ha estat, en aquest camp, extremadament perniciós, perquè ha mantingut obscur i barrejat allò que, pel més sagrat del món, hauria d’estar ben diferenciat i separat: el sexe i l’amor. Pot haver-hi sexe sense amor (la qual cosa tampoc el fa directament immoral, si és volgut i desitjat per les parts i respectuós amb l’altre), pot haver-hi amor sense sexe i pot haver-hi amor amb sexe, i tot això abans, durant i després del matrimoni. Per què fer-ho tot tan secret i complicat? Reprimint, prohibint, només s’aconsegueix transmetre que el sexe és quelcom dolent i brut, esdevé llavors tot una font de tabús que es converteix, al seu torn, en una font de problemes (i de violència –i no hauria d’estar en parèntesi el que és més important). Per tornar a les paraules dels bisbes: “On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur ». (La negreta és meva). Quins són, em pregunto jo, aquests “régulateurs prévus par le Créateur”? Honradament parlant, jo crec que el Creador no ha previst reguladors de cap mena, en tot cas, més aviat el contrari, si observem l’exuberant i prolífica naturalesa. Els reguladors, penso jo, cal cercar-los en àmbits ben diferents, àmbits que per a mi tenen molt a veure amb un comportament ètic aplicable a qualsevol relació humana, només que, en aquest terreny, es tracta d’una qüestió més delicada i, per tant, cal filar més prim, en el sentit que he exposat més amunt. D’altra banda, la relació que estableixen els bisbes entre el "final de la SIDA" (“bout du Sida”) i aquests "reguladors previstos pel Creador" (“régulateurs prévus par le Créateur”) fa pensar que ells interpreten aquelles paraules ambigües del Papa, (allò de que cal "posar-hi l’ànima" i no només distribuir preservatius) en el sentit que, malgrat l’ambigüitat, tothom havia d’interpretar-les: en el sentit de la repressió i l’abstenció. De manera que, si llegim bé entre línies, el que el Papa recomana i proclama com l’única i vertadera manera de combatre la SIDA - i la declaració d’aquests bisbes així ho entén- és l’abstenció, com sempre. Tenint en compte la transcendència i la repercussió que tenen les paraules del Papa, pel fet de venir del Papa, unes manifestacions com aquestes em semblen, com a mínim, irresponsables, només com a mínim. I segueixen dient els bisbes: «C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle» (La negreta és meva). Sembla doncs que l’educació sexual dels joves, segons els bisbes interpretant el Papa, ha de fonamentar-se en aquests “reguladors previstos pel Creador”, per tant, en l’abstinència (bé, segurament ells, si parlessin clarament, dirien “en les relacions sexuals només dins del matrimoni entre una sola dona i un sol home i amb el sol objectiu de procrear”). La seva interpretació ha de ser forçosament aquesta perquè després segueixen dient que: «En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité ». Realment aquestes paraules són la culminació d’aquesta manera seva d’entendre la relació sexual, tan diametralment oposada a la meva. Val a dir que, tan estesa com està la SIDA avui en dia, i més al continent africà, tenir relacions sexuals exclusivament dins del matrimoni (sense preservatiu) tampoc alleuja el problema, perquè la malaltia ja està massa estesa i fins i tot hi ha qui no sap que la té. No se m’escapa que el Papa probablement va dir el que va dir dirigint-se al continent africà perquè era precisament el continent africà, un continent on segons tinc entès les relacions matrimonials són majoritàriament poligàmiques, i perquè aquesta podria ser una de les causes que ha fet estendre més fàcilment la SIDA. Però llavors –insisteixo- cal parlar clar i dir les coses pel seu nom, no barrejar salut amb moral (sexual). Per canviar les relacions poligàmiques també és eficient la meva manera d’orientar l’educació sexual entre els joves. D’altra banda, dubto molt que aquesta hagi sigut una de les causes d’extensió de la SIDA: en les nostres societats europees les relacions són tan poligàmiques i poliàndriques (malgrat que no reconegudes) com ho poden ser al continent africà, i la SIDA no hi és tan present, no en un grau tan elevat. I més endavant, (abans de la cita del Papa) afirmen els bisbes: “Il nous encourage tous à vivre et à promouvoir l’humanisation de la sexualité et le don de sa propre humanité pour être avec et secourir en vérité les frères et sœurs malades du Sida, comme l’authentique attitude responsable des catholiques face aux malades du Sida [...]”. De manera que, i com a conclusió, els bisbes encoratgen els catòlics a assumir una actitud “vertaderament responsable vers als malalts de SIDA”, que equival a “humanitzar la sexualitat” (“l’humanisation de la sexualité”). I què vol dir això? Crec que la resposta és ben clara. Tornem al mateix: una sexualitat sense els “régulateurs prévus par le Créateur” és, segons els bisbes, una sexualitat deshumanitzada, si anem una mica més enllà, diríem que és animalitzada, allò que ens separa de l’esperit i ens apropa a l’animal. Res més lluny de la realitat (o millor dit, del que pot ser la realitat –ja he dit que hi havia tota mena de relacions sexuals-), i, com sempre, em deixa completament astorada que siguin capellans catòlics, que han fet vot de celibat, els qui tinguin la gosadia d’assegurar tranquil·lament aquestes coses, gent que se suposa coneix poc (o gens) aquestes relacions, gent que hauria d’abstenir-se de parlar-ne o fer-ho amb infinita cura i reserva, sempre posant per davant la seva manca d’experiència (o poca).
3) Pensar i parlar en nom dels africans:
Així a primera vista em sembla molt encertat això que diuen els bisbes, que no és lícit parlar en nom d’altri, que els africans ja saben pensar i parlar per ells mateixos. Tenen raó, molta raó. En deuen estar ben tips els africans de que el continent europeu i els nord-americans s’entestin a solucionar-los els problemes, que ells [els europeus i els nord-americans] –i no els propis africans- s’han plantejat com a problemes, que sempre siguin els blancs no africans els que pretenguin saber on rauen els mals del continent africà i no es parin mai ni tan sols a escoltar la gent africana. Tenen tota la raó del món. Però cal anar una mica en compte amb això, perquè, portat a un extrem, això es traduiria en què mai ningú no pot opinar sobre res que pertoqui una altra persona pel sol fet que la qüestió no l’afecta directament a ell@, a la seva persona. Aquesta actitud extrema és també extremadament perillosa. Si portéssim les nostres actuacions a aquest punt, ningú que tingués una determinada fe religiosa podria parlar-ne amb algú altre que en tingués una de diferent de la seva, o també que algú que ha fet una descoberta científica que significa un progrés en la curació d’una malaltia (transfusions sanguínies, trasplantaments d’òrgans, recerca amb cèl·lules mare...) no la podria donar a conèixer a aquells grups culturals i/o religiosos que xoquen amb aquestes qüestions per raons de fe (posem per cas els Testimonis de Jehovà). Si seguíssim al peu de la lletra el que semblen reivindicar els bisbes catòlics de la CERAO, si ells fossin conseqüents amb les seves pròpies paraules, haurien de criticar fins i tot que el Papa donés les seves opinions respecte als mals que afecten el continent africà, cosa que ha fet en aquest viatge últim (no només ha parlat de SIDA i de preservatius). És per això que crec que també aquest extrem del manifest dels bisbes cal mirar-lo amb molta cautela. No és el mateix suplantar algú en les seves opinions i decisions que dialogar amb aquest algú per donar-li un punt de vista. D’altra banda, em sembla prou contradictori -per dir-ho molt suaument- que en la seva declaració titllin de neocolonial (encara que no utilitzin directament aquesta paraula) l’actitud d’aquell que, no essent africà, gosa parlar per boca de i en nom de tot el continent africà: “[...]Nous déplorons et dénonçons le crime, venant du fond des âges, où l’on traitait nos frères et nos sœurs en marchandises et en «biens meubles » (Le Code Noir, Art. 44), et qui aujourd’hui consiste à s’acharner à penser pour nous, à parler pour nous, à faire à notre place sans doute parce qu’on ne nous croit pas en mesure de le faire par nous-mêmes”, mentre que en el seu manifest ells fan precisament això que ells critiquen: parlar, essent una minoria, en nom de tot el continent africà, per més que, per fer-ho, es remetin a allò que, segons el seu parer, tenen en comú tots els éssers humans. Per més convençuts que ells (els bisbes) estiguin de que la seva és la vertadera fe, de que la seva concepció del món i de les relacions humanes és la vertadera, no deixa de ser UNA concepció, la seva, i ben segur que no ignoren que també al continent africà hi ha d’altres maneres de veure i de pensar, raó que els hauria d’impedir –seguint les seves pròpies reclamacions- de parlar d’aquesta manera tan general i en nom de tot el continent. Per més que signen com a Bisbes de l’Església Catòlica, la seva manera de parlar i d’argumentar i el to en què ho fan, atorga a aquest document la pretensió de parlar en nom de TOT el continent africà: “Nous, évêques de l’Eglise catholique de l’espace CERAO, nous exigeons qu’on cesse de penser pour nous, de pousser l’Afrique de la rue à parler au nom de l’Afrique et amuser la galerie aux dépens de nos peuples. Nous exigeons que pour parler de l’Afrique l’on respecte les valeurs essentielles, sans lesquelles l’homme n’est plus l’homme, et qui sont synthétisées dans la dignité de tout homme, créé à l’image de Dieu. Oui, à la suite du Concile Vatican II, nous réaffirmons que « sans le Créateur, la créature s’évanouit tout simplement » (la negreta és meva). Em sembla, com dic, contradictori i arrogant. Tot plegat, amic, és una pena, una llàstima que es maltractin les relacions sexuals d’aquesta manera, quan poden ser una font de tantes coses, totes positives, quan el capteniment de les persones és responsable i respectuós, enteses aquestes dues qualitats tal i com les definia jo més amunt i no com podrien voler fer entendre aquests termes els pares més paternalistes i patriarcals de l’Església catòlica, amb la seva coneguda i habitual interpretació de les paraules “responsabilitat” i “respecte”. Per a mi volen dir coses ben diferents del que ells pensen. No sé per quin motiu el sexe i les relacions sexuals són un tema que la nostra societat –no només l’Església catòlica- tracta amb tanta i tanta hipocresia. Espero de tot cor que no sigui una utopia esperar que un dia es miri aquesta faceta de la personalitat humana com allò que és, i no com la volen veure unes ments reprimides i retorçades que, al meu entendre, convindria allunyar de l’educació dels joves. Espero, amic, la teva resposta. Em calen el teu punt de vista i contrapunt, que sempre em porten més enllà. Espero les teves lletres: la teva companyia reflexiva, sincera, honrada i intel·ligent.
Una forta abraçada,
Anna
ESPAÑOL (traducción de Anna Rossell):
CARTA ABIERTA DE ANNA ROSSELL A SU AMIGO Y COMPAÑERO DE REFLEXIONES, EL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS
El Masnou, 20-04-2009
Querido amigo:
He leído el texto de los obispos católicos africanos -el manifiesto que me enviaste- dos veces, algunas partes incluso tres y cuatro veces; no quisiera interpretar mal sus palabras a causa del francés. Son tantos los aspectos que permiten reflexiones y comentarios que se impone una selección con el fin de ser eficientes y prácticos. Ésta es la razón por la que propongo empezar por tres de los puntos que me parecen más sustanciosos a primera vista:
1) El énfasis que hacen en su observación de que las palabras del Papa han sido descontextualizadas por los medios de comunicación.
2) La idea de sexualidad y de educación sexual (subyacente, a mi entender, en las palabras del Papa) y suscrita también por los obispos en esta declaración.
3) La rebeldía que manifiestan los obispos ante el hecho de que los no africanos piensen y hablen por boca y en nombre de los africanos, hecho que entienden como una nueva forma de colonialismo.
1) El énfasis sobre la descontextualización:
Dicen los obispos: “Etonnement face à une manipulation outrageante planifiée Nous avons été tous surpris et étonnés de la façon dont une phrase du Saint-Père a été totalement sortie de son contexte proche et lointain pour devenir le motif récurrent de toutes les émissions de RFI et d’autres médias français sur le premier voyage apostolique du Saint-Père, le Pape Benoît XVI, en Afrique. Le comble est cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...]»
Pienso que quien afirma que las palabras no se deben sacar de contexto tiene siempre toda la razón. Quien actúa así es un manipulador de primer orden. No es necesario ser filólogo ni lingüista, sino tan sólo sensible y buen observador para afirmar que, cuando se cita, es necesario enmarcar la cita en un contexto lo suficientemente amplio como para que aquello que se pretende transmitir quede lo suficientemente apoyado con lo que le acompaña antes y después y que, si no obramos de ese modo, incluso puede suceder que transmitamos lo contrario de lo que la persona citada pretendía. En este sentido los obispos critican a los medios de comunicación y los acusan de “cette occultation systématique des autres idées de l’interview et la minimisation de tout ce que le Saint-Père s’est efforcé de communiquer comme espérance à l’Afrique [...] «. Bien, ‘ocultar’ y ‘minimizar’ no son lo mismo que ‘descontextualizar’, sino que significan otras cosas: ‘ocultar’= no decir, esconder, suprimir de un texto… y ‘minimizar’ = no dar o restarle a una cosa la importancia que tiene o que quiso darle quien hablaba... Ellos mismos (los obispos), cuando hablan de esta manipulación hacen referencia a la «ocultación sistemática de otras ideas», es decir, ideas que no tenían que ver con la cuestión del SIDA ni del preservativo. Así pues a esto no se le puede llamar ‘descontextualizar’ en el sentido habitual, porque nos referimos a otras ideas. Cada idea se expresa en su contexto argumentativo y, si bien todas las ideas están insertas en un gran contexto-marco, no es este gran contexto al que hacen referencia los obispos ya que ellos mismos, más adelante, para corregir la supuesta descontextualización de los medios de comunicación, recuperan el contexto al que se refieren citando al Papa: “Nous accueillons son message qui est aussi notre propre position. Et nous déclarons tous avec lui : « … On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain.” Evidentemente, con esto no quiero justificar que ocultar y minimizar no sean una forma de manipulación. Lo son, y de las mayores y reprobables, sólo quiero distinguir entre las formas de manipulación, porque no son lo mismo unas que otras y los obispos lo meten todo en el mismo saco. Que el Papa dijo otras cosas y que las dijo bien dichas es seguro y si los medios de comunicación las ‘minimizaron’ (lo de la ‘ocultación’ es más problemático; da a entender mala intención y creo que los ánimos –también los de los obispos- están demasiado encendidos para ser objetivos) muy probablemente se debió a que una de las ideas que lanzó el Papa –la que encendió la gran polémica- lucía con la suficiente luz propia como para que los medios de comunicación se alarmasen y les reclamara toda su atención (sin mala intención alguna por su parte –los obispos hablan incluso de ‘planificación’ en el título del primer párrafo...-). Bien, respeto a esta cuestión de las razones de la minimización y de la ocultación de cosas que (también) dijo el Papa podríamos invertir muchas horas haciendo conjeturas, yo me inclino a pensar que la idea que acabó convirtiéndose en central –la de la polémica- eclipsó a todas las demás y a todas las que hubiera podido decir si hubiera dicho más. No sacaremos nada en claro al respecto..., de modo que paso al segundo punto:
2) La idea de sexualidad y de educación sexual:
Vuelvo a recordar la cita que el propio manifiesto de los obispos reproduce de las palabras del Papa: “… On ne peut pas surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires. Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème. Telles sont les paroles de Benoît XVI qu’un matraquage médiatique s’est évertué à travestir. En vain”. Ciertamente, aquí está recuperado el contexto inmediato de las palabras de Benedicto XVI, y de aquí, creo yo, se puede concluir claramente que el Papa dice que los eslóganes publicitarios ayudan, si bien, como única actuación, no resuelven el problema del SIDA: “On ne peut par surmonter ce problème du sida uniquement avec des slogans publicitaires [los que recomiendan el uso del preservativo]”(la negrita es mía). Y también dice que: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau [el SIDA] par la distribution de préservatifs». Aquí Benedicto XVI vuelve a insistir en que se necesita algo más que el uso de los preservativos para combatir esta plaga (el término, fr. fléau = esp. plaga, tampoco es inocente en absoluto, creo yo) y que, además de esto, es necesario ayudar a los africanos “poniendo el alma” (no sé si ésta sería la traducción adecuada para “mettre l’âme”). Desde luego no es fácil interpretar qué puede querer decir el Papa con esta expresión tan vaga: eso de “si on n’y met pas l’âme” podría hacer correr ríos de tinta y no sacaríamos nada en claro. Creo que también está muy sopesada esta manera de hablar tan ambigua (y quiero aclarar que, a mi modo de ver, no siempre es malintencionado hablar con ambigüedad, a veces puede hacerse por una razón buena y sana). Pero veamos qué dice a continuación: “Si on n’y met pas l’âme, si on n’aide pas les Africains, on ne peut pas résoudre ce fléau par la distribution de préservatifs : au contraire, le risque est d’augmenter le problème » (La negrita, para contrastar el resto de la letra cursiva es mía). Por evidente, creo que sobra cualquier comentario. Está claro que dice: que la distribución de preservativos, como única acción, puede contribuir a aumentar el problema. Bien, cualquier responsable de la sanidad bien informado, de cualquier país del mundo, diría que aquí está la clave de todo el escándalo, porque el mero hecho de distribuir preservativos (y se entiende también que de usarlos, evidentemente) jamás aumentará el problema del SIDA, en todo caso lo reducirá, esto como mínimo. También yo, como Benedicto XVI, estoy absolutamente convencida de que con la sola distribución de los preservativos (y la incitación a usarlos –lo que decíamos de los eslóganes-) no es suficiente, pienso que con esto atajamos tan sólo una pequeña parte del problema, que, aun siendo una parte pequeña, es un factor inmensamente grande y, por tanto, grande es también la cantidad de muertos y de enfermos que puede salvar la prevención con esta profilaxis. Si la parte más grande del problema no radica en la cuestión de los preserativos, sino en esta otra “ayuda”, este “poner el alma” a que Benedicto XVI hace referencia, estaremos de acuerdo en que es importantísimo hablar claro y no ambiguamente en lo que respecta a lo que estas palabras significan. Esto significa que es de extrema importancia que NO sean ambiguas. Y estoy segura de que, si en buena parte de su mensaje el Papa y yo nos entendemos, a partir de aquí nuestros caminos, nuestras maneras de entender la sexualidad, se separan e incluso es más que probable que vayan en direcciones diametralmente opuestas.
Quisiera, a partir de aquí, intentar reflexionar un poco sobre esta gran cuestión, la de la sexualidad y las relaciones sexuales, que constituye (lo intuyo) la clave de lo que Benedicto XVI quiere decir cuando afirma que hay que “poner el alma” para ayudar a los africanos en esto del SIDA, además de distribuir preservativos: Por lo que yo siempre he podido comprobar (ya desde mi primera infancia) los representantes institucionales de la Iglesia católica, cuando actúan como tales, recomiendan la abstención como forma más moral de vivir la sexualidad. Tal y como nos llega a los ciudadanos de a pie, la moral católica predica que las relaciones sexuales sólo serían lícitas dentro del matrimonio y, dentro de éste, sólo con la finalidad de la reproducción, nunca la del placer (soy consciente de que este último extremo ha variado en los últimos años y que hay algunos representantes de la Iglesia que son más o menos liberales, pero me interesa plantearlo en estos términos extremos para hacer más claro y nítido el esquema). Por más que la Iglesia se quiera modernizar (o hacer pasar por más moderna) son claras sus instrucciones respecto al sexo (que no siempre vienen dadas como instrucciones, a veces van por caminos extremadamente rebuscados y velados): el placer “de la carne”, por utilizar la expresión al uso de los eclesiásticos, equivale a potenciar la animalidad del ser humano en detrimento de su espiritualidad. Así también lo interpretaron Kant y los filósofos del idealismo alemán, que venían a decir lo mismo. Y yo me pregunto: ¿Por qué siempre esta dicotomía excluyente entre lo material y lo espiritual? ¿Por qué la relación sexual no se cultiva para llegar más y mejor a lo espiritual, por ejemplo? ¿Por qué se han de declarar la guerra a muerte estos dos polos? ¿No se habla siempre de la defensa de actitudes extremas como de fundamentalistas? Entonces, ¿por qué no en este caso? ¿No es deseable el equilibrio? Siguen diciendo los obispos: “Démolir la morale est crime contre l’humanité On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur. C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle. En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité”. ¿No tenemos aquí, una vez más, la predicación de eso mismo que yo acabo de apuntar? Yo creo que aquí se manifiesta claramente aquello que los obispos del comunicado piensan de la sexualidad de las personas, que es conveniente educar a los jóvenes “à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions […]». En estas palabras resuena fuertemente la idea de que las relaciones sexuales son algo bestial, violento y violentador, casi suena a una violación. Practicar sexo, según este modo de hablar, equivale a restar cualidades al espíritu, a desespiritualizarse. Esta manera de verlo se manifiesta en las expresiones lingüísticas de que a menudo se sirve la Iglesia católica: ‘sucumbir al sexo’ (‘a la tentación’), ‘caer en la tentación’, etc. Cuando hablamos de una relación sexual hablamos de todo un mundo; hay muchos modos de relaciones sexuales, desde las más criminales, como son las violaciones, hasta las más sublimes, como puede ser un acto de amor y de compenetración extrema. Así pues estamos hablando de un mundo inmenso donde cabe absolutamente todo, como en cualquier otra acción humana, un mundo donde cabe desde la inmoralidad más grande hasta la moralidad más profunda. Si se desea a educar a los jóvenes a "controlar el espíritu sobre el cuerpo y sus pulsiones" (“la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions”) se les podría educar en el erotismo, por ejemplo (y lo digo sin ningún ápice de ironía; el erotismo es la mejor escuela para educar en este campo). Para educar a los jóvenes en el control del espíritu sobre el cuerpo, a mi modo de ver –estoy plenamente convencida de ello- debemos educarles a tener relaciones sexuales de cualidad (y cuantas más mejor) y no en lo contrario. Educar en una sexualidad responsable, según yo lo vivo y lo creo, no es educar en la autorepresión, sino educar en una sexualidad libre y en el respeto al otro y del otro, siempre; en el tener en cuenta al otro, siempre, y en no dejarse llevar ni enredar en malentendidos ni tabús. Una buena educación sexual supone, en mi opinión, empezar por diferenciar el sexo, de la familia (no son la misma cosa), diferenciar la relación sexual, por un lado, del matrimonio, del otro (no son la misma cosa), diferenciar el sexo por el puro deseo de la autocomplacencia (la satisfacción del “aquí te pillo, aquí te mato”), de la relación sexual plena en el sentido de RELACIÓN con el otro y de la satisfacción de la pareja (tampoco son la misma cosa). Esto no tiene nada que ver con la abstinencia ni con los tan manidos subterfugios del “respeto al cuerpo femenino” y el recurso a la “frágil y delicada sicología femenina”, que tanto gastan las instituciones católicas. En primer lugar, esta manera de hablar ignora a la mujer como a una igual, ignora su sexualidad y su deseo en la relación sexual, habla desde una perspectiva machista teñida de la catolicidad más pura y dura. En segundo lugar, sólo desde la equidad en las posibilidades de relación, las personas son verdaderamente libres y, por tanto, sólo entonces pueden darse voluntariamente al otro. Estoy plenamente convencida de que la violencia de un género sobre el otro sólo podrá desaparecer cuando esta educación, la sexual, se haga de un modo absolutamente desreprimido y completamente respetuoso del otro. A mi modo de ver, lo que la Iglesia católica ha hecho hasta ahora en este campo ha sido extremadamente pernicioso, porque ha mantenido oscuro y confundido aquello que, por lo más sagrado del mundo, debiera estar bien diferenciado y separado: el sexo y el amor. Puede haber sexo sin amor (lo cual tampoco lo hace directamente inmoral, si es querido y deseado por las partes implicadas y respetuoso con el otro), puede haber amor sin sexo y puede haber amor con sexo, y todo esto antes, durante y después del matrimonio. ¿Por qué hacerlo tan secreto y complicado? Reprimiendo y prohibiendo sólo se consigue transmitir que el sexo es algo malo y sucio, se convierte entonces en una fuente de tabús, que a su vez deviene una fuente de problemas (y de violencia –y no debería estar entre paréntesis lo que es más importante). Y volviendo a las palabras de los obispos: “On n’arrivera pas à bout du Sida, en cassant les ressorts spirituels et moraux des hommes, surtout des adolescents et des jeunes, en les fragilisant et en faisant d’eux des paquets de désirs sexuels sans les régulateurs prévus par le Créateur ». (La negrita es mía). Me pregunto: ¿Cuáles son estos “régulateurs prévus par le Créateur”? Hablando honradamente , yo creo que el Creador no ha previsto reguladores de ninguna especie, en todo caso más bien parece todo lo contrario, si observamos a la exuberante y prolífica naturaleza. Los reguladores, creo yo, deben buscarse en ámbitos bien diferentes, ámbitos que para mí tienen mucho que ver con un comportamiento ético aplicable a cualquier relación humana, sólo que en este terreno estamos ante una cuestión más delicada y, por tanto, conviene tratarla con mayor delicadeza, en el sentido que he expuesto más arriba. Por otro lado, la relación que establecen los obispos entre "el final del SIDA" (“bout du Sida”) y estos "reguladores previstos por el Creador” (“régulateurs prévus par le Créateur”) hace pensar que ellos interpretan aquellas palabras ambiguas del Papa (aquello de que conviene “poner el alma” y no sólo distribuir preservativos) en el sentido que, a pesar de la ambigüedad, todo el mundo hubiera debido interpretar: en el sentido de la represión y la abstención. De modo que, si leemos entre líneas, lo que el Papa recomienda y proclama como la única manera de combatir el SIDA -y la declaración de estos obispos así lo entiende- es la abstención, como siempre. Teniendo en cuenta la trascendencia y la repercusión que tienen las palabras del Papa por el hecho de venir del Papa, tales manifestaciones me parecen, como mínimo, irresponsables, sólo como mínimo. Y siguen diciendo los obispos: «C’est un crime contre l’humanité que de priver l’enfant, l’adolescent et le jeune de l’entrainement à la maîtrise de l’esprit sur le corps et ses pulsions qu’on appelle éducation sexuelle» (La negrita es mía). Parece pues que la educación sexual de los jóvenes, según entienden los obispos las palabras del Papa, ha de basarse en estos “reguladores previstos por el Creador”, por tanto, en la abstinencia (bien, seguramente ellos, si hablaran claramente, dirían “en las relaciones sexuales sólo dentro del matrimonio entre una sola mujer y un solo hombre, y sólo con el fin de procrear”). Ésta debe de ser su interpretación puesto que a continuación afirman: «En ce sens, les slogans publicitaires et la distribution de préservatifs pourraient n’être qu’irresponsabilité et crime contre l’humanité». Realmente estas palabras constituyen la culminación de su manera de entender la relación sexual, tan diametralmente opuesta a la mía. Conviene recordar que, por lo extendido que está el SIDA hoy en día, y más aún en el continente africano, tener relaciones sexuales exclusivamente dentro del matrimonio (sin preservativo) tampoco alivia el problema, porque la enfermedad está ya demasiado extendida y hasta hay quien no sabe que la tiene. No se me escapa que el Papa probablemente dijo lo que dijo precisamente porque se encontraba en el continente africano, un continente en el que, según tengo entendido, las relaciones matrimoniales son mayoritariamente poligámicas, y porque ésta pudiera ser una de las causas que ha influido en que el SIDA se extendiera más fácilmente. Pero entonces –insisto- conviene hablar claro y llamar a las cosas por su nombre, no mezclar salud con moral (sexual). Para cambiar las relaciones poligámicas también sirve mi modo de orientar la educación sexual entre los jóvenes. Por otro lado, dudo mucho que ésta haya sido una de las causas de la extensión del SIDA: en nuestras sociedades europeas las relaciones son tan poligámicas (y poliándricas), a pesar de no estar reconocido oficialmente, como lo pueden ser en el continente africano, y sin embargo el SIDA no está tan extendido. Y más adelante (antes de la cita del Papa) los obispos afirman: “Il nous encourage tous à vivre et à promouvoir l’humanisation de la sexualité et le don de sa propre humanité pour être avec et secourir en vérité les frères et sœurs malades du Sida, comme l’authentique attitude responsable des catholiques face aux malades du Sida [...]”. De manera que, y como conclusión, los obispos animan a los católicos a asumir una actitud “verdaderamente responsable hacia los enfermos de SIDA”, que equivale a “humanizar la sexualidad” (“l’humanisation de la sexualité”). ¿Y qué significa esto? Creo que la respuesta está bien clara. Volvemos a lo mismo: una sexualidad sin los “régulateurs prévus par le Créateur” es, según los obispos, una sexualidad deshumanizada, si apuramos algo más diríamos que es animalizada, aquello que nos separa del espíritu y nos acerca a lo animal. Nada más lejos de la realidad (o mejor dicho, de lo que puede ser la realidad –ya he dicho que existen toda clase de relaciones sexuales-), y, como siempre, me deja completamente anonadada que sean curas católicos quienes tengan la osadía de asegurar tranquilamente estas cosas, gente de la que se supone que conoce poco (o nada) esta clase de relaciones, que ha hecho voto de celibato, gente que debería abstenerse de hablar de ello o que debería hacerlo con extrema reserva y precaución, siempre poniendo por delante su falta de experiencia (o poca).
3) Pensar y hablar en nombre de los africanos:
Así a primera vista me parece muy acertado lo que afirman los obispos: que no es lícito hablar en nombre de otros, que los africanos ya saben pensar y hablar por sí mismos. Tienen razón, mucha razón. Deben de estar hartos los africanos de que el continente europeo y los norteamericanos se empeñen en solucionar los problemas que ellos [los europeos y norteamericanos] –y no los propios africanos- se han planteado como problemas, que siempre sean los blancos no africanos los que pretendan saber dónde radican los males del continente africano y no se paren nunca siquiera a escuchar a la gente africana. Tienen toda la razón del mundo. Pero conviene ir con pies de plomo en esto, porque, llevado a un extremo, se traduciría en que nunca nadie puede opinar sobre nada que afecte a otra persona por el sólo hecho de que la cuestión no le atañe directamente a él. Esta actitud extrema es también extremamente peligrosa. Si llevásemos nuestras actuaciones a este punto, nadie que tuviera una fe religiosa determinada podría hablar de ella con ningún otra persona que profesara otra fe distinta, o también que alguien que hubiera hecho un descubrimiento científico que significara un progreso en la curación de una enfermedad (transfusiones de sangre, trasplantes de órganos, investigación con células madre) no podría dar a conocer este conocimiento a aquellos grupos culturales y/o religioso que chocan con estas cuestiones por razones de fe (pongamos por caso los Testigos de Jehová). Si siguiéramos al pie de la letra lo que parecen reivindicar los obispos católicos de la CERAO, si ellos fueran consecuentes con sus propias palabras, deberían criticar al Papa por dar sus opiniones respecto de los males que afectan al continente africano, cosa que ha hecho en este reciente viaje (no sólo ha hablado de SIDA y de preservativos). Por ello creo que también este extremo del manifiesto conviene mirarlo con mucha cautela. No es lo mismo suplantar a alguien en sus opiniones y decisiones que dialogar con este alguien para darle un punto de vista. Por otro lado, me parece bastante contradictorio –por decirlo muy suavemente- que en su declaración tilden de neocolonial (aunque no usen directamente esta palabra) la actitud de aquél que, no siendo africano, se atreve a hablar por boca de todo el continente y en su nombre: “[...]Nous déplorons et dénonçons le crime, venant du fond des âges, où l’on traitait nos frères et nos sœurs en marchandises et en « biens meubles » (Le Code Noir, Art. 44), et qui aujourd’hui consiste à s’acharner à penser pour nous, à parler pour nous, à faire à notre place sans doute parce qu’on ne nous croit pas en mesure de le faire par nous-mêmes”, mientras que en su manifiesto ellos hacen precisamente lo que critican: hablar, siendo como son una minoría, en nombre de todo el continente africano, por más que, para hacerlo, se remitan a aquello que, según su parecer, tienen de común todos los seres humanos. Por más convencidos que ellos (los obispos) estén de que la suya es la verdadera fe, de que su concepción del mundo y de las relaciones humanas son las verdaderas, no dejan de ser UNA concepción, la suya, y es seguro que no ignoran que también en el continente africano hay otras maneras de ver y de pensar, lo cual debería impedirles –siguiendo sus propias reclamaciones- hablar de este modo tan general y en nombre de todo el continente. Por más que firman como Obispos de la Iglesia Católica, su manera de hablar y el tono en que lo hacen otorga a este documento la pretensión de hablar en nombre de TODO el continente africano: “Nous, évêques de l’Eglise catholique de l’espace CERAO, nous exigeons qu’on cesse de penser pour nous, de pousser l’Afrique de la rue à parler au nom de l’Afrique et amuser la galerie aux dépens de nos peuples. Nous exigeons que pour parler de l’Afrique l’on respecte les valeurs essentielles, sans lesquelles l’homme n’est plus l’homme, et qui sont synthétisées dans la dignité de tout homme, créé à l’image de Dieu. Oui, à la suite du Concile Vatican II, nous réaffirmons que « sans le Créateur, la créature s’évanouit tout simplement» (la negrita es mía). Como digo, me parece contradictorio y arrogante. En definitiva, amigo mío, es una pena, una lástima, que se maltraten las relaciones sexuales de este modo, cuando pudieran ser una fuente de tantas cosas, todas ellas positivas, si el comportamiento de las personas es responsable y respetuoso, entendidas estas dos cualidades tal y como yo las definía más arriba, y no como podrían pretender traducir estos términos los padres más paternalistas y patriarcales de la Iglesia católica, con su conocida y habitual interpretación de las palabras ‘responsabilidad’ y ‘respeto’. Para mí significan cosas bien distintas de la interpretación que ellos les dan. No sé por qué motivo el sexo y las relaciones sexuales son un tema que nuestra sociedad-no sólo la Iglesia católica- trata con tanta hipocresía. Espero de todo corazón que no sea una utopía esperar que un día se vea esta faceta de la personalidad humana como lo que es, y no como pretenden verla unas mentes reprimidas y retorcidas que, a mi entender, convendría alejar de la educación de los jóvenes. Quedo a la espera de tu respuesta; necesito de tu punto de vista y tu contrapunto, que siempre me llevan más allá: tu compañía reflexiva, sincera, honrada e inteligente.
Un fuerte abrazo,
Anna
Un fuerte abrazo,
Anna
No hay comentarios:
Publicar un comentario