*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (29-08-2007 / 30-08-2007)
*
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español
*
En Xec amb els seus nen@s, juliol 2010, a casa seva de Conakry / Xec con sus niñ@s, julio 2010, en su casa de Conakry
*
Català:
*
Conakry, 30 agost 2007
*
Benvolguda Anna :
Aprofito un extraordinari de llum i continuo amb la nostra reflexió sobre el “telonero”. Rellegint la teva carta noto dos matisos que no acceptes:
- El “telonero” pel que pot tenir d’auto-humiliació i en el fons de des valoració de si mateix.
- El “telonero” com aquell que pot desaparèixer com si les relations viscudes no fossin prou consistents i d’alguna manera una comèdia.
Penso que les dues “mises en garde” són legítimes i reaccionen contra una mentalitat que és malsana.
Hi ha un estil i l’has captat: no m’agraden els llums enfocats sobre mí, però això no vol dir que em manqui la consciència dels meus valors i qualitats i que no m’estimi la meva persona.
Benvolguda Anna :
Aprofito un extraordinari de llum i continuo amb la nostra reflexió sobre el “telonero”. Rellegint la teva carta noto dos matisos que no acceptes:
- El “telonero” pel que pot tenir d’auto-humiliació i en el fons de des valoració de si mateix.
- El “telonero” com aquell que pot desaparèixer com si les relations viscudes no fossin prou consistents i d’alguna manera una comèdia.
Penso que les dues “mises en garde” són legítimes i reaccionen contra una mentalitat que és malsana.
Hi ha un estil i l’has captat: no m’agraden els llums enfocats sobre mí, però això no vol dir que em manqui la consciència dels meus valors i qualitats i que no m’estimi la meva persona.
*
*
Conakry, 29 agost 2007
*
Benvolguda Anna [...],
*
Benvolguda Anna [...],
*
[...]. Em dones la volta a la reflexió sobre el “telonero” i ho encertes. La clau és aquesta distinció entre “ser protagonista i fer-se protagonista”. Amb aquesta “nuance” no puc altra cosa que veure'm reflectit i compendre que, gràcies a Déu, la història s’escriu també per personatges que no pretenen ésser-ho. També és veritat que el protagonisme d’una història depèn del lector, l’espectador o l’historiador. Per a un, el protagonista serà un personatge, per a un altre, el protagonista en serà un altre.
[...]. Em dones la volta a la reflexió sobre el “telonero” i ho encertes. La clau és aquesta distinció entre “ser protagonista i fer-se protagonista”. Amb aquesta “nuance” no puc altra cosa que veure'm reflectit i compendre que, gràcies a Déu, la història s’escriu també per personatges que no pretenen ésser-ho. També és veritat que el protagonisme d’una història depèn del lector, l’espectador o l’historiador. Per a un, el protagonista serà un personatge, per a un altre, el protagonista en serà un altre.
És veritat que entre la primera reflexió i la que parla del destí s’hi barregen registres diferents. [...] me n’adono que és veritat, però no és tant el discurs que mescla registres diferents com la realitat. Quan parlo de destí i faig referència a relacions, realitzacions, esperances o compromisos que s’han quedat enrrere i que continuen després del meu passatge i els poso en relació a la vocació de telonero, no estic negant un nivell de relació i d’impacte que va més enllà de l’acte concret però del que d’alguna manera, per l’absència, el protagonista ja no n’és l’autor.
Altra [cosa] són les relacions que en la pròpia història néixen d’un joc d’atzars que no es deixen determinar per una realitat concreta: director de Kara, responsable del Foyer de Porto Novo..., i no només amb persones estrangeres aquestes realitats. Aquestes relacions -crec que n’havia parlat una altra vegada- són aquelles que donen unitat, continuitat i un sentit propi a la pròpia biografia, i identitat.
Quant això de la vocació, la relació telonero i ser religiós, sóc conscient que no és fàcil ni d'explicar ni d'entendre. El que fiquem en el sac del concepte “amor”, “amistat”, “paternitat” arriba a ser tant divers i a vegades tan contradictori, que, si a sobre hi afegim termes com “castedat”, “celibat”, “vida comunitària”, “obediència”.... l’embolic pot ser total. Ah, i intentar treure el clar amb el concepte de vocació llavors, foc i fum.
Parlo de vocació en el sentit fort. Diguem, per mossegar el tros més fort, que vocació és una manera d’estimar, la manera en què la persona coneix (en un sentit també fort, no només empíric) que ha d’estimar, que estimant així el més valuós d’ell mateix trobará el camí per a [...] acomplir-se.
En aquesta manera meva, valors i dimensions que són pròpies de totes les maneres d’estimar o, si vols, de totes les expressions de l’amor, són expressades per una forma de vida. I aquesta és la meva, la que coneixes i que descobreixes “au fil des lettres”.
Límits, deu haver-n’hi per tot arreu. I estimar és sempre un verb que no acaba mai d’abastar el seu substantiu, l’Amor. M’animes amb les teves paraules i encara aprenc millor a conjugar el verb.
[...]
Abraçades,
Xec
Altra [cosa] són les relacions que en la pròpia història néixen d’un joc d’atzars que no es deixen determinar per una realitat concreta: director de Kara, responsable del Foyer de Porto Novo..., i no només amb persones estrangeres aquestes realitats. Aquestes relacions -crec que n’havia parlat una altra vegada- són aquelles que donen unitat, continuitat i un sentit propi a la pròpia biografia, i identitat.
Quant això de la vocació, la relació telonero i ser religiós, sóc conscient que no és fàcil ni d'explicar ni d'entendre. El que fiquem en el sac del concepte “amor”, “amistat”, “paternitat” arriba a ser tant divers i a vegades tan contradictori, que, si a sobre hi afegim termes com “castedat”, “celibat”, “vida comunitària”, “obediència”.... l’embolic pot ser total. Ah, i intentar treure el clar amb el concepte de vocació llavors, foc i fum.
Parlo de vocació en el sentit fort. Diguem, per mossegar el tros més fort, que vocació és una manera d’estimar, la manera en què la persona coneix (en un sentit també fort, no només empíric) que ha d’estimar, que estimant així el més valuós d’ell mateix trobará el camí per a [...] acomplir-se.
En aquesta manera meva, valors i dimensions que són pròpies de totes les maneres d’estimar o, si vols, de totes les expressions de l’amor, són expressades per una forma de vida. I aquesta és la meva, la que coneixes i que descobreixes “au fil des lettres”.
Límits, deu haver-n’hi per tot arreu. I estimar és sempre un verb que no acaba mai d’abastar el seu substantiu, l’Amor. M’animes amb les teves paraules i encara aprenc millor a conjugar el verb.
[...]
Abraçades,
Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (29-08-2007 /30-08-2007) Traducción al español de Anna Rossell
*
Conakry, 30 agosto 2007
Querida Anna :
Aprovecho la situación extraordinaria de luz y continúo con nuestra reflexión sobre el "telonero". Releyendo tu carta noto dos matices que no aceptas:
- El “telonero” por lo que pueda tener de autohumillación y, en el fondo, de desvaloración de un@ mism@
Querida Anna :
Aprovecho la situación extraordinaria de luz y continúo con nuestra reflexión sobre el "telonero". Releyendo tu carta noto dos matices que no aceptas:
- El “telonero” por lo que pueda tener de autohumillación y, en el fondo, de desvaloración de un@ mism@
- El “telonero” como aquel que puede desaparecer, como si las relaciones vividas no fuesen lo suficientemente consistentes y de alguna manera una comedia.
Pienso que las dos “mises en garde” son legítimas y reaccionan contra una mentalidad que es malsana.
Hay un estilo que has captado: no me gustan los focos enfocados sobre mí, peo esto no significa que me falte la conciencia de mis valores y cualidades y que no ame mi persona.
*
*
Conakry, 29-08-2007
*
Querida Anna [...],
*
*
[...]. Me das la vuelta a la reflexión sobre el "telonero" y aciertas. La clave está en esta distinción entre "ser protagonista y hacerse protagonista". Con este matiz no puedo hacer sino verme reflejado y aprender que, gracias a Dios, la historia la escriben también personajes que no pretenden serlo. Bien es verdad que el protagonismo de una historia depende del lector, el espectador o el historiador. Para uno, el protagonista será un personaje, para el otro, el protagonista será otro.
*
Es cierto que entre la primera reflexión y la que habla del destino se mezclan registros diferentes. [...] me doy cuenta que es verdad, pero no es tanto el discurso el que mezcla registros distintos, sino más bien la realidad. Cuando hablo de destino y hago referencia a relaciones, realizaciones, esperanzas o compromisos que han quedado atrás y que continúan después de haber yo pasado y los pongo en relación con la vocación de telonero, no estoy negando un nivel de relación y de impacto que va más allá del acto concreto pero del que de algún modo, por su ausencia, el protagonista ya ha dejado de ser autor. Otra [cosa] son las relaciones que en la propia historia nacen por un juego de azares que no se dejan determinar por una realidad concreta: director de Kara, responsable del Foyer de Porto Novo..., y no sólo con personas extranjeras estas realidades. Estas relaciones -creo que ya había hablado alguna vez de ello- son aquellas que dan unidad, continuidad y un sentido propio a la propia biografría, e identidad.
*
En cuanto a lo de la vocación, la relación telonero y ser religioso, soy consciente de que no es fácil de explicar ni de entender. Lo que metemos en el saco del concepto "amor", "amistad", "paternidad" acaba siendo tan diverso y a veces tan contradictorio, que si, encima, añadimos a ello términos como "castidad", "celibato", "vida comunitaria", "obediencia"... el lío puede ser total. Ah, e intentar sacar en claro el concepto de vocación entonces para qué quieres más.
*
Hablo de vocación en el sentido fuerte. Digamos, para hincar el diente en la zona más dura, que vocación es un modo de amar, el modo en que la persona siente (en un sentido también fuerte, no sólo empírico) que ha de amar, que amando así lo más valioso de sí mismo hallará un camino para [...] realizarse. En ésta mi manera, valores y dimensiones que son propias de todos los modos de amar o, si quieres, de todas las expresiones del amor, son expresados por una forma de vida. Y ésta es la mía, la que conoces y descubres "au fil des lettres". Límites debe de haberlos en todas partes. Y amar es siempre un verbo que no termina nunca de abarcar su sustantivo, el Amor. Me animas con tus palabras y aprendo a conjugar mejor aún el verbo. [...]
*
Abrazos,
*
Xec
No hay comentarios:
Publicar un comentario