.jpg)
Entradas
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (A continuación del texto catalán sigue su traducción al español)
Xec Marquès i Manolo Àvila a l'aeroport de Conakry, desembre 2008 / Xec Marquès y Manolo Ávila en el aeropuerto de Conakry, diciembre 2008
Català
Conakry, 07-09-2009
Benvolguda Anna,
"Le terme 'gender' a été inventé dans les années 1970 par un certain courant féministe qui voulait distinguer les différences physiques entre l’homme et la femme, inscrites dans la biologie et donc inchangeables (« sexe ») des différences qui seraient « socialement construites » et donc relatives et changeables (gender) (…) Le consensus de la conférence de Pékin de 1995 a mis le « gender » au cœur des priorités de la coopération internationale".
« Nous sommes dans une civilisation du virtuel, qui a perdu le sens de la réalité. Cette virtualité s’exprime par l’emphase sur l’accès (et non l’objet auquel on accède), la possibilité (et non la réalité), le choix (et non ce qui est choisi), le processus (et non le contenu), le changement (et non l’identité stable), les aspirations (et non leur concrétisation), la capacité et le potentiel (et non l’engagement). L’individu se construit un sentiment de toute-puissance, un monde de rêve où il aurait en permanence accès à tous les choix, un monde lui permettant de ne jamais s’engager personnellement. »
Entenc que des del 1970, quan un cert corrent feminista posa en circulació el concepte de “gènere» (gender, en anglès) per distingir-lo del concepte de « sexe »; el primer determinat per la biologia, el segon construït socialment i amb signes evidents de discriminació (en termes de dret), de determinació (en termes de funció social) i d’exclusió (en termes de poder) del gènere “femení”. Es una porta que s’obra perquè la humanitat faci un pas endavant. Però el que no es pot pretendre és que la construcció social del fet de la diferència es resolgui negant la paraula a la realitat de la diferència dels sexes (n’hi ha varis i els més estesos són el masculí i el femení).
Justament per poder relativitzar el que és socialment construït, i apareix com injust, necessitem una referència comuna. El primer principi, em sembla, és de la igual dignitat del sexes. Quan diem 'igual dignitat' estem ja afirmant que hi ha una diferència, hi ha sexes. I la igualtat la referim a la dignitat. I aquí tenim un d’aquests conceptes que fan de mal definir i que estem contínuament aprofundint. És objectiu i subjectiu al mateix temps.
És objectiu perquè jo el rebo de l’altre i és subjectiu perquè és l’altra que me’l defineix. És subjectiu perquè és relatiu al meu sentiment de “dignitat” i és objectiu perquè no sóc jo que en defineix el fonament i l’abast.
Necessitem el que és objectiu (el fonament i l’abast) i hem de treballar el subjectiu: el “sentiment”, la “reconeixença”, l’expressió de la igual dignitat en termes de drets i de deures.
Penso en els colors: l’espectre de colors és infinit, però els definim tots amb termes de referència: vermell, blau, groc, verd... blanc i negre. Necessitem aquesta referència perquè hi hagi possibilitat de diàleg i, amb el diàleg, possibilitat de descobrir nous matisos i de fer més rica la nostra percepció de la realitat i més justa l’organització de la societat.
Una de les dinàmiques que ens ajuden a créixer i a descobrir-nos és la de mirar-nos à partir dels drets de l’altre. Així em puc preguntar per què ell pot fer això i jo no. Puc descobrir que el dret que m’és negat no té res a veure amb el “sexe” sinó amb el que és “socialment construït”. Té a veure amb una mentalitat que discrimina perquè només reconeix el dret allà on hi ha força, poder i domini, i el nega allà on hi ha dependència i feblesa, i aquests lligats a característiques físiques relacionades amb el sexe i el sistema de producció de riquesa.
Però també puc descobrir que hi ha “drets” que són propis de l’altre perquè és justament diferent, que hi ha drets i obligacions que sí que estan lligats a característiques físiques, a determinacions biològiques. D’altres estan lligats a la cultura, a la realitat social (funcions, responsabilitats, història) concreta, i no per això son discriminatoris. A vegades, ens sembla que és necessari lligar-los a certes característiques i parlem de discriminació positiva.
La paternitat-maternitat, la filiació, la “conjugalitat” no son drets i obligacions absoluts. I algunes propostes i reivindicacions semblen considerar-los així.
Les noves tecnologies, les noves ciències, la mundialització... ens fan pensar que tot és possible, que la llibertat consisteix a trencar barreres, a obrir constantment nous camins. Només que aquestes barreres i els camins nous oberts ens estalvien la tasca més noble de la llibertat, que és la d’escollir, d’assumir-se i d’assumir límits i obstacles.
Les noves malalties (per a la ciència), l’inevitable mort (per a cadascú), la consciència ecològica, la diversitat de cultures i de religions (per a la reflexió), la immigració clandestina, l’abisme entre pobres i rics, societats riques i societats pobres, ens convoquen a un diàleg per definir límits i fronteres, normes ètiques i obligacions morals.
Les diferents crisis socials, culturals, econòmiques, no les podem atribuir a una única causa.
La teologia cristiana (parlo de la teologia oficial, el que anomenem magisteri de l’Església), té una paraula a dir a partir de la seva fe en Jesús. El darrer gran document és l’encíclica de Benet XVI, Caritas in Veritatis. Proposa dues referències que semblen ser el rerafons de tota la teologia pròpia al teòleg Ratzinger des de que és Benet XVI , es tracta de l’Amor i de la Veritat. No he acabat de llegir la darrera encíclica, però em sembla que la reflexió és profunda i pertinent. Ja en parlarem.
Conakry, 07-09-2009
Benvolguda Anna,
"Le terme 'gender' a été inventé dans les années 1970 par un certain courant féministe qui voulait distinguer les différences physiques entre l’homme et la femme, inscrites dans la biologie et donc inchangeables (« sexe ») des différences qui seraient « socialement construites » et donc relatives et changeables (gender) (…) Le consensus de la conférence de Pékin de 1995 a mis le « gender » au cœur des priorités de la coopération internationale".
« Nous sommes dans une civilisation du virtuel, qui a perdu le sens de la réalité. Cette virtualité s’exprime par l’emphase sur l’accès (et non l’objet auquel on accède), la possibilité (et non la réalité), le choix (et non ce qui est choisi), le processus (et non le contenu), le changement (et non l’identité stable), les aspirations (et non leur concrétisation), la capacité et le potentiel (et non l’engagement). L’individu se construit un sentiment de toute-puissance, un monde de rêve où il aurait en permanence accès à tous les choix, un monde lui permettant de ne jamais s’engager personnellement. »
Entenc que des del 1970, quan un cert corrent feminista posa en circulació el concepte de “gènere» (gender, en anglès) per distingir-lo del concepte de « sexe »; el primer determinat per la biologia, el segon construït socialment i amb signes evidents de discriminació (en termes de dret), de determinació (en termes de funció social) i d’exclusió (en termes de poder) del gènere “femení”. Es una porta que s’obra perquè la humanitat faci un pas endavant. Però el que no es pot pretendre és que la construcció social del fet de la diferència es resolgui negant la paraula a la realitat de la diferència dels sexes (n’hi ha varis i els més estesos són el masculí i el femení).
Justament per poder relativitzar el que és socialment construït, i apareix com injust, necessitem una referència comuna. El primer principi, em sembla, és de la igual dignitat del sexes. Quan diem 'igual dignitat' estem ja afirmant que hi ha una diferència, hi ha sexes. I la igualtat la referim a la dignitat. I aquí tenim un d’aquests conceptes que fan de mal definir i que estem contínuament aprofundint. És objectiu i subjectiu al mateix temps.
És objectiu perquè jo el rebo de l’altre i és subjectiu perquè és l’altra que me’l defineix. És subjectiu perquè és relatiu al meu sentiment de “dignitat” i és objectiu perquè no sóc jo que en defineix el fonament i l’abast.
Necessitem el que és objectiu (el fonament i l’abast) i hem de treballar el subjectiu: el “sentiment”, la “reconeixença”, l’expressió de la igual dignitat en termes de drets i de deures.
Penso en els colors: l’espectre de colors és infinit, però els definim tots amb termes de referència: vermell, blau, groc, verd... blanc i negre. Necessitem aquesta referència perquè hi hagi possibilitat de diàleg i, amb el diàleg, possibilitat de descobrir nous matisos i de fer més rica la nostra percepció de la realitat i més justa l’organització de la societat.
Una de les dinàmiques que ens ajuden a créixer i a descobrir-nos és la de mirar-nos à partir dels drets de l’altre. Així em puc preguntar per què ell pot fer això i jo no. Puc descobrir que el dret que m’és negat no té res a veure amb el “sexe” sinó amb el que és “socialment construït”. Té a veure amb una mentalitat que discrimina perquè només reconeix el dret allà on hi ha força, poder i domini, i el nega allà on hi ha dependència i feblesa, i aquests lligats a característiques físiques relacionades amb el sexe i el sistema de producció de riquesa.
Però també puc descobrir que hi ha “drets” que són propis de l’altre perquè és justament diferent, que hi ha drets i obligacions que sí que estan lligats a característiques físiques, a determinacions biològiques. D’altres estan lligats a la cultura, a la realitat social (funcions, responsabilitats, història) concreta, i no per això son discriminatoris. A vegades, ens sembla que és necessari lligar-los a certes característiques i parlem de discriminació positiva.
La paternitat-maternitat, la filiació, la “conjugalitat” no son drets i obligacions absoluts. I algunes propostes i reivindicacions semblen considerar-los així.
Les noves tecnologies, les noves ciències, la mundialització... ens fan pensar que tot és possible, que la llibertat consisteix a trencar barreres, a obrir constantment nous camins. Només que aquestes barreres i els camins nous oberts ens estalvien la tasca més noble de la llibertat, que és la d’escollir, d’assumir-se i d’assumir límits i obstacles.
Les noves malalties (per a la ciència), l’inevitable mort (per a cadascú), la consciència ecològica, la diversitat de cultures i de religions (per a la reflexió), la immigració clandestina, l’abisme entre pobres i rics, societats riques i societats pobres, ens convoquen a un diàleg per definir límits i fronteres, normes ètiques i obligacions morals.
Les diferents crisis socials, culturals, econòmiques, no les podem atribuir a una única causa.
La teologia cristiana (parlo de la teologia oficial, el que anomenem magisteri de l’Església), té una paraula a dir a partir de la seva fe en Jesús. El darrer gran document és l’encíclica de Benet XVI, Caritas in Veritatis. Proposa dues referències que semblen ser el rerafons de tota la teologia pròpia al teòleg Ratzinger des de que és Benet XVI , es tracta de l’Amor i de la Veritat. No he acabat de llegir la darrera encíclica, però em sembla que la reflexió és profunda i pertinent. Ja en parlarem.
***
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (Traducción al español de Anna Rossell)
Conakry, 07-09-2009
Apreciada Anna,
"Le terme 'gender' a été inventé dans les années 1970 par un certain courant féministe qui voulait distinguer les différences physiques entre l’homme et la femme, inscrites dans la biologie et donc inchangeables (« sexe ») des différences qui seraient « socialement construites » et donc relatives et changeables (gender) (…) Le consensus de la conférence de Pékin de 1995 a mis le « gender » au cœur des priorités de la coopération internationale".
« Nous sommes dans une civilisation du virtuel, qui a perdu le sens de la réalité. Cette virtualité s’exprime par l’emphase sur l’accès (et non l’objet auquel on accède), la possibilité (et non la réalité), le choix (et non ce qui est choisi), le processus (et non le contenu), le changement (et non l’identité stable), les aspirations (et non leur concrétisation), la capacité et le potentiel (et non l’engagement). L’individu se construit un sentiment de toute-puissance, un monde de rêve où il aurait en permanence accès à tous les choix, un monde lui permettant de ne jamais s’engager personnellement. »
Entiendo que desde 1970, cuando una cierta corriente feminista pone en circulación el concepto de "género" ('gender' en inglés) para distinguirlo del concepto de "sexo", el primero determinado por la biología, el segundo construído socialmente y con signos evidentes de discriminación (en términos de derecho), de determinación (en términos de función social) y de exclusión (en términos de poder del género "femenino". Es una puerta que se abre para que la humanidad dé un paso hacia delante. Pero lo que no puede pretenderse es que la construcción social del hecho de la diferencia se resuelva negando la palabra a la realidad de la diferencia de los sexos (hay varios y los más extendidos son el masculino y el femenino).
Justamente para poder relativizar lo que se ha construido socialmente, y a parece como injusto, necesitamos una referencia común. El primer principio, me parece, es el de la igual dignidad de los sexos. Cuando decimos 'igual dignidad' estamos afirmando ya que hay una diferencia, hay sexos. Y la igualdad la referimos a la dignidad. Y aquí tenemos uno de estos conceptos que se resisten a una definición fácil y en el cual estamos profundizando continuamente. Es objetivo y subjetivo al mismo tiempo.
Es objetivo porque yo lo recibo del otro y es subjetivo porque es el otro quien me lo define. Es subjetivo porque es relativo a mi sentimiento de "dignidad" y es objetivo porque no soy yo el que define su fundamento y su alcance.
Necesitamos lo que es objetivo (el fundamento y el alcance) y hemos de trabajar lo subjetivo: el "sentimiento", el "reconocimiento", la expresión de la igual dignidad en términos de derechos y de deberes.
Pienso en los colores: el espectro de colores es infinito, pero los definimos todos en términos de referencia: rojo, azul, amarillo, verde... blanco y negro. Necesitamos esta referencia para que haya posibilidad de diálogo y, con el diálogo, posibilidad de descubrir nuevos matices y de hacer más rica nuestra percepción de la realidad y más justa la organización de la sociedad.
Una de las dinámicas que nos ayudan a crecer y a descubrirnos es la de mirarnos a partir de los derechos del otro. Así me puedo preguntar por qué él puede hacer esto y yo no. Puedo decubrir que el derecho que me es negado no tiene nada que ver con el "sexo" sino con lo que es una "construcción social". Tiene que ver con una mentalidad que discrimina porque sólo reconoce el derecho donde hay fuerza, poder y dominación, y lo niega donde hay dependecia y debilidad, y esto ligado a características físicas relacionadas con el sexo y el sistema de producción de riqueza. Pero también puedo descubrir que hay "derechos" que son propios del otro justamente porque es diferente, que hay derechos y obligaciones que sí que están ligados a características físicas, a determinaciones biológicas. Otros están ligados a la cultura, a la realidad social (funciones, responsabilidades, historia) concreta, y no por eso son discriminatorios. A veces nos parece que es necesario relacionarlos con ciertas características y hablamos de discriminación positiva.
La paternidad-maternidad, la filiación, la "conyugalidad" no son derechos y obligaciones absolutos. Y algunas propuestas y reivindicaciones parecen considerarlos así.
Las nuevas tecnologías, las nuevas ciencias, la mundialización... nos hacen pensar que todo es posible, que la libertad consiste en romper barreras, en abrir constantemente nuevos caminos. Sólo que estas barreras y los nuevos caminoses abiertos nos ahorran la tarea más noble de la libertad, que es la de escoger, asumirse y asumir límites y obstáculos.
Las nuevas enfermedades (para la ciencia), la muerte inevitable (para cada uno de nosotros), la conciencia ecológica, la diversidad de culturas y de religiones (para la reflexión), la inmigración clandestina, el abismo entre pobres y ricos, sociedades ricas y sociedades pobres, nos convocan a un diálogo para definir límites y fronteras, normas éticas y obligaciones morales. Las diferentes crisis sociales, culturales, económicas, no las podemos atribuir a una única causa
La teologia cristiana (hablo de la teología oficial, lo que llamamos magisterio de la Iglesia), tiene algo que decir a partir de su fe en Jesús. El último gran documento es la encíclica de Benedicto XVI, Caritas in Veritatis. Propone dos referencias que parecen ser el trasfondo de toda la teología propia del teólogo Ratzinger desde que es Benedicto, se trata del Amor y de la Verdad. No he terminado de leer la última encíclica, pero me parece que la reflexión es profunda y pertinente. Hablaremos de ello.
.JPG)
.JPG)
.bmp)
