PARA ÁGORA, LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA, ESTE POEMA (Al distingit auditori, bona tarda / Al distinguido auditorio, buenas tardes)

*
Al original catalán sigue su traducción al español

(Català)

Al distingit auditori, bona tarda.

Com anuncia el programa, avui us parlaré de l’hermenèutica i
de la fantasia, l’estètica de la recepció i l’epistemologia:
és l’estructura del coneixement piramidal? O bé hem de creure
la nova teoria del rizoma -tija subterrània prou cabdal-, que per bé
que botànica és semiòtica, i semiòtica malgrat sigui botànica,
i dislèxica? Kant ho planteja, seguint de prop Foucault, i no és gratuït:
l’imperatiu categòric és estructuralista i, més concretament, postmodernista,
pura crítica històrica surrealista d’inspiració aristotèlica i platònica,
concèntrica i biònica, llumínica i bioquímica, senzilla proporció, Derrida dixit.
D’aquí inferim que la deconstrucció i la fenomenologia
articulen ex aequo la filosofia que té per leitmotiv la pedanteria,
i que l’al•legoria freudiana del mirall –com sabeu deutora
de la lacaniana- inverteix la imatge cap per vall i amb tisora
retalla la badana, metàfora del somni del parany, dixit ara
Wittgenstein.
I fins aquí el repàs del fundacionalisme,
el platonisme, el terrorisme, el marxisme i l’organisme.
Com expliquem, si no –i és obvi-, el que sosté el model arbori
del coneixement, que és rizofori? –cito Pandori:
el que afirmem del nivell major dels elements, podem dir-ho
dels elements subordinats (presents), però no a la inversa; a la inversa
els elements subordinats (presents) -podem dir-ho-, afirmen del nivell
major dels elements l’organització del coneixement (absent).
Tanmateix l’arbre de Porfiri contravé la subordinació jeràrquica del ciri, que,
com ara sabem, és prou anàrquica com bé demostra l’autoritat d’Oniri.
Deleuze i Guattari, amb la senzillesa d’exposició que els és habitual,
ens diuen que és autàrquica –i és una afirmació cabal-,
que qualsevol predicat dit d’un element pot incidir en la concepció
d’un altre pensament d’aquell conjunt sens importar llur posició
en l’escalafó -subratllo el punt-, cosa la qual ve a ser el mateix que dir que
s’invalida la reciprocitat de la ubicació dins la complexitat de l’edifici del ja dit bastiment (valgui l’acotació).
Això no implica, però, que el rizoma sigui làbil ni inestable –és axioma-, per bé que exigeix –veritat gens impugnable- que qualsevol model d’ordre perdurable pugui ser modificat, hàbil i alienable.
El rizoma s’organitza en línies, fixades per grups de conceptes afins i no apol•línies
–mesetes, segons la terminologia dels autors (terme encunyat a Capitalisme i esquizofrènia, pàgina trenta-dos). Llegim al pròleg –cita-: L’Anti-Œdipe
n'est pas un Hegel clinquant -remet al mite-. La meilleure manière […] de lire
L’Anti-Œdipe, est de l'aborder comme un « art », au sens ou on parle d'art érotique
-fi de la citació (prefaci, pàgina vuit, línia vint-i-vuit,
i mitja)-. Ecos d’Horaci.
La clau: l’estètica del lleig -Karl Rosenkranz-,
Adorno, Habermas,
la globalització de Walter Benjamin
i la postmoderna in-ter-cul-tu-ra-li-tat.
Amb tot plegat queda demostrat, com heu ben vist,
que el grau d’admiració de l’auditori és inversament proporcional
a la transparència de l’exposició (i això és prou trist). I que la vàlua intel·lectual
del pensament entre la comunitat científica creix exponencialment,
i no a l’atzar, en funció de la claredat de l’argumentació i l’aplicació social
del producte mental final. Amén.
Gràcies per la vostra atenció.

(© Anna Rossell)
*
*
© Traducción al español de Anna Rossell

Buenas tardes, distinguido auditorio.

Como anuncia el programa, hoy hablaré de la hermenéutica y
de la fantasía, la estética de la recepción y la epistemología:
¿es la estructura del conocimiento piramidal? ¿O debemos creer
la nueva teoría del rizoma -tallo subterráneo capital-, que aun siendo
botánica es semiótica, y semiótica a pesar de ser botánica,
y disléxica? Kant lo plantea, siguiendo los pasos de Foucault –forman un kit-:
el imperativo categórico es estructuralista, concretamente, es postmodernista,
pura crítica histórica surrealista, de inspiración aristotélica y platónica,
concéntrica y biónica, lumínica y bioquímica, sencilla proporción, Derrida dixit.
De ello inferimos que la deconstrucción y la fenomenología
articulan ex aequo la filosofía cuyo leitmotiv es la pedantería,
y que la alegoría freudiana del espejo –como saben deudora
de la lacaniana- invierte la imagen boca abajo y con tijera
recorta la badana, metáfora del sueño del plumier, dixit ahora
Alejo Carpentier.
Y hasta aquí el repaso del fundacionalismo,
el platonismo, el terrorismo, el organismo y el marxismo.
¿Cómo explicar, si no –y es obvio-, lo que sostiene el modelo arbóreo
del conocimiento rizofóreo? –cito a Pandóreo:
lo que afirmamos del nivel mayor de los elementos, podemos decirlo
de los elementos subordinados (sin acotamientos), pero no a la inversa;
a la inversa los elementos subordinados (sin acotamientos) –podemos decirlo-
afirman del nivel mayor de los elementos la organización del conocimiento
(sin apuntalamiento).
Sin embargo el árbol de Porfirio contraviene la subordinación jerárquica del cirio, que, lo sabemos ahora, es muy anárquica, como demuestra la autoridad de Onirio. .
Deleuze y Guattari, con su sencillez de exposición habitual,
nos dicen que es autárquica –y la suya es afirmación cabal-,
que cualquier predicado dicho de un elemento puede incidir en la concepción
de otro pensamiento del conjunto sin importar su posición
en el escalafón –subrayo el punto-, lo cual equivale a decir que
se invalida la reciprocidad de la ubicación en la complejidad del edificio de dicho bastimento (valga la aclaración).
Esto no implica empero que el rizoma sea lábil ni inestable –es axioma-, si bien exige
–verdad nada impugnable- que cualquier modelo de orden perdurable pueda ser modificado, hábil y alienable.
El rizoma se organiza en líneas, fijadas por grupos de conceptos afines, no apolíneas,
–mesetas, según terminología del libro (término acuñado en Capitalismo y esquizofrenia, página treinta y cinco). Leemos en el prólogo –cito-: L’Anti-Œdipe n'est pas un Hegel clinquant –remite al mito-. La meilleure manière […] de lire
L’Anti-Œdipe est de l'aborder comme un «art», au sens ou on parle d'art érotique,
-fin de la cita (prefacio, página ocho, línea veintiocho,
y media)-. Ecos de Horacio.
La clave: la estética de lo feo -Karl Rosenkranz-,
Adorno, Habermas,
la globalización de Walter Benjamín,

y la postmoderna in-ter-cul-tu-ra-li-dad.
Con esto queda demostrado, como han podido comprobar,
que el grado de admiración del auditorio es inversamente proporcional
a la transparencia de la exposición (es de lamentar). Y que el valor intelectual
del pensamiento entre los científicos crece exponencialmente, y no al albur,
en función de la claridad de la argumentación y la aplicación social
del producto mental final. Agur.
Gracias por su atención.

(© Anna Rossell)