5 de septiembre de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (05-09-2012)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-09-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Recital de poesia a la platja d'El Masnou (setembre 2012) / Recital de poesía en la playa de El Masnou (septiembre 2012)
*
El Masnou, 05-09-2012
*
Estimat Xec,
*
gràcies per les teves lletres i per seguir aprofundint sobre el tema; toques un punt molt important, que em sembla un bon impuls per començar la meva reflexió sobre la teva: aquell a què et refereixes quan dius que “les retallades segurament són sentides diferentment pels espanyols quan toquen els ‘nacionals’ o els ‘estrangers’ “, i tens molta raó: el que anomenem solidaritat té un límit, i aquest límit és curt. Ho podem veure molt sovint, cada dia. Ho vivim en les nostres pròpies persones, perquè també nosaltres, que reflexionem sobre aquestes coses, pertanyem al grup dels éssers humans i perquè ho observem constantment en el capteniment d’altra gent. Ho hem viscut constantment aquest hivern passat el grup de representants de diverses ONGs que constituïm la Campanya Mundial per l’Educació (CME), que es proposa pressionar els polítics per tal que acompleixin aquell famós objectiu del mil•leni: Educació de qualitat per a tot@s, a nivell mundial. La plataforma CME treballa fonamentalment amb les mires posades en els països del sud, els empobrits, els que encara no tenen universalitzada l’alfabetització, per tant els nostres interlocutors són sobre tot els polítics que tenen a veure amb l’ajut al desenvolupament fora del propi país. Fem sensibilització a tots els nivells, i en aquesta tasca ens ajuden precisament els professionals de l’educació de les escoles d’arreu de Catalunya i d’Espanya en general, així com els/les nen@s i joves alumnes d’aquestes escoles i instituts. Ell@s treballen amb materials especialment desenvolupats sobre aquest tema i després fan accions al carrer per donar a conèixer a la població l’escàndol del desequilibri per tal de reclamar per a tothom una educació digne, sobre tot allà on –tot@s ho sabem- més la necessiten per poder sortir de la pobresa.
*
Justament aquest any, amb la que estava caient a Catalunya –una de les primeres comunitats autònomes d'Espanya que va començar a retallar (molt i molt) en ensenyament-, sortia constantment l’argument a relluir: com podem dirigir-nos al col•lectiu de professionals de l’educació del nostre país, si ell@s mateix@s estan immers@s en una problemàtica que els/les afecta directament, fins el punt que s’hi juguen el pa de cada dia, el que manté les respectives famílies. Com fer-ho? La conclusió sempre era que no podíem dirigir-nos a ell@s demanant-los solidaritat si no ho fèiem tocant també el tema de cara als problemes de casa. I és que quan diem “per a tot@s” ens ho hem de creure; no podem anar mesurant qui té més o menys, perquè llavors és quan dividim amb la gelosia i les enveges: “tu tens més que jo i encara et queixes, mira’m a mi...”. Cal partir del que és l’objectiu final i cal reclamar els drets justos quan aquest objectiu no s’ha assolit, encara que uns estiguin més a prop d’assolir-lo que els altres. La qüestió és: no puc queixar-me del que jo no tinc basant-me en la idea que un altre té més que jo, sinó, a l’inrevés, cal, en justícia, tenir X, i cal caminar vers aquesta meta, tot@s per igual; sempre hi haurà gent que, de camí cap a l’objectiu, vagi més avançada, però el que no es pot fer és argumentar que el veí té més que jo i que jo vull tenir com ell, pel sol fet que ell té més que jo. Cal definir què és el que cal tenir en justícia i caminar cap allà, fins i tot cal definir què és el que NO CAL tenir.
*
Certament tens raó quan dius que les coses es senten de diferent manera quan afecten directament a un@ mateix@ que quan afecten a altres. I que el fet que sigui així és l’evidència que l’estratègia de la divisió de les víctimes funciona. I és ben cert, precisament per això no hem de fomentar encara més aquest mecanisme. Actuaríem amb hipocresia si diguéssim que sento igual el que m’afecta a mi que el que afecta als altres, això no és així. No és així i amb aquest sentiment cal comptar-hi, és humà, potser el més humà dels sentiments, en tant que l’ésser humà és un dels animals que habiten la terra, i aquesta és una característica de qualsevol animal, això crec; de fet, portat a l’extrem, es tracta d’una qüestió de supervivència i no tant d’egoisme: primer sóc jo, després els altres. Això és així i no ens hem d’escandalitzar de dir-ho, ben al contrari, ho hem de tenir molt present. Més difícil és saber on acaba l’instint de supervivència i on comença l’egoisme. Però aquest tema millor que el deixem a part, de moment.
*
Llegeixo entre línies un profund desànim per part teva quan dius:
*
“Estic segur que anàlisis, estudis, proposicions no en falten; tu mateixa pots produir una bibliografia abundant de reflexions sobre el tema. Però qui les llegeix? Quina opinió creen?  I sobretot, quin pes tenen en les decisions on es juga el futur del món i la configuració de l’economia mundial?”
*
És veritat que els polítics, o millor el món de les finances, que són els qui prenen les decisions on es juga el futur del món, en general, no es deixen influir per aquests estudis, i que els seus objectius estan en llocs molt diferents. Però, com ja deia en altres cartes, malgrat que aquesta és una veritat que val per a tots els temps com a tendència, el grau extrem de llei de la selva on predomina i s’imposa la llei del/de la més fort/a que caracteritza la nostra actualitat política-social –els polítics han esdevingut mers gestors dels financers-, no sempre ha estat tan extrem. Hi ha hagut moments, no tan llunyans, molt més solidaris. Cal recuperar aquest moment i fins anar molt més enllà
*
També dius:
*
“Em fas entendre que la primera de les feines és de no deixar-nos dividir. Entenc que també la segona és de crear aquest poble, aquest poble unit  [universal, més enllà de les fronteres nacionals]. I què ens unirà?”
*
Doncs sí, però jo entenc que les tres preguntes són, de fet, una de sola: perquè es tracta de mirar de dret a la injustícia, mirar cap a aquell@s que la practiquen sistemàticament, cadascú en el seu propi entorn, i de reclamar allò que són els drets bàsics d’un individu i d’una societat, cadascú a casa seva. Això és el que ens ha d’unir; això uneix. I més enllà d’això –cosa que també em sembla importantíssima- ens cal una educació vers la humilitat i la senzillesa, imbuir-nos d’una manera de pensar contrària a l’ambició del creixement material indefinit, valorar l’espiritualitat en el sentit més ampli de la paraula –espiritualitat, amb independència de les religions, o potser millor dit, en sentit fins i tot contrari de les religions, que malauradament i massa sovint no fan sinó dividir-, aprendre a gaudir d’allò sensible per a mi i per als altres, d’allò participatiu i compartit. Naturalment que això és una utopia si pensem que en el nostre món arribarà un dia en què tothom sentirà així, no crec pas que aquest dia arribi mai, ben al contrari, sé que la tendència a l’ambició material sens límits és també una tendència molt arrelada en l’ésser humà, difícilment aturable, impossible d’aturar. Però sí que crec que, poc a poc, pot ésser més gran cada vegada el grup de gent que senti i pensi així, i visqui en conseqüència.
*
Et preguntes si les reflexions i els estudis sobre aquest tema tenen algun ressò, alguna influència: “qui les llegeix? Quina opinió creen?”. Jo penso que, poc a poc, pas a pas, sí que creen opinió. Jo crec en el poder de la paraula. Més d’un cop t’he dit que una paraula –una de sola- pot matar, i mata; no solament ho crec, ho sé. És així. Les paraules són molt més importants del que ens pensem, i van fent via, i creen opinió.
*
Gràcies per regalar-me el teu impuls per donar voltes a tantes coses, Xec; les teves paraules creen opinió, en mi i en molta altra gent. N’estic segura. Ho sé.
*
Una forta abraçada,
*
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-09-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-

El Masnou, 05-09-2012

Querido Xec,

gracias por tus letras y por seguir profundizando sobre el tema; aludes a un punto muy importante, que me parece un buen impulso para comenzar mi reflexión sobre la tuya: aquél al que te refieres cuando dices que "los recortes seguramente son sentidos de modo diferente por los españoles cuando afectan a 'nacionales' o a 'extranjeros' ", y tienes mucha razón: lo que llamamos solidaridad tiene un límite, y este límite es corto. Lo podemos ver muy a menudo, cada día. Lo vivimos en nuestras propias personas, porque también nosotros, que reflexionamos sobre estas cosas, pertenecemos al grupo de los seres humanos y porque lo observamos constantemente en el comportamiento de otra gente. Lo hemos vivido constantemente este pasado invierno el grupo de representantes de diversas ONGs que constituimos la Campaña Mundial por la Educación (CME), que se propone presionar a l@s polític@s para que cumplan aquel famoso objetivo del milenio: Educación de calidad para tod@s, a nivel mundial. La plataforma CME trabaja fundamentalmente con los ojos puestos en los países del sur, los empobrecidos, los que aún no tienen universalizada la alfabetización, por tanto nuestros interlocutores son sobre todo l@s polític@s que tienen que ver con la ayuda al desarrollo fuera del propio país. Trabajamos en la sensibilización a todos los niveles, y en esta tarea nos ayudan precisamente profesionales de la educación de las escuelas de toda Cataluña y de España en general, así como l@s niñ@s y jóvenes alumn@s de estas escuelas e institutos. Ell@s trabajan con materiales especialmente desarrollados a este fin sobre este tema y después intervienen en acciones en la calle para dar a conocer a la población el escándalo del desequilibrio para reclamar para todo el mundo una educación digna, sobre todo allí donde -lo sabemos tod@s- más la necesitan para poder salir de la pobreza.
Justamente este año, con la que estaba cayendo en Cataluña -una de las primeras comunidades autónomas en España que empezaron a recortar (muchísimo) en enseñanza-, surgía constantemente el argumento a relucir: ¿cómo podemos dirigirnos al colectivo de profesionales de la educación de nuestro país, si ell@s mism@s están inmers@s en una problemática que les afecta directamente, hasta el punto de que se juegan el pan de cada día, el que mantiene a sus respectivas familias. ¿Cómo hacerlo? La conclusión siempre era que no podíamos dirigirnos a ell@s y pedirles solidaridad si no lo hacíamos incorporando también en el tema los problemas de casa. y es que cuando decimos "para tod@s" debemos creérnoslo; no podemos ir midiendo quién tiene más o menos, porque entonces es cuando dividimos incitando a los celos y las envidias: "tú tienes más que yo y aún te quejas, mírame a mí...". Debemos partir de lo que es el objetivo final y es necesario reclamar los derechos justos cuando este objetivo no ha sido alcanzado, aunque unos estén más cerca de alcanzarlo que otros. La cuestión es: no puedo quejarme de lo que yo no tengo basándome en la idea de que otro tiene más que yo, sino que, al revés, debemos, en justicia, tener X, y es necesario que avancemos hacia esta meta, tod@s por igual; siempre habrá quien, de camino al objetivo, vaya más avanzado, pero lo que no se puede hacer es argumentar que el/la vecin@ tiene más que yo  y que yo quiero tener como ell@, por el mero hecho de que ell@ tiene más que yo. Debemos definir qué es lo que hay que tener en justicia y caminar hacia allí, incluso debemos definir lo que NO HAY QUE tener.

Ciertamente tienes razón cuando dices que las cosas se sienten de manera distinta cuando afectan directamente a un@ mism@ o a otr@s. Y que el hecho de que sea así es la evidencia de que la estrategia de la división de las víctimas funciona. Y es absolutamente cierto, precisamente por ello no debemos fomentar más aún este mecanismo. Actuaríamos con hipocresía si dijéramos que siento igual lo que me afecta a mí que lo que afecta a otros, no es así. No es así y hay que tener en cuenta este sentimiento, es humano, quizá el más humano de los sentimientos, en tanto que el ser humano es uno de los animales que habitan la tierra, y ésta es una característica de cualquier animal, esto creo, de hecho, llevado al extremo, se trata de una cuestión de supervivencia, y no tanto de egoismo: primero soy yo, después l@s demás. Esto es así y no debemos escandalizarnos por ello, hay que decirlo y reconocerlo, hay que tenerlo muy presente. Más difícil es saber dónde acaba el instinto de supervivencia y dónde empieza el egoismo. Pero este tema mejor dejarlo de lado, de momento.

Leo entre líneas un profundo desánimo por tu parte cuando dices:

"Estoy seguro de que análisis, estudios, propuestas no faltan; tú misma puedes producir una abundante bibliografía de reflexiones sobre el tema. Pero ¿quién las lee? ¿Qué opinión crean? Y sobre todo, ¿cuál es su peso en las decisiones que deciden el futuro del mundo y la configuración de la economía mundial?"

Es verdad que l@s polític@s , o mejor aún el mundo financiero, que es quien toma las decisiones que determinan el futuro del mundo, en general, no se dejan influir por estos estudios, y que sus objetivos están en lugares muy diferentes. Pero, como ya decía en otras cartas, a pesar de que ésta es una verdad que vale para todos los tiempos como tendencia, el grado extremo de ley de la selva donde predomina y se impone la ley del/de la más fuerte, que caracteriza nuestra actualidad político-social- l@s polític@s son meros gestores de las finanzas-, no siempre ha sido tan extremo. Ha habido momentos, no tan lejanos, mucho más solidarios. Es necesario recuperar estos momentos e incluso llegar mucho más allá.

También dices:

"Entiendo de lo que escribes que el primer objetivo es no dejarnos dividir. Entiendo también que el segundo es crear este pueblo, este pueblo unido [universal, más allá de las fronteras nacionales]. ¿Y qué nos unirá?"

Sí, pero entiendo que las tres preguntas son, en realidad, una sola: porque se trata de mirar directamente a la injusticia, mirar hacia aquell@s que la practican sistemáticamente, cada un@ en su propio entorno, y de reclamar lo que son los derechos básicos de un individuo y de una sociedad, cada un@ en su casa. Esto es lo que nos unirá; esto une. Y más allá de esto -lo cual también me parece importantísimo- necesitamos una educación que nos dirija hacia la humildad y la sencillez, imbuirnos de un modo de pensar contrario a la ambición del crecimiento material indefinido, valorar la espiritualidad en el sentido más amplio del término -espiritualidad, con independencia de las religiones, o quizás mejor dicho, en un sentido incluso contrario al de las religiones, que por desgracia a menudo no hacen sino dividir-, aprender a gozar de lo sensible para mí y para los demás, de lo participativo y compartido. Naturalmente es una utopía pensar que en nuestro mundo llegará un día en que todos los individuos sentirán así, no creo que llegue este día nunca, al contrario, sé que la tendencia a la ambición material sin límites es también una tendencia muy arraigada en el ser humano, difícil de parar, imposible de parar. Pero sí creo que, poco a poco puede ser cada vez mayor el grupo de gente que piense de este modo, y que viva en consecuencia. Te preguntas si las reflexiones y los estudios sobre ese tema tienen alguna resonancia, alguna influencia: "¿quién los lee? ¿Qué opinión crean?". Yo pienso que, poco a poco, paso a paso, sí crean opinión. Yo creo en el poder de la palabra. Más de una vez te he dicho que una palabra -una sola- puede matar, y mata; no solamente lo creo, lo sé. Es así. Las palabras son mucho más importantes de lo que pensamos, y hacen su camino, y crean opinión.

Gracias por regalarme el impulso para darle vueltas a tantas cosas, Xec; tus palabras crean opinión, en mí y en mucha otra gente. Estoy segura de ello. Lo sé.

Un fuerte abrazo,

Anna


No hay comentarios: