CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL (07-03-2012)

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (07-03-2012) /
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (07-03-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*

 

*

Xec Marquès amb els seus nens (amb l'amic Messi) / Xec Marquès con sus niños (con el amigo Messi)

Catalán

Conakry, 07 març 2012

Benvolguda :

Et deia en el darrer correu ràpid que havia llegit un article a l’Osservatore Romano que havia esperonat la meva reflexió. El tema és la laïcitat en la cultura francesa. L’autor, que deu ser conegut com intel·lectual per la gent del gremi, és Jean-Louis Brugués. Fa veure als primers paràgrafs del seu article que França té una idea de la laïcitat i una idea de ella mateixa que la fa portadora de valors universals. Segueix fent veure la idea de la laïcitat [a França] des del 1905 (data de la llei francesa que determina la separació de l’Estat i de l’Església) citant el primer ministre en exercici (era el Raffarin) 100 anys enrere:

“La laïcité est un élément structurant de la société française. Elle ne signifie évidement pas que la religion est exclue. Elle est la grammaire avec laquelle les religions doivent conjuguer les valeurs républicaines. Elle nous appelle tous à assumer clairement rôle et les valeurs de l’identité républicaine de la France”.

L’autor segueix fent l’anàlisi de la llei del 1905 i conclou que hi ha tres éléments essencials: “liberté de conscience, liberté de culte, séparation entre l’État et l’Église”.

La segona part de l’article (som a l’Osservatore) desenvolupa dos arguments: el primer afirma que els cristians no tenen cap problema amb els termes del contracte del 1905, però els promotors del text pensaven que “la séparation inaugurait à leurs yeux, une nouvelle ère dans laquelle les religions finiraient par s’épuiser jusqu’à ne pas former que des résidus sociaux de petite importance”. En el context de la “lumières” [la llum, la il·lustració] es podia pensar que, en un nou regne de la raó i de l’ordre social garantit per l’Estat, la religió aniria perdent terreny fins perdre tota influència social. L’autor acaba afirmant que aquestes previsions no s’han realitzat. Fins i tot dóna alguna referència per fer veure que als estats occidentals els costa de tractar la institució de l’Església i la religió cristiana com una opció que no té transcendència pública o com una més de les referències religioses. Cita:

“les responsable americains continuent à prêter serment sur la Bible et à échanger des billets portant la mention In God We Trust, que la télévision italienne glisse une information sur l’Église catholique dans chacun de ses journaux, que le Chef de l’Etat Britanique reste le Chef de l’Église nationale et qu’une bonne vingtaine d’évêques sont toujours membres de la Chambre des lords sont de évêques...”

L’Església no té cap dificultat a acceptar i a viure la separació, cita una encíclica de Benet XVI (Deus caritas est) :

“La distinction entre l’État et l’Église ou, comme le dit le concile Vatican II, l’autonomie des réalités terrestres, appartient à la structure du christianisme. L’État ne peut imposer la religion, mais il doit garantir la liberté, ainsi que la paix entre les fidèles des différentes confessions. De son côté, l’Église comme expression sociale de la foi chrétienne a son indépendence et, en se fondant sur sa foi, elle vit sa forme communautaire que l’État doit respecter. Les deux sphères sont distinctes, mais toujours en relation de réciprocité”.

Jo tinc la impressió que els termes del debat avui han canviat molt. Si és veritat com diu l’autor que l’església no ha desaparegut, ni la religió ha estat reduïda a un pur sentiment subjectiu sense visibilitat social, també és veritat que ha perdut molt de la seva influència i de la seva capacitat d'estructurar espiritualment i moral els individus.

D’altra banda, el context de la mundialització, la visibilitat i la veu d’altres religions que la cristiana [sic] en el món Occidental, condueixen a certs sectors socials i religiosos a retrobar els fonaments i la identitat cristiana de l’Occident. Quan d’altres contexts culturals i socials, altres estats, afirmen sense vergonya ni timidesa la seva identitat islàmica, l’Occident pot viure un sentiment d’orfandat.

Els radicals de la laïcitat es justificaran dient que això és justament un signe de la maduresa social i política, deixant entendre, al mateix temps, que les societats que encara tenen necessitat de la religió són immadures i que el camí del seu desenvolupament les ha de conduir a la plena emancipació de la religió i trobar la seva identitat en valors republicans: socials i polítics.

Trobo que els signes de la maduresa són, primer, la capacitat de superar els bloquejos socio-històric-afectius i ideològics produïts per segles de tensió entre les institucions estatals i les institucions religioses; segon, la capacitat d’alliberar els valors socials i culturals, produïts al llarg dels segles, del color de la pròpia cultura o religió (aculturació) perquè esdevinguin veritablement universals (i no occidentals, o africans o asiàtics); tercer, la capacitat d’acollir l’expressió d’aquests valors generats per altres cultures, societats o religions.
Veig que torno a repetir alguns arguments d’altres reflexions, vol dir que es un tema que m’esperona.

Tinguin vostès un bon dia.

Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (07-03-2012)
Traducción al español de Anna Rossell

Estimada Anna :

Te decía en mi último correo rápido que había leído un artículo en el Osservatore Romano que había propiciado mi reflexión. El tema es la laicidad en la cultura francesa. El autor, que debe de ser conocido como intelectual entre la gente del gremio, es Jean-Louis Brugués. Explica en los primeros párrafos de su artículo que Francia tiene una idea de la laicidad y una idea de sí misma que la hace portadora de valores universales. Sigue explicando que la idea de laicidad [en Francia] arranca wn 1905 (fecha de la ley francesa que determina la separación de Estado e Iglesia) citando al primer ministro en ejercicio (era Raffarin) cien años atrás:

“La laïcité est un élément structurant de la société française. Elle ne signifie évidement pas que la religion est exclue. Elle est la grammaire avec laquelle les religions doivent conjuguer les valeurs républicaines. Elle nous appelle tous à assumer clairement rôle et les valeurs de l’identité républicaine de la France”.

El autor sigue analizando la ley de 1905 y concluye que hay tres elementos esenciales: “liberté de conscience, liberté de culte, séparation entre l’État et l’Église”.

La segunda parte del artículo (estamos en el Osservatore) desarrolla dos argumentos: el primero afirma que los cristianos no tienen ningún problema con los términos del contrato de 1905, pero los promotores del texto pensaban que “la séparation inaugurait à leurs yeux, une nouvelle ère dans laquelle les religions finiraient par s’épuiser jusqu’à ne pas former que des résidus sociaux de petite importance”.
En el contexto de las “lumières” [las luces, la ilustración] se podía pensar que, en un nuevo reino de la razón y de un orden espiritual garantizado por el Estado, la religión iría perdiendo terreno hasta perder toda influencia social. El autor acaba afirmando que estas previsiones no se han cumplido. Incluso da alguna referencia para hacer entender que en los estados occidentales les cuesta tratar a la institución de la Iglesia y a la religión cristiana como una opción que no tiene trascendencia pública o como una más de las referencias religiosas. Cita:

 “les responsable americains continuent à prêter serment sur la Bible et à échanger des billets portant la mention In God We Trust, que la télévision italienne glisse une information sur l’Église catholique dans chacun de ses journaux, que le Chef de l’État Britanique reste le Chef de l’Église nationale et qu’une bonne vingtaine d’évêques sont toujours membres de la Chambre des lords sont de évêques...”

La Iglesia no tiene dificultad alguna en aceptar y vivir la separación, cita una encíclica de Benedicto XVI (Deus caritas est):

“La distinction entre l’État et l’Église ou, comme le dit le concile Vatican II, l’autonomie des réalités terrestres, appartient à la structure du christianisme. L’État ne peut imposer la religion, mais il doit garantir la liberté, ainsi que la paix entre les fidèles des différentes confessions. De son côté, l’Église comme expression sociale de la foi chrétienne a son indépendence et, en se fondant sur sa foi, elle vit sa forme communautaire que l’État doit respecter. Les deux sprhères sont distinctes, mais toujours en relation de réciprocité”.

Yo tengo la impresión de que los términos del debate hoy en día han cambiado mucho. Si bien es verdad, como afirma el autor, que la Iglesia no ha desaparecido ni la religión ha sido reducida a un puro sentimiento subjetivo sin visibilidad social, también es cierto que ha perdido mucho de su influencia y de su capacidad de estructurar espiritual y moralmente a los individuos.

Por otro lado, el contexto de la mundialización, la visibilidad y la voz de otras religiones distintas a la cristiana [sic] en el mundo Occidental, conducen a ciertos sectores sociales y religiosos a redescubrir los fundamentos y la identidad cristiana de Occidente. Mientras que otros contextos culturales y sociales, otros estados, afirman sin vergüenza ni timidez su identidad islámica, Occidente puede vivir un sentimiento de orfandad.

Los radicales de la laicidad se justificarán diciendo que esto es justamente un signo de la madurez social y política, dando a entender al mismo tiempo que las sociedades que aún tienen necesidad de la religión son inmaduras y que el camino de su desarrollo las ha conducido a la plena emancipación de la religión y a encontrar su identidad en valores republicanos: sociales y políticos.

 Yo pienso que los signos de la madurez son, primero, la capacidead de superar bloqueos socio-histórico-afectivos i ideològicos, producidos por siglos de tensión entre las instituciones estatales y las instituciones religiosas; segundo, la capacidad de liberar los valores sociales y culturales, producidos en el transcurso de los siglos, del color de la propia cultura o religión (aculturación) para que se hagan verdaderamente universales (y no occidentales, o africanos o asiáticos); tercero, la capacidad de acoger la expresión de estos valores generados por otras culturas, sociedades o religiones.

Veo que repito algunos argumentos de otras reflexiones, significa que éste es un tema que me ocupa.

Que tengáis un buen día, señores.

 Xec