20 de noviembre de 2009

Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (20-11-06-2009)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (20-11-2009)
-A continuación del texto catalán sigue su traducción al español-

D'esquerra a dreta, Begoña Simal, Cisco Ubach, Anna Rossell, Xec Marquès, Pau Arasa i Hernán Cordero a casa d'en Cisco i d'en Xec (Conakry, setembre, 209) / De izquierda a derecha, Begoña Simal, Cisco Ubach, Anna Rossell, Xec Marquès, Pau Arasa y Hernán Cordero en casa de Cisco y Xec (Conakry, septiembre, 2009)


Català

El Masnou, 20 –11-2009

Estimat Xec,

No sé què et deu haver portat a enllaçar les nostres últimes reflexions amb una de meva, bastant antiga (antiga perquè te la feia fa molt de temps, no perquè no segueixi pensant el mateix): aquella en què jo et deia que l’actuació discriminatòria de l’Església catòlica envers les dones, quan les impedeix de manera absoluta i rotunda d’exercir el ministeri sacerdotal, era un acte d’exclusió. Tu fas referència al que n’hi dius la meva “reacció de revolta” i escrius: “Una mateixa realitat, una discriminació per exemple, produeix sentiments diferents segons les persones. Aquest sentiment (subjectiu) ens ajuda a considerar millor la realitat (objectiva). M’ho ha fet pensar la teva reacció al fet de l’exclusió de les dones del ministeri sacerdotal en l’Església catòlica. Altres dones davant el mateix fet tenen sentiments diferents. Tolvegada perquè cadascuna comprèn la 'discriminació' de manera diferent.” Estic d’acord amb tu en la primera part de la teva afirmació: certament, no tothom reacciona de la mateixa manera davant del mateix fet, però el que no podem fer mai és negar el fet en ell mateix: que les dones TINGUIN PROHIBIT exercir el ministeri sacerdotal és –no només per a mi- un acte CABDAL de discriminació i d’exclusió (exclusió encara és més que discriminació). I aquest és un fet objectiu. És per això que les cometes que escrius quan et refereixes a la "discriminació" no em semblen gens adequades. ÉS -objectivament- una discriminació. Que algunes dones (potser) no se sentin excloses per això és –crec que no cal donar-li massa voltes- una qüestió d’educació domesticadora en el sentit més literal del terme. Una de les característiques fonamentals de la patologia que sofreixen les dones que pateixen maltractament per part de les seves parelles masculines és precisament que no saben reconèixer aquest maltractament; han perdut absolutament la seva autoestima i es consideren a sí mateixes molt per sota de la categoria de les seves parelles-homes, s’han anul·lat a elles mateixes. L’Església catòlica institucional –disculpa la comparació, però la crec prou encertada- ha sigut i segueix sent una maltractadora de les dones, així, en general; abomina del gènere femení, absolutament; i, com la majoria de maltractadors, aconsegueix el seu objectiu, que és un dels més execrables: que la víctima interioritzi els valors que ella (l’Església institucional) li imposa, fins i tot quan aquests valors són humiliants i excloents d’ella mateixa, fins i tot quan les fan creure a elles (a les dones) la seva inferioritat de condició. Això és molt greu, gravíssim. I que no totes les dones tinguin un mateix sentiment davant d’aquell fet de què parlava més amunt no fa res més que demostrar-ho. L’Església catòlica institucional tracta la dona com una serventa, que indoctrina a la seva conveniència, tot donant-li a entendre que, si es comporta segons els seus dictats, sempre amb el cap cot, amb “humilitat” i obediència, li permetrà anar al cel en l’altra vida. Com et deia, la institució eclesiàstica abomina de la dona, la demonitza, i és per aquesta mateixa raó que té la necessitat d’oferir una altra cara, l’oposada: la de la verge, i d’elevar la virginitat a la primera qualitat desitjable. I és per aquesta raó que jo (com tantes dones) em rebel·lo contra aquest esquema maniqueista, que només pot ser una visió masculina (que no de tots els homes, evidentment). I és per aquesta raó que et deia en la meva última carta –arran de la teva visió de la dona com a SANTUARI de la vida- que jo no volia ser santuari de res. I és que aquestes paraules teves, aquesta concepció de la dona com a “santuari de la vida”, em remet a aquest esquema de què et parlo. No, com ja t’escrivia en la meva última carta, jo no vull ser santuari de res, ni m’hi sento cridada; em nego a admetre que l’home no és tan responsable de la vida com jo i que no és tan santuari com jo (si és que la vida és un santuari). Em nego a ser l’Eva aliada del dimoni i em nego a ser la verge Maria. Vull ser el que toca en cada moment com a part que és cada moment de la vida mateixa, i només si vull jo. Només aspiro a (i exigeixo) que se’m respecti com el que sóc: una dona, un ésser humà pur i pelat, amb els seus drets i els seus deures. Demano amb fervor a l’Església catòlica que deixi de posar-me en un altar i fer amb el tema de la maternitat un bonic conte ensucrat embolicat en boirines rosades i cel blau; li demano que la baixi del núvol (la maternitat) i que la tracti com allò que és, el que és i prou. Ja n’hi ha prou amb el que és. Perquè és prou coses. També ho és la paternitat, per cert.

Voldria encara tornar sobre aquell altre aspecte que tu reprens: el de si podem o no adaptar els textos sagrats als temps que corren. Bé, ja coneixes la meva opinió i no em vull tornar a repetir, però sí que voldria referir-me a algun dels teus arguments: “Trobo que les noves generacions tenen dret a saber que els textos bíblics, i tants d’altres, han estat escrits en un context “patriarcal” [per cert, per què les cometes? -el comentari entre parèntesi és meu-] gestionats durant molts anys, i encara, per una institució clerical i masclista. Això no vol dir que siguin a la nostra disposició sense condicions. Qui els vulgui rebre com Paraula Revelada (no com text revelat) els haurà d’acollir en la seva versió original, [...]”. Evidentment, no cal dir que estic absolutament d’acord amb tu: les noves generacions tenen dret a saber que els textos bíblics s’han escrit en un context patriarcal i masclista, i tant que sí! CAL que ho sàpiguen, i nosaltres –la generació dels seus pares i mares- tenim l’obligació de deixar-los aquest llegat autèntic. CAL mantenir sempre viva la font de la qual les generacions que vindran han d’aprendre per no cometre els mateixos errors que els seus avantpassats, i tant que sí! Però això no té res a veure amb què no es pugui fer una adaptació dels textos per a la pràctica dels creients i perquè la lletra literal deixi de fer els estralls que ha fet i que encara segueix fent. No estic parlant de destruir documents històrics. Com podria només insinuar-ho? No, no, res a veure amb això... .

Me n’alegro que, com és tan característic de tu, treguis sempre allò més positiu de tot: dius que agraeixes el meu “sentiment de ‘revolta’, que ens permet de continuar buscant i de no donar per evident coses que tolvegada no són més que condicions cridades a canviar.” Així ho espero, Xec, espero de tot cor que aquestes condicions canviïn, han fet i fan molt mal, i el més greu és que és un mal medular, aquell que es fica dins dels ossos, que converteix les víctimes (en aquest cas, les dones) en botxins d’elles mateixes... Déu n’hi do, Xec, Déu n’hi do! També m’agrada que em titllis de “rebel” i el meu sentiment, de “rebel·lia”; em sento lloada, perquè considero que una actitud rebel –en la mesura justa que convé ser-ho per al respecte a les persones- és la qualitat indispensable perquè les injustícies del món desapareguin (o, si més no, disminueixin).


I ara enllaço amb el tema que ens ocupava fa poc, aquell de la culpa i el concepte d’humanitat de què parlàvem en la nostra última correspondència i que jo vaig voler il·luminar amb un paràgraf de l’article de l’Hannah Arendt “Culpa organitzada”:

Llegint ara textos de la que coneixem com “Literatura de l’Holocaust” he trobat una referència a una cita d’una dona, que de nena va estar internada al camp d’extermini d’Auschwitz, que va sobreviure, i que en l’any 1992 va publicar les seves memòries sota el títol Weiter leben (Seguir visquent, per cert que estan traduïdes a l’espanyol: “Seguir viviendo”, Galaxia-Gutenberg / Círculo de Lectores, 1997). Ella expressa d’una altra manera aquesta idea d’humanitat, sense esmentar la paraula. Ella, d’ascendència jueva i víctima supervivent, escriu en relació a aquesta literatura:

Només és en part que llegim per informar-nos sobre els fets, més aviat ho fem per posar en clar [...] com volem reordenar el nostre mobiliari espiritual per donar cabuda a quelcom que s’ha revelat no només com una excepcionalitat psicopatològica, sinó com una possibilitat permanent. [...].”

I referint-se a la qüestió, plantejada per Adorno, si és lícit descriure literàriament (o a través de qualsevol altre mena de representació) l’Holocaust, segueix dient:

“[...] Shoa [un altre terme que s’empra per denominar l’Holocaust] significa literalment el mal en sí mateix, és a dir, quelcom que sempre amenaça, que en qualsevol moment pot esclatar. La qüestió tan sovint plantejada sobre si és lícit ‘estetitzar l’Holocaust’ esdevé irrellevant davant d’aquest fet. [...]. Si [la literatura de l’Holocaust] és ‘bonica’ o ‘terrible’ esdevé una qüestió secundària, l’important és si ens ajuda a comprendre ‘la veritat’, és a dir, si ens ajuda a entendre qui som en realitat”. (La negreta i la traducció són meves). (Arbeitstexte für den Unterricht. Holocaust-Literatur Auschwitz, Reclam, Stuttgart 2000, p. 28)

Dos accents voldria destacar d’aquest paràgraf: 1) el fet que Klüger reconeix que la maquinària d’horror que van posar en marxa i executar els nazis NO és cap excepció deguda a cap patologia, la qual cosa vol dir que TOT@S som capaços de protagonitzar-la i ARREU pot tornar a passar una cosa així (com d’altra banda no para de demostrar la història) i 2) que, en tant que TOT@S som capaços de protagonitzar-la, també TOT@S podem contribuir a fomentar-la o a frenar-la, cosa la qual ens fa responsables o co-responsables. Impressiona el fet que la pròpia Klüger, havent estat ella mateixa una víctima d’aquells horrors, diu “som”; és a dir, s’inclou ella mateixa i, per tant, també als propis jueus (a tota la humanitat), en el grup de possibles actors de la maquinària del terror. Perquè ella, com Arendt, ho consideren part de les possibilitats de la naturalesa humana: “[...] si ens ajuda a entendre qui som en realitat.”

Una molt forta abraçada,

Anna

***

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (20-11-2009)-Traducción al español de Anna Rossell-

El Masnou, 20 –11-2009


Querido Xec,

no sé qué debe de haberte inducido a enlazar nuestras últimas reflexiones con una mía, bastante antigua (antigua porque te la había hecho hace mucho tiempo, no porque no siga pensando lo mismo): aquella en que yo te decía que la actuación discriminatoria de la Iglesia católica hacia las mujeres, cuando les impide de manera absoluta y rotunda ejercer el ministerio sacerdotal, era un acto de exclusión. Tú haces referencia a lo denominas mi "reacción de rebelión" y escribes: "Una misma realidad, una discriminación por ejemplo, produce sentimientos diferentes según las personas. Este sentimiento (subjetivo) nos ayuda a considerar mejor la realidad (objetiva). Me lo ha hecho pensar tu reacción al hecho de la exclusión de las mujeres del ministerio sacerdotal en la Iglesia católica. Otras mujeres, ante el mismo hecho, tienen sentimientos diferentes. Tal vez sea porque cada una entiende la "discriminación" de modo distinto". Estoy de acuerdo contigo en la primera parte de tu afirmación: ciertamente, no todo el mundo reacciona del mismo modo ante el mismo hecho, pero lo que no podemos hacer es negar el hecho en sí mismo: que las mujeres TENGAN PROHIBIDO ejercer el ministerio sacerdotal es- no sólo yo la única que lo ve así- un hecho AXIAL de discriminación y de exclusión (exclusión es aún más que discriminación). Y éste es un hecho objetivo. Por ello considero que las comillas que escribes cuando te refieres a "discriminación" no resultan nada adecuadas. ES -objetivamente- una discriminación. Que algunas mujeres (quizás) no se sientan excluidas por esto es- y creo que no hay que darle más vueltas- una cuestión de educación domesticadora en el sentido más literal del término. Una de las características fundamentales de la patología que presentan las mujeres que sufren maltrato por parte de sus parejas masculinas es precisamente que no saben reconocer este maltrato; han perdido absolutamente su autoestima y se consideran a sí mismas muy por debajo de la categoría de sus parejas-hombres, se han anulado a sí mismas. La Iglesia católica institucional -disculpa la comparación, pero la considero muy acertada- ha sido y sigue siendo una maltratadora de las mujeres, así, en general; abomina del género femenino, absolutamente; y, como la mayoría de maltratadores, consigue su objetivo, que es uno de los más execrables: que la víctima interiorice los valores que ella (la Iglesia institucional) le impone, incluso cuando estos valores son humillantes y excluyentes para y de sí misma, incluso cuando les hace creer a ellas (a las mujeres) su inferioridad de condición. Esto es muy grave, es gravísimo. Y que no todas las mujeres tengan un mismo sentimiento ante aquel hacho de que hablába más arriba no hace más que demostrarlo. La Iglesia católica institucional trata a la mujer como a una sirvienta, a la que adocrina a su conveniencia, dándole a entender que, si se comporta según sus dictados, siempre con la cabeza baja, con "humildad" y obediencia, le permitirá ir al cielo en la otra vida. Como te decía, la institución eclesiástica abomina de la mujer, la demoniza, y es por esta misma razón por lo que tiene la necesidad de ofrecer otra cara, la opuesta: la de la virgen, y de elevar la virginidad a la primera cualidad deseable. Y es por esta razón por lo que yo (como tantas mujeres) me rebelo contra este esquema maniqueo, que sólo puede ser una visión masculina (que no de todos los hombres, evidentemente). Y es por esta razón por lo que te decía en mi última carta -a raíz de tu visión de la mujer como SANTUARIO d la vida- que yo no quería ser santuario de nada. Y es que estas palabras tuyas, esta concepción de la mujer como "santuario de la vida", me remite a este esquema de que te hablo. No, como ya te escribía en mi última carta, yo no quiero ser santuario de nada, ni me siento llamada a ello; me niego a admitir que el hombre no es tan responsable de la vida como yo, y que no es tan santuario como yo (si es que la vida es un santuario). Me niego a ser la Eva aliada del diablo y me niego a ser la virgen María. Quiero ser lo que toca en cada momento como parte que es cada momento de la misma vida, y sólo si quiero yo. Únicamente aspiro a (y lo exijo) que se me respete como lo que soy: una mujer, un ser humano puro y duro, con sus derechos y sus deberes. Le pido con fervor a la Iglesia católica que deje de ponerme en un altar y de hacer con el tema de la maternidad un bello cuento almibarado envuelto en neblinas rosadas y cielo azul; le pido que la baje de la nube (a la maternidad) y que la trate como lo que es, lo que es y nada más. Ya es bastante con lo que es. Porque es muchas cosas. También lo es la paternidad, por cierto.

Quisiera aún volver sobre aquel otro aspecto que tú retomas: el de si podemos o no adaptar los textos sagrados a los tiempos que corren. Bueno, ya conoces mi opinión y no quiero repetirme, pero sí que me gustaría referirme a alguno de tus argumentos: "Creo que las nuevas generaciones tienen derecho a saber que los textos bíblicos, y tantos otros, han sido escritos en un contexto 'patriarcal' [por cierto, por qué las comillas? -el comentario entre corchetes es mío-] gestionados durante muchos años, y aún hoy, por una institución clerical y machista. Esto no sigunifica que estén a nuestra disposición sin condiciones. Quien quiera recibirlos como Palabra revelada (no como texto revelado) habrá de acogerlos en su versión original, [...]". Evidentemente, huelga decir que estoy absolutamente de acuerdo contigo: las nuevas generaciones tienen derecho a saber que los textos bíblicos se han escrito en un contexto patriarcal y machista, ¡y tanto que sí! ES NECESARIO que lo sepan, y nosotr@s -la generación de sus padres y madres- tenemos la obligación de dejarles este legado. ES NECESARIO mantener siempre viva la fuente de la cual las generaciones venideras habrán de aprender para no cometer los mismos errores que sus antepasados, ¡y tanto que sí! Pero esto no tiene nada que ver con que no se pueda hacer una adaptación de los textos para la práctica de los crehyentes y para que la letra literal deje de hacer los estragos que ha hecho y que sigue haciendo aún. No estoy hablando de destruir documentos históricos. ¿Cómo podría siquiera insinuarlo? No, no, nada que ver con esto... .

Me alegro de que, como es característico en ti, extraigas siempre lo más positivo de todas las cosas: dices que agradeces mi "sentimiento de rebeldía", que nos permite continuar buscando y no dar por evidentes cosas que quizás no son más que condiciones llamadas a cambiar". Así lo espero, Xec, espero de todo corazón que estas condiciones cambien, han hecho y hacen mucho mal, y lo más grave es que es un mal medular, de aquellos que se infiltra en los huesos, que convierte a las víctimas (en este caso, a las mujeres) en verdugos de sí mismas... . No es poco, Xec, ¡no es poco! También me gusta que me tildes de "rebelde" y que llames a mi sentimiento "rebeldía"; me siento halagada, porque considero que una actitud rebelde -en la justa medida que conviene serlo por el respeto debido a otras personas- es la cualidad indispensable para que las injusticias en el mundo desaparezcan (o, al menos, que disminuyan).

Y ahora enlazo con el tema que nos ocupaba no hace mucho, aquel de la culpa y del concepto de humanidad de que hablábamos en nuestra última correspondencia y que yo quise iluminar con una cita del artículo de Hannah Arendt Culpa organizada:

Leyendo ahora textos de la que conocemos como "Literatura del holocausto" he encontrado una referencia a una cita de una mujer, que de niña estuvo internada en el campo de exterminio de Auschwitz, que sobrevivió y que en el año 1992 publicó sus memorias bajo el título Weiter leben (Seguir viviendo, por cierto que etán traducidas al español: Galaxia-Gutenberg / Círculo de Lectores, 1997). Ella expresa de otro modo aquella idea de humanidad, sin mencionar la palabra. Ella, de ascendencia judía y víctima superviviente, escribe en relación a esta literatura:

"Sólo en parte leemos para informarnos sobre los hechos, más bien lo hacemos para aclararnos [...] sobre cómo queremos reordenar nuestro mobiliario espiritual para dar cabida a algo que se ha revelado no sólo como una excepcionalidad sicopatológica, sino como una posibilidad permanente. [...]."

Y refiriéndose a la cuestión, planteada por Adorno, de si es lícito describir literariamente (o a través de cualquier otro tipo de representación) el Holocausto, sigue diciendo:

“[...] Shoa [otro término que se utiliza para referirse al Holocausto] significa literalmente el mal en sí mismo, es decir, algo que siempre amenaza, que en cualquier momento puede estallar. La cuestión tan a menudo planteada de si es lícito 'estetizar el Holocausto' pierde toda relevancia ante este hecho. [...] Si [la literatura del Holocausto] es 'bella' o 'terrible' se convierte en una cuestión secundaria; lo importante es si nos ayuda a comprender 'la verdad', es decir, si nos ayuda a entender quién somos en realidad." (La negrita y la traducción son mías). (Arbeitstexte für den Unterricht. Holocaust-Literatur Auschwitz, Reclam, Stuttgart 2000, p. 28)

Dos acentos quisiera destacar de este párrafo: 1) el hecho de que Klüger reconoce que la maquinaria del horror que pusieron en marcha y ejecutaron los nazis NO es ninguna excepcionalidad debida a ninguna patología, lo cual significa que TOD@S somos capaces de protagonizarla i que en en cualquier parte del mundo puede volver a suceder algo así (como por otro lado no para de demostrarnos la historia) y 2) que, en tanto que TOD@S somos capaces de protagonizarla, también TOD@S podemos contribuir a fomentarla o a frenarla, lo cual nos hace responsables o corresponsables. Impresiona el hecho de que la propia Klüger, ella misma víctima de aquellos horrores, dice "somos", es decir, se incluye a sí misma, y por tanto también a los judíos (a toda la humanidad), en el grupo de posibles actores de la maquinaria del terror. Porque ella, como Arendt, lo consideran parte de las posibilidades de la naturaleza humana: "[...] si nos ayuda a entender quiénes somos en realidad"..

Un abrazo muy fuerte,

Anna

No hay comentarios: