4 de agosto de 2009

Un poema para Marina Steen, que este fin de semana nos ha dejado

A la Marina, amb motiu de la seva mort
(A continuación viene la traducción al español)

I ara la mort, la vella implacable

dalladora, s’apropia del teu cos i fa com si

no hi fos i et dóna una aparença

dolça, de repòs efímer i lleuger:

cap sofriment - fidel company dels darrers mesos-

et solca el rostre.

Però ara ja mai no tornarem tu i jo

al restaurant de les nostres converses animades,

on omplíem les hores de projectes i ens perdíem

en petites coses.

Érem els últims hostes de la tarda.

No tornarem als nostres esmorzars en la claror dels matins

de casa teva, no parlarem de llibres ni ens riurem de les foteses compartides,

no ens buidarem el cor entre els papers ni oblidarem - altra vegada-

el temps, com l’oblidàvem, conscients del tresor de què gaudíem.

Mai no t’havies sotmès a cap horari: que volies el temps pels teus amics,

em deies, i emmotllaves les feines i la vida a allò més essencial, crec que mai

t’havia vist somriure; portaves als ulls la serietat del món, i darrera hi sotjava

la tendresa.



I ara la mort s’apropia del teu cos i fa com si

no hi fos i et dóna una aparença

dolça, de repòs efímer i lleuger,

i sembla que demà haguéssim de tornar

al restaurant de les nostres converses animades,

a les petites coses, als esmorzars en la claror dels matins

de casa teva, a les nostres foteses compartides, a buidar-nos

el cor entre els papers oblidant-nos

del temps...



Però jo t’he vist i tu m’has vist plorar.

Digues-li tu a la mort si pot endur’s-ho.



(Anna Rossell, El Masnou, 03-08-09)

***

Para Marina, con motivo de su muerte



Y ahora la muerte, la vieja, implacable

segadora, se adueña de tu cuerpo y simula

que no está y te da una apariencia

dulce, de reposo efímero y ligero:

ni una sombra del sufrimiento -fiel compañero de los últimos meses-

te surca el rostro.

Pero ahora ya nunca volveremos tú y yo

al restaurante de nuestras charlas animadas

donde llenábamos las horas de proyectos y nos perdíamos

en las pequeñas cosas.

Éramos los últimos clientes de la tarde.

No volveremos a nuestros desayunos en la luz de las mañanas

de tu casa, ni a hablar de libros ni a reírnos de las bagatelas compartidas,

no vaciaremos nuestros corazones entre los papeles ni olvidaremos -otra vez-

el tiempo, como lo olvidábamos, conscientes del tesoro que teníamos.

Jamás te sometiste a horario alguno: querías el tiempo para tus amigos,

me decías, y amoldabas los trabajos y la vida a lo esencial, creo que nunca

te vi sonreír; transportabas en los ojos la seriedad del mundo, y detrás acechaba

la ternura.



Y ahora la muerte se adueña de tu cuerpo y simula

que no está y te da una apariencia

dulce, de reposo efímero y ligero,

y parece que mañana volveremos

al restaurante de nuestras charlas animadas,

a las pequeñas cosas, a los desayunos en la luz de las mañanas

de tu casa, a nuestras bagatelas compartidas, a vaciar

nuestros corazones entre los papeles, olvidándonos

del tiempo...


Pero yo te he visto y tú me has visto a mí

llorar.

Dile tú a la muerte si puede llevarse esto
.
(Anna Rossell)

2 comentarios:

montse dijo...

Anna, aquest poema és un seguit de mots que deixa un pòsit de dolor per aquest adéu per sempre, on els records ho són tot com una forma de vida.

Anna Rossell dijo...

Montse, per a mi ha estat una necessitat. Però l'expressió poètica, la d'aquest poema en concret, no manifesta només el dolor, sinó també -i per a mi això és el més important- allò que la mort no es pot emportar, perquè la relació que ja és un fet, no se la pot endur res, tampoc la mort; aquesta relació ja ha sigut, és una realitat, i el que ha sigut segueix sent, segueix produint, és una projecció cap el futur. El poema parla més, crec jo, del que la Marina m'ha deixat per sempre, del que és inesborrable, que no pas del que ja no podrà ser més. Gràcies per compartir amb mi el poema i les emocions que transporta.