Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (21-06-2009)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS

(Después del texto catalán sigue la traducción al español)

Català

El Masnou, 21-06-2009

Estimat Xec,

moltíssimes gràcies pel teu temps, és impagable; saps el que em dóna i el que representa per fer rutllar el meu esperit.

En primeríssim lloc, felicitats per haver aconseguit aquesta integració al barri. Tal com vaig conèixer casa vostra i la vostra manera de viure i de relacionar-vos, no m'estranya gens que els vostres veïns i veïnes us hagin acollit de la manera que ho han fet. No m'estranya perquè ho vaig veure, però reconec que cal veure-ho per creure-ho, perquè no n'hi ha gaire de gent tan excepcional com vosaltres, gent que sàpiga viure amb aquesta senzillesa i humilitat. En cal molta, molta més del que es pot pensar a primera vista, suposo, perquè gent de pell negra reconegui un igual en gent de pell blanca -la història s'ha encarregat de fer real aquesta dificultat-. Té molt de mèrit, Xec. Així doncs, moltes felicitats a tu i a en Cisco.

La teva darrera carta m'ha agradat molt. Parles de coses crucials, essencials per a la convivència en justícia i respecte vers l'altre i per a què el món pugui evolucionar sense ensurts, en pau i sense violència.

M'agradaria centrar l'atenció de la meva d'avui en tres eixos que tu toques i que em semblen fonamentals:

1) La manera desfasada en què diferents societats / cultures viuen els mateixos valors.

2) La necessitat d'alliberar les cultures de la mentalitat patriarcal sense eliminar l' "altre", mantenint la diferència de l' "altre".

3) La necessitat d'educar en la humilitat cultural per tal que una cultura prengui consciència que cap valor no es pot imposar, perquè hi ha diferentes maneres de veure el món i la pròpia no té per què ser la més bona i lloable.

Respecte al primer punt tu planteges una qüestió molt important. Dius: "Quan jo ja sé que la mutilació genital femenina és una barbaritat, quan ja algunes noies la sofreixen com un trauma, no només físic, sinó com una violació de la seva dignitat de dona... hi ha qui ho viu d'una altra manera, i convivim junts... [...]. Fa uns anys diríem: són bàrbars, salvatges, incivilitzats...!', i sabem què han donat aquestes visions de l'altre: dominació cultural i imperialisme militar i econòmic". De fet, aquest és el problema que es dóna, crec que de manera universal, entre les generacions, és allò que en diem el "xoc generacional": en la mateixa cultura, diferents generacions veuen les coses de manera diferent, així ens ho mostren les diferències de mentalitat entre pares i fills. Però aquests encara comparteixen una mateixa cultura i podríem parlar d'evolució de valors, d'un desplaçament dels valors cap a una direcció més "moderna", més "jove", que, com tu dius, fa "evolucionar la cultura". Quan parlem de cultures diferents, la diferència entre les mirades dels uns i la dels altres pot ser abismal i el trauma, molt més tran, si una cultura vol imposar els seus valors a l'altra. És per això que crec que, siguin quins siguin els valors d'una cultura, per més bàrbars que li semblin a una els valors de l'altra, la imposició per la força mai no és recomanable. És per això que em sembla essencial això que també dius tu, que cal mesurar molt bé el moment en què és convenient sensibilitzar i el moment en què cal canviar les coses per traduir-les en forma de llei. Estic d'acord amb tu en què sempre cal sensibilitzar i educar, no pas imposar. Més encara, jo diria que imposar és absolutament rebutjable.
Però aquesta bonica teoria amaga entre línies una qüestió de pes, al meu entendre molt difícil d'esbrinar: quan és èticament acceptable que una cultura sensibilitzi i eduqui l'altra? En nom de què o de qui una cultura s'erigeix en sensibilitzadora i educadora de l'altra? Perquè diem que imposar és rebutjable, però de vegades educar encara ho és més, perquè equival a un "ensinistrament", esdevé una manera de colonitzar el cervell de l'altre; d'això en diem "colonització cultural". Quin dret tinc jo a intervenir en les qüestions internes d'una altra cultura? A mi sempre m'ha preocupat aquesta pregunta.

Intentant respondre'm a mi mateixa aquesta qüestió sempre he pensat que, només tinc dret a fer-ho si, d'alguna manera, l'altra cultura "em demana que hi intervingui", només quan l'altre ha adquirit consciència de forma autònoma de que li interessa un valor o valors de la meva cultura -que no és la seva-, jo tinc dret a intervenir-hi. Per posar l'exemple concret de l'ablació del clítoris: només quan la noia no vol ser sotmesa a aquesta pràctica jo tinc el dret (i llavors crec que també el deure) d'ajudar-la en el sentit que es respecti la seva voluntat. Amb això no vull dir que, si ella no m'ho reclamés, no estigui bé, de totes maneres, fer veure a tota una societat que aquestes pràctiques fan sofrir i porten a la mort a moltes nenes / noies, però al meu entendre llavors només puc intentar explicar el meu punt de vista, no tant en el sentit d'ensinistrar com en el sentit de dialogar d'igual a igual amb representants de l'altra cultura, amb valors i punts de vista diferents dels meus. Jo crec que els límits per a la meva intervenció els dibuixa la consciència i el rebuig per part de l'altre dels valors que li volen aplicar. Perquè llavors entrem en el terreny dels drets humans. Quan la persona es fa conscient que no vol compartir un valor i el rebutja per pròpia decisió violem el seu dret si, malgrat tot, la volem sotmetre al jou d'aquest valor.

Pel que fa al segon punt em sembla importantíssim això que escrius: "Per alliberar la cultura, la societat i la religió de les expressions que es fonamenten en un paradigma "patriarcal" [...] ens cal sortir de la dialèctica "mare-pare". Aquesta tasca no es pot fer eliminant un dels extrems per tal que l'altre s'imposi; ni eliminant la diferència, perquè no existeix un "sexe pur", indiferenciat. Ens cal definir-lo en termes de trobada, de viure junts. Ens cal assumir la condició humana i social com una tasca on ningú pot ser sense que l'altre sigui 'altre' ".

Estic absolutament d'acord amb tu: per combatre la tirania de l'un no podem imposar la tirania de l'altre. Això representaria assumir els valors del primer tirà i perpetuaria el seu comportament, ara des de l'altre extrem. Es tracta d'eliminar qualsevol forma de tirania , no de buscar revenja. No podem reclamar la tirania de la "mare" en nom dels mil·lenis de patriarcat que li ha imposat el "pare". Com tu dius, no podem eliminar (o reprimir per silenciar-lo i imposar l'exclusiva voluntat de l'altre) un dels extrems (això és el que ha passat durant segles en les societats patriarcals -permetem parlar d'una manera una mica esquemàtica-). I, on hi ha diferència, seria un crim intentar eliminar-la. Ben al contrari, jo sóc del parer que cal conservar les diferències allà on n'hi ha, perrquè la diferència és matís, és enriquiment. És per això que, per emmarcar-ho en una panoràmica més universal, jo no parlaria de dialèctica o de paradigma mare-pare ni de dona-home, sino de dialèctica o paradigma un@-altr@. Perquè aquest discurs nostre es pot aplicar a tot allò que respongui a qualsevol mena d'un@ i qualsevol mena d'altr@, sigui quina sigui la naturalesa d'aquesta diferència.

En aquest sentit em sembla molt important netejar les nostres mirades per lliurar-les de prejudicis ancestrals que ens imposen la manera de mirar aquests diferències i ens impedeixen de veure com són en realitat. Per posar un exemple concret podríem pensar en els clixés en què ens han educat quan parlem d'allò que és "típic" de les dones i allò que ho és dels homes i que fa tan de mal, però n'hi ha molts d'altres. Jo crec que només podem evolucionar si ens alliberem dels clixés i mirem l'altre amb la mirada neta i pura, amb la mirada innocent que dóna el desconeixement, en el millor sentit de la paraula, per poder descobrir-lo com realment jo el veig, no com em diuen altres que l'haig de veure.

Pel que pertoca al tercer punt: Dius al final de la teva carta que "drets que la cultura occidental liberal està promovent en el seu interior no crec que siguin 'imposables' universalment, i que, segurament, aquesta cultura hauria de ser més humil i acollidora davant la 'incomprensió' d'aquests 'drets' des d'altres cultures o maneres d'entendre la condició humana". Això entronca amb l'argumentació que he desenvolupat en els dos punts precedents. A la meva manera de veure cap 'dret' es pot imposar; ja et deia més amunt que, als meus ulls, només és legítim intervenir en la cultura de l'altre quan aquest altre d'alguna manera ho reclama. També és cert que, per a què ho pugui reclamar, li cal conèixer altres cultures, altres maneres de viure, altres valors. És per això que em sembla que la mútua coneixença, el diàleg entre cultures -d'igual a igual- és indispensable, per aprendre sempre de l'altre en allò que ens sembli lloable i millor. Però no hi ha vertader diàleg si no l'abordem des de la convicció que els meus punts de vista no són superiors als de l'altre, sinó que només són diferents (si és que ho són). Només llavors serem capaços de conèixer vertaderament l'altre, ja no la seva cultura, sinó l'altre com a individu.

Et deixo, amic, amb aquestes reflexions i espero que me les retornis enriquides.

Una gran i forta abraçada,

Anna


CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción al español de Anna Rossell)

Conakry, 21-06-09

Querido Xec:

Muchísimas gracias por tu tiempo, es impagable; sabes cuánto me da y lo que representa para alimentar mi espíritu.

En primerísimo lugar, felicidades por haber conseguido esta integración en el barrio. Tal como conocí vuestra casa y vuestra manera de vivir y de relacionaros, no me extraña nada que vuestros vecinos y vecinas os hayan acogido del modo que lo han hecho. No me extraña porque lo vi, pero debo reconocer que es necesario verlo para creerlo, porque la gente excepcional como vosotros no es habitual, gente que sepa vivir con esta sencillez y humildad. Hace falta mucha sencillez y mucha humildad, mucha más de lo que se pueda pensar a primera vista, supongo, para que gente de piel negra reconozca a gente de piel blanca como a un igual -la historia se ha encargado de hacer real esta dificultad-. Tiene mucho mérito, Xec. De modo que muchas felicidades a ti y a Cisco.

Tu última carta me ha gustado mucho. Hablas de cosas cruciales, esenciales para la convivencia en justicia y respeto hacia el otro y para que el mundo pueda evolucionar sin sobresaltos, en paz y sin violencia.

Me gustaría centrar la atención de la mía de hoy en tres ejes que tú tocas y que me parecen fundamentales:

1) El modo desfasado en que diferentes sociedades / culturas viven los mismos valores.

2) La necesidad de liberar las culturas de la mentalidad patriarcal sin eliminar al "otro", manteniendo la diferencia del "otro".

3) La necesidad de educar en la humildad cultural para que una cultura tome conciencia de que ningún valor puede imponerse, porque hay diferentes maneras de ver el mundo y la propia no tiene por qué ser la mejor ni la más loable.

Respecto al primer punto tú plateas una cuestión importante. Dices: "Cuando yo ya sé que la mutilación genital femenina es una barbaridad, cuando ya algunas chicas la sufren como un trauma, no sólo físico sino como una violación de su dignidad de mujer... hay quien lo vive de otro modo, y convivimos juntos... [...]. Hace unos años hubiéramos dicho: ¡Són bárbaros, salvajes, incivilizados...' y sabemos qué han dado estas visiones del otro: dominación cultural e imperialismo militar y económico".

En realidad éste es el problema que se da, creo que de modo universal, entre las generaciones, es aquello que llamamos el "choque generacional": en la misma cultura, diferentes generaciones ven las cosas de modo diferente, lo vemos en las diferencias de mentalidad entre padres e hijos. Pero éstos aún comparten una misma cultura y podríamos hablar de evolución de valores, de un desplazaqmiento de los valores hacia una dirección más "moderna", más "joven", que, como tú dices, hace "evolucionar la cultura". Cuando hablamos de culturas diferentes la diferencia entre las miradas de los unos y de los otros puede ser abismal y el trauma, mucho mayor, si una cultura quiere imponer sus valores a la otra. Por esto creo que, sean los que sean los valores de una cultura, por más bárbaros que le parezcan a una los valores de la otra, la imposición por la fuerza nunca es recomendable. Por esto me parece esencial aquello que también dices tú: que conviene calcular muy bien el momento en que es conveniente sensibilizar y el momento en que conviene cambiar las cosas para traducirlas en forma de ley. Estoy de acuerdo contigo en que siempre es necesario sensibilizar y educar, y no imponer. Más aún, yo diría que hay que rechazar absolutamente la imposición.

Pero esta bonita teoría esconde entre líneas una cuestión de peso, a mi entender muy difícil de dilucidar: ¿cuándo es éticamente aceptable que una cultura sensibilice y eduque a la otra? ¿En nombre de qué o de quién una cultura se erige en sensibilizadora y educadora de la otra? Porque decimos que hay que rechazar la imposición, pero a veces educar es aún más abominable porque equivale a un "adiestramiento", deviene una manera de colonizar el cerebro del otro; a esto lo llamamos "colonización cultural". ¿Qué derecho tengo yo a intervenir en las cuestiones internas de otra cultura? A mí siempre me ha preocupado esta pregunta. Intentando responderme a mí misma esta cuestión siempre he pensado que sólo tengo derecho a intervenir si, de algún modo, la otra cultura "me reclama que intervenga", sólo cuando el otro ha adquirido conciencia de forma autónoma de que le interesa un valor o valores de mi cultura -que no es la suya-, yo tengo derecho a intervenir. Por poner el ejemplo concreto de la ablación del clítoris: sólo cuando la chica no quiere ser sometida a esta práctica yo tengo el derecho (y en este caso creo que también el deber) de ayudarla en el sentido de que se respete su voluntad. Con esto no quiero decir que, si ella no me lo reclamara, no esté bien, de todas formas, hacer ver a toda una sociedad que estas prácticas hacen sufrir y conllevan la muerte de muchas niñas / chicas, pero a mi entender entonces sólo puedo intentar explicar mi punto de vista, no tanto en el sentido de adiestrar como en el sentido de dialogar de igual a igual con representates de la otra cultura, que tienen valores y puntos de vista diferentes de los míos. Yo creo que los límites para mi intervención los dibuja la conciencia y el rechazo por parte del otro de los valores que le quieren aplicar. Porque entonces entramos en el terreno de los derechos humanos. Cuando la persona se hace consciente de que no quiere compartir un valor y lo rechaza por decisión propia violamos su derecho, si, a pesar de todo, la queremos someter al yugo de este valor.

Por lo que refiere al segundo punto me parece importantísimo esto que escribes: "Para liberar la cultura, la sociedad y la religión de las expresiones que se fundan en un paradigma 'patriarcal' [...] es necesario salir de la dialéctica 'madre-padre'. Esta tarea no se puede llevar a cabo eliminando uno de los extremos para que se imponga el otro; ni eliminando la diferencia porque no existe un 'sexo puro', indiferenciado. Es necesario definirlo en términos de encuentro, de convivencia. Es necesario asumir la condición humana y social como una tarea donde nadie puede existir sin que el otro sea 'otro' ". Estoy absolutamente de acuerdo contigo: para combatir la tiranía de uno no podemos imponer la tiranía del otro; esto significaría que asumimos los valores del primer tirano y perpetuaríamos su comportamiento, ahora desde el otro extremo. Se trata de eliminar cualquier forma de tiranía, no de buscar venganza. No podemos reclamar la tiranía de la "madre" en nombre de los milenios de patriarcado que le ha impuesto el "padre". Como tú dices, no podemos eliminar (o reprimir para silenciarlo e imponer la exclusiva voluntad del otro) uno de los extremos (esto es lo que ha sucedido durante siglos en las sociedades patriarcales -permíteme la licencia de hablar de un modo algo esquemático-). Y donde hay diferencia, sería un crimen intentar eliminarla. Al contrario, yo soy del parecer que es necesario conservar las diferencias allá donde las haya, porque la diferencia es matiz, es enriquecimiento. Es por esto por lo que, para enmarcarlo en una panorámica más universal, yo no hablaría de dialéctica o de paradigma madre-padre ni de mujer-hombre, sino de dialéctica o paradigma un@-otr@. Porque este discurso nuestro se puede aplicar a todo aquello que responda a cualquier tipo de un@ y a cualquier tipo de otr@, sea cual sea la naturaleza de esta diferencia. En este sentido me parece muy importante limpiar nuestras miradas para librarlas de prejuicios ancestrales que nos imponen la manera de mirar estas diferencias y nos impiden ver cómo son en realidad. Por poner un ejemplo concreto podríamos pensar en los clichés en que nos has educado cuando hablamos de lo que es "típico" de las mujeres y lo que lo es de los hombres y que causa tanto daño, pero hay muchos otros ejemplos. Yo creo que sólo podemos evolucionar si nos liberamos de los clichés y miramos al otro con la mirada limpia y pura, con la mirada inocente que da el desconocimiento, en el mejor sentido de la palabra, para poder descubrirlo como realmente lo veo yo, y no como me dicen otros que he de verlo.

Por cuanto refiere al tercer punto: Dices al final de tu carta que "derechos que la cultura occidental liberal está promoviendo en su interior no creo que sean susceptibles de ser 'impuestos' universalmente y que, seguramente, esta cultura debería ser más humilde y acogedora ante la 'incomprensión' de estos 'derechos' desde otras culturas o maneras de entender la condición humana". Esto entronca con la argumentación que he desarrollado en los dos puntos anteriores. A mi modo de ver ningún "derecho" debe imponerse; ya te decía más arriba que, según creo, sólo es legítimo intervenir en la cultura del otro cuando este otro de algún modo lo reclama. Bien es cierto que, para que lo pueda reclamar, le será necesario conocer otras culturas, otros modos de vivir, otros valores. Es por esto por lo que me parece que el conocimiento mutuo, el diálogo entre culturas -de igual a igual- es indispensable para aprender siempre del otro en aquello que nos parezca loable y mejor. Pero no hay verdadero diálogo si no lo abordamos desde la convicción que mis puntos de vista no son superiors a los del otro, sino que sólo son distintos (si es que lo son). Sólo entonces seremos capaces de conocer verdaderamente al otro, ya no su cultura, sino al otro como individuo.

Te dejo, amigo, con estas reflexiones y espero que me las devuelvas enriquecidas.

Un gran y fuerte abrazo,

Anna