Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (07-05-2009)

CARTA D'ANNA ROSSELL A XEC MARQUÈS (català)



07-05-09

Estimat Xec,

ahir vaig acabar de penjar en el meu blog de literatura, “La tertulia literaria de Anna Rossell”, la nostra correspondència relativa a aquesta qüestió de la moral sexual que varen impulsar les declaracions del Papa. Tal com dius, sortosament ens hem deslliurat dels efectes mediàtics i seguim amb una reflexió, que, despresa d’aquell primer impuls més apassionat, pot donar fruits molt millors i els dóna. De moment ja tenim més seguidors del blog i també hi ha qui hi ha escrit algun comentari. S’està creant una mena de fòrum (espero que es vagi ampliant), i això em sembla sempre molt i molt positiu, fa rumiar i impulsa que es vagin aclarint les idees i -el que a la meva manera de veure és més important- contribueix a la destabuïtzació, fa que deixi de ser un mite pensar que dues persones amb punts de mira diferents no es puguin entendre, apropa posicions i aporta molt al tarannà democràtic d’una societat.



Bé, i seguim:

Dius: “M’agradaria també que sortíssim de la necessitat de qualificar els comportament humans “moral o immoral”, “pecat o gràcia”, “lícit o il·lícit”. I a mi m’agrada aquesta intenció, i encara m’agrada més que ho diguis tu. Però, dit això, t’haig de confessar que em sembla molt difícil evitar parlar de qualsevol actuació humana des d’una asèpsia total. Crec convenient fer l’esforç, com a exercici, però també penso que és un objectiu condemnat al fracàs, perquè qualsevol opinió que tenim sobre l’actuació humana ve tintada, de manera més o menys evident, d’un judici moral, ètic, o com li vulguis dir (el registre utilitzat és el de menys). Sempre tenim, conscientment o inconscient, la idea: “això està ben fet o mal fet”. És aquest un tema que, per ell mateix, pot donar molt de si, i que segurament ens portaria a Nietzsche i a la seva “Genealogia de la moral”, però l’hauria de rellegir...
Creus realment que es pot aconseguir deixar de banda aquesta mena de judicis? Crec que aquesta pregunta entronca directament amb una altra reflexió que tu fas i que m’ha colpit especialment, pel respecte que denota per part de qui la fa vers els esperits en edat d’educació. I és això que escrius: “A mi no em pertoca jutjar comportaments sinó fer-ne descobrir d’altres més coherents amb el valor i el sentit de la persona humana, acompanyar la possibilitat de viure’ls. I per això em fa falta una referència, una proposició que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. I per això hem fa falta una ‘norma’ “.
Penso que et conec prou bé i et veig absolutament representat en aquestes paraules, tu no t’erigeixes en jutge de ningú, però la teva posició i el teu convenciment són clars i nítids, els vius com la manera més digna de desenvolupament de l’ésser humà i és per això que els ofereixes com a possibilitat als altres, els hi ofereixes, no els hi imposes, i aquesta és una actitud essencial, crec jo, en tot educador. L’educador@ té una responsabilitat enorme, perquè normalment tracta amb gent en una edat molt influenciable i que, sovint, sent una gran admiració per ell@. Aquesta admiració és clau, en tant que pot servir de palanca per una educació reeixida o, ben al contrari, fer-la fracassar de la manera més flagrant, en el cas que l’educador@ acabi per desencisar els seus pupils, donant-los un exemple que, finalment, no es correspon amb les seves expectatives, que d’habitud els hi ha creat el mateix educador@ (i aquí tornem a tenir allò del ‘bé’ i del ‘mal’, perquè, si no m’hagués reprimit, hauria escrit: “donant-los un mal exemple”). I en aquest sentit, com a educador, necessites “una referència, [...] que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. [...] una norma”. Sí, la necessitem els educador@s i els pares i mares, que ho són sempre d’educadors, tant si es proposen l’educació dels seus fill@s com si no (perquè un adult sempre educa els més joves amb la seva manera d’actuar, encara que no s’ho plantegi). I llavors ve quan, qui ho vol fer bé, busca aquest ‘punt de referència’, aquesta ‘norma’, a fons. I el ‘punt de referència’ serà diferent en funció de la manera de veure el món, d’entendre les coses dels diferents educador@s. Un punt de referència pot ser força diferent de l’altre, però, si l’educador@ es pren la seva tasca de manera seriosa, no crec que puguem dir que una educació sigui, en principi, millor que l’altra. En qüestions d’educació, el més important és l’amplitud de les mires i la coherència. L’amplitud de les mires, perquè jo penso que no es pot educar bé si no donem un marge d’actuació a la consciència individual que li permeti un joc que no l’ofegui. Aquesta flexibilitat és necessària perquè cal partir del fet que cada ésser humà és únic i porta dins seu un món únic, que no podem malmetre amb una intervenció destructora del que per nosaltres, educador@s, és desconegut. Hi ha d’haver en aquesta tasca educativa un marge ample de respecte, això que tu anomenes “acompanyar” (i no “jutjar”). I per tornar al tema més concret de la moral sexual... A mi em preocupa la poca atenció que se li dóna a aquesta important faceta educativa a les escoles espanyoles. Malgrat que es toca, es fa només tangencialment i superficialment, símptoma de què segueix sent un tema tabú, incòmode de tractar, probablement també perquè costa trobar aquest “punt de referència” adequat i tothom tendeix a la comoditat. Però no fer-ho és un acte de flagrant irresponsabilitat, al meu entendre.

I dius: “On trobar aquesta norma, si no és en la configuració física, fisiològica i psicològica de la persona humana. [...] la diferència de gènere, l’heterosexualitat i la funcionalitat reproductiva de la sexualitat. La persona humana, amb la seva posició erecta, la seva complexitat psicològica i la indeterminació biològica de l’afectivitat i de l’emocionalitat (de la pulsió sexual) fa l’experiència d’una sexualitat que no és en funció de la reproducció i que no està determinada per la necessitat de la reproducció. L’erotisme és fruit d’aquesta “souplesse” del cos humà capaç d’elevar-se fent de la trobada sexual un espai de joia, d’intercanvi emocional i d’expressió de l’amor. Des de sempre per deslligar les funcions socials assignades a la sexualitat les cultures han trobat maneres de fer; unes en l’espai de la legalitat, d’altres condemnades.”

També jo ho veig així: cerquem el punt de referència en les manifestacions fisiològiques i psicològiques de la sexualitat humana... . Però tu les restringeixes a l’heterosexualitat, quan també hi ha manifestacions homosexuals de la sexualitat, que són (o poden ser) també fisiològiques i, sobre tot, psicològiques. També aquestes han de ser motiu de reflexió, si més no, no les podem ignorar no tractant-les o passant-hi pel damunt de puntetes –una dada que vaig sentir fa un anys em va impressionar molt: a Espanya entre els joves adolescents el percentatge de suïcidis és força elevat; és una edat crítica aquesta en què el descobriment de la pròpia sexualitat ja és prou problemàtic com per complicar-lo més encara; als noi@s que es descobreixen com a homosexuals cal acompanyar-los encara més, perquè deu ser difícil acceptar-se a si mateix@ d’aquesta manera, quan la societat en ple la rebutja; les conseqüències poden ser molt greus-.

Certament, estic d’acord amb tu en què l’orientació aquesta de l’heterosexualitat “ens ha de permetre de definir conceptes i institucions que estan lligades a l’expressió de la sexualitat com matrimoni, filiació, paternitat-maternitat”. Però això és així només perquè hi ha una tradició en aquest sentit, que ha fet que les institucions i la justícia s’instal·lessin sobre aquesta base. Això canviarà (i ja ho està fent) en el moment en què i en la mesura amb què la societat accepti altres alternatives.

I tornant a la teva cita de més amunt: també tu veus aquesta doble funció de la sexualitat: la reproductora i la que no està en funció de la reproducció, sinó del gaudi. Acceptar això i rubricar-ho ja és prou important, perquè és un fet, i els fets cal acceptar-los tal com són per poder construir sobre una base real aquests punts de referència que busquem. Un dels aspectes que m’agradaria afegir de manera més concreta a les nostres reflexions és el de la sexualitat femenina. Perquè, en general, quan es parla de sexualitat, hom té en ment el “patró de comportament masculí”, que, de fet, a la meva manera de veure, és un patró fictici, fabricat per ves a saber què o qui, i que no es correspon amb la realitat. I, malgrat que se’n parli molt menys, també hi ha, en les ments de gairebé tothom, un “patró de comportament femení”, que encara és molt més irreal que el masculí. He sentit algunes vegades educador@s parlant de sexualitat a joves i ho fan fent servir aquell patró masculí, fins i tot elles. I és que això dels estereotips fa molt de mal, sobre tot perquè tant homes com dones –no només en aquesta qüestió de la relació sexual, sinó en tot allò que afecta els rols per gèneres- assumeixen sovint que l’estereotip és una realitat i l’incorporen inconscientment al seu bagatge, i això és enormement perniciós.

Crec que eliminar els estereotips és el pas necessari per començar a construir una sexualitat equitativa entre els gèneres. Però això de la sexualitat equitativa no es pot deslligar mai de la relació equitativa en general, i aquí és on ve allò més gruixut. Perquè el gènere femení és, en tot el món, el gènere pobre, sobre el qual recau l’índex de pobresa més elevat; és el gènere dèbil, no només físicament, sinó també sociològicament. Això ho diu tot (o gairebé). Això vol dir que elles, més que ells, viuen en unes condicions en què difícilment es poden plantejar cap decisió lliure. Però això afecta també els homes, encara que en menor quantia. El que vull dir és que, per prendre decisions lliures i responsables, per donar-se a un altre lliurement i per pròpia voluntat, calen moltes coses que aquest món nega a massa gent, sobre tot a la gent a la qual tu dediques la teva vida. I és prou complex tot plegat per treure’n l’entrellat de com començar a esmenar-ho. Tu deies a la teva carta anterior que havies observat entre els joves del teu barri de Conakry que la seva relació és molt superficial, que els manquen els mitjans per conèixer-se i aprofundir en les seves relacions... . I és que molt probablement els desafortunats rols de què et parlava més amunt vénen molt marcats per la cultura, tant que és força difícil sortir-se’n. Aquest és un aspecte, el cultural; l’altre, això que et deia, la pobresa, que aboca als éssers humans a la no llibertat d’actuació en res, que impedeix mirar amb ulls crítics les possibilitats que teòricament (per a ell@s només teòricament) ofereix la vida i planificar res cara al futur, perquè el que dicta les ordres és el dia a dia i la fam. Tot i així, també en el nostre dit primer món hi ha molt camí per recórrer.

I dius al principi de la teva última carta: “Però si deixem de banda les relacions on hi ha dominació, manipulació, desigualtat d’intencions i de sentiments... en aquestes relacions, sigui quina sigui la seva consistència, no hi ha sempre un desig del sempre... i aquest desig del sempre nascut del clímax de la relació sexual no pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se?"

Doncs jo penso que sí, i tant que sí! Però ja ho dius tu “pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se” (La negreta és meva), però no sempre és així, només és una possibilitat. No coincideixo amb tu en el que dius en la primera part de la cita, això que et preguntes que si en les relacions sexuals equilibrades “no hi ha sempre un desig del sempre”. Jo crec que no, no hi és sempre aquest desig. I és important acceptar-ho, penso que és una realitat prou estesa.

I toques encara un punt, amic meu, sobre el qual s’erigeix el tabú de tots els tabús: i és el diferent tractament (lícit i il·lícit) que les diferents cultures humanes donen i han donat a la sexualitat. Per avui ja en tenim prou amb el nostre desitjat “punt de referència”.



Una molt forta abraçada,

Anna