.jpg)
Entradas
A CONTINUACIÓN DEL TEXTO CATALÁN VIENE EL ESPAÑOL
Nadal a Conakry amb Manolo Ávila (al fons, a l'esquerra), sopar a casa d'en Xec Marquès i en Ciscu Ubach, el 26-12-2009 /Navidad en Conakry (al fondo, a la izquierda), cena en casa de Xec Marquès y Ciscu Ubach, el 26-12-2009
El Masnou, 07-05-09
Estimat Xec,
ahir vaig acabar de penjar en el meu blog de literatura, “La tertulia literaria de Anna Rossell”, la nostra correspondència relativa a aquesta qüestió de la moral sexual que varen impulsar les declaracions del Papa. Tal com dius, sortosament ens hem deslliurat dels efectes mediàtics i seguim amb una reflexió, que, despresa d’aquell primer impuls més apassionat, pot donar fruits molt millors i els dóna. De moment ja tenim més seguidors del blog. A part, també hi ha qui hi ha escrit un comentari. S’està creant una mena de fòrum (espero que es vagi ampliant), i això em sembla sempre molt i molt positiu, fa rumiar i impulsa que es vagin aclarint les idees i -el que a la meva manera de veure és més important- contribueix a la destabuïtzació, fa que deixi de ser un mite pensar que dues persones amb punts de mira diferents no es puguin entendre, apropa posicions i aporta molt al tarannà democràtic d’una societat.
Bé, i seguim:
Dius: “M’agradaria també que sortíssim de la necessitat de qualificar els comportament humans “moral o immoral”, “pecat o gràcia”, “lícit o il·lícit” ". I a mi m’agrada aquesta intenció, i encara m’agrada més que ho diguis tu. Però, dit això, t’haig de confessar que em sembla molt difícil evitar parlar de qualsevol actuació humana des d’una asèpsia total. Crec convenient fer l’esforç, com a exercici de profilaxi, però també penso que és un objectiu condemnat al fracàs, perquè qualsevol opinió que tenim sobre l’actuació humana ve tintada, de manera més o menys evident, d’un judici moral, ètic, o com li vulguis dir (el registre utilitzat és el de menys). Sempre tenim, conscientment o inconscient, la idea: “això està ben fet o mal fet”. És aquest un tema que, per ell mateix, pot donar molt de si, i que segurament ens portaria a Nietzsche i a la seva “Genealogia de la moral”, però l’hauria de rellegir...
Creus realment que es pot aconseguir deixar de banda aquesta mena de judicis? Crec que aquesta pregunta entronca directament amb una altra reflexió que tu fas i que m’ha colpit especialment, pel respecte que denota per part de qui la fa vers els esperits en edat d’educació. I és això que escrius: “A mi no em pertoca jutjar comportaments sinó fer-ne descobrir d’altres més coherents amb el valor i el sentit de la persona humana, acompanyar la possibilitat de viure’ls. I per això em fa falta una referència, una proposició que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. I per això hem fa falta una ‘norma’ “.
Penso que et conec prou bé i et veig absolutament representat en aquestes paraules, tu no t’erigeixes en jutge de ningú, però la teva posició i el teu convenciment són clars i nítids, els vius com la manera més digna de desenvolupament de l’ésser humà i és per això que els ofereixes com a possibilitat als altres, els hi ofereixes, no els hi imposes, i aquesta és una actitud essencial, crec jo, en tot educador. L’educador@ té una responsabilitat enorme, perquè normalment tracta amb gent en una edat molt influenciable i que, sovint, sent una gran admiració per ell@. Aquesta admiració és clau, en tant que pot servir de palanca per una educació reeixida o, ben al contrari, fer-la fracassar de la manera més flagrant, en el cas que l’educador@ acabi per desencisar els seus pupils, donant-los un exemple que, finalment, no es correspon amb les seves expectatives, que d’habitud els hi ha creat el mateix educador@ (i aquí tornem a tenir allò del ‘bé’ i del ‘mal’, perquè, si no m’hagués reprimit, hauria escrit: “donant-los un mal exemple”). I en aquest sentit, com a educador, necessites “una referència, [...] que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. [...] una norma”. Sí, la necessitem els educador@s i els pares i mares, que ho són sempre d’educadors, tant si es proposen l’educació dels seus fill@s com si no (perquè un adult sempre educa els més joves amb la seva manera d’actuar, encara que no s’ho plantegi). I llavors ve quan, qui ho vol fer bé, busca aquest ‘punt de referència’, aquesta ‘norma’, a fons. I el ‘punt de referència’ serà diferent en funció de la manera de veure el món, d’entendre les coses dels diferents educador@s. Un punt de referència pot ser força diferent de l’altre, però, si l’educador@ es pren la seva tasca de manera seriosa, no crec que puguem dir que una educació sigui, en principi, millor que l’altra. En qüestions d’educació, el més important és l’amplitud de les mires i la coherència. L’amplitud de les mires, perquè jo penso que no es pot educar bé si no donem un marge d’actuació a la consciència individual que li permeti un joc que no l’ofegui. Aquesta flexibilitat és necessària perquè cal partir del fet que cada ésser humà és únic i porta dins seu un món únic, que no podem malmetre amb una intervenció destructora del que per nosaltres, educador@s, és desconegut. Hi ha d’haver en aquesta tasca educativa un marge ample de respecte, això que tu anomenes “acompanyar” (i no “jutjar”). I per tornar al tema més concret de la moral sexual... A mi em preocupa la poca atenció que se li dóna a aquesta important faceta educativa a les escoles espanyoles. Malgrat que es toca, es fa només tangencialment i superficialment, símptoma de què segueix sent un tema tabú, incòmode de tractar, probablement també perquè costa trobar aquest “punt de referència” adequat i tothom tendeix a la comoditat. Però no fer-ho és un acte de flagrant irresponsabilitat, al meu entendre.
I et preguntes: “On trobar aquesta norma, si no és en la configuració física, fisiològica i psicològica de la persona humana. [...] la diferència de gènere, l’heterosexualitat i la funcionalitat reproductiva de la sexualitat. La persona humana, amb la seva posició erecta, la seva complexitat psicològica i la indeterminació biològica de l’afectivitat i de l’emocionalitat (de la pulsió sexual) fa l’experiència d’una sexualitat que no és en funció de la reproducció i que no està determinada per la necessitat de la reproducció. L’erotisme és fruit d’aquesta “souplesse” del cos humà capaç d’elevar-se fent de la trobada sexual un espai de joia, d’intercanvi emocional i d’expressió de l’amor. Des de sempre per deslligar les funcions socials assignades a la sexualitat les cultures han trobat maneres de fer; unes en l’espai de la legalitat, d’altres condemnades.”
També jo ho veig així: cerquem el punt de referència en les manifestacions fisiològiques i psicològiques de la sexualitat humana... . Però tu les restringeixes sobre tot a l’heterosexualitat, quan també hi ha manifestacions homosexuals de la sexualitat, que són (o poden ser) també fisiològiques i, sobre tot, psicològiques. També aquestes han de ser motiu de reflexió, si més no, no les podem ignorar no tractant-les o passant-hi pel damunt de puntetes –una dada que vaig sentir fa un anys em va impressionar molt: a Espanya entre els joves adolescents el percentatge de suïcidis és força elevat; és una edat crítica aquesta en què el descobriment de la pròpia sexualitat ja és prou problemàtic com per complicar-lo més encara; als noi@s que es descobreixen com a homosexuals cal acompanyar-l@s encara més, perquè deu ser difícil acceptar-se a si mateix@ d’aquesta manera, quan la societat en ple la rebutja; les conseqüències poden ser molt greus-.
Certament, estic d’acord amb tu en què l’orientació aquesta de l’heterosexualitat “ens ha de permetre de definir conceptes i institucions que estan lligades a l’expressió de la sexualitat com matrimoni, filiació, paternitat-maternitat”. Però això és així només perquè hi ha una tradició en aquest sentit, que ha fet que les institucions i la justícia s’instal·lessin sobre aquesta base. Això canviarà (i ja ho està fent) en el moment en què i en la mesura amb què la societat accepti altres alternatives.
I tornant a la teva cita de més amunt: També tu veus aquesta doble funció de la sexualitat: la reproductora i la que no està en funció de la reproducció, sinó del gaudi. Acceptar això i rubricar-ho ja és prou important, perquè és un fet, i els fets cal acceptar-los tal com són per poder construir sobre una base real aquests punts de referència que busquem. Un dels aspectes que m’agradaria afegir de manera més concreta a les nostres reflexions és el de la sexualitat femenina. Perquè, en general, quan es parla de sexualitat, hom té en ment el suposat“patró de comportament masculí”, que, de fet, a la meva manera de veure, és un patró fictici, fabricat per ves a saber què o qui, i que no es correspon amb la realitat. I, malgrat que se’n parli molt menys, també hi ha, en les ments de gairebé tothom, un “patró de comportament femení”, que encara és molt més irreal que el masculí. He sentit algunes vegades educador@s parlant de sexualitat a joves i ho fan fent servir aquell patró masculí, fins i tot elles. I és que això dels estereotips fa molt de mal, sobre tot perquè tant homes com dones –no només en aquesta qüestió de la relació sexual, sinó en tot allò que afecta els rols per gèneres- assumeixen sovint que l’estereotip és una realitat i l’incorporen inconscientment al seu bagatge, i això és enormement perniciós.
Crec que eliminar els estereotips és el pas necessari previ per començar a construir una sexualitat equitativa entre els gèneres. Però això de la sexualitat equitativa no es pot deslligar mai de la relació equitativa en general, i aquí és on ve allò més gruixut. Perquè el gènere femení és, en tot el món, el gènere pobre, sobre el qual recau l’índex de pobresa més elevat; és el gènere dèbil, no només físicament, sinó també sociològicament. Això ho diu tot (o gairebé). Això vol dir que elles, més que ells, viuen en unes condicions en què difícilment es poden plantejar cap decisió lliure. Però això afecta també els homes, encara que en menor quantia. El que vull dir és que, per prendre decisions lliures i responsables, per donar-se a un altre lliurement i per pròpia voluntat, calen moltes coses que aquest món nega a massa gent, sobre tot a la gent a la qual tu dediques la teva vida. I és prou complex tot plegat per treure’n l’entrellat de com començar a esmenar-ho. Tu deies a la teva carta anterior que havies observat entre els joves del teu barri de Conakry que la seva relació és molt superficial, que els manquen els mitjans per conèixer-se i aprofundir en les seves relacions... . I és que molt probablement els desafortunats rols de què et parlava més amunt vénen molt marcats per la cultura, tant que és força difícil sortir-se’n. Aquest és un aspecte, el cultural; l’altre, això que et deia, la pobresa, que aboca als éssers humans a la no llibertat d’actuació en res, que impedeix mirar amb ulls crítics les possibilitats que teòricament (per a ell@s només teòricament) ofereix la vida i planificar res cara al futur, perquè el que dicta les ordres és el dia a dia i la fam. Tot i així, també en el nostre dit primer món hi ha molt camí per recórrer.
I dius al principi de la teva última carta: “Però si deixem de banda les relacions on hi ha dominació, manipulació, desigualtat d’intencions i de sentiments... en aquestes relacions, sigui quina sigui la seva consistència, no hi ha sempre un desig del sempre... i aquest desig del sempre, nascut del clímax de la relació sexual, no pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se?"
Doncs jo penso que sí, i tant que sí! Però ja ho dius tu “pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se” (La negreta és meva), però no sempre és així, només és una possibilitat. No coincideixo amb tu en el que dius en la primera part de la cita, això que et preguntes que si en les relacions sexuals equilibrades “no hi ha sempre un desig del sempre”. Jo crec que no, no hi és sempre aquest desig. I és important acceptar-ho, penso que és una realitat prou estesa.
I toques encara un punt, amic meu, sobre el qual s’erigeix el tabú de tots els tabús: i és el tractament de diferents maneres de sexualitat que les diferents cultures humanes donen i han donat en el decurs de la història. Però per avui ja en tenim prou amb el nostre desitjat “punt de referència”.
Una molt forta abraçada, i fins a la propera, que ja estic esperant.
Anna
***
CARTA DE ANNA ROSSELL A XEC MARQUÈS (español; traducción de Anna Rossell)
El Masnou, 07-05-09
Querido Xec,
ayer terminé de colgar en mi blog de literatura “La tertulia literaria de Anna Rossell”, nuestra correspondencia relativa a esta cuestión de la moral sexual, que impulsaron las declaraciones del Papa. Como muy bien dices, por suerte nos hemos librado de los efectos mediáticos y seguimos con una reflexión que, habiéndose desprendido del primer impulso más apasionado, puede dar frutos mucho mejores, y que los da. De momento ya tenemos más seguidores del blog. Además, también hay quien ha escrito algún comentario. Se está creando una especie de forum (espero que se vaya ampliando), y esto me parece siempre muy positivo, incita a la reflexión e impulsa que se vayan aclarando las ideas y -lo que a mi modo de ver es más importante- contribuye a la destabuización, hace que deje de ser un mito pensar que dos personas con puntos de vista diferentes no puedan entenderse, acerca posiciones y aporta mucho al carácter democràtico de una sociedad.
Bien, pues sigamos:
Dices: "Me gustaría también que nos libráramos de la necesidad de calificar los comportamientos humanos como “moral o inmoral”, “pecado gracia”, “lícito o illícito” ". Y a mí me gusta esta intención, y más aún me gusta que lo digas tú. Pero, dicho esto, he de confesarte que me parece muy difícil evitar hablar de cualquier actuación humana desde una asepsia total. Creo conveniente hacer el esfuerzo, como ejercicio profiláctico, pero también pienso que es un objetivo condenado al fracaso, porque cualquier opinión que nos hacemos de la actuación humana viene teñida, de manera más o menos evidente, de un juicio moral, ético, o como quieras llamarle (el registro utilizado es lo de menos). Siempre tenemos, consciente o inconscientemente, la idea: "Esto está bien hecho o mal hecho". Éste es un tema que, por si mismo, puede dar mucho de si, y que seguramente nos conduciría a Nietzsche y a su “Genealogía de la moral”, pero debería releerla...
Crees realmente que se puede conseguir dejar de lado este tipo de juicios? Creo que esta pregunta entronca directamente con la reflexión que tú haces y que me ha impresionado especialmente, por el respeto que denota por parte de quien la hace hacia los espíritus en edad de educación. Y es esto que escribes: “A mí no me corresponde juzgar comportamientos, sino ayudar a que se descubran otros más coherentes con el valor y el sentido de la persona humana, acompañar la posibilidad de vivirlos. Y para esto me hace falta una referencia, una propuesta que no sea únicamente la de "prevención" y de "urgencia". Y por esto me hace falta una "norma" ".
Pienso que te conozco lo suficiente y te veo absolutamente representado en estas palabras; tú no te eriges en juez de nadie, pero tu posición y tu convencimiento son claros y nítidos, los vives como la manera más digna de desarrollo del ser humano y por esto los ofreces como posibilidad a los demás, se los ofreces, no se los impones, y ésta es una actitud esencial, creo, en tod@ educador@. El educador@ tiene una responsabilidad enorme, porque normalmente trata con gente de una edad muy influenciable y que, a menudo siente una gran admiración por ell@. Esta admiración es clave, en tanto que puede servir de palanca para una educación exitosa o, bien al contrario, hacerla fracasar de la manera más flagrante, en el caso de que el educador@ termine por desencantar a sus pupilos dándoles un ejemplo que, en definitiva, no se corresponde con sus espectativas, que en general les ha creado el mism@ educador@ (y aquí tenemos de nuevo aquello del "bien" y del "mal", porque, si no me hubiera reprimido, habría escrito: "dándoles un mal ejemplo"). Y en este sentido, como educador@, necesitas “una referencia, [...], que no sea sólo de ‘prevención’ y‘de urgencia’. [...] una norma”. Sí, la necesitamos los educadores y los padres y madres, que son siempre educadores, tanto si se proponen la educación de sus hij@s como si no (porque un adulto siempre educa a los más jóvenes con su modo de actuar, aunque no se lo plantee). Y entonces ocurre que quien desea realmente hacerlo bien busca este "punto de referencia" y esta "norma", a fondo. Y el "punto de referencia" será diferente en función de la manera de ver el mundo, de entender las cosas de los diferentes educador@s. Un punto de vista puede ser distinto del otro, pero, si el educador@ se toma su tarea de manera seria, no creo que podamos afirmar que una educación sea, en principio, mejor que la otra. En cuestiones de educación lo más importante es la amplitud de miras y la coherencia. La amplitud de miras porque pienso que no se puede educar bien si no daos un margen de actuación a la conciencia individual que le permita un juego que no la ahogue. esta flexibilidad es necesarioa porque se impone partir del hecho de que cada ser humano es único y lleva dentro de si un mundo único, que no debemos estropear con una intervención destructora de lo que para nosotros educador@s es desconocido. Debe haber en esta tarea educativa un margen amplio de respeto, esto que tú denominas “acompañar” (y no “juzgar”).
Y para volver al tema concreto de la moral sexual... A mí me preocupa la poca atención que se le da a esta importante faceta educativa en las escuelas españolas. Si bien se toca el tema, ello se hace sólo tangencial y superficialmente, síntoma de que sigue siendo un tema tabú, incómodo de tratar, probablemente también porque cuesta encontrar este "punto de referencia" adecuado y todos tendemos a la comodidad. Pero no hacelo es un acto de flagrante irresponsabilidad, a mi entender. Y te preguntas: “Dónde encontrar esta norma, si no es en la configuración física, fisiológica y sicológica de la persona humana. [...] la diferencia de género, la heterosexualidad y la funcionalidad reproductiva de la sexualidad. La persona humana, con su posición erecta, su complejidad sicológica y la indeterminación biológica de la afectividad y de la emocionalidad (de la pulsión sexual) experimenta una sexualidad que no está en función de la reproducción y que no está determinada por la necesidad de la reproducción. El erotismo es fruto de esta "souplesse” del cuerpo humano capaz de erigirse, haciendo del encuentro sexual un espacio de placer-felicidad, de intercambio emocional y de expresión de amor. Desde siempre, para desligar las funciones sociales asignadas a la sexualidad, las culturas han encontrado maneras de hacer; unas en el espacio de la legalidad, otras condenadas."
También yo lo veo así: buscamos el punto de referencia en las manifestaciones fisiológicas y sicológicas de la sexualidad humana... . Pero tú las restringes fundamentalmente a la heterosexualidad, cuando también hay manifestaciones homosexuales de la sexualidad, que son (o pueden ser) también fisiológicas y, sobre todo, sicológicas. También éstas deben ser motivo de reflexión, al menos no podemos ignorarlas dejándolas sin tratar o pasando por encima del tema de puntillas -un dato que escuché hace unos años me impresionó mucho: en España entre los jóvenes adolescentes el porcentaje de suicidios es muy elevado; es una edad crítica ésta en que el descubrimiento de la propia sexualidad ya es lo suficientemente problemático como pra complicarlo más aún; a l@s chic@s que se descubren como homosexueles debemos acompañarl@s más aún, puesto que debe de ser difícil aceptarse a si mism@ de esta manera, cuando la sociedad en pleno los rechaza; las consecuencias pueden ser muy graves-.
Ciertamente, estoy de acuerdo contigo en que la orientación de la heterosexualidad “debe permitirnos definir conceptos e instituciones que estan ligadas a la expresión de la sexualidad como el matrimonio, la filiación, la paternidad-maternidad". Pero esto es así sólo porque hay una tradición en este sentido, que ha derivado en que las instituciones y la justicia se instalasen sobre esta base. Esto cambiará (y ya está sucediendo) en el momento y en la medida en que la sociedad acepte otras alternativas.
Y volviento a tu cita de más arriba: También tú ves esta doble función de la sexualidad: la reproductora y la que no está en función de la reproducción, sino del placer. Aceptar esto y suscribirlo ya es importante, porque es un hecho, y los hechos conviene aceptarlos tal y como son para poder construir sobre una base real estos puntos de referencia que buscamos.
Uno de los aspectos que me gustaría añadir de manera más concreta a nuestras reflexiones es el de la sexualidad femenina. Porque, en general, cuando se habla de sexualidad, se tiene en mente el supuesto "patrón de comportamiento masculino", que, en realidad, a mi modo de ver, es un patrón ficticio, fabricado a saber por qué y por quién, y que no se corresponde con la realidad. Y, si bien se habla mucho menos de ello, también existe en las mentes de casi todo el mundo, un "patrón de comportamiento sexual femenino", que es aún mucho más irreal que el masculino. He escuchado algunas veces a educador@s hablar de sexualidad a l@s jóvenes y lo hacen sirviéndose de aquel patrón masculino, incluídas ell@s. Y es que esto de los estereotipos hace mucho daño, sobre todo porque tanto los hombres como las mujeres -no sólo en esta cuestión dela relación sexual, sino en todo aquello que afecta a los roles por géneros- asumen a menudo que el estereotipo es una realidad y lo incorporan inconscientemente a su bagaje, y esto es enormemente pernicioso.
Creo que eliminar los estereotipos es el paso necesario previo para empezar a construir una sexualidad equitativa entre los géneros. Pero esto de la sexualidad equitativa no se puede desligar nunca de la relación equitativa en general, y aquí es donde interviene lo más grave. Porque el género femenino es, en todo el mundo, el género pobre, sobre el cual racae el índice de pobreza más elevado; es el género débil, no sólo físicamente, sin también sociológicamente. Esto lo dice todo (o casi todo). Esto significa que ellas, más que llos, viven en unas condiciones en que difícilmente se pueden plantear ninguna decisión libremente. Pero esto también afecta a los hombres, aunque en menor cuantía. Lo que quiero decir es que, para tomar decisiones libre y responsablemente, para entregarse a otr@ libremente y por propia voluntad, son necesarias muchas cosas que este mundo niega a demasiada gente, sobre todo a la gente a la cual tú dedicas tu vida. Y todo ello es demasiado complejo como para deshacer el nudo que nos permita empezar a ponerle remedio. Tú decías en tu anterior carta que habías observado entre l@s jóvenes de tu barrio de Conakry que su relación es muy superficial, que no disponen de los medios para conocerse y profundizar en sus relaciones... . Y es que muy probablemente los desafortunados roles de que antes te hablaba vienen muy marcados por la cultura, tanto que se hace extraordinariamente difícil librarse de ellos. Éste es un aspecto, el cultural; el otro, éste que te decía, la pobreza, que condena a los seres humanos a la no libertad de actuación en nada, que impide mirar con ojos críticos las posibilidades que teóricamente (para ell@s sólo teóricamente) ofrece la vida y planificar nada de cara al futuro, porque lo que dicta las normas son el día a día y el hambre. Desde luego, también el éste, el llamado primer mundo queda mucho camino por recorrer. Y dices al principio de tu última carta: “Pero si dejamos de lado las relaciones donde hay dominación, manipulación, desigualdad de intenciones y de sentimientos... en estas relaciones, sea cual sea su consistencia, ¿no existe siempre un deseo de eternidad?... y este deseo de eternidad, nacido del clímax de la relación sexual, ¿no puede remitir a las personas al cada día de la relaación y ser una llamada a quererse?" Pues yo creo que sí ¡y tanto que sí! Pero lo dices tú mismo "puede remitir a las personas al cada día de la relación y ser una llamada a quererse" (La negrita es mía), pero no siempre es así, sólo es una posibilidad. No coincido contigo en lo que dices en la primera parte de la cita, esto que te preguntas sobre si en las relaciones sexuales equiliradas "no existe siempre un deseo de eternidad". Yo creo que no, no existe siempre este deseo. Y es importante aceptarlo, pienso que es una realidad bastante extendida. Y aún abordas, amigo mío, un punto sobre el cual se edifica el tabú de todos los tabúes: y es el del tratamiento de las diferentes maneras de sexualidad que las diferentes culturas humanas dan y han dado a lo largo de la historia. Pero por hoy ya tenemos bastante con nuestro buscado "punto de referencia".
Un fuerte abrazo y hasta la próxima, que ya estoy esperando.
Anna
Estimat Xec,
ahir vaig acabar de penjar en el meu blog de literatura, “La tertulia literaria de Anna Rossell”, la nostra correspondència relativa a aquesta qüestió de la moral sexual que varen impulsar les declaracions del Papa. Tal com dius, sortosament ens hem deslliurat dels efectes mediàtics i seguim amb una reflexió, que, despresa d’aquell primer impuls més apassionat, pot donar fruits molt millors i els dóna. De moment ja tenim més seguidors del blog. A part, també hi ha qui hi ha escrit un comentari. S’està creant una mena de fòrum (espero que es vagi ampliant), i això em sembla sempre molt i molt positiu, fa rumiar i impulsa que es vagin aclarint les idees i -el que a la meva manera de veure és més important- contribueix a la destabuïtzació, fa que deixi de ser un mite pensar que dues persones amb punts de mira diferents no es puguin entendre, apropa posicions i aporta molt al tarannà democràtic d’una societat.
Bé, i seguim:
Dius: “M’agradaria també que sortíssim de la necessitat de qualificar els comportament humans “moral o immoral”, “pecat o gràcia”, “lícit o il·lícit” ". I a mi m’agrada aquesta intenció, i encara m’agrada més que ho diguis tu. Però, dit això, t’haig de confessar que em sembla molt difícil evitar parlar de qualsevol actuació humana des d’una asèpsia total. Crec convenient fer l’esforç, com a exercici de profilaxi, però també penso que és un objectiu condemnat al fracàs, perquè qualsevol opinió que tenim sobre l’actuació humana ve tintada, de manera més o menys evident, d’un judici moral, ètic, o com li vulguis dir (el registre utilitzat és el de menys). Sempre tenim, conscientment o inconscient, la idea: “això està ben fet o mal fet”. És aquest un tema que, per ell mateix, pot donar molt de si, i que segurament ens portaria a Nietzsche i a la seva “Genealogia de la moral”, però l’hauria de rellegir...
Creus realment que es pot aconseguir deixar de banda aquesta mena de judicis? Crec que aquesta pregunta entronca directament amb una altra reflexió que tu fas i que m’ha colpit especialment, pel respecte que denota per part de qui la fa vers els esperits en edat d’educació. I és això que escrius: “A mi no em pertoca jutjar comportaments sinó fer-ne descobrir d’altres més coherents amb el valor i el sentit de la persona humana, acompanyar la possibilitat de viure’ls. I per això em fa falta una referència, una proposició que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. I per això hem fa falta una ‘norma’ “.
Penso que et conec prou bé i et veig absolutament representat en aquestes paraules, tu no t’erigeixes en jutge de ningú, però la teva posició i el teu convenciment són clars i nítids, els vius com la manera més digna de desenvolupament de l’ésser humà i és per això que els ofereixes com a possibilitat als altres, els hi ofereixes, no els hi imposes, i aquesta és una actitud essencial, crec jo, en tot educador. L’educador@ té una responsabilitat enorme, perquè normalment tracta amb gent en una edat molt influenciable i que, sovint, sent una gran admiració per ell@. Aquesta admiració és clau, en tant que pot servir de palanca per una educació reeixida o, ben al contrari, fer-la fracassar de la manera més flagrant, en el cas que l’educador@ acabi per desencisar els seus pupils, donant-los un exemple que, finalment, no es correspon amb les seves expectatives, que d’habitud els hi ha creat el mateix educador@ (i aquí tornem a tenir allò del ‘bé’ i del ‘mal’, perquè, si no m’hagués reprimit, hauria escrit: “donant-los un mal exemple”). I en aquest sentit, com a educador, necessites “una referència, [...] que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. [...] una norma”. Sí, la necessitem els educador@s i els pares i mares, que ho són sempre d’educadors, tant si es proposen l’educació dels seus fill@s com si no (perquè un adult sempre educa els més joves amb la seva manera d’actuar, encara que no s’ho plantegi). I llavors ve quan, qui ho vol fer bé, busca aquest ‘punt de referència’, aquesta ‘norma’, a fons. I el ‘punt de referència’ serà diferent en funció de la manera de veure el món, d’entendre les coses dels diferents educador@s. Un punt de referència pot ser força diferent de l’altre, però, si l’educador@ es pren la seva tasca de manera seriosa, no crec que puguem dir que una educació sigui, en principi, millor que l’altra. En qüestions d’educació, el més important és l’amplitud de les mires i la coherència. L’amplitud de les mires, perquè jo penso que no es pot educar bé si no donem un marge d’actuació a la consciència individual que li permeti un joc que no l’ofegui. Aquesta flexibilitat és necessària perquè cal partir del fet que cada ésser humà és únic i porta dins seu un món únic, que no podem malmetre amb una intervenció destructora del que per nosaltres, educador@s, és desconegut. Hi ha d’haver en aquesta tasca educativa un marge ample de respecte, això que tu anomenes “acompanyar” (i no “jutjar”). I per tornar al tema més concret de la moral sexual... A mi em preocupa la poca atenció que se li dóna a aquesta important faceta educativa a les escoles espanyoles. Malgrat que es toca, es fa només tangencialment i superficialment, símptoma de què segueix sent un tema tabú, incòmode de tractar, probablement també perquè costa trobar aquest “punt de referència” adequat i tothom tendeix a la comoditat. Però no fer-ho és un acte de flagrant irresponsabilitat, al meu entendre.
I et preguntes: “On trobar aquesta norma, si no és en la configuració física, fisiològica i psicològica de la persona humana. [...] la diferència de gènere, l’heterosexualitat i la funcionalitat reproductiva de la sexualitat. La persona humana, amb la seva posició erecta, la seva complexitat psicològica i la indeterminació biològica de l’afectivitat i de l’emocionalitat (de la pulsió sexual) fa l’experiència d’una sexualitat que no és en funció de la reproducció i que no està determinada per la necessitat de la reproducció. L’erotisme és fruit d’aquesta “souplesse” del cos humà capaç d’elevar-se fent de la trobada sexual un espai de joia, d’intercanvi emocional i d’expressió de l’amor. Des de sempre per deslligar les funcions socials assignades a la sexualitat les cultures han trobat maneres de fer; unes en l’espai de la legalitat, d’altres condemnades.”
També jo ho veig així: cerquem el punt de referència en les manifestacions fisiològiques i psicològiques de la sexualitat humana... . Però tu les restringeixes sobre tot a l’heterosexualitat, quan també hi ha manifestacions homosexuals de la sexualitat, que són (o poden ser) també fisiològiques i, sobre tot, psicològiques. També aquestes han de ser motiu de reflexió, si més no, no les podem ignorar no tractant-les o passant-hi pel damunt de puntetes –una dada que vaig sentir fa un anys em va impressionar molt: a Espanya entre els joves adolescents el percentatge de suïcidis és força elevat; és una edat crítica aquesta en què el descobriment de la pròpia sexualitat ja és prou problemàtic com per complicar-lo més encara; als noi@s que es descobreixen com a homosexuals cal acompanyar-l@s encara més, perquè deu ser difícil acceptar-se a si mateix@ d’aquesta manera, quan la societat en ple la rebutja; les conseqüències poden ser molt greus-.
Certament, estic d’acord amb tu en què l’orientació aquesta de l’heterosexualitat “ens ha de permetre de definir conceptes i institucions que estan lligades a l’expressió de la sexualitat com matrimoni, filiació, paternitat-maternitat”. Però això és així només perquè hi ha una tradició en aquest sentit, que ha fet que les institucions i la justícia s’instal·lessin sobre aquesta base. Això canviarà (i ja ho està fent) en el moment en què i en la mesura amb què la societat accepti altres alternatives.
I tornant a la teva cita de més amunt: També tu veus aquesta doble funció de la sexualitat: la reproductora i la que no està en funció de la reproducció, sinó del gaudi. Acceptar això i rubricar-ho ja és prou important, perquè és un fet, i els fets cal acceptar-los tal com són per poder construir sobre una base real aquests punts de referència que busquem. Un dels aspectes que m’agradaria afegir de manera més concreta a les nostres reflexions és el de la sexualitat femenina. Perquè, en general, quan es parla de sexualitat, hom té en ment el suposat“patró de comportament masculí”, que, de fet, a la meva manera de veure, és un patró fictici, fabricat per ves a saber què o qui, i que no es correspon amb la realitat. I, malgrat que se’n parli molt menys, també hi ha, en les ments de gairebé tothom, un “patró de comportament femení”, que encara és molt més irreal que el masculí. He sentit algunes vegades educador@s parlant de sexualitat a joves i ho fan fent servir aquell patró masculí, fins i tot elles. I és que això dels estereotips fa molt de mal, sobre tot perquè tant homes com dones –no només en aquesta qüestió de la relació sexual, sinó en tot allò que afecta els rols per gèneres- assumeixen sovint que l’estereotip és una realitat i l’incorporen inconscientment al seu bagatge, i això és enormement perniciós.
Crec que eliminar els estereotips és el pas necessari previ per començar a construir una sexualitat equitativa entre els gèneres. Però això de la sexualitat equitativa no es pot deslligar mai de la relació equitativa en general, i aquí és on ve allò més gruixut. Perquè el gènere femení és, en tot el món, el gènere pobre, sobre el qual recau l’índex de pobresa més elevat; és el gènere dèbil, no només físicament, sinó també sociològicament. Això ho diu tot (o gairebé). Això vol dir que elles, més que ells, viuen en unes condicions en què difícilment es poden plantejar cap decisió lliure. Però això afecta també els homes, encara que en menor quantia. El que vull dir és que, per prendre decisions lliures i responsables, per donar-se a un altre lliurement i per pròpia voluntat, calen moltes coses que aquest món nega a massa gent, sobre tot a la gent a la qual tu dediques la teva vida. I és prou complex tot plegat per treure’n l’entrellat de com començar a esmenar-ho. Tu deies a la teva carta anterior que havies observat entre els joves del teu barri de Conakry que la seva relació és molt superficial, que els manquen els mitjans per conèixer-se i aprofundir en les seves relacions... . I és que molt probablement els desafortunats rols de què et parlava més amunt vénen molt marcats per la cultura, tant que és força difícil sortir-se’n. Aquest és un aspecte, el cultural; l’altre, això que et deia, la pobresa, que aboca als éssers humans a la no llibertat d’actuació en res, que impedeix mirar amb ulls crítics les possibilitats que teòricament (per a ell@s només teòricament) ofereix la vida i planificar res cara al futur, perquè el que dicta les ordres és el dia a dia i la fam. Tot i així, també en el nostre dit primer món hi ha molt camí per recórrer.
I dius al principi de la teva última carta: “Però si deixem de banda les relacions on hi ha dominació, manipulació, desigualtat d’intencions i de sentiments... en aquestes relacions, sigui quina sigui la seva consistència, no hi ha sempre un desig del sempre... i aquest desig del sempre, nascut del clímax de la relació sexual, no pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se?"
Doncs jo penso que sí, i tant que sí! Però ja ho dius tu “pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se” (La negreta és meva), però no sempre és així, només és una possibilitat. No coincideixo amb tu en el que dius en la primera part de la cita, això que et preguntes que si en les relacions sexuals equilibrades “no hi ha sempre un desig del sempre”. Jo crec que no, no hi és sempre aquest desig. I és important acceptar-ho, penso que és una realitat prou estesa.
I toques encara un punt, amic meu, sobre el qual s’erigeix el tabú de tots els tabús: i és el tractament de diferents maneres de sexualitat que les diferents cultures humanes donen i han donat en el decurs de la història. Però per avui ja en tenim prou amb el nostre desitjat “punt de referència”.
Una molt forta abraçada, i fins a la propera, que ja estic esperant.
Anna
***
CARTA DE ANNA ROSSELL A XEC MARQUÈS (español; traducción de Anna Rossell)
El Masnou, 07-05-09
Querido Xec,
ayer terminé de colgar en mi blog de literatura “La tertulia literaria de Anna Rossell”, nuestra correspondencia relativa a esta cuestión de la moral sexual, que impulsaron las declaraciones del Papa. Como muy bien dices, por suerte nos hemos librado de los efectos mediáticos y seguimos con una reflexión que, habiéndose desprendido del primer impulso más apasionado, puede dar frutos mucho mejores, y que los da. De momento ya tenemos más seguidores del blog. Además, también hay quien ha escrito algún comentario. Se está creando una especie de forum (espero que se vaya ampliando), y esto me parece siempre muy positivo, incita a la reflexión e impulsa que se vayan aclarando las ideas y -lo que a mi modo de ver es más importante- contribuye a la destabuización, hace que deje de ser un mito pensar que dos personas con puntos de vista diferentes no puedan entenderse, acerca posiciones y aporta mucho al carácter democràtico de una sociedad.
Bien, pues sigamos:
Dices: "Me gustaría también que nos libráramos de la necesidad de calificar los comportamientos humanos como “moral o inmoral”, “pecado gracia”, “lícito o illícito” ". Y a mí me gusta esta intención, y más aún me gusta que lo digas tú. Pero, dicho esto, he de confesarte que me parece muy difícil evitar hablar de cualquier actuación humana desde una asepsia total. Creo conveniente hacer el esfuerzo, como ejercicio profiláctico, pero también pienso que es un objetivo condenado al fracaso, porque cualquier opinión que nos hacemos de la actuación humana viene teñida, de manera más o menos evidente, de un juicio moral, ético, o como quieras llamarle (el registro utilizado es lo de menos). Siempre tenemos, consciente o inconscientemente, la idea: "Esto está bien hecho o mal hecho". Éste es un tema que, por si mismo, puede dar mucho de si, y que seguramente nos conduciría a Nietzsche y a su “Genealogía de la moral”, pero debería releerla...
Crees realmente que se puede conseguir dejar de lado este tipo de juicios? Creo que esta pregunta entronca directamente con la reflexión que tú haces y que me ha impresionado especialmente, por el respeto que denota por parte de quien la hace hacia los espíritus en edad de educación. Y es esto que escribes: “A mí no me corresponde juzgar comportamientos, sino ayudar a que se descubran otros más coherentes con el valor y el sentido de la persona humana, acompañar la posibilidad de vivirlos. Y para esto me hace falta una referencia, una propuesta que no sea únicamente la de "prevención" y de "urgencia". Y por esto me hace falta una "norma" ".
Pienso que te conozco lo suficiente y te veo absolutamente representado en estas palabras; tú no te eriges en juez de nadie, pero tu posición y tu convencimiento son claros y nítidos, los vives como la manera más digna de desarrollo del ser humano y por esto los ofreces como posibilidad a los demás, se los ofreces, no se los impones, y ésta es una actitud esencial, creo, en tod@ educador@. El educador@ tiene una responsabilidad enorme, porque normalmente trata con gente de una edad muy influenciable y que, a menudo siente una gran admiración por ell@. Esta admiración es clave, en tanto que puede servir de palanca para una educación exitosa o, bien al contrario, hacerla fracasar de la manera más flagrante, en el caso de que el educador@ termine por desencantar a sus pupilos dándoles un ejemplo que, en definitiva, no se corresponde con sus espectativas, que en general les ha creado el mism@ educador@ (y aquí tenemos de nuevo aquello del "bien" y del "mal", porque, si no me hubiera reprimido, habría escrito: "dándoles un mal ejemplo"). Y en este sentido, como educador@, necesitas “una referencia, [...], que no sea sólo de ‘prevención’ y‘de urgencia’. [...] una norma”. Sí, la necesitamos los educadores y los padres y madres, que son siempre educadores, tanto si se proponen la educación de sus hij@s como si no (porque un adulto siempre educa a los más jóvenes con su modo de actuar, aunque no se lo plantee). Y entonces ocurre que quien desea realmente hacerlo bien busca este "punto de referencia" y esta "norma", a fondo. Y el "punto de referencia" será diferente en función de la manera de ver el mundo, de entender las cosas de los diferentes educador@s. Un punto de vista puede ser distinto del otro, pero, si el educador@ se toma su tarea de manera seria, no creo que podamos afirmar que una educación sea, en principio, mejor que la otra. En cuestiones de educación lo más importante es la amplitud de miras y la coherencia. La amplitud de miras porque pienso que no se puede educar bien si no daos un margen de actuación a la conciencia individual que le permita un juego que no la ahogue. esta flexibilidad es necesarioa porque se impone partir del hecho de que cada ser humano es único y lleva dentro de si un mundo único, que no debemos estropear con una intervención destructora de lo que para nosotros educador@s es desconocido. Debe haber en esta tarea educativa un margen amplio de respeto, esto que tú denominas “acompañar” (y no “juzgar”).
Y para volver al tema concreto de la moral sexual... A mí me preocupa la poca atención que se le da a esta importante faceta educativa en las escuelas españolas. Si bien se toca el tema, ello se hace sólo tangencial y superficialmente, síntoma de que sigue siendo un tema tabú, incómodo de tratar, probablemente también porque cuesta encontrar este "punto de referencia" adecuado y todos tendemos a la comodidad. Pero no hacelo es un acto de flagrante irresponsabilidad, a mi entender. Y te preguntas: “Dónde encontrar esta norma, si no es en la configuración física, fisiológica y sicológica de la persona humana. [...] la diferencia de género, la heterosexualidad y la funcionalidad reproductiva de la sexualidad. La persona humana, con su posición erecta, su complejidad sicológica y la indeterminación biológica de la afectividad y de la emocionalidad (de la pulsión sexual) experimenta una sexualidad que no está en función de la reproducción y que no está determinada por la necesidad de la reproducción. El erotismo es fruto de esta "souplesse” del cuerpo humano capaz de erigirse, haciendo del encuentro sexual un espacio de placer-felicidad, de intercambio emocional y de expresión de amor. Desde siempre, para desligar las funciones sociales asignadas a la sexualidad, las culturas han encontrado maneras de hacer; unas en el espacio de la legalidad, otras condenadas."
También yo lo veo así: buscamos el punto de referencia en las manifestaciones fisiológicas y sicológicas de la sexualidad humana... . Pero tú las restringes fundamentalmente a la heterosexualidad, cuando también hay manifestaciones homosexuales de la sexualidad, que son (o pueden ser) también fisiológicas y, sobre todo, sicológicas. También éstas deben ser motivo de reflexión, al menos no podemos ignorarlas dejándolas sin tratar o pasando por encima del tema de puntillas -un dato que escuché hace unos años me impresionó mucho: en España entre los jóvenes adolescentes el porcentaje de suicidios es muy elevado; es una edad crítica ésta en que el descubrimiento de la propia sexualidad ya es lo suficientemente problemático como pra complicarlo más aún; a l@s chic@s que se descubren como homosexueles debemos acompañarl@s más aún, puesto que debe de ser difícil aceptarse a si mism@ de esta manera, cuando la sociedad en pleno los rechaza; las consecuencias pueden ser muy graves-.
Ciertamente, estoy de acuerdo contigo en que la orientación de la heterosexualidad “debe permitirnos definir conceptos e instituciones que estan ligadas a la expresión de la sexualidad como el matrimonio, la filiación, la paternidad-maternidad". Pero esto es así sólo porque hay una tradición en este sentido, que ha derivado en que las instituciones y la justicia se instalasen sobre esta base. Esto cambiará (y ya está sucediendo) en el momento y en la medida en que la sociedad acepte otras alternativas.
Y volviento a tu cita de más arriba: También tú ves esta doble función de la sexualidad: la reproductora y la que no está en función de la reproducción, sino del placer. Aceptar esto y suscribirlo ya es importante, porque es un hecho, y los hechos conviene aceptarlos tal y como son para poder construir sobre una base real estos puntos de referencia que buscamos.
Uno de los aspectos que me gustaría añadir de manera más concreta a nuestras reflexiones es el de la sexualidad femenina. Porque, en general, cuando se habla de sexualidad, se tiene en mente el supuesto "patrón de comportamiento masculino", que, en realidad, a mi modo de ver, es un patrón ficticio, fabricado a saber por qué y por quién, y que no se corresponde con la realidad. Y, si bien se habla mucho menos de ello, también existe en las mentes de casi todo el mundo, un "patrón de comportamiento sexual femenino", que es aún mucho más irreal que el masculino. He escuchado algunas veces a educador@s hablar de sexualidad a l@s jóvenes y lo hacen sirviéndose de aquel patrón masculino, incluídas ell@s. Y es que esto de los estereotipos hace mucho daño, sobre todo porque tanto los hombres como las mujeres -no sólo en esta cuestión dela relación sexual, sino en todo aquello que afecta a los roles por géneros- asumen a menudo que el estereotipo es una realidad y lo incorporan inconscientemente a su bagaje, y esto es enormemente pernicioso.
Creo que eliminar los estereotipos es el paso necesario previo para empezar a construir una sexualidad equitativa entre los géneros. Pero esto de la sexualidad equitativa no se puede desligar nunca de la relación equitativa en general, y aquí es donde interviene lo más grave. Porque el género femenino es, en todo el mundo, el género pobre, sobre el cual racae el índice de pobreza más elevado; es el género débil, no sólo físicamente, sin también sociológicamente. Esto lo dice todo (o casi todo). Esto significa que ellas, más que llos, viven en unas condiciones en que difícilmente se pueden plantear ninguna decisión libremente. Pero esto también afecta a los hombres, aunque en menor cuantía. Lo que quiero decir es que, para tomar decisiones libre y responsablemente, para entregarse a otr@ libremente y por propia voluntad, son necesarias muchas cosas que este mundo niega a demasiada gente, sobre todo a la gente a la cual tú dedicas tu vida. Y todo ello es demasiado complejo como para deshacer el nudo que nos permita empezar a ponerle remedio. Tú decías en tu anterior carta que habías observado entre l@s jóvenes de tu barrio de Conakry que su relación es muy superficial, que no disponen de los medios para conocerse y profundizar en sus relaciones... . Y es que muy probablemente los desafortunados roles de que antes te hablaba vienen muy marcados por la cultura, tanto que se hace extraordinariamente difícil librarse de ellos. Éste es un aspecto, el cultural; el otro, éste que te decía, la pobreza, que condena a los seres humanos a la no libertad de actuación en nada, que impide mirar con ojos críticos las posibilidades que teóricamente (para ell@s sólo teóricamente) ofrece la vida y planificar nada de cara al futuro, porque lo que dicta las normas son el día a día y el hambre. Desde luego, también el éste, el llamado primer mundo queda mucho camino por recorrer. Y dices al principio de tu última carta: “Pero si dejamos de lado las relaciones donde hay dominación, manipulación, desigualdad de intenciones y de sentimientos... en estas relaciones, sea cual sea su consistencia, ¿no existe siempre un deseo de eternidad?... y este deseo de eternidad, nacido del clímax de la relación sexual, ¿no puede remitir a las personas al cada día de la relaación y ser una llamada a quererse?" Pues yo creo que sí ¡y tanto que sí! Pero lo dices tú mismo "puede remitir a las personas al cada día de la relación y ser una llamada a quererse" (La negrita es mía), pero no siempre es así, sólo es una posibilidad. No coincido contigo en lo que dices en la primera parte de la cita, esto que te preguntas sobre si en las relaciones sexuales equiliradas "no existe siempre un deseo de eternidad". Yo creo que no, no existe siempre este deseo. Y es importante aceptarlo, pienso que es una realidad bastante extendida. Y aún abordas, amigo mío, un punto sobre el cual se edifica el tabú de todos los tabúes: y es el del tratamiento de las diferentes maneras de sexualidad que las diferentes culturas humanas dan y han dado a lo largo de la historia. Pero por hoy ya tenemos bastante con nuestro buscado "punto de referencia".
Un fuerte abrazo y hasta la próxima, que ya estoy esperando.
Anna
No hay comentarios:
Publicar un comentario