Pilar Escriche, Presentación del libro de Anna Rossell, Mi viaje a Togo, Montflorit, Barcelona, 2006

Presentació del llibre Mi Viaje a Togo d’Anna Rossell
Premià de Mar, 2 abril 2006



Com a introducció informal i tot jugant amb els colors i amb la simbologia a la qual els associem, m’agradaria formar un joc de paraules a manera de títol per aquesta presentació. Jo l’anomenaria “Del negre al blanc passant per l’aigua”. L’Anna i en Manolo van viatjar del món occidental blanc a l’Àfrica negra i no al revés com s’interpretaria del meu títol; i de fet si mirem un atlas hi ha relativament poca aigua entre el nostre país i Togo si el comparem amb altres trajectes transoceànics. Perquè doncs dono aquest títol tan diferent a la realitat? La resposta se m’apareix molt visual i tangible: L’Anna va escriure les notes del seu diari de viatge en un quadern Moleskin negre (molt fàcil de trobar últimament a llibreries i relacionat amb l’art i la literatura) que al cap de dos anys s’ha convertit en un llibre extraordinàriament ben fet de color blanc immaculat, esquitxat d’ aquarel·les precioses de Pilar Millan. Per mi aquesta història de quadern i llibre, aquesta barreja de paraula i imatge, de color i aigua és en definitiva el llibre de l’Anna. Del negre al blanc, o al revés, d’una raça a l’altra, o de cap raça, d’un país potent, assecat i dur diluït en l’aigua humana i càlida d’una escriptora i d’una pintora. Aquest és el llibre que avui tinc el gust de presentar.

Apart d’aquest aspecte material que ha envoltat la creació del llibre i que us acabo de descriure d’una manera molt personal, hi ha una sèrie de qualitats que a mi personalment m’han fet valorar Mi Viaje a Togo. A banda de la intel·ligència i la subtilesa que he anat trobant en les observacions de l’Anna, m’ensopego constantment amb una altra virtut d’aquest llibre: l’autenticitat . I aquesta autenticitat jo la veig en tres cares diferents:
Sinceritat. L’Anna és sincera, no porta màscara. De fet està escrivint un diari, però podria, si volgués, no mostrar-se tal com és, embolicar-se, caure en el parany de les veritats que un escriptor imposa al lector quan el sap a les seves mans, expectant, crèdul. La distància entre l’Anna que conec com a persona i l’Anna que ha escrit Mi Viaje a Togo és mínima, per no dir inexistent. La segona vessant d’aquesta autenticitat de què us parlo és la veracitat. Ella ens explica les seves veritats, petites, però que arriben. I mireu que costa explicar veritats i no sonar idòlatra. I en tercer lloc hi trobo una gran dosi de calidesa, el seu relat de viatge me’l sento molt proper i molt humà, sento l’Anna a cau d’orella, a vegades amb ironia (p.99, tallar caps-tribu de Ghana; 85 en Manolo saltant), sempre amb frescor i incondicionalitat.
Fins aquí seria com he vist el llibre com objecte i el que jo he vist de l’Anna en el llibre.


Ara hi ha dues idees que he recollit de la introducció de l’Anna al seu llibre i que m’agradaria extreure i examinar. En primer lloc hi trobo la idea de MIRADA i en segon lloc la idea de VIATGE.
Jo crec fermament que les idees de viatge i mirada no existeixen una sense l’altra.
Un viatge sorgeix d’una mirada, entesa com una manera de mirar el món i les coses i una predisposició a interpretar i esperar del nou context d’una forma més o menys oberta. A la vegada un viatge crea noves mirades, a voltes les modifica pel camí i no poques vegades desfà les que el precedien. El que diferencia un ser humà de l’altre, un artista de l’altre és la manera personal de mirar i veure, i en tot viatge, un cop superada l’objectivitat de les dades antropològiques que el complementen, s’imposa la mirada subjectiva del viatger.
També crec que la mirada pot independitzar-se del subjecte que l’emet, vull dir que sense adonar-nos-en la mirada pot anar pel seu compte. I d’aquí la seva riquesa. Una mirada pot ser transitòria i lleugera, lenta i contemplativa, vulnerable a l’oblit, eternitzada amb una imatge fotogràfica, volàtil com l’aire. Nosaltres, els subjectes, en canvi ens definim dins del nostre cos tancat. Una ma serà sempre nostra, una mirada pot volar i desaparèixer. Perquè la mirada pertany tan a aquell que mira com a aquell que és contemplat o al paisatge que se sent dibuixat i desdibuixat a pesar seu. Què ha fet l’Anna? Aquestes mirades tan independents i quasi autosuficients, les ha intentat fixar en un relat de viatge (just dos mesos després d’emprendre’l) i ens ha tramés, m’imagino, només una minúscula part de la seva gran contemplació. De fet no va ser fins el sisè dia que no varen fer la primera fotografia. “Yo, por mi parte, hago fotos de todo el banco, por grupos sin olvidar a nadie. No paro hasta que se me acaba el carrete. Espero que salgan bien. No estoy acostumbrada a los contraluces ni a graduar la iluminación para cuerpos de color negro. Sería una verdadera lástima que se perdieran”(p.64) És potser la mirada blanca d’una occidental que contempla el tercer món amb paternalisme i indulgència? No ho crec. No ho crec en absolut, més que res perquè en el seu relat també hi intueixo la mirada dels seus personatges: la d’en Maurice, la de la Marie, la de la Françoise, en Paco, Xec.... Clarament les mirades del seu viatge no són unidireccionals. A ella també l’han vist i l’han vist des del negre i des del blanc. Quin camp visual deuen tenir aquella gent, com la Marie i en Boniface en el seu poblat, on els habitacles “no tenen porta ni cortina que protegeixi la intimitat de les mirades de l’exterior” (p.110)? Doncs bé allà tot és obert, tot es veu, no hi ha amagatalls.
L’Anna ens avisa des del començament que es tracta d’una mirada personal, una mica idealitzada del que va veure i sentir a Togo; també una mirada ignorant, innocent. En tot cas és una mirada múltiple; fet que queda reflectit al final del llibre amb la il·lustració de Pilar Millan: una vista fragmentada del paisatge de Togo des de les finestretes de l’avió abans que s’enlairés. Personalment jo no havia captat la imatge fins que l’Anna m’ho va explicar. Em pensava que les petites aquarel·les representaven les gotes d’aigua de pluja amb què l’Anna acaba el seu llibre. Aquesta doble percepció ara la veig com un fet totalment revelador: tant les gotes d’aigua que fan el paisatge verd que jo hi havia vist, com les finestretes que fragmenten el paisatge que ha pintat l’artista, totes dues són Togo, són vàlides les dues. Com veus Anna aquí hi troben una altra mirada: els lectors tenim a vegades aquest privilegi.


La segona idea que m’ha agradat tractar és la idea de viatge. No m’hi voldria estendre massa perquè el viatge com a recorregut vital personal és una de les metàfores més comunes en la literatura i està sobradament estudiada i comentada. Tant en els exemples més clàssics com l’ Odissea, L’Ase d’Or d’Apuleius, com en relats posteriors de quaderns de viatge de milers d’exploradors, aventurers, com en les històries de road movies i de rodamons contemporanis, com en les aventures dels descobridors del nostre temps quan queda ben poca terra incognita per descobrir en el nostre planeta, l’home marxa de casa a la recerca d’algun ideal o objectiu, segueix un camí en el qual trobarà obstacles, gent diversa, pors i plaers i al final d’aquest trajecte torna a la llar, més o menys transformat, fet més o menys home/dona del que era quan va deixar el lloc d’origen. El viatge com a procés de transformació personal ha servit de leitmotiv de molts relats. I aquells relats en què el viatge real i metafòric és compartit per l’escriptor i el lector; potser no amb igual intensitat però sí en l’experimentació d’un corrent subtil de sentiments i pensaments, són els relats que perduren. El viatjar de dins cap a fora i de fora cap a dins a vegades és contagiós.
Tot i així, no sempre es dóna aquesta transformació interna (ratllant la revelació). Probablement el canvi s’hagués produït d’igual manera sense moure’s de lloc. Però el que sí està clar és que l’autèntic viatger, a diferència del turista convencional, se sent tocat, vull dir, capes més profundes que l’epidermis s’alteren, i s’alteren a un nivell sovint difícil de descriure, sovint difícil de compartir. Aquesta sensibilitat nascuda del contacte amb l’Altre durant un viatge pot mantenir-se en silenci o expressar-se en veu alta i en paper com en el cas de Togo i l’Anna. M’atreviria a dir que tots ens hem sentit una mica tocats després de llegir el seu llibre.
Dubto que l’Anna hagi experimentat una gran transformació i hagi tornat a casa com “Master of Two Worlds” com descrivien els britànics el canvi sofert pels grans viatgers i exploradors de l’imperi durant els segles XVIII i la segona meitat del segle XIX. Potser el que l’Anna ens comunica és que se li han afinat els sentits, no només els del gust, l’olor, la visió, sinó tots aquells sentits que portem adormits tot vivint com vivint en espais anodins en les nostres ciutats. Potser afinant els sentits i la curiositat podrem millorar la nostra percepció del món i fer petits canvis substancials.

Una altre aspecte del viatge a Togo de l’Anna i en Manolo és que es tracta veritablement d’un viatge en l’espai i en el temps. En l’espai perquè els nostres amics amb prou feines tenen cap informació fiable del país (recordem els hotels que no eren hotels de tres estrelles ni molt menys, viatge de Lomé a Kara, p.123). Totalment desconegut: races, cultura, economia,... I simultàniament és un viatge en els temps, com a mínim per en Manolo, que no havia vist els seu amic Paco des de feia 47 anys. Són molts anys!! Tots aquests anys sense veure una persona representen un viatge més aviat cap al descobriment que al coneixement o reconeixement. L’Anna mateixa ens comenta que una relació com la d’en Manolo i en Paco significa començar de nou, sense romanticisme ni idealització (p.76). De fet també és un viatge cap a l’amistat i la reflexió que fa en Paco un dia al final de l’oració col·lectiva de la nit (p.91) n’és un exemple. A banda d’això, a l’Anna li dóna la sensació que el temps s’ha aturat a Togo, que el ritme accelerat de la nostra societat ha tapat els valors realment fonamentals de la existència humana (p.97) i que en aquell país africà encara es poden trobar. El seu viatge és ,per tant, un viatge cap els valors primordials, a la essència humana, un viatge ontològic: qui som i quin és el nostre lloc en el món.

Per acabar....L’escriptor, poeta i filòsof Rafael Argullol en el seu article “Lo peor es el hombre que sólo mira y juzga” (La Vanguardia, 18-01-2002) fa una reflexió sobre el concepte de mal i sobre les diverses categories d’homes. En quant al concepte de mal, Argullol critica els homes espectadores que en el gran espectacle de la vida, només s’asseuen a les grades i jutgen. Argullol inclou aquest jutjar i les calumnies dos elements en el seu catàleg de mal moral. Afortunadament aquesta actitud correspon a una àrea obscura dins el comportament humà, és un exemple de la dualitat humana: home-bèstia i per tant només una part del tot. En quan a les diverses categories d’homes, Argullol creu que cultivant la capacitat d’entendre les coses des de múltiples perspectives, els homes són capaços de resistir. Argullol defensa que no hi ha allò que s’anomenen “verdades únicas.” sinó que hi ha multiplicitat de realitats, ja que no podem només simplificar i veure les coses en blanc i negre. Ens diu que existeix una relació dialèctica entre les diverses categories d’homes que ell classifica en tres grups: “las hienas, las almas muertas y tercera categoria”:

-¿Y la tercera categoría?
-Es alguien que se va construyendo día a día, que tiene iluminaciones de su propio pasado que respeta cosas que no le gustan nada. Gente que casi siempre está en un viaje de ida, lo que me parece sustancial, sobre todo en una sociedad que se destaca por estar de vuelta sin haber ido nunca.
(...) Hay que tener la retina y el cerebro abiertos a la curiosidad. Y desde el punto de vista espiritual, buscar, como si fuéramos una frase de la cual se nos ha dado la mitad del significado.
(La Vanguardia, 18/01/02)

L’Anna comenta en la seva introducció que un viatge de veritat no acaba amb el dia en què tornem a casa. El temps i la distància que ens separa de les vivències és el que realment ens empeny a digerir-les i a reviure lo viscut i en certa manera a estar suspesos en interrogants que ens inciten a tornar-hi. L’Anna no ens fa a un inventari del bé i del mal a Togo, però sí que ens parla de justícia i de delit, de barreres infranquejables i de coses que no li agraden gens, com d’altres que la fascinen. Volem saber més d’aquest país africà que es diu Togo, al menys jo. És aquí on llegeixo l’esperit del filòsof: l’Anna és una d’aquestes persones que no ve de volta, ella encara hi està anant, i hi va amb curiositat i amb la retina molt oberta i amb ganes de sentir-se com una frase que està a mig acabar.