.jpg)
Entradas
PRESENTACIÓ DE PALABRAS NÁUFRAGAS,
D’EVELYN AIXALÀ
(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)
Tinc el gust de presentar aquesta tarda un llibre de contes que he tingut el goig de poder llegir i descobrir per a mi recentment. I dic descobrir perquè no hi ha dubte de que Evelyn Aixelà representa una promesa com a escriptora. La qualitat literària que assoleix Evelyn Aixelà en aquestes narracions, augura unes futures creacions que no podem sinó esperar amb impaciència.
Malgrat la seva joventut, Evelyn Aixelà demostra que domina la matèria que toca: el gènere del conte. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència i de sensibilitat literària sap que aquest gènere no és precisament fàcil. Hemmingway comparava el conte amb una mena d’iceberg, que només mostra una punta, però que s’edifica sobre una base ampla i sòlida, sense la qual aquella punta no es manifestaria. De manera semblant, el prestigiós crític literari Marcel Reich-Ranicki, en el programa El quartet literari que ell dirigeix per un canal de televisió alemanya, deia recentment que en una novel·la el lector podia permetre’s el luxe de saltar-se alguna línia, perquè hi havia moltes maneres de recuperar la informació perduda, cosa que de cap manera succeeix en el cas del conte on el més petit detall resulta ser essencial per construir la història. Això és precisament el que fa tan difícil escriure contes: l’autor ha de ser un expert del matís i del detall, ha de ser el mag capaç de deixar pistes indirectes que permetin als lectors anar desvetllant el sentit de les coses, amagat a primera vista. Això és el que fa l’Evelyn, però jo diria que maximitzant-ne les possibilitats tècniques. Evelyn Aixalà sap emprar sovint una tècnica de muntatge que aconsegueix mantenir el lector en tensió fins el final mateix de la lectura: els seus contes permeten primer al lector intuir què està passant, més tard instal·len el dubte sobre la seva intuïció per conduir-lo finalment a un desenllaç sorprenent on, malgrat la sorpresa, tot quadra a la perfecció.
Sorprenents no ho són només els seus finals i el domini que té de la matèria, sinó el fet que, als seus anys, sigui capaç de posar-se dins la pell i l’ànima de personatges dels dos sexes, d’edats tant diferents i a països i moments històrics diferents dels seu més directament propi. Aquest és un altre dels trets que a mi em sembla tan encomiable del seu geni creador. Perquè l’Evelyn Aixelà ens narra històries d’escenaris emocionals molt diversos de protagonistes entranyables:
Així a En noches como ésta coneixem a Àngela i Fabio. La seva és una història de tota una vida d’amor i desamor -Àngela és una dona de cinquanta anys i Fabio supera la cinquantena-. En definitiva, però, segueix sent una història d’amor que no s’ha acabat i que no s’acaba mai. De la història de l’Àngela i d’en Fabio aprenem que no hi ha raó evident i menys encara raó conscient pel desamor. La il·lusió, l’entusiasme de què es nodria de manera natural la seva vida en comú, el sentiment unívoc i la sintonia que abans feia innecessàries les paraules i ni tan sols les mirades per entendre’s, aquella sintonia que els permetia saber què pensava l’altre amb els ulls tancats, desapareix un bon dia sense que cap dels dos pugui saber per què. S’esdevenen signes externs que comencen a inspirar la desconfiança de l’altre i que van obrint una petita escletxa entre els dos que es va fent cada dia més gran fins fer insalvable la distància que els separa. Sense que ells en siguin conscients, els lectors, en canvi, -gràcies a una tècnica narrativa que no vull descobrir per no desvetllar-ne el secret que la fa tan interessant- podem adonar-nos que les raons del desamor són precisament l’amor rabiós que senten l’un per l’altre; els lectors sabem que el recel i la desconfiança neixen de la gelosia, d’aquell sentiment de voluntat de possessió única que acaba per enverinar la seva relació. Només nosaltres, els lectors, som testimonis de que els dos s’estimen i que els primers símptomes del desamor radiquen precisament en la por que tots dos tenen de que l’altre hagi deixat d’estimar-lo. Nosaltres els lectors -testimonis privilegiats- coneixem la resposta a la pregunta que Àngela li fa a Fabio en el seu viatge a la Alhambra quan contempla a aquella parella de setanta anys que es mira amb tendresa: “¿Desenamorarse es sólo cuestión de tiempo?”.
En definitiva, una història d’amor que acaba morint precisament per causa de l’amor, per la por de perdre la parella estimada, que fa que comenci a instal·lar-se una suspicàcia en la relació que acaba per obrir un abisme inseparable entre els dos; una relació que degenera cap a l’odi i l’impuls de ferir l’altre, però on aquest impuls d’odi irracional no és sinó la mesura de la passió amorosa també irracional que se sent per l’altre.
Àngela rememora la seva vida passada, la seva relació amb Fabio, a qui va conèixer quan tenia 24 anys, de qui va haver de separar-se dolorosament, i que afirma que no vol tornar a il·lusionar-se mai més per tal de no tornar a sentir el dolor que causa la decepció. Fabio, que conegué a Àngela als 27, quan era professor d’història en un institut públic i que és ara conductor d’un autobús turístic, és un home que de militant d’esquerres i lluitador per la utopia d’aconseguir un món més just ha passat a un resignat escepticisme. Però una cosa manté la seva existència, el profund sentiment d’autenticitat de la relació amb Àngela que segueix viva dia a dia en el seu record i en la seva eterna espera al bar de davant del club de jazz on ella executa exactament el mateix ritual de remembrança amorosa que ell.
En canvi, la relació amorosa entre Paola i Hugo al relat Juntando Fichas, ens acosta a la veritat només aparentment senzilla de que l’amor rau en realitat en la felicitat de saber que es té i es perdona l’altre. L’amor no és aquell sentiment de plenitud perfecte que ens fan creure les pel·lícules dolentes, sinó que és quelcom molt més senzill i per aquesta raó precisament més difícil: l’amor rau en la necessitat mútua i en el coneixement de l’altre fins l’acceptació de l’altre amb les seves mancances. L’estimació que senten Paola i Hugo es manifesta en la temença de perdre l’altre i en el fet de que ja no serà necessari que Hugo manifesti en veu alta aquell “t’estimo” que tant obsessiona Paola des de la infantesa com una eterna reclamació de amor maternal estalviat. Ell, que no aconsegueix mai articular aquelles paraules, sap que les pronuncia constantment en el seu interior, i sap que ara ella se n’adona. Però la narració diu també de manera indirecta -per la seva tècnica narrativa, que manté cavil·lant i expectant al lector fins al final- que les nostres històries volen ser contades i escoltades, si no volem que ens ofeguin amb el pes del que no som capaços de digerir.
El ventall de matisos de la relació amorosa de parella que sap treballar l’Evelyn extrema el grau de sensibilitat amb la colpidora història de la Liliana, que ens mostra amb cruesa fins a quin punt l’amor és un sentiment profundament íntim i personal que no es deixa jutjar, ni de lluny, per les aparences que l’estandaritzen. No puc entrar ni estendre’m en la seva trama sense desvetllar la màgia del secret que fa de la vida de la Liliana una història d’amor única que ha colpit profundament, de la mateixa manera que ens impressiona a nosaltres, una altra de les protagonistes centrals d’aquest conte -la que s’erigeix en veu que narra la seva experiència a un fugaç interlocutor de tren.
Però Evelyn Aixalà tracta tots els registres de l’amor, també fabula històries d’amor entre pares i fills a Que los muertos descansen en paz o a El Sargento Menéndez, per exemple. Igual que en la història d’amor d’Àngela i Fabio, aprenem amb el primer d’aquests dos relats que les coses que conten en la vida de les persones són les que cadascun imagina que són, i no les que s’esdevenen en realitat. De nou aquí ens trobem amb dues versions -la imaginada per un pare i la real- de la vida d’Andrea, una noia morta als 23 anys, lluny de casa seva en l’anonimat d’una gran ciutat, que va deixar la seva família anys enrera amb la il·lusió de ser artista i que ara viu de la prostitució on la va introduir el noi de qui s’havia enamorat. Però el que conte pel seu pare no és aquesta realitat, sinó allò que la seva fantasia li permet imaginar, animada pel llarg silenci de la filla i unes escasses cartes que li pinten una vida de simulada felicitat. Només els lectors coneixerem el seu secret i convido als presents a descobrir-lo. A través del imaginari diàleg mental que estableix el pare amb la seva filla arrel de la mort de la seva dona que s’acaba d’esdevenir, coneixem la versió del pare. Tampoc us desvetllaré ara com ens arriba l’altra versió de la vida de l’Andrea.
En el cas de El Sargento Menéndez aprenem que la vida d’un individu acaba en tragèdia quan s’entesta a exigir als somnis que esdevinguin realitat i no els deixa ser allò que han de ser: somnis. És aquest el pensament que manifesta Gabriel, el fill de Julián, quan els dos es troben al cap dels anys i rememoren temps passats: “Nunca entendiste que los sueños no están para alcanzarlos, sino para soñarlos. Lo importante es el viaje, el destino quizás no llegue nunca”.
En la història de la relació entre un pare i un fill -ambdós protagonistes principals dels esdeveniments- narrada passant per diferents moments d’edat del fill, assistim al daltabaix de la vida d’un home tendre i amorós de la seva família que fa de la il·lusió del seu somni -ser sempre per la seva família l’ésser admirat que ell desitja i donar-li una vida exempta de penalitats econòmiques- l’objectiu invariable de la seva vida. Tot s’estavellarà quan Julián quedi sense feina. A partir d’aquest moment el caràcter de Julián s’amarga fins fregar la bogeria que el fa pensar en el suïcidi: l’heroi que pretenia ser per la seva família i que havia sigut realment per el seu fill Gabriel fins els 15 anys, ha caigut del pedestal. Però així com el fill ha perdut aquell heroi però sap recuperar-ne l’home, Julián queda atrapat en la melanconia en què l’ha sumit l’estroncament sobtat del seu somni. I és precisament la il·lusió de retornar a aquell passat, de retornar, en la seva bogeria, al moment en què encara era feliç el que provocarà el fatal accident que acabarà amb la seva vida.
Però aquesta història, que tal com l’estic resumint sembla tan tràgica, no és només això; és, com totes les bones històries sortides de les bones plomes, una història plena de tendresa i amb tocs d’humor, que ens permet adonar-nos del fràgil equilibri sobre el que es sostenen sovint les vides dels individus i l’ànima humana.
I encara vull esmentar personatges ben diferents amb històries ben distintes d’aquestes: a El Topo coneixem la vida de Mauricio, narrada en retrospectiva sobre el record d’una vivència que va determinar per sempre una existència trista, solitària i sense esma, que ara és rememorada per Mauricio, un home ara ja vell de 73 anys, mentre vetlla el cadàver de la seva mare morta. En dos llargs monòlegs, que tenen com a interlocutor un altre vell que es limita a escoltar i el cadàver de la mare de Mauricio, es desplega davant nostre la trajectòria d’un home al qual la guerra civil li va estroncar la vida als nou anys. Llavors va perdre el seu pare, que s’amagava de les forces franquistes i un germà de 15 anys quan els nacionals van entrar a casa seva i els van matar als dos. La vida de Mauricio, una vida d’etern solter al costat de la seva mare, ha estat des d’aquest moment una vida errant, una ombra sense llar que mai no ha volgut ni vol tornar al seu lloc d’origen, com un senyal d’evitar reobrir una ferida que encara sagna. Però la raó d’aquesta profunda pena no la puc descobrir; se’ns desvetlla només al final de la història i manté sempre alerta l’atenció del lector que intueix amb força que hi ha d’haver un detall -el detall més important- que se li amaga fins el final. Aquí rau precisament la màgia del conte. La imaginació d’Evelyn Aixalà sap anar esquitxant amb subtils pistes la narració i sorprendre’ns al final amb un cop inesperat que il·lumina tota la història d’una manera nova.
I finalment -sense que això vulgui dir que hagi fet esment de tots i cadascun dels contes d’aquest llibre entranyable- vull referir-me a Nicolás, el protagonista de El Llanto del Candombe i al desarrelament amb què estan condemnats a viure els exiliats que, com Nicolás i la seva dona, han hagut d’abandonar la seva terra. Nicolás i la seva dona viuen a Barcelona des de fa més de vint anys quan, l’any 1975, van fugir de la dictadura de l’Uruguai. Són vint anys d’enyor i de tristesa. La conversa que sosté amb un interlocutor, també uruguaià, al qual troba per casualitat al bar que Nicolás freqüenta diàriament, ens permet acostar-nos a les duríssimes vivències d’un home -les personals i les d’altres uruguaians- que va sofrir presó i tortures a mans de la dictadura per ser un simple representant sindical. I ens permet adornar-nos també de que la suposada ferma convicció amb què Nicolás diu viure lluny de la seva terra i dels seu amics, no és res més que una façana. Perquè la convicció que pretén transmetre al seu interlocutor quan el vol convèncer de que ell no vol tornar a l’Uruguai perquè “El país de uno es el que le da de comer, déjate de patriotismos”, i malgrat se sent ben acollit a Barcelona, es fon en un instant en sentir la música i la lletra d’aquell candombe, que ell mateix evoca quan torna a casa i sap que està tot sol, i que diu: “Este cielo no es el cielo de mi tierra, esta luna no brilla como aquella”.
Us diria encara moltes més coses d’aquests personatges que prenen autèntica vida de la mà de l’Evelyn, però és ella qui us n’ha de parlar ara. Només vull dir, per acabar, que les històries que l’Evelyn Aixalà ens ofereix, són un gran homenatge a la narració oral i escrita. Perquè si la narració, sigui de la mena que sigui, es construeix sobre la base de que narrar és una activitat essencial pels individus i per la seves relacions, la literatura que l’Evelyn ens regala en aquests contes subratlla aquesta convicció d’una manera reforçada. Perquè en totes, absolutament en totes les històries que llegim, els protagonistes tenen la necessitat, al menys, d’un interlocutor. Si bé la majoria de les seves històries deixen sentir una veu narradora, en totes elles, sense excepció, els seus protagonistes expliquen els seus secrets i les seves inquietuds a algú altre. L’Evelyn es desempallega de la veu narradora com si en realitat una altra veu fos molt més important encara, la veu dels propis protagonistes. Llegim històries que al seu torn són narrades a algú altre. Tenim la impressió que qui les escriu sap que les reflexions dels individus sensibles entorn de llurs experiències tenen la doble funció de fixar els records de qui les explica tot conferint-li uns contorns més nítids, però també la funció de transmetre un llegat, una herència important a qualsevol interlocutor capaç d’escoltar-lo. Us convido a ser aquests interlocutors, un goig que, després d’haver-lo experimentat jo mateixa, no puc fer res més que desitjar-vos.
(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)
La Venganza de Don Mendo, Pedro Muñoz Seca
Hace 5 semanas
.jpg)
.JPG)
