15 de mayo de 2013

LA SOLITUD INTERIOR COM A ABSÈNCIA

*
Al original catalán sigue la traducción al español
*
Àlbum d’Absències,
Anna Rossell
Playa de Àkaba, Barcelona, 2013, 55 pàgs.
*
 
Per Manolo Ávila
*
Reivindico el dret al silenci / per escoltar les més senzilles veus / d’aquest planeta en el que visc immersa…

Així comença a parlar un ànima que lluita contra la solitud interior i que vol aferrar-se a qualsevol estímul que converteixi les seves absències en presències. Perquè el fil conductor d'aquest poemari és l'esquinçament espiritual d’algú que en realitat no es resigna a veure el que li envolta com alguna cosa que està a l'altre costat, impermeable, com una projecció en un altre plànol.

Anna Rossell carrega la seva veu d'un ànsia que explota reclamant una proximitat que no es realitza: Les sents, com amb les boques foradades / clamen pel dret de fer real el somni? / Incorpòries, amb ànsia de cos, / busquen la teva concreció, la meva. […] / per penetrar aquell món d’intimitat serena / d’on mai no et sortiré, / perquè tu em pensis. (Desig de realitat), i ho fa amb una lírica escruixidora, manifestant-se com algú a qui no li serveix el deixar passar, l'esdevenir sense més de la vida, no, ella exigeix concreció, i l'exigeix amb majúscules, amb la impaciència de qui no es resigna a coexistir. Enyorança i frustració: Forçosament ha de vagar, / condemnat, l’espectre, / si la seva mirada / no té ulls, / si la seva besada / no troba la concreció precisa / de dos llavis / que li diguin el nom, / el seu.

Llegir aquest Àlbum d’Absències i llegir-ho furgant fins a l'últim rastre del mínim significat, intentant veure a través dels seus versos, porta al lector a extrems en els quals ha d'interrompre la lectura, tan denses i esquinçadores poden ser les seves paraules. No malgasta en la seva densitat ni una síl·laba. Tot és imprescindible, com quan diu Concretament, / exactament em sento / desplaçada, / fora del centre, / desficiada, / obscenament llançada / lluny de mi per una mà / entranyable i familiar. (Anhel de viatge)… o bé, Descobrir el tu: / percebre el jo. / És per això que descobrir-te / és veure’m. (Cosa de dos)… i també, Quins buits et cal omplir amb tanta insistència / que de neguit no vius fins no pots veure’ls plens? (Vertigen)

El joc que manté en una apel·lació directa a algú que habita en un altre plànol vital, com absent, és en realitat un reclam vehement: Quin ofec em sent l’esperit, d’un punt / al mateix punt! Quin alè de mort / m’arriba per l’esquena, mentre tu, / davant meu, inútilment, em mostres / la teva ànima! (Obsessió). Escruixidores i extremadament poètiques són les imatges que evoca la visió de la seva pròpia mort: Perdre la llum dels ulls teus, / la teva imatge meva, / la flor inútil que em respires / quan penso l’aigua, / això és morir. (La meva mort)

I malgrat tot Anna Rossell no deixa de jugar a embullar paraules i idees, una mostra de la seva capacitat per expressar-se: Descobrir el tu: / percebre el jo. / És per això que descobrir-te / és veure’m. / Dibuixar el tu: / definir el jo. / És per això que definir-te / és fer-me. (Cosa de dos), sense oblidar la profunda tendresa, elegantment sensible, de les seves estrofes d'amor, en absolut equiparables als versos buits que volen passar per amorosos: Les veus que em sento a dins / parlen de tu, / em diuen cada bri / de l’herba del teu cos / perquè m’hi ajaci. I aquests altres: Si et penso el cos, / els meus ulls dibuixen contorns de follia / nítidament certs: / els bucles dels cabells que et besen / les espatlles brunes / acompanyen la carícia del vent al teu perfil. (Dibuix a l’aire lliure)

Es pot dir molt més d'Anna Rossell, tant pel que fa a aquest Àlbum d’Absències com tota la seva producció en general, però ho deixo per a millors plomes. Només em quedo amb el regust final d'aquesta denúncia: parlen milions de morts des del ciment / des de la pedra freda i uniforme de l’horror / […] el camí de la mort és ben igual diferentment igual / prové de distints llocs aboca al mateix lloc (Berlín, Porta de Brandemburg).

© Manolo Ávila

(Publicat a: Diari Maresme: http://diarimaresme.com/2013/album-dabsencies-danna-rossell/)
*
*
(Español)

Àlbum d’Absències,
Anna Rossell
Playa de Àkaba, Barcelona, 2013, 55 págs.
*

Por Manolo Ávila

Reivindico el dret al silenci / per escoltar les més senzilles veus / d’aquest planeta en el que visc immersa…

Así comienza a hablar un alma que lucha contra una soledad interior y que quiere aferrarse a cualquier estímulo que convierta sus ausencias en presencias. Porque el hilo conductor de este poemario es el desgarro espiritual de alguien que en realidad no se resigna a ver lo que le rodea como algo que está al otro lado, impermeable, como una proyección en otro plano.

Anna Rossell carga su voz de un ansia que explota reclamando una cercanía que no se realiza: Les sents, com amb les boques foradades / clamen pel dret de fer real el somni? / Incorpòries, amb ànsia de cos, / busquen la teva concreció, la meva. […] / per penetrar aquell món d’intimitat serena / d’on mai no et sortiré, / perquè tu em pensis. (Desig de realitat) y lo hace con una lírica estremecedora, manifestándose como alguien a quien no le sirve el dejar pasar, el devenir sin más de la vida, no, ella exige concreción, y la exige con mayúsculas, con la impaciencia de quien no se resigna a coexistir. Añoranza y frustración: Forçosament ha de vagar, / condemnat, l’espectre, / si la seva mirada / no té ulls, / si la seva besada / no troba la concreció precisa / de dos llavis / que li diguin el nom, / el seu.

Leer este Àlbum d’Absències y leerlo hurgando hasta el último rastro del mínimo significado, intentando ver a través de sus versos, lleva al lector a extremos en los que ha de interrumpir la lectura, tan densas y desgarradoras pueden ser sus palabras. No desperdicia en su densidad ni una sílaba. Todo es imprescindible, como cuando dice Concretament, / exactament em sento / desplaçada, / fora del centre, / desficiada, / obscenament llançada / lluny de mi per una mà / entranyable i familiar. (Anhel de viatge)… o bien, Descobrir el tu: / percebre el jo. / És per això que descobrir-te / és veure’m. (Cosa de dos)… y también, Quins buits et cal omplir amb tanta insistència / que de neguit no vius fins no pots veure’ls plens? (Vertigen).

El juego que mantiene en una apelación directa a alguien que habita en otro plano vital, como ausente, es en realidad una reclamo vehemente: Quin ofec em sent l’esperit, d’un punt / al mateix punt! Quin alè de mort / m’arriba per l’esquena, mentre tu, / davant meu, inútilment, em mostres / la teva ànima! (Obsessió) Estremecedoras y extremadamente poéticas son las imágenes que evoca la visión de su propia muerte: Perdre la llum dels ulls teus, / la teva imatge meva, / la flor inútil que em respires / quan penso l’aigua, / això és morir. (La meva mort)

Y a pesar de todo Anna Rossell no deja de jugar a enredar palabras e ideas, una muestra de su capacidad para expresarse: Descobrir el tu: / percebre el jo. / És per això que descobrir-te / és veure’m. / Dibuixar el tu: / definir el jo. / És per això que definir-te / és fer-me. (Cosa de dos) Sin olvidar la profunda ternura, elegantemente sensible, de sus estrofas de amor, en absoluto equiparables a los versos vacíos que quieren pasar por amorosos: Les veus que em sento a dins / parlen de tu, / em diuen cada bri / de l’herba del teu cos / perquè m’hi ajaci. Y estos otros: Si et penso el cos, / els meus ulls dibuixen contorns de follia / nítidament certs: / els bucles dels cabells que et besen / les espatlles brunes / acompanyen la carícia del vent al teu perfil. (Dibuix a l’aire lliure)

Se puede decir mucho más de Anna Rossell, tanto en lo que se refiere a este Àlbum d’Absències como a toda su producción en general, pero lo dejo para mejores plumas. Sólo me quedo con el regusto final de esta denuncia: parlen milions de morts des del ciment / des de la pedra freda i uniforme de l’horror / […] el camí de la mort és ben igual diferentment igual / prové de distints llocs aboca al mateix lloc (Berlín, Porta de Brandemburg).

© Manolo Ávila

Publicado en: http://diariopoliticoyliterario.blogspot.com.es/2013/05/album-dabsencies-de-anna-rossell.html#links

2 comentarios:

montse dijo...

Felicitats,a tu Anna per tots els teus poemaris, i a tu Manolo per aquesta presentació plena d'emoció i tendresa.
Potxons!!!


Ho he donat a conèixer a gent amiga que li agrada la poesia.

Anna Rossell dijo...

Gràcies, col·lega. Un potxonet molt especial per a tu.