3 de marzo de 2013

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS - ANNA ROSSELL

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ, XEC MARQUÈS, A ANNA ROSSELL (01-03-2013) /
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO, XEC MARQUÈS, A ANNA ROSSELL (01-03-2013)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Catalán)
Xec Marquès amb els/les seus/ves nens/es al pati de casa seva, a Conakry / Xec Marquès con sus niños/as en el patio de su casa, en Conakry
*
Ciutadella, 01 març 2013

Dues reflexions em passen pel cap arran de la teva darrera carta:
*
Respecte a l’exemple de l’expressió dels valors que jo he arrelat a la capacitat de la llibertat de la persona: L’afamat que roba és lliure de fer-ho o no. Però que robi o no robi per no morir-se de fam no és una alternativa ètica entre bo (no roba) i dolent (roba). El que és segur és que l’acció que faci pot ser entesa com una expressió de l’esperit. El que s’expressa no és només un ventre afamat, el que s’expressa és una persona que vol viure, que viu i que lluita contra la mort. Sé que una tal reducció de l’expressió ètica pot ser perillosa perquè obra la porta a aquell principi que tant mal ha fet en la història de la humanitat: que la finalitat justifica els medis. Però aquí el mal és que l’home/dona tingui gana i no trobi cap altra alternativa que el robatori. El no robar, principi moral que jutja la conducta i la situació social, denuncia d’una manera diferent la conducta individual i el context en el que aquesta se situa. Potser el dret romà i la moral catòlica porten encara el llast d’una visió individualista de la conducta i és més fàcil jutjar la conducta d’una persona que el conjunt de la situació en la que es troba.
*
El precepte moral de “no robaràs” no és suficient per a jutjar la conducta; li cal el valor de la dignitat humana que s’expressa per el fer possible que cadascú visqui, es desenvolupi i satisfaci les seves necessitats per al treball, la solidaritat i la justa distribució dels béns. El robatori, en aquest cas, és una llumeta vermella senyalant que alguna cosa no funciona.
Però de fet, qui roba avui ? Algú és a la presó per haver robat per gana? Roben els rics i només alguns van a la presó.
*
Però el que m’interessa en aquesta reflexió és el sentit dels valors i la seva relació amb la llei i la conducta individual.
I ho veig en relació amb la dialèctica de la matèria i de l’esperit. Primer de tot, la teologia cristiana no veu problema sobre què és primer, si l'una o l’altre. Diem que Déu va crear del no-res, “ex nihilo”, però el no-res no és no-res i la creació és. I és matèria i és esperit.
*
L’orientació de la meva reflexió serà (encara ho estic ruminant): el fet que matèries (la societat, la humanitat, l’art en la seva dimensió universal), que eren fins fa poc matèria per expressar valors i sense la qual el valor no podia ser tal... aquestes matèries semblen haver-se reduït (podríem dir matèria, com podrien dir lloc, espai, horitzó) a l’àmbit de l’individual i de les subjectives necessitats.
*
Benvolguda, aquesta és la meva introducció. No et volia deixar amb gana i més temps sense carta.
*
Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO, XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (01-03-2013)
-Traducción al español de Anna Rossell-
*
Ciutadella, 01 marzo 2013
*
Se me ocurren dos reflexiones en relación con tu última carta:
*
En cuanto al ejemplo de la expresión de los valores que yo he ligado a la capacidad de la libertad de la persona: El hambriento que roba es libre de hacerlo o no. Pero que robe o no robe para no morir de hambre no es una alternativa ética entre bueno (no roba) y malo (roba). Lo que es seguro es que la acción que haga puede entenderse como una expresión del espíritu. Lo que se expresa no es sólo el estómago hambriento, lo que se expresa es una persona que desea vivir, que vive y que lucha contra la muerte. Sé que tal reducción de la expresión ética puede resultar peligrosa porque abre la puerta a aquel principio que tanto mal ha hecho en la historia de la humanidad: aquello de que el fin justifica los medios. Pero aquí el mal es que el hombre/la mujer tenga hambre y no encuentre otra alternativa más que robar. No robar, principio moral que juzga la conducta y la situación social, denuncia de un modo diferente la conducta individual y el contexto en que ésta se situa. Quizá el derecho romano y la moral católica cargan aún con el lastre de una visión individualista de la conducta y es más fácil juzgar la conducta de una persona que el conjunto de la situación en la que se encuentra.
*
El precepto moral de "no robarás" no es suficiente para juzgar la conducta; le hace falta el valor de la dignidad humana que se expresa haciendo posible que cada uno pueda vivir, desarrollarse y satisfacer sus necesidades a través del trabajo, la solidaridad y la justa distribución de los bienes. El robo, en este caso, es una lucecita roja que señala que algo no funciona.
Sin embargo, en realidad, ¿quién roba hoy día? ¿Va alguien a la cárcel por robar por hambre? Quienes roban son los ricos y sólo algunos van a prisión.
*
Pero lo que me interesa en esta reflexión es el sentido de los valores y su relación con la ley y la conducta individual.
Y lo veo en relación con la dialéctica de la materia y del espíritu. Para empezar la teología cristiana no ve ningún problema sobre la pregunta de qué es primero, si la una o el otro. Decimos que Dios creó de la nada, "ex nihilo", pero la nada es nada y la creación es. Y es materia y es espíritu.
*
La orientación de mi reflexión será (aún lo estoy pensando): el hecho que materias (la sociedad, la humanidad, el arte en su dimensión universal), que eran hasta hace poco materia para expresar valores y sin la cual el valor no podía ser tal... estas materias parecen haberse reducido (podríamos decir materia como podríamos decir lugar, espacio, horizonte) al ámbito de lo individual y de las subjetivas necesidades.
*
Querida, ésta es mi introducción. No quería dejarte con las ganas y más tiempo sin mi carta.
*
Xec

2 comentarios:

Anónimo dijo...

És doctrina ben antiga a l'Església la licitut del robatori en cas d'extrema necessitat, recolzada per st Tomàs. En aquest cas, el famolenc no roba pròpiament dit, sinó que pren allò que és seu i que els rics li han près, ja que la terra és de Déu i per tant destinada a tots. Això no té res a veure amb el pillatge que acaba arrambant amb qualsevol cosa, sobre tot amb objectes de luxe llargament desitjats. jaume f.

Anna Rossell dijo...

Gràcies, Jaume, per la teva puntualització. No sabia que la doctrina de l'Església ho digués de manera tan explícita. Esperem la teva propera observació,dóna més llum a les nostres reflexions si el diàleg s'amplia a més persones. De nou, gràcies.