Un poema d'en Xec Marquès, amic / Un poema de Xec Marquès, amigo

***
Traducción al español a continuación
***

Ahir, amb la carta que em va escriure, robant temps a la intensa però necessària i convençuda feina de l'estiu de Nongo (Conakry), en Xec em va enviar aquest poema, que li va inspirar un altre d'en Miquel-Lluís Muntané -Elogi de la tristesa-, que jo li havia enviat abans. Em diu que es va inspirar en els sis primers versos d'en Muntané, que jo reprodueixo també aquí, en cursiva:

ELOGI DE LA TRISTESA

Hi ha gent, segons m'han dit, que viu de l'aire.
Els uns viuen d'amor; d'altres, de somnis.
Alguns viuen gronxats per la utopia
que els manté arrecerats de les onades.
Hi ha qui viu de secrets o de mentides,
d'il·lusions, miratges i quimeres.
[...]

Josep-Lluís Muntané
**

I jo visc de tot això
perquè viure és viure’s

i em sé barrejat de sangs diverses,

de sentiments mesclats d'idees sempre en recerca

i de conviccions mai del tot fixades.

*

Sóc mouiment i esperança.

*

I també és veritat, hi ha secrets i mentides

il·lusions i miratges. Quimeres, tolvegada és massa.

*

Sóc mestís de Déu i del diable.
*

I em sé destinat al primer,

en combat amb l’altre.
*
I ni l’un ni l’altre mai prou evidents
perquè em prenguin ni l’eufòria ni la tristesa.
*
Però juro que prou gran és Déu
perquè l’esperança em caressi [sic]
si la feixuguesa del dolor d’ànima
fa trista la vetlla d'armes.

***

Xec Marquès (Nongo -Conakry-juliol, 2010)

*

*

Ayer, con la carta que me escribió, robando tiempo al intenso pero necesario y convencido trabajo del verano de Nongo (Conakry), Xec me mandó este poema, que le inspiró otro de Miquel-Lluís Muntané -Elogio de la tristeza-, que yo le había enviado antes. Me dice que se inspiró en los seis primeros versos de Muntané, que yo reproduzco también aquí, en cursiva:

*

*

ELOGIO DE LA TRISTEZA

*

Hay gente, se dice, que vive del aire.

Unos viven de amor; otros, de sueños.

Algunos viven mecidos por la utopía

que los mantiene al abrigo de las olas.

Hay quien vive de secretos o de mentiras,

de ilusiones, espejismos y quimeras.

[...]

*

Josep-Lluís Muntané

*

Y yo vivo de todo ello,
porque vivir es vivirse

y sé que en mí se mezclan muchas sangres,

diversos sentimientos de ideas insaciables

y convicciones nunca inamovibles.

*

Soy movimiento y esperanza.
*
Y es también verdad que hay secretos y mentiras,

ilusiones y espejismos. Quimeras..., demasiado.
*
Soy mestizo de Dios y del diablo.
*
Y me sé al primero destinado,

con el otro, en combate.

*

Y la evidencia de uno y otro nunca es tanta

para arrebatarme ni euforia ni tristeza.

*

Pero juro que es tal la grandeza divina

que la esperanza me acaricia

aun cuando el penoso dolor del alma

hace triste la vela de las armas.

*

Xec Marquès