15 de marzo de 2010

RILKE I LA LITERATURA CATALANA

Jaume Medina,
El crepuscle de la poesia Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana, Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca), 2009, 339 pàgs.

Les lletres catalanes estan d’enhorabona. Aquest estiu ha vist la llum un llibre que cal considerar una aportació de luxe, que ve a omplir, tal com anuncia el seu subtítol, un buit important en la història de la literatura catalana. Important per la talla dels autors objecte de la recerca, el fruit de la qual ara s’ha fet públic i lliurat als investigadors i erudits en la matèria: el poeta txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, esdevingut universal, i la seva influència en la literatura catalana, la seva recepció per autors tan significatius i emblemàtics com Jaume Bofill i Ferro, Carles Riba, Lluís Montanyà, Joan Vinyoli, Guillem Nadal, Agustí Bartra i Marià Manent.

La qualitat de l’obra de Rilke no ha estat lliure de controvèrsia. Encara en vida de l’autor veus autoritzades –Gottfried Benn, Rudolf Kassner, Stefan Zweig, Klaus Mann, Hermann Hesse- enaltien la seva poesia, mentre d’altres –Karl Krolow, Hugo von Hofmannsthal, Bertolt Brecht, Georg Lukács, Ernst Jandl- en qüestionaven la seva vàlua o, deixant-se portar per criteris més ideològics que literaris, la titllaven directament d’escapista, irracional i decadent o li recriminaven buit individualisme. En tot cas, els anys, que tot ho objectiven, han acabat per donar la raó a Robert Musil, el qual en la seva al·locució amb motiu de la mort del poeta, l’any 1927, considerava la poesia de Rilke “paradigma de la modernitat”.

Ningú millor que Jaume Medina (Vic, 1949) per portar a terme aquest estudi filològic. Medina, ell mateix poeta, assagista i traductor, a més de filòleg experimentat i estudiós especialista en Riba -Carles Riba i Friedrich Hölderlin (1987); la biografia Carles Riba (1893-1959) (1989) -Premi de Crítica Serra d'Or-; L'obra de Carles Riba (1990); La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville" (1994), i Estudis sobre Carles Riba (2000), a més de col·laborador en l’edició de l’Epistolari de Carles Riba, entre altres molts treballs dedicats a altres autors-, és, també, bon coneixedor de la llengua alemanya.

El llibre té el mèrit de reunir en un sol volum tant les traduccions més consagrades de la poesia rilkiana fetes al català com articles i estudis sobre l’obra poètica de l’autor txec, que, a més de facilitar la comparació entre les diferents versions, estalvien a l’estudiós una feina doblement feixuga: recaptar la informació dels autors catalans influïts per Rilke i dels textos que aquells ens han deixat sobre el poeta, molts d’ells dispersos en diverses publicacions periòdiques dels anys trenta difícilment assequibles, que, si bé en alguns casos han estat recollits més recentment en estudis fets sobre els corresponents escriptors catalans, no s’apleguen en una única publicació.

Dividit en quatre parts – I. La presència de Rilke en el món literari català, II. Textos, III. Textos sobre Rilke i IV. Estudis-, Medina fa un recorregut per les primeres notícies de l’obra de Rilke en el món de les lletres catalanes en publicacions d’ordre divers –diaris, revistes, correspondència epistolar dels autors catalans i les estrictament literàries-, inclou els textos pròpiament rilkians traduïts al català, així com recreacions i diferents versions de la seva poesia, i dedica els dos últims capítols a la publicació íntegra dels articles i els estudis que els nostres autors han escrit sobre el poeta txec.

A més de servir d’introducció, el primer capítol dóna fe de manera especialment diferenciada de l’empremta de Rilke en la poesia de Riba, tot comparant textos i idees, sobre tot els que remeten a les Elegies de Duino, vessades en la ribiana sisena de les Elegies de Bierville, els Sonets a Orfeu i els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Val la pena esmentar que el fervor professional del filòleg porta Medina a treballar amb profusió de detalls i amb voluntat de totalitat. Així, és el seu propòsit presentar amb absoluta fidelitat els textos i t o t s els textos. És aquesta voluntat, adient al tipus de treball que té entre mans, la que, un cop feta la presentació del primer capítol, l’obliga a desaparèixer com a autor i a donar absolut protagonisme als textos, la cronologia dels quals abasta des dels primers testimonis –amb la traducció d’un poema de Rilke a La Revista catalana, l’any 1917, per part de Manuel de Montoliu-, fins als últims estudis publicats sobre l’autor que han arribat al coneixement de Medina –el de Manuel Carbonell, "Rilke pensat per Heidegger", a Els Marges, núm.76, l’any 2005-, completats encara per unes “Notícies d’última hora”, que inclouen diversos articles publicats al diari Avui, el 2007, i encara el llibre Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, del mateix any. Si bé l’àmbit d’estudi del treball és estrictament el de les lletres catalanes, Medina també fa esment de les traduccions més consagrades de Rilke a l’espanyol, com són les de José Mª Valverde i Eustaqui Barjau. Encara una altra mostra de l’afany de totalitat del filòleg és el fet que Jaume Medina trasllada als estudiosos de Rilke, de la manera més completa possible, les dades que els poden servir per a la seva recerca i coneixement de l’autor: així trobarem en El crepuscle de la poesia la relació numerada de tots els llibres relacionats amb el poeta en llengua alemanya que ell ha trobat a les biblioteques de Jaume Bofill i Ferro, de Carles Riba i de Marià Manent.

És encertada la diferenciació que l’autor fa entre Textos sobre Rilke i Estudis, que, a més de marcar dues categories en la manera d’abordar el treball del poeta en llengua alemanya per part dels autors catalans, també delimita una cronologia diferent, que indica la necessària distància en el temps perquè es puguin dur a terme estudis objectius sobre qualsevol escriptor. Si els primers recullen els articles fonamentals de la primera fase de la recepció de Rilke (els de Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro i Janko Lavrin, dels anys 30 i 40), els segons abasten els treballs d’anàlisi dels textos rilkians des dels anys 60 del segle passat fins el 2005 (els d’Antoni Comas, Lluís Calderer, Feliu Formosa, Llorenç Soldevila, Marià Villangómez Llobet, Maria Àngels Anglada, Manuel Carbonell, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents).

Un dels eixos més cabdals del llibre el constitueix el capítol segon, dedicat a les recreacions i traduccions de Rilke. A banda d’oferir una visió panoràmica i completa dels textos, té la qualitat de lliurar-nos les diferents versions que, al llarg dels anys, han anat produint els traductors més consagrats de Rilke a la llengua catalana. Així el llibre, a més de l’ample ventall de poemes rilkians que han anat veient la llum en les publicacions més diverses, aplega totes les versions catalanes de les Elegies de Duino (les de Pere Quart, Feliu Formosa, Joan Vinyoli, Manuel Balasch, traductors tots ells de la primera elegia, i la de Jaume Medina, que ens ofereix la seva versió de totes), així com la dels Sonets a Orfeu d’Isidor Martí, juntament amb la dels quatre traduïts per Joan Vinyoli, aquestes últimes les obres poètiques més madures de Rilke. Cal remarcar el fet, que fàcilment podria passar desapercebut, que la traducció de les Elegies de Duino, que Jaume Medina va fer entre 1982 i 1985 i que ell mateix ha elaborat expressament de cap i de nou per a ésser publicada per primer cop en aquest llibre, fa de El crepuscle de la poesia una joia per als filòlegs catalans, que compten a partir d’ara amb una eina valuosa i utilíssima per a l’estudi i la recerca. Abordar la traducció de qualsevol poema de Rilke és una tasca de titans –pocs poetes han elaborat una obra tan críptica i profunda-, segurament per aquest motiu els agosarats que fins ara han assajat de traspassar a la llengua catalana alguna de les seves creacions, ho han fet a tall d’exemple, més com un exercici i un repte personal, que no pas amb la intenció de lliurar als lletraferits el que és una peça completa. Medina ho fa per primera vegada –tradueix les deu elegies-, i val a dir que se’n surt prou bé. En tractar-se d’un llenguatge tan obscur, el traductor se sent posat davant l’alternativa de ser estrictament fidel a la lletra –cosa la qual anirà forçosament en detriment de l’estil i del ritme (l’exemple que més s’acosta a aquest model és la d’en Manuel Balasch)- o, ben al contrari, optar per la interpretació radical i prendre’s la llibertat gairebé absoluta de construir formalment el poema de bell nou (versió de Pere Quart). Tret de la primera elegia, que personalment trobo menys reeixida –segurament a causa de la influència de les quatre versions ja existents-, la de Medina és al meu entendre una traducció selecta, que sap trobar l’equilibri entre aquests dos extrems: s’esforça, i ho aconsegueix, a conservar la forma original -és escrupulós a mantenir el número de versos i el paral·lelisme de les construccions sense forçar-les- i és decidit quan cal interpretar un concepte per eliminar-ne l’ambigüitat. Afegim-hi la sensibilitat poètica de Medina i tindrem un producte exquisit, tret d’alguns moments en què, com no pot ser d’altra manera tractant-se de poemes de Rilke- la interpretació pot ser polèmica.

Un llibre, doncs, indispensable, en el qual només hi he trobat a faltar un índex de noms i obres, que faria més fàcil i ràpida la cerca d’informació puntual.

Anna Rossell
(Publicat a: Revista de Catalunya, núm. 256. Nova Etapa (desembre 2009), pàgs. 106-109.

No hay comentarios: