RILKE I LA LITERATURA CATALANA

Jaume Medina,
El crepuscle de la poesia Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana, Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca), 2009, 339 pàgs.

Les lletres catalanes estan d’enhorabona. Aquest estiu ha vist la llum un llibre que cal considerar una aportació de luxe, que ve a omplir, tal com anuncia el seu subtítol, un buit important en la història de la literatura catalana. Important per la talla dels autors objecte de la recerca, el fruit de la qual ara s’ha fet públic i lliurat als investigadors i erudits en la matèria: el poeta txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, esdevingut universal, i la seva influència en la literatura catalana, la seva recepció per autors tan significatius i emblemàtics com Jaume Bofill i Ferro, Carles Riba, Lluís Montanyà, Joan Vinyoli, Guillem Nadal, Agustí Bartra i Marià Manent.

La qualitat de l’obra de Rilke no ha estat lliure de controvèrsia. Encara en vida de l’autor veus autoritzades –Gottfried Benn, Rudolf Kassner, Stefan Zweig, Klaus Mann, Hermann Hesse- enaltien la seva poesia, mentre d’altres –Karl Krolow, Hugo von Hofmannsthal, Bertolt Brecht, Georg Lukács, Ernst Jandl- en qüestionaven la seva vàlua o, deixant-se portar per criteris més ideològics que literaris, la titllaven directament d’escapista, irracional i decadent o li recriminaven buit individualisme. En tot cas, els anys, que tot ho objectiven, han acabat per donar la raó a Robert Musil, el qual en la seva al·locució amb motiu de la mort del poeta, l’any 1927, considerava la poesia de Rilke “paradigma de la modernitat”.

Ningú millor que Jaume Medina (Vic, 1949) per portar a terme aquest estudi filològic. Medina, ell mateix poeta, assagista i traductor, a més de filòleg experimentat i estudiós especialista en Riba -Carles Riba i Friedrich Hölderlin (1987); la biografia Carles Riba (1893-1959) (1989) -Premi de Crítica Serra d'Or-; L'obra de Carles Riba (1990); La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville" (1994), i Estudis sobre Carles Riba (2000), a més de col·laborador en l’edició de l’Epistolari de Carles Riba, entre altres molts treballs dedicats a altres autors-, és, també, bon coneixedor de la llengua alemanya.

El llibre té el mèrit de reunir en un sol volum tant les traduccions més consagrades de la poesia rilkiana fetes al català com articles i estudis sobre l’obra poètica de l’autor txec, que, a més de facilitar la comparació entre les diferents versions, estalvien a l’estudiós una feina doblement feixuga: recaptar la informació dels autors catalans influïts per Rilke i dels textos que aquells ens han deixat sobre el poeta, molts d’ells dispersos en diverses publicacions periòdiques dels anys trenta difícilment assequibles, que, si bé en alguns casos han estat recollits més recentment en estudis fets sobre els corresponents escriptors catalans, no s’apleguen en una única publicació.

Dividit en quatre parts – I. La presència de Rilke en el món literari català, II. Textos, III. Textos sobre Rilke i IV. Estudis-, Medina fa un recorregut per les primeres notícies de l’obra de Rilke en el món de les lletres catalanes en publicacions d’ordre divers –diaris, revistes, correspondència epistolar dels autors catalans i les estrictament literàries-, inclou els textos pròpiament rilkians traduïts al català, així com recreacions i diferents versions de la seva poesia, i dedica els dos últims capítols a la publicació íntegra dels articles i els estudis que els nostres autors han escrit sobre el poeta txec.

A més de servir d’introducció, el primer capítol dóna fe de manera especialment diferenciada de l’empremta de Rilke en la poesia de Riba, tot comparant textos i idees, sobre tot els que remeten a les Elegies de Duino, vessades en la ribiana sisena de les Elegies de Bierville, els Sonets a Orfeu i els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Val la pena esmentar que el fervor professional del filòleg porta Medina a treballar amb profusió de detalls i amb voluntat de totalitat. Així, és el seu propòsit presentar amb absoluta fidelitat els textos i t o t s els textos. És aquesta voluntat, adient al tipus de treball que té entre mans, la que, un cop feta la presentació del primer capítol, l’obliga a desaparèixer com a autor i a donar absolut protagonisme als textos, la cronologia dels quals abasta des dels primers testimonis –amb la traducció d’un poema de Rilke a La Revista catalana, l’any 1917, per part de Manuel de Montoliu-, fins als últims estudis publicats sobre l’autor que han arribat al coneixement de Medina –el de Manuel Carbonell, "Rilke pensat per Heidegger", a Els Marges, núm.76, l’any 2005-, completats encara per unes “Notícies d’última hora”, que inclouen diversos articles publicats al diari Avui, el 2007, i encara el llibre Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, del mateix any. Si bé l’àmbit d’estudi del treball és estrictament el de les lletres catalanes, Medina també fa esment de les traduccions més consagrades de Rilke a l’espanyol, com són les de José Mª Valverde i Eustaqui Barjau. Encara una altra mostra de l’afany de totalitat del filòleg és el fet que Jaume Medina trasllada als estudiosos de Rilke, de la manera més completa possible, les dades que els poden servir per a la seva recerca i coneixement de l’autor: així trobarem en El crepuscle de la poesia la relació numerada de tots els llibres relacionats amb el poeta en llengua alemanya que ell ha trobat a les biblioteques de Jaume Bofill i Ferro, de Carles Riba i de Marià Manent.

És encertada la diferenciació que l’autor fa entre Textos sobre Rilke i Estudis, que, a més de marcar dues categories en la manera d’abordar el treball del poeta en llengua alemanya per part dels autors catalans, també delimita una cronologia diferent, que indica la necessària distància en el temps perquè es puguin dur a terme estudis objectius sobre qualsevol escriptor. Si els primers recullen els articles fonamentals de la primera fase de la recepció de Rilke (els de Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro i Janko Lavrin, dels anys 30 i 40), els segons abasten els treballs d’anàlisi dels textos rilkians des dels anys 60 del segle passat fins el 2005 (els d’Antoni Comas, Lluís Calderer, Feliu Formosa, Llorenç Soldevila, Marià Villangómez Llobet, Maria Àngels Anglada, Manuel Carbonell, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents).

Un dels eixos més cabdals del llibre el constitueix el capítol segon, dedicat a les recreacions i traduccions de Rilke. A banda d’oferir una visió panoràmica i completa dels textos, té la qualitat de lliurar-nos les diferents versions que, al llarg dels anys, han anat produint els traductors més consagrats de Rilke a la llengua catalana. Així el llibre, a més de l’ample ventall de poemes rilkians que han anat veient la llum en les publicacions més diverses, aplega totes les versions catalanes de les Elegies de Duino (les de Pere Quart, Feliu Formosa, Joan Vinyoli, Manuel Balasch, traductors tots ells de la primera elegia, i la de Jaume Medina, que ens ofereix la seva versió de totes), així com la dels Sonets a Orfeu d’Isidor Martí, juntament amb la dels quatre traduïts per Joan Vinyoli, aquestes últimes les obres poètiques més madures de Rilke. Cal remarcar el fet, que fàcilment podria passar desapercebut, que la traducció de les Elegies de Duino, que Jaume Medina va fer entre 1982 i 1985 i que ell mateix ha elaborat expressament de cap i de nou per a ésser publicada per primer cop en aquest llibre, fa de El crepuscle de la poesia una joia per als filòlegs catalans, que compten a partir d’ara amb una eina valuosa i utilíssima per a l’estudi i la recerca. Abordar la traducció de qualsevol poema de Rilke és una tasca de titans –pocs poetes han elaborat una obra tan críptica i profunda-, segurament per aquest motiu els agosarats que fins ara han assajat de traspassar a la llengua catalana alguna de les seves creacions, ho han fet a tall d’exemple, més com un exercici i un repte personal, que no pas amb la intenció de lliurar als lletraferits el que és una peça completa. Medina ho fa per primera vegada –tradueix les deu elegies-, i val a dir que se’n surt prou bé. En tractar-se d’un llenguatge tan obscur, el traductor se sent posat davant l’alternativa de ser estrictament fidel a la lletra –cosa la qual anirà forçosament en detriment de l’estil i del ritme (l’exemple que més s’acosta a aquest model és la d’en Manuel Balasch)- o, ben al contrari, optar per la interpretació radical i prendre’s la llibertat gairebé absoluta de construir formalment el poema de bell nou (versió de Pere Quart). Tret de la primera elegia, que personalment trobo menys reeixida –segurament a causa de la influència de les quatre versions ja existents-, la de Medina és al meu entendre una traducció selecta, que sap trobar l’equilibri entre aquests dos extrems: s’esforça, i ho aconsegueix, a conservar la forma original -és escrupulós a mantenir el número de versos i el paral·lelisme de les construccions sense forçar-les- i és decidit quan cal interpretar un concepte per eliminar-ne l’ambigüitat. Afegim-hi la sensibilitat poètica de Medina i tindrem un producte exquisit, tret d’alguns moments en què, com no pot ser d’altra manera tractant-se de poemes de Rilke- la interpretació pot ser polèmica.

Un llibre, doncs, indispensable, en el qual només hi he trobat a faltar un índex de noms i obres, que faria més fàcil i ràpida la cerca d’informació puntual.

Anna Rossell
(Publicat a: Revista de Catalunya, núm. 256. Nova Etapa (desembre 2009), pàgs. 106-109.

RILKE I LA LITERATURA CATALANA

Jaume Medina, El crepuscle de la poesia
Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana,
Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca), 2009, 339 pàgs.


Les lletres catalanes estan d’enhorabona. Aquest estiu ha vist la llum un llibre que cal considerar una aportació de luxe, que ve a omplir, tal com anuncia el seu subtítol, un buit important en la història de la literatura catalana. Important per la talla dels autors objecte de la recerca, el fruit de la qual ara s’ha fet públic i lliurat als investigadors i erudits en la matèria: el poeta txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, esdevingut universal, i la seva influència en la literatura catalana, la seva recepció per autors tan significatius i emblemàtics com Jaume Bofill i Ferro, Carles Riba, Lluís Montanyà, Joan Vinyoli, Guillem Nadal, Agustí Bartra i Marià Manent.

La qualitat de l’obra de Rilke no ha estat lliure de controvèrsia. Encara en vida de l’autor veus autoritzades –Gottfried Benn, Rudolf Kassner, Stefan Zweig, Klaus Mann, Hermann Hesse- enaltien la seva poesia, mentre d’altres –Karl Krolow, Hugo von Hofmannsthal, Bertolt Brecht, Georg Lukács, Ernst Jandl- en qüestionaven la seva vàlua o, deixant-se portar per criteris més ideològics que literaris, la titllaven directament d’escapista, irracional i decadent o li recriminaven buit individualisme. En tot cas, els anys, que tot ho objectiven, han acabat per donar la raó a Robert Musil, el qual en la seva al·locució amb motiu de la mort del poeta, l’any 1927, considerava la poesia de Rilke “paradigma de la modernitat”.

Ningú millor que Jaume Medina (Vic, 1949) per portar a terme aquest estudi filològic. Medina, ell mateix poeta, assagista i traductor, a més de filòleg experimentat i estudiós especialista en Riba -Carles Riba i Friedrich Hölderlin (1987); la biografia Carles Riba (1893-1959) (1989) -Premi de Crítica Serra d'Or-; L'obra de Carles Riba (1990); La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville" (1994), i Estudis sobre Carles Riba (2000), a més de col·laborador en l’edició de l’Epistolari de Carles Riba, entre altres molts treballs dedicats a altres autors-, és, també, bon coneixedor de la llengua alemanya.

El llibre té el mèrit de reunir en un sol volum tant les traduccions més consagrades de la poesia rilkiana fetes al català com articles i estudis sobre l’obra poètica de l’autor txec, que, a més de facilitar la comparació entre les diferents versions, estalvien a l’estudiós una feina doblement feixuga: recaptar la informació dels autors catalans influïts per Rilke i dels textos que aquells ens han deixat sobre el poeta, molts d’ells dispersos en diverses publicacions periòdiques dels anys trenta difícilment assequibles, que, si bé en alguns casos han estat recollits més recentment en estudis fets sobre els corresponents escriptors catalans, no s’apleguen en una única publicació.
Dividit en quatre parts – I. La presència de Rilke en el món literari català, II. Textos, III. Textos sobre Rilke i IV. Estudis-, Medina fa un recorregut per les primeres notícies de l’obra de Rilke en el món de les lletres catalanes en publicacions d’ordre divers –diaris, revistes, correspondència epistolar dels autors catalans i les estrictament literàries-, inclou els textos pròpiament rilkians traduïts al català, així com recreacions i diferents versions de la seva poesia, i dedica els dos últims capítols a la publicació íntegra dels articles i els estudis que els nostres autors han escrit sobre el poeta txec.

A més de servir d’introducció, el primer capítol dóna fe de manera especialment diferenciada de l’empremta de Rilke en la poesia de Riba, tot comparant textos i idees, sobre tot els que remeten a les Elegies de Duino, vessades en la ribiana sisena de les Elegies de Bierville, els Sonets a Orfeu i els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Val la pena esmentar que el fervor professional del filòleg porta Medina a treballar amb profusió de detalls i amb voluntat de totalitat. Així, és el seu propòsit presentar amb absoluta fidelitat els textos i t o t s els textos. És aquesta voluntat, adient al tipus de treball que té entre mans, la que, un cop feta la presentació del primer capítol, l’obliga a desaparèixer com a autor i a donar absolut protagonisme als textos, la cronologia dels quals abasta des dels primers testimonis –amb la traducció d’un poema de Rilke a La Revista catalana, l’any 1917, per part de Manuel de Montoliu-, fins als últims estudis publicats sobre l’autor que han arribat al coneixement de Medina –el de Manuel Carbonell, "Rilke pensat per Heidegger", a Els Marges, núm.76, l’any 2005-, completats encara per unes “Notícies d’última hora”, que inclouen diversos articles publicats al diari Avui, el 2007, i encara el llibre Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, del mateix any. Si bé l’àmbit d’estudi del treball és estrictament el de les lletres catalanes, Medina també fa esment de les traduccions més consagrades de Rilke a l’espanyol, com són les de José Mª Valverde i Eustaqui Barjau. Encara una altra mostra de l’afany de totalitat del filòleg és el fet que Jaume Medina trasllada als estudiosos de Rilke, de la manera més completa possible, les dades que els poden servir per a la seva recerca i coneixement de l’autor: així trobarem en El crepuscle de la poesia la relació numerada de tots els llibres relacionats amb el poeta en llengua alemanya que ell ha trobat a les biblioteques de Jaume Bofill i Ferro, de Carles Riba i de Marià Manent.

És encertada la diferenciació que l’autor fa entre Textos sobre Rilke i Estudis, que, a més de marcar dues categories en la manera d’abordar el treball del poeta en llengua alemanya per part dels autors catalans, també delimita una cronologia diferent, que indica la necessària distància en el temps perquè es puguin dur a terme estudis objectius sobre qualsevol escriptor. Si els primers recullen els articles fonamentals de la primera fase de la recepció de Rilke (els de Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro i Janko Lavrin, dels anys 30 i 40), els segons abasten els treballs d’anàlisi dels textos rilkians des dels anys 60 del segle passat fins el 2005 (els d’Antoni Comas, Lluís Calderer, Feliu Formosa, Llorenç Soldevila, Marià Villangómez Llobet, Maria Àngels Anglada, Manuel Carbonell, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents).

Un dels eixos més cabdals del llibre el constitueix el capítol segon, dedicat a les recreacions i traduccions de Rilke. A banda d’oferir una visió panoràmica i completa dels textos, té la qualitat de lliurar-nos les diferents versions que, al llarg dels anys, han anat produint els traductors més consagrats de Rilke a la llengua catalana. Així el llibre, a més de l’ample ventall de poemes rilkians que han anat veient la llum en les publicacions més diverses, aplega totes les versions catalanes de les Elegies de Duino (les de Pere Quart, Feliu Formosa, Joan Vinyoli, Manuel Balasch, traductors tots ells de la primera elegia, i la de Jaume Medina, que ens ofereix la seva versió de totes), així com la dels Sonets a Orfeu d’Isidor Martí, juntament amb la dels quatre traduïts per Joan Vinyoli, aquestes últimes les obres poètiques més madures de Rilke. Cal remarcar el fet, que fàcilment podria passar desapercebut, que la traducció de les Elegies de Duino, que Jaume Medina va fer entre 1982 i 1985 i que ell mateix ha elaborat expressament de cap i de nou per a ésser publicada per primer cop en aquest llibre, fa de El crepuscle de la poesia una joia per als filòlegs catalans, que compten a partir d’ara amb una eina valuosa i utilíssima per a l’estudi i la recerca. Abordar la traducció de qualsevol poema de Rilke és una tasca de titans –pocs poetes han elaborat una obra tan críptica i profunda-, segurament per aquest motiu els agosarats que fins ara han assajat de traspassar a la llengua catalana alguna de les seves creacions, ho han fet a tall d’exemple, més com un exercici i un repte personal, que no pas amb la intenció de lliurar als lletraferits el que és una peça completa. Medina ho fa per primera vegada –tradueix les deu elegies-, i val a dir que se’n surt prou bé. En tractar-se d’un llenguatge tan obscur, el traductor se sent posat davant l’alternativa de ser estrictament fidel a la lletra –cosa la qual anirà forçosament en detriment de l’estil i del ritme (l’exemple que més s’acosta a aquest model és la d’en Manuel Balasch)- o, ben al contrari, optar per la interpretació radical i prendre’s la llibertat gairebé absoluta de construir formalment el poema de bell nou (versió de Pere Quart). Tret de la primera elegia, que personalment trobo menys reeixida –segurament a causa de la influència de les quatre versions ja existents-, la de Medina és al meu entendre una traducció selecta, que sap trobar l’equilibri entre aquests dos extrems: s’esforça, i ho aconsegueix, a conservar la forma original -és escrupulós a mantenir el número de versos i el paral·lelisme de les construccions sense forçar-les- i és decidit quan cal interpretar un concepte per eliminar-ne l’ambigüitat. Afegim-hi la sensibilitat poètica de Medina i tindrem un producte exquisit, tret d’alguns moments en què, com no pot ser d’altra manera tractant-se de poemes de Rilke- la interpretació pot ser polèmica.

Un llibre, doncs, indispensable, en el qual només hi he trobat a faltar un índex de noms i obres, que faria més fàcil i ràpida la cerca d’informació puntual.

Anna Rossell
(Publicat a: Revista de Catalunya, núm. 256. Nova Etapa (desembre 2009), pàgs. 106-109).

PRESENTACIÓN DE MI POEMARIO, "LA FERIDA EN LA PARAULA": SÁBADO, 10 DE ABRIL, 20:00 h EN EL "VINS I DIVINS" DE EL MASNOU

Portada y contraportada del poemario / Portada i contraportada del poemari

Text català a continuació

Querid@s amig@s:

avanzándome al día de Sant Jordi, pero calentando motores para la señalada festividad del libro aquí en Cataluña, quiero invitaros muy especialmente a la presentación de mi poemario La ferida en la paraula, que será el próximo sábado, día 10 de abril a las 20:00 h, en Vins i Divins de El Masnou (Barcelona) -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lugar muy especial donde podréis disfrutar de una buena copa y de tapas exquisitas.

Aunque me dirijo a tod@s en general, quiero invitaros a tod@s y cada un@ de vosotros a compartir conmigo esta presentación, una ilusión que es mi deseo vivir con mis amig@s. Espero de todo corazón que podréis reservar este día y hora en vuestra agenda.

Después de las palabras de presentación, yo misma leeré una selección de poemas del libro.

El Vins i Divins lo encontraréis en El Masnou, delante de la estación de tren del apeadero de Ocata. Es el mismo edificio del Casino.

Así pues, hasta el sábado, día 10 de abril.

Un fuerte abrazo a tod@s,

Anna
/

***
PRESENTACIÓ DEL MEU POEMARI "LA FERIDA EN LA PARAULA" AL "VINS I DIVINS" D'EL MASNOU: DISSABTE, 10 D'ABRIL, 20:00 h

Estimats amics i amigues,

avançant-me al dia de Sant Jordi, però escalfant motors per a tan senyalada diada de llibres, us vull convidar molt especialment a la presentació del meu poemari La ferida en la paraula, que serà el proper dissabte, dia 10 d'abril a les 20:00 h, a Vins i Divins d'El Masnou -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lloc molt especial on podreu gaudir d'un bona copa i exquisides tapes.

Malgrat que em dirigeixo a tot@s en general, vull convidar a tot@s i cadascun de vosaltres a compartir amb mi aquesta presentació, una il·lusió que voldria viure amb els meus amics i amigues. Espero de tot cor que podreu reservar aquest dia i hora a la vostra agenda.

Després de les paraules de presentació, jo mateixa faré lectura d'una selecció de poemes del llibre.

El Vins i Divins el trobareu a El Masnou, davant mateix de l'estació de tren del baixador d'Ocata. És el mateix edifici del Casino.

Així doncs fins dissabte, dia 10 d'abril.

Una forta abraçada a tot@s,

Anna

PRESENTACIÓN DE MI POEMARIO, "LA FERIDA EN LA PARAULA": SÁBADO, 10 DE ABRIL, 20:00 h EN EL "VINS I DIVINS" DE EL MASNOU

Presentación del poemario La ferida en la paraula, 10-04-2010, en el Vins i Divins de El Masnou,

en la foto de en medio, con la concejal de cultura, Marta Neira, el alcalde Eduard Gisbert (en primer tèrmino) y el amigo Goio Luri
***

Presentació del poemari La ferida en la paraula, 10-04-2010 al Vins i Divins d'El Masnou, a la foto del mig, amb la consellera de cultura, Marta Neira, l'alcalde Eduard Gisbert (en primer terme) i l'amic Goio Luri

Portada y contraportada del poemario / Portada i contraportada del poemari

Text català a continuació

Querid@s amig@s:

avanzándome al día de Sant Jordi, pero calentando motores para la señalada festividad del libro aquí en Cataluña, quiero invitaros muy especialmente a la presentación de mi poemario La ferida en la paraula, que será el próximo sábado, día 10 de abril a las 20:00 h, en Vins i Divins de El Masnou (Barcelona) -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lugar muy especial donde podréis disfrutar de una buena copa y de tapas exquisitas.

Aunque me dirijo a tod@s en general, quiero invitaros a tod@s y cada un@ de vosotros a compartir conmigo esta presentación, una ilusión que es mi deseo vivir con mis amig@s. Espero de todo corazón que podréis reservar este día y hora en vuestra agenda.

Después de las palabras de presentación, yo misma leeré una selección de poemas del libro.

El Vins i Divins lo encontraréis en El Masnou, delante de la estación de tren del apeadero de Ocata. Es el mismo edificio del Casino.

Así pues, hasta el sábado, día 10 de abril.

Un fuerte abrazo a tod@s,

Anna

***
PRESENTACIÓ DEL MEU POEMARI "LA FERIDA EN LA PARAULA" AL "VINS I DIVINS" D'EL MASNOU: DISSABTE, 10 D'ABRIL, 20:00 h

Estimats amics i amigues,

avançant-me al dia de Sant Jordi, però escalfant motors per a tan senyalada diada de llibres, us vull convidar molt especialment a la presentació del meu poemari La ferida en la paraula, que serà el proper dissabte, dia 10 d'abril a les 20:00 h, a Vins i Divins d'El Masnou -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lloc molt especial on podreu gaudir d'un bona copa i exquisides tapes.

Malgrat que em dirigeixo a tot@s en general, vull convidar a tot@s i cadascun de vosaltres a compartir amb mi aquesta presentació, una il·lusió que voldria viure amb els meus amics i amigues. Espero de tot cor que podreu reservar aquest dia i hora a la vostra agenda.

Després de les paraules de presentació, jo mateixa faré lectura d'una selecció de poemes del llibre.

El Vins i Divins el trobareu a El Masnou, davant mateix de l'estació de tren del baixador d'Ocata. És el mateix edifici del Casino.

Així doncs fins dissabte, dia 10 d'abril.

Una forta abraçada a tot@s,

Anna

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY, APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

Pati de la casa de Cisco Ubach i Xec Marquès, al barri de Nongo, Conakry. Construcció de la primera fase del projecte del Casal de Joves (març 2010) / Patio de la casa de Cisco Ubach y Xec Marquès, en el barrio de Nongo, Conakry. Construcción de la primera fase del proyecto de la Casa de Jóvenes (marzo, 2010)

Benvolguts,

una vista per gaudir i tastar una mica el fruit dels vostros esforços. Demà tinc una formació amb voluntaris per al projecte de centre obert durant les vacances d'estiu a unes quantes parròquies de Conakry, entre ells alguns de la nostra; la llavor que va creixent, perque els edificis, sense un equip humà, no són més que ciment ben ordenat.

Gràcies,

Xec

***

En Xec Marquès necessita diners per a:

1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,

2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,

3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,

4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,

5. ....

Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:

Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):

BANC: BANCO POPULAR

ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA

D'IVORI / COSTA DE MARFIL

INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)

***
Querid@s,

una vista para que podáis gozar y saborear un poco el fruto de vuestros esfuerzos. Mañana tengo una sesión de formación con voluntari@s para el proyecto de centro abierto durante las vacaciones de verano en unas cuantas parroquias de Conakry, entre ellas la nuestra; la semilla que va creciendo, porque los edificios, sin equipo humano, no son más que cemento bien ordenado.

Gracias,

Xec

***

Xec Marquès necesita dinero para:

1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,

2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,

3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,

4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,

5. ....

Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:

Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)

BANCO: BANCO POPULAR

DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL

INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY, APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

Pati de la casa de Cisco Ubach i Xec Marquès, al barri de Nongo, Conakry. Construcció de la primera fase del projecte del Casal de Joves (març 2010) / Patio de la casa de Cisco Ubach y Xec Marquès, en el barrio de Nongo, Conakry. Construcción de la primera fase del proyecto de la Casa de Jóvenes (marzo, 2010)

Benvolguts,

una vista per gaudir i tastar una mica el fruit dels vostros esforços. Demà tinc una formació amb voluntaris per al projecte de centre obert durant les vacances d'estiu a unes quantes parròquies de Conakry, entre ells alguns de la nostra; la llavor que va creixent, perque els edificis, sense un equip humà, no són més que ciment ben ordenat.

Gràcies,

Xec

***
En Xec Marquès necessita diners per a:

1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,

2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,

3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,

4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,

5. ....

Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:

Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):

BANC: BANCO POPULAR

ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA D'IVORI / COSTA DE MARFIL

INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)

***

Querid@s,

una vista para que podáis gozar y saborear un poco el fruto de vuestros esfuerzos. Mañana tengo una sesión de formación con voluntari@s para el proyecto de centro abierto durante las vacaciones de verano en unas cuantas parroquias de Conakry, entre ellas la nuestra; la semilla que va creciendo, porque los edificios, sin equipo humano, no son más que cemento bien ordenado.

Gracias,

Xec

***

Xec Marquès necesita dinero para:

1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,

2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,

3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,

4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,

5. ....

Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:

Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)

BANCO: BANCO POPULAR

DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL

INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (02-03-2010)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (02-03-2010)
A continucación del texto catalán sigue su traducción al español

A Fornells (Menorca), estiu 2009 / En Fornells (Menorca), verano 2009

Català

El Masnou, 02-03-2010

Estimat Xec,

haig de reconèixer que se’m fa més difícil que altres vegades respondre a la teva última carta. I se’m fa més difícil perquè, llegint-la, he tingut la impressió que les teves lletres reculaven en el nostre joc d’argumentació i contraargumentació, enlloc d’anar endavant. Perquè, en aquesta nostra última reflexió, la que ens portem sobre el celibat imposat als / a les religios@s per la institució eclesial catòlica, partim d’un fet, aquest de la imposició. I és precisament aquest fet inqüestionable per a la institució catòlica el que impulsa i motiva la nostra reflexió, que té com a objectiu mirar d’esbrinar si el fet té o no una justificació. I tu vas i em respons amb un seguit d’articles del vostre dret canònic, com si aquests articles fossin un argument. Però aquests articles remeten al fet de què hem partit, no són cap argument en el sentit que nosaltres ens plantegem la polèmica, remeten a un axioma, a l’axioma que impulsa la nostra reflexió. Només al final de la teva carta al·ludeixes tu mateix a això que jo ara estic plantejant, dius: “El problema que es posa aquí és de dir de quin dret l’Església catòlica romana dicta aquesta disciplina lligada al ministeri sacerdotal. El segon és del domini de les intencions i, a partir d’aquestes, si aquest lligam que es vol perfecte i per a tota la vida comporta una visió negativa de la sexualitat.Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”.
Ja sabem que quan hom entra a formar part d’un club, d’una organització, d’una associació, el nou membre sap quina és la normativa i està obligat a acceptar-la i respectar-la, si ha estat ben informat sobre aquesta, com és el cas dels seminaristes respecte al celibat, però aquesta no és la qüestió que ens portem entre mans ara. Si estem discutint sobre quin sentit té un axioma, en l’argumentació sobre aquesta discussió no podem fer servir l’axioma mateix com si fos un argument. Suposo que m’explico. És per això que partiré d’aquesta cita teva, i no dels articles que desgranes del vostre dret canònic, per tirar endavant la nostra reflexió:

Estic absolutament d’acord amb tu: la primera qüestió que se’ns planteja és a quin dret remet aquesta decisió del celibat de l’Església institucional catòlica. És una pregunta que jo et feia fa un parell de cartes, perquè jo ignoro quan va tenir lloc aquesta decisió (tu ho saps? Digues-m’ho, per favor). Sí, però, que crec recordar que va ser a l’Edat Mitja, en un dels concilis, o, en qualsevol cas, que això del celibat no té res a veure ni amb l’Antic ni amb el Nou Testament. Això vol dir que la qüestió la van decidir homes, per més representants de Déu que fossin, però homes en últim terme. Aquesta imposició no ve ni de Déu pare ni del seu fill Jesucrist, segons Crist mateix i el cristianisme. I quan dic “homes” vull dir literalment els “homes”, és a dir, els éssers humans mascles. I amb això estableixo el pont cap al segon tema que tu planteges: si això de la imposició del celibat “comporta una visió negativa de la sexualitat”.
Així d’entrada jo diria que sí amb majúscules. Ja de molt petita tot el que se’m transmetia relacionat amb la sexualitat se’m va fer viure d’una manera negativa i lletja, i, si bé la transmissió d’aquesta manera de viure-la venia de part de tota la societat, qui n’era la primera abanderada era l’Església. Però jo hi afegiria encara una concreció essencial a això que tu planteges: la qüestió és si això “comporta una visió negativa de la sexualitat per la relació que té amb el cos femení i amb la dona”. Perquè, evidentment, la sexualitat, a seques, és cosa d’homes i de dones, de dones i homes (en les dues direccions), però, com ja hem discutit tu i jo abastament quan parlàvem de l’exclusió de les dones del ministeri sacerdotal en el sí de l’Església catòlica, la Bíblia –l’Antic i el Nou Testament- l’han escrit homes (mascles), l’han filtrat homes (mascles), l’han traduït homes (mascles). Com ja dèiem llavors, la Bíblia reflecteix una concepció del món, de la vida, dels desitjos, de la sexualitat, de l’altr@, estrictament i absolutament masculins. No em vull repetir estenent-me altra vegada amb el llibre del Gènesi, però és evident que el plantejament queda clar de bon començament: és Eva la causa de la primera temptació, és ella qui tempta l’home, Adam, i és ella qui desencadena la ira de Déu pare, que foragita la parella del paradís i fa recaure el càstig sobre tot el gènere humà... . Si hagués hagut de formular jo aquest capítol de la Bíblia, ben segur que la temptació l’hagués encarnat Adam, perquè per a mi sou els homes la temptació; jo em sento atreta per vosaltres. Però arreu s’ha estès la idea que les dones som la provocació per excel·lència i que vosaltres, pobrets, sou les víctimes de la provocació. Però d’això també en vàrem parlar llargament en les nostres cartes passades. Jo et deia llavors que els homes també teniu els vostres rituals de provocació –tu no n’eres conscient (evidentment hom és més conscient de la part que li toca a l’altre, en aquest cas)-, que poden ser de molts graus, i per sort que hi és aquesta provocació!: on quedaria la coqueteria? On l’erotisme? On els matisos meravellosos de la sexualitat humana? Però l’Església catòlica, eminentment patriarcal, masclista i misògina, s’entesta a projectar i a perpetuar aquella malèfica idea i a excloure la dona arreu per on passa i a veure en totes les manifestacions del fet femení una possible font de mals i temptacions. Jo, que com saps sóc agnòstica, no sóc catòlica i em considero més cristòfila que cristiana –amb això vull dir que no tinc massa contacte amb aquests ambients-, no paro de topar-me dia sí dia també, de manera directament indirecta o directa directament amb els signes de l’exclusió militant que l’Església catòlica exerceix sobre les dones i que ha transmès a tantíssimes societats, que no són conscients que la seva misogínia prové del principi dels temps. Jo crec que l’Església catòlica institucional pateix una patologia important, essencial, de la qual li cal guarir-se, i que el dictat de l’obligació al celibat ve, en primera línia d’aquesta patologia, primer cap als homes (mascles) que es feien seguidors actius –religiosos- de l’Església i, després, per ser coherents amb aquesta decisió de primera línia, també cap a les dones que es feien religioses.

Per acabar encara una breu reflexió sobre el teu tercer punt. Dius: “Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”. L’eix del que vull dir es centra en la teva paraula “radical”. Sobre això dues qüestions: 1) crec que mai no és sana la “radicalitat”, sobre tot si implica la repressió o eliminació d’una faceta humana, i encara més si aquesta faceta és bàsica, axial i fonamental, com ho és la sexualitat; 2) no crec que el celibat sigui una manera més “radical” de seguir Crist. Era Crist cèlibe? I, si ho era, en quin moment del Nou Testament tenim testimoni que el va imposar o recomanar als seus seguidors? I, si per “viure d'una manera radical el seguiment de Crist” entens allò de tenir més temps per dedicar-se als demés, com deies a la teva penúltima carta, jo tornaria a respondre’t amb els arguments de la meva última: que hi ha parelles que dediquen totes les hores de la seva vida a un mateix objectiu i que la vida en parella (incloses les relacions físiques íntimes) no els impedeix res, sinó que, ben al contrari, potencia la seva motivació i recolzament mutu.

I aquí ho deixo, Marquès, que tinc ganes de rebre la teva resposta. Ja podem anar pensant quin serà el nostre proper tema.

Una molt, molt forta abraçada,

Anna

***

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (02-03-2010) (Traducción al español de Anna Rossell)

El Masnou, 02-03-2010

Querido Xec,

debo reconocer que se me hace más difícil que otras veces responder a tu última carta. Y se me hace más difícil porque, leyéndola, he tenido la impresión de que tus letras daban marcha atrás en nuestro juego de argumentación y contraargumentación, en vez de seguir adelante. Porque, en ésta nuestra última reflexión, la que nos traemos sobre el celibato impuesto a l@s religios@s por la institución eclesial católica, partimos de un hecho, éste de la imposición. Y es precisamente este hecho incuestionable para la institución católica el que impulsa y motiva nuestra reflexión, que tiene como objetivo arrojar luz sobre si el hecho tiene o no una justificación. Y tu vas y me respondes con toda una retahíla de artículos de vuestro derecho canónico, como si estos artículos fueran un argumento. Pero estos artículos remiten al hecho del que hemos partido, no son ningún argumento en el sentido en que nosotros nos planteamos la polémica, remiten a un axioma, al axioma que impulsa nuestra reflexión. Sólo al final de tu carta aludes tú mismo a esto que yo ahora planteo. Dices: "El problema que se nos plantea aquí es preguntarnos a qué derecho se remite la Iglesia católica romana para dictar esta disciplina ligada al ministerio sacerdotal. El segundo es del dominio de las intenciones y, a partir de éstas, si este compromiso que se quiere perfecto y para toda la vida comporta una visión negativa de la sexualidad. Por lo que respecta al celibato ligado al voto de castidad que hacemos l@s religios@s, la perspectiva es diferente. No se trata de una disciplina en relación al ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo".

Ya sabemos que cuando se entra a formar parte de un club, de una organización, una asociación, el nuevo miembro sabe cuál es la normativa y está obligado a aceptarla y respetarla, si ha sido bien informado sobre ella, como es el caso de los seminaristas respecto al celibato, pero ésta no es la cuestión que nos traemos entre manos ahora. Si estamos discutiendo sobre qué sentido tiene un axioma, en la argumentación sobre esta discusión no podemos utilizar el mismo axioma como si se tratara de un argumento. Supongo que me explico. Por ello partiré de esta cita tuya, y no de los artículos en los que te extiendes de vuestro derecho canónico, para avanzar en nuestra reflexión:

Estoy absolutamente de acuerdo contigo: la primera cuestión que se nos plantea es a qué derecho remite esta decisión del celibato de la Iglesia institucional católica. Es una pregunta que yo te hacía hace algunas cartas, porque yo ignoro cuándo tuvo lugar esta decisión (¿lo sabes tú? Dímelo, por favor). Pero sí que creo recordar que fue en la Edad Media, en uno de los concilios, o, en todo caso, que esto del celibato no tiene nada que ver ni con el Antiguo ni con el Nuevo Testamento. Ello significa que la cuestión la decidieron hombres, por más representantes de Dios que fueran, pero hombres en definitiva. Esta imposición no viene ni de Dios padre ni de su hijo Jesucristo, según el mismo Cristo y el cristianismo. Y cuando digo "hombres" quiero decir literalmente los "hombres", es decir, los seres humanos masculinos. Y con esto establezco el puente hacia el segundo tema que tú planteas: si esto de la imposición del celibato "comporta una visión negativa de la sexualidad".

Así de entrada yo diría que sí con mayúsculas. Ya de muy niña todo lo que se me transmitía relacionado con la sexualidad se me hizo vivir de una manera negativa y fea, y, si bien la transmisión de este modo de vivirla venía de parte de toda la sociedad, quien era la primera abanderada era la Iglesia. Pero yo añadiría aún una concreción esencial a esto que tú planteas: la cuestión es si esto "comporta una visión negativa de la sexualidad por la relación que tiene con el cuerpo femenino y con la mujer". Porque, evidentemente, la sexualidad, a secas, es cosa de hombres y de mujeres, de mujeres y de hombres (en las dos direcciones), pero, como ya hemos discutido tú y yo ampliamente cuando hablábamos de la exclusión de las mujeres del ministerio sacerdotal en el seno de la Iglesia católica, la Biblia -el Antiguo y el Nuevo Testamento- la han escrito hombres (seres humanos masculinos), la han filtrado hombres (seres humanos masculinos), la han traducido hombres (seres humanos masculinos). Como ya decíamos entonces, la Biblia refleja una concepción del mundo, de la vida, de los deseos, de la sexualidad, del otr@, estricta y absolutamente masculinos. No quiero repetirme extendiéndome de nuevo en el libro del Génesis, pero es evidente que el planteamiento queda claro desde el principio: es Eva la causa de la primera tentación, es ella quien tienta al hombre, Adán, y es ella quien desencadena la ira de Dios padre, que expulsa a la pareja del paraíso y hace recaer el castigo sobre el género humano... . Si hubiera sido yo quien hubiera tenido que formular este capítulo de la Biblia seguro que la tentación la hubiera encarnado Adán, porque para mí sois los hombres la tentación; yo me siento atratída por vosotros. Pero a mi alrededor y por todas partes se ha extendido la idea de que las mujeres somos la provocación por excelencia y que vosotros, pobrecitos, sois las víctimas de esta provocación. Pero de esto también hablamos ya largamente en nuestras pasadas cartas. Yo te decía entonces que los hombres también tenéis vuestros rituales de provocación -tú no eras consciente de ello (evidentemente se es más consciente de la parte que le toca al otr@, en este caso)-, que pueden ser de muchos grados, ¡y es una suerte que exista esta provocación! ¿Dónde quedaría, si no, la coquetería? ¿Dónde el erotismo? ¿Dónde los maravillosos matices de la sexualidad humana? Pero la Iglesia católica, eminentemente patriarcal, machista y misógina, se emperra en proyectar y en perpetuar aquella maléfica idea y en excluir a la mujer de todo el mundo y por todo el terreno que pisa y en ver en todas las manifestaciones del hecho femenino una posible fuente de males y de tentaciones. Yo, que como sabes soy agnóstica, no soy católica y me considero más cristófila que cristiana -con esto quiero decir que no tengo mucho contacto con estos ambientes-, no paro de chocar de frente, día sí día también, de manera directamente indirecta o directamente directa con los signos de la exclusión militante que la Iglesia católica ejerce sobre las mujeres y que ha transmitido a tantísimas sociedades, que no son conscientes de que su misoginia proviene del principio de los tiempos. Yo creo que la Iglesia católica institucional sufre una patología importante, esencial, de la que debe sanar, y que el dictado de la obligación del celibato proviene, en primera línea de esta patología, primero hacia los hombres (seres humanos masculinos) que se hacían seguidores activos -religiosos- de la Iglesia y, después, para ser coherentes con esta decisión de primera línea, también hacia las mujeres que se hacían religiosas.

Para terminar aún una breve reflexión sobre tu tercer punto. Dices: "En cuanto al celibato ligado al voto de castidad que hacemos los religiosos, la perspectiva es diferente. No se trata de una disciplina en relación con el ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo".
El eje de lo que ahora quiero decir se centra en tu palabra "radical". Sobre esto dos observaciones: 2) creo que la "radicalidad" nunca es sana, sobre todo cuando implica la represión o eliminación de una faceta humana, y más aún si esta faceta es básica, axial y fundamental, como lo es la sexualidad; 2) no creo que el celibato sea una manera más "radical" de seguir a Cristo. ¿Era Cristo célibe? Y, si lo era, ¿en qué momento del Nuevo Testamento tenemos testimonio de que lo impuso o lo recomendó a sus seguidor@s? Y, si por "vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo" entiendes aquello de tener más tiempo para dedicarse a l@s demás, como decías en tu penúltima carta, yo volvería a responderte con los argumentos de mi última: que hay parejas que dedican todas las horas de su vida a un mismo objetivo y que la vida en pareja (incluídas las relaciones físicas íntimas) no les impide nada, sino que, muy al contrario, potencia su motivación y respaldo recíprocos

Y aquí lo dejo, Marquès, que tengo ganas de recibir tu respuesta. Ya podemos ir pensando en cuál será nuestro próximo tema.

Un abrazo muy, muy fuerte,

Anna

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE VOLS -VOLUNTARIADO SOLIDARIO- DE MATARÓ (25-02-2010)

Director Xec Marquès Coll

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY, APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (25-02-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

Construcció del primer bloc del projecte del Casal de Joves de Conakry, al barri de Nongo (febrer, 2010) / Construcción del primer bloque del proyecto de la Casa de Jóvenes de Conakry, en el barrio de Nongo (febrero de 2010)

25-02-2010

Xec Marquès m'ha fet arribar aquesta fotografia des de Conakry. Ens dóna les gràcies pel concert que la Delegació de VOLS de Mataró va organitzar amb la Coral Mareny de Vilassar de Dalt per recollir fons per al seu projecte del Casal de Joves de Conakry. Si compareu aquesta fotografia amb l'última que ens va enviar, veureu com progressen les obres. Diu que ha projectat afegir un pis més a aquest bloc del que estava previst inicialment, senyal de que el projecte marxa bé i està molt viu. Cada vegada hi ha més nen@s i joves que s'acosten al seu pati, es van formant grups corals, de ball i de música. Fa poc en Xec Marquès ha estat deu dies a Lomé (Togo) per raons de feina. Quan va tornar els crits d'alegria es sentien de lluny... Per què serà?

***

En Xec Marquès necessita diners per a:

1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,

2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,

3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,

4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,

5. ....

Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu: Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):

BANC: BANCO POPULARADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA D'IVORI / COSTA DE MARFIL

INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)

***

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY, APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ

Director Xec Marquès Coll

Para más información sobre la ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

25-02-2010

Xec Marquès me ha enviado esta fotografía desde Conakry. Nos da las gracias por el concierto que la Delegación de VOLS de Mataró organizó con la Coral Mareny de Vilassar de Dalt para recoger fondos para su proyecto de la Casa de jóvenes de Conakry. Si comparáis esta fotografía con la última que nos mandó, veréis cómo van progresando las obras. Dice que ha proyectado añadir un piso más al bloque, uno más de lo que inicialmente estaba previsto, señal de que el proyecto marcha viento en popa y está vivo. Cada vez hay más niñ@s y jóvenes que se acercan a su patio, se van formando grupos corales, de baile, de música. Hace poco Xec Marquès ha tenido que ausentarse diez días por motivos de trabajo a Lomé (Togo). A su regreso los gritos de alegría se oían desde lejos..., ¿por qué será?

***

Xec Marquès necesita dinero para:

1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,

2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,

3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,

4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,

5. ....

Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis: Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)

BANCO: BANCO POPULARDIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL

INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (25-02-2010)

Director: Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY, APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (25-02-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

Construcció del primer bloc del projecte del Casal de Joves de Conakry, al barri de Nongo (febrer, 2010) / Construcción del primer bloque del proyecto de la Casa de Jóvenes de Conakry, en el barrio de Nongo (febrero de 2010)

25-02-2010

Xec Marquès m'ha fet arribar aquesta fotografia des de Conakry. Ens dóna les gràcies pel concert que la Delegació de VOLS de Mataró va organitzar amb la Coral Mareny de Vilassar de Dalt per recollir fons per al seu projecte del Casal de Joves de Conakry. Si compareu aquesta fotografia amb l'última que ens va enviar, veureu com progressen les obres. Diu que ha projectat afegir un pis més a aquest bloc del que estava previst inicialment, senyal que el projecte marxa bé i està molt viu. Cada vegada hi ha més nen@s i joves que s'acosten al seu pati, es van formant grups corals, de ball i de música. Fa poc en Xec Marquès ha estat deu dies a Lomé (Togo) per raons de feina. Quan va tornar els crits d'alegria es sentien de lluny... Per què serà?

***

En Xec Marquès necessita diners per a:

1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,

2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,

3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,

4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,

5. ....

Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu: Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):

BANC: BANCO POPULAR

ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA D'IVORI / COSTA DE MARFIL

INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)

***

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY, APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (25-02-2010)

Director: Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr

Para más información sobre la ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

25-02-2010

Xec Marquès me ha enviado esta fotografía desde Conakry. Nos da las gracias por el concierto que la Delegación de VOLS de Mataró organizó con la Coral Mareny de Vilassar de Dalt para recoger fondos para su proyecto de la Casa de jóvenes de Conakry. Si comparáis esta fotografía con la última que nos mandó, veréis cómo van progresando las obras. Dice que ha proyectado añadir un piso más al bloque, uno más de lo que inicialmente estaba previsto, señal de que el proyecto marcha viento en popa y está vivo. Cada vez hay más niñ@s y jóvenes que se acercan a su patio, se van formando grupos corales, de baile, de música. Hace poco Xec Marquès ha tenido que ausentarse diez días por motivos de trabajo a Lomé (Togo). A su regreso los gritos de alegría se oían desde lejos..., ¿por qué será?

***

Xec Marquès necesita dinero para:

1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,

2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,

3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,

4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,

5. ....

Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis: Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)

BANCO: BANCO POPULAR

DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) en COSTA DE MARFIL

INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL (18-02-2010)

CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (18-02-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Xec Marquès (al fons), amb Begoña Simal, Cisco Ubach, Hernán Cordero (en primer terme) i Pau Arasa (Setembre 2009) / Xec Marquès (al fondo), con Begoña simal, Cisco Ubach, Hernán Cordero (en primer término) y Pau Arasa (Septiembre 2009)

Català

Conakry, 18 febrer 2010

Benvolguda Anna :

Em sembla que ens cal primer una clarificació de conceptes per poder continuar debatint sense creure que parlem del mateix i, de fet, parlar de coses diferents. Intentaré ser clar en les definicions.

Celibat eclesiàstic

247/1 : (parlant dels seminaristes) Ils seront préparés par l´éducation appropriée à garder l´état de célibat et ils apprendront à l´estimer comme un don particulier de Dieu. [Hom els prepararà per a l'educació adequada per mantenir el celibat i aprendran a estimar-lo com un do particular de Déu]. (1)

2/Les séminaristes seront dûment informés des devoirs et des charges propres aux ministres sacrés de l´Église, aucune difficulté de la vie sacerdotale ne leur étant pas cachée. [Els seminaristes seran degudament informats dels deures i les obligacions pròpies dels ministres consegrats a l'Església, sense que se'ls amagui cap de les dificultats inherents a la vida sacerdotal]

277/1 : Les clercs sont tenus par l´obligation de garder la continence parfaite et perpétuelle à cause du Royaume des Cieux, et sont donc astreints au célibat, don particulier de Dieu par lequel les ministres sacrés peuvent s'unir plus facilement au Christ avec un cœur sans partage et s´adonner plus librement au service de Dieu et des hommes. [Els sacerdots tenen l'obligació de guardar continència perfecta i perpètua per causa del Regne dels Cels i s'han d'atenir al celibat, do particular de Déu a través del qual els ministres consagrats es poden unir més fàcilment a Crist sense compartir el seu cor i donar-se amb més llibertat al servei de Déu i dels homes]

/3 : Il revient à l´Évêque diocésaine d´édicter des règles plus précises en la matière et, dans des cas particuliers, de porter un jugement sur l´observation de cette obligation. [Correspon al Bisbe diocesà de dictar les regles més precises en la matèria i, en casos particulars, jutjar sobre l'observació d'aquesta obligació].

Segons el cànon 290 la dispensa d’aquesta obligació no pot ser pronunciada només que per el Papa.

Així doncs, el celibat pels capellans és d’entrada una condició. Els homes que aspiren al sacerdoci han de ser educats a la consciència del que vol dir «l´état de célibat» ["l'estat de celibat"] que comporta «continence parfaite et perpeptuelle» ["continència perfecta i perpètua"]. El codi de dret canònic no ens explica què vol dir «continence parfaite» ["continència perfecta"]. És de suposar que es refereix a l’expressió de la sexualitat genital.

Aquesta primera part que es mou en el domini de la norma, de la voluntat, ens ve a dir que la llibertat humana es situa en el nivell de decidir si vull o no ser capellà. El candidat sap i se li fa comprendre què vol dir i què comporta (també en termes de dificultat) la continència perfecta. El moment de dir sí o no al ministeri sacerdotal és el moment de la llibertat, la resta és del domini de la coherència.

El problema que es posa aquí és de dir de quin dret l’Església catòlica romana dicta aquesta disciplina lligada al ministeri sacerdotal. El segon és del domini de les intencions i, a partir d’aquestes, si aquest lligam que es vol perfecte i per a tota la vida comporta una visió negativa de la sexualitat.
Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist.

Valguin aquestes mises au point [puntualitzacions] per rellançar el debat.

Xec

(1) La traducció de totes les cites franceses és meva

***
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (18-02-2010) Traducción al español de Anna Rossell

Conakry, 18 febrero 2010

Apreciada Anna :

Me parece que es necesario clarificar algunos conceptos para poder seguir debatiendo sin creer que hablamos de lo mismo y, en realidad, estar hablando de cosas diferentes. Intentaré ser claro en las definiciones.

Celibato eclesiástico:

247/1 : (hablando de los seminaristas): Ils seront préparés par l´éducation appropriée à garder l´état de célibat et ils apprendront à l´estimer comme un don particulier de Dieu. [Se les preparará para la educación apropiada al estado de celibato y aprenderán a amarlo como un don particular de Dios]. (1)

2/Les séminaristes seront dûment informés des devoirs et des charges propres aux ministres sacrés de l´Église, aucune difficulté de la vie sacerdotale ne leur étant pas cachée. [Los seminaristas serán debidamente informados de los deberes y las obligaciones propias de los ministros consagrados a la Iglesia, sin que se les oculte ninguna dificultad de la vida sacerdotal]

277/1 : Les clercs sont tenus par l´obligation de garder la continence parfaite et perpétuelle à cause du Royaume des Cieux, et sont donc astreints au célibat, don particulier de Dieu par lequel les ministres sacrés peuvent s'unir plus facilement au Christ avec un cœur sans partage et s´adonner plus librement au service de Dieu et des hommes. [Los clérigos deben atenerse a la obligación de guardar continencia perfecta y perpétua por causa del Reino de los Cielos, y deben guardar celibato, don particular de Dios a través del cual los ministros consagrados pueden unirse más fácilmente a Cristo sin compartir su corazón y entregarse con mayor libertad al servicio de Dios y de los hombres].

/3 : Il revient à l´Évêque diocésaine d'édicter des règles plus précises en la matière et, dans des cas particuliers, de porter un jugement sur l´observation de cette obligation. [Corresponde al Obispo diocesano dictar las normas más precisas en la materia y, en casos particulares, juzgar sobre la observación de esta obligación].

Según el canon 290 la dispensa de esta obligación sólo puede ser pronunciada por el Papa.

Así pues, el celibato para los sacerdotes es, de entrada, una condición. Los hombres que aspiran al sacerdocio han de ser educados en la conciencia de lo que significa «l´état de célibat» que comporta «continence parfaite et perpeptuelle». El código de derecho canónico no nos explica qué significa "continence parfaite». Es de suponer que se refiere a la expresión de la sexualidad genital.

Esta primera parte que se mueve en el dominio de la norma, de la voluntad, viene a decirnos que la libertad humana se sitúa en el nivel de decidir si quiero o no ser sacerdote. El candidato sabe, y se le hace comprender, qué significa y qué comporta (también en términos de dificultad) la continencia perfecta. El momento de decir sí o no al ministerio sacerdotal es el momento de la libertad, el resto es del dominio de la coherencia.

El problema que surge aquí es la cuestión: de qué derecho extrae la Iglesia católica romana esta disciplina ligada al ministerio sacerdotal. El segundo pertenece al dominio de las intenciones y, a partir de éstas, si este nexo que se quiere perfecto y para toda la vida comporta una visión negativa de la sexualidad. En cuanto refiere al celibato ligado al voto de castidad que hacemos los religiosos, la perspectiva es distinta. No se trata de una disciplina en relación al ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo. Valgan estas mises au point [puntualizaciones] para relanzar el debate.

Xec

(1) La traducción de todas las citas francesas es mía.

A RAQUEL CRUSOÉ

Hola, Raquel,

desde aquí un abrazo de bienvenida a "La tertulia literaria". Gracias por participar y hacerte seguidora. Me encanta tener una seguidora brasileña, profesional y amante de la música. Yo canto en una coral. Seguro que también en este campo podremos intercambiar.

Un beso,

Anna

Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (10-02-2010)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (10-02-2010)
-A continuación del texto catalán sigue su traducción al español-

Amb els /les companys@ de la Comissió de Projectes de l'ONG VOLS (gener 2010) / Con l@s compañer@s de la Comisión de Proyectos de la ONG VOLS (enero 2010)

Català

El Masnou, 10-02-2010


Estimat Xec,

Espero que quan rebis la meva carta ja seràs a casa, de tornada de la teva escapada de feina a Togo. Em dius que aviat tindràs més temps per prosseguir amb les nostres reflexions i així ho desitjo.

En la teva última, en què reflexionàvem entorn del celibat obligat per l’Església catòlica als seus / seves religios@s consagrats, em dius: “Dels límits i de les incoherències cap opció en té l’exclusiva. Un celibat mal viscut, mal integrat, una missió mal acceptada; una relació de parella esgotada o una relació parental mal integrada no poden ser les referències per entendre una opció o l’altra”. M’ho dius com a resposta a la meva observació que, en la comunitat religiosa, es donaven molts cassos de relacions sexuals (que els vots no permeten) i d’abusos sexuals a menors (que no permet ningú) i, de la meva afirmació, se’n desprenia que, sense aquella abstinència sexual, segurament aquests abusos no es donarien, o no es donarien tant. Però, si ho penso bé, crec que estic amb tu, crec que tens raó en això que dius que “de les incoherències cap opció en té l’exclusiva”. Perquè també és ben cert que, entre la gent casada, hi ha tants (o més) cassos de relacions sexuals (que el matrimoni eclesiàstic o laic, i en general les societats més diverses –siguin monogàmiques o poligàmiques- no permeten, un cop consolidat el matrimoni –amb una o amb vàries parelles-), i també entre els casats i ha força cassos d’abusos a menors, relacions tabú, etc., etc. Tens raó. Només que entre els / les religios@s, que heu fet vot exprés de castedat, l’escàndol sempre és més gran, es perdona menys o gens. Així doncs, en aquest punt estem prou d’acord.

Però, passant a l’altre aspecte que toques en la teva argumentació i que n’és l’eix: que “és evident que el celibat deixa i allibera temps” i que és gràcies a aquest temps alliberat que pots dedicar-te en cos i ànima al projecte de vida a què has decidit donar-te, jo penso que hi ha moltes coses a objectar. Tu dius: “És veritat que hi ha en el celibat un «plus» de disponibilitat i també és veritat que aquest ‘plus’ només és fecund si el celibat s’inscriu en un projecte de vida i és viscut en coherència amb ell. Hi ha disponibilitat de temps si el celibat no és aquella opció egoista de tenir només temps per a mi. Hi ha disponibilitat afectiva si el celibat és l’opció per servir una causa, un projecte, un somni, alguna cosa que ens supera i ens avança sempre i no permet mai d’asseure’ns i dir ‘ja sóc a casa’ “. Certament, ningú no pot negar que una bona part del que dius és ben certa. Tot@s els / les religios@s cèlibes que viviu a l’Àfrica i en molts altres llocs feu una feina “de vint-i-quatre hores” sense parar i la viviu amb una intensitat que difícilment deixa temps per a res més. Aquest és el vostre projecte de vida, aquest a què tu et refereixes. Bé, però quant@s religiosos no hi ha, el projecte de vida dels quals és el de regentar una parròquia en un poblet tranquil o en una ciutat sense gaire enrenou? N’hi ha a milers d’aquests! És per això que no em convenç el teu argument. Per què l’Església catòlica institucional obliga al celibat, quan aquest hauria de ser una opció íntima i personal de cadascú, en funció del que un@ mateix@ sentís i decidís que li reclama el seu projecte de vida?
D’altra banda, fins i tot en el cas del “missioner full time” no entenc del tot el teu argument. També en aquest cas crec que la decisió hauria de ser una opció personal, perquè quants missioner@s –ells i elles- no hi ha, que compartirien projecte? Si hi ha missioners i missioneres, no penses que no es reforçarien els esforços si s’aparellessin? Quantes parelles no s’estimen amb enorme intensitat precisament perquè senten i entenen la vida de la mateixa manera i elegeixen el mateix projecte de vida de “missioner@s full time”? Jo no hi veig cap impediment a aparellar-se quan hom té un projecte de vida com el que tu esmentes. Ben al contrari! Tenir fill@s o no tenir-ne, això és una altra qüestió, que també hauria de ser una elecció personal. Està clar que aquí sí que el temps i la dedicació són, al menys durant uns anys –que no són pocs-, un factor important a tenir en compte. Però aparellar-se no vol dir directament tenir fill@s, i a mi em sembla que l’ésser humà viu molt més equilibrat, físicament i psicològica, si viu en parella, m’atreviria a dir “com Déu mana” (així ho diu la Bíblia en el Gènesi) –perquè el celibat no el mana Déu; on ho diu la Bíblia?-. De fet, així viuen els pastors / les pastores protestants, i no penso que facin menys feina que els capellans catòlics.
I no entro a parlar de la licitud de les relacions esporàdiques –una altra opció-, perquè crec que l’argument de la parella estable amb un mateix projecte de vida és, ben segur, el més sòlid. Però ja hem reflexionat en altre moment sobre la diversitat de les relacions de parella i ja coneixes la meva manera de veure-les. Tampoc crec que cal excloure la possibilitat de les relacions esporàdiques quan es tenen amb respecte i responsabilitat.

Bé, Xec, i aquí ho deixo. Espero que aquests dies de canvi de feina t’hagin permès de trencar una rutina que en el teu cas mai no ho és del tot. Hauràs fet coses de caire ben diferent, hauràs vist amics i renovat relacions, això és bo i dóna aire fresc.

Una molt forta abraçada,

Anna

***

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (10-02-2010)

-Traducción al español de Anna Rossell-

El Masnou, 10-02-2010

Querido Xec,

espero que cuando recibas mi carta ya estés en casa, de vuelta de tu escapada de trabajo a Togo. Me dices que pronto tendrás más tiempo para proseguir con nuestras reflexiones y así lo deseo. En tu última, en la que reflexionábamos en torno al celibato impuesto por la Iglesia católica a sus religios@s consagrad@s, me dices: "De los límites y de las incoherencias ninguna opción tiene la exclusiva. Un celibato mal vivido, mal integrado, una misión mal aceptada; una relación de pareja agotada o una relación parental mal integrada no pueden ser las referencias para entender una u otra opción". Me lo dices como respuesta a mi observación de que, en la comunidad religiosa, se daban muchos casos de relaciones sexuales (que los votos no permiten) y de abusos sexuales a menores (que no permite nadie) y, de mi afirmación, se desprendía que, sin aquella abstinencia sexual, seguramente estos abusos no se darían, o no se darían tanto. Pero, si lo pienso bien, creo que entiendo lo que dices, creo que tienes razón en esto de que "de las incoherencias ninguna opción tiene la exclusiva". Porque también es cierto que, entre la gente casada, hay tantos (o más) casos de relaciones sexuales (que el matrimonio eclesiástico o laico, y en general las sociedades más diversas -sean mogámicas o poligámicas- no permiten, una vez consolidado el matrimonio -con una o con varias parejas-), y también entre l@s casad@s hay muchos casos de abusos a menores, relaciones tabú, etc., etc. Tienes razón. Sólo que entre l@s religios@s, que habéis hecho voto expreso de castidad, el escándalo siempre es mayor, se perdona menos o nada. Así pues, en este punto estamos de acuerdo. Pero, pasando al otro aspecto que tocas en tú argumentación y que constituye su eje: que "es evidente que el celibato deja y libera tiempo" y que gracias a este tiempo liberado puedes dedicarte en cuerpo y alma al proyecto de vida al que has decidido entregarte, yo creo que hay muchas cosas que objetar. Dices: "Es verdad que en el celibato hay un 'plus' de disponibilidad y también es verdad que este 'plus' sólo es fecundo si el celibato se inscribe en un proyecto de vida y es vivido en coherencia con él. Hay disponibilidad de tiempo si el celibato no es aquella opción egoista de tener sólo tiempo para mí. Hay disponibilidad afectiva si el celibato és la opción para servir a una causa, a un proyecto, a un sueño, a alguna cosa que nos supera y se nos anticipa siempre y no nos permite nunca que sentarnos y decir 'ya estoy en casa' ". Ciertamente, nadie puede negar que una buena parte de lo que dices es cierto. Tod@s l@s religiosos célibes que vivís en África y en muchos otros lugares hacéis un trabajo "de veinticuatro horas" sin parar y la vivís con una intensidad que difícilmente deja tiempo para nada más. Éste es vuestro proyecto de vida, éste al que tú haces referencia. Bien, pero ¿cuánt@s religios@s hay cuyo proyecto de vida es regentar una parroquia en un pueblecito tranquilo o en una ciudad sin demasiado trajín? ¡Los hay a miles! Por esto no me convence tu argumento. Porque la Iglesia católica institucional obliga al celibato, cuando éste debería ser una opción íntima y personal de cada un@, en función de lo que un@ mism@ sintiera y decidiera que le reclama su proyecto de vida. Por otro lado, incluso en el caso del "misionero full time", no entiendo del todo tu argumento. También en este caso creo que la decisión debería ser una opción personal, porque ¿no hay much@s misioner@s -ellos y ellas- hay que compartirían proyecto? Si hay misioneros y misioneras, ¿no piensas que no se reforzarían los esfuerzos si se aparejaran? ¿No hay parejas que se aman con enorme intensidad precisamente porque sienten y entienden la vida de la misma manera y eligen elmismo proyecto de vida de mailto:misioner@s%20full%20time? Yo no veo ningún impedimento en aparejarse cuando se tiene un proyecto de vida como ése al que tú te refieres. ¡Todo lo contrario! Tener hij@s o no tenerlos, esto ya es otra cuestión, que también debería ser una elección personal. Está claro que aquí sí que el tiempo y la dedicación son, al menos durante unos años -que no son pocos-, un factor importante a tener en cuenta. Pero aparejarse no significa directamente tener hij@s y a mí me parece el el ser humano vive mucho más equilibrado, física y sicológicament, si vive en pareja, y me atrevería a decir "como Dios manda" (así lo dice la Biblia en el Génesis) -porque el celibato no lo manda Dios, ¿dónde lo dice la Bíblia?-. En realidad, así es como viven l@s pastor@s protestantes, y no creo que trabajen menos que los sacerdotes católicos. Y no entro en el tema de la licitud de las relaciones esporádicas -otra opción-, porque creo que el argumento de la pareja estable compartiendo un mismo proyecto de vida es, con toda seguridad, el más sólido. Pero ya hemos reflexionado en otro momento sobre la diversidad de las relaciones de pareja, y ya conoces mi manera de verlas. Tampoco creo que sea necesario excluir la posibilidad de las relaciones esporádicas cuando se tienen con respecto y responsabilidad.

Bien, Xec, y aquí lo dejo. Espero que estos días de cambio de trabajo te hayan permitido romper una rutina que en tu caso nunca lo es del todo. Habrás hecho cosas de tipo bien distinto, habrás visto a amigos y renovado relaciones, esto es bueno y da aire fresco.

Un fuerte abrazo,

Anna