25 de marzo de 2010

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (25-03-2010)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (25-03-2010)
*
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español
*

Anna Rossell amb Gerard Àvila (febrer, 2010) / Anna Rossell con Gerard Àvila (febrero, 2010)
*
Català
*
El Masnou, 25-03-2010
*
Estimat Xec,
*
fas en la teva darrera carta un seguit de consideracions, tot aportant dades històriques del inici de la imposició del celibat als sacerdots catòlics, que et condueix a la conclusió que “ni Benet XVI pot pretendre que es tracti d’una voluntat divina. Estem, idò, d’acord”. I aquí és on als meus ulls torna a començar de bell nou la pregunta: si no és voluntat divina i només ho és dels homes (i dic “homes” en el sentit absolutament masculí del terme), llavors per què? Quina raó de ser té la imposició del celibat? Amb això tornem al nostre punt de partida. Com ja hem discutit abastament, l’argument de tenir més temps per dedicar als altres no és pas cap argument, perquè, tal com he dit més d’una vegada, això depèn estrictament de la situació personal de cada religios@ i també de la seva manera d’entendre la vida en parella (estable o no). Crec que ningú no pot negar que a molta gent la plena convivència i comunió amb una parella li dóna més motivació, més força i fins i tot més temps, més empenta per dedicar als altres. Però fins i tot si assumim que en algunes situacions concretes a algun@s religios@s els convingués més el celibat, és evident que l’estat de cèlibe hauria de ser una opció de cadascú, no una imposició generalitzada.
*
I dius encara: “més difícil d’analitzar és el context social i religiós motivant la disciplina. La lectura de les recomanacions de molts sínodes i concilis ens fa comprendre que la pràctica era en alguns contexts de mal aplicar”. D’això en desprenc que aquest context social i religiós no s’ha pogut recuperar històricament, de manera que ignorem les causes que varen portar a imposar-lo. El que sí sabem, però, són les conseqüències que aquesta imposició ha tingut i segueix tenint: “que la pràctica era en alguns contexts de mal aplicar”. Que molt@s religios@s no segueixin aquesta imposició no és greu, el que sí que ho és són les violacions que això comporta, perquè la pederàstia no consentida per part del nen o nena és una violació, i és sabut que els casos de pederàstia no consentida entre els sacerdots catòlics són percentualment molt més elevats que entre la població laica. Hi ha casos de pederàstia que probablement es poden comptar com malaltia, però la majoria d’ells són conseqüència de la repressió, i no una malaltia. Saber això i mantenir la imposició del celibat em sembla que no és responsable. Jo penso que la jerarquia de l’Església catòlica al llarg de la història ha temut més l’escàndol que l’encobriment, li ha fet tanta por destapar la veritat d’una situació, que ha preferit silenciar-la, malgrat ser-ne ben conscient, i això no és acceptable. Cal mirar les coses de front i plantejar els problemes que en el sí de qualsevol institució van sorgint, perquè les institucions no són res abstracte, sinó fetes per éssers humans, susceptibles de desenvolupar tot el bo i el mal que la seva naturalesa humana té potencialment.
Hi ha una afirmació teva que no em queda gens clara. Dius: “També ens caldrà anar més enllà de la comprensió de la sexualitat com a pulsió”. Jo entenc que la sexualitat es pot portar de diverses maneres, entenc que algun@s -pocs, poques- poden arribar a sublimar-la, però fins i tot aquell@s que fan l’opció del celibat, fins i tot aquest@s, no poden negar mai ni deixar de sentir –crec jo- la sexualitat com una pulsió. No sentir-la com a tal equivaldria a estar malalt@, no? No forma part aquesta pulsió de la sana naturalesa humana?

També dius: “Penso que per trobar avui en la reflexió de l’Església negació de la sexualitat i negativitat de la feminitat s’ha de fer recurs a posicions superades […]”. No entenc com tu, que ets un home lúcid, d’esperit crític, bon observador i que sospeses bé les coses pots pensar una cosa així. Parles de “posicions superades”! No, Xec, no són “posicions superades”, sinó arrelades i ben arrelades encara i per molt temps en la societat eclesial i amb això vull dir que és un dels eixos cabdals sobre els que es construeix i construeix l’Església catòlica. En aquest punt no estem pas gens d’acord, Xec. Cada vegada que escolto algun sacerdot (de les monges no en sé tant perquè no se les permet dir missa i d’habitud no casen) parlar de les relacions de parella se’m posen els pèls de punta; de cada paraula se’n desprèn la manera negativa d’entendre les relacions sexuals i la manera desigual d’entendre la feminitat. Han modernitzat el seu vocabulari i pretenen haver superat les seves posicions. Però la seva mentalitat no ha canviat gens ni mica, segueixen entenent que la dona és la temptació personificada (que ho és, per sort; per a mi ho és l’home, també per sort), i sinònim de pecat, i que més valdria evitar-la i mantenir-se’n allunyat. És aquesta la mentalitat que es reflecteix en aquells que pensen que entre els adolescents són sempre les noies les que provoquen i que els nois són -pobrets ells, tant innocents- els que es deixen enredar en les trampes pecaminoses que elles els paren. Vertaderament penso que la imposició del celibat i la percepció negativa de la dona i la feminitat tenen una mateixa arrel, vénen del mateix lloc. Tant de bo sigui veritat això que dius també, que “el mateix procés que va conduir a la promulgació de la disciplina podrà ser el que condueixi a la seva abrogació”. Desitjo de tot cor que arribi aviat el dia que el celibat deixi de ser una imposició i quedi com una llibertat de cadascú, i n’estic certa que el dia que això passi –si és que acaba passant- l’Església catòlica reconeixerà el seu deute amb el gènere femení i els obrirà les portes al ministeri sacerdotal a les dones que vulguin abraçar-lo. Aquest dia l’Església catòlica haurà sanat de la seva malaltia principal, caldrà marcar-ho amb lletres d’or i de joia en els llibres de la història. En aquest context dius a la teva carta: “Així ni la víctima de tants anys de repressió, ni la institució mateixa arriben a trobar-se en un diàleg serè”. I és que “la víctima de tants anys de repressió” no ha de dialogar absolutament de res amb la institució repressora, només faltaria!, senzillament, la institució repressora ha de deixar de reprimir-la i demanar-li disculpes, i res més.

Aquí ho deixo, Xec, i espero que ja tinguis a punt les idees i no trigui gaire la resposta.

Una molt forta abraçada,

Anna

P.D.: T’envio també en document adjunt un article del meu admirat sacerdot catòlic Hans Küng, que parla d’això mateix
*
*
ARTICLE DE HANS KÜNG SOBRE EL CELIBAT
*
TRIBUNA: HANS KÜNG, El País, 13-03-2010
*
¡Abolid la ley del celibato!
*
HANS KÜNG 13/03/2010

Abuso sexual masivo de niños y adolescentes por parte de clérigos católicos desde Estados Unidos hasta Alemania, pasando por Irlanda: se trata de una enorme pérdida de imagen por parte de la Iglesia católica, pero también es una revelación de la profunda crisis por la que atraviesa.
Además de un 'mea culpa' por los abusos, la Iglesia debería revocar la obligación de soltería de los curas
En la Conferencia Episcopal Alemana, su presidente, el arzobispo de Friburgo Robert Zollitsch, primero se pronunció públicamente. Que calificara los casos de abuso como "crímenes atroces" y, más tarde, la Conferencia Episcopal pidiera perdón a todas las víctimas en su declaración del 25 de febrero fueron primeros pasos para superar la crisis, pero tiene que haber más. La postura de Zollitsch demuestra, evidentemente, una serie de consideraciones erróneas que han de ser corregidas.
Primera afirmación: el abuso sexual por parte de clérigos no tiene nada que ver con el celibato. ¡Protesto! Es indiscutible, sin duda, que este tipo de abusos ocurre también en familias, colegios, asociaciones y también en iglesias en las que no rige la ley del celibato. ¿Pero por qué de manera masiva en la Iglesia católica, dirigida por célibes?
Evidentemente, el celibato no es la única razón que explica estos errores. Pero es la expresión estructural más importante de una postura tensa de la Iglesia católica respecto a la sexualidad, que se refleja también en el tema de los anticonceptivos.
Sin embargo un vistazo al Nuevo Testamento muestra que Jesús y san Pablo vivieron ejemplarmente sus respectivas solterías para volcarse en su servicio a la humanidad, pero dejando a cada cual plena libertad respecto a esta cuestión.
En lo que al Evangelio se refiere, la soltería sólo puede comprenderse como una vocación adoptada libremente (una cuestión de carisma) y no como una ley vinculante general. San Pablo se oponía rotundamente a los que, ya entonces, defendían la opinión de que "bueno es para el hombre no tocar mujer": "No obstante, por razón de las inmoralidades, que cada uno tenga su propia mujer, y cada una tenga su propio marido" (1 Corintios, 7, 1-14). Según el Nuevo Testamento en la Primera Carta a Timoteo "el obispo debe ser hombre de una (¡y no ninguna!) sola mujer" (3, 2).
San Pedro y el resto de los apóstoles estaban casados con sus ocupaciones. Para obispos y presbíteros esto quedó, durante siglos, como algo que se daba por supuesto e incluso prevaleció hasta el día de hoy, al menos para los sacerdotes, tanto en oriente como en las iglesias ligadas a Roma, así como en toda la ortodoxia. Sin embargo, la ley romana del celibato contradice el Evangelio y la antigua tradición católica. Merece ser abolida.
Segunda afirmación: es "totalmente erróneo" achacar los casos de abuso a fallos en el sistema de la Iglesia. ¡Protesto! La ley del celibato no existía aún en el primer milenio. En el siglo XI, en Occidente, esta ley se impuso por influencia de monjes (que viven en celibato por decisión propia) y, sobre todo, del papa Gregorio VII de Canossa, en contra de la clara oposición del clero italiano y más todavía del alemán, donde sólo tres obispos se atrevieron a promulgar el decreto. Miles de sacerdotes protestaron contra la nueva ley.
En un memorial, el clero alemán alegaba: "¿Acaso el Papa no conoce la palabra de Dios: 'El que pueda con esto, que lo haga' (Mt 19, 12)?". En esta única declaración sobre la soltería, Jesús aboga por optar libremente por este modo de vida.
De esta manera, la ley del celibato -junto con el absolutismo papal y el clericalismo forzado- se convierte en uno de los pilares fundamentales del "sistema romano". Al contrario que en la Iglesia oriental, el celibato del clero occidental parece sobre todo distinguirse del pueblo cristiano por su soltería: un dominante estado social propio fundamentalmente superior al estado laico, pero totalmente subordinado al Papa de Roma.
El celibato obligatorio es el principal motivo de la catastrófica carencia de sacerdotes, de la trascendente negligencia de la celebración de la Eucaristía y, en muchos lugares, del colapso de la asistencia espiritual personal. Esto se disimula con la fusión de parroquias en "unidades de asistencia espiritual" con sacerdotes totalmente sobrecargados. ¿Pero cuál sería la mejor promoción de una nueva generación de sacerdotes? La abolición de la ley del celibato, raíz de todo mal, y la admisión de mujeres en la ordenación. Los obispos lo saben, pero no tienen valor para decirlo.
Tercera afirmación: los obispos han asumido suficiente responsabilidad. Que ahora se tomen serias medidas de ilustración y prevención es, evidentemente, bienvenido.
¿Pero no son acaso los propios obispos quienes tienen la responsabilidad de todas estas decenas de años de encubrimiento de abusos que, a menudo, sólo conllevaban el traslado de los delincuentes con la más absoluta discreción? ¿Son por lo tanto los mismos antiguos encubridores ahora fidedignos esclarecedores, o acaso no deberían incorporarse comisiones independientes?
Hasta ahora, ningún obispo ha confesado su complicidad. Sin embargo, podría aducir que se limitaba a cumplir las instrucciones de Roma.
Por motivos de secretismo absoluto, la discreta Congregación de Creyentes del Vaticano se atribuyó en realidad todos los casos importantes de delitos sexuales por parte de clérigos, y fue así como esos casos de los años 1981 a 2005 llegaron a la mesa del prefecto cardenal Ratzinger. Éste envió, el mismo 18 de mayo de 2001, a todos los obispos del mundo, una ceremonial epístola sobre los graves delitos (Epistula de delictis gravioribus) en la que todos los casos quedaban clasificados como "secreto pontífice" (secretum Pontificium), cuya violación está penada con el castigo eclesiástico. Entonces, ¿no podría esperar la Iglesia, además, en un gesto de compañerismo para con los obispos, un mea culpa del Papa? Y este gesto debería ir unido a una reparación en virtud de la cual la ley del celibato, sobre la que estaba prohibido discutir en el Segundo Concilio Vaticano, pudiese ser examinada abierta y libremente en la Iglesia.
Con la misma franqueza con la que, por fin, se están superando los mismos casos de abuso, debería discutirse también uno de sus orígenes estructurales más profundos, la ley del celibato.
Los obispos deberían proponérselo al papa Benedicto XVI con insistencia, y sin ningún miedo.
*
Hans Küng es catedrático emérito de Teología Ecuménica en la Universidad de Tubinga (Alemania) y presidente de Global Ethic.
*
Traducción de Ana Berenique.
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (25-03-2010). Traducción al español de Anna Rossell
*
El Masnou, 25-03-2010
*
Querido Xec,
*
haces en tu última carta una serie de consideraciones aportando datos históricos del inicio de la imposición del celibato a los sacerdotes católicos, que te conducen a la conclusión de que "ni Benedicto XVI puede pretender que se trate de una voluntad divina. Así pues, estamos de acuerdo". Y aquí es donde, a mi modo de ver, vuelve a empezar desde el principio la pregunta: si no es voluntad divina y sólo lo es de los hombres (y digo "hombres" en el sentido absolutamente masculino del término), entonces ¿por qué? ¿Cuál es la razón de la imposición del celibato? Con esto volvemos a nuestro punto de partida. Com ya hemos discutido ampliamente, el argumento de tener más tiempo para dedicar a los demás no es un argumento, porque, tal como he dicho más de una vez, esto depende estrictamente de la situación personal de cada religios@ y también de su modo de entender la vida en pareja (estable o no). Creo que nadie puede negar que a mucha gente la plena convivencia y comunión con una pareja le da más motivación, más fuerza e incluso más tiempo, más energía para dedicar a los demás. Pero incluso asumiendo que en algunas situaciones concretas a algun@as religios@s les conviniera más el celibato, es evidente que el estado de célibe debería ser una opción individual, no una imposición generalizada.
Y dices aún: "más difícil de analizar es el contexto social y religioso que motivó la disciplina. La lectura de las recomendaciones de muchos sínodos y concilios nos hace entender que en la práctica era en algunos contextos de difícil aplicación". De esto desprendo que este contexto social y religioso no se ha podido recuperar históricamente, de modo que ignoramos las causas que llevaron a su imposición. Lo que sin embargo sí sabemos son las consecuencias que esta imposición ha tenido y sigue teniendo: "que en la práctica era en algunos contextos de difícil aplicación". Que much@s religios@s no sigan esta imposición no es grave, lo que sí lo es son las violaciones que ello comporta, porque la pederastia no consentida por parte del niño o niña es una violación, y es sabido que los casos de pederastia no consentida entre los sacerdotes católicos son porcentualmente mucho más elevados que entre la población laica. Hay casos de pederastia que probablemente se pueden contar como enfermedad, pero la mayoría de ellos son consecuencia de la represión, y no una enfermedad. Saber esto y mantener la imposición del celibato no me parece responsable. Pienso que la jerarquía de la Iglesia católica a lo largo de la historia ha temido más el escándalo que el encubrimiento; le ha dado tanto miedo destapar la verdad de una situación, que ha preferido silenciarla, a pesar de ser muy consciente de ella, y esto no es aceptable. Es necesario mirar las cosas de frente y plantear los problemas que en el seno de cualquier institución van surgiendo, porque las instituciones no son una abstracción, sino que están hechas por seres humanos, susceptibles de desarrollar todo lo bueno y lo malo qu su naturaleza humana tiene potencialmente.
Hay una afirmación tuya que no me queda nada clara. Dices: "También deberemos ir más allá de la comprensión de la sexualidad como pulsión". Yo entiendo que la sexualidad se puede llevar de diversas maneras, entiendo que algun@s -poc@s- pueden llegar a sublimarla, pero aun aquell@s que optan por el celibato, tampoco ést@s, pueden negar nunca ni dejar de sentir -creo yo- la sexualidad como una pulsión. No sentiral como tal equivaldría a estar enferm@, ¿no? ¿No forma parte esta pulsión de la sana naturaleza humana?

También dices: "Pienso que para encontrar hoy en la reflexión de la Iglesia negación de la sexualidad y negatividad de la feminidad ha de recurrirse a posiciones superadas [...]". No comprendo como tú, que eres un hombre lúcido, de espíritu crítico, buen observador y que sopesas bien las cosas puedes afirmar algo así. Hablas de ¡"posiciones superadas"! No, Xec, no son "posiciones superadas", sino arraigadas y bien arraigadas aún y por mucho tiempo en la sociedad eclesial y con esto me refiero a que constituye uno de los ejes medulares sobre los que se construye y construye la Iglesia católica. En este punto no estamos de acuerdo en absoluto, Xec. Cada vez que escucho a algún sacerdote (de las monjas no sé tanto porque a ellas no se les permite decir misa y no tienen por costumbre casar) hablar de las relaciones de pareja se me ponen los pelos de punta; de cada palabra se desprende la manera negativa de entender las relaciones sexuales i la manera desigual de entender la feminidad. Han modernizado su vocabulario y pretenden haber superado sus posiciones. Pero su mentalidad no ha cambiado en absoluto, siguen entendiendo que la mujer es la tentación personificada (que lo es, por suerte; para mí lo es el hombre, también por suerte), y sinónimo de pecado, y que más valdría evitarla y mantenerse lejos de ella. Es ésta la mentalidad que se refleja en aquellos que piensan que entre los adolescentes son siempre las chicas las que provocan y que los chicos -pobrecillos ellos, tan inocentes- son los que se dejan enredar en las trampas pecaminosas que ellas les tienden. Verdaderamente pienso que la imposición del celibato y la percepción negativa de la mujer y de la feminidad tienen la misma raíz, proceden del mismo lugar. Ojalá sea verdad esto que dices también de que "el mismo proceso que condujo a la promulgación de la disciplina podrá ser el que conduzca a su abrogación". Deseo de todo corazón que llegue pronto el día en que el celibato deje de ser una imposición y quede como una opción de cada un@, y estoy bien segura de que el día en que esto suceda -si es que sucede- la Iglesia católica reconocerá su deuda con el género femenino y les abrirá las puertas al ministerio sacerdotal a las mujeres que quieran abrazarlo. Este día la Iglesia católica habrá sanado de su principal enfermedad, habrá que marcarlo exultantes con letras de oro en los libros de la historia. En este contexto dices en tu carta: "Así ni la víctima de tantos años de represión, ni la institución misma llegan a encontrarse en un diálogo sereno". Y es que "la víctima de tantos años de represión" no ha de dialogar absolutamente de nada con la institución represora, ¡sólo faltaria!, sencillamente, la institución represora debe dejar de reprimirla y pedir disculpas, y nada más.

Aquí lo dejo, Xec, y espero que ya tengas a punto las ideas y no tarde mucho la respuesta.

Un abrazo muy fuerte,

Anna

P.D.: Te mando también en documento adjunto un artículo de mi admirado sacerdote católico Hans Küng, que habla del mismo tema.
*
*
ARTÍCULO DE HANS KÜNG SOBRE EL CELIBATO
*
TRIBUNA: HANS KÜNG, El País, 13-03-2010
*
¡Abolid la ley del celibato!
HANS KÜNG 13/03/2010
*
Abuso sexual masivo de niños y adolescentes por parte de clérigos católicos desde Estados Unidos hasta Alemania, pasando por Irlanda: se trata de una enorme pérdida de imagen por parte de la Iglesia católica, pero también es una revelación de la profunda crisis por la que atraviesa.
Además de un 'mea culpa' por los abusos, la Iglesia debería revocar la obligación de soltería de los curas
En la Conferencia Episcopal Alemana, su presidente, el arzobispo de Friburgo Robert Zollitsch, primero se pronunció públicamente. Que calificara los casos de abuso como "crímenes atroces" y, más tarde, la Conferencia Episcopal pidiera perdón a todas las víctimas en su declaración del 25 de febrero fueron primeros pasos para superar la crisis, pero tiene que haber más. La postura de Zollitsch demuestra, evidentemente, una serie de consideraciones erróneas que han de ser corregidas.
Primera afirmación: el abuso sexual por parte de clérigos no tiene nada que ver con el celibato. ¡Protesto! Es indiscutible, sin duda, que este tipo de abusos ocurre también en familias, colegios, asociaciones y también en iglesias en las que no rige la ley del celibato. ¿Pero por qué de manera masiva en la Iglesia católica, dirigida por célibes?
Evidentemente, el celibato no es la única razón que explica estos errores. Pero es la expresión estructural más importante de una postura tensa de la Iglesia católica respecto a la sexualidad, que se refleja también en el tema de los anticonceptivos.
Sin embargo un vistazo al Nuevo Testamento muestra que Jesús y san Pablo vivieron ejemplarmente sus respectivas solterías para volcarse en su servicio a la humanidad, pero dejando a cada cual plena libertad respecto a esta cuestión.
En lo que al Evangelio se refiere, la soltería sólo puede comprenderse como una vocación adoptada libremente (una cuestión de carisma) y no como una ley vinculante general. San Pablo se oponía rotundamente a los que, ya entonces, defendían la opinión de que "bueno es para el hombre no tocar mujer": "No obstante, por razón de las inmoralidades, que cada uno tenga su propia mujer, y cada una tenga su propio marido" (1 Corintios, 7, 1-14). Según el Nuevo Testamento en la Primera Carta a Timoteo "el obispo debe ser hombre de una (¡y no ninguna!) sola mujer" (3, 2).
San Pedro y el resto de los apóstoles estaban casados con sus ocupaciones. Para obispos y presbíteros esto quedó, durante siglos, como algo que se daba por supuesto e incluso prevaleció hasta el día de hoy, al menos para los sacerdotes, tanto en oriente como en las iglesias ligadas a Roma, así como en toda la ortodoxia. Sin embargo, la ley romana del celibato contradice el Evangelio y la antigua tradición católica. Merece ser abolida.
Segunda afirmación: es "totalmente erróneo" achacar los casos de abuso a fallos en el sistema de la Iglesia. ¡Protesto! La ley del celibato no existía aún en el primer milenio. En el siglo XI, en Occidente, esta ley se impuso por influencia de monjes (que viven en celibato por decisión propia) y, sobre todo, del papa Gregorio VII de Canossa, en contra de la clara oposición del clero italiano y más todavía del alemán, donde sólo tres obispos se atrevieron a promulgar el decreto. Miles de sacerdotes protestaron contra la nueva ley.
En un memorial, el clero alemán alegaba: "¿Acaso el Papa no conoce la palabra de Dios: 'El que pueda con esto, que lo haga' (Mt 19, 12)?". En esta única declaración sobre la soltería, Jesús aboga por optar libremente por este modo de vida.
De esta manera, la ley del celibato -junto con el absolutismo papal y el clericalismo forzado- se convierte en uno de los pilares fundamentales del "sistema romano". Al contrario que en la Iglesia oriental, el celibato del clero occidental parece sobre todo distinguirse del pueblo cristiano por su soltería: un dominante estado social propio fundamentalmente superior al estado laico, pero totalmente subordinado al Papa de Roma.
El celibato obligatorio es el principal motivo de la catastrófica carencia de sacerdotes, de la trascendente negligencia de la celebración de la Eucaristía y, en muchos lugares, del colapso de la asistencia espiritual personal. Esto se disimula con la fusión de parroquias en "unidades de asistencia espiritual" con sacerdotes totalmente sobrecargados. ¿Pero cuál sería la mejor promoción de una nueva generación de sacerdotes? La abolición de la ley del celibato, raíz de todo mal, y la admisión de mujeres en la ordenación. Los obispos lo saben, pero no tienen valor para decirlo.
Tercera afirmación: los obispos han asumido suficiente responsabilidad. Que ahora se tomen serias medidas de ilustración y prevención es, evidentemente, bienvenido.
¿Pero no son acaso los propios obispos quienes tienen la responsabilidad de todas estas decenas de años de encubrimiento de abusos que, a menudo, sólo conllevaban el traslado de los delincuentes con la más absoluta discreción? ¿Son por lo tanto los mismos antiguos encubridores ahora fidedignos esclarecedores, o acaso no deberían incorporarse comisiones independientes?
Hasta ahora, ningún obispo ha confesado su complicidad. Sin embargo, podría aducir que se limitaba a cumplir las instrucciones de Roma.
Por motivos de secretismo absoluto, la discreta Congregación de Creyentes del Vaticano se atribuyó en realidad todos los casos importantes de delitos sexuales por parte de clérigos, y fue así como esos casos de los años 1981 a 2005 llegaron a la mesa del prefecto cardenal Ratzinger. Éste envió, el mismo 18 de mayo de 2001, a todos los obispos del mundo, una ceremonial epístola sobre los graves delitos (Epistula de delictis gravioribus) en la que todos los casos quedaban clasificados como "secreto pontífice" (secretum Pontificium), cuya violación está penada con el castigo eclesiástico. Entonces, ¿no podría esperar la Iglesia, además, en un gesto de compañerismo para con los obispos, un mea culpa del Papa? Y este gesto debería ir unido a una reparación en virtud de la cual la ley del celibato, sobre la que estaba prohibido discutir en el Segundo Concilio Vaticano, pudiese ser examinada abierta y libremente en la Iglesia.
Con la misma franqueza con la que, por fin, se están superando los mismos casos de abuso, debería discutirse también uno de sus orígenes estructurales más profundos, la ley del celibato.
Los obispos deberían proponérselo al papa Benedicto XVI con insistencia, y sin ningún miedo.
*
Hans Küng es catedrático emérito de Teología Ecuménica en la Universidad de Tubinga (Alemania) y presidente de Global Ethic.
*
Traducción de Ana Berenique.

24 de marzo de 2010

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (24-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY (APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español



Construcció del Casal de Joves de Conakry (març 2010) / Construcción de la Casa de Jóvenes de Conakry (marzo 2010)
***
En Xec Marquès m'acaba d'enviar aquesta foto on es pot veure que les obres segueixen a bon ritme. Aquesta darrera setmana en Xec i en Cisco han tingut visita del provincial, Faus García. Deu haver quedat molt ben impressionat, perquè sembla que ha vist la necessitat de destinar un salesià més a la minúscula comunitat de Conakry. Ben segur que serà molt benvingut; el projecte ho necessita; ho necessiten els / les nen@s i joves del barri.
***
En Xec Marquès necessita diners per a:
1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,
2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,
3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,
4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,
5. ....
Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):
BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA
D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)
***
INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010
Para mas información sobre la ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/
Xec Marquès me acaba de enviar esta foto donde se puede ver que las obras siguen a buen ritmo. Esta última semana Xec y Cisco han tenido visita del provincial, Faus García. Debe haber tenido muy buena impresión porque parece que ha visto la necesidad de destinar a un salesiano más a la minúscula comunidad de Conakry. Seguro que será muy bien recibido; el proyecto lo necesita; lo necesitan l@s niñ@s y jóvenes del barrio.
***
Xec Marquès necesita dinero para:
1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,
2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,
3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,
4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,
5. ....
Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)
BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (24-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY (APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/



Construcció del Casal de Joves de Conakry (març 2010) / Construcción de la Casa de Jóvenes de Conakry (marzo 2010)
En Xec Marquès m'acaba d'enviar aquesta foto on es pot veure que les obres segueixen a bon ritme. Aquesta darrera setmana en Xec i en Cisco han tingut visita del provincial, Faus García. Deu haver quedat molt ben impressionat, perquè sembla que ha vist la necessitat de destinar un salesià més a la minúscula comunitat de Conakry. Ben segur que serà molt benvingut; el projecte ho necessita; ho necessiten els / les nen@s i joves del barri.
***
En Xec Marquès necessita diners per a:
1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,
2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,
3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,
4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,
5. ....
Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):
BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA
D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)
***
INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010
Para mas información sobre la ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/
Xec Marquès me acaba de enviar esta foto donde se puede ver que las obras siguen a buen ritmo. Esta última semana Xec y Cisco han tenido visita del provincial, Faus García. Debe haber tenido muy buena impresión porque parece que ha visto la necesidad de destinar a un salesiano más a la minúscula comunidad de Conakry. Seguro que será muy bien recibido; el proyecto lo necesita; lo necesitan l@s niñ@s y jóvenes del barrio.
***
Xec Marquès necesita dinero para:
1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,
2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,
3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,
4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,
5. ....
Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)
BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

16 de marzo de 2010

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL (15-03-2010)

CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (15-03-2010)
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Xec Marquès i Pepe Guillem, a la casa d'El Masnou (juliol, 2006) / Xec Marquès y Pepe Guillem, en la casa de El Masnou (julio, 2006)

Conakry,15 març 2010

Benvolguda Anna :

Les dades que volies:

La primera referència « legal » a l'obligació del celibat per als capellans és del Concili d'Elvira, l’any 306. Elvira és una ciutat del sud de l’actual Espanya. No és fins al 1139, al Concili de Letran, que la disciplina és afirmada per a tota l'Església catòlica romana. Dos segles després serà confirmada al Concili de Trente.
Una altra cosa, i més difícil d’analitzar, és el context social i religiós motivant la disciplina. La lectura de les recomanacions de molts sínodes i concilis ens fa comprendre que la pràctica era en alguns contexts de mal aplicar.

El mateix procés que va conduir a la promulgació de la disciplina podrà ser el que condueixi a la seva abrogació. Val a dir que sempre hi ha hagut casos « particulars » que posen en evidència la relativitat de la norma i la prudència de l’Església a pretendre que es tracti d`una voluntat divina lligant ministeri sacerdotal a celibat. Els casos més nombrosos són els dels capellans anglicans que es passen a l'Església catòlica i que són casats. Tant la seva ordenació com el seu matrimoni son posats en causa.

Ni Benet XVI pot pretendre que es tracti d’una voluntat divina. Estem, idò, d’acord. Jo diria que al segle XXI, si fem un salt endavant i ens alliberem del pes del viscut i tenim en compte les ciències humanes en el domini de la sexualitat, l’opció per al celibat podria ser entesa altrament. També ens caldrà anar més enllà de la comprensió de la sexualitat com a pulsió.

El cristià que escull de ser cèlibe i viure el celibat des de la continència sexual primer de tot relativitza la pulsió, inscriu la pulsió sexual en una perspectiva més ampla. És des d’aquesta orientació de la persona que jo he qualificat de « radical » (hi tornaré més endavant), que hom pot fer opció d’excloure la relació sexual en la seva manera de ser en el món i amb els altres.
Que en el passat això ha expressat [masclisme], i pot ser que encara ho expressi per a certes ideologies, no vol dir que en ella mateixa sigui expressió d’un masclisme malsà i pervers, perquè pervers és menysprear la natura.

Penso que per a trobar avui en la reflexió de l’Església negació de la sexualitat i negativitat de la feminitat s’ha de fer recurs a posicions superades suposant que a l’interior de l’Església hi ha una hydra fòbica [sic] que troba a cada moment llocs d’expressió. Així ni la víctima de tants anys de repressió, ni la institució mateixa arriben a trobar-se en un diàleg serè.
Em sembla que el lloc comú possible és el de la maduresa sexual i afectiva, el de l’expressió de la complementarietat de gestos i de llenguatges de totes i cadascuna de les maneres de sentir, de viure i d’acollir la sexualitat pròpia i la de l’altre i això en tots els dominis de l'existència humana i de les vocacions a servir qualsevol causa, inclosa la del ministeri sacerdotal.

Hem avançat?, no ho sé,

Xec

***
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (15-03-2010)
(Traducción al español de Anna Rossell)

Conakry, 15 de marzo de 2010

Apreciada Anna:

Los datos que querías:
La primera referencia "legal" a la obligación del celibato para los sacerdotes es del Concilio de Elvira, en el año 306. Elvira es una ciudad del sur de la actual España. No será hasta 1139, en el Concilio de Letrán, cuando se extenderá esta disciplina a toda la Iglesia católica romana. Dos siglos más tarde será confirmada en el Concilio de Trento. Otra cosa, y más difícil de analizar, es el contexto social y religioso que motivó esta disciplina. La lectura de las recomendaciones de muchos sínodos y concilios nos da a entender que la práctica en algunos contextos era de difícil aplicación.

El mismo proceso que condujo a la promulgación de la disciplina podrá ser el que conduzca a su abrogación. Cumple decir que siempre ha habido casos "particulares" que ponen en evidencia la relatividad de la norma y la prudencia de la Iglesia en no pretender que se trate de una voluntad divina ligando el ministerio sacerdotal al celibato. Los casos más numerosos son los de los sacerdotes anglicanos que se pasan a la Iglesia católica y que están casados. Tanto su ordenación como su matrimonio son cuestionados.

Ni siquiera Benedicto XVI puede pretender que se trate de una voluntad divina. Así pues estamos de acuerdo. Yo diría que, en el siglo XXI, si damos un salto hacia delante y nos libramos del lastre de lo vivido y si tenemos en cuenta las ciencias humanas en el dominio de la sexualidad, la opción del celibato podría ser entendida de otro modo. También es necesario ir más allá del entendimiento de la sexualidad como pulsión.

El cristiano que elige ser célibe y vivir el celibato desde la continencia sexual, de antemano relativiza la pulsión, inscribe la pulsión sexual en una perspectiva más amplia. Sólo desde esta orientación de la persona, que yo he calificado de "radical" (volveré sobre ello más adelante), se puede abordar la opción de excluir la relación sexual en su manera de estar en el mundo y con los demás. Que en el pasado esto haya expresado [machismo], y puede que aún lo exprese en el caso de ciertas ideologías, no significa que en sí misma sea expresión de un machismo malsano y perverso, porque perverso es menospreciar la naturaleza.

Pienso que hoy en día para encontrar en la reflexión de la Iglesia negación de la sexualidad y negatividad de la feminidad hay que recurrir a superadas suponiendo que en el interior de la Iglesia hay una hydra fóbica [sic] que encuentra en cada momento lugares de expresión. Así nila víctima de tantos años de represión, ni la misma institución llegan a encontrarse en un diálogo sereno.

Me parece que el lugar común posible es el de la madurez sexual y afectiva, el de la expresión de la complementareidada de gestos y de lenguajes de todas y cada una de las maneras de sentir, de vivir y de acoger la sexualidad propia y la del otro y esto en todos los dominios de la existencia humana y de las vocaciones al servicio de cualquier causa, incluída la del ministerio sacerdotal.

¿Hemos avanzado?, no lo sé,

Xec

15 de marzo de 2010

RILKE I LA LITERATURA CATALANA

Jaume Medina,
El crepuscle de la poesia Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana, Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca), 2009, 339 pàgs.

Les lletres catalanes estan d’enhorabona. Aquest estiu ha vist la llum un llibre que cal considerar una aportació de luxe, que ve a omplir, tal com anuncia el seu subtítol, un buit important en la història de la literatura catalana. Important per la talla dels autors objecte de la recerca, el fruit de la qual ara s’ha fet públic i lliurat als investigadors i erudits en la matèria: el poeta txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, esdevingut universal, i la seva influència en la literatura catalana, la seva recepció per autors tan significatius i emblemàtics com Jaume Bofill i Ferro, Carles Riba, Lluís Montanyà, Joan Vinyoli, Guillem Nadal, Agustí Bartra i Marià Manent.

La qualitat de l’obra de Rilke no ha estat lliure de controvèrsia. Encara en vida de l’autor veus autoritzades –Gottfried Benn, Rudolf Kassner, Stefan Zweig, Klaus Mann, Hermann Hesse- enaltien la seva poesia, mentre d’altres –Karl Krolow, Hugo von Hofmannsthal, Bertolt Brecht, Georg Lukács, Ernst Jandl- en qüestionaven la seva vàlua o, deixant-se portar per criteris més ideològics que literaris, la titllaven directament d’escapista, irracional i decadent o li recriminaven buit individualisme. En tot cas, els anys, que tot ho objectiven, han acabat per donar la raó a Robert Musil, el qual en la seva al·locució amb motiu de la mort del poeta, l’any 1927, considerava la poesia de Rilke “paradigma de la modernitat”.

Ningú millor que Jaume Medina (Vic, 1949) per portar a terme aquest estudi filològic. Medina, ell mateix poeta, assagista i traductor, a més de filòleg experimentat i estudiós especialista en Riba -Carles Riba i Friedrich Hölderlin (1987); la biografia Carles Riba (1893-1959) (1989) -Premi de Crítica Serra d'Or-; L'obra de Carles Riba (1990); La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville" (1994), i Estudis sobre Carles Riba (2000), a més de col·laborador en l’edició de l’Epistolari de Carles Riba, entre altres molts treballs dedicats a altres autors-, és, també, bon coneixedor de la llengua alemanya.

El llibre té el mèrit de reunir en un sol volum tant les traduccions més consagrades de la poesia rilkiana fetes al català com articles i estudis sobre l’obra poètica de l’autor txec, que, a més de facilitar la comparació entre les diferents versions, estalvien a l’estudiós una feina doblement feixuga: recaptar la informació dels autors catalans influïts per Rilke i dels textos que aquells ens han deixat sobre el poeta, molts d’ells dispersos en diverses publicacions periòdiques dels anys trenta difícilment assequibles, que, si bé en alguns casos han estat recollits més recentment en estudis fets sobre els corresponents escriptors catalans, no s’apleguen en una única publicació.

Dividit en quatre parts – I. La presència de Rilke en el món literari català, II. Textos, III. Textos sobre Rilke i IV. Estudis-, Medina fa un recorregut per les primeres notícies de l’obra de Rilke en el món de les lletres catalanes en publicacions d’ordre divers –diaris, revistes, correspondència epistolar dels autors catalans i les estrictament literàries-, inclou els textos pròpiament rilkians traduïts al català, així com recreacions i diferents versions de la seva poesia, i dedica els dos últims capítols a la publicació íntegra dels articles i els estudis que els nostres autors han escrit sobre el poeta txec.

A més de servir d’introducció, el primer capítol dóna fe de manera especialment diferenciada de l’empremta de Rilke en la poesia de Riba, tot comparant textos i idees, sobre tot els que remeten a les Elegies de Duino, vessades en la ribiana sisena de les Elegies de Bierville, els Sonets a Orfeu i els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Val la pena esmentar que el fervor professional del filòleg porta Medina a treballar amb profusió de detalls i amb voluntat de totalitat. Així, és el seu propòsit presentar amb absoluta fidelitat els textos i t o t s els textos. És aquesta voluntat, adient al tipus de treball que té entre mans, la que, un cop feta la presentació del primer capítol, l’obliga a desaparèixer com a autor i a donar absolut protagonisme als textos, la cronologia dels quals abasta des dels primers testimonis –amb la traducció d’un poema de Rilke a La Revista catalana, l’any 1917, per part de Manuel de Montoliu-, fins als últims estudis publicats sobre l’autor que han arribat al coneixement de Medina –el de Manuel Carbonell, "Rilke pensat per Heidegger", a Els Marges, núm.76, l’any 2005-, completats encara per unes “Notícies d’última hora”, que inclouen diversos articles publicats al diari Avui, el 2007, i encara el llibre Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, del mateix any. Si bé l’àmbit d’estudi del treball és estrictament el de les lletres catalanes, Medina també fa esment de les traduccions més consagrades de Rilke a l’espanyol, com són les de José Mª Valverde i Eustaqui Barjau. Encara una altra mostra de l’afany de totalitat del filòleg és el fet que Jaume Medina trasllada als estudiosos de Rilke, de la manera més completa possible, les dades que els poden servir per a la seva recerca i coneixement de l’autor: així trobarem en El crepuscle de la poesia la relació numerada de tots els llibres relacionats amb el poeta en llengua alemanya que ell ha trobat a les biblioteques de Jaume Bofill i Ferro, de Carles Riba i de Marià Manent.

És encertada la diferenciació que l’autor fa entre Textos sobre Rilke i Estudis, que, a més de marcar dues categories en la manera d’abordar el treball del poeta en llengua alemanya per part dels autors catalans, també delimita una cronologia diferent, que indica la necessària distància en el temps perquè es puguin dur a terme estudis objectius sobre qualsevol escriptor. Si els primers recullen els articles fonamentals de la primera fase de la recepció de Rilke (els de Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro i Janko Lavrin, dels anys 30 i 40), els segons abasten els treballs d’anàlisi dels textos rilkians des dels anys 60 del segle passat fins el 2005 (els d’Antoni Comas, Lluís Calderer, Feliu Formosa, Llorenç Soldevila, Marià Villangómez Llobet, Maria Àngels Anglada, Manuel Carbonell, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents).

Un dels eixos més cabdals del llibre el constitueix el capítol segon, dedicat a les recreacions i traduccions de Rilke. A banda d’oferir una visió panoràmica i completa dels textos, té la qualitat de lliurar-nos les diferents versions que, al llarg dels anys, han anat produint els traductors més consagrats de Rilke a la llengua catalana. Així el llibre, a més de l’ample ventall de poemes rilkians que han anat veient la llum en les publicacions més diverses, aplega totes les versions catalanes de les Elegies de Duino (les de Pere Quart, Feliu Formosa, Joan Vinyoli, Manuel Balasch, traductors tots ells de la primera elegia, i la de Jaume Medina, que ens ofereix la seva versió de totes), així com la dels Sonets a Orfeu d’Isidor Martí, juntament amb la dels quatre traduïts per Joan Vinyoli, aquestes últimes les obres poètiques més madures de Rilke. Cal remarcar el fet, que fàcilment podria passar desapercebut, que la traducció de les Elegies de Duino, que Jaume Medina va fer entre 1982 i 1985 i que ell mateix ha elaborat expressament de cap i de nou per a ésser publicada per primer cop en aquest llibre, fa de El crepuscle de la poesia una joia per als filòlegs catalans, que compten a partir d’ara amb una eina valuosa i utilíssima per a l’estudi i la recerca. Abordar la traducció de qualsevol poema de Rilke és una tasca de titans –pocs poetes han elaborat una obra tan críptica i profunda-, segurament per aquest motiu els agosarats que fins ara han assajat de traspassar a la llengua catalana alguna de les seves creacions, ho han fet a tall d’exemple, més com un exercici i un repte personal, que no pas amb la intenció de lliurar als lletraferits el que és una peça completa. Medina ho fa per primera vegada –tradueix les deu elegies-, i val a dir que se’n surt prou bé. En tractar-se d’un llenguatge tan obscur, el traductor se sent posat davant l’alternativa de ser estrictament fidel a la lletra –cosa la qual anirà forçosament en detriment de l’estil i del ritme (l’exemple que més s’acosta a aquest model és la d’en Manuel Balasch)- o, ben al contrari, optar per la interpretació radical i prendre’s la llibertat gairebé absoluta de construir formalment el poema de bell nou (versió de Pere Quart). Tret de la primera elegia, que personalment trobo menys reeixida –segurament a causa de la influència de les quatre versions ja existents-, la de Medina és al meu entendre una traducció selecta, que sap trobar l’equilibri entre aquests dos extrems: s’esforça, i ho aconsegueix, a conservar la forma original -és escrupulós a mantenir el número de versos i el paral·lelisme de les construccions sense forçar-les- i és decidit quan cal interpretar un concepte per eliminar-ne l’ambigüitat. Afegim-hi la sensibilitat poètica de Medina i tindrem un producte exquisit, tret d’alguns moments en què, com no pot ser d’altra manera tractant-se de poemes de Rilke- la interpretació pot ser polèmica.

Un llibre, doncs, indispensable, en el qual només hi he trobat a faltar un índex de noms i obres, que faria més fàcil i ràpida la cerca d’informació puntual.

Anna Rossell
(Publicat a: Revista de Catalunya, núm. 256. Nova Etapa (desembre 2009), pàgs. 106-109.

RILKE I LA LITERATURA CATALANA

Jaume Medina, El crepuscle de la poesia
Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana,
Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca), 2009, 339 pàgs.


Les lletres catalanes estan d’enhorabona. Aquest estiu ha vist la llum un llibre que cal considerar una aportació de luxe, que ve a omplir, tal com anuncia el seu subtítol, un buit important en la història de la literatura catalana. Important per la talla dels autors objecte de la recerca, el fruit de la qual ara s’ha fet públic i lliurat als investigadors i erudits en la matèria: el poeta txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, esdevingut universal, i la seva influència en la literatura catalana, la seva recepció per autors tan significatius i emblemàtics com Jaume Bofill i Ferro, Carles Riba, Lluís Montanyà, Joan Vinyoli, Guillem Nadal, Agustí Bartra i Marià Manent.

La qualitat de l’obra de Rilke no ha estat lliure de controvèrsia. Encara en vida de l’autor veus autoritzades –Gottfried Benn, Rudolf Kassner, Stefan Zweig, Klaus Mann, Hermann Hesse- enaltien la seva poesia, mentre d’altres –Karl Krolow, Hugo von Hofmannsthal, Bertolt Brecht, Georg Lukács, Ernst Jandl- en qüestionaven la seva vàlua o, deixant-se portar per criteris més ideològics que literaris, la titllaven directament d’escapista, irracional i decadent o li recriminaven buit individualisme. En tot cas, els anys, que tot ho objectiven, han acabat per donar la raó a Robert Musil, el qual en la seva al·locució amb motiu de la mort del poeta, l’any 1927, considerava la poesia de Rilke “paradigma de la modernitat”.

Ningú millor que Jaume Medina (Vic, 1949) per portar a terme aquest estudi filològic. Medina, ell mateix poeta, assagista i traductor, a més de filòleg experimentat i estudiós especialista en Riba -Carles Riba i Friedrich Hölderlin (1987); la biografia Carles Riba (1893-1959) (1989) -Premi de Crítica Serra d'Or-; L'obra de Carles Riba (1990); La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville" (1994), i Estudis sobre Carles Riba (2000), a més de col·laborador en l’edició de l’Epistolari de Carles Riba, entre altres molts treballs dedicats a altres autors-, és, també, bon coneixedor de la llengua alemanya.

El llibre té el mèrit de reunir en un sol volum tant les traduccions més consagrades de la poesia rilkiana fetes al català com articles i estudis sobre l’obra poètica de l’autor txec, que, a més de facilitar la comparació entre les diferents versions, estalvien a l’estudiós una feina doblement feixuga: recaptar la informació dels autors catalans influïts per Rilke i dels textos que aquells ens han deixat sobre el poeta, molts d’ells dispersos en diverses publicacions periòdiques dels anys trenta difícilment assequibles, que, si bé en alguns casos han estat recollits més recentment en estudis fets sobre els corresponents escriptors catalans, no s’apleguen en una única publicació.
Dividit en quatre parts – I. La presència de Rilke en el món literari català, II. Textos, III. Textos sobre Rilke i IV. Estudis-, Medina fa un recorregut per les primeres notícies de l’obra de Rilke en el món de les lletres catalanes en publicacions d’ordre divers –diaris, revistes, correspondència epistolar dels autors catalans i les estrictament literàries-, inclou els textos pròpiament rilkians traduïts al català, així com recreacions i diferents versions de la seva poesia, i dedica els dos últims capítols a la publicació íntegra dels articles i els estudis que els nostres autors han escrit sobre el poeta txec.

A més de servir d’introducció, el primer capítol dóna fe de manera especialment diferenciada de l’empremta de Rilke en la poesia de Riba, tot comparant textos i idees, sobre tot els que remeten a les Elegies de Duino, vessades en la ribiana sisena de les Elegies de Bierville, els Sonets a Orfeu i els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Val la pena esmentar que el fervor professional del filòleg porta Medina a treballar amb profusió de detalls i amb voluntat de totalitat. Així, és el seu propòsit presentar amb absoluta fidelitat els textos i t o t s els textos. És aquesta voluntat, adient al tipus de treball que té entre mans, la que, un cop feta la presentació del primer capítol, l’obliga a desaparèixer com a autor i a donar absolut protagonisme als textos, la cronologia dels quals abasta des dels primers testimonis –amb la traducció d’un poema de Rilke a La Revista catalana, l’any 1917, per part de Manuel de Montoliu-, fins als últims estudis publicats sobre l’autor que han arribat al coneixement de Medina –el de Manuel Carbonell, "Rilke pensat per Heidegger", a Els Marges, núm.76, l’any 2005-, completats encara per unes “Notícies d’última hora”, que inclouen diversos articles publicats al diari Avui, el 2007, i encara el llibre Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, del mateix any. Si bé l’àmbit d’estudi del treball és estrictament el de les lletres catalanes, Medina també fa esment de les traduccions més consagrades de Rilke a l’espanyol, com són les de José Mª Valverde i Eustaqui Barjau. Encara una altra mostra de l’afany de totalitat del filòleg és el fet que Jaume Medina trasllada als estudiosos de Rilke, de la manera més completa possible, les dades que els poden servir per a la seva recerca i coneixement de l’autor: així trobarem en El crepuscle de la poesia la relació numerada de tots els llibres relacionats amb el poeta en llengua alemanya que ell ha trobat a les biblioteques de Jaume Bofill i Ferro, de Carles Riba i de Marià Manent.

És encertada la diferenciació que l’autor fa entre Textos sobre Rilke i Estudis, que, a més de marcar dues categories en la manera d’abordar el treball del poeta en llengua alemanya per part dels autors catalans, també delimita una cronologia diferent, que indica la necessària distància en el temps perquè es puguin dur a terme estudis objectius sobre qualsevol escriptor. Si els primers recullen els articles fonamentals de la primera fase de la recepció de Rilke (els de Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro i Janko Lavrin, dels anys 30 i 40), els segons abasten els treballs d’anàlisi dels textos rilkians des dels anys 60 del segle passat fins el 2005 (els d’Antoni Comas, Lluís Calderer, Feliu Formosa, Llorenç Soldevila, Marià Villangómez Llobet, Maria Àngels Anglada, Manuel Carbonell, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents).

Un dels eixos més cabdals del llibre el constitueix el capítol segon, dedicat a les recreacions i traduccions de Rilke. A banda d’oferir una visió panoràmica i completa dels textos, té la qualitat de lliurar-nos les diferents versions que, al llarg dels anys, han anat produint els traductors més consagrats de Rilke a la llengua catalana. Així el llibre, a més de l’ample ventall de poemes rilkians que han anat veient la llum en les publicacions més diverses, aplega totes les versions catalanes de les Elegies de Duino (les de Pere Quart, Feliu Formosa, Joan Vinyoli, Manuel Balasch, traductors tots ells de la primera elegia, i la de Jaume Medina, que ens ofereix la seva versió de totes), així com la dels Sonets a Orfeu d’Isidor Martí, juntament amb la dels quatre traduïts per Joan Vinyoli, aquestes últimes les obres poètiques més madures de Rilke. Cal remarcar el fet, que fàcilment podria passar desapercebut, que la traducció de les Elegies de Duino, que Jaume Medina va fer entre 1982 i 1985 i que ell mateix ha elaborat expressament de cap i de nou per a ésser publicada per primer cop en aquest llibre, fa de El crepuscle de la poesia una joia per als filòlegs catalans, que compten a partir d’ara amb una eina valuosa i utilíssima per a l’estudi i la recerca. Abordar la traducció de qualsevol poema de Rilke és una tasca de titans –pocs poetes han elaborat una obra tan críptica i profunda-, segurament per aquest motiu els agosarats que fins ara han assajat de traspassar a la llengua catalana alguna de les seves creacions, ho han fet a tall d’exemple, més com un exercici i un repte personal, que no pas amb la intenció de lliurar als lletraferits el que és una peça completa. Medina ho fa per primera vegada –tradueix les deu elegies-, i val a dir que se’n surt prou bé. En tractar-se d’un llenguatge tan obscur, el traductor se sent posat davant l’alternativa de ser estrictament fidel a la lletra –cosa la qual anirà forçosament en detriment de l’estil i del ritme (l’exemple que més s’acosta a aquest model és la d’en Manuel Balasch)- o, ben al contrari, optar per la interpretació radical i prendre’s la llibertat gairebé absoluta de construir formalment el poema de bell nou (versió de Pere Quart). Tret de la primera elegia, que personalment trobo menys reeixida –segurament a causa de la influència de les quatre versions ja existents-, la de Medina és al meu entendre una traducció selecta, que sap trobar l’equilibri entre aquests dos extrems: s’esforça, i ho aconsegueix, a conservar la forma original -és escrupulós a mantenir el número de versos i el paral·lelisme de les construccions sense forçar-les- i és decidit quan cal interpretar un concepte per eliminar-ne l’ambigüitat. Afegim-hi la sensibilitat poètica de Medina i tindrem un producte exquisit, tret d’alguns moments en què, com no pot ser d’altra manera tractant-se de poemes de Rilke- la interpretació pot ser polèmica.

Un llibre, doncs, indispensable, en el qual només hi he trobat a faltar un índex de noms i obres, que faria més fàcil i ràpida la cerca d’informació puntual.

Anna Rossell
(Publicat a: Revista de Catalunya, núm. 256. Nova Etapa (desembre 2009), pàgs. 106-109).

13 de marzo de 2010

PRESENTACIÓN DE MI POEMARIO, "LA FERIDA EN LA PARAULA": SÁBADO, 10 DE ABRIL, 20:00 h EN EL "VINS I DIVINS" DE EL MASNOU


Portada y contraportada del poemario / Portada i contraportada del poemari

Text català a continuació

Querid@s amig@s:

avanzándome al día de Sant Jordi, pero calentando motores para la señalada festividad del libro aquí en Cataluña, quiero invitaros muy especialmente a la presentación de mi poemario La ferida en la paraula, que será el próximo sábado, día 10 de abril a las 20:00 h, en Vins i Divins de El Masnou (Barcelona) -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lugar muy especial donde podréis disfrutar de una buena copa y de tapas exquisitas.

Aunque me dirijo a tod@s en general, quiero invitaros a tod@s y cada un@ de vosotros a compartir conmigo esta presentación, una ilusión que es mi deseo vivir con mis amig@s. Espero de todo corazón que podréis reservar este día y hora en vuestra agenda.

Después de las palabras de presentación, yo misma leeré una selección de poemas del libro.

El Vins i Divins lo encontraréis en El Masnou, delante de la estación de tren del apeadero de Ocata. Es el mismo edificio del Casino.

Así pues, hasta el sábado, día 10 de abril.

Un fuerte abrazo a tod@s,

Anna
/

***
PRESENTACIÓ DEL MEU POEMARI "LA FERIDA EN LA PARAULA" AL "VINS I DIVINS" D'EL MASNOU: DISSABTE, 10 D'ABRIL, 20:00 h

Estimats amics i amigues,

avançant-me al dia de Sant Jordi, però escalfant motors per a tan senyalada diada de llibres, us vull convidar molt especialment a la presentació del meu poemari La ferida en la paraula, que serà el proper dissabte, dia 10 d'abril a les 20:00 h, a Vins i Divins d'El Masnou -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lloc molt especial on podreu gaudir d'un bona copa i exquisides tapes.

Malgrat que em dirigeixo a tot@s en general, vull convidar a tot@s i cadascun de vosaltres a compartir amb mi aquesta presentació, una il·lusió que voldria viure amb els meus amics i amigues. Espero de tot cor que podreu reservar aquest dia i hora a la vostra agenda.

Després de les paraules de presentació, jo mateixa faré lectura d'una selecció de poemes del llibre.

El Vins i Divins el trobareu a El Masnou, davant mateix de l'estació de tren del baixador d'Ocata. És el mateix edifici del Casino.

Així doncs fins dissabte, dia 10 d'abril.

Una forta abraçada a tot@s,

Anna

PRESENTACIÓN DE MI POEMARIO, "LA FERIDA EN LA PARAULA": SÁBADO, 10 DE ABRIL, 20:00 h EN EL "VINS I DIVINS" DE EL MASNOU





Presentación del poemario La ferida en la paraula, 10-04-2010, en el Vins i Divins de El Masnou,
en la foto de en medio, con la concejal de cultura, Marta Neira, el alcalde Eduard Gisbert (en primer tèrmino) y el amigo Goio Luri
***
Presentació del poemari La ferida en la paraula, 10-04-2010 al Vins i Divins d'El Masnou, a la foto del mig, amb la consellera de cultura, Marta Neira, l'alcalde Eduard Gisbert (en primer terme) i l'amic Goio Luri

Portada y contraportada del poemario / Portada i contraportada del poemari

Text català a continuació

Querid@s amig@s:

avanzándome al día de Sant Jordi, pero calentando motores para la señalada festividad del libro aquí en Cataluña, quiero invitaros muy especialmente a la presentación de mi poemario La ferida en la paraula, que será el próximo sábado, día 10 de abril a las 20:00 h, en Vins i Divins de El Masnou (Barcelona) -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lugar muy especial donde podréis disfrutar de una buena copa y de tapas exquisitas.

Aunque me dirijo a tod@s en general, quiero invitaros a tod@s y cada un@ de vosotros a compartir conmigo esta presentación, una ilusión que es mi deseo vivir con mis amig@s. Espero de todo corazón que podréis reservar este día y hora en vuestra agenda.

Después de las palabras de presentación, yo misma leeré una selección de poemas del libro.

El Vins i Divins lo encontraréis en El Masnou, delante de la estación de tren del apeadero de Ocata. Es el mismo edificio del Casino.

Así pues, hasta el sábado, día 10 de abril.

Un fuerte abrazo a tod@s,

Anna

***
PRESENTACIÓ DEL MEU POEMARI "LA FERIDA EN LA PARAULA" AL "VINS I DIVINS" D'EL MASNOU: DISSABTE, 10 D'ABRIL, 20:00 h

Estimats amics i amigues,

avançant-me al dia de Sant Jordi, però escalfant motors per a tan senyalada diada de llibres, us vull convidar molt especialment a la presentació del meu poemari La ferida en la paraula, que serà el proper dissabte, dia 10 d'abril a les 20:00 h, a Vins i Divins d'El Masnou -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lloc molt especial on podreu gaudir d'un bona copa i exquisides tapes.

Malgrat que em dirigeixo a tot@s en general, vull convidar a tot@s i cadascun de vosaltres a compartir amb mi aquesta presentació, una il·lusió que voldria viure amb els meus amics i amigues. Espero de tot cor que podreu reservar aquest dia i hora a la vostra agenda.

Després de les paraules de presentació, jo mateixa faré lectura d'una selecció de poemes del llibre.

El Vins i Divins el trobareu a El Masnou, davant mateix de l'estació de tren del baixador d'Ocata. És el mateix edifici del Casino.

Així doncs fins dissabte, dia 10 d'abril.

Una forta abraçada a tot@s,

Anna



12 de marzo de 2010

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY, APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/



Pati de la casa de Cisco Ubach i Xec Marquès, al barri de Nongo, Conakry. Construcció de la primera fase del projecte del Casal de Joves (març 2010) / Patio de la casa de Cisco Ubach y Xec Marquès, en el barrio de Nongo, Conakry. Construcción de la primera fase del proyecto de la Casa de Jóvenes (marzo, 2010)
Benvolguts,
una vista per gaudir i tastar una mica el fruit dels vostros esforços. Demà tinc una formació amb voluntaris per al projecte de centre obert durant les vacances d'estiu a unes quantes parròquies de Conakry, entre ells alguns de la nostra; la llavor que va creixent, perque els edificis, sense un equip humà, no són més que ciment ben ordenat.
Gràcies,
Xec
***
En Xec Marquès necessita diners per a:
1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,
2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,
3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,
4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,
5. ....
Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):
BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA
D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)
una vista para que podáis gozar y saborear un poco el fruto de vuestros esfuerzos. Mañana tengo una sesión de formación con voluntari@s para el proyecto de centro abierto durante las vacaciones de verano en unas cuantas parroquias de Conakry, entre ellas la nuestra; la semilla que va creciendo, porque los edificios, sin equipo humano, no son más que cemento bien ordenado.
Gracias,
Xec
***
Xec Marquès necesita dinero para:
1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,
2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,
3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,
4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,
5. ....
Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)
BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY, APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español
Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

Pati de la casa de Cisco Ubach i Xec Marquès, al barri de Nongo, Conakry. Construcció de la primera fase del projecte del Casal de Joves (març 2010) / Patio de la casa de Cisco Ubach y Xec Marquès, en el barrio de Nongo, Conakry. Construcción de la primera fase del proyecto de la Casa de Jóvenes (marzo, 2010)



Benvolguts,

una vista per gaudir i tastar una mica el fruit dels vostros esforços. Demà tinc una formació amb voluntaris per al projecte de centre obert durant les vacances d'estiu a unes quantes parròquies de Conakry, entre ells alguns de la nostra; la llavor que va creixent, perque els edificis, sense un equip humà, no són més que ciment ben ordenat.

Gràcies,

Xec

***
En Xec Marquès necessita diners per a:

1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,

2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,

3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,

4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,

5. ....

Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:

Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):

BANC: BANCO POPULAR

ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA D'IVORI / COSTA DE MARFIL

INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)

***

Querid@s,

una vista para que podáis gozar y saborear un poco el fruto de vuestros esfuerzos. Mañana tengo una sesión de formación con voluntari@s para el proyecto de centro abierto durante las vacaciones de verano en unas cuantas parroquias de Conakry, entre ellas la nuestra; la semilla que va creciendo, porque los edificios, sin equipo humano, no son más que cemento bien ordenado.

Gracias,

Xec

***

Xec Marquès necesita dinero para:

1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,

2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,

3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,

4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,

5. ....

Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:

Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)

BANCO: BANCO POPULAR

DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.

SWIFT: POPUESMM

IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729

C.C.C. 0075 0001 88 0606764729

TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL

INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

2 de marzo de 2010

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (02-03-2010)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (02-03-2010)
A continucación del texto catalán sigue su traducción al español


A Fornells (Menorca), estiu 2009 / En Fornells (Menorca), verano 2009
Català
El Masnou, 02-03-2010

Estimat Xec,

haig de reconèixer que se’m fa més difícil que altres vegades respondre a la teva última carta. I se’m fa més difícil perquè, llegint-la, he tingut la impressió que les teves lletres reculaven en el nostre joc d’argumentació i contraargumentació, enlloc d’anar endavant. Perquè, en aquesta nostra última reflexió, la que ens portem sobre el celibat imposat als / a les religios@s per la institució eclesial catòlica, partim d’un fet, aquest de la imposició. I és precisament aquest fet inqüestionable per a la institució catòlica el que impulsa i motiva la nostra reflexió, que té com a objectiu mirar d’esbrinar si el fet té o no una justificació. I tu vas i em respons amb un seguit d’articles del vostre dret canònic, com si aquests articles fossin un argument. Però aquests articles remeten al fet de què hem partit, no són cap argument en el sentit que nosaltres ens plantegem la polèmica, remeten a un axioma, a l’axioma que impulsa la nostra reflexió. Només al final de la teva carta al·ludeixes tu mateix a això que jo ara estic plantejant, dius: “El problema que es posa aquí és de dir de quin dret l’Església catòlica romana dicta aquesta disciplina lligada al ministeri sacerdotal. El segon és del domini de les intencions i, a partir d’aquestes, si aquest lligam que es vol perfecte i per a tota la vida comporta una visió negativa de la sexualitat.Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”.
Ja sabem que quan hom entra a formar part d’un club, d’una organització, d’una associació, el nou membre sap quina és la normativa i està obligat a acceptar-la i respectar-la, si ha estat ben informat sobre aquesta, com és el cas dels seminaristes respecte al celibat, però aquesta no és la qüestió que ens portem entre mans ara. Si estem discutint sobre quin sentit té un axioma, en l’argumentació sobre aquesta discussió no podem fer servir l’axioma mateix com si fos un argument. Suposo que m’explico. És per això que partiré d’aquesta cita teva, i no dels articles que desgranes del vostre dret canònic, per tirar endavant la nostra reflexió:

Estic absolutament d’acord amb tu: la primera qüestió que se’ns planteja és a quin dret remet aquesta decisió del celibat de l’Església institucional catòlica. És una pregunta que jo et feia fa un parell de cartes, perquè jo ignoro quan va tenir lloc aquesta decisió (tu ho saps? Digues-m’ho, per favor). Sí, però, que crec recordar que va ser a l’Edat Mitja, en un dels concilis, o, en qualsevol cas, que això del celibat no té res a veure ni amb l’Antic ni amb el Nou Testament. Això vol dir que la qüestió la van decidir homes, per més representants de Déu que fossin, però homes en últim terme. Aquesta imposició no ve ni de Déu pare ni del seu fill Jesucrist, segons Crist mateix i el cristianisme. I quan dic “homes” vull dir literalment els “homes”, és a dir, els éssers humans mascles. I amb això estableixo el pont cap al segon tema que tu planteges: si això de la imposició del celibat “comporta una visió negativa de la sexualitat”.
Així d’entrada jo diria que sí amb majúscules. Ja de molt petita tot el que se’m transmetia relacionat amb la sexualitat se’m va fer viure d’una manera negativa i lletja, i, si bé la transmissió d’aquesta manera de viure-la venia de part de tota la societat, qui n’era la primera abanderada era l’Església. Però jo hi afegiria encara una concreció essencial a això que tu planteges: la qüestió és si això “comporta una visió negativa de la sexualitat per la relació que té amb el cos femení i amb la dona”. Perquè, evidentment, la sexualitat, a seques, és cosa d’homes i de dones, de dones i homes (en les dues direccions), però, com ja hem discutit tu i jo abastament quan parlàvem de l’exclusió de les dones del ministeri sacerdotal en el sí de l’Església catòlica, la Bíblia –l’Antic i el Nou Testament- l’han escrit homes (mascles), l’han filtrat homes (mascles), l’han traduït homes (mascles). Com ja dèiem llavors, la Bíblia reflecteix una concepció del món, de la vida, dels desitjos, de la sexualitat, de l’altr@, estrictament i absolutament masculins. No em vull repetir estenent-me altra vegada amb el llibre del Gènesi, però és evident que el plantejament queda clar de bon començament: és Eva la causa de la primera temptació, és ella qui tempta l’home, Adam, i és ella qui desencadena la ira de Déu pare, que foragita la parella del paradís i fa recaure el càstig sobre tot el gènere humà... . Si hagués hagut de formular jo aquest capítol de la Bíblia, ben segur que la temptació l’hagués encarnat Adam, perquè per a mi sou els homes la temptació; jo em sento atreta per vosaltres. Però arreu s’ha estès la idea que les dones som la provocació per excel·lència i que vosaltres, pobrets, sou les víctimes de la provocació. Però d’això també en vàrem parlar llargament en les nostres cartes passades. Jo et deia llavors que els homes també teniu els vostres rituals de provocació –tu no n’eres conscient (evidentment hom és més conscient de la part que li toca a l’altre, en aquest cas)-, que poden ser de molts graus, i per sort que hi és aquesta provocació!: on quedaria la coqueteria? On l’erotisme? On els matisos meravellosos de la sexualitat humana? Però l’Església catòlica, eminentment patriarcal, masclista i misògina, s’entesta a projectar i a perpetuar aquella malèfica idea i a excloure la dona arreu per on passa i a veure en totes les manifestacions del fet femení una possible font de mals i temptacions. Jo, que com saps sóc agnòstica, no sóc catòlica i em considero més cristòfila que cristiana –amb això vull dir que no tinc massa contacte amb aquests ambients-, no paro de topar-me dia sí dia també, de manera directament indirecta o directa directament amb els signes de l’exclusió militant que l’Església catòlica exerceix sobre les dones i que ha transmès a tantíssimes societats, que no són conscients que la seva misogínia prové del principi dels temps. Jo crec que l’Església catòlica institucional pateix una patologia important, essencial, de la qual li cal guarir-se, i que el dictat de l’obligació al celibat ve, en primera línia d’aquesta patologia, primer cap als homes (mascles) que es feien seguidors actius –religiosos- de l’Església i, després, per ser coherents amb aquesta decisió de primera línia, també cap a les dones que es feien religioses.

Per acabar encara una breu reflexió sobre el teu tercer punt. Dius: “Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”. L’eix del que vull dir es centra en la teva paraula “radical”. Sobre això dues qüestions: 1) crec que mai no és sana la “radicalitat”, sobre tot si implica la repressió o eliminació d’una faceta humana, i encara més si aquesta faceta és bàsica, axial i fonamental, com ho és la sexualitat; 2) no crec que el celibat sigui una manera més “radical” de seguir Crist. Era Crist cèlibe? I, si ho era, en quin moment del Nou Testament tenim testimoni que el va imposar o recomanar als seus seguidors? I, si per “viure d'una manera radical el seguiment de Crist” entens allò de tenir més temps per dedicar-se als demés, com deies a la teva penúltima carta, jo tornaria a respondre’t amb els arguments de la meva última: que hi ha parelles que dediquen totes les hores de la seva vida a un mateix objectiu i que la vida en parella (incloses les relacions físiques íntimes) no els impedeix res, sinó que, ben al contrari, potencia la seva motivació i recolzament mutu.

I aquí ho deixo, Marquès, que tinc ganes de rebre la teva resposta. Ja podem anar pensant quin serà el nostre proper tema.

Una molt, molt forta abraçada,

Anna
***
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (02-03-2010) (Traducción al español de Anna Rossell)
El Masnou, 02-03-2010

Querido Xec,

debo reconocer que se me hace más difícil que otras veces responder a tu última carta. Y se me hace más difícil porque, leyéndola, he tenido la impresión de que tus letras daban marcha atrás en nuestro juego de argumentación y contraargumentación, en vez de seguir adelante. Porque, en ésta nuestra última reflexión, la que nos traemos sobre el celibato impuesto a l@s religios@s por la institución eclesial católica, partimos de un hecho, éste de la imposición. Y es precisamente este hecho incuestionable para la institución católica el que impulsa y motiva nuestra reflexión, que tiene como objetivo arrojar luz sobre si el hecho tiene o no una justificación. Y tu vas y me respondes con toda una retahíla de artículos de vuestro derecho canónico, como si estos artículos fueran un argumento. Pero estos artículos remiten al hecho del que hemos partido, no son ningún argumento en el sentido en que nosotros nos planteamos la polémica, remiten a un axioma, al axioma que impulsa nuestra reflexión. Sólo al final de tu carta aludes tú mismo a esto que yo ahora planteo. Dices: "El problema que se nos plantea aquí es preguntarnos a qué derecho se remite la Iglesia católica romana para dictar esta disciplina ligada al ministerio sacerdotal. El segundo es del dominio de las intenciones y, a partir de éstas, si este compromiso que se quiere perfecto y para toda la vida comporta una visión negativa de la sexualidad. Por lo que respecta al celibato ligado al voto de castidad que hacemos l@s religios@s, la perspectiva es diferente. No se trata de una disciplina en relación al ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo".
Ya sabemos que cuando se entra a formar parte de un club, de una organización, una asociación, el nuevo miembro sabe cuál es la normativa y está obligado a aceptarla y respetarla, si ha sido bien informado sobre ella, como es el caso de los seminaristas respecto al celibato, pero ésta no es la cuestión que nos traemos entre manos ahora. Si estamos discutiendo sobre qué sentido tiene un axioma, en la argumentación sobre esta discusión no podemos utilizar el mismo axioma como si se tratara de un argumento. Supongo que me explico. Por ello partiré de esta cita tuya, y no de los artículos en los que te extiendes de vuestro derecho canónico, para avanzar en nuestra reflexión:
Estoy absolutamente de acuerdo contigo: la primera cuestión que se nos plantea es a qué derecho remite esta decisión del celibato de la Iglesia institucional católica. Es una pregunta que yo te hacía hace algunas cartas, porque yo ignoro cuándo tuvo lugar esta decisión (¿lo sabes tú? Dímelo, por favor). Pero sí que creo recordar que fue en la Edad Media, en uno de los concilios, o, en todo caso, que esto del celibato no tiene nada que ver ni con el Antiguo ni con el Nuevo Testamento. Ello significa que la cuestión la decidieron hombres, por más representantes de Dios que fueran, pero hombres en definitiva. Esta imposición no viene ni de Dios padre ni de su hijo Jesucristo, según el mismo Cristo y el cristianismo. Y cuando digo "hombres" quiero decir literalmente los "hombres", es decir, los seres humanos masculinos. Y con esto establezco el puente hacia el segundo tema que tú planteas: si esto de la imposición del celibato "comporta una visión negativa de la sexualidad".
Así de entrada yo diría que sí con mayúsculas. Ya de muy niña todo lo que se me transmitía relacionado con la sexualidad se me hizo vivir de una manera negativa y fea, y, si bien la transmisión de este modo de vivirla venía de parte de toda la sociedad, quien era la primera abanderada era la Iglesia. Pero yo añadiría aún una concreción esencial a esto que tú planteas: la cuestión es si esto "comporta una visión negativa de la sexualidad por la relación que tiene con el cuerpo femenino y con la mujer". Porque, evidentemente, la sexualidad, a secas, es cosa de hombres y de mujeres, de mujeres y de hombres (en las dos direcciones), pero, como ya hemos discutido tú y yo ampliamente cuando hablábamos de la exclusión de las mujeres del ministerio sacerdotal en el seno de la Iglesia católica, la Biblia -el Antiguo y el Nuevo Testamento- la han escrito hombres (seres humanos masculinos), la han filtrado hombres (seres humanos masculinos), la han traducido hombres (seres humanos masculinos). Como ya decíamos entonces, la Biblia refleja una concepción del mundo, de la vida, de los deseos, de la sexualidad, del otr@, estricta y absolutamente masculinos. No quiero repetirme extendiéndome de nuevo en el libro del Génesis, pero es evidente que el planteamiento queda claro desde el principio: es Eva la causa de la primera tentación, es ella quien tienta al hombre, Adán, y es ella quien desencadena la ira de Dios padre, que expulsa a la pareja del paraíso y hace recaer el castigo sobre el género humano... . Si hubiera sido yo quien hubiera tenido que formular este capítulo de la Biblia seguro que la tentación la hubiera encarnado Adán, porque para mí sois los hombres la tentación; yo me siento atratída por vosotros. Pero a mi alrededor y por todas partes se ha extendido la idea de que las mujeres somos la provocación por excelencia y que vosotros, pobrecitos, sois las víctimas de esta provocación. Pero de esto también hablamos ya largamente en nuestras pasadas cartas. Yo te decía entonces que los hombres también tenéis vuestros rituales de provocación -tú no eras consciente de ello (evidentemente se es más consciente de la parte que le toca al otr@, en este caso)-, que pueden ser de muchos grados, ¡y es una suerte que exista esta provocación! ¿Dónde quedaría, si no, la coquetería? ¿Dónde el erotismo? ¿Dónde los maravillosos matices de la sexualidad humana? Pero la Iglesia católica, eminentemente patriarcal, machista y misógina, se emperra en proyectar y en perpetuar aquella maléfica idea y en excluir a la mujer de todo el mundo y por todo el terreno que pisa y en ver en todas las manifestaciones del hecho femenino una posible fuente de males y de tentaciones. Yo, que como sabes soy agnóstica, no soy católica y me considero más cristófila que cristiana -con esto quiero decir que no tengo mucho contacto con estos ambientes-, no paro de chocar de frente, día sí día también, de manera directamente indirecta o directamente directa con los signos de la exclusión militante que la Iglesia católica ejerce sobre las mujeres y que ha transmitido a tantísimas sociedades, que no son conscientes de que su misoginia proviene del principio de los tiempos. Yo creo que la Iglesia católica institucional sufre una patología importante, esencial, de la que debe sanar, y que el dictado de la obligación del celibato proviene, en primera línea de esta patología, primero hacia los hombres (seres humanos masculinos) que se hacían seguidores activos -religiosos- de la Iglesia y, después, para ser coherentes con esta decisión de primera línea, también hacia las mujeres que se hacían religiosas.
Para terminar aún una breve reflexión sobre tu tercer punto. Dices: "En cuanto al celibato ligado al voto de castidad que hacemos los religiosos, la perspectiva es diferente. No se trata de una disciplina en relación con el ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo".
El eje de lo que ahora quiero decir se centra en tu palabra "radical". Sobre esto dos observaciones: 2) creo que la "radicalidad" nunca es sana, sobre todo cuando implica la represión o eliminación de una faceta humana, y más aún si esta faceta es básica, axial y fundamental, como lo es la sexualidad; 2) no creo que el celibato sea una manera más "radical" de seguir a Cristo. ¿Era Cristo célibe? Y, si lo era, ¿en qué momento del Nuevo Testamento tenemos testimonio de que lo impuso o lo recomendó a sus seguidor@s? Y, si por "vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo" entiendes aquello de tener más tiempo para dedicarse a l@s demás, como decías en tu penúltima carta, yo volvería a responderte con los argumentos de mi última: que hay parejas que dedican todas las horas de su vida a un mismo objetivo y que la vida en pareja (incluídas las relaciones físicas íntimas) no les impide nada, sino que, muy al contrario, potencia su motivación y respaldo recíprocos
Y aquí lo dejo, Marquès, que tengo ganas de recibir tu respuesta. Ya podemos ir pensando en cuál será nuestro próximo tema.
Un abrazo muy, muy fuerte,
Anna