4 de noviembre de 2014

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (3-11-2014)/
*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (3-11-2014)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Roma, 3 de  novembre de 2014


Xec Marquès i Anna Rossell (Mercadal -Menorca-, juliol 2014) /
Xec Marquès y Anna Rossell (Mercada -Menorca-l, julio 2014)

Ja fa temps que vaig donant voltes a les idees i reflexions a les que vull posar una mica d’ordre. Escrivies que passar a la concepció de “l’homo hominis lupus” t’estava recordant la idea filosòfica rousseauniana del Bon Salvatge, segons la qual l’ésser humà és bo per natura. La pregunta sobre la naturalesa humana no ens condueix gaire lluny, sobretot si és des d’una perspectiva moral –és l’ésser humà bo o dolent per natura–. De fet, responem sempre des d’una perspectiva existencial o històrica: La naturalesa humana és capaç del millor i del pitjor.

La psicologia ens ensenya com la maduresa humana és una conquesta feta de superació de frustracions, de renuncies i de superació del desig. Des d’una perspectiva educativa descobrim que la persona és un ésser de desig. I el primer que afirmem és que desitjar és bo, és la nostra naturalesa. El primer desig és el del plaer, la felicitat; el desig de l’afirmació de si mateix, de la reconeixença de la identitat, de la pròpia llibertat d’ésser.
Moralment podem jutjar un adolescent o una adolescent i dir que el seu comportament no és bo, que és dolent... però ens podrà respondre: és dolent de ser feliç i de buscar ser-ho? És dolent voler ser lliure?
El desig de ser feliç i de ser lliure és bo. En antropologia cristiana diríem que justament això és l’empremta de Déu en la naturalesa humana. I en aquest sentit la naturalesa humana és radicalment bona. I aquesta és la primera de les dimensions, crec, de la consciència.

Els grans educadors i educadores -coneixes els meus referents salesians- s’han fonamentat en aquest desig de ser feliç, de ser lliures, de realitzar-se personalment i lliurement. Reconeixent, fins i tot en les realitzacions menys admissibles moralment d’aquest desig, l’única força i energia que pot construir una persona bona. Certament cada educador és fill del seu temps i del seu context social i cultural. I les mediacions pedagògiques que proposen son pròpies del seu temps encara que en cada bon educador hi ha sempre una novetat que condueix la relació educativa a una més gran finesa humana.

Hem evocat la necessitat d’educar en valors i jo he expressat un cert escepticisme degut a la necessitat de formar primer el nucli profund i interior de la persona, allà on s’expressa el desig. És el que deia de la ineficàcia d’una catequesis, d’una educació religiosa que proposa valors i normes morals però no assumeix l’educació del desig, no entra en diàleg amb la interioritat de la persona, que parla de Déu sense desvetllar interioritat, sense fer vibrar el més profund del cor. És el primer pas de tota relació educativa.

El punt crític, la crisi que orienta el desig cap al bé (la vida) o cap al mal (la mort), és la descoberta de l’altre i de la pròpia finitud. I en aquesta frontera pot aparèixer la consciència del mal, del poder i de fer mal. I que aquest mal de l’altre em fa mal, és mal també per a mi.
Hi ha una dialèctica entre la necessitat (el desig de l’altre, el desig d’estimar) i la seva manca (la mort de l’altre, el desig de ser estimat). Aquesta crisis només se supera amb l’experiència de ser estimat malgrat la mort de l’altre i això es pot viure amb l’experiència de ser perdonat, de ser salvat per l’amor de l’altre i de poder perdonar l’altre, de donar vida allà on s’ha provocat mort.

A la primera dimensió de la consciència s’hi afegeix una segona dimensió. És la consciència rescatada, perdonada o, en llenguatge clàssic, la consciència redimida, i és aquí que jo parlava de consciència cristològica en el meu treball de llicenciatura.
Aquest dinamisme és un dinamisme molt humà. En la mesura que s’obre a la transcendència, tant en el desig de felicitat com en la consciència de ser perdonat podem parlar de dimensió religiosa. Des de la fe cristiana això és el misteri de la creació i el misteri de la redempció.
La pedagogia i l’espiritualitat de Don Bosco també fan referència a aquesta consciència. En el seu llenguatge això es diu el pecat i la reconciliació.

L’educació aleshores només pot ser un acompanyament fet des d’una proposta educativa que acompanyi els/les joves a fer experiència de la profunditat del seu desig, obrir la seva capacitat de desig i de felicitat a d’altres experiències que aquelles ofertes per la societat de consum. Crear uns “ecosistemes” educatius que cultivin allò que els antics anomenaven les virtuts cardinals: la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Però també al mateix temps, la capacitat de l’examen de consciència de reconeixement dels propis límits, de la pròpia capacitat de fer mal i de la possibilitat d’alliberar-se’n.

Estic d’acord amb tu que aquesta dinàmica és abans de la religió, només hi pot haver religió amb aquesta estructura humana de base; si no, hi ha ideologia, fanatisme, manipulació. Però no desespero d’una religió que sigui capaç d’estructurar aquest procés, de donar-li espai d’expressió i de sentit.

Els valors i virtuts sense aquesta estructura profunda de fonament tampoc tenen sentit. Els cultiven també els fanàtics i fonamentalistes del nostre temps.


Xec
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (3-11-2014). Traducción al español de Anna Rossell

Ya hace tiempo que voy dando vueltas a las ideas y reflexiones a las que quiero poner un poco de orden. Escribías que la concepción del "homo hominis lupus" te estaba recordando la idea filosófica rousseauniana del Buen Salvaje, según la cual el ser humano es bueno por naturaleza. La pregunta sobre la naturaleza humana no nos conduce muy lejos, sobre todo si es desde una perspectiva moral -es el ser humano bueno o malo por naturaleza-. De hecho, respondemos siempre desde una perspectiva existencial o histórica: La naturaleza humana es capaz de lo mejor y de lo peor. 

La psicología nos enseña cómo la madurez humana es una conquista hecha de superación de frustraciones, de renuncias y de superación del deseo. Desde una perspectiva educativa descubrimos que la persona es un ser de deseo. Y lo primero que afirmamos es que desear es bueno, es nuestra naturaleza. El primer deseo es el del placer, la felicidad; el deseo de la afirmación de sí mismo, del reconocimiento de la identidad, de la propia libertad de ser. 
Moralmente podemos juzgar a un adolescente o una adolescente y decir que su comportamiento no es bueno, que es malo ... pero él o ella nos podrá responder: ¿es malo ser feliz e intentar serlo? ¿Es malo querer ser libre? 
El deseo de ser feliz y de ser libre es bueno. En antropología cristiana diríamos que justamente eso es la huella de Dios en la naturaleza humana. Y en este sentido la naturaleza humana es radicalmente buena. Y ésta es la primera de las dimensiones, creo, de la conciencia. 

Los grandes educadores -conoces mis referentes salesianos- se han fundamentado en este deseo de ser feliz, de ser libres, de realizarse personalmente y libremente. Reconociendo, incluso en las realizaciones menos admisibles moralmente de este deseo, la única fuerza y energía que puede construir una persona buena. Ciertamente cada educador es hijo de su tiempo y de su contexto social y cultural, y las mediaciones pedagógicas que proponen son propias de su tiempo aunque en cada buen educador hay siempre una novedad que conduce la relación educativa a una mayor finura humana. 

Hemos evocado la necesidad de educar en valores y yo he expresado cierto escepticismo debido a la necesidad de formar primero el núcleo profundo e interior de la persona, donde se expresa el deseo. Es lo que decía de la ineficacia de una catequesis, de una educación religiosa que propone valores y normas morales pero no asume la educación del deseo, no entra en diálogo con la interioridad de la persona, que habla de Dios sin desvelar interioridad, sin hacer vibrar lo más profundo del corazón. Es el primer paso de toda relación educativa. 

El punto crítico, la crisis que orienta el deseo hacia el bien (la vida) o hacia el mal (la muerte), es el descubrimiento del otro y de la propia finitud. Y en esta frontera puede aparecer la conciencia del mal, del poder y de hacer daño. Y que este mal del otro me duele, es mal también para mí. 
Hay una dialéctica entre la necesidad (el deseo del otro, el deseo de amar) y su falta (la muerte del otro, el deseo de ser amado). Esta crisis sólo se supera con la experiencia de ser amado a pesar de la muerte del otro y esto se puede vivir con la experiencia de ser perdonado, ser salvado por el amor del otro y de poder perdonar al otro, de dar vida allí donde se ha provocado muerte. 

A la primera dimensión de la conciencia se añade una segunda dimensión: es la conciencia rescatada, perdonada o, en lenguaje clásico, la conciencia redimida, y es aquí donde yo hablaba de conciencia cristológica en mi trabajo de licenciatura. 
Este dinamismo es un dinamismo muy humano. En la medida que se abre a la trascendencia, tanto en el deseo de felicidad como en la conciencia de ser perdonado podemos hablar de dimensión religiosa. Desde la fe cristiana esto es el misterio de la creación y el misterio de la redención. 
La pedagogía y la espiritualidad de Don Bosco también hacen referencia a esta conciencia. En su lenguaje eso se llama el pecado y la reconciliación. 

La educación entonces sólo puede ser un acompañamiento hecho desde una propuesta educativa que acompañe a los/las jóvenes a experimentar la profundidad de su deseo, abrir su capacidad de deseo y de felicidad a otras experiencias que aquellas ofrecidas por la sociedad de consumo. Crear unos "ecosistemas" educativos que cultiven lo que los antiguos llamaban las virtudes cardinales: la prudencia, la justicia, la fortaleza y la templanza. Pero también al mismo tiempo, la capacidad del examen de conciencia de reconocimiento de los propios límites, de la propia capacidad de hacer daño y de la posibilidad de liberarse. 

Estoy de acuerdo contigo en que esta dinámica es antes que la religión, sólo puede haber religión con esta estructura humana de base; si no, hay ideología, fanatismo, manipulación. Pero no desespero de una religión que sea capaz de estructurar este proceso, de darle espacio de expresión y de sentido. 

Los valores y virtudes sin esta estructura profunda de fundamento tampoco tienen sentido. Los cultivan también los fanáticos y fundamentalistas de nuestro tiempo.

Xec