.jpg)
Entradas
(A continuación del texto catalán viene su traducción al español)
A Conakry, a casa d'en Xec, Nadal 2008: retallant per fer carnets als nens del Pati Salesià /En Conakry, en casa de Xec, Navidad 2008: recortando para hacer carnets a los niños del Patio Salesiano
Català:
El Masnou, Anna-Xec, 09-05-09
Estimat Xec,
has reprès en la teva última carta els pensaments que vas deixar interromputs el dia 5 de maig. Espero, doncs, encara la teva resposta a les meva última del dia 7 de maig. Com tu dius, t’has centrat en el tema de l’homosexualitat per mirar de trobar allò que anomenes la “norma”, aquell punt de referència que tots dos cerquem en les nostres reflexions per prendre’l com a punt de partida i com a base per a l’educació.
Parles d’alliberar el llenguatge i la justícia de la càrrega negativa que margina i discrimina els homosexuals en la nostra societat. Dius: “Treguem del llenguatge tota expressió que valori negativament la pulsió homosexual, treguem de la llei tot allò que pugui marginar, estigmatitzar o reduir en la seva dignitat ciutadana qui tingui aquesta pulsió. Però no en fem un homòleg de l’acte sexual entre persones de sexe diferent.”
Bé, i jo pregunto, perquè no ho podem considerar un “homòleg”? La diferència fonamental rau en la impossibilitat de tenir fills biològicament en comú, en res més. Així doncs, jo penso que, en el fons, la resistència que posem a no voler considerar-ho “homòleg” radica en el fet que hi ha un rebuig a acceptar les relacions sexuals per pur gaudi, que ens entestem a voler donar a aquestes relacions sempre aquella finalitat de procreació, que l’Església catòlica accepta com a única.
També dius: “Un daltonià pot fer unes pintures meravelloses, però això no treu que li manca la percepció d’un color. Una parella d’homosexuals pot estimar-se i expressar l’amor de manera sublim. Però en l’expressió sexual del seu amor hi ha una alteritat que manca i que la pulsió sexual reclama d’una manera o d’una altra.” (La negreta és meva). Tu segueixes insistint en la manca de l’alteritat en la relació homosexual, jo et deia en una de les primeres cartes, que jo no gosava d’afirmar una cosa així, perquè n’estic segura que els qui viuen l’amor d’aquesta manera troben i veuen l’alteritat més absoluta en la seva parella. És prou complex com per fer-ho tan senzill, crec jo. El cos i la psicologia no sempre van ben lligats, i la psicologia també és “cos”, encara que no es manifesti físicament i material.
Com et deia en la meva última carta del dia 7 de maig, considero molt important aquesta homologació (sobre tot els educador@s ho haurien d’homologar, crec jo), tenint en compte els riscos que comporta la crisi de la descoberta de la pròpia sexualitat en l’adolescència. En aquella carta esmentava el perill de suïcidi que corren els adolescents que, amb prou dificultats, se n’adonen que són homosexuals i han d’afrontar el rebuig familiar i social en una edat en què tot és massa difícil com per suportar aquesta descoberta crucial, a més.
Es desprèn del to general de la teva carta una idealització de la relació sexual, que jo crec que pot resultar perillosa, sobre tot per a els educador@s. Com ja hem anat veient en l’intercanvi epistolar que hem anat fent sobre el tema, tant tu com jo estem d’acord en què les relacions sexuals més satisfactòries, en el sentit humà més ple, són aquelles que es donen entre una parella que es coneix íntimament –físicament i psicològica-, que s’estima i que viu la seva relació aprofundint-la dia a dia i de cara al futur. Ara bé, un educador@ té el deure de preparar els adolescents per a la vida i de mirar d’evitar-li riscs i perills que li poden fer mal, físicament i espiritual. De manera que jo tinc el convenciment que tot@s els educador@s haurien de saber transmetre als joves què són les relacions sexuals i què poden ser, en el seu ventall més ample, donant a entendre els pros i els contres de cadascuna de les variacions que jo ja he esmentat en vàries de les meves cartes: allò del sexe sense amor, amor sense sexe i amor amb sexe. I tot això amb fills o sense, amb intenció de tenir-los o sense. No prevenir-los contra aquesta realitat és, crec jo, una irresponsabilitat. D’altra banda, i com ja et deia en altres cartes, insisteixo en la moralitat de totes aquestes possibles relacions amoroses-sexuals sempre i quan la relació sigui convinguda i en el supòsit del clar respecte vers l’altre. El respecte és quelcom que va parell a qualsevol actuació humana o hi és absent, no té a veure només amb la relació sexual.
I és en aquesta educació en el respecte vers l’altre que a mi m’interessa de centrar el tema ara, perquè jo crec que és la clau de tot plegat: com educar en aquest respecte? Com educar en la intenció d’aprofundir en el coneixement de l’altre per estimar-lo i respectar-lo en allò que és? Aquesta és la pregunta que jo em faig. Així formulada, la pregunta fa referència a qualsevol mena de relació, és general. És aquesta la que m’interessa. Perquè, si aconseguim respondre-la, llavors tindrem aquest punt de referència, també per a les relacions sexuals, però no només per al que afecte a aquestes relacions, sinó a totes.
Tal com jo ho veig, aquesta pregunta està directament connectada amb la violència: massa sovint en les relacions entre els éssers humans hi ha un pols que podríem dir-ne “de poder”: de manera més o menys evident pugnem per aconseguir la nostra parcel·la de poder a costa de que minvi la de l’altre. Probablement hi ha un component innat en aquesta tendència que no està en les nostres mans d’eliminar, però sí de controlar i canalitzar-ne les energies. Això, que és així en general, augmenta encara més en les relacions entre els gèneres (ja no parlo ara de les relacions estrictament sexuals, sinó “entre els gèneres”, en general). No sé per quina raó històrica hi ha en les cultures humanes una lluita aferrissada entre els gèneres, i aquí el gènere femení té les de perdre, per allò que et deia en la meva última carta: les dones són el gènere més dèbil –físicament i sociològicament (són el gènere més pobre del món)-. Això fa que es doni un cercle viciós de superioritat-dependència entre l’home i la dona, que és, per definició, una font inesgotable de violència (i que és el graó més allunyat per propiciar aquella relació amorosa ideal de què parlem i que busquem tu i jo com a punt de referència per educar). Com trencar aquest cercle viciós? Mentre hi hagi pobresa no hi ha llibertat, per tant, tampoc la capacitat de decisió lliure de donar-se a un altre. I, com també esmentava jo a la meva última carta, encara hi ha un altre factor important en aquest cercle de superioritat-dependència, és el de la fixació cultural dels rols per gèneres. Aquesta és una altra creu. També això fa estralls entre la població, tant femenina com masculina, perquè el que sociològicament està lligat i ve obligat, fa esclaves les persones d’aquesta obligació sociològica i impedeix la seva lliure decisió en tots els sentits. És molt greu que una persona es vegi empesa a tenir fills, perquè “cal tenir-los”, és molt greu que es vegi empesa a contraure matrimoni perquè “cal casar-se”, ho és que es vegi obligada a deixar de banda tal o qual professió perquè “és d’homes” o “és de dones”... i tantes coses així. Això afecta tant les dones com els homes, però en tot aquest entrellat les dones ocupen la posició més feble. Jo ho resumiria així: cal cercar en l’entorn de les persones les condicions que els permetin ser autònomes. Només des de l’autonomia hom és lliure, només des de l’autonomia hi pot haver una relació amb l’altre en la plenitud.
Digues ara com ho veus tu, amic.
I rep una molt forta abraçada,
Anna
has reprès en la teva última carta els pensaments que vas deixar interromputs el dia 5 de maig. Espero, doncs, encara la teva resposta a les meva última del dia 7 de maig. Com tu dius, t’has centrat en el tema de l’homosexualitat per mirar de trobar allò que anomenes la “norma”, aquell punt de referència que tots dos cerquem en les nostres reflexions per prendre’l com a punt de partida i com a base per a l’educació.
Parles d’alliberar el llenguatge i la justícia de la càrrega negativa que margina i discrimina els homosexuals en la nostra societat. Dius: “Treguem del llenguatge tota expressió que valori negativament la pulsió homosexual, treguem de la llei tot allò que pugui marginar, estigmatitzar o reduir en la seva dignitat ciutadana qui tingui aquesta pulsió. Però no en fem un homòleg de l’acte sexual entre persones de sexe diferent.”
Bé, i jo pregunto, perquè no ho podem considerar un “homòleg”? La diferència fonamental rau en la impossibilitat de tenir fills biològicament en comú, en res més. Així doncs, jo penso que, en el fons, la resistència que posem a no voler considerar-ho “homòleg” radica en el fet que hi ha un rebuig a acceptar les relacions sexuals per pur gaudi, que ens entestem a voler donar a aquestes relacions sempre aquella finalitat de procreació, que l’Església catòlica accepta com a única.
També dius: “Un daltonià pot fer unes pintures meravelloses, però això no treu que li manca la percepció d’un color. Una parella d’homosexuals pot estimar-se i expressar l’amor de manera sublim. Però en l’expressió sexual del seu amor hi ha una alteritat que manca i que la pulsió sexual reclama d’una manera o d’una altra.” (La negreta és meva). Tu segueixes insistint en la manca de l’alteritat en la relació homosexual, jo et deia en una de les primeres cartes, que jo no gosava d’afirmar una cosa així, perquè n’estic segura que els qui viuen l’amor d’aquesta manera troben i veuen l’alteritat més absoluta en la seva parella. És prou complex com per fer-ho tan senzill, crec jo. El cos i la psicologia no sempre van ben lligats, i la psicologia també és “cos”, encara que no es manifesti físicament i material.
Com et deia en la meva última carta del dia 7 de maig, considero molt important aquesta homologació (sobre tot els educador@s ho haurien d’homologar, crec jo), tenint en compte els riscos que comporta la crisi de la descoberta de la pròpia sexualitat en l’adolescència. En aquella carta esmentava el perill de suïcidi que corren els adolescents que, amb prou dificultats, se n’adonen que són homosexuals i han d’afrontar el rebuig familiar i social en una edat en què tot és massa difícil com per suportar aquesta descoberta crucial, a més.
Es desprèn del to general de la teva carta una idealització de la relació sexual, que jo crec que pot resultar perillosa, sobre tot per a els educador@s. Com ja hem anat veient en l’intercanvi epistolar que hem anat fent sobre el tema, tant tu com jo estem d’acord en què les relacions sexuals més satisfactòries, en el sentit humà més ple, són aquelles que es donen entre una parella que es coneix íntimament –físicament i psicològica-, que s’estima i que viu la seva relació aprofundint-la dia a dia i de cara al futur. Ara bé, un educador@ té el deure de preparar els adolescents per a la vida i de mirar d’evitar-li riscs i perills que li poden fer mal, físicament i espiritual. De manera que jo tinc el convenciment que tot@s els educador@s haurien de saber transmetre als joves què són les relacions sexuals i què poden ser, en el seu ventall més ample, donant a entendre els pros i els contres de cadascuna de les variacions que jo ja he esmentat en vàries de les meves cartes: allò del sexe sense amor, amor sense sexe i amor amb sexe. I tot això amb fills o sense, amb intenció de tenir-los o sense. No prevenir-los contra aquesta realitat és, crec jo, una irresponsabilitat. D’altra banda, i com ja et deia en altres cartes, insisteixo en la moralitat de totes aquestes possibles relacions amoroses-sexuals sempre i quan la relació sigui convinguda i en el supòsit del clar respecte vers l’altre. El respecte és quelcom que va parell a qualsevol actuació humana o hi és absent, no té a veure només amb la relació sexual.
I és en aquesta educació en el respecte vers l’altre que a mi m’interessa de centrar el tema ara, perquè jo crec que és la clau de tot plegat: com educar en aquest respecte? Com educar en la intenció d’aprofundir en el coneixement de l’altre per estimar-lo i respectar-lo en allò que és? Aquesta és la pregunta que jo em faig. Així formulada, la pregunta fa referència a qualsevol mena de relació, és general. És aquesta la que m’interessa. Perquè, si aconseguim respondre-la, llavors tindrem aquest punt de referència, també per a les relacions sexuals, però no només per al que afecte a aquestes relacions, sinó a totes.
Tal com jo ho veig, aquesta pregunta està directament connectada amb la violència: massa sovint en les relacions entre els éssers humans hi ha un pols que podríem dir-ne “de poder”: de manera més o menys evident pugnem per aconseguir la nostra parcel·la de poder a costa de que minvi la de l’altre. Probablement hi ha un component innat en aquesta tendència que no està en les nostres mans d’eliminar, però sí de controlar i canalitzar-ne les energies. Això, que és així en general, augmenta encara més en les relacions entre els gèneres (ja no parlo ara de les relacions estrictament sexuals, sinó “entre els gèneres”, en general). No sé per quina raó històrica hi ha en les cultures humanes una lluita aferrissada entre els gèneres, i aquí el gènere femení té les de perdre, per allò que et deia en la meva última carta: les dones són el gènere més dèbil –físicament i sociològicament (són el gènere més pobre del món)-. Això fa que es doni un cercle viciós de superioritat-dependència entre l’home i la dona, que és, per definició, una font inesgotable de violència (i que és el graó més allunyat per propiciar aquella relació amorosa ideal de què parlem i que busquem tu i jo com a punt de referència per educar). Com trencar aquest cercle viciós? Mentre hi hagi pobresa no hi ha llibertat, per tant, tampoc la capacitat de decisió lliure de donar-se a un altre. I, com també esmentava jo a la meva última carta, encara hi ha un altre factor important en aquest cercle de superioritat-dependència, és el de la fixació cultural dels rols per gèneres. Aquesta és una altra creu. També això fa estralls entre la població, tant femenina com masculina, perquè el que sociològicament està lligat i ve obligat, fa esclaves les persones d’aquesta obligació sociològica i impedeix la seva lliure decisió en tots els sentits. És molt greu que una persona es vegi empesa a tenir fills, perquè “cal tenir-los”, és molt greu que es vegi empesa a contraure matrimoni perquè “cal casar-se”, ho és que es vegi obligada a deixar de banda tal o qual professió perquè “és d’homes” o “és de dones”... i tantes coses així. Això afecta tant les dones com els homes, però en tot aquest entrellat les dones ocupen la posició més feble. Jo ho resumiria així: cal cercar en l’entorn de les persones les condicions que els permetin ser autònomes. Només des de l’autonomia hom és lliure, només des de l’autonomia hi pot haver una relació amb l’altre en la plenitud.
Digues ara com ho veus tu, amic.
I rep una molt forta abraçada,
Anna
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción de Anna Rossell)
El Masnou, 09-05-2009
Querido Xec,
has retomado en tu última carta los pensamientos que dejaste interrumpidos el día 5 de mayo. Espero, pues, aún tu respuesta a mi última carta del día 7 de mayo. Como tú dices, te has centrado en el tema de la homoxexualidad para intentar encontrar aquello que llamas la "norma", aquel punto de referencia que ambos buscamos en nuestras reflexiones para tomarlo como punto de partida y de base para la educación. Hablas de liberar el lenguaje y la justicia de la carga negativa que margina y discrimina a los homosecuales en nuestra sociedad. Dices: "Libremos el lenguaje de toda expresión que valore negativamente la pulsión homosexual, libremos a la ley de todo aquello que pueda marginar, estigmatizar o reducir en su dignidad ciudadana a aquellos que sienten esta pulsión, pero no hagamos de esta relación un homólogo del acto sexual entre personas de sexo diferente."
Bien, y yo pregunto ¿Por qué no lo podemos considerar "homólogo"? La diferencia fundamental radica en la imposibilidad de tener hijos biológicamente comunes, en nada más. Así pues, yo pienso que, en el fondo, la resistencia que oponemos a no querer considerarla una relación "homóloga" tiene su explicación en el hecho de que existe un rechazo a aceptar las relaciones sexuales por placer, que nos empeñamos en querer da a las relaciones sexuales siempre aquella finalidad de procreación que la Iglesia católica acepta como única. También dices: "Un daltónico puede pintar maravillosamente, pero no por ello deja de faltarle la percepción de un color. Una pareja de homosexuales puede amarse y expresar el amor de manera sublime, pero a la expresión sexual de su amor le falta la alteridad que la pulsión sexual reclama de un modo u otro. (La negrita es mía). Tú sigues insistiendo en la falta de la alteridad en la relación homosexual; yo te decía en una de las primeras cartas que yo no me atrevía a afirmar algo así, porque estoy segura de que quienes viven el amor de este modo encuentran y ven la alteridad más absoluta en su pareja. Es demasiado complejo como para hacerlo tan sencillo, creo yo. El cuerpo y la sicología no siempre van bien a la par, y la sicología también es "cuerpo", aunque no se manifieste física ni materialmente. Como te decía en mi última carta del día 7 de mayo, considero muy importante esta homologación (sobre todo los educador@s deberían de homologar estas relaciones, creo yo), teniendo en cuenta los riesgos que comporta la crisis del descubrimiento de la propia sexualidad en la adolescencia. En aquella carta mencionaba el peligro de suicidio que corren los adolescentes, que, con enormes dificultades, se dan cuenta que son homosexuales y han de afrontar el rechazo familiar y social a una edad en que todo es ya demasiado difícil como para soportar este descubrimiento crucial, además.
Se desprende del tono general de tu carta una idealización de la relación sexual, que yo creo que puede resultar peligrosa, sobre todo para los educador@s. Como ya hemos ido viendo en el intercambio epistolar que hemos ido sosteniendo sobre el tema, tanto tú como yo estamos de acuerdo en que las relaciones sexuales más satisfactorias, en el sentido humano más pleno, son aquellas que se dan entre una pareja que se conoce íntimamente -física y sicológicamente-, que se ama y que vive su relación profundizándola día tras día y de cara al futuro. Ahor bien, un educador@ tiene el deber de preparar a los adolescentes para la vida y d mirar de evitarle riesgos y peligros que le puedan hacer daño, física y espiritualmente. De modo que yo estoy convencida de que tod@s l@s educador@s deberían saber transmitir a l@s jóvenes qué son las relaciones sexuales y qué pueden ser, en su más amplia palestra de matices, dando a entender los pros y los contras de cada una de las variaciones a las que yo me he referido en mis cartas: aquello de sexo sin amor, amor sin xexo y amor con sexo. Y todo ello con hijos o sin ellos, con la intención de tenerlos o no. No prevenir contra esta realidad, creo yo, es una irresponsabilidad. Por otro lado, y como ya te decía en otras cartas, insisto en la moralidad de todas estas posibles relaciones amoroso-sexuales, siempre y cuando la relación sea conveida y en el supuesto del claro respeto hacia el otro. El respeto es algo que va parejo a cualquier actuación humana o que está ausente de ella, no tiene únicamente que ver con la relación sexual. Y es en esta educación en el respeto hacia el otr@ en lo que a mí me interesa centrar el tema ahora, porque yo creo que es la clave de toda la cuestión: ¿como educar en este respeto? Como educar en la intención de profundizar en el conocimiento del otro para amarlo y respetarlo en lo que es? Ésta es la pregunta que yo me hago. Así formulada, la pregunta hace referencia a cualquier tipo de relación, es general. Es ésta la pregunta que me interesa. Porque, si conseguimos contestarla, entonces tendremos este punto de referencia, también para las relaciones sexuales, pero no sólo en lo que afecta a estas relaciones, sino a todas.
Tal y como yo lo percibo, esta pregunta está directamente conectada con la violencia: con demasiada frecuencia en las relaciones entre los seres humanos existe un pulso que podríamos llamar "de poder": de un modo más o menos evidente pugnamos para conseguir nuestra parcela de poder a costa de que mengue la del otro. Probablemente exista un componente innato en esta tendencia, que no está en nuestras manos poder eliminar, pero sí controlar y canalizar sus energías. Esto, que es así en general, aumenta todavía más en las relaciones entre los géneros (ya no hablo ahora de las relaciones estrictamente sexuales, sino "entre los géneros", en general). No sé por qué razón histórica hay en las culturas humanas una lucha encarnizada entre los géneros, y en esta lucha el género femenino lleva las de perder, por aquello que te decía en mi última carta: las mujeres son el género más débil -física y sociológicamente (son el género más pobre del mundo)-. Esto conlleva que se dé un círculo vivioso de superioridad-dependencia entre el hombre y la mujer, que es, por definición, una fuente inagotable de violencia (y que es el eslabón más alejado para propiciar aquella relación amorosa ideal de que hablamos y que buscamos tú y yo como punto de referencia para educar). ¿Como romper este círculo vicioso? Mientras haya pobreza, no hay libertad, por tanto, tampoco capacidad de libre decisión de darse a otro. Y, como también mencionaba yo en mi última carta, existe áun otro factor importante en este círculo de superioridad-dependencia, es el de la fijación cultural de los roles por géneros. Esta es otra cruz. También esto hace estragos entre la población, tanto femenina como masculina, porque sociológicamente está ligada y viene obligado, hace a las personas esclavas de esta obligación sociológica e impide su libre decisión en todos los sentidos. Es muy grave que un ser humano se vea empujad@ a tener hijos porque "hay que tenerlos", es muy grave que se vea obligad@ a contraer matrimonio porque "hay que casarse", que se vea obligad@ a dejar de lado tal o cual profesión porque "es de hombres" o "es de mujeres" ... y tantas cosas parecidas. Esto afecta por igual a las mujeres que a los hombres, pero en todo este nudo gordiano las mujeres ocupan la posición más débil. Yo lo resumiría así: Es necesario buscar en el entorno de las personas las condiciones que les permitan ser autónomas. Sólo desde la autonomía se es libre, sólo desde la autonomía puede darse una relación con el otr@ con plenitud.
Díme ahora cómo lo ves tú, amigo. Y recibe un muy fuerte abrazo,
Anna
