22 de mayo de 2009
fkpaya, bienvenido a la tertulia
20 de mayo de 2009
Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (20-05-2009)
(Después del texto catalán sigue su traducción al español)
Català
El Masnou, 20-05-09
Estimat Xec,
escrius curt però intens, eh? M’agrada això que dius que se’t complica la reflexió i que aquest fet és senyal que anem per bon camí. Si la carta és menys llarga es fa més fàcil centrar-se en els punts importants.
Pel que fa a l’homosexualitat escrius:
“No crec que la dificultat d' “homologar” la relació homosexual sigui motivada pel fet de presentar-se com una relació sexual deslligada de la dimensió reproductiva.
Parlant de plaer, entenc que el plaer no pot ser “homòleg” [perquè en] el clímax sexual en la relació home-dona és també un plaer fer [plaer] de dos plaers que no són els mateixos. O bé no hi ha una diferència en l’orgasme masculí i el femení?. I l’ideal no és aquest orgasme compartit? Aquesta experiència es pot donar en la relació homosexual?”.
Bé, jo crec que, si rellegeixes les teves cartes anteriors, te n’adonaràs que el teu èmfasi en la reclamació de la “dimensió social” de la relació sexual, de què en la teva opinió està mancada la relació homosexual, ho dóna a entendre ben clarament... Però m’interessa aquest altre aspecte que ara destaques per fonamentar la teva argumentació en defensa de la no-homologació de la relació homosexual i heterosexual. Parles del plaer i de la suma de dos plaers diferents com a obtenció d’un resultat plaent més exquisit. És aquest un factor que molt sovint s’oblida en les relacions sexuals, segurament perquè es tenen de poca qualitat i de manera egoista. Cadascú pensa en el seu plaer, sense adonar-se’n que mirar pel plaer de l’altre és, en si mateix, un plaer encara més gran... Però tornem al tema: tu bases el teu argument de no-homologació en el fet que aquests orgasmes diferents, el de l’home i el de la dona, fan un producte diferent quan se sumen mirant pel plaer de l’altre i et preguntes si aquesta diferència l’experimenta la parella homosexual. Doncs, jo no t’ho puc respondre, això. Però em sembla clar que el plaer més exquisit, aquest a què tu et refereixes, no ve donat tant pel fet de la “diferència” de l’orgasme, sinó pel fet de mirar pel plaer de l’altre, pel fet que l’orgasme sigui “compartit”. I, si és així, llavors jo diria que l’argument no ho és, perquè “compartit” també ho pot ser (ho és ben segur, quan es vol que així sigui) el de la parella homosexual. D’altra banda, com ja t’he dit moltes altres vegades, jo no m’atreviria a assegurar que l’orgasme en una parella homosexual no pogués ser diferent en les parts relacionals. Si hi ha aquesta atracció homosexual és perquè es viu com a diferent aquest@ altr@. Tu mateix ho dius al principi de la teva última carta: “Accepto que no és tan fàcil de negar alteritat en la relació homosexual”. Llavors, també l’orgasme es pot experimentar de manera diferent...
Passo ara al segon tema, que tu encetes de manera valenta i decidida, la proposta que jo et feia en les meves últimes d’abordar la sexualitat des de l’òptica femenina. I ho fas de manera absolutament provocadora (no sé si n’ets conscient). T’haig de dir que m’he quedat de pedra quan he llegit l’exemple que poses per il·lustrar el que, segons tu, és una “constant en l’experiència humana”, el fet que, segons dius, les dones tenen (tenim) un tarannà provocador vers l’home i ho subscrius amb l’autoritat del Llibre dels llibres, la Bíblia. Hagués somrigut si no fos pel fet que aquesta afirmació, aquesta creença, ha fet i segueix fent molt de mal i és greu, molt greu. Comences amb l’exemple que has viscut tu mateix dies enrere explicant la provocació de la noia que et va voler seduir per obtenir avantatges en el seu torn de l’aigua i segueixes amb l’anècdota d’aquestes dues o tres noietes que “fàcilment provoquen els nois quant juguen a futbol per ser desprès perseguides, tirades per terra”; segueixes després amb les paraules del Gènesis, que dius, no expressa tan “el ‘plan’ de Déu (encara que sigui Déu qui parla)” com unes “constants en l’experiència humana", paraules que diuen de la dona: “Ton désir te poussera vers ton homme et lui te dominera”. Tal com ho dius, i en el context en què ho dius, el de “la violència en la relació entre els gèneres en la que el femení porta les de perdre o encaixa el pitjor de les conseqüències” interpreto: “si s’exerceix violència en contra d’elles és perquè s’ho busquen”. Les paraules del Gènesis vindrien a subscriure una mena de llei universal... . Déu meu! És un greu problema aquesta visió... Com tantes vegades -com sempre- es tracta, altre cop, d’una visió absolutament masculina de les coses: per al gènere masculí no existeix sinó la seva visió (perquè no n’hi ha d’altra: les dones NO existim). Naturalment, els homes sentiu el que vosaltres viviu. Això és natural, però el que ja no ho és gens (o no hauria de ser-ho) és el fet que us creieu que la vostra vivència és l’única, que no n’existeix d’altra. Les dones ens sentim seduïdes pels homes, els homes també teniu el vostre ritual de seducció (pensem en el costum de fer ostentació dels suposats atributs de la masculinitat –físics i psíquics-, el que en el món animal se n’hi diu “fer la roda”...). Està molt estesa l’opinió que som les dones les seductores; suposo que pel fet que he esmentat més amunt, que els homes ho veieu així (perquè a vosaltres us arriba així, en tant que homes) i pel fet que el que s’acaba imposant gairebé sempre és la concepció del món masculina (la història l’han escrit i la segueixen escrivint, en general, els homes i la Bíblia no n’és cap excepció; i em dóna encara més la raó el fet que les Bíblies escrites per dones no varen prosperar...), també pel fet que les noies despertem abans a la sexualitat, perquè madurem biològicament i psicològica abans que els nois. Entre grups de la mateixa edat es dóna llavors la situació que les noies s’insinuen als nois quan aquests encara estan pensant a xutar la pilota i a jugar. Però això no vol dir que els nois no seduïu.
I aquí ho deixo, amic, amb les ganes i l’esperança d’haver-te sacsejat una miqueta i que em retornis el teu eco, tan preuat.
Una molt forta abraçada,
Anna
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción al español de Anna Rossell)
El Masnou, 20-05-09
Querido Xec,
escribes breve pero intensamente, ¿eh? Me gusta esto que dices de que se te complica la reflexión y que este hecho es señal de que vamos por buen camino. Si la carta es menos larga se hace más fácil centrarse en los puntos importantes. Por lo que se refiere a la homosexualidad escribes: "No creo que la dificultad en "homologar" la relación homosexual venga motivada por el hecho de presentarse como una relación sexual desligada de la dimensión reproductiva. Hablando de placer, entiendo que el placer no puede ser “homólogo” [porque en] el clímax sexual en la relación hombre-mujer es también un placer hacer [placer] de dos placeres que no son los mismos. ¿O es que no hay diferencia entre el orgasmo masculino y el femenino? ¿Y el ideal no es este orgasmo compartido? ¿Puede darse esta experiencia en la relación homosexual?"
Bien, yo creo que, si relees tus cartas anteriores, te darás cuenta del énfasis que pones en la reclamación de la "dimensión social" de la relación sexual, dimensión que, en tu opinión, le falta a la relación homosexual; esto lo das a entender claramente... Pero me interesa este otro aspecto que ahora destacas para fundar tu argumentación en defensa de la no-homologación de la relación homosexual y heterosexual. Hablas del placer y de la suma de dos placeres diferentes como obtención de un resultado placentero más exquisito. Es éste un factor que muy a menudo se olvida en las relaciones sexuales, seguramente porque se tienen de poca calidad y de manera egoista. Cada uno piensa en su placer, sin percatarse de que mirar por el placer del otro es, en sí mismo, un placer mayor aún... Pero volvamos al tema: tu basas tu argumento de no-homologación en el hecho de que estos orgasmos diferentes, el del hombre y el de la mujer, arrojan un producto diferente cuando se suman mirando por el placer del otro y te preguntas si esta diferencia la experimenta la pareja homosexual. Pues yo no te lo puedo responder. Pero me parece claro que el placer más exquisito, éste al que tú te refieres, no viene dado tanto por el hecho de la “diferencia” del orgasmo, como por el hecho de mirar por el placer del otro, por el hecho de que el orgasmo sea "compartido". Y, si es así, entonces yo diría que el argumento no es tal, porque "compartido" también lo puede ser (seguro que lo es cuando se quiere que así sea) el de la pareja homosexual. Por otro lado, como ya te he dicho muchas otras veces, yo no me atreviría a asegurar que el orgasmo en una pareja homosexual no pueda ser diferente en las partes relacionales. Si se da esta atracción homosexual es porque se vive como diferente est@ otr@. Tu mismo lo dices al principio de tu última carta: “Acepto que no es tan fácil negar la alteridad en la relación homosexual”. Entonces, también el orgasmo puede experimentarse de manera diferente...
Paso ahora al segundo tema, que tú inicias de manera valiente y decidida, la propuesta que yo te hacía en mis últimas cartas de abordar la sexualidad desde la óptica femenina. Y lo haces de manera absolutamente provocadora (no sé si eres consciente). Debo decirte que me he quedado estupefacta al leer el ejemplo que pones para ilustrar lo que, en tu opinión, es una "constante en la experiencia humana", el hecho de que la mujer tenga un comportamiento provocador hacia el hombre y lo suscribes con la autoridad del Libro de los libros, la Biblia. Hubiera sonreído si no fuera porque esta afirmación, esta creencia, ha hecho y sigue haciendo mucho daño y es grave, muy grave. Empiezas con el ejemplo que has vivido tú mismo hace pocos días, contando la provocación de la chica que te quiso seducir para obtener ventaja en su turno de reparto de agua y sigues con la anécdota de aquellas dos o tres jovencitas que “fácilmente provocan a los chicos cuando juegan a futbol para ser después perseguidas, tiradas por el suelo"; prosigues con las palabras del Génesis, que dices no expresan tanto “el ‘plan’ de Dios (aunque sea Dios quien habla)" como “constantes en la experiencia humana", palabras que, refiriéndose a la mujer, dicen: “Ton désir te poussera vers ton homme et lui te dominera”.
Tal como lo dices y en el contexto en que lo dices, el de “la violencia en la relación entre los géneros en la que el femenino lleva las de perder o encaja lo peor de las consecuencias" interpreto: “si se ejerce violencia contra ellas es porque se lo buscan". Las palabras del Génesis vendrían a suscribir algo así como una ley universal... . ¡Dios mío! Es un grave problema esta visión... Como tantas veces -como siempre- se trata, una vez más, de una visión absolutamente masculina de las cosas: para el género masculino no existe más que su visión (porque no hay otra: las mujeres NO existimos). Naturalmente, los hombres sentís lo que vosotros vivís. Esto es natural, pero lo que ya no lo es en absoluto (o no debiera serlo) es el hecho de que os creéis que vuestra viviencia es la única, que no existe otra. Las mujeres nos sentimos seducidas por los hombres, los hombres también tenéis vuestro ritual de seducción (pensemos en la costumbre de hacer ostentación de los supuestos atributos de la masculinidad -físicos y síquicos-, lo que en el mundo animal se ha dado en llamar "hacer la rueda"...). Está muy extendida la opinión de que somos las mujeres las seductoras; supongo que por el hecho que he mencionado más arriba, el hecho de que los hombres lo veáis así (porque a vosotros os llega así, en tanto que hombres) y por el hecho de que lo que se acaba imponiendo casi siempre es la concepción masculina del mundo (la historia la han escrito y la siguen escribiendo, en general, los hombres, y la Biblia no es ninguna excepción; y me da aún más la razón el hecho de que las Biblias escritas por mujeres no prosperaron..., también por el hecho de que las chicas despertamos antes a la sexualidad, porque maduramos biológicamente y sicológicamente antes que los chicos. Entre grupos de la misma edad se da entonces la situación de que las chicas se insinúan a los chicos cuando éstos aún estan pensando en chutar la pelota y en jugar. Pero esto no significa que los chicos no seduzcáis.
Y aquí lo dejo, amigo mío, con las ganas y la esperanza de haberte zarandeado un poquito y de que me devuelvas tu eco, tan preciado.
Un abrazo muy fuerte,
Anna
Correspondencia Xec Marquès-Anna Rossell (19-05-2009)
(A continuación del texto catalán sigue su traducción en español)
Català
Conakry, 19 maig 09
Benvolguda :
Més que una carta és un telegrama, però és que no vull baixar el to de la reflexió, malgrat les dificultats tècniques: poquíssimes hores de llum i quaranta mil petites coses de cada dia:
Se'm complica la reflexió, vol dir que anem per bon camí, l’afirmació, que comparteixo, que la psicologia també és cos.
Accepto que no és tan fàcil de negar alteritat en la relació homosexual.
No crec que la dificultat d' “homologar” la relació homosexual sigui motivada pel fet de presentar-se com una relació sexual deslligada de la dimensió reproductiva.
Parlant de plaer, entenc que el plaer no pot ser “homòleg” perquè en el clímax sexual, en la relació home-dona, és també un plaer fer de dos plaers que no són els mateixos. O bé no hi ha una diferència en l’orgasme masculí i el femení? I l’ideal no és aquest orgasme compartit?. Aquesta experiència es pot donar en la relació homosexual?
Super d’acord amb el prevenir. I la millor prevenció és d’acompanyar una opció personal, que ha de ser descoberta de sí mateix, integració de la pulsió sexual i també acollida de valors, d’ideals que orientaran el concret de l’experiència de “forces i febleses” que els / les adolescent@s viuran en el dia de la descoberta de sí com hom@ i com don@.
No ens cal culpabilitzar quant s’ajuda a prendre consciència de l’error, d’una opció equivocada, d’una mala previsió de les conseqüències.... però tampoc ens cal relativitzar com si tot fos coherent amb l’ideal que hom ens ha donat.
Em sembla que d’alguna manera he expressat ja el meu dolor sent testimoni de com això que anomenes "la violència en la relació entre els gèneres en la que el femení porta les de perdre o encaixa pitjor les conseqüències". L’altra dia -després li vaig demanar perdó perquè el que vaig dir ho van sentir vàries persones- [en la cua que fan les dones per agafar aigua del nostre pou] li vaig dir a una xicota, que volia “coût que coût” saltar-se el rang i trobar aigua de seguida, que no li calia fer-me la “seducció” per aconseguir aigua, només li calia una mica de paciència i així guanyaria l’aigua i la seva dignitat. Hi ha dues o tres noietes que fàcilment provoquen els nois quant juguen a futbol per ser després perseguides, tirades per terra.... Són nois i noietes “à l’éveil de l’adolescence”.
Un vell llibre, que més que definir el “pla” de Déu (encara que sigui Déu qui parla) expressa constants en l’experiència humana, diu de la dona “Ton désir te poussera vers ton homme et lui te dominera”. És en el llibre del Gènesis de la Bíblia, després que home i dona hagin violat la prohibició de l’arbre de la vida.
En l’educació ens caldrà ajudar els joves a “prendre distance” del desig, diguem que som cos, som psicologia i segurament també som esprit i som humans perquè som capaços d’integració i capaços d’integració perquè som subjectes de llibertat i d’opció. I això demana un horitzó de valors “transcendents”, una veu que crida i interroga.
Una abraçadíssima,
Xec
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (Traducción al español de Anna Rossell)
Conakry, 19 mayo 09
Apreciada Anna:
Más que una carta es un telegrama, pero no quiero rebajar el tono de la reflexión, a pesar de las dificultades técnicas: poquísimas horas de luz y cuarenta mil pequeñas cosas de cada día:
Se me complica la reflexión, significa que vamos por buen camino, la afirmación, que comparto, de que la sicología también es cuerpo. Acepto que no es tan fácil negar alteridad en la relación homosexual. No creo que la dificultad de "homologar" la relación homoxexual esté motivada por el hecho de presentarse como una relación sexual desligada de la dimensión reproductiva. Hablando de placer, entiendo que el placer no puede ser "homólogo" porque en el clímax sexual, en la relación hombre-mujer, es también un placer hacer de dos placeres que no són los mismos. ¿O es que no hay diferencia entre el orgasmo masculino y el femenino? ¿Y el ideal no es este orgasmo compartido? ¿Puede darse esta experiencia en la relación homosexual? Estoy super de acuerdo en lo de prevenir. Y la mejor prevención es acompañar una opción personal que ha de ser descubierta por sí misma, integración de la pulsión sexual y también acogida de valores, de ideales que orientarán lo concreto de la experiencia de "fuerzas y flaquezas" que l@s adolescent@s vivirán el día del descubrimiento de sí mism@s como hombre y como mujer. No es necesario culpar cuando se ayuda a tomar conciencia del error de una opción equivocada, de una mala previsión de las consecuencias, pero tampoco es necesario relativizar, como si todo fuera coherente con el ideal que se nos ha dado.
Me parece que de alguna manera he expresado ya mi dolor siendo testimonio de cómo esto que denominas "la violencia en la relación entre los géneros en la que el femenino lleva las de perder o encaja peor las consecuencias". El otro día -después le pedí disculpas porque lo que dijo lo oyeron varias personas- [en la cola que hacen las mujeres para sacar agua de nuestro pozo] le dije a una chica que quería “coût que coût” saltarse el turno, que no le hacía falta "seducirme" para conseguir agua, sólo un poco de paciencia y así ganaría el agua y su dignidad. Hay dos o tres jovencitas que provocan fácilmente a los chicos cuando juegan a futbol y después son perseguidas, tiradas al suelo... Son chicos y chicas “à l’éveil de l’adolescence”. Un viejo libro, que más que definir el "plan" de Dios (aunque sea Dios quien habla) expresa constantes en la experiencia humana, dice de la mujer: “Ton désir te poussera vers ton homme et lui te dominera”. Es en el libro del Génesis de la Bíblia, después de que el hombre y la mujer hayan violado la prohibición del árbol de la vida. En la educación necesitaremos ayudar a los jóvenes a "tomar distancia" del deseo, digamos que somos cuerpo, somos sicología, y seguramente también somos espíritu y somos humanos porque somos capaces de integración y capaces de integración porque somos sujetos de libertad y de opción. Y esto reclama un horizonte de valores "trascendentes", una voz que llama e interroga.
Un abracísimo,
Xec
18 de mayo de 2009
Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (18-05-2009)
El Masnou, 18-05-09
Estimat Xec,
Dius que vols alliberar les nostres reflexions de les clàssiques categories conceptuals, com ara la de “pecat” per tal que no ens despistem i segueixes: “i, si gosés dir "tal comportament és pecat", et caldrien moltes neurones per a resituar-te”. Com em coneixes, Marquès! De manera que deixem aquestes categories de banda.
La teva darrera carta segueix estirant el fil del tema de l’homosexualitat... Doncs m’hi enganxo.
Reconeixes l’evolució que ha fet l’Església catòlica i la societat en general en els darrers temps en el sentit d’admetre una “individualització [de la sexualitat] com a dret d’expressió ‘lliure’ “. Però hi afegeixes: “Hi trobo a faltar el component social i cultural de la sexualitat. En ella mateixa és relacional i lloc de construcció de cultura i de societat. En la dinàmica actual se la privatitza al límit i després se li dóna poder de configuració legal i cultural”. I gairebé al final de la teva carta escrius: “[...] em sembla que s’hauria d’afirmar, tant per l’homosexualitat com per a l’heterosexualitat, la dimensió social. No es pot configurar i viure la pròpia sexualitat fent fi de la “responsabilitat” social d’aquesta. Darrerament s’ha fet sentir a la societat que ha de donar resposta (ser responsable) al fet de l’existència de “parelles de fet” i d’altres formes de vida a dos adaptant la legislació perquè aquestes formes de parella gaudeixin dels mateixos drets que el clàssic matrimoni.
Ara em sembla que s’hauria també d’afirmar la necessitat, per a tota forma reconeguda de parella, de donar resposta a la funció social de la parella i també la responsabilitat de ser el “lloc” on es fa néixer i créixer la vida.” (La negreta és meva).
He destacat la teva insistència en aquesta “dimensió social” que tu reclames de la parella, sigui de la mena que sigui, perquè crec que és la reivindicació que dius que hi trobes a faltar i que manca en les parelles homosexuals. Pel que segueixes dient a continuació, això de “el lloc on es fa néixer i créixer la vida”, entenc que, quan parles de “funció social” tornes a referir-te sobre tot a la projecció cap al futur, a la procreació i a l’educació dels fills.
Voldria reprendre en aquest punt la reflexió: En primer lloc, a diferència de tu, a mi no em cal aquesta “dimensió social” de la parella. Jo penso que la raó de ser de la parella es pot esgotar en la seva relació, sense que li calgui –des de cap punt de vista moral o ètic- tenir fills. Sé que en aquest punt les nostres sensibilitats divergeixen. Però, dit això, també voldria plantejar-me què passa amb aquesta qüestió de la “dimensió social”.
Segons jo ho interpreto, aquesta “dimensió social” que tu reclames coincideix en definitiva –altra vegada- amb aquella exigència de l’Església catòlica, que vol veure la finalitat de la parella en la procreació i en l’educació dels fills. Cosa la qual dóna a entendre que la parella que no s’adequa a aquesta finalitat no és tan ben vista ni tan ben acollida en la comunitat catòlica. Trobo en les teves lletres sempre una reticència a acceptar la igualtat entre les parelles heterosexuals i les homosexuals, ara marcada per aquest concepte de la “dimensió social”.
Però voldria seguir en aquesta línia: Acceptant aquesta teva reivindicació de la “dimensió social”, també les parelles homosexuals poden complir-la. I, de fet, les nostres societats cada vegada s’obren més a l’acceptació d’aquest acompliment: una parella homosexual pot tenir un@ fill@ per inseminació artificial o bé per adopció d’una criatura, de l’educació se n’encarrega igualment la parella homosexual. Quina és, doncs, ara la diferència? Aquí tindríem la dimensió social acomplerta.
Hi ha encara una altra reflexió que voldria fer i que tu introdueixes amb aquestes paraules fent referència a la “llei natural”: “En un moment en què les societats prenen cada vegada més consciència que la natura no es pot manipular com es vol sense conseqüències greus per a l’equilibri ecològic, reconeixent que hi ha en la naturalesa un equilibri que defineix límits d’explotació, de manipulació o de transformació, la persona humana, pel que ella té de “naturalesa”, defineix també uns principis que la llibertat humana no es pot permetre de no tenir en compte a l’hora d’expressar-se. Les conseqüències no tenen per què ser “ecològiques” poden ser també de l’ordre de l’esperit.”
D’aquestes paraules en desprenc que a tu et sembla que la relació homosexual ve a fregar els límits del que la llibertat humana es pot permetre si no vol posar en perill l’ “ecologia espiritual”. No sé si t’interpreto bé, però ho entenc com si diguessis que les relacions homosexuals pertanyen a un terreny antinatural i desafien les lleis de la naturalesa.
Respecte a això voldria dir: homes i dones estem formats bioquímicament per hormones masculines i femenines; la determinació del gènere ve fixada per la major quantitat d’unes que d’altres, la que predomina marca el gènere. Però i la quantitat de matisos que hi ha i hi ha hagut al llarg de la història? No són aquests “naturals”, i doncs què són? Les persones homosexuals no són producte de la naturalesa? El seu cos és tan natural com el de qualsevol heterosexual! Divendres passat vaig anar a veure un documental “Ferides” / “Heridas”, de la directora cinematogràfica Susanna Barranco. Tracta d’un grup de dones que han sofert maltractament físic / psíquic. Dos de l@s protagonistes eren transexuals. Una era una dona molt gran, l’altra, nascuda amb cos de noia, però psicològicament un noi. Cal sentir-los parlar i veure el seu sofriment i la seva valentia per adonar-se’n que la naturalesa és molt més rica de matisos i no pas de dos únics colors. Ens entestem a buscar una moralitat a la naturalesa i no volem reconèixer que la naturalesa no coneix la moral. No és que sigui IMmoral, és que és Amoral, que és una altra cosa. Però ens costa d’acceptar-ho, i amb la nostra reticència posem en perill la moralitat del que sí que ho ha de ser.
Deies al principi de la teva carta: “Sí que hi ha dues novetats que l’Església té mal d’assumir: són el fet de la “personalitat” pròpia que la pulsió homosexual ha adquirit i que hi ha una reflexió de la sexualitat des de la feminitat.”
Hem parlat extensament del primer punt: l’homosexualitat. En les properes cartes podríem encetar l’altre: el de la sexualitat des de la feminitat.
Una abraçada forta, forta,
Anna
P. D.: Per cert, allò que em deies de l’escriptora alemanya Juli Zeh i la seva novel·la. Sí que conec aquesta escriptora. És força jove, nascuda el 1974. La novel·la a què et refereixes suposo que és la que en alemany duu el títol de "Spieltrieb", que textualment podríem traduir com “Instint de joc”. L’escenari de la novel·la és un institut a la ciutat natal de l’autora, Bonn (per cert on en Manolo i jo vàrem viure i estudiar alguns anys). Els protagonistes són alumnes i professors de l’institut i, segons he llegit, en la seva manera d’actuar i de pensar es tematitza la qüestió de l’existència objectiva de la justícia i la injustícia. La novel·la ha tingut bastant bona acollida entre els crítics, però jo no l’he llegit. Miraré de fer-ho. Sembla interessant. Gràcies per la referència. Bernhard Studlar, director teatral, ha fet servir la novel·la com a punt de partida per a una obra de teatre juvenil.
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción al español de Anna Rossell)
El Masnou, 18-05-09
Querido Xec,
Dices que quieres liberar nuestras reflexiones de las clásicas categorías conceptuales como por ejemplo "pecado" para que no nos despistemos y sigues diciendo: "y si me atreviera a decir 'tal comportamiento es pecado' necesitarías muchas neuronas para resituarte". ¡Como me conoces, Marquès! Así que dejemos a un lado estas categorías.
Tu última carta sigue tirando del hilo del tema de la homosexualidad... Pues me engancho al carro. Reconoces la evolución que han hecho la Iglesia católica y la sociedad en general en los últimos tiempos en el sentido de admitir una “individualitzación [de la sexualidad] como derecho de expresión 'libre' ". Pero añades: "Echo de menos el componente social y cultural de la sexualidad. En ella misma es relacional y lugar de construcción de cultura y de sociedad. En la dinámica actual se la privatiza al límite y después se le da poder de configuración legal y cultural". Y casi al final de tu carta escribes: “[...] me parece que habría que afirmar, tanto para la homosexualidad como para la heterosexualidad, la dimensión social. No se puede configurar y vivir la propia sexualidad ignorando la "responsabilidad" social de ésta. Últimamente se ha hecho sentir a la sociedad que ha de dar respuesta (ser responsable) al hecho de la existencia de “parejas de hecho" y de otras formas de vida de a dos, adaptando la legislación para que estas formas de pareja gocen de los mismos derechos que el clásico matrimonio. Ahora me parece que también debería afirmarse la necesidad, para toda forma reconocida de pareja, de dar respuesta a la función social de la pareja y también la responsabilidad de ser el "lugar" donde se hace nacer y crecer la vida." (La negrita es mía). He destacado tu insistencia en esta "dimensión social" que reclamas de la pareja, sea ésta de la naturaleza que sea, porque creo que es la reivindicación que dices que echas de menos y que les falta a las parejas homosexuales. Por lo que sigues diciendo a continuación, esto del "lugar donde se hace nacer y crecer la vida", entiendo que, cuando hablas de "función social" vuelves a referirte sobre todo a la proyección hacia el futuro, a la procreación y a la educación de los hijos. Quisiera retomar en este punto la reflexión:
En primer lugar, a diferencia de lo que tú afirmas, yo no necesito esta "dimensión social" de la pareja. Yo pienso que la razón de ser de la pareja se puede agotar en su relación, sin necesidad -desde ningún punto de vista ético ni moral- de tener hijos. Sé que en este punto nuestras sensibilidades divergen. Pero, dicho esto, también quisiera plantearme qué pasa con esta cuestión de la "dimensión social". Según yo lo interpreto, esta "dimensión social" que tú reclamas coincide en definitiva -otra vez- con aquella exigencia de la Iglesia católica que quiere ver la finalidad de la pareja en la procreación y en la educación de los hijos, cosa que da a entender que la pareja que no se adecua a esta finalidad no es tan bien vista ni tan bien acogida en la comunidad católica. Percibo en tus letras una constante reticencia a aceptar la igualdad entre las parejas heterosexuales y las homoxexuales, ahora marcada por este concepto de la "dimensión social". Pero quisiera seguir en esta línea:
Aun aceptando esta reivindicación tuya de la "dimensión social", también las parejas homosexuales pueden cumplirla. Y, de hecho, nuestras sociedades cada vez se abren más a la aceptación de este cumplimiento: una pareja homosexual puede tener un@ hij@ por inseminación artificial o bien por adopción de una criatura, de la educación se encarga lo mismo una pareja homosexual. ¿Cuás es, pues, ahora la diferencia? Aquí tendríamos la dimensión social cumplida.
Pero hay aún otra reflexión que quisiera abordar y que tú introduces con estas palabras, haciendo referencia a la "ley natural": "En un momento en que las sociedades toman cada día más conciencia de que la naturaleza no se puede manipular a capricho sin graves consecuencias para el equilibrio ecológico, reconociendo que hay en la naturaleza un equilibrio que define límites de explotación, de manipulación o de transformación, la persona humana, por que ella tiene de "naturaleza", define también unos principios que la libertad humana no se puede permitir ignorar a la hora de expresarse. Las consecuencias no tienen por qué ser "ecológicas", pueden ser también de orden espiritual."
De estas palabras desprendo que a ti te parece que la relación homosexual roza los límites de lo que la libertad humana puede permitirse si no quiere poner en grave peligro la "ecología espiritual" . No sé si te interpreto bien, pero lo entiendo como si dijeras que las relaciones homosexuales pertenecen a un terreno antinatural y desafían las leyes de la naturaleza. Respecto a esto quisiera decir que hombres y mujeres estamos compuestos bioquímicamente por hormonas masculinas y femeninas; la determinación del género viene dada por la cantidad de unas u otras, la que predomina marca el género. Pero ¿y la cantidad de matices que hay y ha habido a lo largo de la historia? ¿Las personas homosexuales no son producto de la naturaleza? ¡Su cuerpo es tan natural como el de cualquier heterosexual! El pasado viernes vi un documental, "Ferides" / "Heridas", de la directora cinematográfica Susanna Barranco. Trata de un grupo de mujeres que ha sufrido maltrato físico / síquico. Dos de l@s protagonista@s eran transexuales. Una era una mujer muy mayor, la otra, nacida con cuerpo de mujer, pero sicológicamente un chico. Hay que oírlos hablar y ver su sufrimiento y su valentía para darse cuenta de que la naturaleza es mucho más rica de matices y no sólo de dos colores. Nos empeñamos en buscar una moralidad a la naturaleza y no queremos reconocer que la naturaleza no conoce la moral. No es que sea INmoral, es que es Amoral, que es otra cosa. Pero nos cuesta aceptarlo, y con nuestra reticencia ponemos en peligro la moralidad de lo que sí debe serlo.
Decías al principio de tu carta: "Sí que hay dos novedades que la Iglesia asume mal: son el hecho de la "personalidad" propia que la pulsión homosexual ha adquirido y que hay una reflexión de la sexualidad desde la feminidad". Hemos hablado extensamente del primer punto: la homosexualidad. En las próximas cartas podríamos abrir la reflexión sobre el otro: el de la sexualidad desde la feminidad.
Un abrazo muy fuerte,
Anna
P. D.: Por cierto, aquello que me decías de la escritora alemana Juli Zeh y de su novela. Sí que conozco a esta escritora. Es bastante joven, nacida en 1974. La novela a la que te refieres supongo que es la que en alemán lleva el títulos de "Spieltrieb", que textualmente podríamos traducir por "Instinto de juego". El escenario de la novela es un instituto en la ciudad natal de la autora, Bonn (por cierto donde vivimos y estudiamos Manolo y yo algunos años). Los protagonistas son alumnos y profesores del instituto y, según he leído, en su manera de actuar y de pensar toma cuerpo el tema de la existencia objetiva de la justicia y de la injusticia. La novela ha tenido bastante buena acogida entre la crítica, pero yo no la he leído. Intentaré hacerlo. Parece interesante. Gracias por la referencia. Bernhard Studlar, director teatral, ha utilizado la novela como punto de partida para una obra de teatro juvenil.
15 de mayo de 2009
Correspondencia Xec Marquès-Anna Rossell (16-05-2009)
(A continuación del texto catalán viene su traducción al español)
Català:
Conakry, rebut el 16 de maig 2009 (escrit el 08 de maig 2009)
Benvolguda Anna,
No he pogut encara entrar en el “blog” i veig per la teva darrera carta que hi ha gent que s’hi apunta. Llàstima que jo no pugui estar tant al dia i marxar al ritme de la “net”.
Començo per la qüestió d’alliberar el debat de categories conceptuals que ens poden despistar. Si parlem de pecat, et reenvio a la teva experiència i educació de “monges” i, si gosés dir "tal comportament és pecat", et caldrien moltes neurones per a resituar-te. Vull dir que hi ha categories per definir el que és bo i el que és dolent, que no ens ajuden gaire a anar endavant. Si a un jove d’avui se li diu que això és “legal” en té prou per comprendre que és permès i s’estalvia la qüestió de si és bo o no per a ell. Quant proposo de no anar massa ràpid a utilitzar aquests conceptes és per estalviar-nos de desviar el debat o de fer dreceres fàcils.
I abans que se m’oblidi, he llegit en la revista dels S[alesians] D[on] B[osco] de França una noticia d’una novel·la d’una jove alemanya especialista en dret international. El títol en francès és “La fille sans qualités” i l’autora es diu Juli Zeh. Suposo que primer va sortir en alemany i que per la net podràs trobar referències. Pel que llegit, els protagonistes són una parella d’adolescents, intel·ligents estudiants en un “lycée” privat que es permeten de posar-ho tot en dubte. Tolvegada el retrat que l’autora fa de la joventut i de l'adolescència d’avui ens pugui ajudar a reflexionar, no només a partir de les nostres experiències sinó del fet d’una adolescència sense “nord” ni “norma”. Ja em diràs si has trobat alguna cosa al respecte.
Sí que hi ha dues novetats que l’Església assumeix malament: és el fet de la “personalitat” pròpia que la pulsió homosexual ha adquirit i que hi ha una reflexió de la sexualitat des de la feminitat (penso que la dimensió plaer, bonheur, clímax de la sexualitat està més assumida).
La pulsió homosexual deu d’existir des de sempre, però no sempre ha estat considerada igualment. Em sembla que es pot dir que avui és occident que està elaborant una nova percepció des de la noció dels drets humans (noció acceptada per tots), imposant una manera de veure i de tractar la realitat que els és pròpia.
Fa un dies, R[àdio] F[rança]I[nternacional] comentava la reforma del codi penal que s’ha fet a Burundi. Desprès d’escandalitzar-se que l’homosexualitat no s’havia despenalitzat, el periodista reconeixia que el nou codi penal introduïa delictes que posaven barreres a comportaments de discriminació ètnica, d’utilització de la tortura i d’altres novetats de justícia social.
Encara RFI -no tinc gaires alternatives per escoltar emissores internacionals- parlava de la introducció al Senegal del debat sobre la despenalització de l’avortament, particularment en el cas d’embaràs no desitjat desprès de violació o d’incest. El periodista feia el comentari que, si no és tot el que es desitja, almenys representa una “avancée significative” de la reconeixença dels drets de la dona.
Hi ha una sensibilitat particular pel que fa els drets humans en relació a l’homosexualitat i a l’avortament. No nego en absolut aquesta sensibilitat, però sí que vull fer veure que d’alguna manera la sexualitat i la seva “individualització” com a dret d’expressió “lliure” esdevé principi “universal” i criteri d’avaluació de la maduresa d’una societat.
Hi trobo a faltar la component social i cultural de la sexualitat. En ell mateix és relacional i lloc de construcció de cultura i de societat. En la dinàmica actual se la privatitza al límit i després se li dóna poder de configuració legal i cultural.
No crec que l’angoixa provocada per la descoberta d’una pulsió homosexual en un adolescent, el drama d’un embaràs no desitjat (sobretot quant és fruit d’una relació violenta o manipuladora) es resolgui ni amb la repressió penal ni amb la manca d’ella. Cal en aquests cassos reconèixer el dret és a la no discrimació i a l’acompanyament. A aquests drets se’ls ha de donar expressió legal i certament la penalització no pot produir altra cosa que discriminació i clandestinitat. Però també se’ls ha de donar una expressió cultural, social; se’ls ha d’inscriure en el teixit de valors i de relacions que la societat pot produir.
L’energia social produïda per homes i dones que creuen en l’Evangeli no manca de creativitat per acollir, acompanyar i suscitar referències ètiques per que la persona en qüestió pugui integrar el que ha viscut o està vivint. No hi ha discriminació quan s’actua i es viu a partir dels principis evangèlics de respecte. No hi ha cap voluntat de discriminació ni de menyspreu de persones i de conductes quan es creu que la pulsió homosexual no pot trobar una expressió de la relació sexual que correspongui a la configuració de la sexualitat per a la diversitat de gèneres.
Hi ha molta frustració reprimida, sociologia de la violència i del “bouc émissaire” en les actituts i les ideologies homofòbiques, vinguin del sector social que vinguin. Algunes s’han empeltat en les religions. En la que més conec, el cristianisme, no hi ha cap fonament evangèlic que justifiqui cap mena de discriminació i d’odi o de mania. Cert, es poden trobar referències en algunes cartes de sant Pau, en les quals les relacions homosexuals apareixen com una aberració; en elles és l’home del seu temps qui parla.
Penso que la fe cristiana introdueix en la vida de la persona una nova perspectiva relacional que dóna llum a totes les dimensions humanes, entre elles la sexualitat. Els teòlegs cristians, tots fills del seu temps, però també intel·lectuals que aprofundeixen en el sentit de la vida i el fonament ètic, han considerat sempre que hi ha una referència última que pot ser coneguda i raonada, però que és donada i acollida.
En la terminologia clàssica de la teologia això se li diu la "llei natural". En un moment on les societats prenen cada vegada més consciència que la natura no es pot manipular com es vol sense conseqüències greus per a l’equilibri ecològic, reconeixent que hi ha en la naturalesa un equilibri que defineix límits d’explotació, de manipulació o de transformació, la persona humana, pel que ella té de “naturalesa”, defineix també uns principis que la llibertat humana no es pot permetre de no tenir en compte a l’hora d’expressar-se. Les conseqüències no tenen per què ser “ecològiques”, poden ser també de l’ordre de l’esperit.
Des d’aquesta convicció, raó o principi, les relacions sexuals entre persones del mateix gènere encaixen malament o apareixen com una expressió limitada de la sexualitat. Des d’aquesta posició l’Església reconeix l’existència de la pulsió homosexual sense cap connotació negativa. És un fet que persones reconegudes santes vivien amb aquesta pulsió. Al mateix temps, es demana a la persona de no donar expressió sexual a aquesta pulsió.
Tolvegada ens calgui un altre camí per poder comprendre millor i donar un sentit à l’expressió de l’amor, de la tendresa i del compromís afectiu de la pulsió homosexual.
Primer de tot em sembla que s’hauria d’afirmar, tant per a l’homosexualitat com per a l’heterosexualitat, la dimensió social. No es pot configurar i viure la pròpia sexualitat fent fi de la “responsabilitat” social d’aquesta. Darrerament s’ha fet sentir a la societat que ha de donar resposta (ser responsable) al fet de l’existència de “parelles de fet” i d’altres formes de vida de dos, adaptant la legislació perquè aquestes formes de parella gaudeixin dels mateixos drets que el clàssic matrimoni.
Ara em sembla que s’hauria també d’afirmar la necessitat, per a tota forma reconeguda de parella, de donar resposta a la funció social de la parella i també la responsabilitat de ser el “lloc” on es fa néixer i créixer la vida.
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (Español; traducción de Anna Rossell)
Conakry, recibido el 16-05-2009 (escrito el 08-05-2009)
Apreciada Anna,
aún no he podido entrar en el "blog" y veo por tu última carta que hay quien se apunta y lo visita. Lástima que no pueda estar tan al día y marchar al ritmo de la red.
Empiezo por la cuestión de liberar el debate de categorías conceptuales que nos pueden despistar. Si hablamos de pecado, te remito a tu experiencia y educación de "monjas" y, si me atreviera a decir "tal comportamiento es pecado", necesitarías muchas neuronas para resituarte. Quiero decir que hay categorías para definir lo que es bueno y lo que es malo, que no nos ayudan mucho a avanzar en la reflexión. Si a un joven de hoy se le dice que esto es "legal", con esto le basta para entender que está permitido y se ahorra la cuestión de si es bueno o no para él. Cuando propongo que no vayamos tan rápido utilizando estos conceptos, lo hago para evitar que desviemos el debate o que atajemos por caminos demasiado fáciles.
Y, antes de que se me olvide: he leído en la revista de los S[alesianos] D[on] B[osco] de Francia una noticia de una novela de una joven alemana especialista en derecho internacional. El título en francés es “La fille sans qualités” y la autora se llama Juli Zeh. Supongo que primero saldría en alemán y que en internet encontrarás referencias. Por lo que he leído los protagonistas son una pareja de adolescentes, estudiantes inteligentes de un instituto privado que se permiten ponerlo todo en duda. Quizá el retrato que la autora hace de la juventud y de la adolescencia de hoy nos pueda ayudar a reflexionar, no sólo a partir de nuestras experiencias, sino del hecho de una adolescencia sin "norte" ni "norma". Ya me dirás si has encontrado alguna cosa al respecto.
Sí que hay dos novedades que la Iglesia asume mal: son el hecho de la "personalidad" propia que la pulsión homosexual ha adquirido y que hay una reflexión sobre la sexualidad desde la feminidad (pienso que la dimensión placer, bonheur, clímax de la sexualidad está más asumida). La pulsión homosexual debe de existir desde siempre, pero no siempre ha sido considerada igual. Me parece que podría decirse que hoy es occidente el que está elaborando una nueva percepción desde la noción de los derechos humanos (noción aceptada por todos), imponiendo un modo de ver y de tratar la realidad que le es propia. Haace unos dies Radio] F[rancia]I[nternacional] comentaba la reforma del código penal que se ha hecho en Burundi. Después de escandalizarse de que la homosexualidad no se había despenalizado, el periodista reconocía que el nuevo código penal introducía delitos que ponían barreras a comportamientos de discriminación étnica, de utilización de la tortura y otras novedades de justicia social. Y aún otra cosa que escuché en RFI -no tengo muchas alternativas para escuchar emisoras internacionales- hablaba de la introducción en Senegal del debate sobre la despenalización del aborto, particularmente en el caso de embarazo no deseado después de una violación o de incesto. El periodista hacía el comentario de que, si no es todo lo que se desea, al menos representa un “avancée significative” del reconocimiento de los derechos de la mujer. Hay una sensibilidad particular por lo que respecta a los derechos humanos en relación con la homosexualidad y el aborto. No niego en absoluto esta sensibilidad, pero sí que quiero hacer ver que, de alguna manera, la sexualidad y su "individualización" como derecho de expresión "libre" deviene principio "universal" y criterio de evaluación de la madurez de una sociedad. En todo esto echo de menos el componente social y cultural de la sexualidad. En sí mismo es relacional y lugar de construcción de cultura y de sociedad. En la dinámica actual se la privatiza al límite y después se le otorga poder de configuración legal y cultural. No creo que la angustia provocada por el descubrimiento de una pulsión homosexual en un adolescente, el drama de un embarazo no desseado (sobre todo cuando es fruto de una relación violenta o manipuladora) se resuelva ni con la represión penal ni sin ella. En estos casos es necesario reconocer el derecho a la no discriminación y al acompañamiento. A estos derechos hay que darles expresión legal y ciertamente la penalización no puede producir otra cosa que discriminación y clandestinidad. Pero también hay que darles una expresión cultural, social; debemos inscribirlos en el tejido de valores y de relaciones que la sociedad puede producir. A la energía social producida por hombres y mujeres que creen en el Evangelio no le falta creatividad para acoger, acompañar y suscitar referencias éticas para que la persona en cuestión pueda integrar lo que ha vivido o está viviendo. No hay discriminación cuando se actua y se vive a partir de los principios evangélicos de respeto. No hay ninguna voluntad de discriminación ni de desprecio de personas y de conductas cuando se cree que la pulsión homosexual no puede encontrar una expresión de la relación sexual que corresponda a la configuración de la sexualidad para la diversidad de géneros. Hay mucha frustración reprimida, sociologóa de la violencia y del “bouc émissaire” en las actitudes y las ideologías homofóbicas, vengan del sector que vengan. Algunas se han injertado con las religiones. En la que más conozco, el cristianismo, no hay ningún fundamento evangélico que justifique ningún tipo de discriminación y de odio o de manía. Ciertamente, se pueden encontrar referencias en algunas cartas de San Pablo en las cuales las relaciones homosexuales aparecen como una aberración; en ellas es el hombre de su tiempo quien habla. Pienso que la fe cristiana introduce en la vida de la persona una nueva perspectiva relacional que da luz a todas las dimensiones humanas, entre ellas la sexualidad. Los teólogos cristianos, todos hijos de su tiempo, pero también intelectuales que profundizan en el sentido de la vida y el fundamento ético, han considerado siempre que hay una referencia última que puede ser conocida y razonada, pero que es dada y acogida. En la terminología clásica de la teología a esto se le llama la "ley natural". En un momento en que las sociedades toman cada vez más conciencia de que la naturaleza no se puede manipular como se quiera sin consecuencias graves para el equilibrio ecológico, reconociendo que hay en la naturaleza un equilibrio que define límites de explotación, de manipulación o de transformación, la persona humana, por lo que ella tiene de “naturaleza”, define también unos principios que la libertad humana no se puede permitir no tener en cuenta a la hora de expresarse. Las consecuencias no tienen por que ser "ecológicas", pueden ser también del orden del espíritu. Desde esta convicción, razón o principìo, las relaciones sexuales entre personas del mismo género encajan mal o aparecen como una expresión limitada de la sexualidad. Desde esta posición la Iglesia reconoce la existencia de la pulsión homosexual sin ninguna connotación negativa. Es un hecho que personas sreconocidas como santas vivían con esta pulsión. Al mismo tiempo, se pide a la persona que no dé expresión sexual a esta pulsión. Quizá necesitemos otro camino para poder comprender mejor y dar un sentido a la expresión del amor, de la ternura y del compromiso afectivo de la pulsión homosexual. Ante todo me parece que habría de afirmarse, tanto para la homosexualidad como para la heterosexualidad, la dimensión social. No se puede configurar y vivir la propia sexualidad sin contemplar la "responsabilidad" social de ésta Últimamente se ha hecho sentir a la sociedad que ha de dar respuesta (ser responsable) al hecho de la existencia de las "parejas de hecho" y de otras formas de vida entre dos, adaptando la legislación para que estas formas de pareja gocen de los mismos derechos que el clásico matrimonio. Ahora me parece que tabién habría que afirmar la necesidad, para toda forma reconocida de pareja, de dar respuesta a la función social de la pareja y también la responsabilidad de ser el "lugar" donde se hace nacer y crecer la vida.
Coloquio sobre la mutilación genital femenina y la lucha de las mujeres africanas contra esta tradición
Tienda de Artesania Étnica y Galería de Arte AIMARA C./ Jacint Verdaguer, 135 /
E-08330 Premià de Mar (Barcelona) E-mail: galeriaaimara@ya.com http://www.premiademar.org/entitats/aimara
DIVENDRES /VIERNES 19 JUNY /JUNIO 2009 19:30 h
“LES DONES AFRICANES CONTRA LA MUTILACIÓ GENITAL FEMENINA” /
"LAS MUJERES AFRICANAS CONTRA LA MUTILACIÓN GENITAL FEMENINA"
Col·loqui amb / Coloquio a cargo de MAMA SAMTEH SAIDY, presidenta de l’Associació / presidenta de la Asociación
AMAM ( Asociación de Mujeres AntiMutilación)
ENTRADA LLIURE / ENTRADA LIBRE
Coloquio sobre la mutilación genital femenina y la lucha de las mujeres africanas contra esta tradición
Tienda de Artesania Étnica y Galería de Arte AIMARA
C./ Jacint Verdaguer, 135 / E-08330 Premià de Mar (Barcelona)
E-mail: galeriaaimara@ya.com
http://www.premiademar.org/entitats/aimara
DIVENDRES /VIERNES
19 JUNY /JUNIO 2009
19:30 h
“LES DONES AFRICANES CONTRA LA MUTILACIÓ GENITAL FEMENINA” /
"LAS MUJERES AFRICANAS CONTRA LA MUTILACIÓN GENITAL FEMENINA"
Col·loqui amb / Coloquio a cargo de
MAMA SAMTEH SAIDY, presidenta de l’Associació / presidenta de la Asociación
AMAM ( Asociación de Mujeres AntiMutilación)
ENTRADA LLIURE / ENTRADA LIBRE
12 de mayo de 2009
Hasta siempre...
9 de mayo de 2009
Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (09-05-2009)
(A continuación del texto catalán viene su traducción al español)
A Conakry, a casa d'en Xec, Nadal 2008: retallant per fer carnets als nens del Pati Salesià /
En Conakry, en casa de Xec, Navidad 2008: recortando para hacer carnets a los niños del Patio Salesiano
has reprès en la teva última carta els pensaments que vas deixar interromputs el dia 5 de maig. Espero, doncs, encara la teva resposta a les meva última del dia 7 de maig. Com tu dius, t’has centrat en el tema de l’homosexualitat per mirar de trobar allò que anomenes la “norma”, aquell punt de referència que tots dos cerquem en les nostres reflexions per prendre’l com a punt de partida i com a base per a l’educació.
Parles d’alliberar el llenguatge i la justícia de la càrrega negativa que margina i discrimina els homosexuals en la nostra societat. Dius: “Treguem del llenguatge tota expressió que valori negativament la pulsió homosexual, treguem de la llei tot allò que pugui marginar, estigmatitzar o reduir en la seva dignitat ciutadana qui tingui aquesta pulsió. Però no en fem un homòleg de l’acte sexual entre persones de sexe diferent.”
Bé, i jo pregunto, perquè no ho podem considerar un “homòleg”? La diferència fonamental rau en la impossibilitat de tenir fills biològicament en comú, en res més. Així doncs, jo penso que, en el fons, la resistència que posem a no voler considerar-ho “homòleg” radica en el fet que hi ha un rebuig a acceptar les relacions sexuals per pur gaudi, que ens entestem a voler donar a aquestes relacions sempre aquella finalitat de procreació, que l’Església catòlica accepta com a única.
També dius: “Un daltonià pot fer unes pintures meravelloses, però això no treu que li manca la percepció d’un color. Una parella d’homosexuals pot estimar-se i expressar l’amor de manera sublim. Però en l’expressió sexual del seu amor hi ha una alteritat que manca i que la pulsió sexual reclama d’una manera o d’una altra.” (La negreta és meva). Tu segueixes insistint en la manca de l’alteritat en la relació homosexual, jo et deia en una de les primeres cartes, que jo no gosava d’afirmar una cosa així, perquè n’estic segura que els qui viuen l’amor d’aquesta manera troben i veuen l’alteritat més absoluta en la seva parella. És prou complex com per fer-ho tan senzill, crec jo. El cos i la psicologia no sempre van ben lligats, i la psicologia també és “cos”, encara que no es manifesti físicament i material.
Com et deia en la meva última carta del dia 7 de maig, considero molt important aquesta homologació (sobre tot els educador@s ho haurien d’homologar, crec jo), tenint en compte els riscos que comporta la crisi de la descoberta de la pròpia sexualitat en l’adolescència. En aquella carta esmentava el perill de suïcidi que corren els adolescents que, amb prou dificultats, se n’adonen que són homosexuals i han d’afrontar el rebuig familiar i social en una edat en què tot és massa difícil com per suportar aquesta descoberta crucial, a més.
Es desprèn del to general de la teva carta una idealització de la relació sexual, que jo crec que pot resultar perillosa, sobre tot per a els educador@s. Com ja hem anat veient en l’intercanvi epistolar que hem anat fent sobre el tema, tant tu com jo estem d’acord en què les relacions sexuals més satisfactòries, en el sentit humà més ple, són aquelles que es donen entre una parella que es coneix íntimament –físicament i psicològica-, que s’estima i que viu la seva relació aprofundint-la dia a dia i de cara al futur. Ara bé, un educador@ té el deure de preparar els adolescents per a la vida i de mirar d’evitar-li riscs i perills que li poden fer mal, físicament i espiritual. De manera que jo tinc el convenciment que tot@s els educador@s haurien de saber transmetre als joves què són les relacions sexuals i què poden ser, en el seu ventall més ample, donant a entendre els pros i els contres de cadascuna de les variacions que jo ja he esmentat en vàries de les meves cartes: allò del sexe sense amor, amor sense sexe i amor amb sexe. I tot això amb fills o sense, amb intenció de tenir-los o sense. No prevenir-los contra aquesta realitat és, crec jo, una irresponsabilitat. D’altra banda, i com ja et deia en altres cartes, insisteixo en la moralitat de totes aquestes possibles relacions amoroses-sexuals sempre i quan la relació sigui convinguda i en el supòsit del clar respecte vers l’altre. El respecte és quelcom que va parell a qualsevol actuació humana o hi és absent, no té a veure només amb la relació sexual.
I és en aquesta educació en el respecte vers l’altre que a mi m’interessa de centrar el tema ara, perquè jo crec que és la clau de tot plegat: com educar en aquest respecte? Com educar en la intenció d’aprofundir en el coneixement de l’altre per estimar-lo i respectar-lo en allò que és? Aquesta és la pregunta que jo em faig. Així formulada, la pregunta fa referència a qualsevol mena de relació, és general. És aquesta la que m’interessa. Perquè, si aconseguim respondre-la, llavors tindrem aquest punt de referència, també per a les relacions sexuals, però no només per al que afecte a aquestes relacions, sinó a totes.
Tal com jo ho veig, aquesta pregunta està directament connectada amb la violència: massa sovint en les relacions entre els éssers humans hi ha un pols que podríem dir-ne “de poder”: de manera més o menys evident pugnem per aconseguir la nostra parcel·la de poder a costa de que minvi la de l’altre. Probablement hi ha un component innat en aquesta tendència que no està en les nostres mans d’eliminar, però sí de controlar i canalitzar-ne les energies. Això, que és així en general, augmenta encara més en les relacions entre els gèneres (ja no parlo ara de les relacions estrictament sexuals, sinó “entre els gèneres”, en general). No sé per quina raó històrica hi ha en les cultures humanes una lluita aferrissada entre els gèneres, i aquí el gènere femení té les de perdre, per allò que et deia en la meva última carta: les dones són el gènere més dèbil –físicament i sociològicament (són el gènere més pobre del món)-. Això fa que es doni un cercle viciós de superioritat-dependència entre l’home i la dona, que és, per definició, una font inesgotable de violència (i que és el graó més allunyat per propiciar aquella relació amorosa ideal de què parlem i que busquem tu i jo com a punt de referència per educar). Com trencar aquest cercle viciós? Mentre hi hagi pobresa no hi ha llibertat, per tant, tampoc la capacitat de decisió lliure de donar-se a un altre. I, com també esmentava jo a la meva última carta, encara hi ha un altre factor important en aquest cercle de superioritat-dependència, és el de la fixació cultural dels rols per gèneres. Aquesta és una altra creu. També això fa estralls entre la població, tant femenina com masculina, perquè el que sociològicament està lligat i ve obligat, fa esclaves les persones d’aquesta obligació sociològica i impedeix la seva lliure decisió en tots els sentits. És molt greu que una persona es vegi empesa a tenir fills, perquè “cal tenir-los”, és molt greu que es vegi empesa a contraure matrimoni perquè “cal casar-se”, ho és que es vegi obligada a deixar de banda tal o qual professió perquè “és d’homes” o “és de dones”... i tantes coses així. Això afecta tant les dones com els homes, però en tot aquest entrellat les dones ocupen la posició més feble. Jo ho resumiria així: cal cercar en l’entorn de les persones les condicions que els permetin ser autònomes. Només des de l’autonomia hom és lliure, només des de l’autonomia hi pot haver una relació amb l’altre en la plenitud.
Digues ara com ho veus tu, amic.
I rep una molt forta abraçada,
Anna
8 de mayo de 2009
Correspondencia Xec Marquès-Anna Rossell (08-05-2009), continuación d. l. carta interrumpida el 05-05-09
Tornem-hi :
Reprenc el darrer que havia escrit [el 05-05-09]:
Així, educar a la sexualitat en la perspectiva de l’inscriure en l’expressió de l’amor heterosexual, de la capacitat d’assumir la seva dimensió reproductiva (no només biològica, sinó social) em sembla l’orientació que pot generar més llibertat, consciència i responsabilitat). Penso també que és aquesta l’orientació que ens ha de permetre de definir conceptes i institucions que estan lligades a l’expressió de la sexualitat com matrimoni, filiació, paternitat-maternitat. Que és el que ens posa problema si guardem aquest principi: l’existència d’una pulsió homosexual, del desig de paternitat-maternitat-filiació deslligat del clàssic matrimoni.
I continuo:
Al primer paràgraf hi afegiria encara: educar el desig, la pulsió, la set de vida, de plaer, de joia... desvetllant la capacitat d’estimar, d’acollir, de ser solidari i de compatir per descobrir que l’espera, la renúncia, el dolor, la distància no són contraris al desig de viure sinó llocs per fer créixer l’amor quan l’immediat del plaer, de la satisfacció, de l’èxit són absents. Donar als gestos, a la diversitat d’expressió de la tendresa i de l’afecció, del plaer donat i rebut, un contingut que els faci llenguatge comú, espai d’intercanvi. Perquè, com amb les paraules, el diàleg pot ser fals quant per a cadascú cada mot té un significat diferent. És renunciar, negar, menysvalorar el plaer sexual quan s’afirma que l’acte sexual és una paraula forta, que compromet? Podem fer de l’acte sexual, com de les paraules un mot polisemic que trobaria el seu significat a partir del context, quan el gest no només són sons i paraules sinó que es compromet tot el cos en una trobada d’intimitat i d’intercanvi del plaer més gran que pot donar el cos i viure l’ànima encarnada. Ho podem fer, sense cap mena de dubte... però és la perspectiva en la que hem d’educar. Donant per entès d’entrada que es pot dir “t’estimo” dient cada vegada moltes coses diferents. Eduquem ensenyant el que el gest significa i comporta. I l’acte sexual, en la plenitud de la seva expressió, implica alteritat i plaer, do i acollida. Un daltonià pot fer unes pintures meravelloses, però això no treu que li manca la percepció d’un color. Una parella d’homosexuals pot estimar-se i expressar l’amor de manera sublim. Però en l’expressió sexual del seu amor hi ha una alteritat que hi manca i que la pulsió sexual reclama d’una manera o d’una altra. Treguem del llenguatge tota expressió que valoritzi negativament la pulsió homosexual, treguem de la llei tot allò que pugui marginar, estigmatitzar o reduir en la seva dignitat ciutadana qui tingui aquesta pulsió. Però no en fem un homòleg de l’acte sexual entre persones de sexe diferent.
Benvolguda Anna, em treu fum el cap i no estic ben segur d’haver seguit un reflexió lineal i lògica. Tu només havies evocat el cas de l’homosexualitat i jo m’hi he agafat per afirmar encara la “normativitat” de la trobada sexual que jo considero pragmàtica i l'horitzó que orienta l’acció educativa i també l’acció davant tota problemàtica suscitada pel comportament sexual. Et deixo la feina de “faire le point” de la nostra reflexió. Jo estic bastant despistat i distret, capficat amb les mil coses de cada dia que, sincerament, no inviten l’esperit a enlairar-se sinó és per pregar Déu de donar llum i claror a l’ordinari dels meus gestos.
Amb totes les abraçades de què el meu cor és capaç, rep el meu afecte.
Xec
Conakry, 06 de maig 2009
Sigamos: Retomo lo último que había escrito [el 05-05-09]:
7 de mayo de 2009
Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (07-05-2009)
A CONTINUACIÓN DEL TEXTO CATALÁN VIENE EL ESPAÑOL
Estimat Xec,
ahir vaig acabar de penjar en el meu blog de literatura, “La tertulia literaria de Anna Rossell”, la nostra correspondència relativa a aquesta qüestió de la moral sexual que varen impulsar les declaracions del Papa. Tal com dius, sortosament ens hem deslliurat dels efectes mediàtics i seguim amb una reflexió, que, despresa d’aquell primer impuls més apassionat, pot donar fruits molt millors i els dóna. De moment ja tenim més seguidors del blog. A part, també hi ha qui hi ha escrit un comentari. S’està creant una mena de fòrum (espero que es vagi ampliant), i això em sembla sempre molt i molt positiu, fa rumiar i impulsa que es vagin aclarint les idees i -el que a la meva manera de veure és més important- contribueix a la destabuïtzació, fa que deixi de ser un mite pensar que dues persones amb punts de mira diferents no es puguin entendre, apropa posicions i aporta molt al tarannà democràtic d’una societat.
Bé, i seguim:
Dius: “M’agradaria també que sortíssim de la necessitat de qualificar els comportament humans “moral o immoral”, “pecat o gràcia”, “lícit o il·lícit” ". I a mi m’agrada aquesta intenció, i encara m’agrada més que ho diguis tu. Però, dit això, t’haig de confessar que em sembla molt difícil evitar parlar de qualsevol actuació humana des d’una asèpsia total. Crec convenient fer l’esforç, com a exercici de profilaxi, però també penso que és un objectiu condemnat al fracàs, perquè qualsevol opinió que tenim sobre l’actuació humana ve tintada, de manera més o menys evident, d’un judici moral, ètic, o com li vulguis dir (el registre utilitzat és el de menys). Sempre tenim, conscientment o inconscient, la idea: “això està ben fet o mal fet”. És aquest un tema que, per ell mateix, pot donar molt de si, i que segurament ens portaria a Nietzsche i a la seva “Genealogia de la moral”, però l’hauria de rellegir...
Creus realment que es pot aconseguir deixar de banda aquesta mena de judicis? Crec que aquesta pregunta entronca directament amb una altra reflexió que tu fas i que m’ha colpit especialment, pel respecte que denota per part de qui la fa vers els esperits en edat d’educació. I és això que escrius: “A mi no em pertoca jutjar comportaments sinó fer-ne descobrir d’altres més coherents amb el valor i el sentit de la persona humana, acompanyar la possibilitat de viure’ls. I per això em fa falta una referència, una proposició que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. I per això hem fa falta una ‘norma’ “.
Penso que et conec prou bé i et veig absolutament representat en aquestes paraules, tu no t’erigeixes en jutge de ningú, però la teva posició i el teu convenciment són clars i nítids, els vius com la manera més digna de desenvolupament de l’ésser humà i és per això que els ofereixes com a possibilitat als altres, els hi ofereixes, no els hi imposes, i aquesta és una actitud essencial, crec jo, en tot educador. L’educador@ té una responsabilitat enorme, perquè normalment tracta amb gent en una edat molt influenciable i que, sovint, sent una gran admiració per ell@. Aquesta admiració és clau, en tant que pot servir de palanca per una educació reeixida o, ben al contrari, fer-la fracassar de la manera més flagrant, en el cas que l’educador@ acabi per desencisar els seus pupils, donant-los un exemple que, finalment, no es correspon amb les seves expectatives, que d’habitud els hi ha creat el mateix educador@ (i aquí tornem a tenir allò del ‘bé’ i del ‘mal’, perquè, si no m’hagués reprimit, hauria escrit: “donant-los un mal exemple”). I en aquest sentit, com a educador, necessites “una referència, [...] que no només sigui de ‘prevenció’ i ‘d’urgència’. [...] una norma”. Sí, la necessitem els educador@s i els pares i mares, que ho són sempre d’educadors, tant si es proposen l’educació dels seus fill@s com si no (perquè un adult sempre educa els més joves amb la seva manera d’actuar, encara que no s’ho plantegi). I llavors ve quan, qui ho vol fer bé, busca aquest ‘punt de referència’, aquesta ‘norma’, a fons. I el ‘punt de referència’ serà diferent en funció de la manera de veure el món, d’entendre les coses dels diferents educador@s. Un punt de referència pot ser força diferent de l’altre, però, si l’educador@ es pren la seva tasca de manera seriosa, no crec que puguem dir que una educació sigui, en principi, millor que l’altra. En qüestions d’educació, el més important és l’amplitud de les mires i la coherència. L’amplitud de les mires, perquè jo penso que no es pot educar bé si no donem un marge d’actuació a la consciència individual que li permeti un joc que no l’ofegui. Aquesta flexibilitat és necessària perquè cal partir del fet que cada ésser humà és únic i porta dins seu un món únic, que no podem malmetre amb una intervenció destructora del que per nosaltres, educador@s, és desconegut. Hi ha d’haver en aquesta tasca educativa un marge ample de respecte, això que tu anomenes “acompanyar” (i no “jutjar”). I per tornar al tema més concret de la moral sexual... A mi em preocupa la poca atenció que se li dóna a aquesta important faceta educativa a les escoles espanyoles. Malgrat que es toca, es fa només tangencialment i superficialment, símptoma de què segueix sent un tema tabú, incòmode de tractar, probablement també perquè costa trobar aquest “punt de referència” adequat i tothom tendeix a la comoditat. Però no fer-ho és un acte de flagrant irresponsabilitat, al meu entendre.
I et preguntes: “On trobar aquesta norma, si no és en la configuració física, fisiològica i psicològica de la persona humana. [...] la diferència de gènere, l’heterosexualitat i la funcionalitat reproductiva de la sexualitat. La persona humana, amb la seva posició erecta, la seva complexitat psicològica i la indeterminació biològica de l’afectivitat i de l’emocionalitat (de la pulsió sexual) fa l’experiència d’una sexualitat que no és en funció de la reproducció i que no està determinada per la necessitat de la reproducció. L’erotisme és fruit d’aquesta “souplesse” del cos humà capaç d’elevar-se fent de la trobada sexual un espai de joia, d’intercanvi emocional i d’expressió de l’amor. Des de sempre per deslligar les funcions socials assignades a la sexualitat les cultures han trobat maneres de fer; unes en l’espai de la legalitat, d’altres condemnades.”
També jo ho veig així: cerquem el punt de referència en les manifestacions fisiològiques i psicològiques de la sexualitat humana... . Però tu les restringeixes sobre tot a l’heterosexualitat, quan també hi ha manifestacions homosexuals de la sexualitat, que són (o poden ser) també fisiològiques i, sobre tot, psicològiques. També aquestes han de ser motiu de reflexió, si més no, no les podem ignorar no tractant-les o passant-hi pel damunt de puntetes –una dada que vaig sentir fa un anys em va impressionar molt: a Espanya entre els joves adolescents el percentatge de suïcidis és força elevat; és una edat crítica aquesta en què el descobriment de la pròpia sexualitat ja és prou problemàtic com per complicar-lo més encara; als noi@s que es descobreixen com a homosexuals cal acompanyar-l@s encara més, perquè deu ser difícil acceptar-se a si mateix@ d’aquesta manera, quan la societat en ple la rebutja; les conseqüències poden ser molt greus-.
Certament, estic d’acord amb tu en què l’orientació aquesta de l’heterosexualitat “ens ha de permetre de definir conceptes i institucions que estan lligades a l’expressió de la sexualitat com matrimoni, filiació, paternitat-maternitat”. Però això és així només perquè hi ha una tradició en aquest sentit, que ha fet que les institucions i la justícia s’instal·lessin sobre aquesta base. Això canviarà (i ja ho està fent) en el moment en què i en la mesura amb què la societat accepti altres alternatives.
I tornant a la teva cita de més amunt: També tu veus aquesta doble funció de la sexualitat: la reproductora i la que no està en funció de la reproducció, sinó del gaudi. Acceptar això i rubricar-ho ja és prou important, perquè és un fet, i els fets cal acceptar-los tal com són per poder construir sobre una base real aquests punts de referència que busquem. Un dels aspectes que m’agradaria afegir de manera més concreta a les nostres reflexions és el de la sexualitat femenina. Perquè, en general, quan es parla de sexualitat, hom té en ment el suposat“patró de comportament masculí”, que, de fet, a la meva manera de veure, és un patró fictici, fabricat per ves a saber què o qui, i que no es correspon amb la realitat. I, malgrat que se’n parli molt menys, també hi ha, en les ments de gairebé tothom, un “patró de comportament femení”, que encara és molt més irreal que el masculí. He sentit algunes vegades educador@s parlant de sexualitat a joves i ho fan fent servir aquell patró masculí, fins i tot elles. I és que això dels estereotips fa molt de mal, sobre tot perquè tant homes com dones –no només en aquesta qüestió de la relació sexual, sinó en tot allò que afecta els rols per gèneres- assumeixen sovint que l’estereotip és una realitat i l’incorporen inconscientment al seu bagatge, i això és enormement perniciós.
Crec que eliminar els estereotips és el pas necessari previ per començar a construir una sexualitat equitativa entre els gèneres. Però això de la sexualitat equitativa no es pot deslligar mai de la relació equitativa en general, i aquí és on ve allò més gruixut. Perquè el gènere femení és, en tot el món, el gènere pobre, sobre el qual recau l’índex de pobresa més elevat; és el gènere dèbil, no només físicament, sinó també sociològicament. Això ho diu tot (o gairebé). Això vol dir que elles, més que ells, viuen en unes condicions en què difícilment es poden plantejar cap decisió lliure. Però això afecta també els homes, encara que en menor quantia. El que vull dir és que, per prendre decisions lliures i responsables, per donar-se a un altre lliurement i per pròpia voluntat, calen moltes coses que aquest món nega a massa gent, sobre tot a la gent a la qual tu dediques la teva vida. I és prou complex tot plegat per treure’n l’entrellat de com començar a esmenar-ho. Tu deies a la teva carta anterior que havies observat entre els joves del teu barri de Conakry que la seva relació és molt superficial, que els manquen els mitjans per conèixer-se i aprofundir en les seves relacions... . I és que molt probablement els desafortunats rols de què et parlava més amunt vénen molt marcats per la cultura, tant que és força difícil sortir-se’n. Aquest és un aspecte, el cultural; l’altre, això que et deia, la pobresa, que aboca als éssers humans a la no llibertat d’actuació en res, que impedeix mirar amb ulls crítics les possibilitats que teòricament (per a ell@s només teòricament) ofereix la vida i planificar res cara al futur, perquè el que dicta les ordres és el dia a dia i la fam. Tot i així, també en el nostre dit primer món hi ha molt camí per recórrer.
I dius al principi de la teva última carta: “Però si deixem de banda les relacions on hi ha dominació, manipulació, desigualtat d’intencions i de sentiments... en aquestes relacions, sigui quina sigui la seva consistència, no hi ha sempre un desig del sempre... i aquest desig del sempre, nascut del clímax de la relació sexual, no pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se?"
Doncs jo penso que sí, i tant que sí! Però ja ho dius tu “pot reenviar les persones al cada dia de la relació i ser una crida a l’estimar-se” (La negreta és meva), però no sempre és així, només és una possibilitat. No coincideixo amb tu en el que dius en la primera part de la cita, això que et preguntes que si en les relacions sexuals equilibrades “no hi ha sempre un desig del sempre”. Jo crec que no, no hi és sempre aquest desig. I és important acceptar-ho, penso que és una realitat prou estesa.
I toques encara un punt, amic meu, sobre el qual s’erigeix el tabú de tots els tabús: i és el tractament de diferents maneres de sexualitat que les diferents cultures humanes donen i han donat en el decurs de la història. Però per avui ja en tenim prou amb el nostre desitjat “punt de referència”.
Una molt forta abraçada, i fins a la propera, que ja estic esperant.
Anna
***
CARTA DE ANNA ROSSELL A XEC MARQUÈS (español; traducción de Anna Rossell)
El Masnou, 07-05-09
Querido Xec,
ayer terminé de colgar en mi blog de literatura “La tertulia literaria de Anna Rossell”, nuestra correspondencia relativa a esta cuestión de la moral sexual, que impulsaron las declaraciones del Papa. Como muy bien dices, por suerte nos hemos librado de los efectos mediáticos y seguimos con una reflexión que, habiéndose desprendido del primer impulso más apasionado, puede dar frutos mucho mejores, y que los da. De momento ya tenemos más seguidores del blog. Además, también hay quien ha escrito algún comentario. Se está creando una especie de forum (espero que se vaya ampliando), y esto me parece siempre muy positivo, incita a la reflexión e impulsa que se vayan aclarando las ideas y -lo que a mi modo de ver es más importante- contribuye a la destabuización, hace que deje de ser un mito pensar que dos personas con puntos de vista diferentes no puedan entenderse, acerca posiciones y aporta mucho al carácter democràtico de una sociedad.
Bien, pues sigamos:
Dices: "Me gustaría también que nos libráramos de la necesidad de calificar los comportamientos humanos como “moral o inmoral”, “pecado gracia”, “lícito o illícito” ". Y a mí me gusta esta intención, y más aún me gusta que lo digas tú. Pero, dicho esto, he de confesarte que me parece muy difícil evitar hablar de cualquier actuación humana desde una asepsia total. Creo conveniente hacer el esfuerzo, como ejercicio profiláctico, pero también pienso que es un objetivo condenado al fracaso, porque cualquier opinión que nos hacemos de la actuación humana viene teñida, de manera más o menos evidente, de un juicio moral, ético, o como quieras llamarle (el registro utilizado es lo de menos). Siempre tenemos, consciente o inconscientemente, la idea: "Esto está bien hecho o mal hecho". Éste es un tema que, por si mismo, puede dar mucho de si, y que seguramente nos conduciría a Nietzsche y a su “Genealogía de la moral”, pero debería releerla...
Crees realmente que se puede conseguir dejar de lado este tipo de juicios? Creo que esta pregunta entronca directamente con la reflexión que tú haces y que me ha impresionado especialmente, por el respeto que denota por parte de quien la hace hacia los espíritus en edad de educación. Y es esto que escribes: “A mí no me corresponde juzgar comportamientos, sino ayudar a que se descubran otros más coherentes con el valor y el sentido de la persona humana, acompañar la posibilidad de vivirlos. Y para esto me hace falta una referencia, una propuesta que no sea únicamente la de "prevención" y de "urgencia". Y por esto me hace falta una "norma" ".
Pienso que te conozco lo suficiente y te veo absolutamente representado en estas palabras; tú no te eriges en juez de nadie, pero tu posición y tu convencimiento son claros y nítidos, los vives como la manera más digna de desarrollo del ser humano y por esto los ofreces como posibilidad a los demás, se los ofreces, no se los impones, y ésta es una actitud esencial, creo, en tod@ educador@. El educador@ tiene una responsabilidad enorme, porque normalmente trata con gente de una edad muy influenciable y que, a menudo siente una gran admiración por ell@. Esta admiración es clave, en tanto que puede servir de palanca para una educación exitosa o, bien al contrario, hacerla fracasar de la manera más flagrante, en el caso de que el educador@ termine por desencantar a sus pupilos dándoles un ejemplo que, en definitiva, no se corresponde con sus espectativas, que en general les ha creado el mism@ educador@ (y aquí tenemos de nuevo aquello del "bien" y del "mal", porque, si no me hubiera reprimido, habría escrito: "dándoles un mal ejemplo"). Y en este sentido, como educador@, necesitas “una referencia, [...], que no sea sólo de ‘prevención’ y‘de urgencia’. [...] una norma”. Sí, la necesitamos los educadores y los padres y madres, que son siempre educadores, tanto si se proponen la educación de sus hij@s como si no (porque un adulto siempre educa a los más jóvenes con su modo de actuar, aunque no se lo plantee). Y entonces ocurre que quien desea realmente hacerlo bien busca este "punto de referencia" y esta "norma", a fondo. Y el "punto de referencia" será diferente en función de la manera de ver el mundo, de entender las cosas de los diferentes educador@s. Un punto de vista puede ser distinto del otro, pero, si el educador@ se toma su tarea de manera seria, no creo que podamos afirmar que una educación sea, en principio, mejor que la otra. En cuestiones de educación lo más importante es la amplitud de miras y la coherencia. La amplitud de miras porque pienso que no se puede educar bien si no daos un margen de actuación a la conciencia individual que le permita un juego que no la ahogue. esta flexibilidad es necesarioa porque se impone partir del hecho de que cada ser humano es único y lleva dentro de si un mundo único, que no debemos estropear con una intervención destructora de lo que para nosotros educador@s es desconocido. Debe haber en esta tarea educativa un margen amplio de respeto, esto que tú denominas “acompañar” (y no “juzgar”).
Y para volver al tema concreto de la moral sexual... A mí me preocupa la poca atención que se le da a esta importante faceta educativa en las escuelas españolas. Si bien se toca el tema, ello se hace sólo tangencial y superficialmente, síntoma de que sigue siendo un tema tabú, incómodo de tratar, probablemente también porque cuesta encontrar este "punto de referencia" adecuado y todos tendemos a la comodidad. Pero no hacelo es un acto de flagrante irresponsabilidad, a mi entender. Y te preguntas: “Dónde encontrar esta norma, si no es en la configuración física, fisiológica y sicológica de la persona humana. [...] la diferencia de género, la heterosexualidad y la funcionalidad reproductiva de la sexualidad. La persona humana, con su posición erecta, su complejidad sicológica y la indeterminación biológica de la afectividad y de la emocionalidad (de la pulsión sexual) experimenta una sexualidad que no está en función de la reproducción y que no está determinada por la necesidad de la reproducción. El erotismo es fruto de esta "souplesse” del cuerpo humano capaz de erigirse, haciendo del encuentro sexual un espacio de placer-felicidad, de intercambio emocional y de expresión de amor. Desde siempre, para desligar las funciones sociales asignadas a la sexualidad, las culturas han encontrado maneras de hacer; unas en el espacio de la legalidad, otras condenadas."
También yo lo veo así: buscamos el punto de referencia en las manifestaciones fisiológicas y sicológicas de la sexualidad humana... . Pero tú las restringes fundamentalmente a la heterosexualidad, cuando también hay manifestaciones homosexuales de la sexualidad, que son (o pueden ser) también fisiológicas y, sobre todo, sicológicas. También éstas deben ser motivo de reflexión, al menos no podemos ignorarlas dejándolas sin tratar o pasando por encima del tema de puntillas -un dato que escuché hace unos años me impresionó mucho: en España entre los jóvenes adolescentes el porcentaje de suicidios es muy elevado; es una edad crítica ésta en que el descubrimiento de la propia sexualidad ya es lo suficientemente problemático como pra complicarlo más aún; a l@s chic@s que se descubren como homosexueles debemos acompañarl@s más aún, puesto que debe de ser difícil aceptarse a si mism@ de esta manera, cuando la sociedad en pleno los rechaza; las consecuencias pueden ser muy graves-.
Ciertamente, estoy de acuerdo contigo en que la orientación de la heterosexualidad “debe permitirnos definir conceptos e instituciones que estan ligadas a la expresión de la sexualidad como el matrimonio, la filiación, la paternidad-maternidad". Pero esto es así sólo porque hay una tradición en este sentido, que ha derivado en que las instituciones y la justicia se instalasen sobre esta base. Esto cambiará (y ya está sucediendo) en el momento y en la medida en que la sociedad acepte otras alternativas.
Y volviento a tu cita de más arriba: También tú ves esta doble función de la sexualidad: la reproductora y la que no está en función de la reproducción, sino del placer. Aceptar esto y suscribirlo ya es importante, porque es un hecho, y los hechos conviene aceptarlos tal y como son para poder construir sobre una base real estos puntos de referencia que buscamos.
Uno de los aspectos que me gustaría añadir de manera más concreta a nuestras reflexiones es el de la sexualidad femenina. Porque, en general, cuando se habla de sexualidad, se tiene en mente el supuesto "patrón de comportamiento masculino", que, en realidad, a mi modo de ver, es un patrón ficticio, fabricado a saber por qué y por quién, y que no se corresponde con la realidad. Y, si bien se habla mucho menos de ello, también existe en las mentes de casi todo el mundo, un "patrón de comportamiento sexual femenino", que es aún mucho más irreal que el masculino. He escuchado algunas veces a educador@s hablar de sexualidad a l@s jóvenes y lo hacen sirviéndose de aquel patrón masculino, incluídas ell@s. Y es que esto de los estereotipos hace mucho daño, sobre todo porque tanto los hombres como las mujeres -no sólo en esta cuestión dela relación sexual, sino en todo aquello que afecta a los roles por géneros- asumen a menudo que el estereotipo es una realidad y lo incorporan inconscientemente a su bagaje, y esto es enormemente pernicioso.
Creo que eliminar los estereotipos es el paso necesario previo para empezar a construir una sexualidad equitativa entre los géneros. Pero esto de la sexualidad equitativa no se puede desligar nunca de la relación equitativa en general, y aquí es donde interviene lo más grave. Porque el género femenino es, en todo el mundo, el género pobre, sobre el cual racae el índice de pobreza más elevado; es el género débil, no sólo físicamente, sin también sociológicamente. Esto lo dice todo (o casi todo). Esto significa que ellas, más que llos, viven en unas condiciones en que difícilmente se pueden plantear ninguna decisión libremente. Pero esto también afecta a los hombres, aunque en menor cuantía. Lo que quiero decir es que, para tomar decisiones libre y responsablemente, para entregarse a otr@ libremente y por propia voluntad, son necesarias muchas cosas que este mundo niega a demasiada gente, sobre todo a la gente a la cual tú dedicas tu vida. Y todo ello es demasiado complejo como para deshacer el nudo que nos permita empezar a ponerle remedio. Tú decías en tu anterior carta que habías observado entre l@s jóvenes de tu barrio de Conakry que su relación es muy superficial, que no disponen de los medios para conocerse y profundizar en sus relaciones... . Y es que muy probablemente los desafortunados roles de que antes te hablaba vienen muy marcados por la cultura, tanto que se hace extraordinariamente difícil librarse de ellos. Éste es un aspecto, el cultural; el otro, éste que te decía, la pobreza, que condena a los seres humanos a la no libertad de actuación en nada, que impide mirar con ojos críticos las posibilidades que teóricamente (para ell@s sólo teóricamente) ofrece la vida y planificar nada de cara al futuro, porque lo que dicta las normas son el día a día y el hambre. Desde luego, también el éste, el llamado primer mundo queda mucho camino por recorrer. Y dices al principio de tu última carta: “Pero si dejamos de lado las relaciones donde hay dominación, manipulación, desigualdad de intenciones y de sentimientos... en estas relaciones, sea cual sea su consistencia, ¿no existe siempre un deseo de eternidad?... y este deseo de eternidad, nacido del clímax de la relación sexual, ¿no puede remitir a las personas al cada día de la relaación y ser una llamada a quererse?" Pues yo creo que sí ¡y tanto que sí! Pero lo dices tú mismo "puede remitir a las personas al cada día de la relación y ser una llamada a quererse" (La negrita es mía), pero no siempre es así, sólo es una posibilidad. No coincido contigo en lo que dices en la primera parte de la cita, esto que te preguntas sobre si en las relaciones sexuales equiliradas "no existe siempre un deseo de eternidad". Yo creo que no, no existe siempre este deseo. Y es importante aceptarlo, pienso que es una realidad bastante extendida. Y aún abordas, amigo mío, un punto sobre el cual se edifica el tabú de todos los tabúes: y es el del tratamiento de las diferentes maneras de sexualidad que las diferentes culturas humanas dan y han dado a lo largo de la historia. Pero por hoy ya tenemos bastante con nuestro buscado "punto de referencia".
Un fuerte abrazo y hasta la próxima, que ya estoy esperando.
Anna