CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (08-03-2011)

Al texto catalán sigue su traducción al español

A la tertúlia d'El Laberinto d'Ariadna a l'Ateneu barceloní (octubre 2011) / En la tertulia de El Laberinto de Ariadna en el Ateneo barcelonés (octubre 2011)

Català

El Masnou, 08-03-2011

Estimat Xec,

la teva última carta torna a ser d’aquelles tan clarificadores i ben argumentades; res del que hi dius em sembla necessitat tan sols de matisació, en tot hi estic d’acord; em sembla que toques allò més essencial.

A tu t’interessa sobre tot tractar el tema des de la “normalitat” de la consciència; jo –com bé dius- l’encetava a partir de l’ “anormalitat”, i plantejava si hi havia una “anormalitat” condicionada biològicament que la justícia del dret positiu no contemplava. M’interessava endinsar-me en terrenys difícils per a la reflexió, perquè definir què és “normal” i què “anormal” era precisament el quid de la qüestió. Val a dir que jo ho plantejava en termes biològics, no socials. Ja sabem que el que és “normal” o no, socialment parlant, canvia en el decurs dels temps i que precisament això defineix l’essència ètic-moral d’una societat.

En tot el reguitzell de cartes que hem anat intercanviant sobre el tema m’ha semblat notar en tu una forta reticència a seguir el camí que jo m’entestava a marcar, tu l’has reconduït sempre cap el que s’entén per “normal”, com si anar pel camí que jo senyalava encetés una ruta perillosa, una mena de colador els forats del qual el fet de tan sols admetre’n la possibilitat de l’existència podia fer massa grans i permetre que s’hi colés absolutament tot. Com si temessis que el sol fet d’admetre aquest punt de partida ho relativitzés tot, relativitzés tots els valors i provoqués llavors la pèrdua de tot punt de referència. I sí, jo també penso que aquest és un perill. No m’agradaria pas contribuir a fer perdre el nord, més encara en els temps que corren, prou proclius a afluixar els límits en favor de l’ego. I sí, això podria passar, i no convé pas.

M’agrada molt el senzill i clar camí que traces com a explicació del naixement de la consciència:

“El primer que coneixem són les nostres pròpies necessitats i el que primer sentim són els nostres propis desitjos. Hi ha una consciència de si mateix (“de soi”), que configura una primera estructura : és Bo allò que és bo per a mi, és Bo allò que satisfà les meves necessitats.”

Sempre m’ha agradat la sinceritat realista de reconèixer el que és més que evident i que sovint una falsa humilitat s’entesta a emmascarar: que el punt de partida per a tot, absolutament per a tot, és el “jo”, l’ego. Aquest és EL PUNT de referència a què tot remet. Cal admetre-ho, és així, ho és per naturalesa: és el meu cos el que em proporciona la percepció, la percepció de mi mateix@, la del món, la de l’altre. I m’agrada especialment el segon pas que dones:

“La descoberta de l’altre com a subjecte de desitjos i de recerca del millor és el pas essencial per a la gènesis d’una consciència més desenvolupada. Les experiències de frustració: quan l’altre s’interposa entre els meus desitjos i interessos, la percepció del mal de l’altre quan la satisfacció del meu ego provoca dolor en l’altre, la compassió pel sofriment de l’altre, que se sent malmenat, són experiències fonamentals per descobrir que és Bo allò que és bo per a mi i ho és també per a l’altre.”

Dit d’una altra manera -així entenc jo les teves paraules-, el naixement de la meva consciència del que és Just i Bo remet sempre a mi mateix@, per la senzilla regla de tres que allò que vull per a mi també ho haig de voler per a l’altre. I és en aquest punt on neixen els meus límits, considerant sempre l’ego -el meu i el de l’altre-, posant-me en el lloc de l’ego de l’altre.

També em sembla molt ben trobada l’anàlisi que fas dels mecanismes que l’ésser humà activa per tal de poder desempallegar-se dels límits que la consciència li imposa:

“Creem categories que ens permeten d’excloure l’altre de la consciència del Bo: culturals, ètniques, morals, religioses.


Renunciem a la crisi provocada per la trobada amb l’altre negant-li el dret d’interferir en el funcionament de la pròpia consciència.


Aquestes són, em sembla, les causes de la malaltia de la consciència.”

Amb raó dius que “creem categories que ens permeten d’excloure...”. En aquest punt, però, veig que la nostra reflexió es torna a abocar cap a un terreny sobre el qual ja hem discutit abastament: la qüestió de les diferències culturals del que és o no és Bo. Tal com tu ho formules, dóna la impressió que les categories que creem siguin interessades; és a dir, com si, en crear-les, ja tinguéssim la consciència que ho fem per poder esplaiar el nostre ego sense respectar l’altre, guanyant terreny sempre cap a mi mateix@. Quan en som conscients la cosa és clara: cal combatre aquesta manera de conduir-se. Però què passa quan es tracta de diferències ancestrals culturals on cadascun dels fronts defensa honradament que la seva manera de fer és la bona? Per posar un cas ben concret i clar: com hem de comportar-nos davant de l’ablació? Com davant de la lapidació? Aquí torna a sorgir la necessitat dels universals de què tant sovint hem parlat.

Vols dir que ens en sortirem?

Una molt forta abraçada. Escriu aviat.

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (08-03-2011)

Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 08-03-2011

Querido Xec,

tu última carta vuelve a ser de aquellas tan clarificadoras y bien argumentadas; nada de lo que dices me parece necesario siquiera de matización, en todo estoy de acuerdo; me parece que tocas lo más esencial.

A ti te interesa sobre todo tratar el tema desde la "normalidad" de la conciencia, yo -como bien dices- lo abordaba a partir de la "anormalidad", y planteaba si había una "anormalidad" condicionada biológicamente que la justicia del derecho positivo no contemplaba. Me interesaba adentrarme en terrenos difíciles para la reflexión, porque definir qué es "normal" y qué "anormal" era precisamente el quid de la cuestión. Aunque yo lo planteaba en términos biológicos, no sociales. Ya sabemos que lo que es "normal" o no, socialmente hablando, cambia en el transcurso de los tiempos y que precisamente esto define la esencia ético-moral de una sociedad.
En todo el rosario de cartas que hemos ido intercambiando sobre el tema me ha parecido notar en ti una fuerte reticencia a seguir el camino que yo me empeñaba en marcar, tú lo has reconducido siempre hacia lo que se entiende por "normal", como si ir por el camino que yo señalaba iniciara una ruta peligrosa, una especie de colador cuyos agujeros el mero hecho de admitir la posibilidad de su existencia podían hacerse demasiado grandes y permitir que se colara absolutamente todo. Como si temieras que el solo hecho de admitir este punto de partida lo relativilizara todo, relativizara todos los valores y provocara entonces la pérdida de todo punto de referencia. Y sí, yo también pienso que éste es un peligro. No me gustaría nada contribuir a hacer perder el norte, máxime en los tiempos que corren, tan proclives a aflojar los límites en favor del ego. Y sí, esto podría suceder, y no conviene.
 
Me gusta mucho el sencillo y claro camino que trazas como explicación del nacimiento de la conciencia:

"Lo primero que conocemos son nuestras propias necesidades y lo primero que sentimos son nuestros propios deseos. Hay una conciencia de sí mismo ("de soi"), que configura una primera estructura: es Bueno lo que es bueno para mí, es Bueno lo que satisface mis necesidades."

Siempre me ha gustado la sinceridad realista de reconocer lo que es más que evidente y que a menudo una falsa humildad se empeña en enmascarar: que el punto de partida para todo, absolutamente para todo, es el "yo", el ego. Éste es EL PUNTO de referencia al que todo remite. Cumple admitirlo, es así, lo es por naturaleza; es mi cuerpo el que me proporciona la percepción, la percepción de mí mism@, la del mundo, la de / de la otr@. Y me gusta especialmente el segundo paso que das:

"El descubrimiento del / de la otr@ como sujeto de deseos y de la búsqueda de lo mejor es el paso esencial para la génesis de una conciencia más desarrollada. Las experiencias de frustración: cuando el / la otr@ se interpone entre mis deseos e intereses, la percepción del mal del / de la otr@, que se siente maltratad@, son experiencias fundamentales para descubrir que es Bueno lo que es bueno para mí y lo es también para el / la otr@."

Dicho de otro modo -así entiendo yo tus palabras-, el nacimiento de mi conciencia de lo que es Justo y Bueno remite siempre a mí mism@, por la sencilla regla de tres que lo que quiero para mí también debo quererlo para el / la otr@. Y es en este punto donde nacen mis límites, considerando siempre el ego -el mío y el del / de la otr@, poniéndome en el lugar del ego del / de la otr@.

También me parece muy acertado el análisis que haces de los mecanismos que el ser humano activa para poder ahorrarse los límites que la conciencia le impone:

"Creamos categorías que nos permiten excluir al / a la otr@ de la conciencia de lo Bueno: culturales, étnicas, morales, religiosas.

Renunciamos a la crisis provocada por el encuentro con el / la otr@ negándole el derecho a interferir en el funcionamiento de la propia conciencia.

Éstas son, creo, las causas de la enfermedad de la conciencia."

Con razón dices que "nos creamos categorías que nos permiten excluir...". En este punto veo que nuestra reflexión vuelve a derivar hacia un terreno sobre el cual ya hemos discutido con creces: la cuestión de las diferencias culturales de lo que es o no es Bueno. Tal como tú lo formulas, da la impresión de que las categorías que creamos sean interesadas; es decir, como si, al crearlas ya tuviéramos la conciencia de que lo hacemos con el fin de poder campar a nuestras anchas con nuestro ego sin respetar al / a la otr@, ganando terreno siempre hacia mí mism@. Cuando somos conscientes de ello, la cosa está clara: es necesario combatir este modo de actuar. Pero ¿qué pasa cuando se trata de diferencias culturales ancestrales donde cada uno de los frentes defiende honradamente que su modo de proceder es el bueno? Por poner un caso bien concreto y claro: ¿cómo debemos comportarnos ante la ablación? ¿Cómo ante la lapidación? Aquí vuelve a surgir la necesidad de los universales de que tan a menudo hemos hablado.

¿Tú crees que saldremos algún día de este atolladero?

 Un fuerte abrazo. Escribe pronto.
 Anna