.jpg)
Entradas
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (28-08-2012)
*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (28-08-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Amb amics poetes a la Festa de la Poesia de Sitges (juny 2012) / Con amigos poetas en la Fiesta de la Poesía de Sitges (junio 2012)
El Masnou (Barcelona), 28-08-2012
Estimat Xec,
*
quanta raó tens amb aquesta relació de contradiccions, que tan encertadament enumeres en la teva darrera carta. Són contradiccions si ens ho mirem des de la perspectiva del que fóra just i equitatiu per a la humanitat en el seu conjunt, però és d’una coherència absoluta si ho veiem des de l’òptica egoista. No hi ha escletxes en aquest discurs egoista; la conseqüència “natural” d’aquell que no fa una anàlisi objectiva i global de la situació és precisament aquest discurs, perquè qui retreu als països del sud un capteniment poc respectuós amb el medi ambient i li recrimina una procreació “poc responsable” de cara a la sostenibilitat del planeta en un futur immediat, és algú que o bé no té la mínima capacitat de raonar, o bé no està disposat a canviar ell mateix el seu capteniment ni a reconèixer que la causa de l’espoli planetari ha estat precisament la seva manera de comportar-se envers el planeta i no crec que qui així parla –al menys als nivells de l’alta política- no estigui mínimament capacitat per a l’anàlisi i el raonament, sinó que li manca la voluntat de canviar el seu tren de vida. La veu que recrimina els mals del planeta als països del sud és la mateixa que, decidida en una cimera internacional la quota màxima de contaminació per any i país, li compra a un altre país menys contaminador que ell mateix la part de quota que no gasta per poder seguir contaminant. Aquesta gent és la que, com tu tan bé dius, no hi veu més enllà del seu nas, però és que no vol veure-hi. Aquest és aquell que viu al dia i es despreocupa del que passarà demà, perquè és un demà que a ell o a ella no li afectarà directament –o al menys això creu-, es tracta d’un individu al qual no preocupa res més que la seva pròpia pell i el seu propi guany, no pensa ni en els seus fills i, òbviament, llavors molt menys encara en els fills d’altri. I, certament, amb això de la crisi passa el mateix: aquells que l’han causat i han portat a la ruïna a tanta gent senzilla són ara els que priven la gent senzilla de drets bàsics, que no s’haurien de qüestionar ni tocar mai, i ho fan sense el seu consentiment, per llei i a cop de destral.
*
Però, dit això, penso que hem de ser cautelosos amb segons quines afirmacions: malgrat comprenc la temptació que suposen, crec que és un error plantejar aquesta problemàtica en termes de “vosaltres” (pensant en els països de l’així dit “primer món”) i “nosaltres” (pensant en els països del conegut com a “tercer món”). Perquè això seria caure en un esquema maniqueista massa fàcil. La crisi actual que està travessant Europa –uns països (molt) més que altres, com ara Irlanda, Grècia, Portugal o Espanya- és, realment, una crisi amb majúscules (em refereixo ara a la financera, a la material, no a l’espiritual). I per bé que, vist des de la perspectiva dels països pobres, la comparació, globalment, pugui portar fàcilment, de manera enganyosa, a fer-la veure com a “ridícula”, no ens podem permetre el luxe de formular-ho d’aquesta manera simplista. Això és una frivolitat: no és bo ni és just. Perquè no és just que es tanquin el consultoris metges de molts barris, no és just que mori gent per no poder ésser atesa en els serveis d’urgències, no és just que qui necessita ajuda metge-sanitària per als seus grans –una ajuda regulada per llei- no la percebi, no és just que es negui als immigrants l’atenció mèdica o l’escolarització dels fills, no és just que molts membres de la mateixa família estiguin tot@s ell@s a l’atur amb les conseqüències que això comporta i surtin lleis que faciliten l’acomiadament als empresaris i que rebaixen el temps de percepció del diner que correspon als aturats, no és just que el cinquanta per cent dels joves menors de vint-i-cinc anys no tingui cap mena de feina, no és just que es produeixin cada dia més desnonaments, que les famílies que no poden seguir pagant les seves hipoteques siguin desallotjades dels seus pisos, quedin al carrer i se les obligui a donar la seva vivenda al banc i hagin de seguir pagant el deute, no és just que es tanquin serveis de reforç escolar a nen@s que el necessiten per problemes psíquics i /o físics, no és just que desapareguin arreu els serveis de protecció a la dona maltractada, no és just, no és just que les quotes de suïcidis pugin i no és just que no s’estableixi la relació de causa-conseqüència. No és just. No podem posar-ho tot en un mateix pot; cal diferenciar els culpables de les víctimes, i cal que les víctimes -totes les víctimes, sense parar mires en les fronteres entre els països- es reconeguin com a tals i actuïn i reaccionin en conseqüència. El que no convé de cap de les maneres és que les víctimes es mirin amb enveja les unes a les altres, el que no convé és que es faci realitat allò de “divideix i venceràs”. Ja sé que això sona a aquella crida del manifest marxista: “treballadors del món, uniu-vos!”, però, per bé que també el socialisme hagi fracassat arreu, hi ha coses en les que tenia molta raó, i aquestes cal conservar-les.
*
Perquè, si eternitzem aquest discurs victimista “Primer món versus Tercer món” equivoquem els termes de la lluita, cal mobilitzar-se, però no el Tercer món contra el Primer, sinó les víctimes contra els polítics i governants que els espolien i els maltracten, contra aquells que, tenint responsabilitats polítiques i socials en els seus països, es dediquen a enriquir-se, a especular i a furtar sense miraments de cap mena. I cal reconèixer que no mobilitzar-se d’alguna manera contra això –cadascú en el seu propi país i en la mesura que la seva situació concreta li ho permeti- el fa coresponsable. Si fomentem l’esquema “Primer món versus Tercer món”, fomentem també la passivitat d’aquell@s que s’han de mobilitzar al seu país i no buscar els culpables fora. Per més que el Primer món sigui el Primer responsable de l’empobriment del continent africà, aquest esquema simplista fa un flac favor als africans, perquè desvia l’atenció dels pobles africans d’aquells que haurien de ser el primer objectiu de la seva mirada: els seus propis governs.
*
Quan a l’altra crisi, l’espiritual, la de valors, comparteixo absolutament amb tu el sentiment que manifestes quan dius: “La vostra crisi no és financera, la vostra crisi és més profunda”. Certament, com ja hem dit tantes vegades en altres cartes, a occident s’ha imposat darrerament la política del capitalisme, la competitivitat i l’egoisme salvatge que s’encomana fins a les capes socials més humils, com una gangrena. Certament, manca l’ànima, però aquest mateix model es pot reproduir als països africans si no aconseguim fer una anàlisi acurada de les coses, si no aconseguim separar el gra de la palla.
*
Una molt forta abraçada,
*
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (28-08-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-
El Masnou (Barcelona), 28-08-2012
Querido Xec:
¡Cuánta razón tienes con esta relación de contradicciones, que tan acertadamente enumeras en tu última carta! Son contradicciones si lo miramos desde la perspectiva de lo que es justo y equitativo para la humanidad en su conjunto, pero es de una coherencia absoluta si lo vemos desde la óptica egoista. No hay resquicios en este discurso egoista; la consecuencia "natural" de quien no hace un análisis objetivo y global de la situación es precisamente este discurso, porque quien recrimina a los países del sur un comportamiento poco respetuoso con el medio ambiente y le echa en cara una procreación "poco responsable" de cara a la sostenibilidad del planeta en un futuro inmediato, es alguien que o bien no tiene la mínima capacidad de discernimiento, o bien no está dispuesto él mismo a cambiar su modo de tratar al planeta, y no creo que quien así habla -al menos en los niveles de la alta política- no esté mínimamente capacitado para el análisis y el razonamiento, sino que lo que sucede es que le falta la voluntad de cambiar su tren de vida. La voz que recrimina los males del planeta a los países del sur es la misma que, decidida en una cumbre internacional la cuota máxima por contaminación y país, le compra a otro país menos contaminador la parte de cuota que éste no gasta para poder seguir contaminando. Esta gente es la que, como tú bien dices, no ve más allá de su nariz, pero es que no quiere ver más allá. Éste es aquél que vive al día y se despreocupa de qué pasará mañana, porque es un mañana que a él o a ella no le afectará directamente -o al menos eso cree-, se trata de un individuo al que únicamente le preocupa su propia piel y su propio beneficio, no piensa ni en sus hijos y, obviamente, mucho menos entonces en los hijos de los demás. Y, ciertamente, con esto de la crisis pasa lo mismo: aquell@s que la han causado y han llevado a la ruina a tanta gente sencilla son ahora l@s que privan a la gente sencilla de derechos básicos, que no se habrían de cuestionar ni tocar nunca, y lo hacen sin su consentimiento, por ley y a hachazo limpio.
*
Pero dicho esto pienso que debemos ser cautelosos con ciertas afirmaciones: si bien comprendo la tentación que suponen, creo que es un error plantear esta problemática en términos de "vosotros" (aludiendo a los países del llamado "primer mundo" y "nosotros" (en referencia a los países de lo que se conoce como "tercer mundo"). Porque esto equivaldría a caer en un esquema maniqueísta demasiado fácil. La crisis actual que está atravesando Europa -unos países (mucho) más que otros, como Irlanda, Grecia, Portugal o España- es, realmente, una crisis con mayúsculas (me refiero ahora a la financiera, a la material, no a la espiritual). Y si bien, vista desde la perspectiva de los países pobres, la comparación, globalmente, pudiera fácilmente hacerla aparecer, de manera engañosa, como "ridícula", no nos podemos permitir el lujo de formularlo de este modo tan simplista. Esto es una frivolidad: no es bueno ni es justo. Porque no es justo que se cierren los consultorios médicos de muchos barrios, no es justo que muera gente por no poder ser atendida en los servicios de urgencias, no es justo que quien necesita ayuda médico-sanitaria para sus mayores -una ayuda regulada por ley- deje de percibirla, no es justo que se niegue a los inmigrantes la atención médica o la escolarización de los hijos, no es justo que muchos miembros de la misma familia estén todos en el paro con las consecuencias que ello comporta y que salgan leyes que faciliten el despido a los empresarios y que rebajan el tiempo de percepción del dinero que corresponde a los parados, no es justo que el cincuenta por cien de l@s jóvenes menores de veinticinco años no tenga ningún tipo de trabajo, no es justo que se produzcan cada día más deshaucios, que las famílias que no pueden seguir pagando sus hipotecas sean desalojadas de sus pisos, se queden en la calle y se les obligue a ceder su vivienda al banco y a seguir pagando la deuda contraída, no es justo que se cierren servicios de refuerzo escolar a niñ@s que lo necesitan por problemas síquicos y/o físicos, no es justo que desaparezcan tantos servicios de protección a la mujer maltratada, no es justo, no es justo que las cuotas de suicidios suban y no es justo que no se esclarezca la relación de causa-efecto. No es justo. No podemos meterlo todo en el mismo saco; es necesario diferenciar a los culpables de las víctimas, y es necesario que las víctimas -todas las víctimas, más allá de las fronteras entre los países- se reconozcan como tales y actúen y reaccionen en consecuencia. Lo que no conviene de ninguna de las maneras es que las víctimas se miren con envidia unas a otras, lo que no conviene es que se haga realidad aquello de "divide y vencerás". Ya sé que esto suena a aquella apelación del manifiesto marxista: "¡Obreros del mundo, uníos!, pero, por más que también el socialismo haya fracasado, hay cosas en las que tenía mucha razón, y éstas hay que conservarlas.
*
Porque, si eternizamos este discurso victimista "Primer mundo versus Tercer mundo" nos equivocamos en los términos de la lucha, es necesario movilizarse, pero no el Tercer Mundo contra el Primero, sino las víctimas contra l@s polític@s y gobernantes que las expolian y las maltratan, contra aquell@s que, teniendo responsabilidades políticas y sociales en sus países, se dedican a enriquecerse, a especular y a robar sin miramientos de ningún tipo. Y es necesario reconocer que no movilizarse de algún modo contra esto -cada cual en su propio país y en la medida en que su situación concreta se lo permita- lo hace corresponsable. Si fomentamos el esquema "Primer Mundo versus Tercer Mundo", fomentamos también la pasividad de aquell@s que deben movilizarse en su país, y no buscar a los culpables fuera. Por más que el Primer Mundo sea el Primer responsable del empobrecimiento del continente africano, este esquema simplista le hacer un flaco favor a l@s african@s, porque desvía la atención de los pueblos africanos de aquellos que deberían ser el primer objetivo de su mirada: sus propios gobiernos.
*
En lo relativo a la otra crisis, la espiritual, la de valores, comparto absolutamente el sentimiento que manifiestas cuando dices: "Vuestra crisis no es financiera, vuestra crisis es más profunda". Ciertamente, como ya hemos dicho tantas veces en otras cartas, en occidente se ha impuesto últimamente la política del capitalismo, la competitividad y el egoísmo más salvaje, que se contagia hasta entre las clases sociales más humildes, como una gangrena. Ciertamente, falta el alma, pero este mismo modelo podría reproducirse en los países africanos si no conseguimos hacer un análisis cuidadoso de las cosas, si no conseguimos separar el grano de la paja.
*
Un abrazo muy fuerte,
*
Anna
