28 de agosto de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (28-08-2012)
*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (28-08-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Amb amics poetes a la Festa de la Poesia de Sitges (juny 2012) / Con amigos poetas en la Fiesta de la Poesía de Sitges (junio 2012)

El Masnou (Barcelona), 28-08-2012

Estimat Xec,
*
quanta raó tens amb aquesta relació de contradiccions, que tan encertadament enumeres en la teva darrera carta. Són contradiccions si ens ho mirem des de la perspectiva del que fóra just i equitatiu per a la humanitat en el seu conjunt, però és d’una coherència absoluta si ho veiem des de l’òptica egoista. No hi ha escletxes en aquest discurs egoista;  la conseqüència “natural” d’aquell que no fa una anàlisi objectiva i global de la situació és precisament aquest discurs, perquè qui retreu als països del sud un capteniment poc respectuós amb el medi ambient i li recrimina una procreació “poc responsable” de cara a la sostenibilitat del planeta en un futur immediat, és algú que o bé no té la mínima capacitat de raonar, o bé no està disposat a canviar ell mateix el seu capteniment ni a reconèixer que la causa de l’espoli planetari ha estat precisament la seva manera de comportar-se envers el planeta i no crec que qui així parla –al menys als nivells de l’alta política- no estigui mínimament capacitat per a l’anàlisi i el raonament, sinó que li manca la voluntat de canviar el seu tren de vida. La veu que recrimina els mals del planeta als països del sud és la mateixa que, decidida en una cimera internacional la quota màxima de contaminació per any i país, li compra a un altre país menys contaminador que ell mateix la part de quota que no gasta per poder seguir contaminant. Aquesta gent és la que, com tu tan bé dius, no hi veu més enllà del seu nas, però és que no vol veure-hi. Aquest és aquell que viu al dia i es despreocupa del que passarà demà, perquè és un demà que a ell o a ella no li afectarà directament –o al menys això creu-, es tracta d’un individu al qual no preocupa res més que la seva pròpia pell i el seu propi guany, no pensa ni en els seus fills i, òbviament, llavors molt menys encara en els fills d’altri.  I, certament, amb això de la crisi passa el mateix: aquells que l’han causat i han portat a la ruïna a tanta gent senzilla són ara els que priven la gent senzilla de drets bàsics, que no s’haurien de qüestionar ni tocar mai, i ho fan sense el seu consentiment, per llei i a cop de destral.
*
Però, dit això, penso que hem de ser cautelosos amb segons quines afirmacions: malgrat comprenc la temptació que suposen, crec que és un error plantejar aquesta problemàtica en termes de “vosaltres” (pensant en els països de l’així dit “primer món”) i “nosaltres” (pensant en els països del conegut com a “tercer món”). Perquè això seria caure en un esquema maniqueista massa fàcil. La crisi actual que està travessant Europa –uns països (molt) més que altres, com ara Irlanda, Grècia, Portugal o Espanya- és, realment, una crisi amb majúscules (em refereixo ara a la financera, a la material, no a l’espiritual). I per bé que, vist des de la perspectiva dels països pobres, la comparació, globalment, pugui portar fàcilment, de manera enganyosa, a fer-la veure com a “ridícula”, no ens podem permetre el luxe de formular-ho d’aquesta manera simplista. Això és una frivolitat: no és bo ni és just. Perquè no és just que es tanquin el consultoris metges de molts barris, no és just que mori gent per no poder ésser atesa en els serveis d’urgències, no és just que qui necessita ajuda metge-sanitària per als seus grans –una ajuda regulada per llei- no la percebi, no és just que es negui als immigrants l’atenció mèdica o l’escolarització dels fills, no és just que molts membres de la mateixa família estiguin tot@s ell@s a l’atur amb les conseqüències que això comporta i surtin lleis que faciliten l’acomiadament als empresaris i que rebaixen el temps de percepció del diner que correspon als aturats, no és just que el  cinquanta per cent dels joves menors de vint-i-cinc anys no tingui cap mena de feina, no és just que es produeixin cada dia més desnonaments, que les famílies que no poden seguir pagant les seves hipoteques siguin desallotjades dels seus pisos, quedin al carrer i se les obligui a donar la seva vivenda al banc i hagin de seguir pagant el deute, no és just que es tanquin serveis de reforç escolar a nen@s que el necessiten per problemes psíquics i /o físics, no és just que desapareguin arreu els serveis de protecció a la dona maltractada, no és just, no és just que les quotes de suïcidis pugin i no és just que no s’estableixi la relació de causa-conseqüència. No és just. No podem posar-ho tot en un mateix pot; cal diferenciar els culpables de les víctimes, i cal que les víctimes -totes les víctimes, sense parar mires en les fronteres entre els països- es reconeguin com a tals i actuïn i reaccionin en conseqüència. El que no convé de cap de les maneres és que les víctimes es mirin amb enveja les unes a les altres, el que no convé és que es faci realitat allò de “divideix i venceràs”. Ja sé que això sona a aquella crida del manifest marxista: “treballadors del món, uniu-vos!”, però, per bé que també el socialisme hagi fracassat arreu, hi ha coses en les que tenia molta raó, i aquestes cal conservar-les.
*
Perquè, si eternitzem aquest discurs victimista “Primer món versus Tercer món” equivoquem els termes de la lluita, cal mobilitzar-se, però no el Tercer món contra el Primer, sinó les víctimes contra els polítics i governants que els espolien i els maltracten, contra aquells que, tenint responsabilitats polítiques i socials en els seus països, es dediquen a enriquir-se, a especular i a furtar sense miraments de cap mena. I cal reconèixer que no mobilitzar-se d’alguna manera contra això –cadascú en el seu propi país i en la mesura que la seva situació concreta li ho permeti- el fa coresponsable. Si fomentem l’esquema “Primer món versus Tercer món”, fomentem també la passivitat d’aquell@s que s’han de mobilitzar al seu país i no buscar els culpables fora. Per més que el Primer món sigui el Primer responsable de l’empobriment del continent africà, aquest esquema simplista fa un flac favor als africans, perquè desvia l’atenció dels pobles africans d’aquells que haurien de ser el primer objectiu de la seva mirada: els seus propis governs.
*
Quan a l’altra crisi, l’espiritual, la de valors, comparteixo absolutament amb tu el sentiment que manifestes quan dius: “La vostra crisi no és financera, la vostra crisi és més profunda”. Certament, com ja hem dit tantes vegades en altres cartes, a occident s’ha imposat darrerament la política del capitalisme, la competitivitat i l’egoisme salvatge que s’encomana fins a les capes socials més humils, com una gangrena. Certament, manca l’ànima, però aquest mateix model es pot reproduir als països africans si no aconseguim fer una anàlisi acurada de les coses, si no aconseguim separar el gra de la palla.
*
Una molt forta abraçada,
*
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (28-08-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-

El Masnou (Barcelona), 28-08-2012

Querido Xec:

¡Cuánta razón tienes con esta relación de contradicciones, que tan acertadamente enumeras en tu última carta! Son contradicciones si lo miramos desde la perspectiva de lo que es justo y equitativo para la humanidad en su conjunto, pero es de una coherencia absoluta si lo vemos desde la óptica egoista. No hay resquicios en este discurso egoista; la consecuencia "natural" de quien no hace un análisis objetivo y global de la situación es precisamente este discurso, porque quien recrimina a los países del sur un comportamiento poco respetuoso con el medio ambiente y le echa en cara una procreación "poco responsable" de cara a la sostenibilidad del planeta en un futuro inmediato, es alguien que o bien no tiene la mínima capacidad de discernimiento, o bien no está dispuesto él mismo a cambiar su modo de tratar al planeta, y no creo que quien así habla -al menos en los niveles de la alta política- no esté mínimamente capacitado para el análisis y el razonamiento, sino que lo que sucede es que le falta la voluntad de cambiar su tren de vida. La voz que recrimina los males del planeta a los países del sur es la misma que, decidida en una cumbre internacional la cuota máxima por contaminación y país, le compra a otro país menos contaminador la parte de cuota que éste no gasta para poder seguir contaminando. Esta gente es la que, como tú bien dices, no ve más allá de su nariz, pero es que no quiere ver más allá. Éste es aquél que vive al día y se despreocupa de qué pasará mañana, porque es un mañana que a él o a ella no le afectará directamente -o al menos eso cree-, se trata de un individuo al que únicamente le preocupa su propia piel y su propio beneficio, no piensa ni en sus hijos y, obviamente, mucho menos entonces en los hijos de los demás. Y, ciertamente, con esto de la crisis pasa lo mismo: aquell@s que la han causado y han llevado a la ruina a tanta gente sencilla son ahora l@s que privan a la gente sencilla de derechos básicos, que no se habrían de cuestionar ni tocar nunca, y lo hacen sin su consentimiento, por ley y a hachazo limpio.
*
Pero dicho esto pienso que debemos ser cautelosos con ciertas afirmaciones: si bien comprendo la tentación que suponen, creo que es un error plantear esta problemática en términos de "vosotros" (aludiendo a los países del llamado "primer mundo" y "nosotros" (en referencia a los países de lo que se conoce como "tercer mundo"). Porque esto equivaldría a caer en un esquema maniqueísta demasiado fácil. La crisis actual que está atravesando Europa -unos países (mucho) más que otros, como Irlanda, Grecia, Portugal o España- es, realmente, una crisis con mayúsculas (me refiero ahora a la financiera, a la material, no a la espiritual). Y si bien, vista desde la perspectiva de los países pobres, la comparación, globalmente, pudiera fácilmente hacerla aparecer, de manera engañosa, como "ridícula", no nos podemos permitir el lujo de formularlo de este modo tan simplista. Esto es una frivolidad: no es bueno ni es justo. Porque no es justo que se cierren los consultorios médicos de muchos barrios, no es justo que muera gente por no poder ser atendida en los servicios de urgencias, no es justo que quien necesita ayuda médico-sanitaria para sus mayores -una ayuda regulada por ley- deje de percibirla, no es justo que se niegue a los inmigrantes la atención médica o la escolarización de los hijos, no es justo que muchos miembros de la misma familia estén todos en el paro con las consecuencias que ello comporta y que salgan leyes que faciliten el despido a los empresarios y que rebajan el tiempo de percepción del dinero que corresponde a los parados, no es justo que el cincuenta por cien de l@s jóvenes menores de veinticinco años no tenga ningún tipo de trabajo, no es justo que se produzcan cada día más deshaucios, que las famílias que no pueden seguir pagando sus hipotecas sean desalojadas de sus pisos, se queden en la calle y se les obligue a ceder su vivienda al banco y a seguir pagando la deuda contraída, no es justo que se cierren servicios de refuerzo escolar a niñ@s que lo necesitan por problemas síquicos y/o físicos, no es justo que desaparezcan tantos servicios de protección a la mujer maltratada, no es justo, no es justo que las cuotas de suicidios suban y no es justo que no se esclarezca la relación de causa-efecto. No es justo. No podemos meterlo todo en el mismo saco; es necesario diferenciar a los culpables de las víctimas, y es necesario que las víctimas -todas las víctimas, más allá de las fronteras entre los países- se reconozcan como tales y actúen y reaccionen en consecuencia. Lo que no conviene de ninguna de las maneras es que las víctimas se miren con envidia unas a otras, lo que no conviene es que se haga realidad aquello de "divide y vencerás". Ya sé que esto suena a aquella apelación del manifiesto marxista: "¡Obreros del mundo, uníos!, pero, por más que también el socialismo haya fracasado, hay cosas en las que tenía mucha razón, y éstas hay que conservarlas.
*
Porque, si eternizamos este discurso victimista "Primer mundo versus Tercer mundo" nos equivocamos en los términos de la lucha, es necesario movilizarse, pero no el Tercer Mundo contra el Primero, sino las víctimas contra l@s polític@s y gobernantes que las expolian y las maltratan, contra aquell@s que, teniendo responsabilidades políticas y sociales en sus países, se dedican a enriquecerse, a especular y a robar sin miramientos de ningún tipo. Y es necesario reconocer que no movilizarse de algún modo contra esto -cada cual en su propio país y en la medida en que su situación concreta se lo permita- lo hace corresponsable. Si fomentamos el esquema "Primer Mundo versus Tercer Mundo", fomentamos también la pasividad de aquell@s que deben movilizarse en su país, y no buscar a los culpables fuera. Por más que el Primer Mundo sea el Primer responsable del empobrecimiento del continente africano, este esquema simplista le hacer un flaco favor a l@s african@s, porque desvía la atención de los pueblos africanos de aquellos que deberían ser el primer objetivo de su mirada: sus propios gobiernos.
*
En lo relativo a la otra crisis, la espiritual, la de valores, comparto absolutamente el sentimiento que manifiestas cuando dices: "Vuestra crisis no es financiera, vuestra crisis es más profunda". Ciertamente, como ya hemos dicho tantas veces en otras cartas, en occidente se ha impuesto últimamente la política del capitalismo, la competitividad y el egoísmo más salvaje, que se contagia hasta entre las clases sociales más humildes, como una gangrena. Ciertamente, falta el alma, pero este mismo modelo podría reproducirse en los países africanos si no conseguimos hacer un análisis cuidadoso de las cosas, si no conseguimos separar el grano de la paja.
*
Un abrazo muy fuerte,
*
Anna


CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (13-08-2012 /
*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (13-08-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Xec amb nen@s del seu barri, al pati de casa seva, a Conakry (primavera 2012) / Xec con niñ@s de su barrio en el patio de su casa de Conakry (primavera 2012)
*
Conakry, 13-08-2012
*
Des dels pobres, des del sud explotat i dominat des de segles; des de l’Àfrica negra i des d’un país que no pot assegurar aigua potable i electricitat a la població més qualcunes hores al dia i no cada dia... des d’aquesta part del món, geogràfica i humana...
*
Des d’aquí,
*
Escoltem que s’han de cremar menys de fòssils, que l’atmosfera està prou contaminada, que el clima canvia... i que s’ha d’aturar la màquina.
*
Escoltem que al nord la màquina no es vol aturar i entre uns pocs continuen cremant el món.
Què pot ser aleshores el desenvolupament sinó una dinàmica dialèctica. Deixeu de consumir, de cremar, i podrem desenvolupar-nos sense acabar de destruir el món, que és, malgrat tot, una única i solidària massa redona, cada vegada menys blava.
*
Des d’aquí, encara,
*
Fa por que sigui el nord, consumista i destructor del que ens envolta i de la nostra terra i del que hi ha sota. Que sigui aquest nord qui té en exclusiva la tècnica i el poder per decidir com el poc que ens queda ha de ser distribuït.
*
Des d’aquí,
*
Llencem encara les escombraries al carrer i són els deixats per compte els qui s’encarreguen de reciclar-la. Cuinem amb llenya o amb carbó, encenem espelmes i llànties de petroli per il•luminar la nit. I som noltros qui embrutem, és del nostre costat que es fan massa nens i nenes i esdevenim amenaça per el futur del planeta. Produïm massa morts i massa violència; som incapaços de resoldre els problemes més bàsics.
*
I som noltros l’amença? I sou voltros que patiu la “crisi”?
*
Més enllà dels vostres diners, els vostres estalvis i les vostres hipoteques, veieu la vostra crisi.
La vostra crisi no és financera, la vostra crisi és més profunda.
Vestits de revolucions socials, de drets humans i de democràcia; maquillats d’humanisme; manqueu d’ànima. Excel•liu en intel•ligència i voluntat, el vostre capital i les vostres armes són forts, però manqueu d’ànima.
*
Car és des de l’ànima on la meva sort, el meu esdevenir, el meu benestar va més enllà de la punta del nas, del color de la meva pell i del meu llinatge.
*
Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (13-08-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-

Conakry, 13-08-2012
*
Desde los pobres, desde el sur explotado y dominado desde hace siglos; desde el África negra y desde un país que no puede asegurar agua potable ni electricidad a la población más que unas pocas horas al día, y no todos los días..., desde esta parte del mundo, geográfica y humana...

Desde aquí:

Oímos decir que hay que quemar menos fósiles, que la atmósfera ya está demasiado contaminada, que el clima cambia... y que hay que parar la máquina.

Oímos decir que en el norte la máquina no se quiere parar y que unos pocos siguen quemando el mundo.

¿Qué es entonces el desarrollo sino una dinámica dialéctica? Dejad de consumir, de quemar, y podremos desarrollarnos sin acabar de destruir el mundo, que es, con todo, una única y solidaria masa redonda, cada vez menos azul.

Y aún desde aquí:

Da miedo que sea el norte, consumista y destructor de lo que nos rodea y de nuestra tierra y de su subsuelo, que sea este mismo norte el que tenga en exclusiva la técnica y el poder para decidir cómo debe ser distribuido lo poco que nos queda.

Desde aquí:

Todavía tiramos la basura a la calle y son los olvidados quienes se encargan de reciclar-la. Cocinamos con leña o con carbón, encendemos velas y lámparas de petroleo para iluminar la noche. Y somos nosotros quienes ensuciamos, somos nosotros quienes producimos demasiados niños y niñas y representamos una amenaza para el futuro del planeta. Producimos demasiados muertos y demasiada violencia; somos incapaces de resolver los problemas más básicos.

¿Y somos nosotros la amenaza? ¿Y sois vosotros quienes sufrís la "crisis"?

Más allá de vuestro dinero, vuestros ahorros y vuestras hipotecas, veis vuestra crisis. Vuestra crisis no es financiera, vuestra crisis es más profunda.
Vestidos de revoluciones sociales, de derechos humanos y de democracia; maquillados de humanismo, os falta sin embargo el alma. Destacáis en inteligencia y voluntad, vuestro capital y vuestras armas son fuertes, pero no tenéis alma.

Pues es desde el alma desde donde mi suerte, mi futuro, mi bienestar va más allá de la punta de la nariz, del color de mi piel y de mi familia.

Xec



21 de agosto de 2012

III EDICIÓ DE POESIA A LA PLATJA A EL MASNOU-OCATA (BARCELONA / ESPANYA) / III EDICIÓN DE POESÍA EN LA PLAYA EN EL MASNOU-OCATA (BARCELONA / ESPAÑA)

*
TOTS ELS DILLUNS DE L'ESTIU (DEL 9 DE JULIOL AL 17 DE SETEMBRE 2012, AMBDÓS INCLOSOS), A "L'ÚLTIM XIRI" D'EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPANYA), 22 h
*
TODOS LOS LUNES DEL VERANO (DEL 9 DE JULIO AL 17 DE SEPTIEMBRE 2012, AMBOS INCLUIDOS), EN "EL ÚLTIMO CHIRINGO" DE EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPAÑA), 22 h
*


*
PROGRAMACIÓ POÈTICA DE DILLUNS, 27 D'AGOST 2012, 22 h:
*
PROGRAMACIÓN POÉTICA DEL LUNES, 27 DE AGOSTO 2012, 22 h:

Dilluns / Lunes, 27 agost / agosto 2012: Amelia Díaz, Àlex Balsells, Marcelo Díaz, Felipe Sérvulo, Emília Illamola (amb el músic-cantautor / con el músico-cantautor Blai Massó)

Les lectures poètiques aniran alternant amb música cantautors. La previsió és aproximadament de dos blocs de 10 minuts cada bloc per autor@, –amb pausa musical (hi haurà dues intervencions de 10 minuts per part dels poetes).

En acabar el recital poètic el grup Crisàlida Poetia -composat per Carme Vera (veu cantant), Toni Cantallops (veu recitada) i Jordi López (guitarra)- ens oferirà l'espectacle poètic-musical Pessics de la vida en vers.

Per a qualsevol pregunta o qüestió d’organització:
Anna Rossell: annarossell@masnou.jazztel.es
                       Mòbil: 647730405
*
*
Las lecturas poéticas irán alternando con música de cantautores. La previsión es aproximadamente de dos bloques de 10 minutos por bloque y autor@, -con pausa musical (habrá dos intervenciones de 10 minutos por parte de cada un@ de l@s poetas).

Al terminar el recital poético el grupo Crisálida Poetia -compuesto por Carme Vera (voz cantante), Toni Cantallops (voz recitada) y Jordi López (guitarra)- nos ofrecerá el espectáculo poético-musical Pessics de la vida en vers (Pellizcos de la vida en verso).

Para cualquier pregunta o cuestión de organización:

Anna Rossell: annarossell@masnou.jazztel.es
                       Mòbil: 647730405
*
GALERIA DE FOTOS
*
 El poeta i escultor Marcelo Díaz,amb una mostra de les seves escultures (esquerra) /
El poeta y escultor Marcelo Díaz, con una muestra de sus esculturas (izquierda)
 El grup Crisàlida Poètia: el poeta Toni Cantallops (esquerra), el músic Jordi López i la cantant Carme Vera / El grupo Crisálida Poetia: el poeta Toni Cantallops (izquierda), el músico Jordi López y la cantante Carme Vera
 La poeta i editora Amelia Díaz / La poeta y editora Amelia Díaz
 La poeta i editora Amàlia Sanchís, en un moment de l'actuació com a presentació d'una antologia poètica de l'editorial Urania / La poeta y editora Amàlia Sanchís, en un momento de su actuación como presentación de una antología poética de la editorial Urania
 Anna Rossell, en un moment de la seva actuació com a presentació d'una antologia poètica de l'editorial Urania / Anna Rossell, en un momento de su actuación como presentación de una antología poética de la editorial Urania
 L'escriptora Emília Illamola acompanyada a la guitarra pel músic Blai Massó / La escritora Emília Illamola, acompañada a la guitarra por el músico Blai Massó
 La poeta Àlex Balsells
El poeta Felipe Sérvulo


16 de agosto de 2012

PARA BARBOLLAIRE, EL ÚLTIMO SEGUIDOR DE NUESTRA TERTULIA, EN AGRADECIMIENTO, ESTE POEMA (Paraules...)

*
(Catalán)

Paraules, diré paraules,
no temis,
només paraules,
sols són paraules,
senzilles paraules,
o..., si més no,
paraules senzilles,
més no.
No hi ha cap truc,
no truquen res;
els mots són simples,
simples mots,
mots innocents
-només són mots-,
inofensius,
són transparents,
parents de qui?
D’aquí o d’allà?
Tant és això!
Tant és així
que gito un dard
i mato. Aquesta és una acció.
Però dir, esmentar, parlar,
‘xò no fa res,
no fa ni re ni mi
ni sí (o no?),
que et dic que no,
que són només paraules.

No més.

© Anna Rossell
*
*
(Español)

Palabras, diré palabras,
no temas,
sólo palabras,
sólo son palabras,
sencillas palabras,
o..., al menos,
palabras sencillas,
no más.
No tienen truco,
no trucan nada;
palabras sencillas,
simples palabras,
inocentes vocablos
-sólo vocablos-,
inofensivos,
son transparentes,
¿parientes de quién?,
de bien? ¿o mal?
¡Esto da igual!
Tan igual da
que lanzo un dardo
y mato. Esto es una acción.
Pero decir, nombrar, hablar,
es inocente,
no es sino ni ente,
ni sí (o no?),
que te digo que no,
no son más que palabras.

No más.

© de la traducción Anna Rossell 

15 de agosto de 2012

PARA MAR, LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA (Avui el sol escampa abastament el seu mantell...)

*
(Catalán)
                                                                               
Avui el sol escampa abastament el seu mantell
des de la teva riba, i sé que em porta el somrís
de tants infants i el teu, des d'aquell càlid lloc
de propera llunyania, abans desert,
i ara jardí florit de jocs
i de rialles.

© Anna Rossell
*
*
(Español)

Hoy el sol extiende su manto generoso
desde la otra orilla, y sé que me trae la sonrisa
de tantos niños y la tuya, desde la calidez de ese lugar
de cercana lejanía, antes desierto,
y ahora jardín florido de juegos
y de risas.

© de la traducción Anna Rossell

III EDICIÓ DE POESIA A LA PLATJA, A EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPANYA) / III EDICIÓN DE POESÍA EN LA PLAYA, EN EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPAÑA)

*
TOTS ELS DILLUNS DE L'ESTIU (DEL 9 DE JULIOL AL 17 DE SETEMBRE 2012, AMBDÓS INCLOSOS), A "L'ÚLTIM XIRI" D'EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPANYA), 22 h
 *
TODOS LOS LUNES DEL VERANO (DEL 9 DE JULIO AL 17 DE SEPTIEMBRE 2012, AMBOS INCLUIDOS), EN "EL ÚLTIMO CHIRINGO" DE EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPAÑA), 22 h.
 *

PROGRAMACIÓ POÈTICA DE DILLUNS, 20 D'AGOST 2012, 22 h:
*
PROGRAMACIÓN POÉTICA DEL LUNES, 20 DE AGOSTO 2012, 22 h:

Víctor Obiols (amb Miqui Mestres, músic), Pau Gener, Esteve Plantada, Meritxell Cucurella-Jorba.

GALERIA DE FOTOS
*
El cantautor Josep Morera -El More-
 El poeta i cantautor Víctor Obiols-Víctor Bocanegra (veu) amb Miki Mestres (guitarra) i Miguel Orea (percussió). A l'equip de so, Xavier Giménez
 El poeta Pau Gener Galín
 La poeta Meritxell Cucurella-Jorba
 El poeta Esteve Plantada
 El cantautor i intèrpret Alfredo Martínez
El cantautor Jorge Tylki (veu), amb Joan Tena (guitarra) i Miguel Orea (percussió)

11 de agosto de 2012

III EDICIÓ DE POESIA A LA PLATJA, A EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPANYA) / III EDICIÓN DE POESÍA EN LA PLAYA, EN EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPAÑA)

*
TOTS ELS DILLUNS DE L'ESTIU (DEL 9 DE JULIOL AL 17 DE SETEMBRE 2012, AMBDÓS INCLOSOS) ,A "L'ÚLTIM XIRI" D'EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPANYA), 22 h
*
TODOS LOS LUNES DEL VERANO (DEL 9 DE JULIO AL 17 DE SEPTIEMBRE 2012, AMBOS INCLUIDOS), EN "EL ÚLTIMO CHIRINGO" DE EL MASNOU-OCATA (BARCELONA, ESPAÑA), 22 h.

PROGRAMACIÓ POÈTICA DE DILLUNS, 13 D'AGOST 2012, 22 h:
*
El magnífic poeta Josep Pedrals -a mi m'agrada dir-li L'encantador de paraules- ens presenta en un divertit recital-espectacle el seu últim poemari:
El romanço d'Anna Tirant

No us el perdeu, no parareu de riure i de veure com el (in)geni fa malabarismes amb les paraules.
*
Cliqueu aquest enllaç de YouTube per conèixer en Pedrals, en la seva versió del Poema de los quesos, de Nico Roig:
*

*
El poeta Josep Pedrals

*
PROGRAMACIÓN POÉTICA DEL LUNES, 13 DE AGOSTO 2012, 22 h
*
El magnífico poeta Josep Pedrals -a mí me gusta llamarle El encantador de palabras- nos presenta en un divertido recital-espectáculo su último poemario:
El romanço d'Anna Tirant.

No os lo perdáis, no pararéis de reíros y de comprobar cómo el (in)genio hace malabarismos con las palabras.
*
Pinchad este enlace de YouTube para conocer a Pedrals, en su versión del Poema de los quesos, de Nico Roig:
*
http://www.youtube.com/watch?v=GCYpc2yj640
*
o sus Nens eutròfics (Niños eutróficos)

http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&NR=1&v=wq0VyRfJ164

*
GALERIA DE FOTOS
*
 Un dels nostres fidels cantautors, El More
 El poeta Josep Pedrals
El poeta Josep Pedrals
El More amb l'altre fidel cantautor de la casa, el Txapu
 Alfredo, cantant i músic, també fidel
Laura Pérez, componen del Duet Suerte y Muerte
 El More amb Laura Pérez
L'incondicional meravellós públic

5 de agosto de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS - ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (05-08-2012)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-08-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Catalán
*
El Masnou, 05-08-2012
*
Trobada de Poetes a Sitges, 16-03-2012 / Encuentro de Poetas en Sitges, 16-06-2012

No saps fins a quin punt comparteixo totes les reflexions que fas en la teva última carta del 17 de juliol…
*
Voldria seguir treballant sobre dos dels eixos que proposes:
L’un és aquest gran interrogant entorn de les teories del creixement il•limitat: desenvolupar a l’infinit l’economia de mercat per generar més recursos.
*
D’una banda sembla lògic que per generar més recursos s’hagi de desenvolupar gradualment a més l’economia de mercat. La qüestió que es planteja, però -fonamental i radical, en tant que faria canviar absolutament la perspectiva-, és si això, que a primera vista sembla lògic, és el que cal i necessari. Perquè: de què serveixen més i més recursos si segueixen estant mal repartits? Serveix d’alguna cosa promoure encara més riquesa per als més rics? Sense haver llegit (encara) cap llibre seu, aquest és, crec, el plantejament que fa Teresa Forcades –metge i teòloga- des d’una perspectiva cristiana. He seguit alguna entrevista, algun programa, alguna conferència que sobre diversos temes ha protagonitzat Forcades i tinc ganes de llegir algun dels seus llibres. No és que ella sigui l’única que posa en dubte el sentit de la filosofia del creixement continuat; ja fa anys que ho fan economistes de prestigi internacional contraris al neoliberalisme econòmic. Malgrat que cadascun ho fa des d’una perspectiva pròpia, crec que tot@s –o al menys la majoria- tenen en comú que no només no es plantegen el creixement en termes estadístics, sinó que també hi introdueixen el factor del repartiment. He sentit parlar Teresa Forcades sobre temes ben diferents, però tots de l’actualitat més ferotge i en tots el factor del guany econòmic d’un sector determinat de la societat, que vol imposar el seu guany per sobre del que sigui i de qui sigui, hi és ben present. Ella analitza la realitat del nostre món en termes de l’especulació econòmica vigent sobre la base de lectures ben documentades i –amb les qualitats de bona pedagoga que la caracteritzen- en sap extreure els trets més emblemàtics i fonamentals per fer sortir a la llum d’una manera simple, però gens simplista, les contradiccions i la injustícia de l’actuació de les forces econòmiques-especulatives que mouen el nostre món, tot desemmascarant-ne les vertaderes raons i la falsedat del seu discurs. Ella ho fa des de la seva convicció i la seva coherència cristianes, però el que més convenç és la claredat de les idees i d’exposició. Té la virtut d’arribar a tothom –no cal ésser cristià per compartir el que diu- i d’explicar les coses sense complicacions. I ella aniria a les barricades sense violència; és una revolucionària de pro, que ha arribat a fer apologia de la vaga general continuada a Internet i a dir, així de clar: “Si les dones de l’Església ho volguéssim, això canviaria en vint-i-quatre hores”. Per a ella l’ètica en el capitalisme no existeix. Aquest plantejament, aquest gran interrogant que penja sobre la filosofia del creixement vigent, està doncs en línia i sintonia amb la teva reflexió quan dius: “tolvegada, d’alguna manera, l’escàndol no és la pobresa sinó la riquesa i aquesta manera d’entendre’s a si mateix i els altres en termes de més riquesa i de més benestar”.
*
Però incorporar el factor de repartiment equitatiu en l’economia i en les politiques dels governs del món pressuposa una revolució com encara no n’hi ha hagut mai cap en el pensament dels/de les polítics/ques i dels/de les ciutadan@s del món i, a més, una voluntat fèrria de no voler-se deixar influir per cap objectiu que no sigui primordialment aquest. I això és una utopia que, per definició, no s’acomplirà mai. Malgrat tot, les utopies són útils per saber cap a on és que hem de caminar i per saber mesurar el grau de desviació del que hauria de ser i és el correcte. També és cert que hi ha hagut moments en la història d’Europa en què la sensibilitat de les polítiques era prou més social que no pas ara, en què impera sense cap pudor la política mafiosa esdevinguda llei. Els fets, els esdeveniments històrics –sigui quin sigui el seu signe, positiu o negatiu, heroic o terrible- tenen la prerrogativa de deixar constància de la seva possibilitat; allò que ha estat o existit pot tornar a ser i fins empitjorar-se o millorar-se.
*
També dius, tot fent referència als/ a les pobres: “el que ens ensenyen és que el món funciona malament perquè són milions aquells per als quals el viure no és una evidència i, al mateix temps, aquest fet evidencia que es pot viure sense ser ric o buscant ser-ho”. Quan parlava del canvi radical de mentalitat que hi hauria d’haver entre la gent sobre tot del que anomenem “primer món” pensava precisament en això: ens cal un capteniment humil que condicioni i transformi la nostra manera de viure i de planificar el nostre futur, la idea de què no cal ser ric ni millorar la nostra economia per a viure i fins i tot per viure bé, la idea de que progrés no és sinònim de guany econòmic (sinó que sovint pot ser el contrari). No sé si serem capaços algun dia de convèncer-nos d’això i portar-ho a la pràctica. Però, si el sentit de la política retrobés el seu significat primigeni, el de mirar per l’interès comú, i no el d’un grup de poder, llavors no es compliria allò que dius que “el problema fonamental és que som en un món on s’ha de ser ric per poder tenir un colca poder de decisió”. I tampoc tindria raó de ser aquella teva pregunta: “Com es pot ser pobre i tenir poder en el aquest món?”

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-08-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-
*
No sabes hasta qué punto comparto todas las reflexiones que haces en tu última carta del 17 de julio...
*
Quisiera seguir trabajando sobre dos de los ejes que propones:
Uno es este gran interrogante en torno a las teorías del crecimiento ilimitado: desarrollara al infinito la economía de mercado para generar más recursos.
*
Por un lado parece lógico que para generar más recursos haya que desarrollar gradualmente a más la economía de mercado. Pero la cuestión que se plantea -fundamental y radical, en tanto que haría cambiar absolutamente la perspectiva-, es si esto, que a primera vista parece lógico, es lo que hace falta y es necesario. Porque ¿de qué sirven más recursos si siguen estando mal repartidos? ¿Sirve de algo promover aún más riqueza para los más ricos? Sin haber leído (aún) ningún libro suyo, éste es, creo, el planteamiento que hace Teresa Forcades -médica y teóloga- desde una perspectiva cristiana. He seguido alguna entrevista, algún programa, alguna conferencia que sobre diversos temas ha protagonizado Forcades y tengo ganas de leer alguno de sus libros. No es que ella sea la única que pone en duda el sentido de la filosofía del crecimiento continuado; ya hace años que lo cuestionan economistas de prestigio internacional contrarios al neoliberalismo económico. Si bien cada un@ lo hace desde una óptica propia, creo que tod@s -o al menos la mayoría- tienen en común que no sólo no se plantean el crecimiento en términos estadísticos, sino que también introducen el factor del reparto. He oído hablar a Teresa Forcades sobre temas bien distintos, pero todos de feroz actualidad y en todos el factor del beneficio económico de un sector determinado de la sociedad, que quiere imponer su beneficio por encima de todo y de quien sea está muy presente. Ella analiza la realidad de nuestro mundo en términos de la especulación económica vigente sobre la base de lecturas bien documentadas y -con las cualidades de buena pedagoga que la caracterizan- sabe extraer los rasgos más emblemáticos y fundamentales para sacar a la luz de una manera simple, pero nada simplista, las contradicciones y la injusticia de la actuación de las fuerzas económicas-especulativas que mueven nuestro mundo, desenmascarando las verdaderas razones y la falsedad de su discurso. Ella lo hace desde su conviccción y su coherencia cristianas, pero lo que más convence es la claridad de las ideas y de la exposición. Tiene la virtud de llegar a todo el mundo -no se necesita ser cristian@ para compartir lo que dice- y de explicar las cosas sin complicaciones. Y ella iría a las barricadas sin violencia; es una revolucionaria de pro, que ha llegado a hacer apología de la huelga general continuada en Internet y a decir así de claro: "Si las mujeres de la Iglesia lo quisiéramos, esto cambiaría en veinticuatro horas". Para ella la ética en el capitalismo no existe. Este planteamiento, este gran interrogante puesto sobre la filosofía vigente del crecimiento, está pues en la línea y en sintonía con tu reflexión cuando dices: "quizás, de algún modo, el escándalo no es la pobreza sino la riqueza y esta manera de entenderse a si mismo y a los demás en términos de más riqueza y de más bienestar".
*
Pero incorporar el factor de reparto equitativo en la economía y en las políticas de los gobiernos del mundo presupone una revolución como nunca antes la hubo en el pensamiento de l@s polític@s y de l@s ciudadan@s del múndo y, además, una voluntad férrea de no quererse dejar influir por ningún otro objetivo que no sea primordialmente éste. Y esto es una utopía que, por definición, no se cumplirá nunca. A pesar de ello, las utopías son útiles para saber hacia dónde hay que caminar y para saber medir el grado de desviación de lo que debería ser y es lo correcto. También es cierto que ha habido momentos en la historia de Europa en que la sensibilidad de las políticas era bastante más social que ahora, cuando impera sin ningún pudor la política mafiosa encumbrada a ley. Los hechos, los acontecimientos históricos -sea cual sea su signo, positivo o negativo, heroico o terrible- tienen la prerrogativa de dejar constancia de su posibilidad; lo que ha sido o ha existido puede volver a ser y hasta empeorar o mejorarse.
*
También dices, haciendo referencia a l@s pobres: "lo que nos enseñan es que el mundo funciona mal porque son millones aquell@s para quienes vivir no es una evidencia y, al propio tiempo, este hecho hace patente que se puede vivir sin ser rico o sin intentar serlo". Cuando hablaba del cambio radical de mentalidad que debería producirse entre la gente sobre todo del llamado "primer mundo" pensaba precisamente en esto: se impone un comportamiento humilde que condicione y transforme nuestra manera de vivir y de planificar nuestro futuro, la idea de que no es necesario ser ric@ ni mejorar nuestra economía para vivir y hasta para vivifr bien, la idea de que progreso no es sinónimo de beneficio económico (sino que a menudo puede significar lo contrario). No sé si seremos capaces algún día de convencernos de esto y de llevarlo a la práctica. Pero se el sentido de la política reencontrara su significado primigenio, el de mirar por el interés común, y no el de un grupo de poder, entonces no se cumpliría aquello que dices de que "el problema fundamental es que estamos en un mundo donde hay que ser ric@ para poder tenir algún poder de decisión". Y tampoco tendría razón de ser aquella pregunta que lanzas: "¿Cómo se puede ser pobre y tener poder en este mundo?"

Anna