.jpg)
Entradas
Ens ha deixat la nostra poeta. Aquest últim juliol encara varem dedicar-li un homenatge al Festival de Poesia des dels Balcons, a Riba-Roja d'Ebre. Com no podia ser d'altra manera, si no és que la salut l'hi hagués impedit, ella hi era. I tots/es la varem gaudir. Ens va regalar la seva poesia, les seves paraules -que ella tant estimava-, el seu optimisme, la seva força, la seva ferma voluntat de lluita, la seva simpatia, la seva humanitat, la seva convicció pels objectius que s'ho mereixen, la seva profunda estimació de la vida: "Visc i torno / a reviure / cada poema, / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades.” (El blat del temps).
L'amic i organitzador de la gran trobada poètica Poesia des dels Balcons, Josep Mª Viñes, va suggerir que alguns/es dels/les poetes presents al recital li traduïssim aquest poema a diferents llengües. Per bé que, finalment, no varem poder llegir les nostres traduccions perquè la Montserrat va haver de retirar-se més d'hora, les nostres traduccions van quedar fetes. Jo em vaig encarregar de l'alemanya:
Ich lebe und erneut
erlebe
jedes Gedicht,
jedes Wort.
Ich liebe das Leben
sosehr,
daß ich es mir eigen mache.
Viele Male
(Montserrat Abelló, das Weizen der Zeit)
Amb motiu de l'homenatge de Riba-Roja li vaig bastir aquests poemaes, a base d'un grapat dels seus:
Un
dia rere l’altre,
quantes
vegades vaig sentir
aquelles
paraules que
en
sospesar-les
em
semblaven buides.
Tenies
en el blat del temps
tanta
mesura cansada, d’ordis
daurats
sense sol
i de
paraules mutilades.
No
t’esmunyis contra el vent.
I
encara que el cor t’esclati
mira
tothom cara a cara
i
sentiràs com et reneix
fort
i altiu un nou coratge.
No
t’esmunyis contra el vent.
Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules:
Tan
sols la paraula nua
la
teva, mai la d’un altre,
la
que reflecteix una vida.
(© Anna Rossell, Matèria primera: Montserrat Abelló I) * *
Trobar-te
sola, sense paraules.
El
vent m’embolcalla
amb
remolins de mort.
Què
és això
que
vull dir?
La
veu em penja
en la
fosca. I tota jo
em
sostinc, com per miracle,
entre
ombres inútils.
Sóc
plena de dolor
de
records que em reclamen.
i és
inútil que m’esforci
a
oblidar.
Cadascú
ha de tenir
la
seva cambra
i un
pati blau
on
passejar els seus dubtes.
Plantar
sobre la terra
els
peus. Ja no tenir
por.
Sentir com puja
la
saba, amunt, amunt.
Lluny
sento avui la fressa
dels
camins
i
respiro la pau
d’aquest
saber-me retornada.
I em
veig a mi mateixa diferent,
batejada
de nou per aquest
dia
de sol que ara comença.
I ja
no sabré si aquell ahir
haurà
esdevingut l’avui
on em
costa reconèixer-me.
Al
capdavall
el
començament
i la
fi són
una
mateixa cosa.
(© Anna Rossell, Matèria primera: Montserrat Abelló II)
