Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (10-02-2010)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (10-02-2010)
-A continuación del texto catalán sigue su traducción al español-

Amb els /les companys@ de la Comissió de Projectes de l'ONG VOLS (gener 2010) / Con l@s compañer@s de la Comisión de Proyectos de la ONG VOLS (enero 2010)

Català

El Masnou, 10-02-2010


Estimat Xec,

Espero que quan rebis la meva carta ja seràs a casa, de tornada de la teva escapada de feina a Togo. Em dius que aviat tindràs més temps per prosseguir amb les nostres reflexions i així ho desitjo.

En la teva última, en què reflexionàvem entorn del celibat obligat per l’Església catòlica als seus / seves religios@s consagrats, em dius: “Dels límits i de les incoherències cap opció en té l’exclusiva. Un celibat mal viscut, mal integrat, una missió mal acceptada; una relació de parella esgotada o una relació parental mal integrada no poden ser les referències per entendre una opció o l’altra”. M’ho dius com a resposta a la meva observació que, en la comunitat religiosa, es donaven molts cassos de relacions sexuals (que els vots no permeten) i d’abusos sexuals a menors (que no permet ningú) i, de la meva afirmació, se’n desprenia que, sense aquella abstinència sexual, segurament aquests abusos no es donarien, o no es donarien tant. Però, si ho penso bé, crec que estic amb tu, crec que tens raó en això que dius que “de les incoherències cap opció en té l’exclusiva”. Perquè també és ben cert que, entre la gent casada, hi ha tants (o més) cassos de relacions sexuals (que el matrimoni eclesiàstic o laic, i en general les societats més diverses –siguin monogàmiques o poligàmiques- no permeten, un cop consolidat el matrimoni –amb una o amb vàries parelles-), i també entre els casats i ha força cassos d’abusos a menors, relacions tabú, etc., etc. Tens raó. Només que entre els / les religios@s, que heu fet vot exprés de castedat, l’escàndol sempre és més gran, es perdona menys o gens. Així doncs, en aquest punt estem prou d’acord.

Però, passant a l’altre aspecte que toques en la teva argumentació i que n’és l’eix: que “és evident que el celibat deixa i allibera temps” i que és gràcies a aquest temps alliberat que pots dedicar-te en cos i ànima al projecte de vida a què has decidit donar-te, jo penso que hi ha moltes coses a objectar. Tu dius: “És veritat que hi ha en el celibat un «plus» de disponibilitat i també és veritat que aquest ‘plus’ només és fecund si el celibat s’inscriu en un projecte de vida i és viscut en coherència amb ell. Hi ha disponibilitat de temps si el celibat no és aquella opció egoista de tenir només temps per a mi. Hi ha disponibilitat afectiva si el celibat és l’opció per servir una causa, un projecte, un somni, alguna cosa que ens supera i ens avança sempre i no permet mai d’asseure’ns i dir ‘ja sóc a casa’ “. Certament, ningú no pot negar que una bona part del que dius és ben certa. Tot@s els / les religios@s cèlibes que viviu a l’Àfrica i en molts altres llocs feu una feina “de vint-i-quatre hores” sense parar i la viviu amb una intensitat que difícilment deixa temps per a res més. Aquest és el vostre projecte de vida, aquest a què tu et refereixes. Bé, però quant@s religiosos no hi ha, el projecte de vida dels quals és el de regentar una parròquia en un poblet tranquil o en una ciutat sense gaire enrenou? N’hi ha a milers d’aquests! És per això que no em convenç el teu argument. Per què l’Església catòlica institucional obliga al celibat, quan aquest hauria de ser una opció íntima i personal de cadascú, en funció del que un@ mateix@ sentís i decidís que li reclama el seu projecte de vida?
D’altra banda, fins i tot en el cas del “missioner full time” no entenc del tot el teu argument. També en aquest cas crec que la decisió hauria de ser una opció personal, perquè quants missioner@s –ells i elles- no hi ha, que compartirien projecte? Si hi ha missioners i missioneres, no penses que no es reforçarien els esforços si s’aparellessin? Quantes parelles no s’estimen amb enorme intensitat precisament perquè senten i entenen la vida de la mateixa manera i elegeixen el mateix projecte de vida de “missioner@s full time”? Jo no hi veig cap impediment a aparellar-se quan hom té un projecte de vida com el que tu esmentes. Ben al contrari! Tenir fill@s o no tenir-ne, això és una altra qüestió, que també hauria de ser una elecció personal. Està clar que aquí sí que el temps i la dedicació són, al menys durant uns anys –que no són pocs-, un factor important a tenir en compte. Però aparellar-se no vol dir directament tenir fill@s, i a mi em sembla que l’ésser humà viu molt més equilibrat, físicament i psicològica, si viu en parella, m’atreviria a dir “com Déu mana” (així ho diu la Bíblia en el Gènesi) –perquè el celibat no el mana Déu; on ho diu la Bíblia?-. De fet, així viuen els pastors / les pastores protestants, i no penso que facin menys feina que els capellans catòlics.
I no entro a parlar de la licitud de les relacions esporàdiques –una altra opció-, perquè crec que l’argument de la parella estable amb un mateix projecte de vida és, ben segur, el més sòlid. Però ja hem reflexionat en altre moment sobre la diversitat de les relacions de parella i ja coneixes la meva manera de veure-les. Tampoc crec que cal excloure la possibilitat de les relacions esporàdiques quan es tenen amb respecte i responsabilitat.

Bé, Xec, i aquí ho deixo. Espero que aquests dies de canvi de feina t’hagin permès de trencar una rutina que en el teu cas mai no ho és del tot. Hauràs fet coses de caire ben diferent, hauràs vist amics i renovat relacions, això és bo i dóna aire fresc.

Una molt forta abraçada,

Anna

***

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (10-02-2010)

-Traducción al español de Anna Rossell-

El Masnou, 10-02-2010

Querido Xec,

espero que cuando recibas mi carta ya estés en casa, de vuelta de tu escapada de trabajo a Togo. Me dices que pronto tendrás más tiempo para proseguir con nuestras reflexiones y así lo deseo. En tu última, en la que reflexionábamos en torno al celibato impuesto por la Iglesia católica a sus religios@s consagrad@s, me dices: "De los límites y de las incoherencias ninguna opción tiene la exclusiva. Un celibato mal vivido, mal integrado, una misión mal aceptada; una relación de pareja agotada o una relación parental mal integrada no pueden ser las referencias para entender una u otra opción". Me lo dices como respuesta a mi observación de que, en la comunidad religiosa, se daban muchos casos de relaciones sexuales (que los votos no permiten) y de abusos sexuales a menores (que no permite nadie) y, de mi afirmación, se desprendía que, sin aquella abstinencia sexual, seguramente estos abusos no se darían, o no se darían tanto. Pero, si lo pienso bien, creo que entiendo lo que dices, creo que tienes razón en esto de que "de las incoherencias ninguna opción tiene la exclusiva". Porque también es cierto que, entre la gente casada, hay tantos (o más) casos de relaciones sexuales (que el matrimonio eclesiástico o laico, y en general las sociedades más diversas -sean mogámicas o poligámicas- no permiten, una vez consolidado el matrimonio -con una o con varias parejas-), y también entre l@s casad@s hay muchos casos de abusos a menores, relaciones tabú, etc., etc. Tienes razón. Sólo que entre l@s religios@s, que habéis hecho voto expreso de castidad, el escándalo siempre es mayor, se perdona menos o nada. Así pues, en este punto estamos de acuerdo. Pero, pasando al otro aspecto que tocas en tú argumentación y que constituye su eje: que "es evidente que el celibato deja y libera tiempo" y que gracias a este tiempo liberado puedes dedicarte en cuerpo y alma al proyecto de vida al que has decidido entregarte, yo creo que hay muchas cosas que objetar. Dices: "Es verdad que en el celibato hay un 'plus' de disponibilidad y también es verdad que este 'plus' sólo es fecundo si el celibato se inscribe en un proyecto de vida y es vivido en coherencia con él. Hay disponibilidad de tiempo si el celibato no es aquella opción egoista de tener sólo tiempo para mí. Hay disponibilidad afectiva si el celibato és la opción para servir a una causa, a un proyecto, a un sueño, a alguna cosa que nos supera y se nos anticipa siempre y no nos permite nunca que sentarnos y decir 'ya estoy en casa' ". Ciertamente, nadie puede negar que una buena parte de lo que dices es cierto. Tod@s l@s religiosos célibes que vivís en África y en muchos otros lugares hacéis un trabajo "de veinticuatro horas" sin parar y la vivís con una intensidad que difícilmente deja tiempo para nada más. Éste es vuestro proyecto de vida, éste al que tú haces referencia. Bien, pero ¿cuánt@s religios@s hay cuyo proyecto de vida es regentar una parroquia en un pueblecito tranquilo o en una ciudad sin demasiado trajín? ¡Los hay a miles! Por esto no me convence tu argumento. Porque la Iglesia católica institucional obliga al celibato, cuando éste debería ser una opción íntima y personal de cada un@, en función de lo que un@ mism@ sintiera y decidiera que le reclama su proyecto de vida. Por otro lado, incluso en el caso del "misionero full time", no entiendo del todo tu argumento. También en este caso creo que la decisión debería ser una opción personal, porque ¿no hay much@s misioner@s -ellos y ellas- hay que compartirían proyecto? Si hay misioneros y misioneras, ¿no piensas que no se reforzarían los esfuerzos si se aparejaran? ¿No hay parejas que se aman con enorme intensidad precisamente porque sienten y entienden la vida de la misma manera y eligen elmismo proyecto de vida de mailto:misioner@s%20full%20time? Yo no veo ningún impedimento en aparejarse cuando se tiene un proyecto de vida como ése al que tú te refieres. ¡Todo lo contrario! Tener hij@s o no tenerlos, esto ya es otra cuestión, que también debería ser una elección personal. Está claro que aquí sí que el tiempo y la dedicación son, al menos durante unos años -que no son pocos-, un factor importante a tener en cuenta. Pero aparejarse no significa directamente tener hij@s y a mí me parece el el ser humano vive mucho más equilibrado, física y sicológicament, si vive en pareja, y me atrevería a decir "como Dios manda" (así lo dice la Biblia en el Génesis) -porque el celibato no lo manda Dios, ¿dónde lo dice la Bíblia?-. En realidad, así es como viven l@s pastor@s protestantes, y no creo que trabajen menos que los sacerdotes católicos. Y no entro en el tema de la licitud de las relaciones esporádicas -otra opción-, porque creo que el argumento de la pareja estable compartiendo un mismo proyecto de vida es, con toda seguridad, el más sólido. Pero ya hemos reflexionado en otro momento sobre la diversidad de las relaciones de pareja, y ya conoces mi manera de verlas. Tampoco creo que sea necesario excluir la posibilidad de las relaciones esporádicas cuando se tienen con respecto y responsabilidad.

Bien, Xec, y aquí lo dejo. Espero que estos días de cambio de trabajo te hayan permitido romper una rutina que en tu caso nunca lo es del todo. Habrás hecho cosas de tipo bien distinto, habrás visto a amigos y renovado relaciones, esto es bueno y da aire fresco.

Un fuerte abrazo,

Anna