.jpg)
Entradas
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (17-10-2011)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (17-10-2011)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Amb amics i amigues de la tertúlia d'El Laberinto de Ariadna, a l'Ateneu de Barcelona (octubre 2011) / Con amig@s de la tertulia de El Laberinto de Ariadna, en el Ateneo de Barcelona (octubre 2011)
*Catalán
El Masnou, 17-10-2011
Estimat Xec,
Agraeixo molt les lloances que em dediques, que no sé si mereixo sense deixar constància de la bona part que et pertoca a tu mateix, del mèrit que té el teu neguit incansable d’avançar en la reflexió i que m’esperona a mi. Tens un esperit inquiet i un intel·lecte viu, i la gran humilitat de derivar cap als altres el que en realitat mous tu i prové de tu. Gràcies a tu, doncs.
Passo a comentar la teva última carta, i en primer lloc un punt que tu em reclames i que havia deixat sense resposta:
Dius:
Estic d’acord en la necessària separació entre la religió i la gestió de l’Estat (de les Res Publica) sense oblidar que la religió és també una “res publica”. Les raons que dones són prou convincents. Espanya té una experiència prou particular i cal temps i molta purificació, sobretot a l’interior de l’Església i en les mentalitats anticlericals, per a trobar nous equilibris.
La qüestió és si el model de democràcia occidental (que d’alguna manera la declaració posa en causa), que crea tants problemes als estats africans, no porta en ella aquesta separació i es fa “amalgama” entre aquest model i el respecte del lloc que la religió ocupa en la “mens africana”. El risc de manipulació és permanent i jo l’evoco en la meva reflexió però tu no en fas esment. [La negreta és meva].
He destacat en negreta el que em sembla més urgent, perquè ho és d’urgent, aquest tema, i si no hi vaig entrar en la meva última va ser perquè el que ara diré toca d’alguna manera l’essència de la feina que fem tot@s aquell@s que ens impliquem en l’ “ajuda” al continent africà, i la toca de mort.
Et dono tota la raó en això que dius que el model de democràcia occidental crea immensos problemes als estats africans i, aquest model implica, entre tantes altres coses, la separació entre estat i religió, que en les nostres cultures és tradicional i no ho és, en canvi, per a la mentalitat africana. Això com tantes altres coses...
El document de l’imam Salifou Camara i del bisbe Vincent Coulibaly fa referència força clara a aquesta manipulació-imposició dels valors occidentals sobre cultures per a les quals aquests valors són estranys, aliens, i reivindica la necessitat de recuperació de valors autòctons desapareguts i anorreats per la civilització que s’autoconsidera superior i -el que és més greu encara- que aconsegueix que fins i tot la considerin superior aquells els quals oprimeix. Perquè massa africans han interioritzat els valors imposats, per bé que no els acaben de digerir perquè els són massa aliens.
Aquesta manipulació –que no sempre és conscient (la inconscient és als meus ulls la més perillosa i la que més es dóna)- succeeix en tots els camps, absolutament. La nostra mirada, la dels occidentals, és una altra, una de ben diferent, per més que ens esforcem a respectar el que ve d’una altra tradició. En primer lloc, hi ha molt poca gent que se n’adoni, d’això, i en segon lloc, tot i sent-ne conscients, és superior a nosaltres mateixos, no hi podem fer res. I amb el temps he arribat a la conclusió que el millor que hi podem fer els “occidentals”–si és que hi volem fer alguna cosa de bo- és abstenir-nos absolutament d’intervenir-hi. Últimament va guanyant terreny en mi la convicció que la nostra intervenció (al nivell que sigui i en el camp que sigui) l’únic que fa és retardar-los la pròpia reacció, deturar el desenvolupament de la seva història, de la pròpia, de la que ell@s han de protagonitzar, sense tutela ni lideratge de cap occidental.
Ja sé que aquesta és una afirmació molt categòrica, i sé que les coses no són tan senzilles, potser és un esquema massa simple, el meu. L’única intervenció que ara mateix crec legítima per part d’occident és la de posar-nos completament a les ordres dels africans, abstenint-nos de cap mena de decisió. Tu pertanys a la minoria que forma part del primer grup que esmentava al paràgraf anterior, d’aquells que són conscients que no hem d’imposar els nostres valors, que hem d’escoltar les necessitats de la gent entre la qual vivim. Però, tot i això, vols dir que no tendim a imposar allò en què nosaltres creiem profundament? Ara tornaríem al principi de la nostra correspondència, quan ens fèiem aquelles preguntes tan bàsiques sobre els valors: és la definició del Bé i del Mal una definició universal? És lícit intervenir amb la nostra acció en cultures llunyanes a la nostra? I això ens porta a plantejar-nos aquell altre tema, de què tant ens hem ocupat ja: quina disposició cal perquè les relacions entre Jo i l’Altre siguin vertaderament –autènticament- respectuoses?
Com més conec com treballen (treballem) les institucions occidentals (governamentals o no) dedicades a “ajudar” Àfrica, més em convenço que ens hauríem d’abstenir. Allà on som fem destrosses, empitjorem més la situació o impedim l’evolució natural a què tenen dret els que n’haurien de ser els genuïns protagonistes.
Tal com diu el document, no es poden traslladar –i menys encara imposar- models d’una societat a una altra, això és nefast.
També dius, tot parlant dels religiosos (i de les religioses, suposo; només que la història els ha donat, com en tot, més protagonisme a ells):
Espanya té una experiència prou particular i cal temps i molta purificació, sobretot a l’interior de l’Església i en les mentalitats anticlericals, per a trobar nous equilibris. [La negreta és meva].
I més endavant:
El problema és la manipulació. Si el religiós té capacitat de mediació és gràcies a la seva neutralitat i la seva capacitat de distància de la gestió del poder. [La negreta és meva].
La primera afirmació remet a la meva reflexió sobre el tristíssim i lamentable paper dels representants de l’Església catòlica en la primera meitat del segle XX i durant la dictadura franquista a Espanya i a l’actuació que encara tenen i la resistència que aquests representants ofereixen també en l’actualitat als governs democràtics postfranquistes, perquè es neguen a acceptar que un govern laic ha d’entendre el fet religiós com un fet plural, una actuació que aquells representants rebutgen per tal de no cedir ni una mica un bocí del seu poder.
La segona afirmació fa referència a les persones religioses que fan de mediadores en els conflictes socials i polítics per tal de ajudar a apropar els diferents bàndols i a il·luminar des del punt de vista dels valors més humans la situació. Aquest és el cas de què hem partit, el dels dos representants de les dues religions –musulmana i catòlica- que composen la comissió de pacificació a Guinea Conakry, cridats a fer-ho pel president del país.
Salta a la vista que entre ambdues afirmacions hi ha una gran contradicció. La paradoxa prové de l’ambigüitat de la paraula “religiós o religiosa”, l’adjectiu substantivat que emprem per fer referència a les persones que dediquen la seva vida a la religió, tot i que també la fem servir per nomenar tota mena de persones que, creients, senten molt especialment dins seu el fet religiós i fan d’aquest fet l’eix de la seva vida. L’ambigüitat de la paraula condueix a un malentès gairebé permanent: i és que hi ha “religiosos” i “religioses” –persones que dediquen la seva vida a l’experiència religiosa en la forma que sigui- que ho fan moguts i commoguts profundament per aquest fet. Ell@s posen en pràctica des de la més íntima honradesa de què són capaços la doctrina per la qual es regeixen les seves creences i les apliquen. Però amb la mateixa paraula designem aquell@s que dediquen la seva vida al seu club religiós (disculpa l’expressió) però que de religiosos de veritat en tenen ben poc. Aquests són generalment –i parlo des de la meva experiència dels representants més oficials de l’Església catòlica, que és la que conec de prop- els qui fan política religiosa, que no és el mateix, sinó quelcom ben diferent. En general són els menys dialogants (o gens) i, per tant, els fonamentalistes, que busquen estendre la seva doctrina per ampliar el seu poder i que mai no volen cedir-ne cap parcel·la. Aquests van amb el llibre sagrat a la mà, agitant-lo com una bandera, interpretant-ne a la seva conveniència la lletra i fins i tot inventant-ne el contingut. D’aquests Roma en va plena (però no només Roma. Tu ho saps millor que jo). Tu mateix ho dius també:
I no és perquè es sigui religiós que s’està immunitzat contra el gust del poder. Occident ha conegut les lluites entre corona i triada, entre l’espasa i la creu.
No sempre, per tant, el religiós / la religiosa té capacitat de mediació. En moltíssims casos és ben bé tot el contrari. És ara mateix el cas d’Espanya, on per desgràcia el que es coneix de l’Església catòlica són només les declaracions i actuacions dels seus representants oficials i passa desapercebut tot el que fan i pensen tant@s cristian@s de base. Penso que les mentalitats anticlericals a Espanya, a què fas referència, deixaran d’existir en la mesura que deixin d’existir aquesta mena de representants de l’Església catòlica (o d’altre credo). És més, crec fermament que mai no haguessin existit aquestes mentalitats anticlericals, si no haguessin existit abans aquesta mena de representants.
El món seria una bassa d’oli si s’estengués entre la gent que l’habitem aquella profunda religiositat a què em referia més amunt, quan parlava del primer significat de la paraula "religios@". Però el capteniment d’aquell@s altres ho fa malbé tot, provoca fins i tot guerres. Així ho demostra la història i el dia a dia.
També dius:
Penso en el respecte amb el que Occident ha tractat des de sempre el Dalai Lama; molt més sincer que el degut al Rei del Marroc, “chef des croyants”.
Certament. I és que el Dalai Lama, representant religiós del budisme, es comporta com un cap vertaderament espiritual, i no com un polític (malgrat fins fa molt poc també era representant polític del Tibet), no com un estratega que mira com estendre les seves creences i que, per tant, suposa una amenaça per als valors culturals tradicionals espanyols. No, ell no es percep com una amenaça perquè no actua de manera amenaçadora. Ben al contrari del que transmet el Marroc, que té una actuació prou diferent i amb el qual Espanya ha mantingut en el decurs de la història una relació -des de l’Edat Mitja fins al segle XX- d’invasió i de guerres (conquesta i reconquesta, i després les guarnicions de soldats que van ajudar Franco amb el seu Cop d’Estat). Aquestes tensions tenen la seva explicació i cal posar-hi fi, però costa, sobre tot quan un dels bàndols (o els dos) manté una posició bel·ligerant envers l’altre. Els monoteismes semblen portar-ho inherent com una lacra. No sé si aconseguirem algun dia mantenir un diàleg intercultural / interreligiós, de tu a tu, amb el respecte necessari que només dóna la profunda convicció que qualsevol diferència és igual de diferent o igual d’igual que la pròpia. És el meu desig.
Dius que amb el meu comentari t’he obert perspectives, que eres una mica pessimista i que ara el meu reflex et dóna motius de confiança... . Me n’alegro moltíssim, Xec. A mi mateixa també em va donar molta confiança el que els dos religiosos diuen en el seu text, sobre tot aquella reivindicació que fan dels seus propis valors africans. Només així els africans podran recuperar la seva història.
Rep una molt forta abraçada,
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (17-10-2011)
Traducción al español de Anna Rossell
*
El Masnou, 17-10-2011
Querido Xec,
Agradezco mucho las alabanzas que me dedicas, que no sé si merezco sin dejar constancia de la buena parte que te corresponde a ti, del mérito que tiene tu inquietud incansable por avanzar en la reflexión y que me motiva a mí. Tienes un espíritu inquieto y un vivo intelecto, y la gran humildad de derivar hacia l@s demás lo que en realidad mueves tú y proviene de ti. Gracias a ti, pues.
Paso a comentar tu última carta, y en primer lugar un punto que tú me reclamas y que había dejado sin respuesta:
Dices:
Estoy de acuerdo en la necesaria separación entre la religión y la gestión del Estado (de la Res Publica) sin olvidar que la religión es también una "res publica". Las razones que aduces son bien convincentes. España tiene una experiencia bastante particular y se necesita tiempo y mucha purificación, sobre todo en el interior de la Iglesia y en las mentalidades anticlericales, para encontrar nuevos equilibrios.
La cuestión es si el modelo de democracia occidental (que de alguna manera la declaración cuestiona), que crea tantos problemas a los estados africanos, no conlleva esta separación y se hace "amalgama" entre este modelo y el respeto al lugar que la religión ocupa en la "mens africana". El riesgo de manipulación es permanente y yo lo evoco en mi reflexión pero tú no lo mencionas. [La negrita es mía].
Te doy toda la razón en lo que dices de que el modelo de democracia occidental crea inmensos problemas a los estados africanos y, este modelo implica, entre tantas otras cosas, la separación entre estado y religión, que en nuestras culturas es tradicional y no lo es, en cambio, para la mentalidad africana. Esto como tantas otras cosas...
El documento del imán Salifou Camara y del obispo Vincent Coulibaly hace referencia muy clara a esta manipulación-imposición de los valores occidentales sobre culturas para las cuales estos valores son extraños, ajenos, y reivindica la necesidad de recuperación de valores autóctonos desaparecidos y ninguneados por la civilización que se considera superior y -más grave aún- que consigue incluso que superior la consideren aquellos a quienes oprime. Porque demasiad@s african@s han interiorizado los valores impuestos, si bien no acaban de digerirlos porque les son demasiado ajenos.
Esta manipulación -que no siempre es consciente (la inconsciente es en mi opinión la más peligrosa y la que más abunda)- sucede en todos los campos, absolutamente. Nuestra mirada, la de l@s occidentales, es otra, una bien distinta, por más que nos esforcemos en respetar lo que proviene de otra tradición. En primer lugar, hay muy poca gente que se dé cuenta de ello, y en segundo lugar, aún cuando nos damos cuenta, es algo superior a nosotr@s mism@s, actuamos así incluso a pesar nuestro. Y con el tiempo he llegado a la conclusión de que lo mejor que podemos hacer los "occidentales" -si es que queremos hacer algo bueno- es abstenernos absolutamente de intervenir. Últimamente va ganando terreno en mí la convicción de que nuestra intervención (al nivel que sea y en el campo que sea) no hace más que retrasar la propia reacción de l@s african@s, frenar el desarrollo de su historia, de la propia, de la que ell@s han de protagonizar, sin tutela ni liderazgo de ningún occidental.
Ya sé que ésta es una afirmación muy categórica, y sé que las cosas no son tan sencillas, quizás es un esquema demasiado simple el mío. La única intervención que ahora mismo creo legítima por parte de occidente es la de ponernos completamente a las órdenes de l@s african@s, abstenernos de cualquier decisión. Tú perteneces a la minoría que forma parte del primer grupo que mencionaba en el párrafo anterior, de aquell@s que son conscientes de que no hemos de imponer nuestros valores, que debemos escuchar las necesidades de la gentre entre la cual vivimos. Pero, incluso así, ¿no crees que tendemos a imponer aquello en lo que nosotr@s creemos profundamente? Con esto volveríamos al principio de nuestra correspondencia, cuando nos preguntábamos aquello tan básico sobre los valores: ¿es la definición del Bien y del Mal una definición universal? ¿Es lícito intervenir con nuestra acción en culturas lejanas a la nuestra? Y esto nos conduce a plantearnos aquel otro tema del que tanto nos hemos ocupado ya: ¿cuál debe ser nuestra disposición para que las relaciones ente Jo y el /la Otr@ sean verdaderamente -auténticamente- respetuosas?
Tal como afirma el documento, no se pueden trasladar -y menos aún imponer- modelos de una sociedad a otra, esto es nefasto.
También dices, hablando de los religiosos (y de las religiosas, supongo; sólo que la historia les ha dado, como en todo, más protagonismo a ellos):
España tiene una experiencia muy particular y se necesita tiempo y mucha purificación, sobre todo en el interior de la Iglesia y en las mentalidades anticlericales, para encontrar nuevos equilibrios. [La negrita es mía].
Y más adelante:
El problema es la manipulación. Si el religioso tiene capacidad de mediación es gracias a su neutralidad y a su capacidad de distancia de la gestión del poder. [La negrita es mía]
La segunda afirmación hace referencia a las personas religiosas que actúan de mediadoras en los conflictos sociales y políticos para ayudar a acercar posiciones de distintos bandos y a iluminar desde el punto de vista de los valores humanos la situación. Éste es el caso del que hemos partido, el de los dos representantes de las religiones -musulmana y católica- que componen la comisión de pacificación en Guinea Conakry, llamadoa a hacerlo por el presidente del país.
Salta a la vista que entre ambas afirmaciones hay una gran contradicción. La paradoja proviene de la ambigüedad de la palabra "religios@", el adjetivo substantivado que empleamos para referirnos a las personas que dedican su vida a la religión, si bien también la usamos para denotar toda clase de personas, que, creyentes, sienten muy especialmente en su interior el hecho religioso y hacen de este hecho el eje de su vida. La ambigüedad de la palabra conduce a un malentendido casi permanente: y es que hay religios@s -personas que dedican su vida a la experiencia religiosa en la forma que sea- que lo hacen movidos y conmovidos profundamente por este hecho. Ell@s ponen en práctica desde la honradez más íntima de la que son capaces la doctrina según la cual se rigen sus creencias y las aplican. Pero con la misma palabra designamos a aquell@s que dedican su vida a su club religioso (disculpa la expresión) pero que de religiosos de verdad tienen bien poco. Éstos son generalmente -y hablo desde mi experiencia de los representantes más oficiales de la Iglesia católica, que es la que conozco de cerca- los que hacen política religiosa, que no es lo mismo, sino algo bien distinto. En general son los menos dialogantes (o no lo son en absoluto) y, por tanto, los más fundamentalistas, que intentan extender su doctrina para ampliar su poder y que no quieren ceder ni una sola parcela. Éstos enarbolan el libro sagrado, agitándolo como si fuera una bandera, e interpretan el texto a su conveniencia, y hasta inventan su contenido. De estos en Roma hay multitud (pero no sólo en Roma. Tú lo sabes mejor que yo). Tú mismo lo dices:
Y el hecho de ser religioso no inmuniza contra el gusto por el poder. Occidente ha conocido las luchas entre corona y tríada, entre la espada y la cruz.
Por tanto, no siempre el / la religios@ tiene capacidad de mediación. En muchísimos casos es todo lo contraria. Es ahora mismo el caso de España, donde por desgracia lo que se conoce de la Iglesia católica son sólo las declaraciones y actuaciones de sus representantes oficiales y pasa desapercibido todo lo que hacen y piensan tant@s cristian@s de base. Pienso que las mentalidades anticlericales en España, a las que te refieres, dejarán de existir en la medida en que dejen de existir este tipo de representantes de la Iglesia católica (o de cualquier otro credo). Es más, creo firmemente que nunca hubieran existido estas mentalidades anticlericales si no hubieran existido antes este tipo de representantes.
El mundo sería una balsa de aceite si entre la gente que lo habitamos se extendiera aquella profunda religiosida a la que me refería más arriba, cuando hablaba del primer significado de la palabra "religios@". Pero el comportamiento de aquell@s otr@s lo estropea todo, hasta provoca guerras. Así lo demuestra la historia y el día a día.
También dices:
Pienso en el respeto con que Occidente ha tratado desde siempre al Dalai Lama; mucho más sincero que el debido al Rey de Marruecos, " chef des croyants".
Ciertamente. Y es que el Dalai Lama, representante religioso del budismo, se comporta como un jefe verdaderamente espiritual, y no como un político (si bien hasta hace muy poco también era el representante político del Tíbet), no como un estratega que trabaja para extender sus creencias y que, por lo tanto, supone una amenaza para los valores culturales tradicionales españoles. No, él no se percibe como una amenaza, porque no actúa de modo amenazante. Todo lo contrario de lo que transmite Marruecos, que tiene una actuación bien diferente y con el cual España ha mantenido a lo largo de la historia una relación -desde la Edad Media hasta el siglo XX- de invasión y de guerras (conquista y reconquista, y después las guarniciones de soldados que ayudaron a Franco con su Golpe de Estado). Estas tensiones tienen su explicación y cumple ponerles fin, pero cuesta, sobre todo cuando uno de los frentes (o los dos) mantiene una posición beligerante hacia el otro. Los monoteísmos parecen llevarlo inherente, como una lacra. No sé si conseguiremos algún día mantener un diálogo intercultural / interreligioso, de tú a tú, con el respeto necesario que sólo da la profunda convicción de que cualquier diferencia es igual de diferente o igual de igual que la propia. Es mi deseo.
Dices que con mi comentario te he abierto perspectivas, que eras un poco pesimista y que ahora mi reflejo te da motivos para la confianza... . Me alegro muchísimo, Xec. A mí misma también me dio mucha confiaza lo que los dos religiosos dicen en su texto, sobre todo aquella reivindicación que hacen de sus propios valores africanos. Sólo así l@s african@s podrán recuperar su historia.
Anna
No hay comentarios:
Publicar un comentario