PARA ISABEL MIRALLES, A MODO DE BIENVENIDA

*
Apenas había terminado de escribir el poema de Felícia Fuster, que le he dedicado a Antoni, y veo que también tú, Isabel, te acabas de apuntar a la tertulia. Pues vaya este otro poema de Felícia Fuster. Para ti.

IV

I
ja no podem,
cremada o viva, posar la veu
a la finestra.
Hem perdut l'ombra. Plou.
I jo,
com les roderes,
sento els blaus dels genolls
que es tornen fusta, el pit
tenyit de res, inabastable.
Ja no em veureu llebrera amb cor de vent
ni, impermeable, seda.
No suraré.
Pentinant-nos, la pluja ens torna
adults, de marbre. Densos.
Potser m'arraparé a la sal
del fons, per fondre'm o arrelar-me
l'espera.
I no veuré les ditades de l'aigua.
Encara que em desfaci la blancor
dels núvols que no pasen,
em miraré tancant els ulls
aquests minúsculs
fonedissos volcans de vidre clar
d'un món de gotes
bàrbar. I què fareu
vosaltres?
Intentaré, si sobrevisc,
saltar des d'una llosa seca
deixant tots els rogalls arrenglerats.
Fent llunes, intentaré d'enllepolir
guineus
perquè l'engany no duri. La tarda
i prou.
Lligada amb la mullena dormiré.
Ja no podré cridar l'amor, ni el nom
del meu país, ni tan sols
entendrir-me el palmell de la mà
amb la tebior del cos volgut,
amb la verdor de l'herba.
Amb mil i una dents per eixugar-me,
creixent cremaré encens, verdet
i els pergamins de totes les escoles.
Tinc por de les formigues
formiguejant pel capciró del univers
i dels estrips que ja em despleguen
cada vegada més endins
l'ombra, les escates perdudes.
Per què, sota la pluja, sencer,
espero encara el sol? Sencer, o potser a tires.
Per què no ens passegem pels desgavells,
sense direcció,
amb les tortugues mítiques? Sense
que ens els sostreguin, el raïm
i el pa rosa vindran?
I si embulléssim el fil que no hem perdut?
I si poséssim
tots
la veu a la finestra?

De Felícia Fuster, I més, en Felícia Fuster, Obra poètica 1984-2001, Proa, Barcelona, 2010, pp. 191-192