CALISERO, ANTONI

*
Hola, Antoni. Acabo de ver que eres el más reciente seguidor de mi blog. He pensado en dedicarte un poema de la gran poeta catalana Felícia Fuster, un poema cuya profunda dimensión poética y espiritual me impide encontrarle un adjetivo adecuado.

Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressucitats
i sense crani,
els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

De, Felícia Fuster, Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils (1984), en Felícia Fuster, Obra poètica 1984-2001, ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 23)