CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (09-06-2010)
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español
Amb alguns dels amics d'Ocata, al jardí de la casa d'El Masnou (maig, 2010) / Con algun@s de l@s amig@s de Ocata, en el jardín de la casa de El Masnou (mayo, 2010)
El Masnou, 09-06-2010
Estimat Marquès,
la teva darrera carta m’ha agradat molt i ja fa dies que hauria d’haver-te’n enviat la resposta. M’hi poso ara, que penso que podré escriure tot seguit i no perdre el fil:
Començo per comentar-ne la primera part, el punt en què tu proposes de deixar de banda el concepte de “
missió” i substituir-lo per el d’ “
espai comú”.
Del que dius en aquest paràgraf, com de tot el que escrius a la carta i en tantes d’altres lletres, s’entén que tu consideres sinònims els dos conceptes, i jo sé, a més, perquè et conec, que per a tu no ho són només sobre el paper, que no ho consideres només com una bella teoria, sinó que ho sents així fins al moll de l’os, que ho practiques a diari i a cada moment. També parles en plural, donant a entendre que no ets només tu qui ho sent així, sinó que es tracta d’un sentiment generalitzat entre els salesians i que tots ho enteneu d’aquesta manera. Evidentment, això ho saps millor tu que no pas jo; tu has fet i fas aquestes experiències. Parlar d’ “
espai comú” m’agrada especialment, perquè s’acosta a la meva manera de veure i de sentir la relació amb l’altre –sigui quin sigui aquest “
altre”-. Sovint hem parlat d’aquest tema, i tu coneixes el meu parer pel que fa a aquest sentiment: no hi ha respecte vers l’altre si ens acostem a ell@ per conquerir-lo, per imposar-li la nostra visió del món; no hi ha diàleg possible si no estem disposats a pensar que el que nosaltres pensem i volem pot no ser el que pensa i vol l’altre, i que el seu pensar i voler és tan digne de respecte com el nostre. Cal transcendir la pròpia cultura per acostar-se a la de l’altre, estar disposats a pensar que la nostra cultura és una més, i no precisament la millor. És només així que podem enriquir-nos a partir de l’altre, és només així que podem aprendre (de l’altre), obrir horitzons i quanta raó tens quan dius que, “
la transcendència cultural necessita d’una altra transcendència [...] la transcendència existencial. Tots estem marcats per les nostres experiències de vida, pel viscut que ens ha marcat i arriba a constituir un bagatge que pot ser una gran riquesa si en la trobada de l’altre s’accepten les lleis del diàleg i del compartir, o bé una gran barrera si les pròpies experiències són les úniques ulleres per comprendre la realitat.” Certament, aquesta deu ser la més difícil, transcendir la pròpia experiència, perquè és l’experiència la que ens dóna els punts de referència que, per definició, ens proporcionen una visió de la realitat que hem experimentat com a veritat. Segurament aquí el secret deu raure en el fet de no caure en la temptació d’universalitzar les pròpies experiències, de no generalitzar allò que hom ha viscut com una única veritat universal i inamovible.
Però, tornant als sinònims de més amunt, crec que el fet que estiguem d’acord en aquestes reflexions i, encara més si ho està tota la comunitat salesiana, convindria substituir el terme "
missió" i fer-lo desaparèixer del vostre vocabulari, sobre tot si, com dius, ningú no l’entén com el que en realitat vol dir, perquè “
missió” és segons el diccionari l’ “
Obra que hom encarrega a una persona o a un conjunt de persones d’anar a complir”; és a dir, és una ordre que un superior dóna a un subordinat (o grup de subordinats) per tal que l’acompleixi(n). El concepte exclou el diàleg de manera total i absoluta, el diàleg amb el superior –perquè es tracta d’una ordre- i el diàleg amb la comunitat on s’ha d’anar a executar la tal “
missió”, que és aquest “
altre” a què ens referim tu i jo en les nostres reflexions de més amunt. Que tu –o fins i tot tots els salesians- entengueu el terme d’una altra manera no li treu el seu significat habitual i objectivament tàcit. Caldria, doncs –crec jo-, substituir el terme per un d’adequat, que no donés lloc a malentesos. I en aquest cas no es tracta d’un malentès lleuger, sinó d’un de molt greu, perquè la teva manera d’entendre el terme i la del diccionari són –radicalment- contraris i oposats: l’un parla de de diàleg i d’apropament, l'altre de l'execució d'una ordre de manera cega i inqüestionable.
Hi ha un segon punt sobre el qual m’agradaria reflexionar, i és aquest que tu reprens parlant concretament de la relació de parella. Dius: “
Quan dic que no és una trobada d’esperits, em refereixo a que no és una trobada ‘desencarnada’. Els més grans místics i les seves sublims experiències espirituals no són sense conseqüències al nivell del cos. És amb el cos que sentim l’emoció, és tota la persona que experimenta l’estimar i l’ésser estimat.” Estem d’acord: la relació de parella –i qualsevol tipus de relació amorosa, sigui de la mena que sigui, encara que no hi hagi relació sexual- s’experimenta (també) a nivell del cos, com molt bé dius; i és un molt bon exemple el que tu poses, aquest dels místics. I dius a continuació, coincidint amb mi en allò que jo deia que la relació de parella calia considerar-la una sort quan era sexual i espiritual alhora: “
O.K. és una sort. És un fruit cultivat i acollit a la vegada. [...]. Entenc que és una sort, perquè és sentit i viscut com un do, un regal. Però al mateix temps és una conquesta, és el fruit d’alguna cosa, d’un munt d’experiències. [...]. Aleshores entenem millor la necessitat i la funció de l’educació; com més gran i ample és l’esperit, més gran és la sort de la coincidència.”
Estic d’acord amb tu en això que dius; jo emprava el terme “
sort” precisament perquè crec que aquesta coincidència és un do, un regal, però tu hi afegeixes l’experiència d’una “
conquesta” i la relaciones amb l’educació. Aquesta part a mi em costa més d’entendre. Si analitzo la vida i les persones tal com crec que són i les observo –i no com a mi m’agradaria que fossin-, em sembla que podríem dir que, quan dues persones es coneixen, quan comencen a tractar-se i a estimar-se, encara no hi ha gaire (o res) de “
conquesta”, aquesta parella encara no ha tingut temps de conquerir res, de construir i fomentar res en comú, i no per això hem de concloure que l’amor que ja han començat a sentir sigui menys vertader. Tampoc aquí hi ha intervingut l’educació en el sentit estricte que, crec, tu em dius que hi juga un paper. Evidentment, l’educació –si l’entenem com les experiències i la gent que ens hem anat trobant en la nostra vida- sempre juga un paper en tot allò que experimentem i en les nostres relacions: aquesta manera d’entendre l’educació és, per definició, la vida mateixa. Però, entesa com aquella que, de manera conscient i dirigida ens donen els pares, les mares i els pedagogs, no té per què jugar un paper especial a l’hora de definir la relació de parella a què em referia més amunt. Hi juga un paper, com a part que és també de la vida de molts humans, però jo no li dono un valor més específicament important que el que aquesta educació dirigida pugui tenir en altres camps de la convivència humana. Però d’això també ja n’hem parlat abastament. Tal com tu dius també a la teva darrera carta quan parles de l’amistat entre un cristià i un musulmà –i aquesta és una altra de les teves reflexions que m’ha agradat molt-, l’amor entre una parella pot sorgir amb independència de l’educació que hagi tingut cadascuna de les persones implicades, perquè la coincidència dels esperits, en principi, ve d’una manera automàtica, sense l’exigència de cap esforç, és per això que, en principi, no podem parlar de “
conquesta”. És amb el temps que la vida en comú plantejarà a la parella reptes que hauran de superar, i només llavors podrem considerar-ho una “conquesta”. És en aquest sentit que aquesta coincidència d’esperits a mi em sembla una sort, un do, un regal. No parlo de coincidència sexual, perquè crec que l’aparellament sexual no comporta aquesta sort, aquest és molt més fàcil i natural. I, donat que el sexe i l’amor són dues coses diferents, que no sempre coincideixen, penso que és una sort trobar l’amor, perquè només en aquest pot haver-hi coincidència entre sexe i esperit.
Quan, per il·luminar això que vols dir amb “
trobar un espai comú”, poses l’exemple de l’amistat entre un cristià i un musulmà, crec que saps trobar molt bé les paraules: “
Quan jo em trobo davant d’un musulmà no em sento exclòs, ni trobo la meva experiència i opció discriminada. Tampoc visc la relació, pel fet que jo sóc cristià, com si hi hagués exclusió, però al mateix temps sé que el meu amic no podrà ser musulmà i cristià al mateix temps, i sé que serem amics. Al contrari, conèixer i acollir l’altre amb les seves opcions fonamentals, que defineixen un espai que li és propi, permet la trobada, el diàleg, la possibilitat d’entendre i de viure un espai comú. No puc pretendre que l’altre m’ofereixi allò que ell ha escollit de donar a un altre que jo. Hi ha opcions que es refereixen a allò que estimo amb tot el meu cor, allò en què crec amb tota la meva ànima, allò que espero amb tota la meva voluntat, que són personals, i per això podran ser diferents entre dues persones, tot i ser les dues veritables i autèntiques. Perquè el que ha fet l’opció o acollit la sort ha compromès tot el seu ésser. I al final el que compta i el que crea un espai comú és no tant el contingut com la veritat de l’opció i del compromís.” Volia resumir-ho, però no m’hi veig en cor. Trobo que tot el que hi dius és essencial.
Finalment, tornem a allò del celibat, que tu portes al terreny temàtic de la relació amb l’Altre, amb majúscula:
Dius: “
El concepte d’exclusió no em sembla adequat per descriure la conseqüència d’una elecció o d’una condició. Hi ha un tipus de relació amb un altre, amb noms i cognoms, concreta, que no es pot donar amb qualsevol altre. Això passa també amb Déu. Hi ha una relació amb Ell, que fa que la relació d’intimitat, d’exclusivitat i de profunditat, pròpies de la relació de parella estable (en llenguatge tradicional, la relació conjugal) no sigui possible. No hi ha espai, aquest espai és ocupat per un Altre.”
Tal com tu ho planteges sembla que facis referència a la relació amb Déu que tindria un@ místic@: la mística és, crec, una relació absoluta amb Déu, però la teva i la dels sacerdots i monges més habituals no és una relació mística, tu entens la teva vivència de la relació amb Déu a través de la teva dedicació als altres, llavors per què no també no incloure-hi una relació de parella? Dius: “
No hi ha espai, aquest espai és ocupat per un Altre.” Si tu, o qualsevol altr@, ho entén, millor dit, ho sent, així, no hi ha res a dir, és el TEU, el SEU sentiment, la vivència pròpia. Però tornem a allò de sempre i que tant he repetit: per què fer-ho una condició lligada al sacerdoci? No és una qüestió ben personal, aquesta? Jo penso que aquesta relació és una vivència íntima, no la pot predeterminar ningú a priori: hi haurà individus que arriben a Déu molt millor tenint una relació de parella -amb
fill@s o sense- d’altres que no. I aquell que sent que “
no hi ha espai” [per a una parella], que
“aquest espai és ocupat per un Altre”, per què no pot tenir relacions sexuals que no interfereixin la feina que, segons el seu sentir i entendre, li demana la dedicació absoluta de la seva vivència de Déu? Vertaderament em costa molt d’imaginar que aquest sigui un sentiment de relació amb Déu en el qual només hi compti el pur sentiment, íntim i personal, de relació amb Déu. Més aviat em sembla que aquesta mena d’afirmacions vénen força condicionades –fins i tot inconscientment- per una obligació, una exclusió imposada a aquell@ a qui no se li dóna opció d’altra cosa si és que vol entrar en la vida sacerdotal. I es tracta realment d’una exclusió, Xec, perquè l’exemple que tu planteges és una cosa ben diferent d’aquest de què partim en la nostra reflexió: tu parles d’algú que sent que la seva relació amb Déu no deixa lloc a cap altra –cosa inqüestionable com a sentiment i decisió individuals-, i jo plantejo l’absurditat d’obligar a TOT@S els sacerdots i monges a sentir la seva relació amb Déu d’aquesta manera. El sentiment d’una relació no es pot obligar mai. Un sentiment vertader i una imposició s’exclouen.
Bé, Marquès, ho deixo aquí. No triguis tu, tant com jo he trigat, a contestar-me.
Una forta abraçada,
Anna
***
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (09-06-2010) Traducción al
español de Anna Rossell
El Masnou, 09-06-2010Querido Marquès,
tu última carta me ha gustado mucho y hace ya días que debería haberte contestado. Lo hago ahora, cuando pienso que podré escribir de un tirón y no perder el hilo:
Empiezo por comentar la primera parte, el punto en que tú propones dejar de lado el concepto de "
misión" y sustituirlo por el de "
espacio común".
Por lo que dices en este párrafo, como por todo lo que escribes en la carta y en tantas otras, se desprende que tú consideras sinónimos los dos conceptos, y yo sé, además, por lo que conozco de ti, que para ti no lo son sólo sobre el papel, que no lo consideras sólo una bella teoría, sino que lo sientes así hasta en lo más profundo de ti mismo, que lo practicas a diario y a cada momento. También hablas en plural, dando a entender que no sólo eres tú quien lo entiende así, sino que se trata de un sentimiento generalizado entre los salesianos y que todos lo entendéis de esta manera. Evidentemente, esto lo sabes tú mejor que yo; tú has hecho estas experiencias. Hablar de "
espacio común" me gusta especialmente, porque se acerca a mi manera de ver y de sentir la relación con el / la otr@ -sea quien sea est@ otr@-. A menudo hemos hablado de este tema, y tú conoces mi opinión en lo relativo a este sentimiento: no hay respeto hacia el / la otr@ si nos acercamos a ell@ para conquistarl@, para imponerle nuestra visión del mundo; no hay diálogo posible si no estamos
dispuest@s a pensar que lo que
nosotr@s pensamos y queremos puede no ser lo que piensa y quiere el / la otr@, y que su pensar y su querer es tan digno de respeto como los nuestros. Es necesario trascender la propia cultura para acercarse al otr@, estar
dispuest@s a pensar que nuestra cultura es una más, y no precisamente la mejor. Sólo así podremos enriquecernos a partir del otr@, sólo así podremos aprender (del otr@), abrir horizontes ¡y cuánta razón tienes al afirmar que "
la trascendencia cultural necesita otra trascendencia [...] la trascendencia existencial. Todos estamos marcados por nuestras experiencias de vida, por lo vivido que nos ha marcado y llega a constituir un equipaje que puede ser una gran riqueza si en el encuentro con el otro se aceptan las leyes del diálogo y del compartir, o bien una gran barrera si las propias experiencias son las únicas gafas para comprender la realidad." Ciertamente, ésta debe de ser la más difícil, trascender la propia experiencia, porque es la experiencia la que nos da los puntos de referencia que, por definición, nos proporcionan una visión de la realidad que hemos experimentado como verdad. Seguramente aquí el secreto debe de radicar en el hecho de no caer en la tentación de universalizar las propias experiencias, de no generalizar aquello que se ha vivido como una única verdad universal e inamovible.
Pero, volviendo a los sinónimos de más arriba, creo que el hecho de que estemos de acuerdo en estas reflexiones y, aún más si lo está toda la comunidad salesiana, convendría sustituir el término "
misión" y hacerlo desaparecer de vuestro vocabulario, sobre todo si, como dices, nadie lo entiende como aquello que en realidad significa, porque "
misión" es, según el diccionario la "
Obra que se encarga a una persona o a un conjunto de personar para que vaya a cumplirla"; es decir, es una orden que un superior da a un@ subordinad@ (o a un grupo de
ell@s) con el fin de que la cumpla(n). El concepto excluye el diálogo de manera total y absoluta, el diálogo con el superior -puesto que se trata de una orden- y el diálogo con la comunidad en cuyo seno haya de ejecutarse tal "
misión", que es est@ "
otr@" al que nos referimos tú y yo en nuestras reflexiones de más arriba. El hecho de que tú -o incluso todos los salesianos- entendáis el término de otra manera no le quita su significado habitual y objetivamente tácito. Convendría entonces -creo yo- sustituir el término por otro adecuado, que no diera pie a malentendidos. Y en este caso no se trata de un ligero malentendido sino de uno muy grave, porque tu modo de entender el término y la definición del diccionario son -radicalmente- contrarios y opuestos: uno habla de diálogo y de acercamiento, la otra de la ejecución de una orden, de modo ciego e incuestionable.
Hay un segundo punto sobre el cual me gustaría reflexionar, y es éste que tú retomas hablando concretamente de la relación de pareja. Dices: "
Cuando digo que no es un encuentro de espíritus me refiero a que no es un encuentro 'desencarnado'. Los más grandes místicos y sus sublimes experiencias espirituales no se dan sin consecuencias a nivel del cuerpo. Porque la emoción la sentimos a través del cuerpo, amar y ser amado lo experimenta la persona entera." Estamos de acuerdo: la relación de pareja -y cualquier tipo de relación amorosa, sea del tipo que sea, y aún cuando no exista relación sexual- se experimenta (también) a nivel del cuerpo, como muy bien dices; y es muy bueno el ejemplo que aduces, el de los místicos. Y dices a continuación, coincidiendo conmigo en aquello que yo afirmaba de que la relación de pareja había de considerarse una suerte cuando era sexual y espiritual a la vez: "
O.K. es una suerte. Es el fruto cultivado y acogido a la vez. [...]. Entiendo que es una suerte porque es sentido y vivido como un don, como un regalo. Pero al mismo tiempo es una conquista, es el fruto de algo, de un montón de experiencias. [...]. Así entendemos mejor la necesidad y la función de la educación; cuanto más grande y amplio es el espíritu, mayor es la suerte de la coincidencia."
Estoy de acuerdo contigo en esto que dices; yo empleaba el término "
suerte" precisamente porque creo que esta coincidencia es un don, un regalo, pero tú añades la experiencia de una "
conquista" y la relacionas con la educación. Esta parte a mí me cuesta más de entender. Si analizo la vida y las personas tal como creo que son y las observo -y no como a mí me gustaría que fuesen-, me parece que podríamos decir que, cuando dos personas se conocen, cuando comienzan a tratarse y a amarse, aún no hay mucho (o nada) de "
conquista", esta pareja todavía no ha tenido tiempo de conquistar nada, de construir ni fomentar nada en común, y no por ello hemos de concluir que el amor que ya han empezado a sentir sea menos verdadero. Tampoco aquí ha intervenido la educación en el sentido estricto que, creo, tú me dices que juega un papel. Evidentemente, la educación -si la entendemos como las experiencias y la gente que nos hemos ido encontrando en nuestra vida- siempre juega un papel en todo aquello que experimentamos y en nuestras relaciones: esta manera de entender la educación es, por definición, la vida misma. Pero, entendida como aquella que, de modo consciente y dirigido nos dan los padres, las madres y
l@s pedagog@s, no tiene por qué jugar un papel especial a la hora de definir la relación de pareja a la que me refería más arriba. Juega un papel como parte que es también de la vida de
much@s human@s, pero yo no le doy un valor más específicamente importante que el que esta educación dirigida pueda tener en otros campos de la convivencia humana. Aunque de esto también hemos hablado ya largo y tendido. Tal como dices tú también en tu última carta cuando haces referencia a la amistad entre un cristiano y un musulmán -y ésta es otra de tus reflexiones que me ha gustado mucho-, el amor entre una pareja puede surgir con independencia de la educación que haya recibido cada una de las personas implicadas, porque la coincidencia de los espíritus, en principio, se da de una manera automática, sin la exigencia de ningún esfuerzo, es por ello que, en principio, no podemos hablar de "
conquista". Sólo con el tiempo la vida en común planteará a la pareja retos que habrán de superar, y sólo entonces podremos considerarlo una "
conquista". Es por ello por lo que esta coincidencia de espíritus a mí me parece una suerte, un don, un regalo. No hablo de coincidencia sexual porque creo que el aparejamiento sexual no comporta esta suerte, éste es muchísimo más facil, más natural. Y, dado que el sexo y el amor son dos cosas distintas, que no siempre coinciden, pienso que es una suerte encontrar el amor, porque sólo en éste puede haber coincidencia entre sexo y espíritu.
Cuando, por arrojar luz sobre lo que quieres decir con la expresión "
encontrar un espacio común", aduces el ejemplo de la amistad entre un cristiano y un musulmán, creo que aciertas a la perfección con las palabras: "
Cuando yo me encuentro ante un musulmán no me siento excluido, ni encuentro mi experiencia ni mi opción discriminadas. Tampoco vivo la relación, por el hecho de que yo sea cristiano, como si hubiera una exclusión, pero al mismo tiempo sé que mi amigo no podrá ser musulmán y cristiano al mismo tiempo, y sé que seremos amigos. Al contrario, conocer y acoger al otro con sus opciones fundamentales, que definen un espacio que le es propio, permite el encuentro, el diálogo, la posibilidad de entender y de vivir un espacio común. No puedo pretender que el otro me ofrezca aquello que él ha elegido dar a otro, que no soy yo. Hay opciones que se refieren a aquello que amo con todo mi corazón, a aquello en que creo con toda mi alma, a aquello que espero con toda mi voluntad, que son personales, y por esto podrán ser diferentes entre dos personas, y al propio tiempo ser las dos verdaderas y auténticas. Porque lo que ha dedicido esta opción o ha acogido la suerte ha comprometido todo su ser. Y al final lo que cuenta y lo que crea un espacio común no es tanto el contenido como la verdad de la opción y del compromiso." Quería resumirlo pero no veo cómo. Encuentro que todo lo que dices es esencial.
Finalmente, volvamos a aquello del celibato, que tú llevas al terreno temático de la relación con el Otro, con mayúscula:
Dices: "
El concepto de exclusión no me parece adecuado para describir la consecuencia de una elección o de una condición. Hay un tipo de relación con otro, con nombres y apellidos, concreta, que no se puede dar con cualquier otro. Esto sucede también con Dios. Hay una relación con Él, que hace que la relación de intimidad, de exclusividad y de profundidad, propias de la relación de pareja estable (en lenguaje tradicional, la relación conyugal) no sea posible. No hay espacio, este espacio es ocupado por Otro."
Tal como tú lo planteas parece que hagas referencia a la relación con Dios que tendría un@ místic@: la mística es, creo, una relación absoluta con Dios, pero la tuya y la de los sacerdotes y monjas más habituales no es una relación mística, tú entiendes tu vivencia de la relación con Dios a través de tu dedicación a
l@s otr@s, entonces, ¿por qué no incluir también una relación de pareja? Dices: "
No hay espacio, este espacio es ocupado por Otro." Si tú, o cualquier otr@, lo entiende, mejor dicho, lo siente, así, no hay nada que objetar, es TU, SU sentimiento, la vivencia propia. Pero volvemos a lo de siempre y que tanto he repetido: ¿por qué hacer de ello una condición ligada al sacerdocio? ¿No es ésta una cuestión estrictamente personal? Yo pienso que esta relación es una vivencia íntima, no la puede predeterminar nadie a priori: habrá individuos que lleguen a Dios mucho mejor a través de una relación de pareja -con o sin
hij@s-
otr@s no. Y aquél que siente que "
no hay espacio" [para una pareja], que
"este espacio es ocupado por Otro", ¿por qué no puede tener relaciones sexuales que no interfieran en el trabajo que, según su sentir y entender, le exige la dedicación absoluta de su vivencia de Dios? Verdaderamente me cuesta mucho imaginar que éste sea un sentimiento de relación con Dios en el cual sólo cuente el puro sentimiento, íntimo y personal, de relación con Dios. Más bien me parece que este tipo de afirmaciones vienen muy condicionadas -incluso inconscientemente- por una obligación, una exclusión impuesta a aquél o aquella a quien no se le da opción de otra cosa si quiere entrar en la vida sacerdotal. Y se trata realmente de una exclusión, Xec, porque el ejemplo que tú planteas es algo bien diferente de éste del que partimos en nuestra reflexión: tú hablas de alguien que siente que su relación con Dios no deja lugar a ninguna otra -algo incuestionable como sentimiento i decissión individuales-, y yo planteo el absurdo de obligar a
TOD@S los sacerdotes y monjas a sentir su relación con Dios de esta manera. El sentimiento de una relación no puede obligarse nunca. Un sentimiento verdadero y una imposición se excluyen.
Bueno, Marquès, lo dejo aquí. No tardes tú, tanto como yo he tardado, en contestarme.
Un fuerte abrazo,
Anna
.jpg)
Entradas
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)