CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIA XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (25-10-2011) /
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (25-10-2011)

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*

Xec Marquès durant un acte informatiu a Terrassa (25-01-2011) / Xec Marquès durante un acto informativo en Terrassa (25-01-2011)

Conakry, 25 octubre 2011

Anem fent entre els dos, i no hi ha res a fer; tu ets la literària, l’escriptora, la poeta, no et podré atrapar fins que em retiri i em doni només a l’esperit.

Cert que hem parlat bastants vegades de les nocions del Bé i del Mal i de la relació “ego et alter”. I són qüestions que sempre estan en joc. Més endavant tornaré sobre aquest tema però des d’una altra perspectiva.

Primer vull comentar la teva afirmació que reconeixes pot ser massa simple. I jo voldria aprofundir. Hi ha una hipòtesis que la sosté i és que hi ha una “evolució natural”. Fins i tot en termes de biologia l’evolució comporta sempre una relació amb el medi, hi ha un fort mecanisme d’adaptació i de reacció. L’evolució biològica ens mostra també que hi ha destrucció. Davant un adversari més fort, una espècie mal adaptada o més feble pot desaparèixer.

Ja fa molt temps que els pobles del nord i del sud, particularment de l’Àfrica i d’Europa, són en relació. Una relació de fort/feble, no superada amb l’esdeveniment de les independències.

Al mateix temps l’Occident és mestre (un mestre que està perdent el timó de la nau) de l’ecosistema socioeconòmic que domina el món (tot el món). Ha creat i imposa un sistema que malgrat les seves crisis econòmiques repetides i cada vegada més profundes que revelen les seves [malaltisses] causes substancials o estructurals, continua sent el sistema que regeix les relacions internacionals i la distribució de la riquesa i del poder.

En aquest context, l’Àfrica serà sempre l’espècie feble. Fins aquí estem molt d’acord : les seves cultures, les seves tradicions, el seu tarannà, sempre amenaçat en el terreny de les relacions internacionals. Tu menes el domini i la relació fort/feble més lluny, fins a la qüestió del desenvolupament i la manera de funcionar de les estructures depenent dels governs (dominats per Occident) o d’ONG (dominades per el voluntarisme i els mitjans de l’Occident).

Per canviar la dada, caldria una revolució a l’interior dels països dominadors i en conseqüència dels països dominats. I qui pot portar aquesta alternativa? I aquest coratge i capacitat de mobilització? Ho deixo aquí, per ara, i passo a la segona qüestió que vull provocar.

Té a veure amb la reflexió sobre l’ambigüitat de la paraula “religiós” o “religiosa”. Val a dir que jo parlava del “religiós” en tant que fenomen o en tant que caràcter (ambdós s’acompanyen del masculí).

Justament volia evitar l’ambigüitat. El que es demana a Monsenyor Colibaly i a El Haj Saliou Camara no és la seva coneixença del text sagrat sinó la seva capacitat de tenir compte de la persona humana, de la societat, dels conflictes, una visió prou transcendent. On la transcendència ve [d]el valor absolut de la persona i per l’Absolut de Déu i de la visió del destí de la humanitat i d’una societat concreta, la pau, la justícia, la realització plena de la persona. Perquè són capaços de veure més enllà i més endins, capaços de gestionar el diàleg, que no té més remei que portar sobre les coses concretes que creen divisió i tensió, violència i injustícia.

D’això jo en dic “espiritualitat”, “mística”. Algú va dir que el XXI serà espiritual o no serà. Les religions han viscut sempre aquesta tensió, i els místics i espirituals mal entesos (començant pels profetes).

Quan la religió perd la seva capacitat mística i espiritual (la capacitat de transcendir-se ella mateixa dels seus dogmes, de la seva lletra i de les seves referències culturals) només pot ser una font de violència quan es trobi amb l’altra.

No sembla que el segle XXI vagi pel camí de la mística i de l’esperit.

En la relació amb l’Altre tenim tanta història darrera que ens costa alliberar-nos de complexes. L’occidental del complex de culpa i de prepotència; l’africà del complex de colonitzat i de primitiu. Aquest em sembla ser el primer inconscient que ens treballa i del que cal alliberar-se.

Si hi ha una “ànima africana” i si hi ha una “ànima occidental”, ambdues són ànimes i no podem més que entendre’ns i créixer juntes.

L’error de tant “humanitari” i “intervencionisme” occidental a l’Àfrica és de ser regit per lleis tècniques, comercials i militars; hi ha molta presència “corporal” i poca de l’esperit. No ho entendrem mai des de les nostres perspectives dualistes, [així mai no tindrem] la capacitat de separar i aïllar un element i d’extreure’n anàlisis de causes i proposició de remeis.

Quants malentesos!, perquè si ets el patró (relació laboral), ets el meu pare (relació filial) o encara si ets ministre (relació administrativa) o ets el meu germà (relació fraternal) no hauria d’haver-hi problemes, per no dir més que un parell d’ exemples.

He posat exemples que bastants intel·lectuals africans denuncien com a causes de “l’Afrique qui refuse le développement” ["Àfrica que rebutja el desenvolupament"] i que ens recorda que el recurs als valors tradicionals en mans de polítics alliberadors han fet molt mal a aquest continent.

Penso que no hi ha un mestre, hi ha un expert, un voluntari del desenvolupament i de la lluita contra la pobresa  (ni africà, ni occidental); sinó hi ha primer dues persones amb el mínim d’esperit per a reconèixer-se en una relació que, més enllà dels rols i de les funcions de cadascú, és una relació “d’ànimes”. A partir d’aquí tot és possible, no hi ha un únic model, una única relació possible. Penso que a hores d’ara ningú no pot passar de l’altra. El repte de la transcendència i de l’esperit ens condueix a la trobada.

Ho hem oblidat una mica quan l’africà troba l’Occident com treballador clandestí o quan l’occidental troba l’Àfrica com a terra a “salvar”.

C’est bon pour le moment...
Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (25-10-2011)
Traducción al español de Anna Rossell

Conakry, 25 octubre 2011

Vamos haciendo entre los dos, pero no hay nada que hacer; tú eres la literaria, la escritora, la poeta, no te podré alcanzar hasta que no me jubile y me dé sólo al espíritu.

Cierto que hemos hablado bastantes veces de las nociones del Bien y del Mal y de la relación "ego et alter". Y son cuestiones que siempre están en juego. Más adelante volveré sobre el tema, pero desde otra perspectiva.
Primero quiero comentar tu afirmación que reconoces puede ser demasiado simple. Y yo quisiera profundizar. Hay una hipótesis subyaciente, que es que hay una "evolución natural". Incluso en términos de biología la evolución comporta siempre una relación con el medio, hay un fuerte mecanismo de adaptación y de reacción. La evolución biológica nos muestra también que hay destrucción. Ante un adversario más fuerte, una especie mal adaptada o más débil puede desaparecer.

Ya hace mucho tiempo que los pueblos del norte y del sur, particularmente de África y de Europa, están en relación. Una relación fuerte/débil, no superada con el advenimiento de las independencias.

Al mismo tiempo Occidente es el maestro (un maestro que está perdiendo el timón de la nave) de el ecosistema socioeconómico que domina el mundo (todo el mundo). Ha creado e impone un sistema que, a pesar de sus crisis económicas cíclicas y cada vez más profundas que ponen de manifiesto sus [enfermizas] causas sustanciales o estructurales, continúa siendo el sistema que rige las relaciones internacionales y la distribución de la riqueza y del poder.

En este contexto, África será siempre la especie débil. Hasta aquí estamos de acuerdo en todo: sus culturas, sus tradiciones, su modo de ser, siempre amenazado en el terreno de las relaciones internacionales. Tu llevas más lejos el dominio y la relación fuerte/débil, hasta la cuestión del desarrollo y la manera de funcionar de las estructuras que dependen de los gobiernos (dominados por Occidente) o de ONGs (dominadas por el voluntariado y los medios de Occidente).
Para cambiar el dato sería necesaria una revolución en el interior de los países dominadores y en consecuencia de los países dominados. ¿Y quién puede conducir esta alternativa) ¿Y la valentía y la capacidad de mobilización? Lo dejo aquí, por ahora, y paso a la segunda cuestión que quiero provocar.

Tiene que ver con la reflexión sobre la ambigüedad de la palabra "religioso" o "religiosa". Yo hablaba de lo "religioso" en tanto que fenómeno o en tanto que carácter (los dos son masculinos). Justamente pretendía evitar la ambigüedad. Lo que se pide a Monseñor Colibaly y a El Haj Saliou Camara no es su conocimiento del texto sagrado, sino su capacidad de tener en cuenta la persona humana, la sociedad, los conflictos, una visión bastante trascendente. Donde la trascendencia viene [d]el valor absoluto de la persona y por lo Absoluto de Dios y de la visión del destino de la humanidad y de una sociedad concreta, de la paz, la justicia, la realización plena de la persona. Porque son capaces de ver más allá y más adentro, capaces de gestionar el diálogo, que no tiene más remedio que abordar las cosas concretas que crean división y tensión, violencia e injusticia.
A esto yo lo llamo "espiritualidad", "mística". Alguien dijo que el XXI será espiritual o no será. Las religiones han vivido siempre esta tensión, y los místicos y espirituales mal entendidos (empezando por los profetas).

Cuando la religión pierde su capacidad mística y espiritual (la capacidad de trascenderse ella misma de sus dogmas, de su letra y de sus referencias culturales) sólo puede ser una fuente de violencia cuando se encuentre con el/la otr@.

No parece que el siglo XXI vaya por el camino de la mística y del espíritu.

En la relación con el/la Otr@ tenemos tanta historia detrás nuestro que nos cuesta liberarnos de los complejos. El occidental del complejo de culpa y de prepotencia; el africano del complejo de colonizado y de primitivo. Ésto creo que es en primera línea lo inconsciente que nos trabaja por dentro y de lo que tenemos que librarnos.

Si hay un "alma africana" y hay un "alma occidental", ambas son almas, y no podemos sino entendernos y crecer juntas.

El error de tanto "humanitario" y tanto "intervencionismo" occidental en África radica en que se rigen por leyes técnicas, comerciales y militares; hay mucha presencia "corporal" y poca del espíritu. No lo entenderemos nunca desde nuestras perspectivas dualistas, [así nunca tendremos] la capacidad de separar y aislar un elemento y extraer un análisis de causas y proponer soluciones.

¡Cuántos malentendidos!, porque si eres el patrón (relación laboral), si eres mi padre (relación filial) o incluso si eres ministro (relación administrativa) o eres mi hermano (relación fraternal) no debería haber ningún problema, por no poner más que un par de ejemplos.
He puesto ejemplos que bastantes intelectuales africanos denuncian como causas de “l’Afrique qui refuse le développement” ["África que rechaza el desarrollo"] y que nos recuerda que el recurso a los valores tradicionales en manos de políticos libertadores han hecho mucho daño a este continente.

Pienso que no hay un maestro, hay un experto, un voluntario del desarrollo y de la lucha contra la pobreza (ni africano ni occidental); sino que hay primero dos personas con el mínimo de espíritu para
reconcerse en una relación que, mas allá de los roles y de las funciones de cada uno, es una relación "de almas". A partir de aquí todo es posible, no existe un modelo único, una única relación posible. Pienso que en la situación actual ninguno de los dos puede pasar del otro. El reto de la trascendencia y del espíritu nos conduce al encuentro.

Lo hemos olvidado un poco cuando el africano encuentra a Occidente como trabajador clandestino o cuando el occidental encuentra África como una tierra que debe "salvar".
C’est bon pour le moment...

Xec

PARA MARLENE DENIS, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA A ESTA TERTULIA

*
(Catalán), micropoema

(Recordant la mirada d’una nena togolesa)

I enmig de tot                                               
-la teva mà en la mà-,
se m’obre el món
des dels teus ulls
de cos petit,

tan tendre.

© Anna Rossell

*
*
(Español), micropoema                     

(Recordando la mirada de una niña togolesa)

Y en medio del gentío
-tu manita en la mía-,
se me abre el mundo
desde tus ojos
de pequeño cuerpo,

 tan tierno.

© Anna Rossell

© de la traducción Anna Rossell

PARA ROSA JIMENA Y PARA DAVID, ESTE POEMA DE BIENVENIDA A NUESTRA TERTULIA

*
(Catalán), micropoema

Fecunda la paraula per l’esquerda,
per la ferida oberta el fèrtil buit,
humit i ombrívol, acollirà la llavor molt més preciosa
dels sentits.

Deixa lliscar els sentits per les escletxes, i detura’t

quan l’oïda escolti el silenci,
esdevingut paraula.

© Anna Rossell
*
*
(Español), micropoema

Fecunda la palabra por la grieta,

por la herida abierta el fértil vacío,
húmedo y sombrío, acogerá la semilla mucho más preciosa
de los sentidos.

Que los sentidos fluyan por la hendidura, y detente

cuando el oído escuche el silencio,
devenido palabra.

© Anna Rossell

© de la traducción Anna Rossell

CINCELANDO LA PALABRA

*
Mapa de costas
Marcelo Díaz García
Huerga & Fierro Editores, Madrid, 2011, 60 págs.
*

*
por Anna Rossell
*
Nada que se diga sobre un texto literario sustituye el propio texto literario, nada de lo que se diga sobre un autor suple el conocimiento directo del autor. Si ésta es una afirmación válida en general, lo es mucho más en el caso de escritores cuya trayectoria se marca como objetivo depurar el lenguaje poético destilándolo gota a gota -poemario a poemario- hasta llegar al núcleo, a lo esencial del verbo, devenido entonces metáfora potente. El autor habrá tejido así un tupido entramado de símbolos que, despojados de la palabra y la sintaxis superfluas, condensan lo significativo de forma centrípeta y conforman un mundo que, si bien se nutre de referentes universales, el poeta sabe moldear y hacer suyo para expresar su propio universo en la clave más íntima y personal. Corresponde entonces a cada lector adentrarse en la trama metafórica de esta poesía para establecer subjetivamente en cada momento el significado que corresponde a cada imagen, un significado que cambia, se renueva y hasta se transforma con cada nuevo contexto hasta llegar incluso a subvertirse.

Creo que el epíteto que mejor caracteriza el estilo poético de Marcelo Díaz es el de críptico, etimología que remite a lo oculto, a lo oscuro, a lo encubierto que habrá de descubrir el lector por sí mismo, estableciendo el sentido a partir de la observación de las recurrencias metafóricas, descifrándolo en sus distintos contextos y echando mano de su personal bagaje asociativo cultural y emocional. Porque el lenguaje poético que despliega Marcelo Díaz reclama el aprendizaje de su código. Marcelo Díaz no es un poeta al que podamos conocer leyendo de él unos poemas aislados; para conocerlo deberemos leer su poemario completo. Sus claves pueblan la obra entera con ademán absoluto, conforman un todo, un poemario suyo es el documento que encierra en sí mismo el código secreto para acceder a él. Como sucede con otros grandes poetas, ya consagrados, como Gottfried Benn o Paul Celan, el significado de su verbo no está fuera, se crea a partir de la inusitada circunstancia de la lengua del poemario, que se hace así de nuevo.

Definir la poesía de Marcelo Díaz y acercarla a los lectores con palabras cotidianas sólo puede quedar en un intento. Las palabras se transforman con su pluma en otra cosa, exigen al lector trabajo duro. Sin embargo el título de su último poemario, Mapa de costas, es diáfano y directo. Mapa de costas no lleva a equívoco, sugiere claramente la intención del autor -viajero navegante sin perder de vista tierra firme-, que en su periplo vital explora el litoral para diseñar el plano que sirva de orientación a si mismo y a otros. Esta gran metáfora es la que subyace en todo el poemario. Así, cada poema es el dibujo de un accidente avistado en la distancia, la circunstancia que acompaña y condiciona al viajero, que anota en su bitácora las incidencias y vicisitudes del viaje, registradas con la exactitud y la profundidad del alma de un poeta explorador de la geografía de la vida y de la condición humana.

A partir de este supuesto, Marcelo Díaz crea un lenguaje poético-metafórico envolvente, que se mueve en este campo semántico de modo recurrente. Pero el poeta no nos lo pone fácil; la recurrencia y sus variaciones no equivalen a sinónimo; cada reiteración convoca en su contexto un significado nuevo o renovado, y al lector corresponde desentrañar su sentido en cada caso. Marcelo Díaz desarrolla un estilo léxicamente reduccionista que es inversamente proporcional a la riqueza metafórica que despliega por la fecundidad y frondosidad de su polisemia, aprovechando incluso la ambigüedad sintáctica.

Así sus claves simbólicas se mueven con insistencia por el campo semántico de la frontera y sus variaciones: linde, orilla, costa, horizonte, la utopía, el beso, el dintel, vínculo, ahí, al otro lado, en aquel lado...; o bien sugieren el contraste claro-oscuro: noche, sombra, días, luz... y otros campos semánticos asociativos colindantes: miedo, misterio, secreto, niebla, bruma, lo encubierto, el deseo, la muerte, el viaje; o remiten al elemento que ya anuncia el título, al agua: mar, río, manantial, lluvia, savia, vida, tiempo o a los eternos acompañantes del viajero en el mar, eterno Ulises: cielo, estrellas, nubes, aire, viento, el Sol, la Luna, los dioses. Y aun otras más difícilmente agrupables en un conjunto: la videncia, el dolor, andamio, ángulo, vértice, arruga, manos, pozo, palabra, alfabeto, deseo, labio, flor, adelfa, colores (magenta, cobalto, añil...), espejo, sueño, el Hombre...

Y es el Hombre, con inicial mayúscula, el terreno que explora el poeta -el Hombre y su circunstancia-. El poeta indaga cuál es su naturaleza y cómo se percibe a si mismo: una vida más que transcurre y pasa, que cumple el ciclo vital imparable de la creación: Este líquido rumor indetenible / es el censo de los ojos que lo miran y lo vieron. / Ni presagia el mar. / Es agua este río / que llama a la vida alzando las casas y los árboles, / [...]. / Boga en ruta irregresable su cuerpo, / sin pétalo barca que lo vuelva al chorro de su fuente. / Pero el ciclo de la nube, / [...], / aguarda el peso para volverse lluvia. / [...]. // [...]. / Pero habito el agua y la bebo y soy agua. // Quizás siempre es así en los ovillos de los ciclos. (poema 23).

Una idea de cumplimiento de la historia que remite al destino inexorable, ajeno a la voluntad del ser humano: No sé la hora de las cosas que se cumplen. / [...] // En la flor de la duda, / de los gestos curtidos sen los días de la luz y la derrota, / leo episodios del hombre vivo y navegante, / respeto su huella, si tiene la voz cegada, / y retengo mi puño, / abro firme el hueco de caricias / sin atreverme a más. // No sé más de las horas que se cumplen. (45).

En esta misma línea del ciclo que se cumple, la voz poética se pregunta por la huella que deja el ser humano a su paso: Es estéril tu semen sobre la tierra ovario. / Ciclos trazados en laberinto irretornable / la previenen de tu mano / y los suicidios que acaecen en tus ojos, / o en ese vientre que alimenta a destajo la sangre. (44)

O se pregunta por el sentido de la vida humana: [...] / ¡Para qué el horizonte! / Ayer, el día no llegado, / quitarán su dibujo / porque otras caderas nebulosas / han desarraigado la distancia de la higuera hasta las nubes. / Entonces... / ¿qué hago, incluso al caminar a la utopía? // Y no quiero evocar porque estaría muerto. / Y la muerte, al fin, / ¿qué tendrá de estrella comida por las algas? / o / ¿qué tendré yo de la luz que escapó de ese banquete? (21).

El gesto filosófico de la poesía de Marcelo Díaz deviene teológico cuando el poeta se erige en cronista de la creación invirtiendo el discurso tradicional al uso: el Hombre aparece como demiurgo que crea a sus dioses, y aflora la dimensión psicológica, la necesidad humana de la existencia divina: En el principio de los días, / el hombre creó a los dioses plurales, / los nombró con sus miedos, / y sublimó sus oscas [sic] cobardías. / Precoces y ávidos guisanderos freudianos / cocinaban una mitología asequible / hasta que a dios lo hicieron uno, / [...]. (39) Y sigue en el mismo poema denunciando a quienes, en nombre de Dios y de la religión, traicionan la sagrada y necesaria religiosidad que habita como semilla en el ser humano: El polvo alumbró una teología enferma / [...]. / Ceremonia y oro conduciendo a la miseria / para ese pastoreo a los sumisos. / Una secta de célibes pronuncia La Escritura / con el dedo alzado de infundir miedo, / vaciando el hueco religioso sin respeto. // [...]. // (39). Y acaba por poner la bondad humana en su lugar, más allá de ritos eclesiales ortodoxos: Fuera del círculo del báculo y la tiara / los buenos brillan en sus ojos, / sus manos dan pan sin comprar el cielo, / sienten en su pecho aquel libro guardado / y en silencio pronuncian con su mano lo escrito. (39).

Pero Díaz no renuncia a la utopía, si la criatura humana adolece de trascendencia, si el ser humano ha creado a sus dioses, si su destino está trazado de algún modo, en su poesía laten valores que se contraponen, que redimen al humano y lo subliman. Así a la voz poética se opone a menudo un malhechor “ellos”, destructor y agresivo, claramente diferenciado del “yo” hablante, un “ellos” de los que la voz poética se distancia por rechazo: Ellos querían obligar a una estrella / y decorar con brillo su café humeante. / A este techo corto que pueden rozar los ojos / llegaban sus manos doradas y altivas. / Sin remedio de dioses ni de cielos, / trazaron la escala hasta una punta / y la poblaron de cuerpos, / cuerpos con hambre. / […] / Y la poblaron de vidas, / vidas mutiladas. / […]. / Y la estrella se diluyó en el agua / sin sabor a nada, inútil millonésima. / Sólo el brillo irritado y sanguíneo de los ojos / seguía matando los pétalos lucientes / que guardaban los gérmenes del beso. / […]. // Otra punta sin brillo atravesó sus manos / y no encontró ni el alma. […]. (38).

O en este otro, donde el ellos acecha de nuevo y amenaza: Cruzaban el campo atrochando por donde había color. / El vicio cobarde de la muerte indebida / afilaba las sicas [sic] de sus ojos / y ya parecían guadañas, / la sombra avanzando su vértigo, avaricia, / traición a la recta ortodoxa de la caña. // ¿Dónde habitan sus gérmenes de cieno y noche? // ¡Pero qué herida a todas horas / ese paseo que se calza el crimen / en el nombre de dios, / y del oro, / y del espíritu mentira! (40).

Sin embargo la voz poética no se rinde, no sucumbe a las fuerzas del maligno; el crimen se comete en el nombre de dios y del oro, y del espíritu de la mentira, pero el color se opone al vicio cobarde, a la muerte indebida, a la sombra avanzando su vértigo, la avaricia es traición a la recta ortodoxia; la luz se contrapone a la sombra, a los gérmenes, al cieno y a la noche, pero late en el ser humano, también, el germen constructivo y vence, pues a continuación exhorta: Pero ved, hagamos. / No se derrumba el mar, / no desflorece la tierra acampada y fértil, / no se tuerce la mirada creciente en la luz, / ni el brazo sosteniendo el sistema de los versos. (40).

El yo poético alerta sobre la amenaza que se cierne sobre los hombres buenos por las maquinaciones de los que astutamente urden con nocturnidad el mal, que lleva el signo de la ambición y del dinero: Mi corazón de hierba tiene siempre un rocío de albor. […]. // Pero la astucia es noctámbula / y siempre abre una lámpara para robar la noche. / El viaje de los justos lleva a una paz. / En el descanso de esos buenos, / astutos con ojos de moneda, / secta de posesos de certeza única, / crimen permanente, / […], / con la palabra perversa, / bajo tulipas de dioses que inventaron, / urden el robo de las vidas, / vida pan, / vida agua, / vida voz, / vida entera. // Mi corazón de hierba se escarcha al vislumbrar la noche. (37).


Marcelo Díaz reivindica la poesía y la palabra como herramienta vital, existencial: Tengo la palabra para medir mis ojos, / [...], / luz, cauce, herramienta, cavidad de mares, [sic la coma] / pequeños para poner el infinito adentro [...]. / Palabra para anunciar dolor del que ve mi tacto oscuro, / palabra para anunciar la luz de la que ve mi tacto abierto. // Mientras ande y esté viva mi sangre, / la palabra es un síntoma veraz entre existencias. (12)


Díaz no es un poeta fácil. Acercarse a su poesía es un reto, un desafío del que se regresa agotado, como agota la vida cuando gesta y germina, cuando crea lo verdaderamente nuevo; su estilo rezuma innovación léxica, sintáctica, morfológica y semántica, gusta de la paradoja y de la combinación inusitada de palabras. Así Ayer es el día no llegado, las algas comieron una vez estrellas (21); o cuando al describir un plano de curvo itinerario se refiere a Las avenidas rectilíneas (8); al contrario de lo que es habitual, el poeta habla de vencer el sueño o de una Cuneta que engulló el camino, (22), y no al revés; habla de un ejército pequeño que esconde las flores (20), de vena sin sangre, de caras expectantes [...] callando su palabra (15), de lindes que deslimitan (16), de flores incorruptas, solamente efímeras (2), de poetas videntes, vestidos sin ropa; de ángulos [...] pequeños para poner el infinito dentro (12); o nos sorprende con la paradójica magnífica sentencia: La mentira es una verdad terrible (30). Al poeta le gusta deconstruir para crear de nuevo, como gusta del uso del prefijo des-: cuando habla de desacertar la luz (26) o dice Desvísteme de algo de lo que tiene la muerte. [...], despojado hasta un débil deseo (30), cartera para un desarchivo de proyectos (15), lindes que deslimitan mi anchura (16), Qué deshabita el trecho ante tus ojos (11), porque otras caderas nebulosas / han desarraigado la distancia de la higuera hasta las nubes (21), desacertar la luz (26), y gusta de la composición léxica de cuño propio, como cuando habla del xilófago vivo (10), del pétalo barca (23), de la ventana cobijo (41), escritas aún por separado, para dar un paso más en el proceso creativo de la palabra y hacer de dos palabras una, al referirse al gesto sedazúcar (8), al cuerpo [...] que ha de vivir su trozotierra (16), o cuando echa mano de la transferencia sensorial: [...] Las albas sucesivas calibran el ángulo del verso / para acertar los ojos que lo escuchen, [...] (25), Este líquido rumor [...] / es el censo de los ojos que lo miran y lo vieron [...] (23).

Mapa de costas, es el último y reciente poemario de un poeta cuya andadura empezó allá en los años ochenta con Forja de mar -Poemas de la posesión terrena- (1982), Gozne devenido -Poemas de la posesión debida- (1988) y Ágora (1992), ha seguido con Continente de auroras (1996), Amarinte –narrativa- (1997), Lindario (1999), A tiempo (2005) –libro conjunto de poesía y escultura- y Viaje sin memoria (2008) –por el que obtuvo el Premio Ciudad de Alcalá-.

Marcelo Díaz es escultor, además de gran creador con la palabra. 

Anna Rossell

PRESENTACIÓ DEL POEMARI "VERS UN PAÍS DE POESIES", DE MAICA DUAIGÜES

*
LA POESIA TAMBÉ POT SER NAIF
*
Dimarts, 25 d'octubre 2011, 19:30 h, a l'Espai Proa, de Barcelona
*
Vers un país de poesies,
Maica Duaigües,
Parnass Ediciones, Barcelona, 2011
*

per Anna Rossell

He conegut la Maica Duaigües fa tot just una setmana i l’he conegut a través d’aquest poemari que avui presentem, Vers un país de poesies. A ella mateixa la vaig veure divendres passat per primera vegada. Amb ella no m’uneix cap llaç d’amistat. De moment.

Dic això perquè no és una situació que es doni massa sovint, que faci la presentació d’un llibre algú que coneix tan poc la seva autora. Però això precisament pot resultar un avantatge a l’hora d’apropar-se objectivament a un llibre seu. Perquè la mirada del lector llavors no va carregada de prejudicis, no hi ha una expectativa concreta, no hi ha preconcepció, i l’objectivitat -en la mesura que l’objectivitat és possible- pot ajudar a valorar-ne el contingut. Però també és cert que conèixer la persona directament, i no només a través de la seva obra, pot il·luminar la interpretació dels seus textos, pot afegir-hi aquell què que amb la lectura sola se’ns esmuny. Però sigui com sigui, no hi ha dubte que cadascuna de les vies té els seus avantatges i els seus inconvenients. I he de dir que és amb la distància que dóna el desconeixement -amb aquesta mirada innocent- que m’he apropat als seus textos.

Com bé diu al pròleg en Josep Colet i Giralt, a qui la Maica reconeix com el seu mestre,  aquest poemari és una invitació al joc, a jugar amb les paraules. En Josep Colet, que coneix personalment la Maica, diu d’ella en aquest pròleg que “juga dins la seva vida –es posa reptes i dificultats a vèncer–, i escriu com viu, amb la fresca sinceritat de l’espontaneïtat, i sempre de viatge per un món de monotonies, que ella, però, sap fer singular, jugant amb les idees, amb la mirada i amb els mots. I, repeteixo: ‘jugant’, perquè em penso que aquesta és la clau del llibre.”

Certament, coincideixo plenament amb Josep Colet que la fresca sinceritat de l’espontaneïtat i el joc -el joc en general i amb les paraules- són la clau del poemari. Ella mateixa ho anuncia quan, per encapçalar alguns dels seus poemes, fa servir cites que evoquen el món fabulós amb què els infants s’apropen a la literatura, com ara Alícia al País de les meravelles, o algun conte dels germans Grimm.

A la Maica Duaigües no li agraden els poemes críptics, ella prefereix les paraules senzilles i planeres, les que es fan entenedores a la gent, a ella li agrada arribar sense complicacions al lector, defuig l’ambigüitat i s’oposa radicalment a aquella poesia que pretén fer de la pseudointel·lectualitat un sinònim de qualitat. Ella és directa i parla sense embuts, es presenta sense màscara de cap mena, tal qual és i pensa. Això que dic no només es desprèn de l’esperit general que traspua el poemari que presentem avui, sinó que, a més, ella dedica humorísticament un poema a aquesta qüestió, un poema que penso és tota una tarja de presentació de l’estil d’escriptura que la caracteritza, un estil fictíciament càndid i picardiós, que es serveix tot sovint del rodolí per afrontar la vida amb optimisme i compensar les dificultats que ens reporta.
El poema és la rèplica que la Maica li va escriure a un amic, també poeta, el qual li havia dedicat a ella una poesia, amb què es va haver de barallar, perquè no aconseguia entendre.

Al poema li precedeix el següent aclariment:

(Estrany) poema dedicat a un amic
per respondre a un poema (ben estrany)
que em va dedicar.

I el poema mateix diu així:

Déu-n’hi-do, quin embolic més gros,
llegir-te un tros
i no saber el que em dius
i cercar més avall
per trobar algun detall
que em faci entenedor
el to
d’aquest poema que
m’has dedicat.
Ai, quin esglai, m’agafarà un desmai,

I miro de llegir-te de costat  [vers escrit en diagonal al poemari]

per veure si li trobo l’entrellat,
Però, Rubén, per a mi ets massa modern,
i el teu profund missatge se m’esmuny,
per més que premo el vers dintre del puny  

Un xic picada, també estic,
i això que et dic va de debò :
ja sé que sóc carrossa, però no tant,
perquè m’engeguis a Fontainebleau:

Brindem per l’Orson Wells, que és al cantó!

(Kin Kas)

Crec que aquest poema es força representatiu de l’escriptura de la Maica: el tema que aborda és un estil d’escriptura poètica del qual ella es desmarca fent amb aquesta poesia la seva pròpia contraproposta, amb simpatia i amb gràcia. I ho fa buscant expressament la rima fàcil, que posa al servei de l’humor -tot el poema en va ple, d’humor-. També és representatiu d’ella dir les coses clares, sense replecs, com les pensa: Un xic picada també estic, / i això que et dic va de debò: / ja sé que sóc carrossa, però no tant, / perquè m’engeguis a Fontainebleau [...]. El joc és constant: juga amb la rima, amb la imatge (quan posa esbiaixat el vers I miro de llegir-te de costat), amb l’humor... . Tot plegat són trets estilístics que ella empra molt sovint en altres poemes del llibre. A la Maica li agrada trencar regles i equilibris; juga, a més, amb llengües estrangeres: tradueix un poema a diferents llengües o bé els composa directament en una altra llengua que no és la catalana i ens l’ofereix tal qual, sense traducció.

Tot fent un recorregut per aquest registre humorístic i enjogassat hi trobem, però, al seu torn, variacions d’estil que donen fe que la Maica el conrea amb subtilitat:

Per exemple, jugant amb la intertextualitat, fent servir de rerefons Alicia al País de les Meravelles, de Lewis Carroll, evoca el poder de la literatura per incitar la imaginació i suggerir-nos que la fantasia ens permet de viatjar allà on voldrem:

Vaig arribar-hi per atzar;
era una tarda quan, llegint,
vaig veure córrer un vers molt blanc
i, curiosa, el vaig seguir.

En cada plana i cada mot
era, el poema, tan sentit,
que jo vaig caure al pou profund
on, rere d’un enreixat d’or
hi havia, clos, un bell jardí.

[…]

Hi havia allà mateix la clau.
Si fossis tu, la giraries?
Jo sí ho vaig fer: ja hi puc entrar...!
¿Vols venir amb mi
vers un país de poesies?

(Vers un país de poesies)

O bé s’acosta al gènere de la cançó popular infantilitzant conscientment el text, com per exemple en el poema que dedica a una estada a Mallorca, que ella mateixa bateja amb el subtítol de cançoneta, on fa servir amb agilitat la rima de rodolí i la repetició, que la defineixen:

A Mallorca tornaria
ni que fos per un sol dia
i si algun cop em perdés,
a Mallorca qui em cerqués
                         em trobaria.

(Tornaré a Mallorca, Cançoneta)

O aquesta variant del proverbi popular:

Ni home ni dona;
això ve després.
Primer, ser persona,
i no a l’inrevés.

[…]

Guanyar intel·ligència,
guaitar l’infinit,
lluitar amb paciència
per qui és oprimit.
Diferents, els sexes?
Això s’ha acabat.
Viure com persona,
aquesta és la fita
i la dignitat!

(Gènere)

El joc entre paraula i imatge es manifesta també tot sovint, de vegades de manera discreta, com és el cas del primer poema que he llegit, Kin Kas, aquell on un vers esbiaixat ens suggeria una proposta de lectura per mirar d’entendre un text; d’altres vegades amb un protagonisme clar de la imatge, com en el poema que duu el títol de Clau de sol, on el “sol” és un pentagrama amb la corresponent clau musical i on la imatge substitueix repetidament el text i juga amb la polisèmia de la paraula “sol” i fins i tot amb les síl·labes de paraules que, casualment, compten amb un “sol”, com ara soliloqui, sòlid o solitària.

O bé, en aquest altre, de títol Queda... (repressió), on juga amb el disseny allargat d’un punt de llibre, trencant les paraules per les síl·labes escaients per aconseguir la musicalitat que li interessa i embotir-les en l’estretor del punt de llibre:

I queda tot
en un impuls
que ràpid tor-
na al seu indret
i no s’allu-
nya del meu front;
és com un nú-
vol molt espès
que ningú mai
no pot desfer.

[...]

(Queda...
(repressió))

O se’n riu d’ella mateixa i de les batalles que lliura amb l’ordinador i els seus programes, que li declaren la guerra bel·licosament, com per exemple en el poema que titula amb punyent ironia Cantata al WP 5.1:

He decidit
de fer un escrit
seguint les normes del Wordperfect
perquè m’han dit
que és més polit
de fer-ho així
que a la Olivetti.

I m’he posat
a treballar
amb tarannà
de lluitador
sense parar:
ja premo ací...
reculo allà...
i ara, la coma... , se me’n và... ,

Em        quedo        sola
dins           l’espai     ,
          ai!
Vull suprimir...
vull esborrar...
VULL ACABAR!

I l’F11 m’ha explicat
que tot això,
l’ordinador,
ja ho porta ben codificat,

Quina vergonya! M’ha enxampat!
Hauré d’anar
tecles enrere
i desfer tota la renglera.

Un tab amunt
un tab avall,
toc manual,
i blocs marcats
per tots costats...

Ara veurem
com quedarà:
shif, F7
desprès el sis...
Quin enrenou!
Això no és res
del que jo he escrit,
és un pastís
de Sant Mateu!

Jo plego. Adéu!,
Sabeu que us dic?,
que vull deixar
ben subratllat
que ja estic negra,
i no sé pas
si tornaré
a escriure res
tot aquest mes.
             (o al menys avui)

Una postdata, si més no,
car ben mirat, ja és divertit
aquest bullit d’ordinador!

(Cantata al WP 5.1.)

De la tònica iconoclasta de la Maica, de la seva voluntat de desmitificació i del seu esperit pragmàtic i planer en dóna testimoni, a més del que ja he anat enumerant, la manera com tracta l’haiku, aquesta forma poètica tradicional japonesa dedicada a la naturalesa, fruit de la meditació d’un esperit elevat, la qual la Maica fa baixar del núvol de la mística contemplativa per deixar-la allà on ella creu que ha d’estar, tocant de peus a terra. I sense pensar-s’ho dues vegades bateja els seus haikus amb el títol d’Haikus d’un dia feiner i en fa tot un rosari descriptiu de les activitats quotidianes més prosaiques.

Per l’ample ventall de registres que aplega, el llibre sembla fet amb la voluntat conscient de reunir en un volum una mostra molt variada d’estils i de temàtiques poètics, a diferència de com és tradicional de presentar un poemari: que es fa en un registre estilístic uniforme i amb un fil temàtic que recorre tot el conjunt. Aquesta intenció de no actuar de la manera habitual ve subratllada pel fet que el criteri que segueix per presentar els poemes és –contràriament al costum- d’ordre alfabètic, segons la primera lletra del títol. Però l’originalitat i l’humor que caracteritzen l’autora la porten a ordenar-los del revés, és a dir, no de l’A a la Z, sinó de la Z a l’A. També aquest és un gest que la presenta a ella com a poeta, un gest amb què es desmarca conscientment de la tradició i que atorga a la Maica la seva original empremta personal; i és alhora una manera de dessacralitzar el gènere poètic, de desmitificar-lo i apropar-lo als lectors de tota edat, mena i condició. La poesia de la Maica és assequible i fresca, i gairebé sempre, divertida. La Maica seria una gran pedagoga de poesia a les escoles. Reuneix totes les condicions per ser-ho i crec que no m’equivoco si dic que sabria despertar en els més joves el gust per a la lectura i l’escriptura.

Però per bé que la tònica joguinosa i humorística hi predomini, la Maica no utilitza aquests trets com una màscara; quan cal -perquè la temàtica ho exigeix- deixa l’humor de banda com a eina principal, sap canviar el registre, i no defuig abordar temes com l’amor i la mort, per bé que mai no ho fa des del tremendisme i el postís dramatisme; ho fa amb naturalitat, tal com els seus poemes em permeten d’imaginar que ella afronta la vida: no s’esmuny de res que en formi part, però en defuig les complicacions innecessàries. I els poemes, de tons tan diferents –per bé que ara jo els tracti en dos blocs per separat per raons metodològiques-, en el seu poemari no ho estan de separats; s’alternen el divertiment enjogassat i la seriositat transcendental, per les mateixes raons atzaroses que aquests dos estats d’ànim es donen a la vida, també alternats. I així ens anem trobant els uns i els altres i anem passant del predomini del joc al predomini del profund sentiment. Encara que a voltes els dos, que de natura sembla que s’excloguin, saben conviure en un mateix text.

Perquè cal destacar la facilitat de la Maica per escriure poesia en registres tan diferents, i la facilitat que té de fer-ho de vegades coquetejant amb l’humor fins i tot quan escriu sobre temes transcendents, passant de l’humor a la seriositat en el mateix poema, gradualment, de la mateixa manera gradual com el camaleó canvia de color i s’adapta al medi per fer-se mimètic.

En una bona pila de poemes la Maica abandona completament la clau de l’humor:

Última cita de la meva agenda:
Sra. Mort;
Data desconeguda.

Misteriós viatge sense postals ni lletres,
l’adéu en un sospir que no s’escoltarà,
en enfrontar-me, sola,
a tot l’ignot,

[…]

Sorprenentment, Amor i Mort s’assemblen
Tot parlant: Amor...mort....amor...mort....amor... mort...,
i estimant i morint acomplim
el cicle assenyalat.

Sento la consciència; equipatge invisible
que m’acompanyarà quan l’anima s’escapi
del meu cos rovellat.

La vida, aquesta vida;
aquesta banda del mirall que ens enlluerna.
Darrere del vitrall: un altre joc,
amb altres regles...,
potser.

(Última cita)

O bé aquest:

[…]

I un final de tenebra,
quan, decidida,
vindré a buscar-te,
amor, arran de mort,
com he vingut avui,
arran de vida.

(Primavera i tardor)

O encara aquest, que ve precedit d’una cita del poema El Somni, de Carles Duarte, a qui sembla anar dedicat el poema, poeta que és sovint punt de referència per a l’autora:

Somnia, bon amic…,
que a l’Univers dels Somnis,
hi vius acompanyat
de tantes solituds
que avui escrius,
i que et descriuen
com un ésser ben tendre…

[…]

(Somnia, bon amic!)

La Maica arriba molt endins quan conjuga el sentiment profund amb el seu credo de lírica senzillesa, igualment profunda:

Estrenyo el teu record
amb els meus braços buits,
sens tenir-te la veu,
sens tenir-te ni l’ombra,

[…]

Estrenyo el teu record,
i, ja tranquil·la, dormo,
pensant que potser tu
m’abraces igualment,
més enllà de l’absència.

(Estrenyo el teu record)

I aquest altre, que no em puc estar de llegir-vos:

Immortal, l’home;
és l’ésser, quan recorda,
i troba el mar,
la sal, el llibre de la vida.

La nit… és nit encara.

Recobra forces, tot llegint
les pedres enfosquides
de la història,
mentre el peu nu,
damunt el terra, cerca
nodrir-se de la seva
persistència.

La pedra… és pedra encara.

El cervell i la oïda
s’enlairen, i s’allarguen,
s’estiren com el coll
dúctil d’un cigne
volent captar el darrer vestigi
de la paraula sàvia.

La veu... és veu encara!

(Immortal, l’home)

Tot i que, com he dit, els poemes no estan cohesionats per un leitmotiv, l’autora torna sovint sobre imatges que apareixen de manera recurrent i que ens donen pistes de les seves claus: el sol, la lluna (i el nas de la lluna), la mort, el silenci, el desig de viatge vers l’ignot..., el somni, els estels, el mar, el cel, allò sublim i intemporal, el color blau..., símbols i metàfores que defineixen la Maica com a una dona que enyora els paratges naturals, lluny del neguit de la gran ciutat, uns paisatges que la fan retornar amb fruïció al seu Calafell per trobar-hi la pau que la reconcilia amb el món, el lloc on, entre llibres, amics i silenci, es retroba amb ella mateixa i amb la poesia, el lloc on se sent créixer i enriquir-se, el lloc on tot l’espera per escriure:

Me’n vaig: adéu sol,
hores de reflexió...
Deixaré els somnis,
la solitud i els llibres.

Em cal reaparèixer
al món d’ahir, de sempre,
i bescanviar paraules.

Jo he de tornar, però,
a l’íntim univers,
silenciós,
on sols hi ha:
el nas de la lluna,
el lladrar d’un gos,
i els estels, tots estesos...

(Retorn a ciutat)

O bé aquest altre, on s’hi fa palès el desig d’endinsar-se en terrenys desconeguts:

Com una barca sobre el blau,
desplego veles.

Que el vent em dugui mar enllà,
i que el timó sigui l’atzar;
no vull mes brúixola ni far
que el sol tancant-me les parpelles.

[…]

(Desplego veles)

Per acabar vull destacar també el valor de les il·lustracions que acompanyen el poemari, en un intent reeixit de donar un toc de calidesa i qualitat afegida al llibre, pel fet que les seves autores – Rosa Galceran, Maria Ara, Gemma Sales i Rosa Maria Esteller- tenen una estreta relació amb l’autora. I també el regal que se’ns fa del CD amb els poemes recitats per la poeta mateixa, que ens podem baixar des de la seva pàgina web.

Només em resta desitjar-vos que gaudiu dels poemes de la Maica viatjant amb la fantasia amb què ella ens convida a fer-ho sobre la catifa encantada de les seves lletres.

© Anna Rossell

PARA JOSÉ ANTONIO FERNÁNDEZ, QUE AYER VISITÓ ESTA TERTULIA PARA QUEDARSE

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Catalán
*

REPTE

*
Contemplo el meu desig
i el veig
nu, llampant, corretjós i elèctric,
entreteixit sòlidament de fe i d’esperança
(car no de caritat).
Ell, recelós, em mira de cua d’ull,
sap que jo el veig i veu que m’amago;
surto i no surto, deixo i no deixo,
temo i no temo,
jo.
*
© Anna Rossell (del poemari La veu per companya)
*
*
Español
*
RETO
*
Contemplo mi deseo
y lo veo
desnudo, brillante, correoso y eléctrico,
sólidamente entretejido de fe y de esperanza
(no de caridad).
Él, receloso, me mira de reojo,
sabe que lo veo y ve que me escondo;
salgo y no salgo, dejo y no dejo,
temo y no temo,
yo.
*
© Anna Rossell (del poemario La veu per companya)
*
© de la traducción Anna Rossell