CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (05-08-2014)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-08-2014)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
El Masnou,
05-08-2014
Estimat Xec,
ja és hora que
tornem a posar en funcionament les neurones i que tornem a les nostres
sovintejades reflexions, darrerament interrompudes pels canvis profunds en la
teva vida a què tu t’has vist sotmès: deixar Conakry després de set anys,
deixar el lloc on tu vas plantar una llavor que has vist créixer i
desenvolupar-se fins convertir-se en una llar ple de caliu i d’esperança per a
tants/es nens/es del que durant tots aquests anys ha estat el teu barri. Deixar
tot això i tanta gent estimada… . Però ara has acabat aquesta etapa i abordes
quatre mesos de formació a Roma i després tornes a Àfrica de l’oest, on
t’espera un altre projecte, que també t’il·lusiona, a Costa d’Ivori. Aquests
quinze dies llargs que t’han permès de relaxar-te a la teva terra d’origen,
Menorca, et deuen haver fet molt de bé, i encara te’n queden una bona pila. De
manera que he pensat que aquest pot ser el moment per tornar-nos a posar en les
nostres jocs dialèctics, que tant m’esperonen i necessito; esper que a tu també
ho sentis així i t’aportin tanta riquesa com a mi.
Com et deia fa
uns dies, estic rellegint el llibre de Ruth Klüger, Weiter leben. Eine Jugend (Seguir
viviendo (Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, Barcelona, 1997). El
llibre va ser escrit els anys noranta i es va publicar en alemany el 1992. Ruth
Klüger és una vienesa, supervivent de la persecució jueva nazi, que va viure
conscientment aquell terror quan ella era una nena de set anys. Ja amb aquella
edat, a Viena, va sofrir les humiliacions, les pors, la desorientació de
pertànyer a un grup de gent maleïda, del qual ella mateixa no sabia com qui diu
que en formés part. Va haver de viure la separació del seu pare, obligat a
fugir abans que ella mateixa -el pare i el germà van morir a mans dels nazis- i
ella i la mare van passar pels camps de Theresienstadt (un ghetto-camp de
concentració), Auschwitz-Birkenau i Christianstadt (Gross-Rosen).
Miraculosament, van sobreviure ambdues al camp d’extermini d’Auschwitz.
El llibre de Ruth
Klüger té la prerrogativa -a diferència dels de molts altres supervivents que
van deixar testimoni escrit d’aquelles terribles experiències- que va ser
concebut a principis dels anys noranta, és a dir, molts anys després dels fets.
Suposo que això marca una diferència important, perquè els anys poden modificar
els records, bé sigui perquè la memòria pot trair-los, sigui perquè els
aprenentatges que s’han fet més tard, fan reinterpretar determinats fets i/o
sentiments, que amb el pas del temps es veuen de diferent manera.
Sigui com sigui,
i dit això, voldria proposar-te una tesi que ja ha esdevingut clàssica en
relació amb aquells terribles fets i vivències: la tesi de Hannah Arendt de la
“banalització del mal”. La filòsofa jueva Hannah Arendt va assistir al judici
que es va celebrar contra Adolf Eichmann, un important líder nazi, organitzador
dels transports dels jueus als camps d’extermini, que al final de la guerra va
fugir però al cap d’uns anys va ser descobert i extraditat a Israel, on va ser
condemnat a mort i executat. Arran d’aquest judici Arendt va escriure un llibre
que s’ha fet molt famós, publicat el 1963, poc després del judici: Eichmann in Jerusalem (Eichmann a Jerusalem), on va exposar la
cèlebre tesi de la “banalització del mal”.
Klüger treu el tema
arran d’una experiència que ella va fer a Auschwitz, quan els caps del camp van
anunciar una selecció entre les dones de 15 a 45 anys. La informació que els varen donar
era que aquestes dones formarien un grup de treball que sortiria d’aquell
infern. Malgrat la por i la desconfiança que suscitava entre els/les
presoners/es d’Auschwitz la paraula “selecció” (era el mot que empraven per
decidir qui era portat a la cambra de gas), la mare va creure’s la informació i
va decidir presentar-s’hi i encoratjar la filla, que llavors ja tenia 12 anys,
a fer el mateix, per si podia passar per tenir-ne 15. Una dona, ajudant del cap
nazi que havia de prendre la decisió, que era una reclusa, en veure-la tan
menuda, va acostar-se-li i li va demanar l’edat. Ella li va respondre la
veritat, però la reclusa li va dir: “Digues que en tens 15” . I, quan li va arribar el
torn, va donar-li un cop de mà, tot ressaltant les qualitats físiques musculars
de la noia davant d’aquell cap, que no s’acabava de creure que una noia tan menuda
pogués tenir 15 anys. La reclusa se la va jugar per la nena. La nena va ser
acceptada i amb això va aconseguir una prolongació de la seva vida, que
finalment va suposar la seva salvació.
La Klüger
aprofita aquest fet per reflexionar sobre el bé i el mal. Arran d’això escriu:
“A Simone
Weil [una altra supervivent]
le parecía sospechosa casi toda la literatura amena porque en ella casi siempre
el bien es aburrido y el mal interesante, una exacta inversión de la realidad,
pensaba ella. Quizás sepan las mujeres más sobre el bien que los hombres, a
quienes tanto les gusta trivializarlo. Simone Weil tenía razón, yo lo sé desde
entonces, el bien es incomparable y también inexplicable, por no tener más
razón que él mismo ni querer otra cosa que a sí mismo.
Para mí, los SS son una masa difusa de títeres con uniformes
y botas, y cuando Eichmann fue apresado y ejecutado, a mí la cosa me resultó
casi penosamente indiferente. Aquella gente era para mí un fenómeno único y las
diferencias personales que pudiese haber entre ellos no merecían la menor
cavilación al respecto. Hannah Arendt aportó el complemento a la afirmación de
Simone Weil sobre el bien, al llamar la atención sobre el hecho puro y simple
de que el mal se comete con el espíritu de la más limitada estrechez de miras.
Con ello desencadenó, por otra parte, un aullido de rabia entre los hombres,
que comprendieron muy bien, aunque no fuesen forzosamente conscientes de ello,
que tal desenmascaramiento de la violencia arbitraria sacude los fundamentos
del patriarcado. Quizás sepan las mujeres más sobre el mal que los hombres, a
quienes tanto les gusta demonizarlo.” (Ruth Klüger, Seguir viviendo, pp. 134).
Aquesta visió:
que el bé no és allò avorrit sinó precisament allò interessant -perquè és excepcional- és esfereïdora,
però fa pensar. Contràriament, el mal
seria allò avorrit, perquè pot ser allò
que predomina. Allò que la gent pot arribar a fer de manera sistemàtica i
generalitzada, senzillament com aquell qui fa la seva feina, mecànicament,
perquè obeeix ordres. Arendt ho va detectar ja molt abans dels anys 60. Ja
l’any 1944 escrivia un article interessantíssim des del seu exili nordamericà –Organisierte Schuld (Culpa organitzada)-, del qual te
n’adjunto la traducció a l’espanyol, que varem fer amb un grup d’estudiants
universitaris de literatura alemanya ja fa molts anys. L’article és d’una
agudesa analítica impressionant, sobre tot tenint en compte quan el va
escriure.
I amb això
m’acomiado, Xec. No triguis a respondre.
Una forta
abraçada,
Anna
No hay comentarios:
Publicar un comentario