CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (17-03-2014)
*
CARTA DE ANNA ROSSEL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (17-03-2014)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
El Masnou, 17-03-2014
*

Anna Rossell (amb bufanda vermella) amb altres tertulians/es d'El Laberint d'Ariadna

*

Anna Rossell (con bufanda roja) con otros/as tertulianos/as del Laberinto de Ariadna

*

Estimat Xec,

gràcies per estirar el fil i portar més enllà les reflexions.

Un primer aspecte:

Quant a l’homosexualitat (masculina i femenina), dius:

Tampoc trobo en el meu argument cap negació de l’existència de l’homosexualitat des de sempre, només volia destacar que l’orientació heterosexual, que es constitueix en l’evidència del la complementarietat dels sexes, reacciona davant de la pulsió sexual [homosexual] i la seva expressió en relació sexual [homosexual] amb “por”, a la defensa i per una estratègia d’atac. (La negreta és meva).

Suposo que he interpretat bé el que he afegit jo entre claudàtors [ ]. I potser és en això que jo ressalto en negreta on rau el problema gran. Perquè el fet que sigui evident la complementarietat entre els dos sexes diferents ens pot portar a conduir-nos injustament quan resulta que confonem allò que és evident (la diferència entre dos sexes, que fa pensar en la seva complementarietat “natural” i traduïm l’evidència física en evidència psíquica) amb allò que no és evident (la igualtat de dues persones del mateix sexe, que, contràriament a l’evidència, senten atracció l’un/a per l’altre/a i se senten complementaris, contra l’evidència).

Ja fa temps que en varem parlar d’això: ja fa força anys que estudis mèdics han demostrat que la identitat sexual de les persones no la determinen només –contràriament a com es pensava tradicionalment- la combinació cromosòmica  XX o XY, i es referien a l’aspecte purament fisiològic. És a dir: hi ha altres components bioquímics que determinen aquesta identitat, més enllà de la típica parella cromosòmica. Però, més enllà d’això, i en altres casos, també pot haver-hi una forta base psicològica que determini aquesta identitat sexual. Reconèixer això, que és un fet de tota la vida -ben segur que des que existeix l’espècie humana- imposa a la comunitat humana el deure de veure més enllà d’aquella evidència i corregir la nostra manera de concebre i entendre aquestes coses.

Però, amb independència que això sigui així, jo penso que no hauria de caldre tenir tal o qual estudi científic que digués tal o qual per complir amb el respecte que mereix tota persona humana que digui sentir-se identificat amb el sexe que sigui, sigui quina sigui la manifestació sexual física del seu organisme. N’hi hauria d’haver prou amb la seva manera de sentir i caldria respectar-la amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre/a malconsiderat “normal”: on rau la “normalitat”? Penso que només si canviem el xip i ho pensem d’aquesta manera podrem ser justos/es i exercir de veritat aquest respecte vers l’altre/a amb el nostre capteniment.

També dius:

[...] i que la definició de la “normalitat” ha d’assumir complexitat i diversitat. I, al mateix temps, que tot no és el mateix i que no sigui el mateix no vol dir que hi hagi millor ni pitjor. El respecte de la diferència no significa equivalència en el significat, en la identitat. Hi ha una especificitat pròpia i això és un valor.

Per tot el que he dit més amunt, penso que en aquest tema no podem parlar de “normalitat” sense que fer-ho no porti, inherent, el fet de la injustícia. Parlar de “normalitat”  és, alhora, definir l’ “anormalitat”, i això ja és discriminatori. Dius “no vol dir que hi hagi millor ni pitjor”... Sí, sí que ho vol dir, crec. És per això que hem de deixar de parlar de “normalitat” en aquest context.

Passo ara a un altre tema:

També dius:

Me n’adono que estem reflexionant des de llocs diferents. La meva primera reacció és de pensar una tal campanya en el nostre context i és, des d’aquest context, que la diversitat de situacions i problemàtiques presentades en el “pack” de la campanya em sembla poc adequada. En el context de l’occident no em plateja cap problema.

I més avall:

Algunes vegades que he parlat del tema de l’homosexualitat amb joves d’aquí o de Togo (o amb alumnes de teologia moral a Lubumbashi) me n’he adonat que la meva visió i reflexió, que no va tan lluny com la teva, no és entesa perquè hi ha una concepció de la sexualitat que no ha integrat les coneixences, la reflexió psicològica, filosòfica (i també teològica) que es fa des de “Freud” en el medis intel·lectuals “occidentals”. Trobo que la reflexió encara es pot aprofundir i sobretot des de l’antropologia i la sociologia (incloses les vessants religioses).

Em sembla obvi que, en funció del context cultural on hem crescut, els éssers humans veiem el món d’una manera o d’una altra, que pot ser ben diferent, sovint fins i tot diametralment oposada. Però voldria fer algunes matisacions que, en el marc de les nostres reflexions, em semblen importants i que al meu entendre ens obliguen a canviar aquesta percepció:

Estic d’acord que no podem canviar la mentalitat de les persones d’un dia per a l’altre, però les conseqüències de l’educació patriarcal sobre les persones (aquí rau l’arraconament i la discriminació generalitzada de les dones i dels/les homosexuals arreu del món) són objectivament les mateixes i posen en greu perill la integritat física i psicològica dels individus. Dius que vas parlar amb estudiants de teologia moral sobre l’homosexualitat i que la seva percepció és molt diferent de la nostra: penso honradament que la percepció que poguessin tenir aquests estudiants (homes, que, a més, ben segur no gosaven expressar-se lliurement i que eren seminaristes...) no devia ser gens diferent de la de molts homes espanyols que, quan jo era petita, afirmaven que als homosexuals (no sabien que dones també n’hi havia) els haurien de matar a tots. Probablement els teus estudiants eren fins i tot més liberals i de ment més oberta. Amb això vull dir que la qüestió de la diferència de percepció en funció de les cultures, en aquests casos en què des del punt de vista de l’experiència vital se sofreix el mateix –persecució, marginació i fins la mort- en aquestes situacions és (o pot ser) només una qüestió de temps; tot depèn de l’impuls que els/les educadors/es donem a la sensibilització en aquests temes perquè la situació canviï. Sé que no es pot (no es deu) forçar res. Però el que em sembla un crim és fomentar-ho.

No es tracta d’haver incorporat Freud en la seva visió del món, el que compta és el sofriment, i no parlo només de l’homosexualitat, ara, sinó en general de tots/es aquells/es –en el cas de les dones és sempre així pel sol fet de ser dones- que neixen i viuen per sempre sotmeses i subjugades a l’autoritat de qui, per sexe, s'autoconsidera superior: ja saps com viuen de subjugades les dones en general als països africans, però només és un exemple, perquè això és així arreu del món; aquí a Espanya jo encara he viscut els temps en què necessitava l’autorització del pare o del marit per obrir un compte bancari, per exemple, i no podia figurar en cap document com a “cap de família”... .

La discriminació del gènere femení en general i de les així dites minories (quan parlem d’homosexualitat, transsexualitat i transgènere, entre altres) és conseqüència d’aquesta mentalitat patriarcal que tant de mal fa en el món. I aquesta mentalitat, que impera arreu, no depèn del coneixement que es tingui de Freud. Que es pugui explicar des del freudianisme és una altra cosa... . Les greus conseqüències les viuen totes aquestes persones arreu del món. I la vivència del sofriment, de la marginació, és el que ho fa important. No val a dir que has parlat amb estudiants de teologia africans de la homosexualitat i concloure que la seva opinió és molt diferent de la nostra. El que cal és parlar amb homosexuals africans/es sobre com se senten i viuen la seva homoxexualitat en el seu entorn; el que cal es parlar amb les dones africanes sobre la seva vida, la seva manera de viure la maternitat, la seva manera de viure la mutilació dels seus genitals, la seva manera de viure la seva vida conjugal.... . Recordo que jo ho vaig fer –i només una mica- quan vaig fer el meu primer viatge a Togo. De vegades n’hi havia prou amb una mirada com a resposta: una mirada val més que mil paraules.

Penso honradament que als individus de gènere masculí, pel sol fet de ser homes, els ha de costar molt entendre això, pel fet que és difícil que hagin sentit mai el mateix. Sovint es diu que els/les homosexuals (homes i dones) s’entenen molt millor amb les dones que no pas amb els homes. Crec que és veritat, i és veritat per aquesta raó: la discriminació uneix perquè participem de la mateixa vivència.

I encara un tercer punt:

Quant a la necessitat de rebre una educació sexual adequada dius:

La matèria és la violència, la negació de l’altre i de la seva dignitat, la violació de la consciència i el no respecte del procés de creixença, maduració i identificació de la identitat sexual. Integro aquí el repte d’una educació sexual, de la formació religiosa i ètica que no generi sentiments i emocions negatives en el desenvolupament de la sexualitat d’infants, joves i adolescents.

Tens molta raó: l’educació sexual és L’EIX que ens cal per fer desaparèixer aquesta visió patriarcal del món, que condemna a tot ésser viu que no és home a l’eterna subalternitat. És això el que vull dir quan parlo de la necessitat de respectar l’altre/a i de fer possible una educació com cal a tota persona per donar-li la possibilitat de ser autònom/a. Només com a subjecte autònom/a puc apropar-me a l’altre/a amb sobirania, de tu a tu, 1+1. Això és el que no passa gairebé amb cap dona al continent africà; gairebé cap té aquesta autonomia.

I parlant de la necessària educació també escrius:

I és en la qüestió de l’educació i de la formació on la neutralitat que tu proposes em sembla molt difícil. L’educació serà sempre portadora de valors i d’una visió de la realitat humana, la neutralitat perquè “no tot val” ni “cada realitat té el mateix valor”. I en matèria de sexualitat, més complicat encara [...].

Hi estic d’acord: educació sempre -per definició- transporta valors, una visió de la realitat humana. Però està clar que hi ha educacions que, més que educació són rentats de cervell, transmissió de posicionaments ideològics que miren d’imbuir por a les persones a qui s’adreça aquesta “educació”, perquè les intimida. D’això no se’n diu educar, sinó adoctrinar. Però molta gent ho confon, malauradament.

Precisament en educació sexual crec que és força fàcil d’intentar ser neutre, perquè precisament la sexualitat té un component que és purament mecànic i que, a l’hora d’explicar com funciona, es pot deslligar del component amorós-emocional. Sempre he pensat –ja t’ho he dit més d’un cop- que la MORAL, l’ÈTICA, ÉS UNA, i que no cal fer un capítol a part per explicar MORAL SEXUAL. Sí jo educo a les persones en el respecte a l’altre/a, si les educo en l’autoestima per tal de donar-los les defenses per preservar la seva autonomia com a individus i poder respectar també l’altre/a, llavors no em cal cap capítol apart. Una cosa és educar i una altra, molt diferent, adoctrinar. En temes sexuals l’educació ha de ser purament tècnica: com es té una relació sexual, què haig de fer per tenir fills/es o per evitar tenir-los/les. Les altres qüestions depenen de l’educació en valors que donem a aquestes persones en tots els altres camps.

I aquí ho deixo, Xec, esperant la teva resposta.

Una forta abraçada,

Anna

*

*

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción al español de Anna Rossell)

Querido Xec, 

gracias por tirar del hilo y llevar más allá las reflexiones.

Un primer aspecto:

En cuanto a la homosexualidad (masculina y femenina), dices:

Tampoco encuentro en mi argumento ninguna negación de la existencia de la homosexualidad desde siempre, sólo destacaba que la orientación heterosexual, que se constituye en la evidencia de la complementariedad de los sexos, reaccione ante la pulsión sexual [homosexual] y su expresión en relación sexual [homosexual] con "miedo", adoptando una actitud de defensa y una estrategia de ataque. (La negrita es mía).

Supongo que he interpretado bien lo que he añadido yo entre corchetes [ ]. Y quizás es en eso que yo resalto en negrita donde radica el problema grande. Porque el hecho de que sea evidente la complementariedad entre los dos sexos diferentes nos puede llevar a conducirnos injustamente cuando resulta que confundimos lo que es evidente (la diferencia entre ambos sexos, que hace pensar en su complementariedad "natural" y traducimos el evidencia física en evidencia psíquica) con lo que no es evidente (la igualdad de dos personas del mismo sexo, que, contrariamente a la evidencia, sienten atracción el/la uno/a por el otro/a y se sienten complementarios/as, contra la evidencia).

Ya hace tiempo que en hablamos de esto: hace ya bastantes años que estudios médicos han demostrado que la identidad sexual de las personas no la determinan sólo -contrariamente a como se pensaba tradicionalmente- la combinación cromosómica XX o XY, y se referían al aspecto puramente fisiológico. Es decir: hay otros componentes bioquímicos que determinan esta identidad, más allá de la típica pareja cromosómica. Pero más allá de esto, y en otros casos, también puede haber una fuerte base psicológica que determine esta identidad sexual. Reconocer esto, que es un hecho de toda la vida -seguro que desde que existe la especie humana- impone a la comunidad humana el deber de ver más allá de aquella evidencia y corregir nuestra forma de concebir y entender estas cosas.

Pero, con independencia de que esto sea así, yo pienso que no debería ser necesario tener tal o cual estudio científico que dijera tal o cual para cumplir con el respeto que merece toda persona humana que diga sentirse identificada con el sexo que sea, sea cual sea la manifestación sexual física de su organismo. Debería ser suficiente con su manera de sentir y habría que respetar a esta persona y considerar que tiene los mismos derechos y deberes que cualquier otra malconsiderada "normal": ¿dónde reside la "normalidad"?. Pienso que sólo si cambiamos el chip y lo pensamos de esta manera podremos ser justos/as y ejercer de verdad este respeto hacia el otro/a con nuestra conducta.

También dices:

[...] Y que la definición de la "normalidad" debe asumir complejidad y diversidad. Y, al mismo tiempo, que todo no es lo mismo y que no sea lo mismo no significa que haya mejor ni peor. El respeto de la diferencia no significa equivalencia en el significado, en la identidad. Hay una especificidad propia y eso es un valor.

Por todo lo dicho más arriba, pienso que en este tema no podemos hablar de "normalidad" sin que ello no conlleve, inherente, el hecho de la injusticia. Hablar de "normalidad" siginifica, al mismo tiempo, definir la "anormalidad", y eso ya es discriminatorio. Dices "no quiere decir que haya mejor ni peor" ... Sí , sí lo quiere decir, creo. Es por ello que debemos dejar de hablar de "normalidad" en este contexto.

Paso ahora a otro tema:

También dices:

Me doy cuenta de que estamos reflexionando desde lugares diferentes. Mi primera reacción es pensar una tal campaña en nuestro contexto y es, desde este contexto, desde donde la diversidad de situaciones y problemáticas presentadas en el "pack " de la campaña me parece poco adecuada. En el contexto del occidente no me plantea ningún problema.

Y más abajo:

Algunas veces que he hablado del tema de la homosexualidad con jóvenes de aquí o de Togo ( o con alumnos de teología moral en Lubumbashi) me he dado cuenta de que mi visión y reflexión, que no va tan lejos como la tuya, no es entendida porque hay una concepción de la sexualidad que no ha integrado las relaciones, la reflexión psicológica, filosófica (y también teológica) que se hace desde "Freud" en el medios intelectuales "occidentales". Creo que la reflexión todavía se puede profundizar y sobre todo desde la antropología y la sociología (incluidas las vertientes religiosas).

Me parece obvio que, en función del contexto cultural donde hemos crecido, los seres humanos vemos el mundo de una manera o de otra, que puede ser bien diferente, a menudo incluso diametralmente opuesta. Pero quisiera hacer algunas matizaciones que, en el marco de nuestras reflexiones, me parecen importantes y que en mi opinión nos obligan a cambiar esta percepción:

Estoy de acuerdo con que no podemos cambiar la mentalidad de las personas de un día para el otro, pero las consecuencias de la educación patriarcal sobre las personas (aquí radica el arrinconamiento y la discriminación generalizada de las mujeres y de los/las homosexuales en todo el mundo) son objetivamente las mismas y ponen en grave peligro la integridad física y psicológica de los individuos. Dices que hablaste con estudiantes de teología moral sobre la homosexualidad y que su percepción es muy diferente de la nuestra: pienso honradamente que la percepción que pudieran tener estos estudiantes (hombres, que, además, seguro no osaban expresarse libremente y que eran seminaristas...) no debía ser nada diferente de la de muchos hombres españoles que cuando yo era pequeña afirmaban que los homosexuales (no sabían que mujeres también había) los deberían matar a todos. Probablemente tus estudiantes eran incluso más liberales y de mente más abierta. Con esto quiero decir que la cuestión de la diferencia de percepción en función de las culturas, en estos casos- en que desde el punto de vista de la experiencia vital se sufre el mismo -persecución, marginación y hasta la muerte-, en estas situaciones es (o puede ser) sólo una cuestión de tiempo, todo depende del impulso que los/las educadores/as demos a la sensibilización en estos temas para que la situación cambie. Sé que no se puede (no se debe) forzar nada. Pero lo que me parece un crimen es fomentarlo.

No se trata de haber incorporado Freud en su visión del mundo, lo que cuenta es el sufrimiento, y ahora no hablo sólo de la homosexualidad, sino en general de todos/as aquellos/as -en el caso de las mujeres es siempre así por el solo hecho de ser mujeres- que nacen y viven para siempre sometidas y subyugadas a la autoridad de quien, por sexo, se autoconsidera superior: ya sabes hasta qué punto viven subyugadas las mujeres en general en los países africanos, pero sólo es un ejemplo, porque esto es así en todo el mundo, no sólo en África; aquí en España yo aún he vivido los tiempos en que yo necesitaba la autorización del padre o el marido para abrir una cuenta bancaria, por ejemplo, y no podía figurar en ningún documento como "cabeza de familia" ....

La discriminación del género femenino en general y de las minorías (cuando hablamos de homosexualidad, transexualidad y transgénero, entre otros) es consecuencia de esta mentalidad patriarcal, que tanto daño hace en el mundo. Y esta mentalidad que impera en todo no depende del conocimiento que se tenga de Freud. Que se pueda explicar desde el freudianismo es otra cosa... . Las graves consecuencias las viven todas estas personas en todo el mundo. Y la vivencia del sufrimiento, de la marginación, es lo que lo hace importante. No puedes decir que has hablado con estudiantes de teología africanos de la homosexualidad y concluir que su opinión es muy diferente de la nuestra. Lo que hace falta es hablar con homosexuales africanos/as sobre cómo se sienten y viven su homoxexualidad en su entorno, lo que hace falta es hablar con las mujeres africanas sobre su vida, su manera de vivir la maternidad, su manera de vivir la mutilación de sus genitales, su manera de vivir su vida conyugal... . Recuerdo que yo lo hice -y sólo un poco- cuando hice mi primer viaje a Togo. A veces bastaba con una mirada como respuesta: una mirada vale más que mil palabras.

Pienso honradamente que a los individuos de género masculino, por el solo hecho de ser hombres, les debe costar mucho entender esto por el hecho de que es difícil que hayan sentido alguna vez lo mismo. A menudo se dice que los/las homosexuales (hombres y mujeres) se entienden mucho mejor con las mujeres que con los hombres. Creo que es verdad, y es verdad por esta razón: la discriminación une porque participamos de la misma vivencia.

Y todavía un tercer punto:

En cuanto a la necesidad de recibir una educación sexual adecuada dices:

La materia es la violencia, la negación del otro y de su dignidad , la violación de la conciencia y el no respeto del proceso de crecimiento, maduración e identificación de la identidad sexual. Integro aquí el reto de una educación sexual, de la formación religiosa y ética que no genere sentimientos y emociones negativas en el desarrollo de la sexualidad de niños, jóvenes y adolescentes.

Tienes mucha razón: la educación sexual es EL EJE que necesitamos para hacer desaparecer esta visión patriarcal del mundo, que condena a todo ser vivo que no es hombre a la eterna subalternidad. Es esto lo que quiero decir cuando hablo de la necesidad de respetar al/la otro/a y hacer posible una educación cabal a toda persona para darle la posibilidad de ser autónomo/a. Sólo como sujeto autónomo/a puedo acercarme al/la otro/a con soberanía, de tú a tú, 1+1. Esto es lo que no ocurre casi con ninguna mujer en el continente africano; casi ninguna tiene esta autonomía.

Y hablando de la necesaria educación también escribes:

Y es en la cuestión de la educación y de la formación donde la neutralidad que tú propones me parece muy difícil. La educación será siempre portadora de valores y de una visión de la realidad humana, la neutralidad porque "no todo vale" ni "cada realidad tiene el mismo valor". Y en materia de sexualidad, más complicado aún [...].

Estoy de acuerdo: educación siempre -por definición- transporta valores, una visión de la realidad humana. Pero está claro que hay educaciones que, más que educación son lavados de cerebro, transmisión de posicionamientos ideológicos que tratan de imbuir miedo a las personas a quienes se dirige esta "educación", porque las intimida. A eso no se le llama educar, sino adoctrinar. Pero mucha gente lo confunde, desgraciadamente.

Precisamente en educación sexual creo que es bastante fácil intentar ser neutro/a, porque precisamente la sexualidad tiene un componente que es puramente mecánico y que, a la hora de explicar cómo funciona, puede desligarse del componente amoroso-emocional. Siempre he pensado -ya te lo he dicho más de una vez- que la MORAL, la ÉTICA, ES UNA, y que no hay que hacer un capítulo aparte para explicar MORAL SEXUAL. Sí yo educo a las personas en el respeto al/la otro/a, si la educo en la autoestima para darle las defensas para preservar su autonomía como individuo y poder respetar también al/la otro/a, entonces no necesito ningún capítulo aparte. Una cosa es educar y otra, muy diferente, adoctrinar. En temas sexuales la educación debe ser puramente técnica: ¿cómo se tiene una relación sexual?, ¿qué debo hacer para tener hijos/as o para evitar tenerlos/las? Las otras cuestiones dependen de la educación en valores que damos a estas personas en todos los otros campos.

Y aquí lo dejo, Xec, esperando tu respuesta.

Un fuerte abrazo,

Anna